ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dimecres, 30 de setembre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (III) - Jo: en Dorjee T.



EL PASSAT


Tinc 25 anys i soc d'un poble de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. No se ben be quin dia exacte vaig neixer. Tinc sis germans i tres germanes. Tots ells encara avui treballen de pagesos a Kham, excepte un dels meus germans que es monjo i esta estudiant en una universitat de Varanasi, aqui a l'India. La meva mare viu amb els meus germans i germanes al Tibet.

El meu pare va morir ja fa molts anys despres d'estar un temps empresonat. Quan va sortir, estava molt feble i va acabar morint al cap de poc temps. Juntament amb ell, varis parents propers han mort en mans de militars xinesos des de que van ocupar el Tibet al 1959.

Quan vivia al Tibet no vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'escola, malgrat que tenia ganes de poder estudiar tibeta, angles i xines. No hi havia escoles aprop d'on viviem i era massa car poder anar en alguna mes allunyada. Aixi, durant tota la meva infantesa em vaig dedicar a cuidar el bestiar que teniem, que basicament eren yaks i vaques.



CREUANT CAP A L'EXILI (EN QUATRE INTENTS)

Vaig decidir anar cap a l'India perque al Tibet no es respecten els drets humans. Ho vaig intentar 4 vegades fins que ho vaig aconseguir.


1R INTENT

Va ser a l'any 2000. Des de Lhasa, amb uns amics, varem viatjar durant 7 dies amagats a dins d'un camio a rebentar de persones. Viatjavem de nit i per carreteres secundaries per poder evitar els controls dels policies xinesos. Va ser forca dur perque estavem tots apretats i teniem poc menjar. Estant ja mes a prop de la frontera amb el Nepal no varem poder continuar amb camio i varem haver de caminar durant 7 dies mes direccio a la frontera. Tambe caminavem de nit per no ser vistos, i seguint a un guia, molt car, que haviem contractat. Nomes ho podiem fer aixi perque la zona era perillosa i del tot desconeguda per nosaltres. Desgraciadament pero, un dia, ens van enganxar els militars xinesos. Nosaltres estavem resposant en un monestir a prop de Shigatse (la segona ciutat mes gran de Tibet) i ells van entrar a fer una inspeccio. No ens varem poder escapar i ens van empresonar a tots. Aquest primer cop van ser en total 3 mesos a la preso.

Alla dins, sobretot els primers dies, ens interrogaven cada dos per tres: Com us dieu? D'on sou? Perque anaveu cap al Nepal?. Nosaltres sempre ens inventavem el nom i d'on erem. Si no fos aixi podriem haver posat en perill a les nostres families. Ells reptien sovint aquestes preguntes. Buscaven la minima oportunitat per veure si canviavem les respotes per aixi maltractar-nos i intentar descobrir la veritat. A vegades passava que ens cridaven pel nostres teorics nom i ningu de nosaltres es girava... Al cap de 3 mesos ens varen deixar sortir.

Ja fora de la preso varem anar a Lhasa, on varem pidolar pel carrer per poder comprar una mica de menjar i roba per cadascu. Les nostres families no eren alla i no ens podien ajudar. Al cap d'un temps vaig trobar feina de paleta i, encara que em pagaven molt poc (10 yens al dia), vaig poder comencar a estalviar alguna pela.


2N INTENT

Va ser aquella epoca mateixa que estava a Lhasa. A traves d'una gent, vaig contactar amb una persona que tenia una furgoneta i que, com l'altra vegada amb el camio, faria el viatge fins a prop de la frontera, a Shigatse. El dia que es va acordar amb l'altre gent vaig anar al lloc que ens havien citat. Vaig deixar una bossa amb les meves quatre coses a dins de la furgoneta. Pero com que encara faltava estona per l'hora que s'havia dit de marxar vaig anar a menjar una mica. Quan vaig tornar al lloc ja no hi havia ningu. Havien marxat sense mi!

