EL PASSAT
Tinc 25 anys i soc d'un poble de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. No se ben be quin dia exacte vaig neixer. Tinc sis germans i tres germanes. Tots ells encara avui treballen de pagesos a Kham, excepte un dels meus germans que es monjo i esta estudiant en una universitat de Varanasi, aqui a l'India. La meva mare viu amb els meus germans i germanes al Tibet.
El meu pare va morir ja fa molts anys despres d'estar un temps empresonat. Quan va sortir, estava molt feble i va acabar morint al cap de poc temps. Juntament amb ell, varis parents propers han mort en mans de militars xinesos des de que van ocupar el Tibet al 1959.
Quan vivia al Tibet no vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'escola, malgrat que tenia ganes de poder estudiar tibeta, angles i xines. No hi havia escoles aprop d'on viviem i era massa car poder anar en alguna mes allunyada. Aixi, durant tota la meva infantesa em vaig dedicar a cuidar el bestiar que teniem, que basicament eren yaks i vaques.
CREUANT CAP A L'EXILI (EN QUATRE INTENTS)
Vaig decidir anar cap a l'India perque al Tibet no es respecten els drets humans. Ho vaig intentar 4 vegades fins que ho vaig aconseguir.
1R INTENT
Va ser a l'any 2000. Des de Lhasa, amb uns amics, varem viatjar durant 7 dies amagats a dins d'un camio a rebentar de persones. Viatjavem de nit i per carreteres secundaries per poder evitar els controls dels policies xinesos. Va ser forca dur perque estavem tots apretats i teniem poc menjar. Estant ja mes a prop de la frontera amb el Nepal no varem poder continuar amb camio i varem haver de caminar durant 7 dies mes direccio a la frontera. Tambe caminavem de nit per no ser vistos, i seguint a un guia, molt car, que haviem contractat. Nomes ho podiem fer aixi perque la zona era perillosa i del tot desconeguda per nosaltres. Desgraciadament pero, un dia, ens van enganxar els militars xinesos. Nosaltres estavem resposant en un monestir a prop de Shigatse (la segona ciutat mes gran de Tibet) i ells van entrar a fer una inspeccio. No ens varem poder escapar i ens van empresonar a tots. Aquest primer cop van ser en total 3 mesos a la preso.
Alla dins, sobretot els primers dies, ens interrogaven cada dos per tres: Com us dieu? D'on sou? Perque anaveu cap al Nepal?. Nosaltres sempre ens inventavem el nom i d'on erem. Si no fos aixi podriem haver posat en perill a les nostres families. Ells reptien sovint aquestes preguntes. Buscaven la minima oportunitat per veure si canviavem les respotes per aixi maltractar-nos i intentar descobrir la veritat. A vegades passava que ens cridaven pel nostres teorics nom i ningu de nosaltres es girava... Al cap de 3 mesos ens varen deixar sortir.
Ja fora de la preso varem anar a Lhasa, on varem pidolar pel carrer per poder comprar una mica de menjar i roba per cadascu. Les nostres families no eren alla i no ens podien ajudar. Al cap d'un temps vaig trobar feina de paleta i, encara que em pagaven molt poc (10 yens al dia), vaig poder comencar a estalviar alguna pela.
2N INTENT
Va ser aquella epoca mateixa que estava a Lhasa. A traves d'una gent, vaig contactar amb una persona que tenia una furgoneta i que, com l'altra vegada amb el camio, faria el viatge fins a prop de la frontera, a Shigatse. El dia que es va acordar amb l'altre gent vaig anar al lloc que ens havien citat. Vaig deixar una bossa amb les meves quatre coses a dins de la furgoneta. Pero com que encara faltava estona per l'hora que s'havia dit de marxar vaig anar a menjar una mica. Quan vaig tornar al lloc ja no hi havia ningu. Havien marxat sense mi!
No se ben be que va passar. Potser no van poder esperar mes i van haver de marxar per la pressio del militars de la zona, que anava en augment. I de fet, al cap de pocs dies em vaig assebentar que els havien interceptat a pocs quilometres de Lhasa. I de nou, havien enviat a tothom a la preso.
