ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dilluns, 22 de maig del 2006

Ni Tortraj ni hòsties:...CAMPIONS!!!!


20 de maig de 1992: l'Albert, com tants altres dimecres, dia de mercat a Torelló, va anar al col.legi Rocaprevera. Pero akell dia era diferent. Akell dia el tema de conversa no girava entorn dels profes que tenien mimades a les nenes (com en Dames o en Josep Maria, com algú de vosaltres bé sap). No. Akell dia el tema de conversa era que el Barça anava a guanyar la seva primera copa d'Europa, a Londres i davant de la Sampdoria d'en Vialli i en Lombardo (que era calb). Després del col.le, l'Albert i els seus amics van anar a entrenar amb el Torelló, com tants altres dimecres. I el tema de conversa tb va ser el mateix. Al vespre, assegut a la butaca del seu avi i patint i escoltant la veu del pesat Sr. Casamajor, l'Albert va veure com el Barça guanyava la seva primera copa d'Europa.

17 de maig de 2006: l'Albert, akell dimecres, resulta que estava al bell mig d'un curs d'introducció al Budisme Tibetà i Meditació, en un centre budista situat enmig d'un bosc tirat per una muntanya als peus de l'Himalaia, a l'estat indi d'Himachal Pradesh. No es podia parlar, excepte durant l'estona de classe i els grups de discussió, ni es podia marxar del recinte durant els 10 dies de durada del curset. Teòricament. En akest marc de desesperació en ser evident que no podria veure el partit, l'Albert es va assebentar que es preparava una fugida nocturna per veure el partit, i valent com poques vegades, es va atrevir a parlar amb el cap del pla. Era en Frank, i com en Rijkaard, holandès i duns 40 anys. El cap el va informar. Les consignes eren clares: ''a les 22:45, a darrere dels lavabos, on hi ha un caminet. Porta lot''. El grup fugitiu el formaven, dels més de 70 alumnes, només en Frank, 2 israelians, i l'Albert. Entre tots havien de fer el possible pq no es notés res i, per sobre de tot, evitar de toparse amb el guarda de nit. I així va ser, va arribar l'hora. l'Albert es va trobar amb en Frank al caminet de darrere dels lavabos. No hi havia els israelians i era fosc, po l'Albert estava trankil pq sabia que en Frank estava casat. (Clar que mai se sap). En fi. Al cap de poca estona d'espera va arribar un dels dos israelians. L'altre s'havia 'rajat'. Tot bé. Ja caminaven en la recerca d'un restaurant, xiringuitu o el que fós a Dharamkot, el primer poblet que trobarien al cap de pocs minuts. De fet, si l'operació de la gran escapada hagués sortit malament...què els hi podria passar? serien hostiats pels monjos i monges budistes del centre? ...no...no quedaria be que sortís als diaris 'homes occidentals torturats per monjos budistes', a més que afectaria molt negativament al seu karma. En fi. Caminant van arribar al poblet, on la situació per l'Albert, si ja era surreal de per si, allò ja ho va acabar de superar: un poble, als peus de l'Himalaia, amb alguns refugiats tibetans, alguns indis autòctons, i moltíssima gent parlant en hebreu, cartells en hebreu, menús dels restaurants en hebreu, pel.lícules subtitulades en hebreu...era un poble saturat d'israelians. Ell no sabia què hi feien (o bé, de fet, sí: fumar i estar, i sí, exactement en akest ordre). Després de voltar una mica pel poble, l'expedició va aconseguir trobar un antru, israelià evidentment, on en una habitacioneta hi tenien instalada una gran pantalla. I allà, passada la mitjanit i acompanyat d'en Frank, de 300 mil israelians, i un brasiler perdut per allà dins po company de comentaris solidaris durant les estones de més patiment, l'Albert va poder veure com el Barça guanyava la seva segona Xampions Lic. En un poblet hebreu als peus de l'Himalaia. Fantàstic.

La situació no va poder ser més surreal...ni en Dalí podria haver pintat un quadru millor...o sí, segurament que sí...sobretot quan l'endemà després de dormir menys de 3 hores, l'Albert i els seus companys de curs començaven un intensiu de sessions de meditació, entre les quals hi va haver una sessió de meditació sobre la pròpia mort que va fer plorar a tot l'alumnat que buscava la il.luminació. L'Albert, la il.luminació ja l'havia trobat hores abans... concretament, quan va passar entre les cames de l'Almunia per arribar de manera directa al cor de tots els culés...o al xacra que hi ha per allà al costat i que encara no sé situar gaire bé...la il.luminació continua...

diumenge, 7 de maig del 2006

The Tortraj News - Pushkar Special Editon




Namaste a tothom! ...es veu que avui som diumenge...

