Els meus dies francesos- Tortamon a Marsella

Foto - Vista panoramica de teulades marselleses des de l'atic de la Julie, la meva amfitriona a Marsella

Tot i que ja fa uns dies que en soc fora, sempre hi haura una part de mi a Marsella. Queda molt be i molt empolainat, pero es que es ben veritat. La cosa va anar aixi...


Per mi, Marsella va tenir dos noms relcionats entre si: el de la Julie i La Ferronerie. El primer es el nom de la jove marsellesa que em va acollir a casa seva, un atic excel.lent en luxes de veritat i no en collonades com aixetes d'un bidet amb ribets xapats d'or. Tenia incens, sol i tranquilitat essent al mig de la ciutat. I un excel.lent amfitrionatge per part de la bona Julie, que prestament ja em va donar unes claus que m'obrien tan portes com horaris (aixo no passa sempre, i quan passa s'ha de valorar). I amb aquesta llibertat de moviments vaig procurar dur una vida ben marsellesa. Aixi doncs, vag procurar saltar-me tants semafors en vermell com vaig poder i arreplegar coses varies del contenidors, pero basicament fusta, per cremar a la llar de foc de l'atic (cosa que m'havia descuidat de dir abans referent a l'atic pero que au! ja ho teniu aqui...veieu com era excel.lent). Ambdues son tradicions que porten a terme els i les joves marsellesos/es, i per tan, per integrarme tan com vaig poder aixi hi vaig ben col.laborar. Concretament, anant a dades estadistiques, vaig malcomptar que atrevessava una mitjana de 23 semafors en vermell al dia i per tan, durant els 4 dies marsellesos, serien uns 92 semafors atrevessats en vermell; aixo per una banda, i vaig transportar 1 tombona de fusta, amb la col.laboracio de l'amiga autostopista intergalactica Ingrid, i 2 calaixos. Aquestes ultimes son dades fiables.

Foto - L'Ingrid, l'autoestopista intergalactica, preparant els cartells per poder arribar a la seva casa de pages tirada per una muntanya

L'altre nom que feia referencia, i tambe lligat a la Julie, es el del millor teatre del mon: La Ferronerie (que es tradueix per "La Ferreteria" d'acord amb l'establiment que hi havia hagut previament). I si, el millor teiatru del mon es un teatre petit i eixerit, com el seu nom no indica, i del tot familiar. L'staff era la mateixa Julie, la seva mare, i la Marie, una de les seves millors amigues. Alla hi vaig poder gaudir un espectacle fet per la canalla, be, pour les enfants (en epoca de vacances d'acord amb el conseller profeta Maragall) d'en Jean Jaques i en Thierry, dos musics excel.lents i bona gent. Vaig viure tan les dues sessions que feien el dilluns i el dimarts, com els assajos previs, i fins i tot, d'acord amb allo que deiem del proces d'integracio vaig ser l'encarregat de despenjar les cortines de l'espectacle. Un plaer.

Fotos Monotematiques - La Ferronerie: sens dubte, el millor teatre del mon. A la foto immediatament superior hi podeu veure, d'esquerra a dreta, en Thierry (un monstre amb la guitarra i el cajon), un periodista infiltrat de TV Marsella o alguna cosa aixi, que feia un reportatge, entrevistant a la Marie i la Julie (la meva afable amfitriona), i el senyor Jean Jaques (que, tot i que no s'acaba de veure massa be, duia l'ull dret morat degut a una fava que li va fotre un borratxo durant un concert que vam estar en un pub marselles...que injust! amb 'lo' bon senyor que es...)

En senyal d'agraiment vaig procurar cuinar tan be com vaig poder el que s'ha convertit en la meva especialitat culinaria, i que algu de vosaltres ha tingut la sort (o dissort) de provar: l'arros de verdures amb curry (que sempre em queda massa fet). I vaig intentar dir-los-hi /aurvoir/ amb la seva llengua, que tot i que m'ha agradat coneixer-la i practicar-la una mica, la veritat es que encara no m'en entero una merde...

Foto - L'excessivament empolainada Niča (es nota que escric des d'Ešlovenia no?). Niča doncs, ciutat tan bonica com artificial. No m'estranyaria que per tal de mantenir el nom de Cote d'Ažur arribessin a tenyir l'aigua amb colorant...i es que es una žona constant d'oda a l'artificialitat...vecs!!

