Els meus dies ladakhis - Tortamon a Leh: tradicio o dissolucio?

Foto - Arquer ladakhi apuntant be a la diana de la globalitzacio. En aquest cas era un CD.

Entaforada en una vall relativament verda i envoltada de paratges ferestecs, sense el relativament, hi trobem la capital del Ladakh: Leh. Que no us enganyi la paraula "capital" per pensar que es una ciutat bullent com d'altres de l'India. No, ans al contrari. Nomes a 10 minuts del centre neuralgic, que formen els carrers del Main Bazaar i l'Old Fort, et pots trobar persones plantant tomaquets o pastanagues, bo i aprofitant que ara es una bona temporada per al seu cultiu aqui dalt. I no ho planten fent trampa com fan en molts balcons de Barcelona rampinyant els avencos tecnologics de l'apassionant mon de l'horticultura. La terra es terra i l'aigua ve del riu.

Foto - Un tros de Leh.

Enlairada a uns 3500 m., te uns 30000 habitants repartits en dues comunitats: la budista i la musulmana. La primera, la majoritaria (70-80%), la formen els aborigens ladakhis conjuntament amb els nombrosos exiliats tibetans que ja fa anys que resdieixen aqui gracies a la inestimable col.laboracio del govern xines. De fet les condicions en les que viuen aqui son les mes similars a les que es trobarien al seu Tibet natal. Almenys pel que fa a la religio i condicions climatologiques: tota la terra ladakhi es de llegat budista impepinable des de segles i segles (sense amen), la llengua es diferent pero germana amb el tibeta, i les imponents muntanyes nevades i pelades podrien ser repliques de moltes zones del seu pais. La segona comunitat permanent la conformen els bons comerciants caixmirians que historicament, i de mica en mica, es van anar instal.lant a la zona. De mica en mica perque no fa 4 dies d'aixo, sino uns 4 segles.

Foto - Escenes del carrer principal de Leh: el Main Bazaar. A la foto de dalt, al fons, es pot veure el Palau de Leh, que governa la ciutat. La imatge esta cremada degut a la meva poca destresa fotografica. No preten ser una metafora sobre que caldria fer amb les reialeses... per be que...

La realcio entre ambdues no es de flors i violes. Viuen separadament i de tan en tan hi ha hagut periodes de crispacio respectable. L'ultim va ser fa uns 4 o 5 anys quan fins i tot es va haver de decretar un toc de queda a tota la ciutat. Alguns ladakhis veurien amb bons ulls tenir un major poder politic, que actualment es en mans del Govern de Jammu i Kashmir, com aixi s'anomena l'estat en el que esta inclos el Ladakh. Globalment dins aquest estat, la poblacio budista esta en molta inferioritat respecte a la musulmana. Pero que reclamin un major grau de poder politic no vol dir que vulguin deixar la mare India. Els propis ladakhis afirmen que treuen beneficis importants del govern central indi i aqui tot i que es del tot diferent a la resta d'estats, les vaques continuen pululant pel carrer lliurement i menjant papers i delicioses escombraries...

Aquesta quantitat i divisio de persones i animals varis val per tot l'any, excepte ara, la temporada d'estiu, on hi hem d'afegir comunitats lligades amb el turistam: el propi turistam, a vegades actuant amb el paper de persona pero sovint actuant amb el d'animal, i que podriem separar en 3 subgrups: turistam indi, turistam hebreu i turistam sobrant, entre els quals m'hi incloc, cloc, cloc; i els treballadors del botigam pel turistam (sobretot gent del Nepal i d'algun estat del sud del Ladakh).

Foto - A Leh el combat esta servit: pagesos i pageses llaurant amb l'ajuda dels dzos (animal sorgit del creuament d'una vaca amb un yak) enfront de la industria turistica (animal sorgit del creuament d'un lloc brutal amb l'exces de cales del turistam en general).

