El Correo Torteño - Edisión Espesial de Comiado

Foto - En Gardel, l'Evita i en Maradona saludant a tot el personal des del balcó, al barri de La Boca de mi Buenos Aires querido. Ja poden començar a fer lloc per El Messies, qui no només ja és nat, sinó fins i tot, alimentat amb hormones de creixament...imagineu-vos pertan el què pot arribar a predicar!

Les escribo porque sha me voy...

Efectivament, la cosa, les meves desventures per Sud-America, encara que basicament ha sigut Argentina i Bolivia, s'acaben. Per ara. I que soni a amenaça...

Torno a ser de nou a Buenos Aires, el lloc que em va acollir fa 4 mesos, i d'on demà me'n vaig de nou cap a Barcelona. Ara que dic aixo, pels que sou de Barcelona i que tb rebieu l'edició electronica de El Correo Torteño: no patiu. Ara vinc d'una imprenta d'aqui Buenos Aires que m'han dit que ho fan molt bé. Dema, abans de marxar cap a l'aeroport, l'ultim que fare sera anar a Correos Argentinos per fer-vos arribar l'edicio de El Correo Torteño via correu convencional, com abans, en diari de paper, com abans, fet en foc de llenya com feia la iaia. Aixi el podreu gaudir, o patir, el diari, com la resta de persones que no com vosaltres, viuen en zones tecnologicament més adaptades.

Dit aixo, no us atabalare gaire, no per respecte a vosaltres, no, sinó a mi mateix ja que si em poso a escriure encara perderia el paratu que vola. Per tal de compensar-vos, si sou subscriptors rebreu també un raguitzell de afotus escollides a l'atzar, com us havia promès.

I fent-vos un resum ultrarapid dels meus ultims dies sudaques us haig de dir que: dp del Titikaka vaig anar a parar a la cocapital de Bolivia (cocapital pq tan es una capital compartida amb Sucre, com la capital de la coca, cosa que no vaig pensar a proposar-los-hi que aprofitssin com a eslogan turistic per promocionar la ciutat..), La Paz, ciutat de tantes furgonetes com neurones no connectades en el cervell de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vic i els seus aficionats (Hosti: potser seria millor que no poses aqauest comentari...no fos cas que em segrestessin el mail...aixi doncs demano perdo a tots els fatxes filldesputes) (no, seriosament, a qui si que demano perdo és a la meva iaia Consol que dius que dic molts pecats en els mails...be, tens rao, és el què té el procés d'aprenentatge no?...que cabron que soc iaia, ja callo, i dema passat ja et demanare perdo a davant teu fisicament...). Val. Despres vaig abandonar Bolivia per anar de nou a Argentina, amb el bus del terror: de les 18 hores inicials que havia de durar el trajecte fins a la frontera van passar a gairebe 24, un "bloqueo", un de tants...al cap de poc de sortir de la ciutat. Aixo, a mes que just darrere meu es va assure una dona que va
estar plorant durant 2 hores, no exagero, nomes descric, pq resulta que havia perdut el farcell en un taxi. Al principi feia pena clar, la veritat, po al cap de 1 hora plorocridant al darrere, ja no en feia tanta. I al cap de 2 encara menys, pobra dona. I aixo amb unes carreteres al.lergiques a l'asfalt...Vaig arribar a la frontera una mica exaltat que diguem. Dp, de nou a Argentina el meu desti i estada va ser Cordoba, dp d'una altra nit en bus.




I Cordoba em va entusiasmar molt. De dos dies que tenia pensat estar-hi m'hi vaig quedar 1 setmana, tot iintentant anar-me treballant el proces de dol que em suposa deixar Argentina, cosa que dic de veritat. En fi. I per tal d'ajudar-me en aquest proces em vaig centrar en fer braçalets de macrame per la gent que trobava pel hostel i sortir de festa per la ciutat, aprofitant que el dia 20 era "El Dia Del Amigo", una festa molt autentica on la gent aprofita per reunir-se amb els seus amics gairebe com a cita obligada. Em pensava queera una festa molt comercial en plan Dia del Pare o de la Mare o Sant Valenti o collonades d'aquestes...i no. La gent ho vivia autenticament... I els braçalets de macrame deu-n'hi-dó: en vaig fer uns quants tot intentant perfeccionar la tecnica d'aquest art. Un va ser per un noi de Buenos Aires que li volia regalar a una noia cordobesa que havia conegut per interbrut; un altre per un noi valencia que es va tirar en paracaigudes; dos per dues noies de Mar de Plata, ciutat al sur de Buenos Aires, que passaven uns dies per alla; i dos mes per dos paios joves bessons que curraven al hostel amb qui hi havia molt bona onda. I res, entre braçalets i festa, una setmana.