No se ben be que va passar. Potser no van poder esperar mes i van haver de marxar per la pressio del militars de la zona, que anava en augment. I de fet, al cap de pocs dies em vaig assebentar que els havien interceptat a pocs quilometres de Lhasa. I de nou, havien enviat a tothom a la preso.


3R INTENT

Va ser ja al 2001 que ho vaig tornar a provar. Com el primer cop, vaig viatjar a dins d'un camio ple de persones durant 3 dies direccio al Nepal. Despres varem haver de caminar. Aquesta vegada va ser durant uns 20 dies pero en unes condicions molt dures. Era ple hivern i feia molt fred, sobretot a la nit, que era quan caminavem. En total erem unes 67 persones. Quan ja erem forca a prop de la frontera pero, varem veure'ns enfront de dos rius forca grans. Els haviem de creuar. No teniem alternativa si voliem arribar al Nepal.

Vam creuar el primer com varem poder . Va ser dificil perque no sabiem nedar, l'aigua baixava fort i feia molt fred. Molt fred. Tan, que abans de creuar el segon riu varem haver de fer foc per tal d'eixugar-nos i escalfar-nos una mica. Ens estavem glacant. Sabiem que era perillos pero no teniem opcio. I si, va ser llavors, pel fum, que els militars xinesos de la frontera ens varen descobrir. Van venir un merder de soldats cap a nosaltres i ens van arrestar a tots. I de nou ens van fotre a tots a la preso. Amb les mateixes preguntes, les mateixes mentides i els mateixos cops. Ens donaven menjar un cop al dia i ens van fer fer treballs forcats a tots els presos. Tallavem troncs, netejavem la preso, ... Quan al cap de 4 mesos en vaig sortir, estava molt cardat.


4T INTENT

L'ultim i definitiu intent va ser el 2005, quan tenia 21 anys. Va ser similar del que acabo d'explicar. Amb camio fins a prop de la frontera i uns 20 dies caminant. Tambe erem cap a unes 65 persones i caminant de nit. I aquesta vegada, sense que fessim foc, els soldats fronterers tambe ens varen veure. Nosaltres no ens en varem adonar fins que varen ser molt a prop.

Llavors tots varem comencar a correr cap on fos per intentar escapar-nos. Molts ho varem aconseguir. Pero unes 10 persones que eren mes grans, i no podien correr massa, van ser atrapats pels militars. Els que si que vam escapar-nos varem haver de caminar encara uns 5 dies mes sense res, ni mantes, ni menjar, ni res. Ho varem haver de tirar tot per poder correr mes rapid. Ens fotiem de gana i ens cardavem de fred.

Pero no va acabar tot aqui! Un cop ja en terra nepali, una banda de lladres armats ens varen parar. I ens van amenacar que si no els hi donavem el que teniem, o que si no pagavem no se quants diners ens farien tornar cap al Tibet ocupat. I no teniem res clar! Finalment pero, despres de registrar-nos, van robar diners d'una persona del grup que va resultar que en tenia i ens van deixar anar.

Despres vam poder trobar a uns policies nepalis que ens van recollir. Ells van avisar a l'Oficina de Refugiats Tibetans del Nepal, i varem viatjar en bus fins a la seva seu, on hi varem estar 1 mes abans no ens enviessin cap a l'India.

El primer lloc on varem anar va ser a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama. Despres jo vaig anar a estudiar a Bir, a les esoles tibetanes, durant 2 anys, abans no tornes a Dharamsala de nou.



PRESENT I FUTUR

Aqui a Dharamsala actualment estic estudiant varies coses, pero basicament idiomes: angles, xines i espanol. El meu dia a dia el dedico a aixo i a llegir i trobar-me amb el meus amics. M'agradaria tornar al Tibet i poder ajudar a la gent d'alla, ja sigui ensenyant idiomes o intentant fer alguna escola pels nens. Pero ara mateix veig molt complicat poder tornar.

Parlo molt poc amb la meva familia. Mes o menys un cop a l'any, quan em truca algun dels meus germans des del Tibet. Jo no puc contactar amb ells perque no tenen telefon. I a part, podria ser perillos per ells.

