ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dimecres, 13 de gener del 2010

Els meus dies catalans



Efectivament, a partir de dema dijous, els meus dies seran catalans.

Aquest viatge ha arribat a la fi. Han passat vora 11 mesos des de que vaig marxar de Torello per anar tirant cap a la dreta (no politica perque per aixo ja hi ha els partits d'esquerres) en direccio al Ladakh. I ara, quan falten deu minuts per les 4 de la nit, mentre estic assegut en una cadira (amb rodes) davant de la taula de la cuina de la casa on he sigut 1 mes i mig, al barri d'Asakusa de Toquio, miro enrere i el que veig es: un fogo electric que no fa llama perque els propiearis del hostel on he currat ens deuen considerar persones potencialment perilloses; uns calaixos de color marro; i dos adhesius que no entenc enganxats en una paret de color metal.litzat.

Viatjar.

Diuen varies coses sobre el fet de viatjar.

En veritat us dic que a mi, viatjar, me la porta fluixissima. Viatjar per viatjar, fer la foto i cardar el camp, col.leccionar banderetes dels paisos trepitjats,... tot aixo em rellisca totalment. No aixi, fer petites estades en llocs que, per axe o per be, son una mica diferents d'alla on soc. Aixo no em rellisca, ans el contrari. M'interessa i ho gaudeixo fortament, tenint en compte que el meu tipus de viatjar es el que lliga amb el d'observador procurant participiar del lloc, les persones i les coses, pero bo i intentant no ser intrusiu. Aixo ultim, diria que no em costa massa perque soc persona vergonyosa de mena (i segurament mes d'un de vosaltres haura viscut algun atac de vermellor fluorescent en sengles galtes d'un servidor... pero... i que?) En fi. No se perque us dic aixo, pero us ho dic. Es un sermo, encara que estigui assegut. No us demano disculpes.

Diuen que viatjar et permet coneixe't mes a tu mateix. Ben cert. Jo mateix en aquest viatge m'he adonat de dues coses importants: que soc un home fredolic, i una altre cosa que ara no me'n recordo perque estic cansat. No us parlo amb el cor a la ma, perque voldria dir que estic mort (segurament en estranyes circumstancies), pero si que us dic la veritat, com la que he intentat d'anar transmetent en aquest blog, sempre manipulada i naixent de les meves creences, arrels,... que deriven en la miopia que pateixo. I que suposo que tots patim pel fet de ser humans.

Les ulleres son l'estri que ens permet veure-hi mes clar, fisicament. Pero... quin es aquest estri que ens permetria veure-hi mes clar en un nivell superior, o millor dir mes primari, al fisic? Com podem veure mes clar coses mes enlla de les fisiques?

Podria ser que aquest estri fos... VIATJAR?



Gracies
Merci
Grazie
Hvala
Blagodaria
Tesekkur ederim
Motehshakeram
Danyabad
Jule
Tugcheche
Arigato



Adeu-siau

Tortamonsan

dilluns, 11 de gener del 2010

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol IV i ultim): Tortamon vs el funcionament general (estrella convidada: en Teo)


Foto - Aquest senyor, per si no ens quedava prou clar, ens va indicar, a mi i a en Teo, cap on haviem d'anar.

El metro, les maquines expenedores, les normes de cortesia, els serveis de neteja (invisibles), els mapes publics, els trens, els semafors amb dispositius visuals i sonors, les portes automatiques, les normes fora de les de cortesia, els lavabos (com ja va quedar clar), els cartells lluminosos, i si, fins i tot el que es mes preocupant: les cabines telefoniques. Tot... tot: funciona.


I a mes a mes: funciona be.

Com a exemples extrems tinc el goig i la joia de detallar-vos-en dos, posant com a exemple un heroi de la meva infantesa que aqui les passaria putissimes amb els herois manga, per tal que poguem interioritzar millor l'explicacio entre tots:

a) EN TEO VA A UNA CABINA TELEFONICA

En Teo, si pel que sigui, fos a Tokyo i tingues la necessitat de trucar a sa mare pel berenar o el seu editor per reclamar-li els drets d'imatge, no tindria problemes. Tan la del costat d'una estacio important com la que hi ha arraconada noseon, en Teo hi podria anar i tirar monedes i sempre, sempre, podria obtenir el canvi restant. De la mateixa manera, poria consultar la versio nipona de les pagines blanques i amarilles intactes, just al costat del telefenu. Una altra cosa seria si se n'enteraria de res, pero be... Pero pel que no tindria dificultat seria per obrir la porta, cosa molt valorable i sempre d'agrair.

