La meva religio

- LA MEVA RELIGIO -

Els divendres sere musulma,
els dissabtes sere jueu,
els diumenges sere catolic.
Els dilluns i dimarts,
de l'Esglesia de la Cienciologia
i els dimecres i dijous,
tambe.


Pero tot amb una actitud budista
de no-desig,
doncs les meves neurones
em peregrinaran,
vestides de taronja,
com veritables saddhus hindus.



BON NAPALM

I

PROPANOS 2010!

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol II): Tortamon vs. els lavabos del pais del sol naixent

"No, si jo no vull pas anar a la lluna... jo... jo... nomes volia cagar"

Aixo es el que vaig pensar el primer cop que vaig entrar en un water japones. (Enteneu, siusplau, "water" com a "habitacio" i no com a "estri que acull coses brutes de manera temporal". No volia pas reproduir la famosa escena de Trainspotting). El segon, va ser reflexionar si ja tenia prou estudis... si no em calia fer uns quants doctorats, a mes de molts masters d'especialitzacio, per poder arribar a fer-lo servir en totes les seves possibilitats.

Foto - Despres de la roda, el millor invent de la historia de la humanitat es, sense cap mena de discussio: la tassa calenta dels waters japonesos. Es un plaer descriptible, com acabo de fer, i facil, perque no has de pitjar cap piu. Sortosament ja ve per defecte. O afecte, molt molt d'afecte millor dit. Aprofito l'avinentesa d'aquest blog per enviar una abracada ben gran i sentida als enginyers japonesos que ho han aconseguit. Us estic immensament agrait.

Es estrany doncs, entrar i veure un estri tan familiar com un water en una versio gens humil, en el que li han acoblat una serie de pius i una tassa de volum prodigios. Son unes adaptacions tecnologiques ben visibles itantquesi... potser per allo de recordar-te que estas al pais on estas, fins i tot quan estas fent les teves necessitats (per allo de quedar be i no haver d'escriure jo, i llegir vosaltres: cagar i pixar).

Foto - Els meus coneixements infims de cacologia quantica no m'han permes gaudir de tots els usos. Espero que el dia que torni al Japo ho faci mes ben preparat.

Com a necdota [ALERTA!!!! QUE ARA EXPLICARE UNA NECDOTA!!!!] us haig de dir que fent gal.la del meu esperit aventurer, un dia, em vaig a atrevir a pitjar un dels botons del comandament. Pero prudentment, com aquell qui veu els braus des de la barrera, el vaig premer dret, al costat de la tassa, cap on mirava per aviam que passava. Estava a l'expectativa i en grau d'alerta. Una mica nervios, perque no dir-ho (*nota autobiografica: les coses tecnologiques sempre m'han merescut molt respecte). I el que va passar va ser que de la part de darrere de la tassa en va sortir una extensio allargada de plastic, d'uns 10 cm de llarg i 1 de diametre, que va anar en direccio cap el centre. Vaig dir-me "ah, mira... quina gracia". Pero la sorpresa va ser al cap de 2 segons, quan aquella cosa va comencar a atacar-me: va disparar un xorro d'aigua, amb tal potencia que em va fer impacte al meu pit. Vaig quedar xop. Casumlolla! Havia estat atacat a la primera de canvi. Atacat i ferit. Rapidament pero vaig reaccionar fent una defensa ofensiva: vaig interceptar el xorro posant la meva ma dreta al mig de la tassa, a uns 5 cm, del surtidor. Mig ajupit. Una posicio poc curosa, lamentable perque no dir-ho, pero eficac. Aixi vaig estar durant uns segons, pensant que ja pararia per si sol. Pero no, no. En veure que no parava vaig tornar a pitjar el mateix piu. I res. N'havia de pitjar un altre. Pero quin? El japones, fins i tot quan es dibuixat, i jo, no som amics. No va ser fins a la segona o la tercera que deuria pitjar l'stop. Aixi doncs, despres de mig minut, el sortidor va parar. Vaig sortir d'alla capcot, i amb el pit i brac dret, des de l'espatlla a la ma, moll. Em pregunto si algu s'atraveix a posar-hi el cul... tu si?... jo no.
[JA S'HA ACABAT LA NECDOTA, ARA JA PODEU CONTINUAR LLEGINT TRANQUILS]

Foto - Aquest, a mes de poder anar a la lluna i tornar, et permet rentar-te les mans amb una aixeta situada al capdemunt, que deixa caure l'aigua que acabara omplint el diposit pel proper viatger-caganer interespacial. Potser es una manera per contrarestar la despesa d'aigua que es genera dia i nit als sentos o onsens (els tradicionals banys comunitaris nipons, a qui m'enfrontare en un altre capitol).

Aquest tipus de water es molt corrent. No es ni de lluny l'excepcio que confirma la regla. Pero des de l'extrem superior del que pot escoltar una melodia perque no se senti el riu o el "xof" que toqui, tambe n'hi ha de l'estil dels nostres estimats Roca, mes humils, ben cert; i tambe alguns, menys en quantitat, que emulen el famosos i simpatics coneguts com "a la turca", l'estrella lavaboril de gran presencia a l'India. Pero la gran diferencia entre els nipons i els hindus la marca la netedat escrupolosa dels primers. Es una caracteristica comuna de tots els models nipons citats. Nomes una vegada, i us haig de confessar que no va ser fins al cap de gairebe 2 mesos estant per aqui, em vaig trobar amb un water brut. Pero tampoc per posar-se les mans al cap, no cardem, ja que vaig poder pixar amb absoluta tranquil.litat i un equilibri gens amenacat per cap bassal. La tragica experiencia va ser en un de public d'Asakusa, el barri per on em moc en el meu dia a dia, en un dels incomptables waters publics repartits arreu de Toquio. De fet, aquest lavabo public, brut al Japo, facilment es col.locaria a la primera posicio en brillantor en una hipotetica competicio contra els lavabos publics de Catalunya. Fins i tot podria arribar a la Intercontinental i guanyar-la.

.

Tortamonsan

*Post dedicat al caganer del pessebre de casa teva.

Foto Recordatori - "Lavabo" de la meva casa del Ladakh. No se si jugar al joc de "Troba les 7.000.000 diferencies" o al de l'Oca "de lavabo a lavabo i cago perque em toca"... en fi... Tot serveix pel mateix.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VII (i ultim)

CONVERSA AMB UNA MOSCA

Home - Mosca...

Mosca - Zi?

H - Que feu que sempre que us miro us passeu les dues potes del davant com si us rentessiu la cara?

M - Doncs si, si... Ens rentem la cara per aviam si ens despertem del somni.

H - Que?!?... De quin somni?

M - Del somni que es estar envoltat cada dia de tanta merda.

H - Ah...

M - ...(pzt)...

H - ... I... aixo de les reverencies que feu amb el cap a l'estil japones?

M - Son per vosaltres, en senyal d'agraiment, per fer aquest somni realitat.

CONVERSA AMB UNA OCA

Home - Ei Oca, tu sempre vas descalca?

Oca - Si. Jo no tinc milers d'oques petites tancades en una fabrica fent-me el calcat.

CONVERSA AMB UNS QUANTS BITXOS VOLADORS

Home - Ep! Pareu un moment!

Bitxos Voladors - ...

H - Pero que cardeu que us estampeu directament contra les bombetes i florescents? ...Que sou beneits?

BV - No. Busquem la il.luminacio, pero amb un metode encara mes directe que el tantra.

CONVERSA AMB UN LLORO (II)

Home - Lloro, sempre repetiu allo que sentiu?

Lloro - Que ho has vist a la tele?

CONVERSA AMB UN CENT PEUS

Home - Ei! Hola Centpeus.

Centpeus - Eh? Que vols?

H - No que... et volia preguntar... ja els fas servir tots els peus que tens? Perque en tens molts!

C - Si.

H - Ah.

C - Ei, i jo et puc fer una pregunta... Tu tens moltes neurones no?

CONVERSA AMB UN CAMELL (II)

Home - Ei Camell, tu et pots estar uns 5 dies sense beure aigua oi?

Camell - Si, mes o menys els mateixos que tu, amb entrenament i molt compromis, podries estar sense dir mentides.

H - I estant al desert clar!

C - No, no, en una cova. Al desert encara t'hi podries trobar alun bedui.

CONVERSA AMB UN SURICATA

Home - Suricata, no us la jugueu molt menjant-vos escorpits?

Suricata - No. No se si saps que som immunes al seu veri.

H - Ah...

S - Com vosaltres que deveu ser immunes al plastic, no?

CONVERSA AMB UN CABALLET DE MAR

Home - Ei Caballet de mar, perque us dieu aixi si no us assembleu gens als cavalls de terra?

CdM - No ho se. Pero deu ser per la mateixa logica que als vostres avantapassats els hi deien homo sapiens.

CONVERSA AMB UN GOS I UN MONO

Un Gos i un Mono - Ei! I a nosaltres no ens dius res?!?