Es trist veure com es transforma Leh quan entra de ple en temporada alta. Per be que es evident que la gent del Ladakh en treu un benefici economic molt important, el turisme afecta negativament a l'estil de vida tradicional ladakhi que havia perdurat intocable fins als volts dels anys 70, quan es va obrir la veda pel turistam en algunes zones del territori. El Ladakh i la seva gent cada cop es va semblant mes a qualsevol altra lloc del mon. Hi ha algunes ong's, de locals i foranis, preocupades pel tipus de desenvolupament que s'esta duent a terme. Procuren posar al descobert una gran problematica derivada de la invasio que es produeix cada estiu, juntament amb el que es ven constantment en posters, revistes, televisions, internets i interbruts... : la infravaloritzacio dels valors de vida tradicionals per perseguir els "falsos avantatges" de la vida occidental, que fa que tinguem gustosos gelats a la nevera per compartir-los rapidament amb el fill o l'amic, no perque es fondran aviat sino perque es el nostre temps que es fon mes rapid que els collons de patapalos de taronja...

D'aquesta influencia se'n deriven diferents problematiques notables, una mica mes importants que tots els patapalos de taronja i de llimona junts... : l'abandonament de la vida rural, el pal de paller de la vida ladakhi, sobretot per buscar una especialitzacio en professions (botigues, agencies de viatge, restaurants,...); el no control de les creixents deixalles, cosa que no passava abans ja que es consumia el que es conreava i no productes plastificats importats d'altres zones; escassetat d'aigua (aqui hi juga un paper clau el tradicional lavabo ladakhi, equivalent a la nostra comuna, que esta perdent pes pel cagodrum occidental); l'educacio dels nens, que ara tots van a l'escola per aprendre a fer derivades sense saber si d'una tija de fulles petites se'n derivaran patates o pastanagues... Tambe es evident: esta molt be que els nens vagin a l'escola a aprendre "coses", pero potser caldria replantejar-se quines haurien de ser aquestes coses. I aixo val tan pel Ladakh com per Catalunya o Swazilandia... I de fet, quin dret tenim nosaltres, els occidentals, a dir que "no! no canvieu! que sou de putamare!"? Si fem l'exercici de mirar-nos a nosaltres mateixos veurem que, almenys jo, quan surto de festa no acostumo a posar-me la barretina, ni les noies aquella reixa alas cabells, i el que es mes greu: les nenes maques al demati ja no s'alcen per regar...c'est la globalitzacio... Ladakh: prepara't que ja ve!

INSULT A COLONITZADORS

Colonitzacio

Cul Nihilitzacio

A la merda del res!

Albert Tortamonla

PD: hosti, perdoneu pero m'ha acabat sortint un escrit llargarut...que no us sortin nafres a la vista, i menys al cor.

Foto - I amb unes dances tradicionals ladakhis acomiadarem aquest post.

ISTÒRIA DE UN ZUPERHEROI CUTIDIA (ascrita en primera perçona)

L'ABANS: Vatua noi el què m'han explicat avui a cau d'orella! Es veu que des d'un temps ençà, un superheroi, d'aquells que van amb malles, calçotets per fora, botes, per fora també, i un símbol clar i cridander al pit, pulula pels carrers de pobles i ciutats del nostre país. I es veu també que s'enfronta molt violentament a aquell qui gosi plantar-li cara...

EL DURANT: i mentre estic escrivint sobre reflexions vàries i parides múltiples, noto com es va obrint la finestra del balcó grinyolosament. Em giro i...efectivament: és ell. És ell! El grandíssim capsigrany esbudellador de l'ortografia pulcre i la morfosintaxi impecable! Perdona'm gentil lector. És hora de deixar el teclat, arronsar els dits per crear punys i enfrontar-me a l'infortuni: la incertesa del combat...

SPLASH!! PATOUM!! RRRACAFLAS!! FLAS!! FLAS!!

EL DESPUÉS: he astat derrutat. Yo tanbé he queigut. Ha guañat él. El grant zuperheroi de la zeta trancada al pit, que bolta cade día pal carré... : SUPER-POROMPOMPEU!