b) EN TEO CREUA UN CARRER DE TOQUIO

Evidentment, en Teo, com tu i com jo, sap que sempre s'ha de creuar pel pas zebrat, i en sempre quan el semafor dels peatons es de color verd. Pero... qui no ha creuat estant el semafaru en vermei? En Teo, quan fa la seva vida normal segur que si, i se que, si us sincereu, mes d'un de vosaltres em diria que si... oi, trapelles? Doncs be, aquestes dues normes es compleixen fins a ratllatabla (queda clar, de l'espanyol: arajatabla). A en Teo no li sorprendria gens que li presentessin a algun paio o paia japones que no s'hagi saltat mai alguna d'aquestes regles. No li estrenyaria gens, i a mes, el felicitaria i li faria una abracada, o... potser nomes li faria unes 367 inclinacions de cap i tronc superior en senyal de respecte fins a l'alcada dels seus turmells, tal i com fa tot el niponam a tort i dret. Be dret, dret, no... no seria el cas {--> si, aquesta ha sigut la broma de nivell baix del text, l'heu detectat eh?!?... molt be canaia!} En fi. Tal respecte per complir amb la legalitat provocaria que en Teo pogues viure algune situacions de cert nerviosisme, estat mai vist en cap dels seus llibres autoboiografics: estaria palplantat com un estaquirot en un carrer de 3 metres d'amplada, sentit unic, i desolat com com les arques del Palau de la Musica. I mirant a banda i banda, amunt i avall, i totes les diagonals possibles 9 vegades, en Teo veuria que es cientificament impossible ser estampat contra qualsevol bacicleta, cotxe, camio o tren bala. La gent del seu costat esperaria al color verd. I en Teo, com que es un bon nanu, tambe.


Foto - Escena d'un tros de carrer normal de Tokyo: lluminaria, gent creuant el carrer pel pas zebrat en verd, bicicletaires pel seu carril no invadit sino per ells mateixos, taxi extremadament polit, i un mosaic groc que indica els possibles camins per a cecs.



Pero be, que tot funcioni be, no vol dir que el Japo sigui el pais de les meravelles i que la gent camini fent saltironets mentre va enviant petons a l'aire tot brandant globus de colors en forma de salmo. No, potser es justament per aixo i pel compliment d'aquestes normes fins a un nivell de capquadratisme pur, potser per una pressio social per la ultraperfeccio i el compliment, que fa que una de les coses que tambe funciona sigui el suicidi. No tinc les estadistiques exactes i no les buscare, pero si confieu en mi com jo ho he fet amb diferent gent que n'he parlat es aixi. El percentatge de suicidis en aquesta societat ha arribat a sobrepassar les 30.000 persones per any. Si en Teo algun dia es fes gran i vingues al Japo, potser posaria fi a les seves aventures.


Foto - Shibuya, l'encreuament de carrers, gents, llums i consums mes famos de Tokyo.


En aquesta part de la balanca on no totes les coses funcionen be tambe podem parlar de la pobresa. En una ciutat com Tokyo, cara a parir i on l'ultraconsumisme n'es un pilar basic, no costa veure vagabunds dormint en caixes de cartro entre dos blocs de pisos. Un bloc, de 43 plantes, i l'altre de 37, on 8 de les quals d'aquest ultim estan destinades a practicar l'art del karaoke, que fascina a la resta de niponam mes acomodat economicament.

Pero ei, fins i tot aquestes caixes dels japonesos sense sostre, son les mes ben construides i netes de tots els vagabunds del mon. Almenys que jo hagi vist mai. Us ho juro per en Teo.


Tortamonsan


Foto - En una petita zona d'obres: fins i tot un operari pintat ens demana disculpes per les molesties tot iniciant el moviment de la classica reverencia amb les mans al costat.

dimecres, 6 de gener del 2010

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol III): Tortamon vs. els Onsens i els Sentos


Foto - Entrada del senzill sento del carrer de casa meva (i de 8 persones mes) a Toquio.


Els onsens o sentos son banys comunitaris que historicament han format part important de la cultura japonesa. La diferencia entre un i altre es basicament, que en els primers l'aigua prove de fonts naturals, mentre que en els segons no. Diria que es aquesta la diferencia, pero us haig de confessar que alguna vegada algun aborigen m'ho ha dit al reves. Be, la questio es que vingui d'on vingui, l'aigua esta l'hostia calenta. Normalment al voltant dels 43 graus. Afegit a aquests dos espais, la modernitat, un concepte molt estimat al Japo, ha fet sorgir, o derivar d'alguns d'ells, el que seria mes propi de titllar com "spa". Aixi, a mes d'aigua calenta, i freda clar, en els ultims hi pots trobar sauna, peses i varies maquinaries, restaurant, sala de massatges, botiguetes de collonades, karaoke... obviant amb mala llet un detall cabdal en la tradicio nipona i que es pot veure a tots els sentos autentics: la pintura feta a ma del Fujiyama (la muntanya mes alta i venerada del pais) amb tot el seu entorn paisatgistic al voltant de la sala d'aigues de dones i homes.

