Foto - Boniques vistes des de l'alberg d'El Bolsón on "me bolsoneé" segons els mateixos propietaris
(foto cedida, Col·lecció Madsen-Garmendia)
I us dic sincerament: no se pas per on començar. I es que se'm fa una mica feixuc recordar allò que vaig fer ja fa unes 3 setmanes o més. El grau d'apalancament ha pujat fins a uns límits importants despres del meu primer i unic mail col•lectiu des de Buenos Aires; i més aquí, on sóc ara, a El Bolsón, MI CORASÓN. En fi, farem el què podrem, i és que de fet em fa gracia poder-vos explicar les meves desventures per akestes terres del sud de l'Argentina, po em costa perque va en contra del que m'havia proposat practicar aquests dies. I es que el que m'havia proposat practicar no és altra cosa que "l'art de fer no-res" (que és molt diferent de "no fer res")[gràcies Núria per haver-me recomanat Els Pòtols Místics, d'en Jack Kerouac, i gracies Santi per haver-me'l deixat físicament; i de pas aprofito per dir-te que ara, Santi, per aquelles casualitats de la vida, o sincronies com dius tu Pedro, i que ets a l'India i que espero que et vagi molt bé, ara és en mans del teu cosí...c'est la vie, com no diuen per aqui...
Sin mas preambulos: després de passar els meus tres primers dies argentins a Buenos Aires i com ja us anunciava, vaig agafar un colectivo (bus) fins a Puerto Madryn, per anar-me dirigint al sud del tot de l'Argentina. Be, alla hi vaig fer parada al cap d'unes 20 hores en bus per La Pampa. No és un dir, vaig creuar-la. I la Pampa, a la que n´has vist vist 10 metres, la resta d'hostiacents quilometres seguents son iguals que aquells primers 10 metres: a banda i banda de la carretera tot es pla, de to verdos encara (almenys llavors), i els camps o prats immensos separats per alguna valla senzilla, per on de tan en tan hi pots veure alguna mena d'animal dels de 4 potes. Aquí ja em vaig adonar que si d'alguna cosa van sobrats aquests argentins es d'espai i de terreny, entre altres coses.
A Madryn vaig anar a parar en un hostal anomenat Don't Worry, aixi mateix, en angles, que era el mes barat. Just arribar-hi em vaig trobar amb en Fernando Marchena, d'uns 30 anys i de Mèxic, i en Simon Herbert, de vint-i-pocs i de França. Ells em van proposar de llogar un cotxe l'endema per anar a visitar una reserva natural, la Península Valdés, que es el motiu pel qual tot el turistam general hi va a parar. L'opcio del cotxe llogat era molt més economica que la d'apuntar-te a un tour organitzat, bo i acceptant el risc que no cardessim el cotxe d'altabaix d'algun barranc o que el ripio (grava) que hi havia no ens foradés el cul estant asseguts a dins del cotxe. No per "lo" molest que seria que cincuanta mil pedretes et foradessin el cul, cuixes i plantes del peu, sinó pel fet que això voldria dir que abans ja s'hauria foradat tota la xapa de la panxa del cotxe. I jo els hi havia confiat la meva targeta Visa en cas d'algun "percance" no desitjat. Heus aci el meu patiment.