3R INTENT
Va ser ja al 2001 que ho vaig tornar a provar. Com el primer cop, vaig viatjar a dins d'un camio ple de persones durant 3 dies direccio al Nepal. Despres varem haver de caminar. Aquesta vegada va ser durant uns 20 dies pero en unes condicions molt dures. Era ple hivern i feia molt fred, sobretot a la nit, que era quan caminavem. En total erem unes 67 persones. Quan ja erem forca a prop de la frontera pero, varem veure'ns enfront de dos rius forca grans. Els haviem de creuar. No teniem alternativa si voliem arribar al Nepal.
Vam creuar el primer com varem poder . Va ser dificil perque no sabiem nedar, l'aigua baixava fort i feia molt fred. Molt fred. Tan, que abans de creuar el segon riu varem haver de fer foc per tal d'eixugar-nos i escalfar-nos una mica. Ens estavem glacant. Sabiem que era perillos pero no teniem opcio. I si, va ser llavors, pel fum, que els militars xinesos de la frontera ens varen descobrir. Van venir un merder de soldats cap a nosaltres i ens van arrestar a tots. I de nou ens van fotre a tots a la preso. Amb les mateixes preguntes, les mateixes mentides i els mateixos cops. Ens donaven menjar un cop al dia i ens van fer fer treballs forcats a tots els presos. Tallavem troncs, netejavem la preso, ... Quan al cap de 4 mesos en vaig sortir, estava molt cardat.
4T INTENT
L'ultim i definitiu intent va ser el 2005, quan tenia 21 anys. Va ser similar del que acabo d'explicar. Amb camio fins a prop de la frontera i uns 20 dies caminant. Tambe erem cap a unes 65 persones i caminant de nit. I aquesta vegada, sense que fessim foc, els soldats fronterers tambe ens varen veure. Nosaltres no ens en varem adonar fins que varen ser molt a prop.
Llavors tots varem comencar a correr cap on fos per intentar escapar-nos. Molts ho varem aconseguir. Pero unes 10 persones que eren mes grans, i no podien correr massa, van ser atrapats pels militars. Els que si que vam escapar-nos varem haver de caminar encara uns 5 dies mes sense res, ni mantes, ni menjar, ni res. Ho varem haver de tirar tot per poder correr mes rapid. Ens fotiem de gana i ens cardavem de fred.
Pero no va acabar tot aqui! Un cop ja en terra nepali, una banda de lladres armats ens varen parar. I ens van amenacar que si no els hi donavem el que teniem, o que si no pagavem no se quants diners ens farien tornar cap al Tibet ocupat. I no teniem res clar! Finalment pero, despres de registrar-nos, van robar diners d'una persona del grup que va resultar que en tenia i ens van deixar anar.
Despres vam poder trobar a uns policies nepalis que ens van recollir. Ells van avisar a l'Oficina de Refugiats Tibetans del Nepal, i varem viatjar en bus fins a la seva seu, on hi varem estar 1 mes abans no ens enviessin cap a l'India.
El primer lloc on varem anar va ser a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama. Despres jo vaig anar a estudiar a Bir, a les esoles tibetanes, durant 2 anys, abans no tornes a Dharamsala de nou.
PRESENT I FUTUR
Aqui a Dharamsala actualment estic estudiant varies coses, pero basicament idiomes: angles, xines i espanol. El meu dia a dia el dedico a aixo i a llegir i trobar-me amb el meus amics. M'agradaria tornar al Tibet i poder ajudar a la gent d'alla, ja sigui ensenyant idiomes o intentant fer alguna escola pels nens. Pero ara mateix veig molt complicat poder tornar.
Parlo molt poc amb la meva familia. Mes o menys un cop a l'any, quan em truca algun dels meus germans des del Tibet. Jo no puc contactar amb ells perque no tenen telefon. I a part, podria ser perillos per ells.
Nosaltres, els tibetans, mai deixarem de lluitar per aconseguir la llibertat del nostre pais. Espero que un dia ho poguem aconseguir. Pero soc conscient que no sera facil. Fins i tot crec que es important que els propis ciutadans xinesos prenguin part en reclamar drets humans per la Xina. Avui son del tot inexistents. Reclamar un pais democratic, on ells tambe tinguessin l'oportunitat de decidir directament sobre el seu propi govern. Tots volem ser felicos, ningu vol sofriment, ni els xinesos ni els tibetans.
Si la ment es positiva... tot es bo
Dorjee T.
Exiliat tibeta a Dharamsala