H - No, amb familiars i amics ja fa temps que no hi parlo.

CONVERSA AMB UN OS

Home - Os, que en penses dels valors de la vida humana com a animal?

Os - A mi no m'atabalis pas, que estava hivernant i m'has despertat amb tantes preguntes tontes a tots els animals.

Tortamonsan

{Ultim capitol escrit des de Toquio, lluny d'Amaicha del Valle (nord d'Argentina), poble on va ser engendrada la primera conversa gracies al seu sol, cactus i immillorable atmosfera}

*La cosa ja se m'acaba. Des d'avui, nomes em queda un mes per continuar veien-t'hi clar. Lamarequemvaparir! (disculpa'm Dolors)... aixo si no se'm para, o engega, la bola clar...

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol I): Tortamon vs. els hotels capsula

Foto - No es un submari, ni un ruscscscs d'abelles, pero si de persones: en cada quadrat que veieu s'hi correspon una de les nanohabitacions dels famosos hotels capsula.

Els hotels capsula son d'aquelles coses que et fan dir "eing?!?!" (aixi: amb la veu en negreta tambe) quan comences a ensumar que recoi tenen de diferent al Japo. I a dia d'avui es una de les experiencies que ja he provat.

El dia en concret va ser ja deu fer mes d'un mes quan estant a Ibaraki, fent el pages clar, vaig baixar a la capital en diumenge per anar a veure un obra de teiatru on hi sortia el trempat i escarransit d'en Takashi. Per cert, no vaig entendre res de l'obra, no pel meu coneixement infim de japones, sino perque entendre The Tempest de Shakespeare a traves de l'art de la pantomima segurament encara es mes complicat que tal idioma. En fi... aixo es un altre tema. Tornem als hotels capsula... Es d'aquelles experiencies, us deia, que em va fer gracia. Pero aixo, em va fer gracia i prou. No ho penso repetir.

No m'ho vaig passar pas malament. No. Pero aixo de dormir entaforat en un habitacle que n'hi diuen "capsules" per no dir-n'hi "ninxol amb tele", no m'acaba pas de fer el pes. Es del tot claustrofobic. Realment no entenc com hi ha gent que hi pot passar temporades mes o menys llargues, o viure-hi esporadicament. Pero aquesta es la solucio que escullen algunes persones, no se si per voluntat, o perque s'hi veuen abocats sense alternativa dins d'aquesta societat de l'ultraconsum extrem. Alguns dels clients habituals, per exemple, solen ser homes i dones delcapdret i de negocis pensits, que potser no els hi acaben de funcionar prou i, precisament per aixo, han triar involuntariament aquesta opcio barata( en comparacio amb els hotels de llits amb potes i parets de bastiments).

El preu dels mes humils ronda els 2500 yens (un 18 o 19 leiros a dia d'avui) i malgrat aquesta humilitat, com ja he dit, pots comptar amb varies facilitats i/o compliquitats de la vida moderna: una atele, dins de la nanohabitacio que funciona amb una moneda de 100 y. per hora; un parei de llencols, i fins i tot un coixi; una sala d'ordinadors per connectar-se a linternet; dutxes i banys varis, pero tots ells molt dignes; una cuina-menjador; ... ; i tot per fer-ne us vestit amb una bata del tipus samurai d'estar per casa (veridic) i que t'identifica com a resident, juntament amb les sabatilles (la qual cosa provoca que les teves sabates originals, com a tota casa japonesa, es quedin castigades a la porta d'entrada).



Albert Tortamonsan

Membre oficial de l'equip de neteja del brillant Khaosan Hostel d'Asakusa - Tokyo

Els meus dies japonesos - Fukushima mon amour

Foto - He viscut 3 setmanes amb aquesta bonica panoramica tardoral. Vista des de la meva habitacio. I ole.

Foto - L'Hiroaki cremant un camp d'arros en un capvespre japones.

Foto - Casa de l'Obachan ("iaia" en japones) a l'estil tradicional.

Foto - L'arros es despellofa i es separa de possibles petites pedres gracies a la col.laboracio de la maquina de l'esquerra. La resta de sacs d'arros esperen el seu torn, pacientment, al darrere (juntament amb uns curiosos pals de golf que no se quina funcio, en el proces del tracte de l'arros, vindrien a jugar).

EL FesTiVAl d' Iwaki-Hanawa: quan el frikisme s'esdeve

Fotos - L'excel.lent programa "Humor Amarillo" es quedava curt: escenes de la famosa competicio que es celebra anualment i que consisteix en estirar palla d'arros, per equips, en un riu l'hostia fred i de la manera mes friqui possible. A dalt en un moment de la sortida. A baix, els cervols tiren del carro sense una Santaclaus amb minifaldilla que ja els hi va caure la primera de canvi (i de qui malauradament no en tinc imatges)... Potser donant suport a la campanya Cagum el Pare Noel?

Video {com mu curru eh!} - Despres de la cursa, cada equip havia de fer una petita performance. Aqui, en Doraemon i els seus companys us saluden.

Foto - El jovent japones practicant l'ancestral tayko. Les hi cardaven fort.

Foto - Hi ha alguna cosa al mon que faci mes por que aquesta imatge?

Foto - La nostra parada al Festival. Hi veniem mochi acabat de fer, cafe d'arros (eluquehia), miso, melmelada, arros, i algun que altre producte mes. No ens va anar del tot malament, pero en Maa esperva fer algun cuartu mes.

Foto - I aqui tenim el cafe d'arros (a l'esquerre i per 1000 yens) i el mochi (que vaig tallar massa prim i haviem de fer equilibris varis per poder-lo aguantar a un pal, que l'Arare hauria fet servir per tocar altres coses)

Foto - La paranoia de la grip A tambe ha arribat a les zones rurals de Fukushima. A mi, pero, sempre m'ha molat mes el Fosfovit A.

Foto - Les majorettes i la banda van venir de Tokyo.

Foto - En Tortamon amb un Samurai que passava per alla...

Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des de Tokyo, on vaig arribar abans d'ahir. Durant el proper mes i mig fare el pages no al camp, sino a la capital. Treballo en un hostal unes 3 hores al dia a canvi d'allotjament. I la resta del dia em dedico a badar amb boca, ulls i orelles obertes.)

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Fukushima

Foto - En Maa, simpatic i afable fill de la familia amfitriona, a qui vaig fer parar un moment el proces de transplantacio de floretes. Malauradament, no totes les tasques son tan romantiques. Ben cert.

Doncs si, com ja us anunciava en l`anterior captiol em trobo a Fukushima dedicant-me de nou a la pagesia. Aquesta vegada, acollit molt bonament per una familia, nipona tota ella, que porten anys i anys treballant en la collita de l`arros ecologic (l`aliment mes basic de tot apat nipo). Aquesta es la seva tasca basica, que combinen en funcio de la temporada amb el conreu de quatre verdures o l`elaboracio d`un pa, panets i altres histories de manera artesanal (tot clar... brutalment bo). Es un escandol "lo" be que arribo a menjar, un cop adaptat plenament en la manipulacio del palillam i els bols. Durant els apats els bols ja son del tot amb b alta, de ceramica i fent el que han de fer (de recipient i punt), i no v baixa... cosa que no podia dir al principi dels meus dies japonesos. Molt be, despres d`aquesta broma tan divertida basada en fets reals pero no a Massachusets a les 4:35 PM, (<--aixo vindria a ser un altre cudit, sense a) {<-- i aixo un atre} i ja paro perque ni un dels 88.888 Deus de la religio Shinto, la historica del Japo, entendra res.

El meu dia a dia es del tot variat, llevant-me cap a les 7 del mati, aixo si. Tan pot ser que passi l`aspiradora, com que netegi les menjadores de les gallines; que afluixi el cargol d`un tractor de color blau sense saber perque, com que cali foc en un pilo de palla seca enmig d`un camp d`arros; que talli fusta per fer un plafo per una botigueta familiar per un festival del dilluns que ve, com que separi els grans de soja del seu embolcall a base d`hosties amb un bat de beisbol (esport arrelat fortament despres de la derrota davant dels ianquis a la 2a Gerra d`Hosties Mundial).

Doncs be, res mes.

Ah si... en Maa ja ha apres a dir "carda fred". I jo "fucking samui".

Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des d`Iwaki-Hanawa, que no es el nom d`un personatge pelut i petit de La Guerra de les Galaxiess, sino un poblet del sud de Fukushima, al nordnord de Tokyo. De fet, no se perque us ho explico perque tots els que sabieu on era Kakioka Sako, Ibaraki, ja ho deveu saber. Estare per aqui fins a finals de mes quan potser torno a Tokyo).

Foto - L`Hiroaki, el pare, tot fent el cigarret mentolat titpic de tot fumador japones, bo i recolzant-se a un bonic tractor (...el de color blau, el que li vaig haver de fer varies pessigolles amb una clau anglesa)

Foto - I la Yuko, la mestressa de la casa i responsable del tracte, extremadament fi, dels aliments. Tan per consum propi, com per fer-ne negoci.

