ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Ibaraki


Foto - El Go-shujin (marit) i l`Oku-san (muller), pacientment i riallera, en un moment de dedicacio a les patates taro. Des de fa 4 anys que es dediquen a l`agricultura biologica.

Doncs si: a la terra de l`electronica i la tecnologia punta he decidit dedicar-me a la pagesia. Em fa gracia. Si. Ara be, tal decisio, certament, tambe l`he pres gracies a la col.laboracio inestimable de l`economia mundial en relacio a la personal... que ve dir-me que: si em vull estar 3 mesos al Japo, cal espavilar-me de manera alternativa.


Aixi doncs, porto una setmana vetllant per unes 150 gallines i una cabra; construint un hivernacle de 30x10 m.; arreplegant espinacs, mongetes vermelles, naps (oh admirat Baldric!) o patates dolces; o empaquetant ous o pastanagues. I fins i tot plantant cebes.


Tot gracies als contactes fets per linternet, que m`han portat a viure durant 2 setmanes amb una familia nipona de pare, mare, fills i esperit sant (va i son uns dels menys del 3% de families cristianes del pais). Pero sigui com sigui, els cristians japonesos, tambe mengen amb `palillus` i dormen en futons, a sobre de tatamis, en habitacions on les portes de paper son correderes. I jo tambe.

Albertoji Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kakioka Sako, que com tots sabeu, es un poblet de la provincia d`Ibaraki, una mica al nord de Tokyo)


Foto - La `meva`casa. De fora no segueix els criteris tradicionals japonesos, i encara menys si parlem del funcionament general: per dalt, capten energia solar, amb la que escalfen tota la casa feta de fusta per ells mateixos; i per baix, capten l`aigua directament del riu amb un sistema de bombes pacifiques.


Foto - Pero per dins si que segueixen els patrons nipons: tatamis, futons i portes correderes amb `vidres` de paper que no `paper de vidre`... heus aci la meva habitacio...



Es un plaer anar a treballar al camp amb aquesta bona gent i estirgassat amb les mans al clatell, a la part del darrere d`una pick-up...





Proper capitol: fent el pages per Fukushima.

divendres, 23 d’octubre del 2009

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VI



CONVERSA AMB UN PASSERELL

Home- Tu, ets ben be un passerell?

Passerell- Si. Per aixo estic segur al 100% que tu ets un animal racional.



CONVERSA AMB UN GAT ESQUERP

Home- Mmm...

Gat esquerp - No em diguis res!

H- Eing?

GE- Val mes un gat esquerp que cent hominids afables.

H- Collons que esquerp!

GE- Si, i no et penso donar les gracies per aquest comentari.



CONVERSA AMB UN ESCURCO

Home- Tranquil! Tranquil! Que no et fare pas res!

Escurco- Oh! Jo tampoc et fare res.

H- Ja pero tu tens un veri molt potent a la teva llengua.

E- No pas mes que a la teva.



CONVERSA AMB UNA VACA HINDU

Home - Hola vaca hindu.

Vaca Hindu- Hola home.

H- Diuen que ets sagrada...?

VH- Si, es veu que si...

H- Pero aixi... com es que de tan en tan et foten alguna hostia o et fan servir d'animal de carrega?

VH- Doncs t'has vist a tu que no ets ni sagrat?



CONVERSA AMB UNA MANTIS RELIGIOSA

Home - Hosti Mantis, no et passes una mica foten-te el mascle just despres d'haver-te copulat?

Mantis Religiosa - Pero que no mires els diaris?!?

H- Que? Perque?

MR- Doncs perque ho fem per reequilibrar el percentatge mascle-femella que vosaltres provoqueu.

H- ...

MR- I clar, hem d'anar per feina.



CONVERSA AMB UN GOS

Home - Ei Bobby, em treus a passejar?

Bobby - ...buenu va!



CONVERSA AMB UN PORC ENTAFORAT EN UNA GRANJA

Home - Porc, ja hi vius be entaforat en aquesta granja que vius?

Porc - No, jo ja fa temps que tambe he normalitzat la meva situacio.



CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home- Tu Gallina et volia fer una pregunta.

Gallina- Si clar... digues.

H- Tu coneixes a la Gallina dels ous d'or?

G- Si. Pero ara esta molt deprimida.

H- Ah si?!? I perque?

G- Perque ja no te el control de la seva empresa.

H- Ah no? I de qui es?

G- No ho se, pero pots comencar posant "Monsanto" al Google.



CONVERSA AMB UN PORC SENGLAR

Home- Porc Senglar...

Porc Senglar- Que?

Home- On vas tan salvatge per la vida?

PS- Si, es veritat, hauria d'aprendre de la vostra actitud de respecte i moderacio envers tot.



CONVERSA AMB UNA FORMIGA EXPLORADORA

Home- Hola Formiga Exploradora. Com us ho feu aixo aixo de trobar sempre el cami de tornada al vostre formiguer i no al del vei?

