ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dimecres, 27 de maig del 2009

Els meus dies ladakhis - Tortamon celebrant el Saga Dawa


Foto - Espectadors d'excepcio del Saga Dawa, en un lloc privilegiat. No crec que fos el primer que veien.

"BUM! BUM! BUM!". "Hostia ja passen per aqui!". La rua ha arribat mes d'hora del que ens pensavem i ens enganxa a tot el turistam de l'hostal en ple esmorzar. De seguida deixem els tes i els xapatis amb mermelada d'albarcoc, la fruita nacional en aquesta epoca, i sortim disparats al carrer per veure i viure la desfilada. Es el Festival del Saga Dawa, en el qual en totes les cultures de religio budista celebren tan el naixament com la il.luminacio de Siddharta Gautama, el Buda Historic. No. No es que s'ho curres tan per fer coincidir la data del seu naixament amb el dia que, assegut a Bodhgaya a sota del Bodhi Tree, l'arbre mediatic, va assolir la il.luminacio. Potser es per coherencia amb el rebuig de tot el que es material el que fa que facin un 2 x 1 en festivals...en la nostra terra dubto que passes el mateix i ajuntessim Nadal amb Setmana Santa i Tots Sants i Reis i reietons...

Foto - La banda musical encapcalant la rua del Festival del Saga Dawa fent soroll amb instruments de vent i de percussio i vestits com manen els canons de la moda ladakhi (tunica, cinturo, i kates al coll)

Instal.lat a la vora de la petita carretera, en una zona del tot rural nomes a 15 minuts del centre de Leh, comenco a bocabadar. La desfilada l'encapcalen el que suposo que son, i que despres em comfirmen, les autoritats locals, seguides per una banda musical de percussio i vent bucal (l'alcada d'aquesta terra, o almenys a aixo ho atribueixo jo, genera autentiques simfonies de vent no bucal que s'allarguen mes que un dia sense pa...fins i tot diria 2 o 3 dies la veritat...) En fi, no perdem el fil, que passaven els potolitics... S'acosten les eleccions i aixo tambe deu afectar a la seva nombrosa presencia. Tan dels potolitics com dels musics, i es que tot es questio de saber tocar la solfa, per aixo deuen anar junts. Els de la solfa del vers van ben guarnits amb la vestimenta oficial: una tunica que ha de ser ben calenta, de colors foscos generalment, amb un cinturo, de color mes alegre normalment, per atrapar mes la panxa que la propia tunica.

Foto - Senyor ladakhi amb la mirada concentrada amb el barret dels alerons espectaculars (aquest, tanmateix, encara bastant modest la veritat).

Seguidament a aquest primer, van desfilant un raguitzell de grups tambe en format de comparsa de carnaval (o carrossa B segons els ultims criteris del Carnavall de Terra Endins): un grup de senyors i senyores de Leh, ben guarnits per l'ocasio, amb els tradicionals barrets nacionals ladakhis caracteritzats per uns alerons espectaculars. Sort que anaven caminant tranquil.lament. Amb un xic mes de velocitat l'enlairament de la persona portadora del barret seria dificlment imparable. Pero sobretot son elles, les senyores, les que ressalten mes degut a la pompositat de la vestimenta formada per les coloraines dels penjolls i arracades, tuniques llampans, un incomprensible pero del tot real gerro ple de flors, per acabar de rematar-ho tot amb una capa dissenyada barrocosament a mes no poder, amb la qual, ara si, el vol seria del tot inevitable.

Foto - Per davant: senyora ladakhi simpatica i guarnida com Buda no mana, pero be...

Foto - I pel darrere. Alerons al barret i capa barroca a l'esquena...tot sigui perque el Dharma, els ensenyaments de Buda, s'alcin i arribin mes enlla de les muntanyes!


A aquest grup, el segueix el del clero: els monjos budistes. No pas menys espectaular que l'anterior. A mes de les classiques tuniques de color safra, els skinheads del Dharma porten per l'ocasio, ells tambe, uns gens menyspreables barrets que la Martirio o la Infanta Elena o altra gent de la farandula dubtarien de posar-se. Sota els efectes de tan barretam, seguidament veig passar la comparsa dels fidels feligresos budistes, brandant a tothora la roda de les oracions en una ma, i els allargats sutres o textos sagrats budises en l'altra, mentre van recitant els mantres oportuns. Tot escenificat amb l'objectiu de sempre: enviar bons auguris per a tots els essers vius alla on es trobin.