El presidiari

Havia sigut presidiari. Si. Es va passar uns anys a la preso per un tema que ara no cal tocar, pero que podeu estar tranquils perque no tenia res a veure ni amb la sang ni amb la violencia, ni fisica, verbal, o monetaria. I perque de fet: `No vaig ser jo`.

La questio es que quan en va sortir, les coses, sorprenentment o no, li van comencar a anar teoricament be. Al cap de sis mesos ja havia conegut una mossa. I ambdos amb papallones a la panxa havien decidit casar-se. Pel civil i pel penal, de fet... tambe. I es que al cap de nou mesos les papallones d`ella, curiosament, van esdevenir bessonada. Pero be, no va suposar cap problema perque ell ja havia aconseguit una feina fixa a traves del sogre. La segona bessonada si que va ser mes sorpresa perque les papallones d`ella, i les d`ell, ja feia temps que havien capullat de nou.

Aixi, la casa, d`acord amb la societat en la que vivien, s`havia fet petita i calia ampliar-la. O canviar-la directament. Com tambe passava amb dues coses mes del seu dia a dia: la televisio, que anava en blanc i negre en dies alternatius; i el cotxe, que segons deien, no acabava de carburar prou be, sempre i quan se`l compares, pobret, amb els de gama alta. Tothom ho veia d`aquesta manera. Tothom menys l`expresidiari, que no hi veia tants inconvenients. Nomes ell creia, home de bona fe, que la casa potser si que haurien de viure-hi mes apretats, pero que coi, que hi podien viure; que la televisio si que no anava del tot fina i no era de plasma, pero que tan li feia perque pensava que sempre que hi hagues un Barca - Madrid podria identificar qui es qui i no nomes pel joc; i que el cotxe... no, no era de gama alta, amb aixo hi estava del tot d`acord... pero que tenia 4 rodes, i el carburador potser nomes feia fressa perque realment estava carburant coses que carburen els carburadors.

L`expresidiari no va aguantar massa dies i finalment va cedir. L`endema de l`enessima topada amb la de les expapallones, els veins, companys de feina, i amb nous amics agregats del facebook, va haver de fer el pas: i si, de bon mati, va anar a fer tractes amb un senyor banquer.

Assegut davant d`ell, li anava dient que `si` sense escoltar-lo. Tenia el cap en un altre lloc. Rumiava com fer-se funcionari de presons, per almenys, poder recordar la seva epoca de llibertat.

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Ibaraki

Foto - El Go-shujin (marit) i l`Oku-san (muller), pacientment i riallera, en un moment de dedicacio a les patates taro. Des de fa 4 anys que es dediquen a l`agricultura biologica.

Doncs si: a la terra de l`electronica i la tecnologia punta he decidit dedicar-me a la pagesia. Em fa gracia. Si. Ara be, tal decisio, certament, tambe l`he pres gracies a la col.laboracio inestimable de l`economia mundial en relacio a la personal... que ve dir-me que: si em vull estar 3 mesos al Japo, cal espavilar-me de manera alternativa.

Aixi doncs, porto una setmana vetllant per unes 150 gallines i una cabra; construint un hivernacle de 30x10 m.; arreplegant espinacs, mongetes vermelles, naps (oh admirat Baldric!) o patates dolces; o empaquetant ous o pastanagues. I fins i tot plantant cebes.

Tot gracies als contactes fets per linternet, que m`han portat a viure durant 2 setmanes amb una familia nipona de pare, mare, fills i esperit sant (va i son uns dels menys del 3% de families cristianes del pais). Pero sigui com sigui, els cristians japonesos, tambe mengen amb `palillus` i dormen en futons, a sobre de tatamis, en habitacions on les portes de paper son correderes. I jo tambe.

Albertoji Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kakioka Sako, que com tots sabeu, es un poblet de la provincia d`Ibaraki, una mica al nord de Tokyo）

Foto - La `meva`casa. De fora no segueix els criteris tradicionals japonesos, i encara menys si parlem del funcionament general: per dalt, capten energia solar, amb la que escalfen tota la casa feta de fusta per ells mateixos; i per baix, capten l`aigua directament del riu amb un sistema de bombes pacifiques.

Foto - Pero per dins si que segueixen els patrons nipons: tatamis, futons i portes correderes amb `vidres` de paper que no `paper de vidre`... heus aci la meva habitacio...



Es un plaer anar a treballar al camp amb aquesta bona gent i estirgassat amb les mans al clatell, a la part del darrere d`una pick-up...

Proper capitol: fent el pages per Fukushima.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VI

CONVERSA AMB UN PASSERELL

Home- Tu, ets ben be un passerell?

Passerell- Si. Per aixo estic segur al 100% que tu ets un animal racional.



CONVERSA AMB UN GAT ESQUERP

Home- Mmm...

Gat esquerp - No em diguis res!

H- Eing?

GE- Val mes un gat esquerp que cent hominids afables.

H- Collons que esquerp!

GE- Si, i no et penso donar les gracies per aquest comentari.



CONVERSA AMB UN ESCURCO

Home- Tranquil! Tranquil! Que no et fare pas res!

Escurco- Oh! Jo tampoc et fare res.

H- Ja pero tu tens un veri molt potent a la teva llengua.

E- No pas mes que a la teva.



CONVERSA AMB UNA VACA HINDU

Home - Hola vaca hindu.

Vaca Hindu- Hola home.

H- Diuen que ets sagrada...?

VH- Si, es veu que si...

H- Pero aixi... com es que de tan en tan et foten alguna hostia o et fan servir d'animal de carrega?

VH- Doncs t'has vist a tu que no ets ni sagrat?



CONVERSA AMB UNA MANTIS RELIGIOSA

Home - Hosti Mantis, no et passes una mica foten-te el mascle just despres d'haver-te copulat?

Mantis Religiosa - Pero que no mires els diaris?!?

H- Que? Perque?

MR- Doncs perque ho fem per reequilibrar el percentatge mascle-femella que vosaltres provoqueu.

H- ...

MR- I clar, hem d'anar per feina.



CONVERSA AMB UN GOS

Home - Ei Bobby, em treus a passejar?

Bobby - ...buenu va!



CONVERSA AMB UN PORC ENTAFORAT EN UNA GRANJA

Home - Porc, ja hi vius be entaforat en aquesta granja que vius?

Porc - No, jo ja fa temps que tambe he normalitzat la meva situacio.



CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home- Tu Gallina et volia fer una pregunta.

Gallina- Si clar... digues.

H- Tu coneixes a la Gallina dels ous d'or?

G- Si. Pero ara esta molt deprimida.

H- Ah si?!? I perque?

G- Perque ja no te el control de la seva empresa.

H- Ah no? I de qui es?

G- No ho se, pero pots comencar posant "Monsanto" al Google.



CONVERSA AMB UN PORC SENGLAR

Home- Porc Senglar...

Porc Senglar- Que?

Home- On vas tan salvatge per la vida?

PS- Si, es veritat, hauria d'aprendre de la vostra actitud de respecte i moderacio envers tot.



CONVERSA AMB UNA FORMIGA EXPLORADORA

Home- Hola Formiga Exploradora. Com us ho feu aixo aixo de trobar sempre el cami de tornada al vostre formiguer i no al del vei?

Formiga- Be doncs, deixant rastres.

H- Ah! Com molles de pa?

F- No. Un producte quimic que, malgrat els avencos en nanotecnologia, encara no podeu robar.

Els meus dies japonesos - El Japo?... L'India?... 3/4 del mateix.

Foto - En Takashi, el meu amfitrio i model a seguir japones

Aixo del Japo ve a ser 3/4 del mateix que l'India: perque flipo igual, per be que per unes condicions situades a les antipodes. Parlo del funcionament, la netedat, del frikisme pel carrer,... Es del tot cert si us dic que tot plegat promet ser molt divertit.

Ja a l'aeroport em vaig haver d'enfrontar a les sempre temibles maquines expenedores de bitllets per poder arribar al centre de Tokyo. Si ja son temibles de per si, quan tot es en japones, la cosa es complica. Al cap d'uns 10 minuts en estat catatonic, un amable senyor xines que va passar per alla, es va solidaritzar amb mi. Jo per contra, vaig deixar la solidaritat de banda i degut a la desesperacio, de manera del tot egoista em vaig enganxar a ell com una paparra fins que les nostres estacions ens van separar. Seguidament em vaig paparrar a un nou senyor, en aquest cas un aborigen ben vestit. I finalment...

Finalment vaig arribar a bon port. Vaig trucar a en Takashi, un bon amic que algu de vosaltres ha tingut el plaer de coneixer o fer uns moviments robotics amb ell ja que es dedica a l'art del mim i la pantomima (que es com si quan et trobessis a un pastisser li demanessis que et fes un croissant alla mateix). Al cap d'uns minuts, ens varem retrobar al barri d'Asakusa, al centre de Tokyo i ens varem fer una forta abracada (com a part dels acords establerts dins del meu Parlament Mental).