Formiga- Be doncs, deixant rastres.

H- Ah! Com molles de pa?

F- No. Un producte quimic que, malgrat els avencos en nanotecnologia, encara no podeu robar.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Els meus dies japonesos - El Japo?... L'India?... 3/4 del mateix.

Foto - En Takashi, el meu amfitrio i model a seguir japones

Aixo del Japo ve a ser 3/4 del mateix que l'India: perque flipo igual, per be que per unes condicions situades a les antipodes. Parlo del funcionament, la netedat, del frikisme pel carrer,... Es del tot cert si us dic que tot plegat promet ser molt divertit.

Ja a l'aeroport em vaig haver d'enfrontar a les sempre temibles maquines expenedores de bitllets per poder arribar al centre de Tokyo. Si ja son temibles de per si, quan tot es en japones, la cosa es complica. Al cap d'uns 10 minuts en estat catatonic, un amable senyor xines que va passar per alla, es va solidaritzar amb mi. Jo per contra, vaig deixar la solidaritat de banda i degut a la desesperacio, de manera del tot egoista em vaig enganxar a ell com una paparra fins que les nostres estacions ens van separar. Seguidament em vaig paparrar a un nou senyor, en aquest cas un aborigen ben vestit. I finalment...

Finalment vaig arribar a bon port. Vaig trucar a en Takashi, un bon amic que algu de vosaltres ha tingut el plaer de coneixer o fer uns moviments robotics amb ell ja que es dedica a l'art del mim i la pantomima (que es com si quan et trobessis a un pastisser li demanessis que et fes un croissant alla mateix). Al cap d'uns minuts, ens varem retrobar al barri d'Asakusa, al centre de Tokyo i ens varem fer una forta abracada (com a part dels acords establerts dins del meu Parlament Mental).

La veritat es que estic flipant bastant des de que vaig arribar en aquest pais. Es molt divertit. Tot es com un joc. Electronic evidentment! Vas al metro: i tot ple de maquines. Vas al restaurant (n'hi ha de barats que per uns 350 yens {3 leirus} pots menjar prou be): i tot ple de botons i botonets. Vas a cagar: i 3/4 del mateix. Un dia ha de caure un comentari dedicat exclusivament als lavabos japonesos. I pel carrer... tot net i polit, i sense papareres. Fins i tot els cotxes, taxis, furgonetes semblen que estiguin mes esterilitzats que els estris dels dentistes argentins de la Placa Nova de Torello. I pel carrer tambe es on hi veus tan els homes i dones del cap dret ben vestits i emplainats, com les jovenetes vestides bo i intentant emular a les seves heroines de l'anime o manga japones. A vegades vestides de superwomans, a vegades vestides de senyoretes de neteja o de col.legiales... Tot molt picant la veritat.


Ara si em perdoneu, me'n vaig a fer una cervesa amb en Takashi,


Albertoji Tortamonsan, japones d'Asakusa.


PD: i que fare aqui Japo durant 3 mesos? No ho se a grans trets, pero a petits, us puc dir que des de la setmana que ve, que be, preveig tenir la gran sort de poder anar a treballar en 2 o 3 cases de pages en una zona del nord del Japo durant 1 mes i mig aproximadament. A canvi de treballar per ells unes quantes hores, obtindre allotjament i menjar... i poder viure en una zona rural entre sempre amables families japoneses. Aixo es impagable. Soc molt afortunat.



Foto - Un tros de Tokyo.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

En boles... pero cap a Japo!

Pel dia d'avui havia pensat de posar un comentari amb el titol de "Comunicat del meu Parlament Mental", o alguna cosa molt divertida i original. Pero be... les experiencies del viatger sempre son incertes i com se sol dir: l'actualitat mana.

ASSALT AL BUS DE DHARAMSALA A DELHI...

Em van fotre la motxilla. Estic escribint a pel.

Si. Durant la nit de dijous a divendres, en el trajecte de bus, em van cardar la motxilla gran. Aquella que els superaventurers solem portar a l'esquena, i que sol fer funcions d'armari ambulant. La cosa va anar aixi, mes o menys: el bus public que vaig agafar, del govern, estava saturat a fondu. Aixo no es cap novetat a l'India, que pertot arreu es nota que en aquest gran pais hi viuen mes de mil milions de persones. Aquest aspecte m'agrada, malgrat que les passes putes a vegades, perque t'ajuda a entendre que el concepte "d'espai vital" es del tot cultural. Aixi, bona part del viatge el vaig fer cos a cos. Pel davant amb una mestra india d'educacio fisica i pel costat un mestre indi del mateix camp. Ells acompanyaven a uns 3000 nanos que havien fet una estada esportiva, com tb se sol dir, a Dharamsala. Molt be. Eren , i son, molts simpatics i varem anar fent una mica la xerrada com podiem, mes a l'estil de l'indi america que l'indi hindu. Pim pam pim pam...