CONCLUSSIÓ: Vijila! Que no caigis tu tanbé!

Alber

PD: el titul se ma va acudir despúes tanbé. Claru.

FALIZ SAN CHOAN A TUTOM!!!

Els meus dies ladakhis - Tortamon a una puja budista

Foto - Joves monjos budistes i trempats, enmig d'un dels carrers empinats de tot gompa.

Puntuals a 2/4 de 7 del mati, despres del toc de trompeta, els vells monjos del Gompa de Diskit van desfilant cap a una sala del complex monastic. Es la primera tasca que comporta la seva feina: celebrar una puja. Es un ritual religios que practiquen diariament, tal com les matines del Monestir de Poblet o els "Al.la akbar..." de qualsevol mesquita, amb els mullahs fent les seves genoflexions de cara a la Meca.

Foto - Com la majoria de gompas (monestirs budistes) el de Diskit esta situat al capdemunt d'una muntanya. Les cases blanques s'apleguen al voltant del temple. Es on hi viuen els vells monjos residents.

La sala, gran d'uns 20 x 10 m, es fosca. Segurament, si encenguessin les 6 o 8 bombetes de 40 watts i sense lampares, ens hi veuriem mes tots plegats. Pero tambe treuria romanticisme al moment i protagonisme al sol que es va despertant al ritme de les tranquiles pregaries. Aquestes son recitades "de carrerilla" per tots el monjos, un total de 8 en un primer moment, que ja son asseguts en les llargues rengleres d'estores vermelles. Seuen com no pot pas ser d'una altra manera: en la posicio de lotus, amb les cames creuades. Pero a dieferencia de quan es dediquen a meditar, mentre van cantant les escriptures sagrades, la majoria van fent uns moviments repetitus de balanceig. Alguns de dreta a esquerra; alguns de davant cap a endarrere, o fins i tot alguns, potser el d'esperit mes juvenil, de manera combinada. Jo, assegut tambe a sobre d'una d'aquestes llargues estores, la que queda a un canto i forca amagat, aposto pel moviment lateral. Cantades amb veus greus, trobo que son boniques. Malgrat que no en tinc ni la reputissima idea de que diuen. Quadren a la perfeccio amb la reposada i acollidora atmosfera de la sala. De tan en tan, tanco els ulls perque m'imbueixin les pregaries. De tan en tan els obro, i observo mes detingudament la sala:

8 columnes, guarnides atapaidament amb banderoles multicolors pels 4 costats, aguanten un sostre de color groc tranquil com el de les parets. D'aquestes ultimes, a mes d'una franja horitzontal que resegueix tota la sala formada per 3 colors budistes (taronja, blau i vermell), hi pengen un futime i mig de tangkhes (teles amb pictogrames que representen tan diferents bodisatves, persones que han assolit la il.luminacio, com varis aspectes de la vida de buda). Totes treballades finament, la veritat. Encara que es cert que algunes estan forca matxacades pel pas del temps temporal. I es que 600 anys d'existencia de la gompa de Diskit no son 4 dies... En fi, tornem a la sala: l'anterior descripcio val per 3 de les 4 parets. La 4a, o la 1a, es la del fons. Es on hi col.loquen les diferents estatues que veneren i fotografies varies, de persones venerades evidentment. No, a diferencia de moltes de les fotografies que porto veient des que vaig iniciar el viatge, no s'on ni en David Beckham, ni l'Enrique Iglesias. No es un comentari en va. Son persones que he vist repetidament penjades per aquests mons de Deus...Aqui, els venerats en fotografies son l'omnipresent Dalai Lama, i el cap del monestir quan era jove. I el venerat amb una estatua de 2 m. que presideix la sala es Maitreya, el Buda del Futur, el que ha de venir...

Foto - Maitreya, el Buda del Futur. Alerta! No es el de Diskit sino el de Thiksey, una altra gompa situada uns quilometres al sud de Leh.