La veritat es que estic flipant bastant des de que vaig arribar en aquest pais. Es molt divertit. Tot es com un joc. Electronic evidentment! Vas al metro: i tot ple de maquines. Vas al restaurant (n'hi ha de barats que per uns 350 yens {3 leirus} pots menjar prou be): i tot ple de botons i botonets. Vas a cagar: i 3/4 del mateix. Un dia ha de caure un comentari dedicat exclusivament als lavabos japonesos. I pel carrer... tot net i polit, i sense papareres. Fins i tot els cotxes, taxis, furgonetes semblen que estiguin mes esterilitzats que els estris dels dentistes argentins de la Placa Nova de Torello. I pel carrer tambe es on hi veus tan els homes i dones del cap dret ben vestits i emplainats, com les jovenetes vestides bo i intentant emular a les seves heroines de l'anime o manga japones. A vegades vestides de superwomans, a vegades vestides de senyoretes de neteja o de col.legiales... Tot molt picant la veritat.


Ara si em perdoneu, me'n vaig a fer una cervesa amb en Takashi,


Albertoji Tortamonsan, japones d'Asakusa.


PD: i que fare aqui Japo durant 3 mesos? No ho se a grans trets, pero a petits, us puc dir que des de la setmana que ve, que be, preveig tenir la gran sort de poder anar a treballar en 2 o 3 cases de pages en una zona del nord del Japo durant 1 mes i mig aproximadament. A canvi de treballar per ells unes quantes hores, obtindre allotjament i menjar... i poder viure en una zona rural entre sempre amables families japoneses. Aixo es impagable. Soc molt afortunat.

Foto - Un tros de Tokyo.

En boles... pero cap a Japo!

Pel dia d'avui havia pensat de posar un comentari amb el titol de "Comunicat del meu Parlament Mental", o alguna cosa molt divertida i original. Pero be... les experiencies del viatger sempre son incertes i com se sol dir: l'actualitat mana.

ASSALT AL BUS DE DHARAMSALA A DELHI...

Em van fotre la motxilla. Estic escribint a pel.

Si. Durant la nit de dijous a divendres, en el trajecte de bus, em van cardar la motxilla gran. Aquella que els superaventurers solem portar a l'esquena, i que sol fer funcions d'armari ambulant. La cosa va anar aixi, mes o menys: el bus public que vaig agafar, del govern, estava saturat a fondu. Aixo no es cap novetat a l'India, que pertot arreu es nota que en aquest gran pais hi viuen mes de mil milions de persones. Aquest aspecte m'agrada, malgrat que les passes putes a vegades, perque t'ajuda a entendre que el concepte "d'espai vital" es del tot cultural. Aixi, bona part del viatge el vaig fer cos a cos. Pel davant amb una mestra india d'educacio fisica i pel costat un mestre indi del mateix camp. Ells acompanyaven a uns 3000 nanos que havien fet una estada esportiva, com tb se sol dir, a Dharamsala. Molt be. Eren , i son, molts simpatics i varem anar fent una mica la xerrada com podiem, mes a l'estil de l'indi america que l'indi hindu. Pim pam pim pam...

Quan ja portavem unes 3 o 4 hores, tot el jovent esportista va baixar enmig d'una carretera que es veu que els hi deuria convenir, juntament amb el professor (a l'India quan algu vol baixar del bus fot un crit i baixa, sigui en un bassal, sigui sobre el llom d'una vaca). En fi. Quan van ser fora, algun dels cracks va pujar al sostre de l'autobus i va comencar a tirar les motxilles dels seus companys. No se si, a aquest crack desconegut, jo li deuria fer gracia o que i ja em va considerar un nou col.legui mes... la questio es que tambe deuria cardar la meva motxilla avall... Es l'opcio que veig mes factible per explicar l'espoli del meu armari ambulant.


Ja he passat l'etapa de l'autoinculpacio, que de totes maneres hi vaig retornant sovint bo i insultant-me en gran manera. Em repeteixo l' "hauria de..." varies vegades i en diferent formats. Basicament dient-me: "hauria d'haver... agafat el bus turistic per 100 rupies mes i avall" (jo era l'unic passatger blanquinos del bus public) . L' "hauria d'haver... fotut la motxilla a dins..." pero aixo no es facil en fucio dels busos, pel tamany del prestatge, pel que et diu el xofer, o per l'exces de persones, amb un cap per aqui i un peu per alla...

Jo, puta de mi, no baixo cada cop que algu baixa per mirar si la meva motxilla encara hi es. Si fos aixi, podria anar a la cursa anual de pujar les escales de l'Empire State i, a peu coix, quedaria primer destacat. No he agafat 537 autobusos publics a l'India de llarg trajecte, pero mes de 20 o 30 si. No tinc les dades pero... en fi, que he agafat forca busos d'aquest tipus i fotent la motxilla a dalt, lligada artesenalment, sempre havia arribat a bon port. Em fa rabia pensar en frases tontes com "sempre hi ha una primera vegada" o "comprar barat es comprar car"...

Quan em vaig adonar del furt va ser quan varem para de manera mes oficial per fer un descans a les tantes de la nit. Ja feia unes 4 hores que els atletes havien practicat el llancament de maletes. Res a fer. Ho vaig comunicar al conductor i al cobrador, que van comencar a trucar a una estacio de prop on havien baixat... pero no contestaven. Potser eren les 3 de la nit. Res a fer fins al mati a arribar a Delhi i trucar de nou, no fos cas que tan caritativament com de moltissima llet haguessin portat la motxilla alla. I no. No. Tenia un bri d'esperanca pero se'n va anar a tomapelcul aviat. Suposo que el crak desconegut deuria aprofitar l'ocasio, o potser va fer, com es coneix en l'esport del futbol, una "passada de la mort" a algu que voltava per alla i com diu el refrany: l'ocasio fa al lladre.

L'ocasio fa al lladre... i la policia no fa res. Es que clar, no tenien el numero de l'oficina propera al lloc de l'infortuni. I clar, tampoc no tenien pas la manera de com aconseguir-ho. I clar, si volia fer alguna denuncia (que sempre ha de ser molt eficac en un pais que, com deia abans, son 4 gats i tots es coneixen) calia que tornes a l'escena del crim. I clar, jo tampoc volia perdre el temps, com jo els hi havia fet perdre a ells ja que havia interromput la lectura d'un diari de 2 senyors policies, i la migdiada de les 8 del mati del que sabia parlar angles.

Pero tambe podria haver sigut pitjor: sortosament, portava amb mi una motxilla petita on, a mes del llibre La volta al mon en 80 dies d'en Julia Verneda (pq segur que ell com en Colom tambe era catala) que estic llegint, hi duia la paperassa i targetes de tot bon viatger ric. Altrament l'augment putantil de la situacio hauria tingut un creixement exponencial.

Pero be... quan et passen aquestes coses el millor barri del mon on pots arribar es on al cap de 6 mesos torno a ser: el barri de Paharganj, Nova Delhi, que vindria a ser la suma de El Corte Ingles + Cirque du Soleil. I de fet, tot i defenestracio, continuo tenint moltes mes coses materials que la immensa majoria de l'indiam en general. D'aixo es facil adonar-se'n, quan arribant a Delhi, mires per la finestra i veus la gent cagant a la via o a la llera del riu.

Per finalitzar aquest primer assalt us haig de dir que diria que ja he digerit la situacio. I si, estar clar que quan vaig veure que la meva motxilla havia desaparegut no vaig comencar a aplaudir ni a donar piruletes en forma de cor a tots els passatgers... No, clar, ho vaig ciure com una tocada d'ous... pero be... Diguessim que la vida m'ha donat una altra oportunitat per practicar les bases del budisme: l'acceptacio i la paciencia ... cosa que dic de veritat. I si em creies al 100% la llei del karma, que a mes de ser el nom de la meva tieta de Manlleu en una versio mes anarca, hauria d'estar content. Es la llei de la relaci causa-efecte, per la qual cosa aquesta putada m'ajuda a purificar el meu karma present per a una millor reencarnacio en una propera vida. Ja dic que tinc molts dubtes en aquest sentit pero es mes: qui no diu que obtingui la il.luminacio durant el propers dies al... Japo?


ASSALT AL JAPO

I aqui ve el comentarai, mes breu que hagues tocat si no hagues passat el que acabo d'explicar...

Doncs si, el meu Parlament Mental ha quedat composat. El Partit Liberal d'Extrema Esquerra i el Partit de la Germanor Catalanonipona han establert un acord de minims i han format govern.

Aixi doncs el meu Palament Mental anuncia que a partir de dema i si tot va be durant uns 3 mesos:

...els meus dies seran japonesos...

A. Tortraj
Paharganj, Nova Delhi - India (a dia 17 d'octubre, Happy Diwali!)

PD: I quan d'aqui una estona agafi l'avio, demanare d'anar a la bodega. No per vigilar la motxilla, sino com a castig, per purificar el meu karma...