Quan ja portavem unes 3 o 4 hores, tot el jovent esportista va baixar enmig d'una carretera que es veu que els hi deuria convenir, juntament amb el professor (a l'India quan algu vol baixar del bus fot un crit i baixa, sigui en un bassal, sigui sobre el llom d'una vaca). En fi. Quan van ser fora, algun dels cracks va pujar al sostre de l'autobus i va comencar a tirar les motxilles dels seus companys. No se si, a aquest crack desconegut, jo li deuria fer gracia o que i ja em va considerar un nou col.legui mes... la questio es que tambe deuria cardar la meva motxilla avall... Es l'opcio que veig mes factible per explicar l'espoli del meu armari ambulant.


Ja he passat l'etapa de l'autoinculpacio, que de totes maneres hi vaig retornant sovint bo i insultant-me en gran manera. Em repeteixo l' "hauria de..." varies vegades i en diferent formats. Basicament dient-me: "hauria d'haver... agafat el bus turistic per 100 rupies mes i avall" (jo era l'unic passatger blanquinos del bus public) . L' "hauria d'haver... fotut la motxilla a dins..." pero aixo no es facil en fucio dels busos, pel tamany del prestatge, pel que et diu el xofer, o per l'exces de persones, amb un cap per aqui i un peu per alla...

Jo, puta de mi, no baixo cada cop que algu baixa per mirar si la meva motxilla encara hi es. Si fos aixi, podria anar a la cursa anual de pujar les escales de l'Empire State i, a peu coix, quedaria primer destacat. No he agafat 537 autobusos publics a l'India de llarg trajecte, pero mes de 20 o 30 si. No tinc les dades pero... en fi, que he agafat forca busos d'aquest tipus i fotent la motxilla a dalt, lligada artesenalment, sempre havia arribat a bon port. Em fa rabia pensar en frases tontes com "sempre hi ha una primera vegada" o "comprar barat es comprar car"...

Quan em vaig adonar del furt va ser quan varem para de manera mes oficial per fer un descans a les tantes de la nit. Ja feia unes 4 hores que els atletes havien practicat el llancament de maletes. Res a fer. Ho vaig comunicar al conductor i al cobrador, que van comencar a trucar a una estacio de prop on havien baixat... pero no contestaven. Potser eren les 3 de la nit. Res a fer fins al mati a arribar a Delhi i trucar de nou, no fos cas que tan caritativament com de moltissima llet haguessin portat la motxilla alla. I no. No. Tenia un bri d'esperanca pero se'n va anar a tomapelcul aviat. Suposo que el crak desconegut deuria aprofitar l'ocasio, o potser va fer, com es coneix en l'esport del futbol, una "passada de la mort" a algu que voltava per alla i com diu el refrany: l'ocasio fa al lladre.

L'ocasio fa al lladre... i la policia no fa res. Es que clar, no tenien el numero de l'oficina propera al lloc de l'infortuni. I clar, tampoc no tenien pas la manera de com aconseguir-ho. I clar, si volia fer alguna denuncia (que sempre ha de ser molt eficac en un pais que, com deia abans, son 4 gats i tots es coneixen) calia que tornes a l'escena del crim. I clar, jo tampoc volia perdre el temps, com jo els hi havia fet perdre a ells ja que havia interromput la lectura d'un diari de 2 senyors policies, i la migdiada de les 8 del mati del que sabia parlar angles.

Pero tambe podria haver sigut pitjor: sortosament, portava amb mi una motxilla petita on, a mes del llibre La volta al mon en 80 dies d'en Julia Verneda (pq segur que ell com en Colom tambe era catala) que estic llegint, hi duia la paperassa i targetes de tot bon viatger ric. Altrament l'augment putantil de la situacio hauria tingut un creixement exponencial.

Pero be... quan et passen aquestes coses el millor barri del mon on pots arribar es on al cap de 6 mesos torno a ser: el barri de Paharganj, Nova Delhi, que vindria a ser la suma de El Corte Ingles + Cirque du Soleil. I de fet, tot i defenestracio, continuo tenint moltes mes coses materials que la immensa majoria de l'indiam en general. D'aixo es facil adonar-se'n, quan arribant a Delhi, mires per la finestra i veus la gent cagant a la via o a la llera del riu.

Per finalitzar aquest primer assalt us haig de dir que diria que ja he digerit la situacio. I si, estar clar que quan vaig veure que la meva motxilla havia desaparegut no vaig comencar a aplaudir ni a donar piruletes en forma de cor a tots els passatgers... No, clar, ho vaig ciure com una tocada d'ous... pero be... Diguessim que la vida m'ha donat una altra oportunitat per practicar les bases del budisme: l'acceptacio i la paciencia ... cosa que dic de veritat. I si em creies al 100% la llei del karma, que a mes de ser el nom de la meva tieta de Manlleu en una versio mes anarca, hauria d'estar content. Es la llei de la relaci causa-efecte, per la qual cosa aquesta putada m'ajuda a purificar el meu karma present per a una millor reencarnacio en una propera vida. Ja dic que tinc molts dubtes en aquest sentit pero es mes: qui no diu que obtingui la il.luminacio durant el propers dies al... Japo?