Finalment us haig de dir que tot va anar be. Vam arribar sans i estalvis, nosaltres i el cotxe, a excepció d'un parell de foradets al vidre de davant que la simpàtica propietària o no els va voler veure o no ens els va voler fer pagar. De la ruta en si pel parc natural d'en Valdés què us en puc dir. Doncs al final varem fitxar encara a un altre component per a l'excursio. El llargarut Matthew o algo aixi, d'Australia, cosa que encara va abaratir més els costos (veure afotu de tots els herois a sota). I una cosa que encara els va abaratir mes, exactement 35 pesos (uns 9 euros), va ser que en entrar al parc, be, una mica abans, vam decidir que un de nosaltres es fotaria a dins del maleter mentre que un altre es colgaria de jaquetes i maletes en el seient de darrere per tal d'aixi no haver de pagar l'import de l'entrada. Diue-me rastreru, com diria en Buenafuente, pero és que les estratègies del viatger rastreru son, com els camins del Senyor: inexcrutables. I a qui dirieu que li va tocar amagar-se al maleteru? Efectivament, a mi. Crec, i desitjo creure, que l'eleccio del pq havia de ser jo i no un altre es bases només en el criteri de qui era més curt, físcament, i no psíquica (que també podria ser). En fi. No us haig de negar ara que vaig tenir un cert patiment en notar que ens estavem parant, que ens venia el segurata de torna i ens demanava quants erem. El mexica, que en aquell moment conduia, controlava be la situacio intentant fer-se passar per argenti de Corrientes (al nord) d'acord amb un deix en el seu accent que algu li havia dit que tenia, po que finalment no va fructuficar i va pagar com a estranger que era. Mentre tot aixo passava, l'australia estava assegut al seu costat i el francés, també força curt, s'amagava ajagut al seient de darrere. Malauradament, un seu moviment el va deletar i el guardia va clissar el tercer component. Po no aixi el 4t element, un servidor, que em vaig reincorporar al lloc on seuen les persones quan van en cotxe un parell de quilometres mes avall del control d'entrada. 35 pesos estalviats. Ara que, jo potser em vaig amagar be, pero qui realment es van amagar de collons van ser les orques del parc natural de la península. No en varem veure ni una durant les 3 hores que vam estar badant mirant el mar, cosa que, d'altra banda, també es molt maca de fer. Un grau d'emprenyementa si que teniem pero, perque ja que hi erem hi haviem fet el què haviem fet, ens feia gracia veure-les menjant-se algun peix o foca o lleo mari o el que hi hagues per alla. A mi personalment em va agradar de veure dos animals particulars: el pingui i "l'armadillo". El primer perquè simplement tenia els collons d'estar a qualsevol lloc sense fer res, com molts altres animals i persones, po amb la cara ben alta i prenent el sol (veure afotu). I el segon pq es un animal de qui jo en desconeixa la seva existència en l'apassionant món de la fauna. El vaig trobar simpatic i enfotimat, la veritat. Us recomano que busqueu pagines inernautiques en plan www.armadillo.com, si existeix, que us puguin donar mes infromació que jo.
Fins aqui podriem deixar tancada la meva Puerto Madryn Experience, a més de dir que al hostel on estava vaig coincidir amb força treballadors argentins del nord que venen a buscar feina al sud, que segon es veu, està mes ""evolucionat""(amb moltes cometes evidents, no pq ho estigui o no, sinó pel significat de la paraula "evolució" en si). Po aquest es un altre tema que encara allargaria mes el mail, llarg ja de per si, i llargarut gairebé com l'australia. Com també l'allarga aquesta explicacio sobrera de per si, és a dir, que sobra. Aviam, el què vull dir és que el fet que ara estic parlant de la propia llargada del mail, teclejant tecles que ocupen espai físic, en la pantalla, i un espai en la vostra magatzem de memòria, a més de la vostra paciència emocional i receptiva, fa que segurament n'acabeu fins al collons, primer del mail, i despres de mi. I aixo que pretenia ser inicialment un apunt simpàtic dins del mail descriptiu de les meves desventures, acabi sent un paràgraf indigne, ple de repulsió de pus que des del requadre de text que ocupa l'estensio del meu missatge s'escampa primer per la resta de la pantalla, per acabar infectant el plastic, normalment blanc trencat, per no dir brut, de la pantalla de l'ordenador per aixi acabar saltant un tros de pus a la vostra cara, i quanyant terreny us arribi a les entranyes del cervell que us provoqui un reflex de cardar el monitor pel precipici de l'escriptori amb una espenta enèrgica mentre us aixequeu violentament farts de llegir tantes frases llargues sense que jo us digui res i sense posar-hi cap cometa no les de dalt sino les de terra vull dir cosa que fa que encara us desgasteu mes mentalment intentant ordenar el sentit no existent de les meves paraules.