Foto - Entrada d'un spa de prop de Fukushima. Estava de collons, la veritat, pero...caca...al cap i a la fi...caca.


No es dificil fer us d'un d'aquests banys, tot i que si pots esser iniciat amb un autocton millor que millor. Pero be, la clau per no liarla un cop ets dins es seguir dues regles basiques: dutxar-te ajagut en un tamboret, que es tal i com es dutxen aqui; i portar en tot moment una tovallola petita per eixugar-te el que et convinguis, bo i posan-te-la a sobre del cap quan et fotis dins de la piscineta que toqui, ja sigui d'aigua calenta i/o freda. Al principi aquest detall fa gracia i pot ser que se t'escapi el riure, pero al cap d'unes quantes assistencies al lloc ja no. Sobretot quan penses que tu tb li portes. I a mes ets tu qui ets blanc i qui no te els ulls com ells (ni la tita diria jo... po be...) En fi, es igual ara aixo... Em despisto amb facilitat. Perdoneu-me.


Val. He comencat dient que historicament han tingut un paper important dins de la societat nipona. I ara ho torno a dir, i ho amplio seguidament, sense allaaaaaaargar gaire mes aquesta frase introductoria. Aixo, aquest paper doncs, ha sigut important no nomes per col.laborar activament en la higiene d'homes i dones d'epoques passades en les que no es disposaven de banys a casa (i recordem que aquesta gent son molt pencaire i per tan deuen, o deurien, suar molt abans de l'arribada de l'electronica), sino perque aquest espai complia funcions de lloc on es facilitava la comunicacio, una mica seria com les nostres places publiques (inexistents al Japo). Tanmateix, amb 3 diferencies evidents: que tots van en boles (detall important); que estan separats mascles i femelles (a vegades per sort, pero tb a vegades per desgracia de ben segur); i que s'ha de pagar (uns 450yens normalment/ avui--> 1euru=130y, aixo sempre es una desgracia perque trobo que es prou car hostia).


Malauradament els ultims anys, l'afluencia de gent a sentos i onsens esta de capacaiguda. No se si es el japonesam esta patint el que la gent amb 3 dits de front sent envers la classe politica, o sigui "desafeccio" (vecs, quina paraula mes lletja) o potser es que si es volen comunicar amb uns, per incomunicar-se d'altres, prefereixen fer us del feisbuc o l'escaip; o potser es que simplement es queden a casa, que per alguna cosa se n'han fet construir un de particular al cuarto de bany.


Foto - Sento dins de casa, altrament conegut com ofuro. Les jornades de pages a Iwaki-Hanawa les acabava capbussat aqui dins. Moment de gaudi extrem.


Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kyoto, on hi he vingut a fer el turista en el sentit mes literal del terme. Es del tot veritat que es un lloc bonic, o millor dit, que hi ha coses boniques, pero he patit el que vaig patir a Venecia... po dema ja torno al meu Toquio estimat. Una setmana mes netejant al hostel i badant per on sigui i ja sera hora d'anar cardant el camp...).

dissabte, 2 de gener del 2010

Massatge al cervell

Elnostreprotagonista es va treure el cervell i el va deixar a sobre de la safata de la tovallola rosa. Havia demanat un "complet", que incloia, segons l'oferta de la setmana: memoria, emocions i raonament.

Aixi que mentre li massatjaven el cervell, Elnostreprotagonista reposava assegut en una cadira de la sala d'estar. Sense pensar ni jutjar; ni creure ni sentir. Varen ser els 49 euros amb 99 centims mes ben invertits de la seva vida. Pero com que res es etern, al cap de 45 minuts Elnostreprotagonista ja s'estava col.locant el cervell novament dins del cap. Va dir "gracies" al personal de l'establiment, i va dirigir-se cap a la porta.

Va sortir d'alla sense saber cap on havia d'anar perque resulta que, l'estudiant en practiques, li havia tocat la zona d'orientacio espacial de manera involuntaria. Pero a ell tan se li'n fotia. Estava content. Tenia pensaments de menta fresca.



Tortamonsan