Els que havien de venir encara, son 3 monjos que els deu haver enganxat el trompetam a mig posar-se les robes de color safra. Mentre els seus col.legues van recitant, ells entren, i sense cap mena d'estres, nomes faltaria, fan el ritual d'entrada. Aixi, fan entre 3 o 4 o 5 postracions de cara a Maitreya: mans juntes que, amb 3 temps, porten al cap, al front i al pit, per despres agenollarse i tocar amb el front a terra. Les reptides postracions que els skinheads del Dharma deuen haver fet en aquest punt, al llarg d'aquests 600 anys d'historia, han afectat al terra. Es d'una fusta del tot llisa, segurament doncs, degut al fregament. Despres de les postracions, cada un es dirigeix al seu lloc entre els seus companys i s'afageixen als cantics.

Es normalment un vell monjo qui comenca a recitar la pregaria que toca en aquell just moment i no un altre. La resta, de "carrerilla" de seguida s'hi apunten, demostrant que ells tambe se la saben. I aixi van fent amb veus greus fins que es poleixen tots els versos i despres d'una pausa, van per una altre. Malauradament no fan servir alguns instruments que tenen a ma, com la classica campeneta o un tambo de dimensions considerables. Els reserven per ocasions especials, com per exemple, els dies de lluna plena. Sense tanta espectacularitat doncs, s'entreguen al cant. Pero no ens hem d'enganyar tampoc. No son uns cantics immaculats. No. De tan en tan, a mig cantar, un es posa a estossegar sense miraments despres de fer uns xarrups al te tibeta (amb llet, sal i mantega) que reparteix el monjo mes jove sense parar d'anar amunt i avall per la sala, un altre aprofita per mocar-se, o fins i tot un altre a dir-li ves a saber que al qui te al costat, qui despres comenca a riure sense fer cas del vers sagrat que pulula per l'aire.

La puja, com cada dia s'allarga d'aquesta manera fins al voltant d'una hora o hora i mitja, en funcio dels xarrups, estossecs i escriptures que toca recitar. Al final, quan el monjo vell ja no engega als altres perque cantin, la puja es considera per acabada. Pero no s'aixeca ningu. Nomes aquell qui ha estat tota l'estona assegut en una posicio mes alcada, just al costat de la porta contundent d'entrada. Es el "manager", segons expliquen mes tard, que es un carrec que van rotant cada 2 anys. I ja veus si es el manager: amb una actitud del tot poc budista, es fot a desfilar pel mig de les rengleres on la resta encara seuen en posicio de lotus, amb un feix de bitllets a la ma! I parant-se a davant de cada un, els hi va donant uns quants cuartos, que es guarden en algun raconet interior de les robes de color safra. Despres si, cada un amb la paga del dia o de la setmana, s'aixequen i tranquilament com cantaven, van desfilant cap a fora. Al final de la sala, em veuen a mi, migemboirat pels cantics, per l'hora del dia, i per l'acte que acabo de veure que m'ha trencat una mica l'harmonia que m'havia anat envaint... Tanmateix, per finalitzar l'experiencia que hem compartit, ens intercanviem uns quants bons i sincers "jules"!

Foto - I un cop acabada la puja, un vell monjo encara te forca per fer giravoltar una roda d'oracio d'una contundencia tan respectable com la del paisatge de darrere...La Vall de Nubra...

Pel cami de tornada, baixant de la muntanya, em topo amb uns quants joves monjos que no deuen pas tenir mes de 10 anys. Volten aprofitant un descans en les seves classes. De ben segur que en algunes d'elles ja hauran comencat a memoritzar alguna de les cantarelles que acabo de sentir fa poc. I d'aqui poc temps seran ells, almenys els que persisteixin en la carrerea monastica, els qui canturregin i facin xarrups o estossecs sonors durant anys i anys...