India:
de nou
me'n vaig de tu,
i de nou
nomes fisicament,
encara que aquesta vegada
t'hagis quedat algunes coses fisiques meves.
Pero tranquil.la
que no em sap pas greu.

Daniabad India

Els meus dies d'exili tibeta - O que recollons he cardat 3 mesos a Dharamsala?

Foto - Dharamsala a vista de corb, el pajaru mes comu de la zona.

QUE RECOLLONS HE CARDAT 3 MESOS A DHARAMSALA?


Res.

No. No es cert. Si be altres vegades he pregonat amb forca el noble i dificil art de fer no-res (mencionat al meu llibre de capcalera Els potols mistics), i m'hi he esmercat en gran manera, aquesta vegada no ha estat aixi. Pero aviam, tampoc he anat saturat, nomes faltaria.

Aixi, des que vaig arribar cap a mitjans de juriol, he fet petites (per be que prou importants) i grans coses (o mes extenses en el temps, millor dit). Dins de les petites podria citar, per exemple: un curs de macrame durant una setmana, amb en Victor i la Sandra, una parella de Vilassar (de Dalt o de Baix o del Mig o del Mar o del Terra...no ho recordo), que son uns autentics artistes en aixo de fer nusos i giragonces amb tot tipus de fils; un curset de cuina tibetana, amb en Tashi, a qui he retrobat despres de 3 anys, dedicant-se a la pedagogia culinaria; 4 classes de tibeta per tal de saber una miqueta de vocabulari basic, mes que per sobreviure, per allo de fer una mica de gracia al tibetam amb qui interactuava en el meu dia a dia; i per ultim, vaig assistir a unes xerrades del Dalai Lama durant 3 dies, que vaig gaudir sobretot per l'atmosfera de devocio creada per tots els seus pacifics i gentils compatriotes. A ell, el Dalai, se'l veu molt bon paio tambe. Es ben veritat.

I ja estan les petites coses... Be, en aquest punt tambe podria haver esmentat un curs de Vipassana. Amb aquest nom, el que s'enten, es tancar-se a meditar en un lloc durant 10 dies. Comencant cap a les 4 del mati a cop de gong, fins a les 9 del vespre, quan sense toc de gong tornes a dormir. Em vaig apuntar a tal curs dos cops, pero ambdos, van ser intents fracassats. El primer no hi vaig tenir lloc, ja que, com despres de la mili, estava a la reserva. El segon, el que si que va tenir lloc en mi va ser una diarrea de dimensions molt respectables. Be, ho deixo per... o be una 3a experiencia dharamsalesa, o be per muntar-me el meu propi Vipassana en una estada al Monestir de Poblet per quan torni. Cosa que estaria francament be. I tant. Espero que Fra Maties, el monjo hostatger amb accent de les terres de l'Ebre, m'hi pugui fer un lloc. De ben segur. Ell com el Dalai, tambe es molt bon paio. I a mes, els frares de Poblet fan un vi fort excel.lent, perque no dir-ho. Aquest seria del tot un complet VIpassana. {en aquest punt la consciencia d'en Tortamon es veu obligada a demanar disculpes per aquesta broma ja ni de nivell baix... sino infim, ben cert}

Les grans coses, o activitats, son una mica mes sorprenents:

L'una, ha sigut la de la practica de la llengua d'en Terry Venables o d'en Baldric de l'Escurco Negre ... No feia pas de professor, Buda me'n guard!, sino que era mes del tipus parella linguistica. Aixi, de tan en tan em trobava amb les joves laiques Tashi i Kunga, o el jove monjo Gyurme.

Pero es sobretot aquesta altra activitat la mes esperpentica i abans de continuar llegint us demano por favor que os senteis: efectivamente... m'he dedicat a la didactica de la llengua d'en Cervantes o d'en Florentino Perez o d'en Joan Ferran. Si: a la didactica de la llengua espanyola. Increible pero cert. Per be que, parlant amb propietat, seria mes afinat i concret dir la llengua o accent d'en Leo Messi o de l'entabanador de llonganisses de la placa del Pes de Vic quan s'aproxima turistam del pais vei a la seva botiga. O encara millor: agafant com a referent l'accent de l'afable Josep de la Llissa del Carrer St. Josep de Torello.

Els dos darrers comentaris son evidents, perque son els accents de la gent d'alla on soc. I el primer sobre El Messies... tambe, doncs l'epoca de la meva vida que he parlat mes en castella va ser en terres sudaques (*nota per als meus biografs o per a mi mateix si acabo patint alzheimer sempre i quan aconseguis recordar-me de la direccio del blog que ja es prou llarga: la segona epoca mes castellanofila en mi va ser els mesos nadalencs del 2002 viscuts a Dublin). Aixi, em vaig adaptar sense cap mena de dificultat al meu alumnat: de les dues classes que feia, la primera, la feia a un monjo budista, en Jampa, que va estar durant uns 11 mesos a l'Argentina. Aixi practicavem conjuntament el "Sho canto" "Vos cantAs" "Eshos cantan" mentre "tomabamos te" procurant no tacar "el piso" bo i "agarrando" fort la tassa. Feia classe a ell i a la seva germana, la Tseten. Aquest digasemos que era el nivell "intermedio".

L'otra classe era el nivell "basico", i l'alumnat era formado per a vegades 2, a veces 3, joves tibetanos que van mostruviesen un cert intereso per l'espanyol. Eren en Jamyang, en Dorje i en Sangye. No en tenien ni pajuteraideia i per lu tan varem comencar per l'abecedario y anar pujant amb cuerdas i mosquetones pa'rriba pa'rriba portisereportisere.

Resumint: que si mai volteu per Espanya i us trobeu amb gent de faccions tibetanes (ulls ametllats i morenos) parlant en espanyol amb accent de la plana de Vic, segurament siguin ells. De pas, doneu-los-hi recuerdus de part mia.


COMENTARI FINAL: A TALL DE CONCLUSIO PERO SENSE FER-ME MAL...

Era divertit llevar-me al mati cap a les 8, esmorzar a l'ashram del bon Babaji (sadu hindu) i anar caminant tranquil.lament durant mitja hora fins a casa d'en Jampa i la Tseten. Amb els dies vaig anar coneixent una mica el personal. De les petites rutines del dia a dia. Aixi durant el trajecte, per ordre cronologic, a vegades saludava els indis del Namaste Cafe, si ens veiem mutuament i estavem de bon humor. Despres, tocava el torn de la india que cada dia pidulava en un canto d'una especie d'hospital, sempre coberta d'una manta lila. Ella saludava sempre amb un "good morning Sir", deixant de banda l'humor i el fet que jo mai li dones una puta rupia (un dia li vaig donar un gorro de llana, que de fet, no era ni meu). Mes avall saludava a la jove Tenzin Dolma, que des de fa 3 anys que te una paradeta de momos al petit carrer principal del poble. I son els millors del mon sense cap mena de dubte. Al cap d'uns metres, als nanos indis simpatics que em facilitaven la meva dosi d'internet diaria. I encara mes avall, despres de l'oficina de correus, a vegades em trobava amb en Lobsang. Ell vindria a ser el meu "jefe". Tambe el vaig coneixer fa 3 anys i es qui ha fet de pont entre mi i el meu alumnat a traves de la seva especie d'Ong Volunteer Tibet, just a sobre de la cuina on en Tashi hi fa les seves classes. A qui tambe saludava cada dia, i qui em va ajudar en l'art de la momografia.


Ja ho veieu: he tingut uns bons dies d'exili tibeta. Estic content.


Albert Tortamonla

FREE TIBET

Foto - Els meus estudiants del nivell "basico", en Sangye, en Dorje i en Jamyang, cardant el beneit durant l'estona d'esbarjo. A vegades, es cert, la classe se m'escapava de les mans.

Foto - I els de nivell "intermedio" un dia que em van convidar a sopar el plat mes tipic i excel.lent de la cuina tibetana: els simpatics momos.

Foto - En Tenzin, el meu vei d'habitacio a l'ashram, se'n va...

Foto - ... i el fruiter ambulant tambe.

Fotos - Escenes d'un dels dos carrers principals de Dharamsala, el Temple Road. A dalt en un dia normal, i a baix un dia de rebuda oficial del Dalai Lama que arribava d'un dels seus viatges.

Foto - El Panchen Lama, la segona maxima autoritat del budisme tibeta, nomes per sota del Dalai Lama. Es el pres politic mes jove del mon. Almenys ho era l'any 1995, quan tenia 6 anys i va ser segrestat per les autoritats xineses juntament amb tota la seva familia. No se'n sap res mes des de llavors. Una demostracio mes del respecte pels drets humans al Tibet.

Fotos - Manifestacio pro-respecte pels drets humans al Tibet el dia del 60e. aniversari del naixament de la Xina comunista. Drets humans al tibet: tortures, falta de llibertat d'expressio i de l'exercici religios, i campanyes d'esterilitzacio de les dones tibetanes.