ASSALT AL JAPO

I aqui ve el comentarai, mes breu que hagues tocat si no hagues passat el que acabo d'explicar...

Doncs si, el meu Parlament Mental ha quedat composat. El Partit Liberal d'Extrema Esquerra i el Partit de la Germanor Catalanonipona han establert un acord de minims i han format govern.

Aixi doncs el meu Palament Mental anuncia que a partir de dema i si tot va be durant uns 3 mesos:

...els meus dies seran japonesos...



A. Tortraj
Paharganj, Nova Delhi - India (a dia 17 d'octubre, Happy Diwali!)


PD: I quan d'aqui una estona agafi l'avio, demanare d'anar a la bodega. No per vigilar la motxilla, sino com a castig, per purificar el meu karma...

India:
de nou
me'n vaig de tu,
i de nou
nomes fisicament,
encara que aquesta vegada
t'hagis quedat algunes coses fisiques meves.
Pero tranquil.la
que no em sap pas greu.

Daniabad India

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Els meus dies d'exili tibeta - O que recollons he cardat 3 mesos a Dharamsala?

Foto - Dharamsala a vista de corb, el pajaru mes comu de la zona.


QUE RECOLLONS HE CARDAT 3 MESOS A DHARAMSALA?


Res.

No. No es cert. Si be altres vegades he pregonat amb forca el noble i dificil art de fer no-res (mencionat al meu llibre de capcalera Els potols mistics), i m'hi he esmercat en gran manera, aquesta vegada no ha estat aixi. Pero aviam, tampoc he anat saturat, nomes faltaria.

Aixi, des que vaig arribar cap a mitjans de juriol, he fet petites (per be que prou importants) i grans coses (o mes extenses en el temps, millor dit). Dins de les petites podria citar, per exemple: un curs de macrame durant una setmana, amb en Victor i la Sandra, una parella de Vilassar (de Dalt o de Baix o del Mig o del Mar o del Terra...no ho recordo), que son uns autentics artistes en aixo de fer nusos i giragonces amb tot tipus de fils; un curset de cuina tibetana, amb en Tashi, a qui he retrobat despres de 3 anys, dedicant-se a la pedagogia culinaria; 4 classes de tibeta per tal de saber una miqueta de vocabulari basic, mes que per sobreviure, per allo de fer una mica de gracia al tibetam amb qui interactuava en el meu dia a dia; i per ultim, vaig assistir a unes xerrades del Dalai Lama durant 3 dies, que vaig gaudir sobretot per l'atmosfera de devocio creada per tots els seus pacifics i gentils compatriotes. A ell, el Dalai, se'l veu molt bon paio tambe. Es ben veritat.

I ja estan les petites coses... Be, en aquest punt tambe podria haver esmentat un curs de Vipassana. Amb aquest nom, el que s'enten, es tancar-se a meditar en un lloc durant 10 dies. Comencant cap a les 4 del mati a cop de gong, fins a les 9 del vespre, quan sense toc de gong tornes a dormir. Em vaig apuntar a tal curs dos cops, pero ambdos, van ser intents fracassats. El primer no hi vaig tenir lloc, ja que, com despres de la mili, estava a la reserva. El segon, el que si que va tenir lloc en mi va ser una diarrea de dimensions molt respectables. Be, ho deixo per... o be una 3a experiencia dharamsalesa, o be per muntar-me el meu propi Vipassana en una estada al Monestir de Poblet per quan torni. Cosa que estaria francament be. I tant. Espero que Fra Maties, el monjo hostatger amb accent de les terres de l'Ebre, m'hi pugui fer un lloc. De ben segur. Ell com el Dalai, tambe es molt bon paio. I a mes, els frares de Poblet fan un vi fort excel.lent, perque no dir-ho. Aquest seria del tot un complet VIpassana. {en aquest punt la consciencia d'en Tortamon es veu obligada a demanar disculpes per aquesta broma ja ni de nivell baix... sino infim, ben cert}

Les grans coses, o activitats, son una mica mes sorprenents:

L'una, ha sigut la de la practica de la llengua d'en Terry Venables o d'en Baldric de l'Escurco Negre ... No feia pas de professor, Buda me'n guard!, sino que era mes del tipus parella linguistica. Aixi, de tan en tan em trobava amb les joves laiques Tashi i Kunga, o el jove monjo Gyurme.