Nosaltres, els tibetans, mai deixarem de lluitar per aconseguir la llibertat del nostre pais. Espero que un dia ho poguem aconseguir. Pero soc conscient que no sera facil. Fins i tot crec que es important que els propis ciutadans xinesos prenguin part en reclamar drets humans per la Xina. Avui son del tot inexistents. Reclamar un pais democratic, on ells tambe tinguessin l'oportunitat de decidir directament sobre el seu propi govern. Tots volem ser felicos, ningu vol sofriment, ni els xinesos ni els tibetans.


Si la ment es positiva... tot es bo


Dorjee T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

divendres, 25 de setembre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (II) - Jo: la Tashi D.



EL PASSAT

Em dic Tashi D. i tinc 23 anys. No se exactement quin dia vaig neixer, pero oficialment va ser el 7/7/1989, d'acord amb la data que em varen adjudicar quan amb 17 anys vaig arribar al Centre de Refugiats Tibetans al Nepal despres d'arribar del Tibet.

Soc d'una zona rural de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen en aquella mateixa zona, on continuen treballant de nomades i de pagesos, cultivant alguns camps i cuidant bestiar. Nomes un dels meus germans treballa en un petit negoci en una ciutat propera. Els meus pares, ja grans, fa uns anys que van anar a viure a Lhasa, la capital del Tibet. Son alla per poder estar mes a prop de temples importants on poder resar i fer diferents rituals budistes. Els meus germans de tan en tan els hi envien diners perque puguin tirar endavant en el seu dia a dia.

El meu avi va ser assassinat, sense cap rao, durant l'ocupacio xinesa del Tibet el 1959. Tambe durant la mateixa epoca, militars xinesos van matar a una meva tieta. Va ser quan el meu pare, amb 13 anys, fugia cap a les muntanyes per buscar proteccio de la revolta. A les seves espatlles duia la seva germana, molt mes petita. Des de lluny, els militars van veure que marxaven i els hi van disparar varis trets. Un d'ells va impactar al front de la nena. Poc temps despres tambe va acabar morint la meva avia, que havia rebut varis castigs per part de les forces xineses.

Al Tibet no vaig anar mai a l'escola. Era massa car. Quan era petita em dedicava a tenir cura dels animals com yaks, ovelles o cavalls.



CREUANT CAP A L'EXILI (EN DOS INTENTS)

Vaig decidir que volia creuar cap a l'India ja de jove. Ho volia fer per dos objectius: rebre una bona educacio i poder veure el Dalai Lama.

El primer cop que vaig intentar creuar tenia 14 anys. Viatjava amb un grup de 9 persones mes. Jo era la mes jove. A prop de la frontera del Nepal, anavem en un autobus quan l'exercit xines ens va parar per fer un control. En comprovar que no teniem passaport ens van detenir. I juntament amb aixo, a una persona del nostre grup, en registrar-la, van descobrir que tenia una foto del Dalai Lama. La que duia jo no la van poder trobar.

Per tot plegat, ens van enviar a una preso on hi varem estar 15 dies. Alla ens varen fer un munt de preguntes (qui erem? on anavem? quins contactes teniem?...) pero no ens van arribar a pegar. Durant les dues setmanes nomes ens donaven un pot d'aigua calenta al dia per tots. Nosaltres aprofitavem per fer-hi tsampa (farina de civada) per poder menjar. Al cap d'aquest 15 dies ens van traslladar a una zona propera a Lhasa, on ens van deixar en llibertat. Abans de deixar-nos anar pero, ens van amenacar dient-nos que si ens tornaven a trobar intenant creuar cap al Nepal ens matarien.

El segon intent va ser quan tenia 17 anys. Amb la meva familia, varem aconseguir comprar un passaport xines per mi, tot i que va costar molts diners. D'aquesta manera vaig poder creuar de manera legal cap al Nepal. Des del Centre de Refugiats Tibetans de Nepal em van fer anar primer cap a Delhi, i despres a Dharamsala.