Em va doldre sincerament deixar Marsella, pero ho vaig fer fent el cor fort i pensant en el proper pas...que va ser Italia, i on m'hi vaig aproximar mes, fent nit a Niça (una ciutat tan bonica com artificial com la gent que volta pel costat: a Saint Tropez, Cannes o Montecarlo) i gracies que a traves d'un autostop tecnologic (una web per contactar gent que faci un trajecte aproximat al teu ...un de tans bons usos que pot tenir la xarxa de les xarxes) el bon home d'en Jean Chris m'hi va deixar al bell mig. A ell encara li quedava una hora de retorn d'on ja haviem vingut. Hi ha bona gent al mon.

PETIT VERSET PER TU...MARSELLA

Marsella:
t'he vist,
pero el mes important es

es

es que t'he viscut.

Albert Tortamon

(Finalment he pogut pujar unes quantes fotos. Com que no volia abusar de la bondat dels bons comerciants venecians que em deien que per 1 hora d'intenne volien 8 euros he hagut d'esperar avui dilluns per connectar-me des de la tranquil.la Ljubljana...amb uns preus mes dignes...)

PD: en Thierry em va fer descobrir una de les cančons mes boniques que he escoltat mai: Tifi Congo, si voleu descobrir-la remeu amb el vaixell de sobre i l'acabareu trobant per algun lloc de l'ocea internautic...

Els meus dies francesos - Tortamon a Perpinya

Foto - Foto de rigor: el mediatic Castellet de Perpinya (perque us creieu que vaig ser per alla almenys)

PERPINYA O L' EAU DU CASTANOUETTE...

Intentare escriure tan bonament com pugui pero no us asseguro res perque be sabeu que aixo de ser a l'estranger a mes d'afectar, sortosament, a les tecles del cervell, afecta a les del teclat. Be, dit aixo, un migdia vaig ser arribat a Perpinya. Finalment arribat a un carrer al costat del centre del mon dalinia: l'estacio de trens (que realment crec que tenia gustos surrealistes perque encara no entenc el perque va dir que era alla i no, per exemple, l'Ermita de Lurdes de Madiroles que hi ha entre Torello i Manlleu i que per mi es infinitament mes bonica...po clar, jo encara no soc un geni, aixo es ben cert). I be, el meu primer objectiu era situar la casa de l'Herve Lagrange, el noi de 25 anys que m'havia d'acollir a casa seva. Resulta doncs que si l'estacio de trens segons en Dali era el centre del mon, la casa de l'Herve era a l'hiperespai exterior de Perpinya. Caminant i badant, badant i caminant, ara amb la motxila a l'esquena, ara tirada per algun lloc, vaig passar el meu primer dia tot esperant contactar amb el meu acollidor al vespre.

En alguna d'aquestes badades, tan maques com agradables i profitoses, vaig coneixer al primer aborigen perpinyantenctastani: en Jean. Perdo! En Joan! Era un dels pocs que fa uns anys ja anava a les escoles Bressola, on el catala te un paper vehicular relativament important i no com en la resta de les escoles franceses de la zona. Tot fent el beure, comentant tan aquests temes linguistics com amorosos seus (amb salts sense pertiga que haguessin batut qualsevol record d'en Bubka i la Isinbayeva junts...) com politicorruptes coneguts arreu. En aquest cas l'estrella politicorrupte alla es l'actual batlle Alduy, als jutjats per presumpta manipulacio de vots ja fa 4 o 5 mesos...

Foto - Escena de parelles al barri dels Gitanos. Els dos avis gitanos de darrera segur que parlaven en catala; en canvi les dues senyores no (Alerta pels sensibles: amb aixo no vull dir que aquestes iaies fossin males persones!!)

L'estrella gens corrupte dels primers dies pero, se l'endu de manera clara el bo de l'Herve Lagrange. Em va acollir molt generosament a la casa de l'hiperespai exterior de Perpinya. Aixo quan hi coincidiem al vespre, quan arribava de currar de la seva feina de no se encara ben be que amb el gps donant vols pels camps del Llenguadoc. Aixi doncs; durant el dia em dedicava a caminar i badar, ara ja pero sense motxila pero amb bolso: ara pel passeig assolellat del centre de la ciutat; ara pels carrerons del casc antic protegit pel mediatic Castellet; ara pel barri dels gitanos, que son gairebe els unics que transmeten el catala de pares a fills, i dels magrebins, que realment es on hi vaig badar mes estona perque es on hi havia un moviment mes relaxat. Es a dir, moviment pero sense l'estres de la compra mes atabalada de molts altres llocs de la ciutat. A seure i fer tes. O un "noisette", si, nomes un, perque malgrat que fins i tot vaig procurar aprendre com es deia "tallat" en la llengua d'en Depardieu, m'hagues sigut mes adaptatiu saber com es demanava "aigua de castanyes" si realment era el producte que creia que mes em convenia en aquell moment...potser "eau du castanouette"?