Efectivament, NAMASTE, pq ara ja sóc en terres de parla hindú. Si l'últim mail col.lectiu diria que us el vaig enviar des de Colombo, ciutat asquerosa per excel·lència, ara us l'envio des de Pushkar (foto), poblet encantador, per excel·lència tb, de l'estat del Rajastan. Pels amants de la geografia analítica us diré que això queda, mirant al mapa de l'India de cara, cap a dalt a l'esquerra i fent frontera amb el Pakistan. Situats no?

Doncs sí, com ja us anunciava en l'últim mail col.lectiu he anat tirant amunt. Fent un resum ràpid de llocs i coses viscudes us dic que dp de tornar a aterrar a l'India: he estat varis dies/setmanes apalancat en vàries platges de cocos, alguna més o menys turística que altres (el paradís però és a Gokarna si algú te l'oportunitat d'anar-hi abans no quedi massa explotat de gent com jo). En aquest lloc, vaig estar dormint en una cabanyeta, per menys d'1 euru, feta de fulles de coco, les parets i el sostre, i el terra fet de la pròpia sorra de la platja que ocupàvem...i en tota la platja, de nom Om, per la forma, no hi havia res, de res, de res, just 4 xiringuitus amb un restaurant i 4 cabanyetes. Cap botiga ni ningú que t'atabalés...no hi ha paraules...



Foto - Estrés total a Gokarna.


Abans d'estar allà però vaig nar a fer una curset de ioga en un Ashram (centre on la gent diu que hi va a fer ioga, meditació, camí espiritual,...) per una setmana, per adonar-me que el meu combat contra la meva pròpia flexibilitat el continuo perdent i de tros. En aquest ashram, justament, hi estaven fent un curs per profes de ioga i hi havia alguns catalans i espanyols...i sí, vam parlar de l'estatut...amb una noia de Cerdanyola i un noi de Madrid que solia voltar per allà amb una brusa d'en Robinho (ja podeu veure del pal que anava no...) po mira es va posar content quan dp que la de Cerdanyola digués "yo estoy a favor del estatut" jo digués "pues yo no, yo estoy en contra del estaut", no em va deixar acabar i em va fer una rialla, que va tallar en sec, quan vaig poder acabar la frase "porqué para mi se queda corto..." dp ell ja va comencar amb la història de "pero así apoiais a los terroristas ..." i bla bla bla. Tot això en un ashram on ens havíem de relaxar...

En fi. En el trajecte d'anar tirant amunt, dp de parar a varis llocs, entre ells Hampi, una mena d'Empúries po a l'estil hindú, on hi vaig tornar a coincidir amb l'Eli (del Lluçanès pels qui no la coneixeu) per una setmana. Dp daixò vaig nar a la platja d'Om que us he dit abans (ja veieu com d'alterat tinc el calendari) on caminant per allà em vaig topar amb 4 joves tibetans, 2 dells monjos, que em van dir com podria anar a un assentament de refugitats tibetans que hi havia per akí al sud de l'India. Doncs hi vaig anar, després d'una combinació força espectacular de busos i taxis-jeeps col·lectius. I molt bé: vaig estar convivint amb ells durant 3 dies, dormint en una habitació d'un monestir amb 3 monjos joves tibetans, 1 dells el meu amic que havia trobat a la platja, en Ngwanga Dhondrup, tots gent de putíssima mare (malgrat que segurament no és l'expressió més curosa parlant de monjos tibetans, és la més propera a la realitat). Tot això evitant que em veiés la policia índia pq per estar en akesta colònia de tibetans es necessita un permís especial. O en tot cas, un petit suborn que em volia estalviar. Tot va anar bé. Va ser una introducció al buddhisme i a la cultura tibetana, tot ple de tibetans, monjos i altres refugiats. Realment tan impressionant com patètica la situació que li està tocant patir al poble tibetà. Una gran experiència que vam finalitzar jugant un partit de futbol ben d'hora al demati. Dp de més de no sé quant temps tornava a jugar a futbol. En Ngwanga em va deixar de tot, fins i tot les botes encara que manaven petites, jo al mig de no sé pas quants monjos tibetans que hi naven a fondu i vestits amb bruses del Manchester, pantalons del Chelsea, mitjons del Milan,...2 portaven la brusa del Madrid i només 1 la del Barça (podeu veure l'afotu)... po això ja ho descompensaré quan els hi pugui enviar unes bruses des de casa meva (que s'entengui Catalunya).