Pero es sobretot aquesta altra activitat la mes esperpentica i abans de continuar llegint us demano por favor que os senteis: efectivamente... m'he dedicat a la didactica de la llengua d'en Cervantes o d'en Florentino Perez o d'en Joan Ferran. Si: a la didactica de la llengua espanyola. Increible pero cert. Per be que, parlant amb propietat, seria mes afinat i concret dir la llengua o accent d'en Leo Messi o de l'entabanador de llonganisses de la placa del Pes de Vic quan s'aproxima turistam del pais vei a la seva botiga. O encara millor: agafant com a referent l'accent de l'afable Josep de la Llissa del Carrer St. Josep de Torello.

Els dos darrers comentaris son evidents, perque son els accents de la gent d'alla on soc. I el primer sobre El Messies... tambe, doncs l'epoca de la meva vida que he parlat mes en castella va ser en terres sudaques (*nota per als meus biografs o per a mi mateix si acabo patint alzheimer sempre i quan aconseguis recordar-me de la direccio del blog que ja es prou llarga: la segona epoca mes castellanofila en mi va ser els mesos nadalencs del 2002 viscuts a Dublin). Aixi, em vaig adaptar sense cap mena de dificultat al meu alumnat: de les dues classes que feia, la primera, la feia a un monjo budista, en Jampa, que va estar durant uns 11 mesos a l'Argentina. Aixi practicavem conjuntament el "Sho canto" "Vos cantAs" "Eshos cantan" mentre "tomabamos te" procurant no tacar "el piso" bo i "agarrando" fort la tassa. Feia classe a ell i a la seva germana, la Tseten. Aquest digasemos que era el nivell "intermedio".

L'otra classe era el nivell "basico", i l'alumnat era formado per a vegades 2, a veces 3, joves tibetanos que van mostruviesen un cert intereso per l'espanyol. Eren en Jamyang, en Dorje i en Sangye. No en tenien ni pajuteraideia i per lu tan varem comencar per l'abecedario y anar pujant amb cuerdas i mosquetones pa'rriba pa'rriba portisereportisere.

Resumint: que si mai volteu per Espanya i us trobeu amb gent de faccions tibetanes (ulls ametllats i morenos) parlant en espanyol amb accent de la plana de Vic, segurament siguin ells. De pas, doneu-los-hi recuerdus de part mia.


COMENTARI FINAL: A TALL DE CONCLUSIO PERO SENSE FER-ME MAL...

Era divertit llevar-me al mati cap a les 8, esmorzar a l'ashram del bon Babaji (sadu hindu) i anar caminant tranquil.lament durant mitja hora fins a casa d'en Jampa i la Tseten. Amb els dies vaig anar coneixent una mica el personal. De les petites rutines del dia a dia. Aixi durant el trajecte, per ordre cronologic, a vegades saludava els indis del Namaste Cafe, si ens veiem mutuament i estavem de bon humor. Despres, tocava el torn de la india que cada dia pidulava en un canto d'una especie d'hospital, sempre coberta d'una manta lila. Ella saludava sempre amb un "good morning Sir", deixant de banda l'humor i el fet que jo mai li dones una puta rupia (un dia li vaig donar un gorro de llana, que de fet, no era ni meu). Mes avall saludava a la jove Tenzin Dolma, que des de fa 3 anys que te una paradeta de momos al petit carrer principal del poble. I son els millors del mon sense cap mena de dubte. Al cap d'uns metres, als nanos indis simpatics que em facilitaven la meva dosi d'internet diaria. I encara mes avall, despres de l'oficina de correus, a vegades em trobava amb en Lobsang. Ell vindria a ser el meu "jefe". Tambe el vaig coneixer fa 3 anys i es qui ha fet de pont entre mi i el meu alumnat a traves de la seva especie d'Ong Volunteer Tibet, just a sobre de la cuina on en Tashi hi fa les seves classes. A qui tambe saludava cada dia, i qui em va ajudar en l'art de la momografia.


Ja ho veieu: he tingut uns bons dies d'exili tibeta. Estic content.


Albert Tortamonla


FREE TIBET



Foto - Els meus estudiants del nivell "basico", en Sangye, en Dorje i en Jamyang, cardant el beneit durant l'estona d'esbarjo. A vegades, es cert, la classe se m'escapava de les mans.




Foto - I els de nivell "intermedio" un dia que em van convidar a sopar el plat mes tipic i excel.lent de la cuina tibetana: els simpatics momos.




Foto - En Tenzin, el meu vei d'habitacio a l'ashram, se'n va...




Foto - ... i el fruiter ambulant tambe.






Fotos - Escenes d'un dels dos carrers principals de Dharamsala, el Temple Road. A dalt en un dia normal, i a baix un dia de rebuda oficial del Dalai Lama que arribava d'un dels seus viatges.