Foto - Pero acabarem amb unes fotos mes quotidianes... com en Sangye rentant els plats...




Foto - ... o l'amiga de la Tashi que no parava de riure durant el making-off de les vides tibetanes a l'exili.

I es que a Dharamsala m'hi he sentit com a casa...


FREE TIBET

Vides tibetanes a l'exili (V) - Jo: la Tseten D.

PASSAT

Em dic Tseten D. i vaig neixer el 23 de juny del 1987 en un poble de la regio d'U-Tsang, al Tibet central. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen actualment a Lhasa, fent diverses feines. Nomes un dels meus germans continua treballant de pages a la casa on vaig neixer, juntament amb els meus pares.

De petita vaig anar 4 anys a l'escola, on hi estudiavem tibeta i matematiques. Els primers anys no hi havia l'obligacio d'estudiar xines, mes de gran si. Pero despres d'acabar el que seria primaria, no vaig continuar estudiant perque l'escola on havia d'anar era molt lluny de casa. Aixi, durant aquella epoca ajudava en les feines de casa i el camp.

A la meva familia he tingut varis parents que han estat presoners politics durant forca temps. Algun d'ells no fa massa que han sigut alliberats despres de passar-se cap a 15 anys dins de les presons.



CREUANT CAP A L'EXILI

Vaig decidir creuar cap a l'exili per poder veure el Dalai Lama. A mes, tambe havia sentit varies informacions sobre la vida dels tibetans a l'India: que era un lloc on es podia estudiar mes facilment, i on s'hi podia viure en millors condicions que les que teniem al Tibet.

Durant el 2003 els meus germans varen fer varies gestions per tal que jo pogues aconseguir el passaport xines i poder sortir del Tibet sense problemes. I aixi va ser. Al novembre del mateix any vaig anar en una furgoneta, amb mes gent, de Lhasa fins a la frontera mateix. Ara be, un cop en terra del Nepal vaig haver de caminar durant 2 dies perque no em trobessin els soldats fronterers. Si m'haguessin trobat m'haguessin fet retornar al Tibet perque no tenia els documents (el visat) per estar al Nepal. Aixi, amb una altre noi tibeta, varem contractar un guia nepales perque ens allunyes de la zona. Amb el seu ajut doncs, despres de caminar 2 dies, varem poder arribar en un poble i des d'alla, agafar un autobus que ens portes a prop de Katmandu. Jo passava desapercebuda gracies a un vestit de nepalesa que la dona del guia m'havia deixat. Un cop ja a la ciutat, varem anar al Centre de Refugiats Tibetans, on hi vaig estar 3 mesos perque tot estava saturat de nouvinguts com jo.

Al cap d'aquest temps si que ja vaig poder anar cap a l'India. Com els altres refugiats, primer cap a Delhi i seguidament cap a Dharamsala. D'alla, despres de poder trobar-me amb el Dalai Lama juntament amb altra gent, vaig anar 2 anys a estudiar a les escoles tibetanes de Bir.

Des dels 18 anys que visc aqui a Dharamsala. En algunes temporades pero, he anat a viure al sud de l'India en d'altres assentaments tibetans.



PRESENT I FUTUR

Actualment estic estudiant varies coses aqui Dharamsala: angles, espanyol, i de tan en tan alguns cursos de massatges. Pero espero que aviat pugui anar a Delhi per estudiar perruqueria i maquillatge. M'agradaria poder dedicar-me a aixo en un futur no massa llunya. I si pogues ser al Tibet encara millor. Pero ho veig complicat, almenys properament.

De tan en tan parlo amb la meva familia. Pero va a epoques, en funcio del control sobre les comunicacions de les autoritats xineses. Si es una epoca tranquil.la hi puc parlar potser un cop a la setmana. Pero si els controls son mes rigurosos, com per exemple durant els Jocs Olimpics o les manifestacions del 2008, es mes perillos trucar-hi perque punxen les linies de telefon.

Desitjo que el Tibet sigui lliure. Tot i que se que sera dificil aconseguir-ho. Jo, com tots els tibetans, tambe vull tornar al meu pais. Pero ara mateix es impossible. Si m'arrisques a tornar-hi i m'agafen, aniria directament a la preso.



Tseten D.
Exiliada tibetana a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (IV) - Jo: en Jampa T.

(aqui hi hauria d'anar una foto d'en Jampa T., pero ha preferit no sortir-hi...)

PASSAT

Em dic Jampa T. i actualment tinc al voltant d'uns 40 anys. No se ben be quan vaig neixer. Ni el dia ni l'any. Soc d'una zona rural de la provincia d'U-Tsang, a una hora amb cotxe de Lhasa, la capital del Tibet. Soc monjo budista.

Tinc 7 germans i 6 germanes. La majoria encara viuen alla juntament amb els meus pares, dedicant el seu dia a dia a la vida de pages. Algun d'ells pero actualment viuen a Lhasa, on treballen de conductors o en algun petit negoci. Una de les germanes es monja en un monestir proper de casa meva.

De petit vaig anar 5 anys a una escola que hi havia a la nostra zona. Era molt petita. Hi feiem classes en tibeta perque el professor que teniem no sabia xines. Les hores que no estava a l'escola les dedicava a ajudar a casa, pero sobretot tenint cura d'un merder de yaks que teniem.

Als 17 anys pero, vaig decidir que volia ser monjo i vaig entrar a viure al monestir de Ganden. Es un dels 3 monestirs mes importants de Lhasa, de l'ordre dels Gelukpa (una de les 4 principals ordres dins del budisme tibeta). Alla hi apreniem filosofia budista i diariament feiem varies pujes (rituals o oficis budistes).

Quan tenia uns 20 anys, al marc de 1988 vaig participar en una manifestacio forca important que hi va haver pel centre de Lhasa. Ens manifestavem en contra de l'ocupacio xinesa del Tibet que sobretot des del 1959 ens havia anat anulant a tots els nivells: politic, social, cultural i religios. Cridavem "Xina fora del Tibet!" o "Llarga vida al Dalai Lama". Evidentment, ambdues frases estant del tot prohibides. No hi havia, i no hi ha, llibertat d'expressio.

Aquesta manifestacio va ser resultat de tota la repressio rebuda els ultims anys per part dels politics i militars xinesos, i el punt culminant va coincidir amb el Losar (l'any nou tibeta que se celebra al marc del vostre calendari). Previament, durant l'any anterior, hi havia hagut altres manifestacions que havien estat comandades per monjos d'altres ordres i monestirs de Lhasa (de Sera i Drepung). Aquesta vegada varem ser nosaltres els qui, en l'ultim dia del festival d'any nou, la vam iniciar i molts altres monjos i gent del carrer tambe s'hi va afegir.

Hi va haver molts detinguts. I la persecucio de tot aquell que havia participat o pogut participar a la manifestacio va durar varies setmanes. A mi no em van detenir. Durant tot el mes que va seguir a la manifestacio vaig estar amagat en una casa d'una gent de Lhasa. No els coneixia de res pero m'hi vaig haver d'amagar per tal d'evitar que em fiquessin a la preso. Al meu monestir i a casa de la meva familia no hi podia tornar pel perill que suposava, tan per mi com per ells. Aixi, vaig estar un mes amb aquella familia tibetana, que em va tractar molt be, donant-me menjar i deixant-me estar amagat entre ells. Em van donar roba de carrer i tot, i aixi em vaig poder desfer del vestit de monjo que em podria haver delatat com a participant de la protesta.

Els detinguts durant la manifestacio i els dies posteriors van anar directament a la preso. Molts d'ells eren companys meus de Drepung. Les penes de preso van variar: els mes afortunats hi van estar uns 3 mesos, pero d'altres 3 , 10 o 15 anys , en funcio del grau de participacio en la manifestacio que les autoritats xineses els hi havien pressuposat.

Despres del 1r mes amagat sense sortir ni un dia em vaig haver de moure, i durant els seguents 3 mesos vaig anar canviant de lloc per tal de no ser trobat i tampoc arrisacar la vida dels qui em protegien. Aixi, anava amagant-me entre cases d'amics, d'algun familiar, petits monestirs i al camp, si no feia massa fred. Al monestir de Ganden encara era perillos tornar-hi, i practicament no hi hjavia ningu ja que la majoria de monjos estaven empresonats. Realment vaig tenir molta sort que no m'arrestessin.

Al cap de tot aquest temps els anims es van anar calmant, pero basicament perque hi havia totes les presons plenes... I vaig poder tornar al meu monestir. Hi vaig viure novament durant uns 4 mesos, fins que 40 monjos van ser alliberats hi van tornar al monestir.

Ja al 1989 hi va tornar a haver una altra manifestacio a Lhasa. Aquesta vegada, a mes de detinguts, hi va haver molts morts. Jo em vaig haver d'amagar de nou, mes o menys, una setmana. Despres tampoc vaig poder tornar al monestir, i gairebe durant el seguent any vaig estar voltant per tota la regio d'U-Tsang, pero no a Lhasa perque era massa perillos, vivint en petits monestirs i cases d'algun amic o parent llunya. Tan a mi com a 17 companys monjos ens buscaven.