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon bocabadant a la Vall de Nubra

Foto - A vista de pajaru, un dels extrems de la Vall de Nubra. A l'oasi verd que es veu hi ha Hunder, un dels dos pobles de la vall, seperat per una combinacio de paisatges del tot acollonant: desert, estepa i rierols fins arribar a Diskit, l'altre poble situat a uns 7 km a l'altre extrem.

Oberta al turistam pels vols dels anys 90, la Vall de Nubra es realment espectacular. La vaig viure amb intensitat durant els 4 dies d'estada. Si, va ser una estada curta. Pero a la practica no pot pas ser molt mes llarga: 7 dies com a maxim... per les sempre boniques i agradables questions burrucratiques, que ja no veig com a entrebancs sino just al contrari, ja que representen unes oportunitats excel.lents per practicar els pilars del budisme: la paciencia i la compassio. I en aquest cas, a mes de les burrucratiques, cal sumar-hi tambe les questions militars.

Per arribar a tal bell lloc, tambe cal superar un entrebanc forca important. Aquesta vegada, fisic. Ben fisic i ben present de manera imponent: el Kardung-Lha, el pas de muntanya mes elevat del mon. Es cert, i es que uns 5600 metres son del tot respectables. I mes si l'estat de la carretera es tan bo o tan lamentable com pot ser, ja que la major part de l'any esta ultracobert de neu, amb unes curves que retallen uns cingles que fa que quan passis per alla desitgessis convertir-te en una cabra molt montesa, o en un manso yak (el pacific remugant nacional d'aquestes alcades). Si es mante obert tal pas en tals condicions es degut, de nou, a la inestimable questio militar.


El que es coneix com la Vall de Nubra esta formada realment per 2 valls, entaforades entre muntanyes pelades mes altes que 900 santpaus posats l'un a sobre l'altre, formant aixi doncs, un conglomerat de pilars, o torres o catedrals de 900 pisos...estructures mai vist en cap trobada castellera (veurem aquesta temporada). L'extens folre el formen un poti poti paisatgistic, comformant, com se sol dir, un escenari "sense paraules". Tanmateix, jo li poso aquestes, bo i intentant definir-lo tan be com puc: un impressionant desert de dunes de sorra blanca-marronosa i amb algun camell voltaire; una petita i digne estepa al seu voltant, amb algunes vaques i burros voltaires; i fins i tot, un parell de zones verdes tipus oasi, amb arbres, flors, rierols i 4 cases a cada extrem de la vall. I per assegurar encara mes les estructures, les manilles en format d'arquitectura budista abundant per moltes pendents: stupes (estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats), pedres mani (pedres amb escriptures sagrades o fins i tot algun dibuix), lungtes (les banderoles amb pregaries), lhatos (monticle de pedres no massa contundent d'1 o 2 dos pams, que s'interpreten com a ofrenes als deus i esperits de les muntanyes) i algun gompa (monestir budista), el mes destacat dels quals es el de Diskit, al sud de la vall.

El partit de les religions, a dia d'avui te un guanyador clar: Futbol Club del Dharma - 80 vs l'Atletic Musulma - 20. Veurem que passa en les properes lligues. L'arbitratge, els Diaz Vega o per be que seria millor dir els Ramos Marcos, ja que aquest ultim portava bigoti, sembla que el portin a terme l'unica taca que hi trobo a tot el Ladakh, per si encara no ha quedat clar: la presencia militar. Es constant per moltissims racons del territori. Els malentesos historics amb el Pakistan, sobretot per les disputes sobre el Caixmir, i la proximitat tambe amb la frontera xinesa, fa que cada dos per tres et trobis amb campaments de muntanya, camions, i pantalons de camuflatge. Els militars, a mi, sempre em fan nosa.

Amb aquest folre visual i vital, que el distingeix de la resta del Ladakh, heu d'entendre que intentar definir la Vall de Nubra amb mots i fotografies em representa un atemptat als sentits. Us dic molt sincerament que caminar des de Hunder fins a Diskit (uns 7 km pel mig de la vall del riu Shyok) ha sigut una de les experiencies que he viscut de manera mes intensa des que vaig marxar de l'Osonastan del Nord...

