Els meus dies iranians - Tortamon a Tabriz

Tenia moltes ganes de poder arribar a escriure un titol com el de "Els meus dies iranians". Tanmateix, hagues sigut mes propi posar "Els meus dies azerbajanis", malgrat que no en tinc clar el gentilici. Vaig ser arribat a aquesta ciutat despres de ser timat com un autentic passarell i per partida doble a la frontera turco-iraniana...i es que: ES QUAN CREU-HO FRONTERES QUE HI VEIG BORROS. Sota pressio, no rendeixo. I en un lloc com aquell fastigos punt es va complir de pe a pa.

La primera enredada es va produir en intercanviar els euros en rials iranians a peu mateix de l'aduana (els vostres adevertiments Viatgers Motxilerus arriben tard desgraciadament!). El professional timador, perque la seva professio es timar, em va rebentar de molts i molts bitllets petits, mentre anava comptant en "tomans" que es la unitat amb la que compten els iranians i que equival a 1 unitat de 10 rials. Ja em tens a mi comptant sense entendre res, ja que encara que de petit jo tambe vaig comencar una col.leccio de monedes i bitllets del mon, l'apartat de l'Iran estava buit. Comptant i comptant, i caminant i caminant degut a les presses que em fotia el bon timador per anar a segellar el passaporc. I a mig comptar l'hostia de bitllets, pam, encara me n'hi fot mes. Ja no se que ni quant tinc. Recompto i em sembla, despres ja no m'ho semblara, que la transaccio es correcta. M'ha colat 4 o 5 bitllets de 10 en comptes de 100 el molt desgraciat. Pero es ben cert que ha desenvolupat molt be l'art de timar, i tambe es ben cert que jo he sigut del tot totil per caure-hi de 4 potes. Passo els dos lletjos fronterams, el segon pero, ben rebut amb un "Welcome to Iran" d'un afable senyor que em dona la ma. No, aquest era un bon senyor de veritat. No es el protagonista de la segona enredada. Els protagonistes de la segona son tot el col.lectiu de timadors sobre quatre rodes, altrament coneguts com a taxistes: jo, refiantme completament d'un d'aquells bons amics que es fan durant algunes estones d'alguns dies, l'Ismail, turc de Trabzon, que parla turc pero s'entenen perfectament amb l'azari que parlen els azerbajanis de tota la punta del nord, pacta un preu per compartir un cotxe amb mes passatgers. Jo pago el que pagui ell. I es aixi. I ens timen als dos fent-nos pagar mes del doble del que tocaria pel trajecte, que tampoc es tan. Acaben sent uns 10 euros de timo.

Aquesta ultima timada me la va fer veure clar, ja no soc a la frontera, l'Hamed. Ell, noi de 24 anys que estudia i no treballa, es el meu primer amfitrio, i ja primer amic irania, malgrat que tambe es originari de l'Azerbaijan. M'acull de manera increible fent-me anar per carrers, bazaars, i sales de billars, principal entreteniment de la jovenalla de Tabriz. Malauradament pero, no em pot acollir a casa seva. Que serveixi ja aquest primer exemple per fer-nos una idea de la psicosi tipus Gran Germa que hi ha per aqui: va anar a explicar a l'oficina de turisme de la ciutat que acolliria a un turista i li van dir que no podia per questions de seguretat. @!2*&$&!!. Es veu que el supergovern irania vol regular aquest tema. Com volen regular tots els temes de fet, i sobretot els relacionats amb el turisme tal i com vaig poder viure en la meva propia persona: em van fer un entrevista surreal al bonic local de l'Oficina de Turisme de Tabriz, on, amb l'Hamed de traductor, dues persones del tal ministeri em feien preguntes tan relacionades amb la meva opinio sobre el famos bazaar de la ciutat, el mes gran i mes important durant l'epoca gloriosa de 3 segles enrere quan n'era la capital d'una gran area, com sobre els hotels, el tracte de la gent, la seva manera de fer, coses a millorar sobre la ciutat, la industria i tecnologia de la provincia de l'East Azerbajan ...que collons sabia jo de tot aixo si nomes feia un dia que havia arribat a l'Iran?

Impressionant. Com a metode per millorar es excel.lent, aixo de rebre feedback de la gent, ara, que el metode de sel.leccio de la gent que respon les preguntes...la meva unica cosa negativa, passant per alts moltes de les questions empantanegades que tots sabem sobre l'Iran, va ser comentar que perque no podia estar a casa d'un tabrizenc. No hi va haver resposta. Pero aquesta nomes va ser la sessio del mati. A la tarda, al mateix lloc i per questio d'un tour gratuit que vaig haver d'anar per les ganes d'ensenyar coses d'en Hamed, altre vegada les mateixes preguntes pero ara tenint a davant a un dels peixos grossos de la ciutat, a qui traduien mes o menys lliurement, segons em van dir, totes les meves opinions poc clarificadores. Tothom pero, tan peixos grossos, com petits dels que nosepuedencomer, i fins i tot mitjans, si que deixen anar preguntes per veure quina es l'opinio que en tenim no de l'industria de l'East Azerbajan sino de l'Iran en general.

Turisme a banda, agraeixo fortament haver-me pogut trobar amb en Hamed. A ell, a qui li agradava molt xerrar, pero sense xerrameca, li vaig comencara fer les preguntes que mes o menys tots nosaltres podem tenir al cap sobre l'Iran. Segons el seu punt de vista, com a noi de classe mitjana alta, actualment viuen un proces de certa millora de les llibertats socials. Pero de manera molt lenta. Va ser una forta sotregada el fet que fa uns 4 anys (any+any-), entres al poder el presi Ahmeddinejad, conservador de conservadors, qui pretenia recuperar l'esperit de la revolucio islamica del 79 que va derrocar el regim del Sha. L'opinio de l'Hamed era del tot favaroble a recuperar les llibertats de l'antic regim, per be que no tot eren flors i violes. Molta gent ultrapobre a aquell temps va recolzar que la revolucio dels mullahs triomfes. Per ell, i per la majoria amb els que he parlat, avui en dia l'Iran seria un pais del tot similar a qualsevol pais que avui en dia es pugui anomenar "potencia mundial". Que Jatami perdes les ultimes eleccions, essent ell un conservador menys conservador que els altres, va suposar un endarreriment en moltes questions socials, per be que s'havia aconseguit fer algun pas endavant. D'aqui a uns 2 mesos hi torna a haver eleccions. La gent esta a l'expectativa aviam que passa...

Xerrant i xerrant, vaig cloure els meus dies tabrizencs amb una bon sopar azerbaji a casa del tiet d'en Hamed. Asseguts a terra, a sobre de les valorades estores que es poden comprar al Bazaar de Tabriz, varem endrapar des de sopa, fins arros amb ayran (yougurt liquid salat similar al que prenen a Turquia), un dels milers tipus de kebab, i uns dolcos ben dolcos amanits amb uns quants litres de tes...fins a rebentar!

Al Bert Tortamon

(Cronica escrita des de Kashan, poblet gran o ciutat petita a 3 hores al sud de Teheran, i on hi he arribat avui mateix. Aqui soc felic. A Teheran no. Hi he estat una setmana per questions burrucratiques mes burrucratiques i burrucaotiques que mai i que ja us explicare... Ara me'n vaig a sopar amb la familia d'en Hamid, que tinc la contundent sort que m'acollira uns dies... torno a ser molt afortunat).