PRESENT I FUTUR

Vaig arribar a Dharamsala al 2003. Durant el primer any i el seguent vaig poder anar a estudiar a Bir, a les escoles tibetanes. Pero despres de 2 cursos vaig haver de plegar perque comencava a tenir problemes de salut, sobretot a l'estomac, degut al canvi en el tipus de menjar. Aixi, vaig anar a viure a Dharamsala per poder rebre un tractament adequat. En els seguents 3 anys vaig anar visitant 4 hospitals diferents per intentar millorar. Actualment encara estic vivint a Dharamsala i, tot i que no estic perfecte, ja estic molt millor.

Aqui el meu dia a dia el dedico basicament a aprendre angles, anant a classes i conversant amb varies persones per poder millorar. El meu objectiu es poder acabar sent professora d'angles per ajudar a altres persones, i si pogues ser al Tibet millor.

No puc paralar amb la meva familia com m'agradaria. Durant tot el 2008 no vaig parlar amb ningu d'ells perque la situacio al Tibet era molt complicada degut a les revoltes tibetanes pels Jocs Olimpics de Pequin. Era massa perillos. En aquest any he parlat 3 vegades amb els meus pares.

Sobre el futur del Tibet... crec que un dia sera lliure. I desitjo que sigui aviat. D'acord amb la llei del karma, si nosaltres els tibetans fem les coses de manera correcte ho aconseguirem.



Tashi D.
Exiliada tibetana a Dharamsala


dissabte, 19 de setembre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (I) - Jo: en Jamyang N.



EL PASSAT

Vaig neixer el 1984 al petit poble d'Athog, a la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc dos germans i dues germanes. Tots ells, junt amb els meus pares, encara viuen alla.

Un dels capitols mes tristos de la meva familia va ser l'assassinat d'un meu oncle, un vell monjo budista que vivia en un monestir proper a casa nostra i d'on gairebe no en sortia mai degut a la seva salut. Un dia, uns quants comunistes xinesos, no militars sino defensors del Partit Comunista, van entrar entrar al seu monestir per rebentar tot el que trobessin pel seu davant. Van entrar a l'habitacio del meu oncle i el van assassinar sense cap rao. No havia participat ni en cap manifestacio que els haguessin pogut fer servir d'excusa. No podia caminar massa i si ho feia, era amb l'ajut d'un basto.

Quan era al Tibet vaig anar uns quants anys a l'escola. Malauradament, no vaig tenir l'oportunitat d'estudiar tibeta, la meva llengua materna.



CREUANT CAP A L'EXILI

Vaig creuar la frontera del Tibet al Nepal durant la tardor del 2004. Tenia 2o anys. Juntament amb 3 persones mes varem viatjar en cotxe de Lhasa fins a prop de la frontera. Des d'alla, amb l'ajut d'un guia, varem caminar durant 2 dies per poder arribar a territori del Nepal. El nostre principal problema durant aquells dies era la por que teniem de topar-nos amb soldats de l'exercit xines. Sortosament pero, no ens van veure.

Un cop arribats al Nepal, varem anar al Centre de Recepcio de Refugiats Tibetans, des d'on, com es fa amb tots els refugiats, ens van redirigir cap a la seu central dels refugiats que hi ha a Dharamsala, al nord de l'India.



PRESENT I FUTUR

Actualment encara estic vivint a Dharamsala, on em dedico a estudiar angles i espanyol. Si mai tinc l'oportunitat m'agradaria tornar al Tibet, amb tota la meva familia, i treballar-hi com a traductor.

No estic en contacte amb ningu de la meva familia. La policia i militars xinesos controlen les comunicacions. Si intento posar-m'hi en contacte els puc posar en perill i poden ser castigats.

