Foto - Els peixaters de l'Iran: els mullahs Jamenei i Khomeini, tallant ell bacalla des del 1979.A primer cop d'ull, Teheran, Tehran pels iranians, sembla una ciutat europeitzada mes. A segon cop d'ull pero, sobretot gracies als dies que involuntariament m'hi he hagut d'estar tan per jugar a la burrucracia com per marxar del pais, et pots adonar d'algunes petites diferencies...
Que vagi per endavant que en una escala on es valores l'interes per una ciutat qualsevol de 0 a 100, on 0 seria un "interes nul" i 100 un "interes estratosferic", la meva puntuacio per Teheran seria d'un -50. I sent optimista. Sent optimista perque hi hauria sumat algunes coses que per mi van ser positives com ara veure uns coloms bonics i petits de color marro per qualsevol carrer; el tranquil Park Shahr just al centre al costat de Khomeini Square, amb flors de colors, gespa verda i agua brollant; o unes gallines perses, 3 o 4, que vivien lliurement a Ferdosi Street, principal carrer de la ciutat que duu el nom d'un famos poeta, art que els iranians estimen amb devocio. A aquestes 3 coses positives tambe hi sumaria poder veure, de tan en tan, alguna pinta d'algun irania que si camines pels carrers de casa nostra no passaria gens desapercebut. I es que el concurs de tofes ja ha comencat! Ara be, que des d'on escric ara, l'India, en sortiria el guanyador amb molta diferencia, fins i tot encara que es votes via telefonica seguint els rigorossissims controls del millor xou televisiu que es Eurovision.
Foto - Parella de Teheran, suposo, passejant parsimoniosament pel Parc Shahr.
A primer cop d'ull doncs, el personal i les coses de Teheran, xador o mantell de banda, es similar a qualsevol ciutat gran europea. Pero alerta: aixo no vol dir que sigui bo! No! Es cert que m'esperava una ciutat, o almenys alguna zona, mes a mig cami de Nova Delhi que no pas de Barcelona. I res. Decepcio. Es mes a 3/4 de cami de la capital catalana que no pas de la de l'India. El cas mes evident es l'excel.lent funcionament del metro de la ciutat, que utilitzava repetidament per mourem en el taulell del joc de la Burrocracia que em va suposar Teheran. Realment eficac sistema de transport, en una ciutat d'entre nomes 15 i 20 milions de persones...Immers en aquesta decepcio inicial, i deixant passar els dies, pero, es comencen a fer-se evidents algunes diferencies amb d'altres llocs europeus que relato tot cantant bo i aprofitant que no em podeu sentir, i seguint un ordre aleatori, o altrement dit desordenadament:
Per exemple comencarem amb el CLAVAGUERAM SENSE FRONTERES: no, no es el nom d'una ong (per be que seria realitzadora d'una tasca encomiable) sino la definicio de la majoria de les clavegueres de la ciutat. Aixi: a l'aire lliure a banda i banda de carrer, la qual cosa provocava haver de fer un saltironet per entrar a la zona de vianants i motos i carretons despres d'haver creuat la zona de vianants i cotxes i motos i camions i autobusos i carretons i mes cotxes i mes motos i mes... es a dir, el mig del carrer. I valgui aquest punt per remmarcar una segona gran diferencia: l'ODISSEA DE CREUAR UN CARRER. Quan m'havia d'enfrontar a aquest repte, sovint logicament, em prenia un segons per convertir-me a l'Islam. I despres de fer el tradicional saltironet als pixats i brutices varies, sempre, sempre, m'agafava ben fort de la ma d'Al.la i sense deixar-me anar, i sobretot sense mirar, perque aquesta era la teva sentencia en ser vist pels conductors, em disposava a creuar el carrer que fos. Ara be, un cop fet el saltironet per entrar de nou a la zona de vianants, continuava apretant fort a la ma d'Al.la perque que fos la zona de peatons no vol dir que no t'aparegues ara un moto, ara un carro, o ara un paio portant ves a saber que. D'aqui anem a parar a una de les altres diferencies teheraneses: TEHERAN, CIUTAT MEDIAVAL. No, tampoc no es una fira falsa del tipus que es fa a Vic pels vols de Nadal. Em refereixo a la disposicio dels comercos de la ciutat, que seguien una estructura del tot medieval. Aixi, podies trobar el carrer dels mecanics, el carrer de les tendes de campings (que els iranians usen ferventment en les serves sortides campestres per qualsevol parc de qualesvol raco de la ciutat, emulant una versio extrema del PIXAPINISME), el carrer de les joies, el carrer de les llantes de cotxe, proper al dels mecanics aixo si,... Per comparar preus, per exemple, aquesta distribucio es de collons, ara que si ets al carrer dels globus vermells i busques paper de vidre ho tens forca cardat.