Foto - Les lungta una mica com en Raimon: sempre de cara al vent pero sense dir "no".

Foto - Khates: teles de seda amb inscripcions sagrades que se solen oferir en senyal de respecte tan a persones com per fer ofrenes en algun petit temple entaforat per algun raco de la muntanya, com es el cas.

Foto - HOSTIA SANTA!

Foto - Pedres mani en primer terme, gairebe sempre amb la inscripcio del mantra "Om mani padme hum" (La joia es en el lotus). En segon terme i ultracastigada pel temps, una stupa. Son estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats, i que alhora i sense matar 2 pardals d'un tret perque per alguna cosa son budistes, simbolitzen tambe l'alliberament del cicle del sofriment vital.

Foto - Les manilles de les estructures: un futime i mig d'stupes per tot arreu (a sota, en aquest altre oasi verd {pq n'hi ha de marrons? pregunta que deixo a l'aire com les lungta. Val.} hi ha Diskit). Podeu jugar a buscar no en Wally sino a un monjo budista. Pero no hi ha premi. Es un joc altruista.

Foto - Vacum endrapant una mica, i passant olimpicament del paisatge. Com ha de ser. Aqui i ara.

Foto - Pedres, dunes i muntanyes i cel blau amb nuvols blancs. Boca oberta.

Foto - Entrant ruralment a Diskit despres de la travessa del desert

Foto - Carrer normal de Diskit, que tot i tenir 4 gats, vindria a ser la capital de la zona.

Foto - Carrer normal de Hunder. Amb stupa a la dreta, palla seca pel bestiar per l'hivern que vindra a dalt a l'esquerra, i monjo budista al mig com el dijous pero sense fer nosa. Ans el contrari.

Foto - I es que cardava una rasca de Buda...

El Gran Llibre de les Converses - Capitol III

CONVERSA AMB UN DOFI (I)

Home - Tu, Dofi, diuen que ets un animal tan intel.ligent...?

Dofi - Be, no ho se jo.

H - Be, pero... si ets un animal tan intel.ligent perque no has aconseguit dominar als altres animals i fer-ne el que vulguis com fem nosaltres?

D - Si, pero us heu descuidat de controlar a un animal.

H - Ah si? A quin?

D - A vosaltres mateixos.

CONVERSA AMB UN FLAMENC

Home - Saps, Flamenc... us admiro.

Flamenc - Ah si? I perque?

H - A part del vostre color, que el trobo fascinant dins el mon de la fauna, us admiro per
l'habilitat d'aguantar-vos amb una sola pota i sense caure.

F - Caram, gracies doncs. Pero nomes es per una simple questio fisica de saber repartir be els
pesos. I sincerament, jo trobo que vosaltres ho feu molt millor.

H - El que?

F - Aguantar-vos sense caure mai.

H - Com?

F - Si, nomes dient mitjes veritats... per una simple questio psiquica de repartir be les mentides.

CONVERSA AMB UN BISO

Home - Saps, Biso, l'abric que porto jo es fet de pell teva. Es fet de tu.

Biso - Ah si? Doncs l'abric que jo no porto es fet de dignitat.

CONVERSA AMB UN CAMALEO (I)

Home - Ei Camaleo, tu sempre et camufles a sobre de qualsevol superficie?

Camaleo - ...

H - Camaleo...? Camaleo...?

CONVERSA AMB UN ESQUELET FOSSILITZAT DE DINOSAURE

Home - Ei Esquelet Fossilitzat de Dinosaure...perque us vareu extingir?

EFdD - Ah mira...

H - Es veritat que va ser per culpa d'un meteorit?

EFdD - No, va ser per dignitat nostra i vostra.

H - Que? No va ser pel meteorit doncs?

EFdD - Doncs mira, no. Va ser perque us varem veure a venir i varem decidir plegar per nosaltres mateixos abans no ens fessiu plegar vosaltres.