Es dificil parlar sobre el futur del Tibet. Pero sigui com sigui, crec que la clau es si nosaltres, els joves tibetans, som capacos d'agafar la responsabilitat i de dedicar-nos a treballar seriosament pel nostre futur. Crec que nomes d'aquesta manera podrem aconseguir que el Tibet sigui lliure.

Espero que tots vosaltres podeu entendre perque estic escrivint sobre tot aixo. Vull dir que... tots nosaltres tenim la responsabilitat de protegir els drets humans. Tots som essers humans.


Estimats lectors, perdoneu-me per si us he fet malgastar el vostre temps.



Jamyang N.
Exiliat tibeta a Dharamsala (Himachal Pradesh, India)

divendres, 11 de setembre del 2009

POLITICAR - Present d'Indicatiu


FORMA REGULAR


Jo politico
Tu politiques
Ell/Ella politica
Nosaltres politiquem
Vosaltres politiqueu
Ells/es politiquen



FORMA HIPER-REGULAR

Jo menteixo
Tu empasses
Ell/Ella soborna
Nosaltres cobrem
Vosaltres pagueu
Ells/es riuen



FORMA IMPERATIVA

-
Entabana tu!
Enganyi ell/ella!
Estafem nosaltres!
Engalipeu vosaltres!
Te la cardin ells i elles pel broc gros, pel petit, pel mitja i per altres brocs que ni saps!



FORMA HONESTA

(verb no conjugable)

dilluns, 7 de setembre del 2009

El Petit Llibre de les Impermanencies - L'home que no sabia dir mentides

L'home que no sabia dir mentides mai va existir. Si hagues sigut aixi, a la guarderia ja hagues sigut arraconat pels nens cruels i sobreprotegit per la senyoreta sobreproteccionista. A l'escola, a mes de no aprovar cap examen, hagues sigut nafrat en gran manera, sagnant ara pel nas, ara pels colzes. A la seva primera feina no hagues durat mes de 5 minuts. I la segona oportunitat no li hagues arribat mai. No com la vellesa, que li hagues acabat arribant d'hora perque no l'hauria enganyat amb pastilles, cremes o tractaments.

I quan la mort l'hagues vingut a buscar, se li disculparia per no haver vingut abans.

L'home que no sabia dir mentides, per sort, mai va existir.

divendres, 4 de setembre del 2009

Els meus dies d'exili tibeta - En Gene Kelly estaria afonic i tindria agulletes...BeaUTiFul MoNsoOn...


Foto - Amb aquest panorama monsonic hi acostumo a esmorzar, badar, i sopar i badar una mica mes.


Porto el calendari d'una manera desgavellada. Posem-li que vaig arribar per aqui a Dharamsala fa 1 mes o 1 mes i mig. El dia concret tan li fot. Pero des del primer dia, fins avui, i molt probablement dema passat i l'altre, i l'altre, i fins i tot el de despres i el de mes enlla...que m'acompanya el monso. S'ha convertit en un vei mes del poble del Dalai Lama, dels tibetans exiliats, i dels israelians que fumen. Plou a bots i a barrals. La paraula "sol", per mi, ja no te el significat de l'astre rei. Esta arraconada en alguna part del meu hemisferi esquerre del cervell, tocant l'acordio diatonic.

Em podria jugar unes quantes rupies que en Jim Morrisson i els seus riders on the storm baixarien del cavall i buscarien aixopluc a sota d'algun xiringuito; que en Gene Kelly, si no se l'emanilles fortament pels canells i turmells, i no se li poses esparadrap a la boca, estaria afonic i amb agulletes fart de cantar "I'm singing in the rain"; i que les dakinis, la versio budista de les bruixes si ho mirem amb els ulls molt grossos i miops, no es podrien ni pentinar ...

...BeaUTiFul MoNsoOn...


Albert Tortamonla

(No acostumo preveure massa coses pero diria que estare entre tibetans fins que hagi de cardar el camp a l'octubre quan se'm comenci a florir el visat... Mentre vaig fent algunes activitats que potser algun dia o altre sabreu, els partits que conformaran el meu Parlament Mental van debatent amb violencia.)