Foto - El Panchen Lama, la segona maxima autoritat del budisme tibeta, nomes per sota del Dalai Lama. Es el pres politic mes jove del mon. Almenys ho era l'any 1995, quan tenia 6 anys i va ser segrestat per les autoritats xineses juntament amb tota la seva familia. No se'n sap res mes des de llavors. Una demostracio mes del respecte pels drets humans al Tibet.







Fotos - Manifestacio pro-respecte pels drets humans al Tibet el dia del 60e. aniversari del naixament de la Xina comunista. Drets humans al tibet: tortures, falta de llibertat d'expressio i de l'exercici religios, i campanyes d'esterilitzacio de les dones tibetanes.



Foto - Pero acabarem amb unes fotos mes quotidianes... com en Sangye rentant els plats...




Foto - ... o l'amiga de la Tashi que no parava de riure durant el making-off de les vides tibetanes a l'exili.





I es que a Dharamsala m'hi he sentit com a casa...


FREE TIBET




divendres, 9 d’octubre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (V) - Jo: la Tseten D.



PASSAT

Em dic Tseten D. i vaig neixer el 23 de juny del 1987 en un poble de la regio d'U-Tsang, al Tibet central. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen actualment a Lhasa, fent diverses feines. Nomes un dels meus germans continua treballant de pages a la casa on vaig neixer, juntament amb els meus pares.

De petita vaig anar 4 anys a l'escola, on hi estudiavem tibeta i matematiques. Els primers anys no hi havia l'obligacio d'estudiar xines, mes de gran si. Pero despres d'acabar el que seria primaria, no vaig continuar estudiant perque l'escola on havia d'anar era molt lluny de casa. Aixi, durant aquella epoca ajudava en les feines de casa i el camp.

A la meva familia he tingut varis parents que han estat presoners politics durant forca temps. Algun d'ells no fa massa que han sigut alliberats despres de passar-se cap a 15 anys dins de les presons.



CREUANT CAP A L'EXILI

Vaig decidir creuar cap a l'exili per poder veure el Dalai Lama. A mes, tambe havia sentit varies informacions sobre la vida dels tibetans a l'India: que era un lloc on es podia estudiar mes facilment, i on s'hi podia viure en millors condicions que les que teniem al Tibet.

Durant el 2003 els meus germans varen fer varies gestions per tal que jo pogues aconseguir el passaport xines i poder sortir del Tibet sense problemes. I aixi va ser. Al novembre del mateix any vaig anar en una furgoneta, amb mes gent, de Lhasa fins a la frontera mateix. Ara be, un cop en terra del Nepal vaig haver de caminar durant 2 dies perque no em trobessin els soldats fronterers. Si m'haguessin trobat m'haguessin fet retornar al Tibet perque no tenia els documents (el visat) per estar al Nepal. Aixi, amb una altre noi tibeta, varem contractar un guia nepales perque ens allunyes de la zona. Amb el seu ajut doncs, despres de caminar 2 dies, varem poder arribar en un poble i des d'alla, agafar un autobus que ens portes a prop de Katmandu. Jo passava desapercebuda gracies a un vestit de nepalesa que la dona del guia m'havia deixat. Un cop ja a la ciutat, varem anar al Centre de Refugiats Tibetans, on hi vaig estar 3 mesos perque tot estava saturat de nouvinguts com jo.

Al cap d'aquest temps si que ja vaig poder anar cap a l'India. Com els altres refugiats, primer cap a Delhi i seguidament cap a Dharamsala. D'alla, despres de poder trobar-me amb el Dalai Lama juntament amb altra gent, vaig anar 2 anys a estudiar a les escoles tibetanes de Bir.

Des dels 18 anys que visc aqui a Dharamsala. En algunes temporades pero, he anat a viure al sud de l'India en d'altres assentaments tibetans.



PRESENT I FUTUR

Actualment estic estudiant varies coses aqui Dharamsala: angles, espanyol, i de tan en tan alguns cursos de massatges. Pero espero que aviat pugui anar a Delhi per estudiar perruqueria i maquillatge. M'agradaria poder dedicar-me a aixo en un futur no massa llunya. I si pogues ser al Tibet encara millor. Pero ho veig complicat, almenys properament.

De tan en tan parlo amb la meva familia. Pero va a epoques, en funcio del control sobre les comunicacions de les autoritats xineses. Si es una epoca tranquil.la hi puc parlar potser un cop a la setmana. Pero si els controls son mes rigurosos, com per exemple durant els Jocs Olimpics o les manifestacions del 2008, es mes perillos trucar-hi perque punxen les linies de telefon.

Desitjo que el Tibet sigui lliure. Tot i que se que sera dificil aconseguir-ho. Jo, com tots els tibetans, tambe vull tornar al meu pais. Pero ara mateix es impossible. Si m'arrisques a tornar-hi i m'agafen, aniria directament a la preso.



Tseten D.
Exiliada tibetana a Dharamsala

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (IV) - Jo: en Jampa T.