Foto - Clavagueram sense fronteres per l'esquerra, portador que porta coses al mig del carril bus, i bus al mig del carril cotxe.
Foto - A punt de creuar carrers de la ma d'Al.la.
Foto - Botigueta d'aquelles que venen de tot, senyora, motos aparcades al ser lloc i un oprtador esperant poder transportar coses amb el seu carreto.
Foto - El carrer del meu hostal era el carrer dels pneumatics, posterior al dels mecanics i previ al de les llantes.
Com a ultima diferencia destacaria, i de manera molt i molt lamentable, un fet greu: TEHERAN ES LA CIUTAT ON ELS NASSOS DEFORMES ESTAN EN PERILL D'EXTINCIO. No es broma. Voltant pel centre i sobretot per la zona nord, la de les embaixades i la dels cales, ara aqui ara alla, veies gent jovenassa amb una tirita mes o menys contundent protegint el nas. Des de l'entrecella a les narius. Des de les narius a l'entrecella. Operar-se el nas esta a l'ordre del dia dins de la societat benestant irani. Aquells qui s'ho poden permetre, que pel que veia eren molts, es feien un canvi d'imatge comencant pel nas. Aixi, era curios veure el mateix nas repetides vegades al llarg d'un dia. Sempre atractiu clar, perque el doctor qui fos, segurament, hauria seguit al peu de la lletra els apunts de la primera assignatura de Nasologia Classica a l'Universitat Estetica. A vegades aquest canvi d'imatge arribaria mes endavant als llavis, gracies a la col.laboracio del botox, o ja mes vells potser un lifting, mes curos que el famos metode artesanal de la Carmen Sevilla. Dificilment pero el canvi estetic arribaria al cul. Els mullahs hi tindrien alguna cosa a dir en aquest punt. I ho farien a traves de la POLICIA RELIGIOSA, que vetllen perque es compleixin els seus manaments, i en aquest sentint perque es compleixi el hejab (codi de vestimenta que mal resumint es: cap i cul coberts). Es dificil de veure'ls perque ja no son tan nombrosos com fa pocs anys, i perque vesteixen de manera molt similar a la resta del policiam. En aquest sentit, la gent jove com en Hamed de Tabriz, o en Mehdi de Teheran, m'expressaven obertament les seves creences religioses definint-se com a musulmans, al mateix temps que defensaven la seva idea per la qual volien fer servir la religio de manera totalment lliure, no imposada com s'ha estat intentant dur a terme des de la revolucio islamica del 79. En aquesta questio, jo, personalment, estic d'acord tan amb ells com, encara mes, amb el famos socioleg barceloni Manuel Delgado. Ell, pel que jo se, no es partidari de defensar el dret a la diferencia, sino de defensar el dret a la indiferencia: que se te'n pixi totalment si la teva veina de dalt porta mocador o si el de sota porta una creu al pit. El dret a que et rellisqui tot!
Al Bertollah Tortamon
(Cronica escrita des de Pushkar. Estare per aquest poblet tranquil gaudint d'unes merescudes vacances al cap de mes de 2 mesos de viatjar atrafegadament. Potser durant 1 setmana o 2, en fnucio de com suporti els 40 graus que arribem al migdia...proper pas: LADAKH!)