Foto - Els skinheads del Dharma cobrint la seva pacifica radicalitat. Els barrets, que els podria haver fet servir l'Spielberg a "Encuentros en la 3a fase" com a nau, fan evident que la mediatica pamela de la Infanta Elena va ser fruit de la nanotecnologia.

Foto - Els fervents feligresos budistes I amb els textos sagrats carregats a l'espatlla i els rosaris de 108 boletes, d'acord amb els 108 volums dels Kagyur (per aquells despistats que no vareu seguir la primera edicio de Els meus dies ladakhis...casumdena!...)

Foto - Els fervents feligresos budistes II, aquest, a mes a mes, amb la roda d'oracio sempre fent giravoltar les pregaries que contenten en el sentit de les agulles del rellotge bo i desitjant escampar els bons auguris arreu

Per tancar la desfilada passen els mes petits: un futime i mig de nens i nenes de les escoles de Leh i del voltant, que sembla que no s'acabi mai, aixi com algun grup de petits monjos tambe vestits de color safra i que han deixat els seus estudis i monestirs per un dia.

Ja avanco pero que moltes de les comparses quedarien destacades en les ultimes posicions del Carnaval, per be que alguna tenia el seu merit com ara una escenificacio teatralitzada de Buda, impassible davant les amenaces i les tribulacions del seu particular Moriarty o Joker o el Madrid o la veritat per a la majoria de les persones: "l'enemic" Angulimala. Enemic entre cometes perque no crec que Buda li consideres d'acord amb la practica de la compassio i amor sense limits per a tots els essers vius. I be, de fet, que les comparses quedessin avall en una hipotetica classificacio no els importaria gens. No es la seva intencio destacar en pompositat. En general es limiten a anar seguint el recorregut d'uns 5 o 6 kilometres al voltant de Leh, d'acord amb el sentit de les agulles del rellotge (caracteristica comuna a tots els rituals budistes tan per fer la volta als seus diferents temples o stupes o muntanyes sagrades). I amb la curosa coreografia que es l'art de caminar, van recitant en veu alta un mantra del qual nomes entenc la paraula rimpoxe, que es refereix a una lama que s'ha reconegut com a reencarnacio d'un lama d'una vida anterior.


Foto - Una de les comparses mes espectaculars representant l'encontre entre Buda i Angulimala. Aquest ultim, no era massa bon nanu que diguem: tenia l'objectiu de matar 1000 persones per tallar-los-hi el dit index de la ma dreta per una questio que ara no explicarem...en portava 999 i quan estava a punt de matar a la seva propia mare, es va topar amb Buda. I si, va acabar convertint-se al budisme. (podeu veure el collaret de dits indexa que porta al voltant del coll i del cos)


Foto - Un jove recollint una dosi de te, en principi legal, en una de les zones d'habituallament


Foto - A mig recorregut es celebren unes dances pausades i boniques

Un cop tots desfilats davant meu, decideixo incorporar-me a la rua des de dins. Porto pocs dies al Ladakh pero el famos mal d'alcada em respecta, segurament perque jo l'he respectat primer a base de sobredosis de repos i de tes, que m'han provocat un temps de possessio del lavabo molt superior al temps de possessio de la pilota del Barca d'en Guardiola davant de qualsevol rival. Aixi m'hi atraveixo i decideixo caminar entremig de les diferents comparses gaudint de l'harmonia de la rua. I de tan en tan, com ells, tambe em paro en alguna de les zones d'habituallament que hi ha al llarg de recorregut per fer fer un te o endrapar alguna pasta. Al cap de 3 o 4 hores d'un pas tranquil i lleuger i un parell de parades per fer 4 dances tradicionals, en una escola i al camp de polo (el local social a l'aire lliure de Leh) el festival s'acaba on s'havia originat: al temple budista del centre de la petita ciutat. Es el festival del Saga Dawa. LEH VISCUT! (una broma de nivell per acabar sempre es bo) (perdo...sempre es bo?)

Foto - Paisatge brutal i ferestec del voltant de Leh per on transcorre la rua del Saga Dawa

Albert Tortamonla

(Cronica escrita des de Leh, on hi estic escandalosament be. El meu dia a dia transcorre com la rua. Molt tranquilament, encara que sense tantes coloraines, intentant fer vida ladakhiana... ara plantant cols a l'hort o ara tallant verdures pel sopar...tot gracies a la Zangmo, en Wangchuk, el meme Tashi i la abi Nordin... la familia amb la que he tingut la immensa sort d'espetegar... torno a ser del tot afortunat...que be...)

JULE!

divendres, 22 de maig del 2009

El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.



Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...

divendres, 15 de maig del 2009

Els meus dies ladakhis - Tortamon enlairat a uns 3500 metres d'altitud

Foto - L'imponent monestir de Lamayuru, de l'ordre dels kaguypa i dels mes antics del Ladakh. Va ser fundat pel venerat indi Naropa, on pels volts del segle XI hi passava llargues temporades meditant a dins d'una cova. L'edifici de l'esquerra, un gran i novell hotel pel turistam, li intenta prendre protagonisme. (Recomano que amplieu la imatge, sempre i quan us doni la gana)




I DIC AMB VEU FORTA I SEGURA:

Pareu oh bons mariners dels meus peus;
pareu doncs ja som arribats!
Aquest es l'ocea de les terres ferestegues.

Aqui hi pescarem grans viandes espirituals
per alimentar una anima
amb forta fam de NO-RES.

LADAKH!



Foto - Lungta: les omnipresents banderoles amb pregaries inscrites. Envien bons auguris arreu quan son agitades pels vents de l'Himalaya.


Foto - Avi budista de cap a peus: a la ma dreta el rosari amb 108 boletes d'acord amb el nombre de volums dels kagyur, textos sagrats budistes de 108 volums (justament); i amb la ma esquerra fent voltar les pregaries inscrites a dins de la roda, seguint la mateixa logica d'expansio dels bons auguris que les lungta.

Albert Tortamonla

dimecres, 6 de maig del 2009

El Gran Llibre de les Converses - Capitol II



CONVERSA AMB UNA PAPALLONA

Home- Papallona, com pot ser que arribeu a ser uns insectes tan bells després d'haver sigut tan capullos durant tan temps?
Papallona- Perquè no anem ni al metge, ni a l'escola.
H- Com...?
P- Doncs això, perquè no ens fem ni operacions d'estètica, ni operacions d'ètica.


CONVERSA AMB UN PERIQUITO (II)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, prefereixo viure en una gàbia que portar-la posada.


CONVERSA AMB UN COALA

Home- Ei coala, tu durant tot el dia només fas que jeure en una branca i menjar fulles d'eucaliptus?
Coala- Sí,...i què passa?
H- No res, res.
C- I tu?... Què fas?
H- No, jo no menjo fulles d'eucaliptus...
C- Què vols dir...que no fas res durant tot el dia?
H- No, si no paro quiet. Però no faig res. No paro de fer coses...coses que no fan res.
C- Com s'entén?
H- ...
C- Vols una fulla d'eucaliptus?


CONVERSA AMB UN TRENCALÒS

Home- Ei trencalòs, no creus que ets molt cruel agafant a les teves preses, enlairant-les amb les teves urpes, i deixant-les caure de molts metres amunt perquè s'esclafin contra el terra?
Trencalòs- Ja, però almenys no són de la meva espècie.


CONVERSA AMB UNA LLAMA

Home- Ei llama, no et fa vergonya ser domesticada per l'home mentre molts membres de la teva família, com el guanaco, no s'ho deixen fer?
Llama- Això vol dir que tu i jo som cosins?


CONVERSA AMB UN CUC DE TERRA

Home- Hola Cuc de terra.
Cuc de Terra- Hola.
H- Saps...estic fascinat amb el teu desplaçament: ara t'arronses, ara vas més enllà, ara t'arronses, ara arribes més enllà.
CdT- Ja. I vosaltres no us arronseu mai?
H- No.
CdT- Així...com us ho feu per anar més enllà?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA OBRERA

Home- Hola formiga obrera.
Formiga obrera- Hola.
H- No estàs cansada de treballar sempre, sempre, sempre?
F- No. És el què m'ha tocat.
H- Però no tindries ganes de rebelar-te i poder fer la teva en llibertat?
F- Sí, però, per poder fer això, primer de tot, caldria que jo tingués ús de raó i consciència individual. Com vosaltres, no?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA REINA DEL FORMIGUER

Home- Encantat de saludar-la Sa Majestat.
Formiga Reina del Formiguer- Encantada.
H- No creu que és injust que tingui hostiacentes formigues obreres treballant per vostè?
FRdF- Bé, és el què m'ha tocat: estar apalancada i parir.
H- Però no ho veu injust?
FRdF- No, per veure-ho injust hauria de tenir ús de raó i uns valors ètics. Com els reis dels vostres formiguers, no?
H- Home! Però nosaltres no tenim formiguers!
FRdF- Ah! No, ésclar, ésclar...no havia pensat que les fàbriques i els estats no estan coberts de sorra...


CONVERSA AMB UNA MOFETA

Home- Ei mofeta, i tu...perquè fas sempre tanta pudor?
Mofeta- Perquè jo no enganyo.