Val. Despres de Madryn, la meva intenció era anar a Ushuaia, a la punta de tot d'Argentina, a la Tierra del Fuego. Per això havia d'agafar de nou un colectivo que em portaria fins a Rio Gallegos per després empalmar amb un altre colectivo per arribar a Ushuaia, ja que en principi tenia temps de fer la connexió, que diguem. El què va passar però va ser que el bus, de l'empresa Andesmar, primer va decidir arribar amb dues hores de retard; i després, també va decidir d'espatllar-se en mig d'una de les moltes carreteres patagòniques infinitament rectes. Total, doncs, que varem quedar tirats dues hores més, en nit patagònica. La veritat però és que probablement és un dels llocs més bonics perquè se t'espatlli el colectivo. Tot era immens, la carretera, el paisatge, la plana, la nit, i el fred...si, el fred tb era immens. Per això va ser perfecte que, unes hores abans de l'incident, en el bus empresa Andesmar es decidís de fer un bingo entre els seus passatgers. I sabeu a qui va tocar el bingo entre tots els passatgers...efectivament...de la mateixa manera que m'havia tocat cardar-me al malateru del cotxe, ara el bingo m'havia tocat a mi. Jo la veritat es que, tot i la gracia que feia la situació, d'un bingo patagònic en un bus patagònic, no volia prendre cap mena de protagonisme ni que fos per un moment, i més sense saber el premi final. Per això que segurament que encara que m'hagues tocat m'hauria escaquejat de "donar la cara". Però aixo no va ser possible ja que la dona que anava al meu costat, a més de tenir l'habilitat de procurar pel seu boleto, tb va demostrar l'habilitat de procurar pel meu. I clar, quan van dir "ochentaicuatro", els dos sabíem que m'havia tocat. I llavors vaig haver de fer servir el recurs de la frase que segurament he repetit més cops des que he arribat: "Albert, como Alberto, pero sin o". I el simpatic assafatu, o ustès,..., em va donar el premi: una ampolla de vi blanc de l'empresa Andesmar. Fantàstic. Fantàstic ja llavors, i no veieu més tard, quan per combatre el fred de fora el bus i per així poder gaudir de la nit patagònicament estrellada vam encetar l'ampolla amb en German i en Ruben Dario, dos joves també del nord que venien cap al sud, un de vacances i l'altre a treballar. I la veritat és que per ser un vi d'una empresa de busos era prou bo. Ja li agradaria amb en Segalés tenir una ratafia amb el seu nom. En fi, és evident que amb aquests incidents no vaig poder agafar el colectivo el matí segúent a Rio Gallegos. Així, doncs, vaig haver de fer-hi nit, en aquesta ciutat, amb tan vent com poc encant. L'única cosa destacable diria, d'aquest lloc, va ser que en una llibreria on hi vaig comprar dos lllibres d'autors sudamericans, en Beneddeti i en Garcia Marques, en sortir-ne, el llibreter em va fer un crit. Em vaig girar i em va donar dos punts de llibre. No tenen "desperdici": l'un és d'un grau de cutrisme tan elevat que ni els indis, amb lluminetes i pósters de colorets roses i pastels i nens petits que juguen ho podrien superar; l'altre diu: “La mujer adora al hombre igual que el creyente adora a Dios… pidiendole todos los dias algo”. Increíble. Tan increíble com cert…no?