Al cap de tot aquest temps, vaig comencar a treballar de camioner amb un amic meu. Transportavem fusta i altres materials per diferents llocs del Tibet. Aixi tot un any. I clar, durant tot aquest temps no vaig poder dedicar-me a estudiar sobre budisme, que era el que realment volia continuar fent.



CREUANT CAP A L'EXILI (en 3 intents)

Vaig decidir anar a l'exili per seguir amb els meus estudis sobre budisme lliurement.


INTENT 1

Va ser al 1991. Amb unes 38 persones varem viatjar a dins d'una camioneta de Lhasa fins a la ciutat de Shigatse. Alla pero, varem veure que hi havia molta vigilancia per part dels militars xinesos i varem haver de tornar a la capital. Era massa arriscat seguir direccio al Nepal.


INTENT 2

Va ser durant el mateix any. Com l'altra vegada, amb unes 40 persones tambe, varem viatjar durant dos dies de Lhasa a una zona propera a Shigatse. Vam parar en un poble, i des d'alla, varem comencar a caminar de nit, en direccio al Nepal. Van ser un total de 8 dies.

Al 8e. dia, varem ser arrestats per soldats xinesos. Durant les seguents setmanes varem passar per 4 presons diferents. La primera va ser en una propera d'on ens havien atrapat. Alla, l'unic lloc on ens van pegar, ja ens van comencar a fer tot un seguit de preguntes: el nom, d'on erem, la nostra familia, que feiem,... Jo, com tothom, nomes els hi responia mentides per no posar en perill a la meva familia. Despres ens van anar traslladant de presons fins a passar primer, una setmana en una de Shigatse, i posteriorment, una altra setmana a Lhasa. Alla, a mes tb ens preguntaven si teniem res a veure amb les manifestacions previes. Tot mentides clar. Va ser alla a la preso de Lhasa on vaig poder veure de nou a monjos del meu monestir que portaven empresonats 3 anys, des de les protestes. Al cap d'una setmana alla, la meva familia va pagar una quantiat de diners, tampoc no massa, i vaig poder sortir de la preso.


3R INTENT

Va ser l'any seguent. Al 1992 amb unes 16 persones varem viatjar en camio durant 6 dies cap a una zona propera a la frontera nepalesa. Per intentar trobar menys presencia militar xinesa vam buscar una zona allunyada de Shigatse aquesta vegada. Aixo si, no va ser facil. Varem haver de caminar durant 2 mesos. Ja cap els ultims dies ens varem quedar sense menjar i quan ens trobavem alguna casa de pages o alguns nomades, els hi canviavem roba que teniem per menjar. Varem tenir sort que era l'estiu i que ja en terra de Nepal no hi feia gaire fred.

Ja al Nepal vam anar directament cap al Centre de Refugiats Tibetans. D'alla cap a Delhi primer, i despres cap a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama.

Jo despres vaig anar cap a Mundgod, al sud de l'India. Alla hi ha tambe un assentament de refugiats tibetans i tambe diferents monestirs budistes. Vaig poder ingressar en un d'ells per seguir els meus estudis durant diferents cicles. Primer un de 5 anys, seguit d'un altre cicle de 5, un altre de 3, i finalment 2 anys mes, tots sobre diferentes tematiques de filosofia budista.



PRESENT I FUTUR

Actualment estic vivint a Dharamsala per uns mesos. Estic estudiant espanyol i astrologia tibetana. Tambe he vingut aqui per poder rebre tractament medic en un hospital. Molta gent que viu a Mundgod pateix problemes de salut perque es un lloc amb unes condicions molt diferents a les que teniem al Tibet. Al sud de l'India, hi fa molta mes calor i el clima es del tot diferent. Nomes pel fet de canviar i venir aqui Dharamsala, a alta muntanya i tot mes fresc, la gent ja millora.

Trobo a faltar molt a la meva familia. Tinc molts germans i els meus pares ja son grans. A vegades, durant tot aquests anys que soc fora, m'han dit que hi torni. A vegades pero, m'han dit que millor que no, que es massa perillos... L'ultim cop que vaig parlar amb ells va ser al juny o al juliol. Aquest dies no perque tot esta massa sensible per la celebracio del 60e. aniversari del naixament de l'estat comunista xines.

El meu desig de cara al futur es poder arribar a establir una entesa o comunio general entre totes les religions del mon per aixi poder ajudar a gent que realment ho necessita. Que les religions no siguin les causes de diferencies sino d'apropament entre la gent i els paisos de tot el mon.

I sobre el Tibet... vull que un dia sigui lliure. Pero soc conscient que aixo no passara aviat. Potser d'aqui molt temps... espero.. no n'estic segur...



Jampa T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (III) - Jo: en Dorjee T.

EL PASSAT

Tinc 25 anys i soc d'un poble de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. No se ben be quin dia exacte vaig neixer. Tinc sis germans i tres germanes. Tots ells encara avui treballen de pagesos a Kham, excepte un dels meus germans que es monjo i esta estudiant en una universitat de Varanasi, aqui a l'India. La meva mare viu amb els meus germans i germanes al Tibet.

El meu pare va morir ja fa molts anys despres d'estar un temps empresonat. Quan va sortir, estava molt feble i va acabar morint al cap de poc temps. Juntament amb ell, varis parents propers han mort en mans de militars xinesos des de que van ocupar el Tibet al 1959.

Quan vivia al Tibet no vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'escola, malgrat que tenia ganes de poder estudiar tibeta, angles i xines. No hi havia escoles aprop d'on viviem i era massa car poder anar en alguna mes allunyada. Aixi, durant tota la meva infantesa em vaig dedicar a cuidar el bestiar que teniem, que basicament eren yaks i vaques.



CREUANT CAP A L'EXILI (EN QUATRE INTENTS)

Vaig decidir anar cap a l'India perque al Tibet no es respecten els drets humans. Ho vaig intentar 4 vegades fins que ho vaig aconseguir.


1R INTENT

Va ser a l'any 2000. Des de Lhasa, amb uns amics, varem viatjar durant 7 dies amagats a dins d'un camio a rebentar de persones. Viatjavem de nit i per carreteres secundaries per poder evitar els controls dels policies xinesos. Va ser forca dur perque estavem tots apretats i teniem poc menjar. Estant ja mes a prop de la frontera amb el Nepal no varem poder continuar amb camio i varem haver de caminar durant 7 dies mes direccio a la frontera. Tambe caminavem de nit per no ser vistos, i seguint a un guia, molt car, que haviem contractat. Nomes ho podiem fer aixi perque la zona era perillosa i del tot desconeguda per nosaltres. Desgraciadament pero, un dia, ens van enganxar els militars xinesos. Nosaltres estavem resposant en un monestir a prop de Shigatse (la segona ciutat mes gran de Tibet) i ells van entrar a fer una inspeccio. No ens varem poder escapar i ens van empresonar a tots. Aquest primer cop van ser en total 3 mesos a la preso.

Alla dins, sobretot els primers dies, ens interrogaven cada dos per tres: Com us dieu? D'on sou? Perque anaveu cap al Nepal?. Nosaltres sempre ens inventavem el nom i d'on erem. Si no fos aixi podriem haver posat en perill a les nostres families. Ells reptien sovint aquestes preguntes. Buscaven la minima oportunitat per veure si canviavem les respotes per aixi maltractar-nos i intentar descobrir la veritat. A vegades passava que ens cridaven pel nostres teorics nom i ningu de nosaltres es girava... Al cap de 3 mesos ens varen deixar sortir.

Ja fora de la preso varem anar a Lhasa, on varem pidolar pel carrer per poder comprar una mica de menjar i roba per cadascu. Les nostres families no eren alla i no ens podien ajudar. Al cap d'un temps vaig trobar feina de paleta i, encara que em pagaven molt poc (10 yens al dia), vaig poder comencar a estalviar alguna pela.


2N INTENT

Va ser aquella epoca mateixa que estava a Lhasa. A traves d'una gent, vaig contactar amb una persona que tenia una furgoneta i que, com l'altra vegada amb el camio, faria el viatge fins a prop de la frontera, a Shigatse. El dia que es va acordar amb l'altre gent vaig anar al lloc que ens havien citat. Vaig deixar una bossa amb les meves quatre coses a dins de la furgoneta. Pero com que encara faltava estona per l'hora que s'havia dit de marxar vaig anar a menjar una mica. Quan vaig tornar al lloc ja no hi havia ningu. Havien marxat sense mi!

No se ben be que va passar. Potser no van poder esperar mes i van haver de marxar per la pressio del militars de la zona, que anava en augment. I de fet, al cap de pocs dies em vaig assebentar que els havien interceptat a pocs quilometres de Lhasa. I de nou, havien enviat a tothom a la preso.