Foto - En Ngwanga, a la dreta, i companyia, tot dinant en un raconet del seu Monestir de l'ordre de Sakya a Mundgod



Foto - A classe: joves monjos tibetans fent veure, alguns, que estan aprenent de lletra (de fet estaven actuant perquè no hi havia professor en aquell moment i just quan vaig entrar jo amb en Ngwanga l'estaven liant a fondu...la globalització té aquestes coses). Encara avui dia, molts nens i joves tibetans creuen l'Himalaia per poder rebre una educació del Govern tibetà a l'exili, lliure del rentat de cervell del sistema educatiu xinès.




Foto - Al pati: com els nens indis, els joves exiliats tibetans també juguen a criquet, l'esport nacional importat pel colonialisme britànic.



Foto - Y cuando mas acelero, mas budista me pongo!


Foto - El dia de la despedida de Mundgod, una foto de germanor futbolística amb tots els monjos.

Bé, dp d'akesta eperiència tibetana em va tornar a toca un apalanque a una platja tranki de Goa, l'estat mes turístic, de platges i hippisme almenys, de l'India, i on vaig conèixer el bon amic japonès Takashi. Per 4o5 dies, abans no agafés un tren que em va portar fins a Mumbai. On hi vaig estar un matí, just per esperar que marxés un bus de nit cap al Rajastan, just per veure la pobresa de les barraques per qualsevol carrer, i "lo" britànic, cosmopolita i asqueroses que són les ciutats, i just per celebrar que akell dia feia mig any que era a l'India. Ho vaig celebrar fumant un bidi, cigarrets fetes amb fulles de tabac natural, i un tè en un antro al costat de l'estació central de Mumbai. I cap a Rajastan, a Pushkar, fent parada un matí a Udaipur, una ciutat encisadora, oohh, i és que es veritat. Els colors al Rajastan tenen més força en ser un lloc més desèrtic...els grocs, vermells, taronjes dels saris i turbants resalten mes aki, sobre un fons de marró desèrtic i blanc i blau clar de les cases, amb carrerons estil andalús...brutal.


Foto - Nois que treballaven en un xiringuitu, a prop de l'estació central de Mumbai, amb els qui vaig celebrar el meu mig any a terres de l'Índia fent un te i fumant un bidi

I dp ja cap a Pushkar. On sóc. Un lloc sagrat, com tants d'altres, amb moltes botiguetes a bons preus per comprar de tot i mes. Et tornaries boig. I on ara paro ja d'escriure pq ja nestic fins als collons. Estar als volts dels 45 graus, no exagero, a vegades no és agradable: quan poses la galta al matalàs i akest es calent, quan agafes el xampú i és calent, quan mosssegues un platanu i és calent...avui ja he dormit a la terrasa del lloc on tinc l'habitació, on gràcies al Nim Tree, un arbre sagrat tb, els moskits em respecten i l'aire m'ajuda a sobar...

Foto- El llac sagrat de Pushkar. La gent, les vaques i les rates alades i sense alar, hi van a fer els seus rituals, ja siguin espirituals o alimentaris.


Foto - Bou-camell gaudint de la Krishna Brash Band contractada pel casament d'un nanu de Pushkar, que va més endarrere a llom d'algun altre animal.


Foto - Mercat a la plaça principal de Pushkar

La meva ruta properament serà: anar més cap al nord. Demà agafo un altre bus nocturn cap a la bulliciosa Delhi per dp nar a Darhamsala, on hi ha el Dalai Lama i un futimé de tibetans a l'exili. Allà m'hi estaré com a mínim uns 10 dies fent un curset sobre Budisme Tibetà. Dp d'això, no en tinc ni idea, em molaria poder anar a passar alguns dies en algun poblet d'exiliats tibetans tirat per les muntanyes...ja vurem...

Aixi doncs companys, companyes, no podre veure com el Barca matxaca a l'Arsenal a Paris el dia 17 de maig (...vaia any que has anat a triar Albert per cardar el camp eh?!?!...) a no se que convenci a tots els copmanys de curs buddhistes i mestres inclosos i anem al local de la Penya Blaugrana de Daramsala, que no estic segur de si existeix...

Una abracada per tots i totes! La "cosa" ja se m'acaba, "nomes 1 mes i mig mes per aki"...Ja se m'acaba, per ara...si, que soni a amenaca...

Om Namah Shivaya!


Albert Tort

PD: Jordi Casadevall: ara men vaig a veure a en Narpat, aviam si el trobo...

Foto - Finalment, com podeu veure, afortunadament el vaig trobar: En Narpat i família.



Foto - Y cuando mas acelero, mas hinduista me pongo!