(aqui hi hauria d'anar una foto d'en Jampa T., pero ha preferit no sortir-hi...)


PASSAT

Em dic Jampa T. i actualment tinc al voltant d'uns 40 anys. No se ben be quan vaig neixer. Ni el dia ni l'any. Soc d'una zona rural de la provincia d'U-Tsang, a una hora amb cotxe de Lhasa, la capital del Tibet. Soc monjo budista.

Tinc 7 germans i 6 germanes. La majoria encara viuen alla juntament amb els meus pares, dedicant el seu dia a dia a la vida de pages. Algun d'ells pero actualment viuen a Lhasa, on treballen de conductors o en algun petit negoci. Una de les germanes es monja en un monestir proper de casa meva.

De petit vaig anar 5 anys a una escola que hi havia a la nostra zona. Era molt petita. Hi feiem classes en tibeta perque el professor que teniem no sabia xines. Les hores que no estava a l'escola les dedicava a ajudar a casa, pero sobretot tenint cura d'un merder de yaks que teniem.

Als 17 anys pero, vaig decidir que volia ser monjo i vaig entrar a viure al monestir de Ganden. Es un dels 3 monestirs mes importants de Lhasa, de l'ordre dels Gelukpa (una de les 4 principals ordres dins del budisme tibeta). Alla hi apreniem filosofia budista i diariament feiem varies pujes (rituals o oficis budistes).

Quan tenia uns 20 anys, al marc de 1988 vaig participar en una manifestacio forca important que hi va haver pel centre de Lhasa. Ens manifestavem en contra de l'ocupacio xinesa del Tibet que sobretot des del 1959 ens havia anat anulant a tots els nivells: politic, social, cultural i religios. Cridavem "Xina fora del Tibet!" o "Llarga vida al Dalai Lama". Evidentment, ambdues frases estant del tot prohibides. No hi havia, i no hi ha, llibertat d'expressio.

Aquesta manifestacio va ser resultat de tota la repressio rebuda els ultims anys per part dels politics i militars xinesos, i el punt culminant va coincidir amb el Losar (l'any nou tibeta que se celebra al marc del vostre calendari). Previament, durant l'any anterior, hi havia hagut altres manifestacions que havien estat comandades per monjos d'altres ordres i monestirs de Lhasa (de Sera i Drepung). Aquesta vegada varem ser nosaltres els qui, en l'ultim dia del festival d'any nou, la vam iniciar i molts altres monjos i gent del carrer tambe s'hi va afegir.

Hi va haver molts detinguts. I la persecucio de tot aquell que havia participat o pogut participar a la manifestacio va durar varies setmanes. A mi no em van detenir. Durant tot el mes que va seguir a la manifestacio vaig estar amagat en una casa d'una gent de Lhasa. No els coneixia de res pero m'hi vaig haver d'amagar per tal d'evitar que em fiquessin a la preso. Al meu monestir i a casa de la meva familia no hi podia tornar pel perill que suposava, tan per mi com per ells. Aixi, vaig estar un mes amb aquella familia tibetana, que em va tractar molt be, donant-me menjar i deixant-me estar amagat entre ells. Em van donar roba de carrer i tot, i aixi em vaig poder desfer del vestit de monjo que em podria haver delatat com a participant de la protesta.

Els detinguts durant la manifestacio i els dies posteriors van anar directament a la preso. Molts d'ells eren companys meus de Drepung. Les penes de preso van variar: els mes afortunats hi van estar uns 3 mesos, pero d'altres 3 , 10 o 15 anys , en funcio del grau de participacio en la manifestacio que les autoritats xineses els hi havien pressuposat.

Despres del 1r mes amagat sense sortir ni un dia em vaig haver de moure, i durant els seguents 3 mesos vaig anar canviant de lloc per tal de no ser trobat i tampoc arrisacar la vida dels qui em protegien. Aixi, anava amagant-me entre cases d'amics, d'algun familiar, petits monestirs i al camp, si no feia massa fred. Al monestir de Ganden encara era perillos tornar-hi, i practicament no hi hjavia ningu ja que la majoria de monjos estaven empresonats. Realment vaig tenir molta sort que no m'arrestessin.

Al cap de tot aquest temps els anims es van anar calmant, pero basicament perque hi havia totes les presons plenes... I vaig poder tornar al meu monestir. Hi vaig viure novament durant uns 4 mesos, fins que 40 monjos van ser alliberats hi van tornar al monestir.

Ja al 1989 hi va tornar a haver una altra manifestacio a Lhasa. Aquesta vegada, a mes de detinguts, hi va haver molts morts. Jo em vaig haver d'amagar de nou, mes o menys, una setmana. Despres tampoc vaig poder tornar al monestir, i gairebe durant el seguent any vaig estar voltant per tota la regio d'U-Tsang, pero no a Lhasa perque era massa perillos, vivint en petits monestirs i cases d'algun amic o parent llunya. Tan a mi com a 17 companys monjos ens buscaven.