Molt bé, doncs això, l'endemà al matí, cap a l'estació de busos de Rio Gallegos. Si mai voleu fer un dels viatges més tontos que es poden fer en bus, us recomano aquest:Rio Gallegos-Uhsuaia. Has de baixar 4 cops per temes burrucràtics de frontera, més un per creuar en ferry "La primera angostura"(que això encara té cert encant, això si). Però és que no podrien tenir les oficines de frontera en un mateix edifici aquests argentins i xilens? Es veu que no. I es que es veu que com a moltes parts del mon les relacions veinals són polèmiques. No sabem "conviure". O "com viure". (no se com s'escriu, o pudé si,...deixem-ho a tall de reflexió...).
3,2,1, d'acord, un cop feta la reflexió, ja sóc a Ushuaia, la ciutat més al sud del món (segons els argentins que solen excpetuar a Puerto Williams, que ara és de Xile, po abans no). Aquesta ciutat em va sorprende molt positivament, més que per la ciutat en si, per la gent. ((atenció als viatgers potencials: aquesta frase sempre és recomenable de posar, per no dir gairebé imperativa, i és qu en aquest cas és veritat, que curiós oi; jo m'entenc)). En fi. Allà vaig anar a un alberg on hi treballava la Mercedes, la Mercu, amb qui ja havia contactat abans a través de la web d'Hospitality Club, que dit així, seria un nom crec que excel•lent per una secta. De fet és molt útil aquesta web i és molt fàcil ser-ne membre: pots fer els tramits per internet i només has de donar el teu nom i els números de la visa. I es veu que ara, en algun dia d'aquests, vindrà una nau que ens portarà a veure un planeta llunyà on la gent s'estima, canta, i riu. Que bé no? Bé doncs, això, que jo vaig contactar amb la Mercu i em vaig quedar al Yakush, l'alberg més perfecte del món gràcies a la "buena onda" que hi havia amb al gent i a un xilout humil, senzill, sense pretensions, fet amb foc de llenyà, a mà, com abans. Perfecte. I bona música. Perfecte. A través de la gent de l'alberg vaig poder conèixer un pèl més una mena de col•lectiu artístic, el "Circular", de gent d'entre 10 i 60 anys, que feien circ, performance de protesta, arts vàries,...de gent que havia anat coincidint en els últims anys en una ciutat de creixement espectacular. I una de les seves performancs va ser una mena de representació teatral on, en un local increible gairebé fotut a sobre el mar, els actors feien servir el mar d'escenari. Això és literal, explícit. En l'actuació protestaven contra el govern de la ciutat, "La Municipalidad", per l'especualció que fa sobre terrenys on la gent hi va a viure sense que els hi coincideixin els permisos i fent boicot segons els seus interessos. La mateixa Mercu vivia en una bonica caseta de fusta construida en un terreny il•legal. Bé i això, entre la gent de l'alberg, de circular, i de tot plegat no és que fes massa turisme declarat per la zona de la Tierra del Fuego. Si que vaig anar al Parc Natural a fer un sender d'unes quantes hores, en aquest cas amb la companyia d'en Yuya, un jove, simpàtic i amable japonès que estava fent una mica de volta al món. Ara que el què realment em va agradar més va ser una ecursió que vam fer amb la Mercu, l'Angie, que era la seva germana, i 'Arxiduc Carles d'Àustria, com així varem batejar a en Karl, un austriac (evidentment) ultratranquil , amb qui compartiem llargues hores al xilout on, entre llegir, escoltar i badar, havíem acabat parlant de la guerra de successió el 1714. Deu n'hi dó. En fi doncs, que la sortida a la Laguna Esmeralda va ser relament increïble. El paisatge ja era el què imaxinava de la Tierra del Fuego, i més en plena tardor: extensions de turba, herba que trepitges i t'enfonses una mica i surt aigua d'acord amb les lleis de tota esponja, i arbres pelats semimorts de manera que no pretenien enganyar a ningu, i d'altres de vius amb fulles ara grogues, ara marrones, arar verdoses, ara de color de gos com fuig (que encara no sé quin color és...si algú em pot ajudar?). I la Laguna Esmeralda: . I és que no hi ha paraules. Però sí una afotu…que segueix…