CONVERSA AMB UNA PUCA

Home - Ei Puca, tu sempre vas fent salts i emprenyant per aqui i emprenyant per alla?

Puca - Si, en comptes de fer-ho caminant o anant sobre alguna mena de roda o volant, jo ho vaig fent saltant.

CONVERSA AMB UN CABRO

Home - T'han dit mai que dones una imatge molt agressiva amb aquestes banyes tan contundents?

Cabro - Si, pero almenys intento ser coherent i no enganyo amb caretes o disfresses.

H - Com?

C- Si, esta clar, no saludo amb la ma estesa i no porto corbata.

CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home - Hola Gallina.

Gallina - Hola Gallina.

H - Val... Missatge captat.

G - Adeu.

H - Adeu.

CONVERSA AMB UN GOS DE TURA

Home - Hola Gos de Tura. Et puc interrompre un moment?

GDT - Si. Digues.

Home - No has intentat parlar mai amb una ovella quan se separa una mica del ramat?

GDT - No. Jo no se parlar com els policies humans.

CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA DE MAR

Home - Llagosta, com pot ser que siguis un animal tan lleig per fora i tan bo per dins?

Llagosta - No ho se. Suposo que si fos un animal racional tambe intentaria ser nomes precios de fora i prou.

Els meus dies ladakhis - Tortamon intentant ser al Pangong Tso

M'assento a la llera del llac Pangong Tso, a sobre d'unes pedres petites. Es molt d'hora al demati i fa dies que no medito. Quedaria be que ara escrivis que no hi ha ningu al meu voltant. Quedaria be, pero seria mentida. A uns 200 metres veig en Michelle, un simpatic italia de xerrameca imparable, caminant i parant-se cada 4 passes per guaitar algunes pedres petites que podrien ser del seu interes.

Malgrat la meva lamentable flexibilitat fisica, intento acomodar-me tan be com puc en la posicio de lotus aprofitant tambe el lleuger pendent on estic assegut. Aquest es ja el primer entrebanc, o primer repte essent positiu, a l'hora de posar-me a meditar. Al cap d'uns moments, considero que estic mes o menys comode i amb l'esquena recta. I tanco els ulls.

Procuro centrar-me en la respiracio, focalitzant la meva atencio en el recorregut de l'aire: com entra per sengles forats del nas; com baixa cap als pulmons; fins arribar a la zona de la panxa, que inflo i inflo per uns segons, sense intentar de forcar excessivament. Un parell de segons de retencio, i focalitzo de nou el recorregut invers de l'aire, afluixant primer la zona de l'estomac i despres la dels pulmons, deixant que l'aire surti encara mes pausadament de com hi havia entrat. Repeteixo el proces unes quantes vegades mes, procurant fer-ho cada cop mes i mes pausadament...i unes quantes vegades mes...i unes quantes vegades mes...fins que... intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Tanmateix, el soroll d'unes gavines m'interrompen. Tal com els pensaments que ens torben al llarg del dia. Primer em cago en ells. I aixi, aconsegueixen que em descentri. Ja no soc el so de l'aigua i el sol que m'escalfa. Despres, al cap d'uns moments de turbolencia mental, em recordo a mi mateix que no cal lluitar-hi, anar-hi en contra... Aixi, aprofito el vent que bufa perque s'emporti els crits lletjos de les gavines i els meus pensaments. Els intento deixar passar i... de nou intento ser, o encara mes, no-ser i nomes notar. Intentant ser aqui i ara, intentant captar l'eternitat del moment.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Albert Tortamonla

(Si em veies en Pau Riba, potser diria que soc l'Home Estatic. Ja m'agradaria!. Pero no, les orenetes no fan nius als meus cabells: aquestes terres son massa altes per elles, i el que encara ho fa mes dificil es que m'estic quedant calvo. Amb la qual cosa requeririen de la col.laboracio de grans enginyers....La tristesa em te corpres, aixo si.)