Foto - El gentilhome de l'Herve Lagrange i el bonmenjar que es la cassoulette.

Els meus 3 dies perpinyantestenctanistans els vaig acabar gaudint amb una molt bona Cassoulette, feta per l'Herve, que vindria a ser una mena de fabada asturiana pero en una versio de la regio de Mountaban, ciutat de mes cap al centre de frança d'on es originari el bonhome de l'Herve. No crec que prepares aquest contundent plat en compensacio del que li havia ofert jo l'apat anterior: si, un pa amb tomaquet. La veritat es que aixo de ser catala, a vegades, nomes a vegades, te les seves avantatges...

Albert Tortamon

(Cronica des de casa de la Julie, Marsella. Vaig arribar ahir i hi estic de collons.)

Foto - Ja ho veieu, mes clar impossible: si volem una Catalunya Lliure hem d'anar cap alla...(ara, que...cap a la dreta?).
{foto feta a tall de reflexio}

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - El cuentu

Hi havia una vegada bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Ara comença la mentida.

És quan viatjo que hi veig clar

I perquè us dic això?

Demà marxo cap a l'Índia, de nou, però aquesta vegada com un cuc: per terra. La meva intenció inicial és arribar al Ladakh, al nord de tot de l'Índia. És un territori que antigament formava part del Tibet, feréstec com la dignitat de la immensa majoria majoritaria dels polítics, i on actualment encara professen una cultura amb molts lligams amb la tibetana, sobretot respecte al budisme. No sé per quant temps marxo.

Per arribar allà aniré tirant amb bus, trenc, i utostop (sense "a") si fa falta, i mirant un mapa, aniré de Barcelona cap a la dreta: sud d'Europa-Turquia-Iran-Pakistan. Fent zigues i fent zagues, com en Son Goku i en Crilin i no com en Guardiola, i fent pocs moviments d'isquierda-isquierda-derecha-derecha-adelante-i-atras-1-2-3 pq em quedaria al mateix lloc. Aniré parant allà on em sembli oportu, tenint en compte que no segueixo cap criteri en concret i que per Europa hi vull passar força ràpid; I a més a més, i fins i tot, us arribaria a dir que: tot i que hagi de passar per força països,no vol dir que m'hi pari amb tots. Amb un pudé no, i amb l'altre m'hi paro 4 cops. Un potser m'hi paro 1 cop per 24 dies, i l'altre 8 cops per 2 dies i mig. Ni ideia. Ja ho niré veient pel camí i pels contactes que em vagi trobant (he fet alguns contactes via mail demanant a certes persones si em volen acollir, no entre els seus braços, que potser també estaria bé en funció del cas, sinó entre les seves parets). Aquesta és la intenció inicial.

Suposo que en algun moment n'acabaré fins als collons d'un ritme massa trepidant en quilometres i poc en tranquil·litat i llavors serà el moment de parar on sigui i ...parar i punt. I ja es veurà què més, si és que s'ha de veure alguna cosa.

Sabent això, que la meva intenció inicial sigui aquesta, no vol dir que compleixi res i que en comptes d'acabar al Ladakh no acabi al Camerun, país que d'altra banda, també ha de ser molt interessant.

La primera parada però sí que la tinc clara:...demà dijous a Perpinyà, La Catalane! On arribaré al potser pseudocentre del món per en Dalí, ja que no serà l'estació de trens sinó la de busos.

Al blog, per ara, hi trobareu els llargaruts mails que us enviava des d'algun lloc d'aquests móns de Déus, amb alguna afotu per amenitzar la lectura. I a banda doncs d'alguna crònica més o menys real de les meves, esperem moltes aventures i, esperem, poques desventures, també hi aniré penjant cada quan em piqui unes parides vàries i reflexions múltiples...Que cada u en faci el què vulgui.

Allò important és veure-hi clar...

Albert Tortamón