Vaig fugir d'Ushuaia, al cap de 6 dies en comptes dels 2 que tenia pensat d'estar-hi. I vaig fugir-ne de la mateixa manera que hi havia entrat, o sigui, tornant en un colectivo a les 5 del mati cap Rio Gallegos. Un altre cop el mateix empalagós ritual fronterer. Vaig valorar la possibilitat d'endinsar-me més a Xile, po a l'hora de la veritat em va fer una mica de mandra, ja veurem més endavant, i vaig decidir d'anar directe cap a El Calafate, on hi vaig arribar a la una de la nit. En el trajecte, vaig conèixer la Sina, una jove noia ultrapenjada d'alemanya qui com tants turistes, estrangeres i nacionals, anava cap al Calafate per veure l'espectacular glaciar Perito Moreno. En arribar plegats vam anar amb una furgo cap a l'hostal Los Dos Pinos, que resultava ser dels mes barats de la zona, gràcies en part a que no et donaven ni matalàs ni mantes, i pertan, t'havies d'espavilar amb el sac de dormir a sobre del matalàs. L'endemà ens ho varem agafar tranquil•lament i jo la vaig acompanyar, a l'alemanya, a buscar un camping per tal d'abaratir encara més la seva estada. Tot i que l'alberg on era jo només pagàvem 5 euros per dormir, amb cuina i lavabo, clar, ella necessitava estalviar a fondu perquè només li quedaven 70 pesos (uns 18 euros aprox) per passar una setmana, quan ja podria retirar els diners del seu compte corrent pendent d'una beca del govern alemany. I a més, volia anara veure el glaciar tot i sabent que caldria pagar-ne 30, de pesos, que són 3 vegades més que el què pagaven els argentins i argentines, a excepció dels jubilats i jubilades (entendreu l'aclariment en un peniquet). Així doncs ella es va instal•lar en el càmping per 2 pesos i l'endemà vam decidir continuar les estratègies del viatger rastreru intentant arribar al Glaciar Perito Moreno fent autostop. El trajecte era d'uns 80 km que es solien fer en 2 hores, però fer-ho en bus era un atracament força important (60 pesos), comparant amb els preus de distàncies equivalents. Així que relativament d'hora al dematí amb la Sina vam anar tirant per la carretera del turístic poble piju d'El Calafate que es dirigia cap al glaciar famós. Allà, anar tirant anar tirant, i de tan en tan, au a parar el dit. La veritat és que varem passar algun moment de resignació en veure que no hi havia massa trànsit i la majoria de gent ens deia que trencaven 200 o 300 metres més avall, donant a entendre que fer uns 80 km més per anar i 80 més per tornar els hi suposava una mica de volta. I pot ser. A més, va començar a ploure, no massa, po plovia. Ja haguéssim trobat algun lloc per aixoplugar-nos, amb el futimé de cases de nova construcció que naixien per tot Calafate, potser per voler estar al costat de l'actual president Kirschner, autòcton de la zona. Però no va caldre. En aquell moment, després d'uns 3/4 d'hora d'espera, per davant nostra va passar un superford fiesta de color verd clar preciós, amb dues belleses argentines a l'interior, i no ho dic per dir. No van parar exactement a davant d'on erem sinó que ho van fer uns 20 o 30 metres més avall. Aquesta va ser la distancia exacte de discussió entre elles que deurien necessitar per decidir que sí, que ens portaven. Un cop a dins ens van confessar que s'havien parat perquè ens havien vist “limpitos", malgrat que us haig de confessar ara jo, que aquell matí no m'havia dutxat (no era divendres). Po veus mama com vaig net per la vida?. En fi. Que vam tenir una sort de Déu! i a més, a l'hora de la veritat, no sé si va ser més espectacular el Glaciar Perito Moreno, que ho és i molt, o la trobada amb l'Ana i la Pety, com es deien les dues senyores jubilades de Puerto Madryn, que aquells dies feien un viatge per aquelles terres al més pur estil Telma i Louise, com els hi vaig dir. I és que ens varen tractar molt bé: ens van donar, galetes i mate, informació turística, una visita a un port que hi havia pel camí, un intent de fer-nos colar com si fossim autòctons d'argentina, tal i com ho va dir l'Ana a l'agent de l'entrada del parc "pero si son mis sobrinos que vienen de estudiar de Europa..." i nosaltres a darrere responent monosíl•labicament pq no ens enganxés l'accent... cosa que no va colar, però és igual. Va ser una experiència fantàstica i encara al final del dia, ja de nou a El Calafate i després que ens permetessin que els hi paguéssim el cafè, va i encara ens van regalar una xocolatina d'una gasolinera...increïble aquestes dues senyores!