I abans d'ahir vaig arribar a Rosario, l'objectiu on volia arribar: Rosario. Diguessim que tot el viatge ha sigut com una alfombra vermella d'entrada per arribar aquest dia, abans d'ahir, a Rosario...lloc de naixament de El Messies. (i del meu dentista Cesar, dit sigui de pas). I vaig trepitjar el temple, el Camp de Newell's Old Boys, on El Messies va començar a predicar la seva paraula. Llagrimes d'emocio.

I amb aquestes llagrimes d'emocio ahir vaig arribar de nou a Buenos Aires, des d'on escric ara i aquí.



Un abrazo tortoporteño des de Buenos Aires i perdoneu per l'atabalamenta...


Alberto Tortadavia, redactor de El Correo Torteño en paro dentro de dos dias.

El Correo Torteño - Edisión Espesial desde Titikaka, Bolivia

Foto - Mercat d'Uyuni, al sud de Bolívia

(Foto cedida, Col·lecció Nacho-Nídia-Ivan)

Muy buenas desde Copacabana, poblet a la llera del Titikaka!!

No us atabalare gaire, comparat amb els altres Correos Torteños. Aixo si, hi ha suplement perque es diumenge. En fi. Us escric des de Copacabana, efectivament, un poblet a la llera del llac Titikaka, el centre de la cultura Inca. Espectacular. I com el famos lloc brasiler, aki tb sembla que sigui la platja pero a 3800 metres d'alcada, que crec que te molt merit.

I el lloc es realment increible. A mes, per 10 bolivainos estic instal.lat en una caseta 15 minuts allunyada del poblet turistic, a peus mateix de la platja. De fet, no hi estic a 4 passes. Pero a 12 passes no necessariament llargues si. De fet, un parell de dies m'hi he capbussat i tot en la seva aigua freda freda. Ara bé, 3 cops ja no: un procés febril m'ha fet entendre que aquesta actitud més que valenta era de trastocats. I he estat uns dies més relaxats dels que ja em proposava. No hi ha gairebe res al voltant. Si, es espectacular. Espectacular i casola. Avui al mati mateix, he ajudat a la Libertad, nom de la jove propietaria, artesana i boliviana, a agafar aigua del Titikaka amb un motoret que hi havia instal.lat. Malauradament no hem pogut pq just en akell moment no hi havia electricitat (ni durant les 6 hores seguents). En fi coses titicaquenques.

I com he arribat aki? Doncs rapidament us dic que: despres d'acabar d'estar uns dies a mes poblets del nord de l'argentina, finalment, va arribar el dia de creuar la frontera de Bolivia. Alla ja hi vaig poder veure les dones tipiques bolivianes (dues trenes fins al cul unides al capdevall, faldilles immenses, barret rollu Liza Minelli a "Money,Money", i farcells multicolors on hi portaven el material que fos, o el nen petit que fos) anant amunt i avall atrafagades per la fronetera, traficant ves a saber que i carregades com formiguetes. No s'hi podia fer fotos, potser per questions de seguretat, potser per questions de dignitat.

Foto - Per la zona del nord d'Argentina, relativament a la vora la frontera amb Bolívia: La Verònica de Buenos Aires, i l'Ivan, un servidor, la Nídia i en Nacho, els valencians de ruta per Sud-Amèrica durant força mesos

D'alla, despres de salvar uns quants intents de timos respecte al transport, amb en Nacho, la Nidia i l'Ivan, 3 valencians anarkoukupes, de dits i fets i de buena onda, i l'avinoi alemany Nikolai (que continua el seu cami fins al marc que ve...!?!?!) vam anar a Uyuni, on hi ha el salar mes gran del mon. I realment es un paisatge surreal. Quilometres i quilometres d'una plana plena de sal. Espectacular i surreal, repeteixo. Tenia, i tinc, intencio d'enviar-vos alguna afotu, per aquell qui no es fii de les meves paraules, pero no podra ser. Quan la tecnologia m'acompanyi aixi ho fare, gracies als valencians que em van gravar un dvd amb unes quantes fotos.

Foto- SAL, SAL, SAL ÉS EL SENYOR DÉU D'UYUNIVERS...EL CEEEL I LA TEEERA SÓN PLENS DE CLORUR DE SOOODI... Amb aquestes pregàries cantades vàrem salvar el moment més terrible del viatge en el que el Gegant Avinoi Nikolai se'ns volia engolir a en Nacho, la Nídia i un servidor, malgrat la cara de bonifaci del monstre alemany. (Foto cedida, Col·lecció Ivan-Nídia-Nacho)

Foto- Molt espectacular: demostració de la rasca que cardava per Uyuni. Una actitud tan perillosa com adaptativa (Foto cedida, Col.leció Nídia-Nacho-Ivan)