Al cap de tot aquest temps, vaig comencar a treballar de camioner amb un amic meu. Transportavem fusta i altres materials per diferents llocs del Tibet. Aixi tot un any. I clar, durant tot aquest temps no vaig poder dedicar-me a estudiar sobre budisme, que era el que realment volia continuar fent.



CREUANT CAP A L'EXILI (en 3 intents)

Vaig decidir anar a l'exili per seguir amb els meus estudis sobre budisme lliurement.


INTENT 1

Va ser al 1991. Amb unes 38 persones varem viatjar a dins d'una camioneta de Lhasa fins a la ciutat de Shigatse. Alla pero, varem veure que hi havia molta vigilancia per part dels militars xinesos i varem haver de tornar a la capital. Era massa arriscat seguir direccio al Nepal.


INTENT 2

Va ser durant el mateix any. Com l'altra vegada, amb unes 40 persones tambe, varem viatjar durant dos dies de Lhasa a una zona propera a Shigatse. Vam parar en un poble, i des d'alla, varem comencar a caminar de nit, en direccio al Nepal. Van ser un total de 8 dies.

Al 8e. dia, varem ser arrestats per soldats xinesos. Durant les seguents setmanes varem passar per 4 presons diferents. La primera va ser en una propera d'on ens havien atrapat. Alla, l'unic lloc on ens van pegar, ja ens van comencar a fer tot un seguit de preguntes: el nom, d'on erem, la nostra familia, que feiem,... Jo, com tothom, nomes els hi responia mentides per no posar en perill a la meva familia. Despres ens van anar traslladant de presons fins a passar primer, una setmana en una de Shigatse, i posteriorment, una altra setmana a Lhasa. Alla, a mes tb ens preguntaven si teniem res a veure amb les manifestacions previes. Tot mentides clar. Va ser alla a la preso de Lhasa on vaig poder veure de nou a monjos del meu monestir que portaven empresonats 3 anys, des de les protestes. Al cap d'una setmana alla, la meva familia va pagar una quantiat de diners, tampoc no massa, i vaig poder sortir de la preso.


3R INTENT

Va ser l'any seguent. Al 1992 amb unes 16 persones varem viatjar en camio durant 6 dies cap a una zona propera a la frontera nepalesa. Per intentar trobar menys presencia militar xinesa vam buscar una zona allunyada de Shigatse aquesta vegada. Aixo si, no va ser facil. Varem haver de caminar durant 2 mesos. Ja cap els ultims dies ens varem quedar sense menjar i quan ens trobavem alguna casa de pages o alguns nomades, els hi canviavem roba que teniem per menjar. Varem tenir sort que era l'estiu i que ja en terra de Nepal no hi feia gaire fred.

Ja al Nepal vam anar directament cap al Centre de Refugiats Tibetans. D'alla cap a Delhi primer, i despres cap a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama.

Jo despres vaig anar cap a Mundgod, al sud de l'India. Alla hi ha tambe un assentament de refugiats tibetans i tambe diferents monestirs budistes. Vaig poder ingressar en un d'ells per seguir els meus estudis durant diferents cicles. Primer un de 5 anys, seguit d'un altre cicle de 5, un altre de 3, i finalment 2 anys mes, tots sobre diferentes tematiques de filosofia budista.



PRESENT I FUTUR

Actualment estic vivint a Dharamsala per uns mesos. Estic estudiant espanyol i astrologia tibetana. Tambe he vingut aqui per poder rebre tractament medic en un hospital. Molta gent que viu a Mundgod pateix problemes de salut perque es un lloc amb unes condicions molt diferents a les que teniem al Tibet. Al sud de l'India, hi fa molta mes calor i el clima es del tot diferent. Nomes pel fet de canviar i venir aqui Dharamsala, a alta muntanya i tot mes fresc, la gent ja millora.

Trobo a faltar molt a la meva familia. Tinc molts germans i els meus pares ja son grans. A vegades, durant tot aquests anys que soc fora, m'han dit que hi torni. A vegades pero, m'han dit que millor que no, que es massa perillos... L'ultim cop que vaig parlar amb ells va ser al juny o al juliol. Aquest dies no perque tot esta massa sensible per la celebracio del 60e. aniversari del naixament de l'estat comunista xines.

El meu desig de cara al futur es poder arribar a establir una entesa o comunio general entre totes les religions del mon per aixi poder ajudar a gent que realment ho necessita. Que les religions no siguin les causes de diferencies sino d'apropament entre la gent i els paisos de tot el mon.

I sobre el Tibet... vull que un dia sigui lliure. Pero soc conscient que aixo no passara aviat. Potser d'aqui molt temps... espero.. no n'estic segur...



Jampa T.
Exiliat tibeta a Dharamsala