Foto - El famós Perito Moreno: molt espectacular. Tanmateix, incomparable amb l'acolliment rebut per part de la Thelma i Louise de Puerto Madryn (foto cedida, Col·leció Madsen-Garmendia)
A la tarda vespre del mateix dia, o l'endemà, ja no ho recordo bé, vaig tenir encara una altra experiència surreal. Vaig anar a l'estació de busos per tal de comprar un bitllet per anar a El Chalten, 4 hores cap el nord, on hi ha un altre Parc Natural de paisatges espectaculars, dit així en plan ràpid. Doncs bé, allà a l'estació em vaig trobar a 2 joves aventures de Sant Pere de Torelló: en Toni Gonzàles, amb qui havia jugat a l'esport del futbol, i en Subi, amb qui havia anat a aprendre de lletra (algu de vosaltres ja els coneixerà). Va ser una situació molt surreal com he dit. De fet, per ells encara ho deuria ser més perquè jo almenys sabia, perquè m'ho havien dit ells mateixos, que havien marxat de viatge 1 mes abans que jo a Sud-Amèrica (així en general). Ells no en sabien res de mi pq jo em vaig decidir més precipitadement, que diguem. Vaig "quedar parat", com diria el mestre Lluís Pigallem i Ròdenas. Ho vam celebrar anant a "tomar algo" que diuen per aqui, amb la Sina, i la gent del meu hostel entre els qui havia l'Eduardo. Increïble personatge: l'home paradigma argenti, de Quilmes, al costat de Buenos Aires, calvo, amb bigoti i que feia una ruta amb una moto humil pel sud de l'argentina després que l'any passat li cardessin la bici amb la que viatjava per Europa quan va passar per Valencia. Un espectacle d'home. Ho sabia tot. En tot cas, de tot, en sabia més que tu. Ha deixat "huella", tan a mi com als santperencs, i és que encara ens el trobaríem més endavant com veureu...En fi. Finalment en Toni i en Subi, van decidir de deixar el glaciar per uns dies mes endavant i tots 3 junts com bons catalanets vam anar a passar un parell de dies a El Chaltén, després de despedir-nos de la Sina i l'Eduardo, que deia que volia arribar tb fins al poblet on anàvem...