3R INTENT

Va ser ja al 2001 que ho vaig tornar a provar. Com el primer cop, vaig viatjar a dins d'un camio ple de persones durant 3 dies direccio al Nepal. Despres varem haver de caminar. Aquesta vegada va ser durant uns 20 dies pero en unes condicions molt dures. Era ple hivern i feia molt fred, sobretot a la nit, que era quan caminavem. En total erem unes 67 persones. Quan ja erem forca a prop de la frontera pero, varem veure'ns enfront de dos rius forca grans. Els haviem de creuar. No teniem alternativa si voliem arribar al Nepal.

Vam creuar el primer com varem poder . Va ser dificil perque no sabiem nedar, l'aigua baixava fort i feia molt fred. Molt fred. Tan, que abans de creuar el segon riu varem haver de fer foc per tal d'eixugar-nos i escalfar-nos una mica. Ens estavem glacant. Sabiem que era perillos pero no teniem opcio. I si, va ser llavors, pel fum, que els militars xinesos de la frontera ens varen descobrir. Van venir un merder de soldats cap a nosaltres i ens van arrestar a tots. I de nou ens van fotre a tots a la preso. Amb les mateixes preguntes, les mateixes mentides i els mateixos cops. Ens donaven menjar un cop al dia i ens van fer fer treballs forcats a tots els presos. Tallavem troncs, netejavem la preso, ... Quan al cap de 4 mesos en vaig sortir, estava molt cardat.


4T INTENT

L'ultim i definitiu intent va ser el 2005, quan tenia 21 anys. Va ser similar del que acabo d'explicar. Amb camio fins a prop de la frontera i uns 20 dies caminant. Tambe erem cap a unes 65 persones i caminant de nit. I aquesta vegada, sense que fessim foc, els soldats fronterers tambe ens varen veure. Nosaltres no ens en varem adonar fins que varen ser molt a prop.

Llavors tots varem comencar a correr cap on fos per intentar escapar-nos. Molts ho varem aconseguir. Pero unes 10 persones que eren mes grans, i no podien correr massa, van ser atrapats pels militars. Els que si que vam escapar-nos varem haver de caminar encara uns 5 dies mes sense res, ni mantes, ni menjar, ni res. Ho varem haver de tirar tot per poder correr mes rapid. Ens fotiem de gana i ens cardavem de fred.

Pero no va acabar tot aqui! Un cop ja en terra nepali, una banda de lladres armats ens varen parar. I ens van amenacar que si no els hi donavem el que teniem, o que si no pagavem no se quants diners ens farien tornar cap al Tibet ocupat. I no teniem res clar! Finalment pero, despres de registrar-nos, van robar diners d'una persona del grup que va resultar que en tenia i ens van deixar anar.

Despres vam poder trobar a uns policies nepalis que ens van recollir. Ells van avisar a l'Oficina de Refugiats Tibetans del Nepal, i varem viatjar en bus fins a la seva seu, on hi varem estar 1 mes abans no ens enviessin cap a l'India.

El primer lloc on varem anar va ser a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama. Despres jo vaig anar a estudiar a Bir, a les esoles tibetanes, durant 2 anys, abans no tornes a Dharamsala de nou.



PRESENT I FUTUR

Aqui a Dharamsala actualment estic estudiant varies coses, pero basicament idiomes: angles, xines i espanol. El meu dia a dia el dedico a aixo i a llegir i trobar-me amb el meus amics. M'agradaria tornar al Tibet i poder ajudar a la gent d'alla, ja sigui ensenyant idiomes o intentant fer alguna escola pels nens. Pero ara mateix veig molt complicat poder tornar.

Parlo molt poc amb la meva familia. Mes o menys un cop a l'any, quan em truca algun dels meus germans des del Tibet. Jo no puc contactar amb ells perque no tenen telefon. I a part, podria ser perillos per ells.

Nosaltres, els tibetans, mai deixarem de lluitar per aconseguir la llibertat del nostre pais. Espero que un dia ho poguem aconseguir. Pero soc conscient que no sera facil. Fins i tot crec que es important que els propis ciutadans xinesos prenguin part en reclamar drets humans per la Xina. Avui son del tot inexistents. Reclamar un pais democratic, on ells tambe tinguessin l'oportunitat de decidir directament sobre el seu propi govern. Tots volem ser felicos, ningu vol sofriment, ni els xinesos ni els tibetans.

Si la ment es positiva... tot es bo

Dorjee T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (II) - Jo: la Tashi D.

EL PASSAT

Em dic Tashi D. i tinc 23 anys. No se exactement quin dia vaig neixer, pero oficialment va ser el 7/7/1989, d'acord amb la data que em varen adjudicar quan amb 17 anys vaig arribar al Centre de Refugiats Tibetans al Nepal despres d'arribar del Tibet.

Soc d'una zona rural de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen en aquella mateixa zona, on continuen treballant de nomades i de pagesos, cultivant alguns camps i cuidant bestiar. Nomes un dels meus germans treballa en un petit negoci en una ciutat propera. Els meus pares, ja grans, fa uns anys que van anar a viure a Lhasa, la capital del Tibet. Son alla per poder estar mes a prop de temples importants on poder resar i fer diferents rituals budistes. Els meus germans de tan en tan els hi envien diners perque puguin tirar endavant en el seu dia a dia.

El meu avi va ser assassinat, sense cap rao, durant l'ocupacio xinesa del Tibet el 1959. Tambe durant la mateixa epoca, militars xinesos van matar a una meva tieta. Va ser quan el meu pare, amb 13 anys, fugia cap a les muntanyes per buscar proteccio de la revolta. A les seves espatlles duia la seva germana, molt mes petita. Des de lluny, els militars van veure que marxaven i els hi van disparar varis trets. Un d'ells va impactar al front de la nena. Poc temps despres tambe va acabar morint la meva avia, que havia rebut varis castigs per part de les forces xineses.

Al Tibet no vaig anar mai a l'escola. Era massa car. Quan era petita em dedicava a tenir cura dels animals com yaks, ovelles o cavalls.



CREUANT CAP A L'EXILI (EN DOS INTENTS)

Vaig decidir que volia creuar cap a l'India ja de jove. Ho volia fer per dos objectius: rebre una bona educacio i poder veure el Dalai Lama.

El primer cop que vaig intentar creuar tenia 14 anys. Viatjava amb un grup de 9 persones mes. Jo era la mes jove. A prop de la frontera del Nepal, anavem en un autobus quan l'exercit xines ens va parar per fer un control. En comprovar que no teniem passaport ens van detenir. I juntament amb aixo, a una persona del nostre grup, en registrar-la, van descobrir que tenia una foto del Dalai Lama. La que duia jo no la van poder trobar.

Per tot plegat, ens van enviar a una preso on hi varem estar 15 dies. Alla ens varen fer un munt de preguntes (qui erem? on anavem? quins contactes teniem?...) pero no ens van arribar a pegar. Durant les dues setmanes nomes ens donaven un pot d'aigua calenta al dia per tots. Nosaltres aprofitavem per fer-hi tsampa (farina de civada) per poder menjar. Al cap d'aquest 15 dies ens van traslladar a una zona propera a Lhasa, on ens van deixar en llibertat. Abans de deixar-nos anar pero, ens van amenacar dient-nos que si ens tornaven a trobar intenant creuar cap al Nepal ens matarien.

El segon intent va ser quan tenia 17 anys. Amb la meva familia, varem aconseguir comprar un passaport xines per mi, tot i que va costar molts diners. D'aquesta manera vaig poder creuar de manera legal cap al Nepal. Des del Centre de Refugiats Tibetans de Nepal em van fer anar primer cap a Delhi, i despres a Dharamsala.



PRESENT I FUTUR

Vaig arribar a Dharamsala al 2003. Durant el primer any i el seguent vaig poder anar a estudiar a Bir, a les escoles tibetanes. Pero despres de 2 cursos vaig haver de plegar perque comencava a tenir problemes de salut, sobretot a l'estomac, degut al canvi en el tipus de menjar. Aixi, vaig anar a viure a Dharamsala per poder rebre un tractament adequat. En els seguents 3 anys vaig anar visitant 4 hospitals diferents per intentar millorar. Actualment encara estic vivint a Dharamsala i, tot i que no estic perfecte, ja estic molt millor.

Aqui el meu dia a dia el dedico basicament a aprendre angles, anant a classes i conversant amb varies persones per poder millorar. El meu objectiu es poder acabar sent professora d'angles per ajudar a altres persones, i si pogues ser al Tibet millor.

No puc paralar amb la meva familia com m'agradaria. Durant tot el 2008 no vaig parlar amb ningu d'ells perque la situacio al Tibet era molt complicada degut a les revoltes tibetanes pels Jocs Olimpics de Pequin. Era massa perillos. En aquest any he parlat 3 vegades amb els meus pares.

Sobre el futur del Tibet... crec que un dia sera lliure. I desitjo que sigui aviat. D'acord amb la llei del karma, si nosaltres els tibetans fem les coses de manera correcte ho aconseguirem.



Tashi D.
Exiliada tibetana a Dharamsala