Buenos Aires desde Buenos Dias!!!
Molt bé. Després d'aquesta salutació en forma de concessió a la ultradislèxia us dic que la cosa va boluda. De fet no és que encara m'enteri massa de res, no ens hem d'enganyar. I a més aquí tot Déu parla en castellà.Es increïble. Po no és un ca (caram, m'acabo d'adonar que akest teclat és exactement igual que el "nostre"...i sinó, aki teniu: Ç). Benu, el què deia...no és un castellà qualsevol. És un castellà cardadíssim. Només us dic que la gent o marxa corrent o comença a apostar a partir d'un nombre molt elevat de pesos quan els dic: "Perdonáme, pero me voy a coger el subteo".
Les aventures que he tingut en aquest parell de dies que porto per Buenos Aires no són res de l'altre mon. El més espectacular potser va ser la rebuda que vaig tenir a l'Aeroport d'Ezeiza, quan vaig sortir per la porta oficial d'arribades amb la meva maleta petita i negre a davant del pit; la gran, blava i tb negre a darrere;...i empenyent el cotxet d'en Bruno, un nen argentí de 2 anys que en feia mig que no veia la família, i que era, i és,de Pergamino concretament (entre Buenos Aires i Rosario, lloc de naixament de El Messies, nom que no mereix ser apostrofat). En fi, la rebuda que ens va fer la seva família va ser, com he dit espectacular. Jo haig de reconèixer que em va superar una mica la situació i l'únic que se'm va acudir dir va ser ''No, Yo solo estaba en avión...''. Dp d'això em vaig girar i vaig cardar el camp corrent cap a l'autobús que em portés al centre de la ciutat. Po el què deia: espectacular. I no en el sentit de llum i de colors, ni cap espectacle piromusical en plan El Periodico per la Mercè. Po almenys va ser emocionalment espectacular, i almenys autèntic, i no com l'espectacle de la patrona de Bcn (això és una opinió personal de l'autor, i qui no li agradi que ponga cara de culo, com ja m'han ensenyat a dir). I de fet, qui m'ho va ensenyar va ser la Carolina, mare, jove i atractiva, d'en Bruno. Ella tb de Pergamino. Amb la família doncs de Pergamino, vam compartir plegats unes 14 hores de vol, que es podrien resumir en un mal dormir, el visionat de la pel.lícula El Ilusionista en versió sudaca, una lipotímia d'un senyor, i un atac epilèptic d'un altre. Això va ser el vol, juntament amb ja una primera llico [ara ja no tinc ces trenc ades pq estic en un altre ordinador] d'argentí per part de la Carolina. Que diu: un bus es diu 'micro' o 'colectivo', un cotxe és 'máquina', el metro és 'subteo' i ni les máquines, ni colectivos, ni subteos 'se cogen' sino que o be 'se toman' o be 'se agarran'. També em va ensenyar que si es parla d'en Menem, expresident gafe i corrupte (akest tb) d'Argentina, quan es diu el seu nom t'has de posar la mà tapant-te la boca com si et tiressis un rot. Suposo que això deu tenir alguna mena de vincle amb el budisme, en el sentit que s'intenta que el desgraciat o desafortunat mot de torn no s'escampi amb el vent i impregni negativament als receptors del missatge. Així doncs ja podem comencar a practicar plegats el gest quan parlem de, per exemple, l'Asnar, en Bush, en Robinson del Canal+ o l'Ian Paisley, del partit unionista d'Irlanda del Nord. En fi. Només son algunes propostes.
Avui dijous, el missatge el vaig comencar ahir, he fet dues coses de les que n'estic orgullós. La primera, i no per ordre d'importància, ha sigut trepitjar la gespa de La Bombonera {pels profans en el futbol: és el camp de Boca Juniors, i si encara us quedeu igual doncs feu com abans i 'poner cara de culo' perquè no saber això tan bàsic ho trobo gravíssim}, doncs això, he trepitjat la gespa de la Bombonera, he vist el palco de superluxe del novament ingressat hospitalari Maradona, i he fotografiat el prestatge senzill on l'eternament adormit Riquelme hi deixa les seves botes de futbol (enteneu pertan que he estat a dins del vestidor de Boca). Tot: Increible. La veritat es que és un camp impressionant, i no ho dic per dir, sinó perquè realment: impressiona. Us confesso pero que no ha sigut del tot autentic al 100% pq la gespa que he trepitjat era la que queda dins del camp pero fora del rectangle de joc com diuen, en un córner pq ens entenguem. Això si, era el córner que quedava davant d'on hi ha La 12 (La Doce). És a dir, el gol darrere la porteria on es posen els seguidors més efervescents de Boca, las Barras Bravas (o Azules), aquells que quan marquen s'enfilen per les valles fins a 4 metres d'alcada. La visita ha valgut molt la pena, des del meu punt de vista. No sé si l'aficionada de River, el rival per excel.lència de Boca, el seu Madrid vaja (perdoneu als qui no sou profans, però els que sí que ho son se'ls hi ha de donar tot mastegat, pobrets) s'ho haurà passat igual de bé amb els continus comentaris recabrons d'en Cristian, el jove de vida que feia de guia.
Quan he sortit de La Bombonera, he tornat a passar per La Boca, que es el nom d'un barri de llum i de colors, això si, i de turistes i tangos i policies i consum. No he vist la senyora d'uns 70 anys que venia unes Mafaldes i figuretes de balladors de tango al damunt d'un tamboret anti-ikea (veure afotu de sobre). Amb ella he compartit l'estona que ella ho anava parant tot plegat, i que de fet, jo crec que sense encantar-me no hagues tardat més de 1 minut i mig. Ella n'ha tardat 9 o 10...i què passa?..., tot i havent escollit l'opcio de parada més reduïda pq els núvols duien pluja. Finalment jo li he ofert el meu paraigues, eh que bon noi, po ella no ha volgut. En fi ha sigut una estona molt agradable encara que soni malament. De fet un altre company firaire tb m'ha demanat indirectament que hi feia allà al cantó de les paradetes...Hem xerrat una estona amb ell sobre Boca, aprofitant que en duia una brusa. I res +, cap a la Plaza de Mayo. Això ha sigut increïble també. I és que des de fa un futimé d'anys que, cada dijous a la tarda, les Madres de la Plaza de Mayo demanen, als diferents governs que ha anat tenint Argentina, què va passar amb els seus fills desaperaguts. Fa tants anys, que les madres cada cop van més a poc a poc, cada cop en queden menys i de fet, en alguna paradeta de per allà el costat ja hi ha algun títol que diu ''Las Abuelas de la Plaza de Mayo''. I les dones encara hi eren avui, sota la pluja, donant voltes al voltant d'un obelisc a la cèntrica Plaza de Mayo de Buenos Aires, amb el seu mocador blanc al voltant del cap...
Un abrazo desde el otro lado del Atlántico! Ni un paso atrás!
Alberto Tortadavia, redactor jefe de El Correo Torteño.
PD: dema al migdia agafo un micro, o colectivo i me'n vaig cap a PuertoMadryn. Es a dir, 20 hores en direccio cap al sud, cap a la Patagonia. Alla hi estare algun dia, pude 2, pude 3,...per seguir anant cap a la punta de tot de l'Argentina. Cap a Ushuaia!!!