I l'endemà...el Chaltén ens va rebre amb la que, segons deia la gent, era la primera nevada forta de la temporada. Tot el poblet, fundat pel danès Andreas Madsen (un ídol per en Subi, que s'està llegint la seva autobiografia de manera voraç sota la mirada de tot turista que es creua amb ell, ho dic per si voleu coneixer més sobre el personatge, podeu contactar amb ell, que no sap que estic dient això però segur que no li importarà, ans el contrari), ens va rebre amb nevat a fondu, gairebé tant com aquella setmana de gener o febre que van enunciar als 4 vents els homes i dones del temps de tevetrés. Amb l'única cosa diferent que aquí la neu era de color blanc i ocupava 20 o 25 centímetres més del què va caure a la plana de Vic llavors (que va ser, com recordeu d'uns 20 o 25 centímetres menys que aquí a El Chalten). En fi, són coses de la meteorologia, que com el camí del Senyor, i les estratègies del viatger rastreru, també és inexcrutable. Bé, un cop allà ens varem anar a instalar al hostel Rancho Grande, casa social del poble, al costat de l'altra hostatgeria de nom Aires Patagónicos, nom ideal per una serie de televisió. Després de fer alguna caminadeta per fora i estant apalancats al hostel ja cap a la tarda vespre, per la porta, va aparèixer de manera increïble el nostre heroi: l'Eduardo. Havia aconseguit arribar a El Chalten amb les pèssimes condicions i la pèssima motoreta. Amb tot plegat calia fer-li un homenatge, i més després de 2 caigudes que havia tingut...i encara quan ens va veure va cridar a tot el local "OHH! Ahi estan los catalanes!! Esto es una invasión!!" o alguna cosa per l'estil. Increïble. Quin saber estar!
I el què és el Chalten en sí, de fet, apart d'alguna petita caminadeta que vam fer trepeitjant neu tot intentant veure el Mont Fitz Roy i el Cerro Torre, cosa que no varem aconseguir, res més. El més destacable va ser sens dubte que vam veure al nostre hostel i com he dit, local social, el gran clasico argentino: el Boca-River. Ho vivien molt, sobretot la gent que anava en contra de Boca, quan al final River anava perdonant ocasions i es preveia que s'acabaria amb l'empat a un. Una cosa que vaig trobar força sorprenent va ser que em pensava que els aficioinats, serien, així en general, més violents. De manera verbal vull dir. Per exemple és sorprenent que el primer "hijo de puta" o "mecauen la concha de tu madre" no es sentís abans del minut 70, i encara referint-se a jugadors propis. Això en un Barça-Madrit és
impensable segons la meva experiència, ja que a la mil•lèssima 70 de partit ja hi ha hagut 70 fillsdeputa pel voltant d'on l'estiguis veient...bé...és un detall curiós que em va sorprendre. En fi, que després del partit i veient el panorama climàtic tots 3 varem toranar a anar cap a El Calafate, jo per tirar tan de pet com pugués cap a El Bolsón, i en Subi i en Toni cap a veure el Perito. Ens havíem despedit de l'heroi Eduardo, qui pretenia fer la famosa ruta 40 en moto, cosa que gairebé tothom que hi entenia una mica creia que era de beneits (li hauré d'envair un mail per aviam com li va anar...). I és que a ell no ho sé, po a nosaltres en va anar de collons: degut al temps, vam quedar tirats enmig dels dos pobles quan l'autobús va quedar fotut al mig d'un fangeueig inmportant en intentar socórrer un camió
carregat no de rocs, sinó de vaques al mig de la carretera de fang. Dues hores mes tirat en un bus, fins que va venir a rescatar-nos un minibus de la mateixa companyia. I a les dues de la nit ens despedíem amb en Toni i en Subi, que es quedaven al Calafate mentre jo pujava al cap d'una hora aen un altre colectivo direcció a el Bolsón, passant per Rio Gallegos, de nou, on vaig coincidir amb l'Arxiduc, que es dirigia a Bariloche, una ciutat una mica més amunt d'El Bolsón i on aniré jo demà, en principi. No ens hauríem d'ahver trobat, però resulta que a el dia abans, degut a l'estres, segurament, se li havia escapat el bus d'Ushuaia...és l'arxiduc... Vam fer escala a Comodoro Rivadavia, una ciutat costera de la qual me'n declaro obertament enamorat del seu nom, tan és així, que no descarto posar-li a el meu fill, sense consultar-ho prèviament a la meva parella, és clar. I és que per mi combina perfecteament la serietat i rectitud en el nom "Comodoro", com el divertimento, la muntanya russa de vocals juganeres i rialleres que es resumeixen en el mot "Rivadavia". Per mi és perfecte, repeteixo.