D'allá, aixi rapidament us dic que vam nar cap a Potosi, ciutat de mines i minerals. Des de fa mes de 500 anys que estan explotant mines del voltant sense que s'acabin els minerals que siguin. La ciutat en si, el centre esta prou be, ben colonial aixo si. Les afores son asqueroses, suposo que no tan pero com ha de ser esser un nen miner i que amb potser 7 o 8 anys ja et fotin cap a dins la mina pq aprofitant la teva petita estatura et puguis fotre per dins de forats estrets, on hi puguis col.locar un cartutxu de mina i fer-ho petar tot. I enriquir mes les riques butxaques dels rics. Ara que dic aixo, jo be sabeu que no soc massa ric, ara be, depen amb qui ho comparis. I es que es injust que jo, despres d'haver estat no massa mesos currant i vivint be, em pugui permetre un viatge com el que estic fent. Aixo, es insultant. INSULTANT. I gent aki currant, avis o nens, de netejabotes o miners. No crec que haguem de renunciar al que tenim, o si, no ho se, pero crec que es important ser-ne conscient. I si n'ets conscient, fas alguna cosa no. Es com les classes de logica d'etica: si venen nuvols el sol es tapara. En fi. A tall de reflexio.

Foto- El Cerro Rico, la muntanya dels minerals, governa tota la ciutat de Potosí

(Foto cedida, Col·leció Nacho-Ivan-Nídia)

Continuant amb el trajecte: Sucre, la capital oficial de Bolivia (si no es La Paz i no estic fent broma traduint el nom, es diu Sucre). I quan varem arribar-hi vam trobar "quilombo", es a dir, merder. Varem fer alguna correguda i tot pel bonic centre de la ciutat per tal que els gasos lacrimogens no ens afectessin en exces. I ens van afectar, i piquen com alla, nas, ulls i mocoses varies. Resulta que estudiants universitaris es manifestaven per mantenir una autonomia universitaria allunyada de tot politic. I a Sucre, des de ja fa mesos que s'hi estan reunint uns
assemblearis de tot Bolivia per crea una Constitucio. Aixo ha sigut proposta del famos Evo Morales, que segons la meva opinio, i el que crec que ens venien a casa nostra estava fen una "gran feina". Pero es veu que tb te molts punts foscos. Els dies que erem alla, es parlava i tot que s'estava preparant alguna mena de cop d'estat, entre la poblacio de l'oest, que son els "blancs" i mes rics, contra els indis quechuas i aymaras (entre els 35 grups indigiens que son en total). Entre protestes i protestes la cosa es va acabar calmant. A veure com acaba tot plegat pero. Ara, que tot esta trankil eh. El bolivians son gent pacifica pero els hi agrada cirdar. I res mes. Per exemple en la manifestacio d'estudiants, no van trencar cap vidre ni van cremar cap container, cosa inconcebible en qualsevol manifestacio d'estudiants.

I de Sucre, com que ja n'estava fart de voltar amb un ritme tan trepidant i de ciutats, vaig decidir anar sol cap a Sorata, un poblet tirat al mig de les muntanyes 3 o 4 hores al nord del Titikaka. Els valencians van tirar cap al nord, i l'avinoi alemany va decidir anar a treure el cap a Xile, abans no hagues d'anar a Sao Paulo a buscar la seva dona, amb qui viatjaria durant un mes i que despres la tornaria a acompanyar a l'aeroport pq ell continuaria la seva estada a Sud-America. I a Sorata, poblet poc turistic hi vaig estar una setmaneta practicant, am{es de viure un Sant Joan de fogueres tb, l'art de fer no res, altrament dit xiloutisme. I perfecte. I continuo practicant aqui, on soc ara, a Copacabana, on hi vaig arribar fa 2 o 3 dies, i on avui farem festa de lluna plena a la platja amb tamtams i foc (encara que lla lluna plena fos ahir, pero aki en terres del Titikaka, on hi va neixer el sol i la lluna dels inques, aixo es igual).

I aixo: xiloutisme. No em moure d'aki el Titikaka en les propereres dues setmanes. D'aqui Copacabana, segurament anire alguns dies a la Isla del Sol (on hi va neixer el gran astre segons els inques) que es un illa que queda al mig del Titikaka, a mitja hora en bot des de Copa. I para de comptar. Aixo abans no vagi a La Paz, just un parell de dies per agafar un bus o un paratu que vola, depenent del preu, cap a la meva argentina natal (en quan a les meves desventures sudamericanes).

Segur que m'he deixat coses, po es igual. I de fet, només faltaria que no!

Una abracada a tothom! I especialment a aquells que hagin votat a la Plataforma per Catalunya en les passades eleccions. Aquesta gent, necessita el nostre amor mes que mai. N'estan mancats.

Ara si em permeteu, me'n vaig a mastegar unes fulles de coca...


Alberto Tortadavia, corresponsal en Bolivia por El Correo Torteño

PD: i si mai teniu l'oportunitat d'anar al Salar de Uyuni, que espero que sí, ja sabreu on queda el lavabo... (és de la mateixa col·lecció, i degut al canvi de destins, no he tingut accés a fotos del Titikaka malauradament...)