CONVERSA AMB UN "ARMADILLO"

Home- Ei Armadillo, com estàs nano?
Armadillo- Ei! Bé anar fent.
H- Tu, què t'anava a dir...hòstia és que porto un merder de temps anar fent preguntes i arriba un punt que...
A- Tranquil, tranquil...ja sortirà...
H- Ah sí, sí! Que...no et fa ràbia que et matin per després fer-ne un instrument de tu?
A- Sí, però almenys jo seré un instrument mort.
H- Joder, Armadillo, que cabron que ets no?

[l'Armadillo és un animal petit, un pèl més gran que una rata comú, que un cop mort se n'aprofita la seva closca per fer-ne una espècie de guitarra petita].

diumenge, 3 de maig del 2009

Els meus dies indis - Tortamon a Paharganj (Nova Delhi)

Foto - Animal de carrega huma. Al fons i a l'esquerra els autorickshaws esperant clientela, i a la dreta la versio no motoritzada i mes romantica que va a forca de muscul.


Una noia jove india, de pell molt fosca, amb un sac gran de no se que al cap, i un altre al brac que li queda lliure. Un autorickshaw (tricicle motoritzat) conduit per un sikh amb el turban perfecte, sense cap passatger. 2 motos seguides. Un senyor ben net i tot ben vestit de blanc. 2 tricicles amb 8 0 10 farcells immensos empenguts, amb feines, per dos homes forca vells. Un portador sense portar res al carro. Una parella de pseudohippies. Un tricicle amb un farcell gros i un passatger hindu. 3 homes modats a l'estil indi: pantalons de pinca, camisa, sandalies i clenxinats de manera extrema. De cop... un embus: 2 autorickshaws i una moto per un canto, contra una minifurgoneta, seguida per mes autorickshaws i algun tricicle; s'esdevenen, encara mes, les pitades, i com sempre, s'imposa la llei del mes fort i guanya la fila de la minifurgoneta. Una bicicleta. Una altra. Un home vell empeny un taulell, vell com ell, de 4 rodes de bici de carretera, buscant compradors d'una fruita estranya semblant a la mandarina. Un grup de nens petits tornant de l'escola amb uniforme de tons blavosos. Un tricicletaire de mitjana edat porta dues senyores amb sari, un de color verd llampant i l'altre lila. Una moto amb 3 persones. Uns joves indis fashions: texans, ulleres de sol i bruses de lluentons. Un tricicletaire amb un drap mal girbat al cap, que l'ajuda a soportar la contundent xafogor. Un home blanc, vell i esprimatxat, vestint nomes una tela al voltant de la cintura, que li fa de faldilla, i amb unes rastes naturals enrotllades com una ensaimada mallorquina de mes d'un pam cap amunt. Una dona jove amb un xuridar ("tunica" fina d'espatlles a mitja cama) blau i taronja. Un bicicletaire que transporta 4 bombones de buta que es deuen aguantar gracies a algun dels multiples Deus en els que deu creure. Una dona jove amb un sari brut que pidola amb un nen molt petit als bracos. Un turista blanc fa una foto al mig del carrer. Una altra pidolaire. Un autorickshaw amb dos senyors de passatgers. Una dona gran, blanca i prima, camina a poc a poc i ensenyant la panxa degut a l'estil amb el que porta el sari. Un venedor jove de tamtams pel turistam. 2 senyores indies amb punt i ratlla al front baden davant de les botiguetes de 2 metres d'amplada. Un gringo amb la motxila plena de banderetes de varis paisos enganxades, demostrant que hi ha posat els peus. Un home amb 4 draps, es recolza en un basto mentre fuma un bidi. 2 joves amics passegen agafant-se dels dits petits. Una dona fa una parada i reposa agafant el sac que porta al cap amb les dues mans. Un jove netejabotes. Una vaca immensa com un cavall i de cara atractiva. Un senyor empeny un tricicle on a la part del darrere hi ha instal.lat una caixa de ferro de 2x2 metres on ara hi van uns 8 nens petits, que han deixat les seves petites maletes al sostre. El venedor de tamtams torna a passar...

I jo m'ho miro tot...tot fent un xai (te) ...


Foto - Jove transportant ves a saber que sota un sol de migdia


Foto - Que les vaques siguin sagrades no vol dir que no s'emportin alguna hostia. Sobretot si intenten endrapar el "generu"


Foto - Tricicletaires en accio



Foto - I que siguin sagrades, tampoc vol dir que no les facin pencar. I mes si son tan imponents.