I aquí és on sóc ara. A El Bolsón, el poble hippie ple d'artesanos de
l'Argentina moderna. Hi porto una setmana, on he tornat a coincidir amb en Toni i en Subi, encara que ells ja van marxar ahir cap a Bariloche. I com us deia al principi, encara que no ho recorderu en cas que hagueu arribat fins a aquest punt del mail, immens com ho és Argentina. Bé ho havia de demostrar d'alguna manera oi? encara que dubto que ho hagueu llegit tot. En fi, és igual. Simplement espero que no us hagi avorrit, i que cada u hagi llegit allò que hagi volgut, i interpretat lliurement...evidentment... En fi, ja em tornava a perdre...us estava dient que intentava practicar el dificil art de fer no-res. I és que és dificil eh, ho heu provat mai? crec que és molt recomenable. Jo mateix mentre intentava practicar aquests dies he acabat fent-me un collaret de macramé prou digne, gràcies a la didàctica d'una parella de bascos, i també he escrit una canço molt maca que us escric a continuació, i que vull dedicar a El Bolsón, poble que no descarto tornar-hi a la fi del meu viatge degut a l'ambient que emana i rebo cordialment. (A més com a premi final per aquells, valents, que hagueu arribat fins a aquest punt tan allunyat del començament). Aquí va:
EL BOLSÓN, MI CORASÓN
Quieren bolsoniar conmigo?
Che pues...vámonos...
Son las 3:00 en Buenos Angeles,
las 4:00 en la Irlandia,
las 6:00 en Barilocha,
las 10:00 en República de Bolombia...
(entren unes sirenes i 1,2,3...va!)
En el Bolsón
mi corasón
va en camión
de cartón
con emosión
y más pasión.
Y la posión
de polusión
es un bonbón
de campeón
en conexión
con un cordón,
de Poseidón.
Qué colocón
de tropesón
sin rasón
en un callejón
de El BOLSÓN (tots junts!!)
MI CORASÓN (tots junts i amb èmfasi!!)
Gràcies,
Alberto Tortadavia, redactor jefe de El Correo Torteño.
PD: ei! si voleu coneixer més properament les aventures d'en Toni i en Subi, així com de l'Andreas Madsen, us passo la direcció del seu blog per a qui li vingui de gust fer-hi una ullada: www.elgranviatge.com.
PD: espero sincerament que us hagueu llegit tot el mail. Aquells de vosaltres que espereu veure les fotos ho teniu una mica cardat perquè se'm va esptallar la màquina a El Calafate, segurament degut a l'energia que emetia l'Eduardo, o bé en concordància amb la meva intenció inicial (que algu de vosaltres ja sabia) de fer un viatge tan unplugged com fos possible, és a dir, sense mobils ni cameres ni estris elèctrics, que diguem. Resumint doncs, que aniré recollint de manera senzilla aquelles fotos que em caiguin del cel internàutic gràcies a altres viatgers i no viatgers que em vagi creuant en el camí.
I QUAN SIGUIS AL CAP DAMUNT D'UNA MUNTANYA... CONTINUA PUJANT (Els Pòtols Místics)
Me'n vaig a ballar uns tangos si no us fa res...
Foto - Els superherois aventurers de Sant Pere de Torelló, en Garmendia i l'Andreas Madsen, en plena acció: ballant el famós "El bonbón Asesino" (famós només per ells). Malgrat que sembli que els hi falti un parell de primaveres a cada un, eren bona canalla (sí, jo també us estimo).
Foto - En Gardel, l'Evita i en Maradona saludant a tot el personal des del balcó, al barri de La Boca de mi Buenos Aires querido. Ja poden començar a fer lloc per El Messies, qui no només ja és nat, sinó fins i tot, alimentat amb hormones de creixament...imagineu-vos pertan el què pot arribar a predicar! 
