ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dimecres, 13 de gener de 2010

Els meus dies catalans



Efectivament, a partir de dema dijous, els meus dies seran catalans.

Aquest viatge ha arribat a la fi. Han passat vora 11 mesos des de que vaig marxar de Torello per anar tirant cap a la dreta (no politica perque per aixo ja hi ha els partits d'esquerres) en direccio al Ladakh. I ara, quan falten deu minuts per les 4 de la nit, mentre estic assegut en una cadira (amb rodes) davant de la taula de la cuina de la casa on he sigut 1 mes i mig, al barri d'Asakusa de Toquio, miro enrere i el que veig es: un fogo electric que no fa llama perque els propiearis del hostel on he currat ens deuen considerar persones potencialment perilloses; uns calaixos de color marro; i dos adhesius que no entenc enganxats en una paret de color metal.litzat.

Viatjar.

Diuen varies coses sobre el fet de viatjar.

En veritat us dic que a mi, viatjar, me la porta fluixissima. Viatjar per viatjar, fer la foto i cardar el camp, col.leccionar banderetes dels paisos trepitjats,... tot aixo em rellisca totalment. No aixi, fer petites estades en llocs que, per axe o per be, son una mica diferents d'alla on soc. Aixo no em rellisca, ans el contrari. M'interessa i ho gaudeixo fortament, tenint en compte que el meu tipus de viatjar es el que lliga amb el d'observador procurant participiar del lloc, les persones i les coses, pero bo i intentant no ser intrusiu. Aixo ultim, diria que no em costa massa perque soc persona vergonyosa de mena (i segurament mes d'un de vosaltres haura viscut algun atac de vermellor fluorescent en sengles galtes d'un servidor... pero... i que?) En fi. No se perque us dic aixo, pero us ho dic. Es un sermo, encara que estigui assegut. No us demano disculpes.

Diuen que viatjar et permet coneixe't mes a tu mateix. Ben cert. Jo mateix en aquest viatge m'he adonat de dues coses importants: que soc un home fredolic, i una altre cosa que ara no me'n recordo perque estic cansat. No us parlo amb el cor a la ma, perque voldria dir que estic mort (segurament en estranyes circumstancies), pero si que us dic la veritat, com la que he intentat d'anar transmetent en aquest blog, sempre manipulada i naixent de les meves creences, arrels,... que deriven en la miopia que pateixo. I que suposo que tots patim pel fet de ser humans.

Les ulleres son l'estri que ens permet veure-hi mes clar, fisicament. Pero... quin es aquest estri que ens permetria veure-hi mes clar en un nivell superior, o millor dir mes primari, al fisic? Com podem veure mes clar coses mes enlla de les fisiques?

Podria ser que aquest estri fos... VIATJAR?



Gracies
Merci
Grazie
Hvala
Blagodaria
Tesekkur ederim
Motehshakeram
Danyabad
Jule
Tugcheche
Arigato



Adeu-siau

Tortamonsan

dilluns, 11 de gener de 2010

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol IV i ultim): Tortamon vs el funcionament general (estrella convidada: en Teo)


Foto - Aquest senyor, per si no ens quedava prou clar, ens va indicar, a mi i a en Teo, cap on haviem d'anar.

El metro, les maquines expenedores, les normes de cortesia, els serveis de neteja (invisibles), els mapes publics, els trens, els semafors amb dispositius visuals i sonors, les portes automatiques, les normes fora de les de cortesia, els lavabos (com ja va quedar clar), els cartells lluminosos, i si, fins i tot el que es mes preocupant: les cabines telefoniques. Tot... tot: funciona.


I a mes a mes: funciona be.

Com a exemples extrems tinc el goig i la joia de detallar-vos-en dos, posant com a exemple un heroi de la meva infantesa que aqui les passaria putissimes amb els herois manga, per tal que poguem interioritzar millor l'explicacio entre tots:

a) EN TEO VA A UNA CABINA TELEFONICA

En Teo, si pel que sigui, fos a Tokyo i tingues la necessitat de trucar a sa mare pel berenar o el seu editor per reclamar-li els drets d'imatge, no tindria problemes. Tan la del costat d'una estacio important com la que hi ha arraconada noseon, en Teo hi podria anar i tirar monedes i sempre, sempre, podria obtenir el canvi restant. De la mateixa manera, poria consultar la versio nipona de les pagines blanques i amarilles intactes, just al costat del telefenu. Una altra cosa seria si se n'enteraria de res, pero be... Pero pel que no tindria dificultat seria per obrir la porta, cosa molt valorable i sempre d'agrair.

b) EN TEO CREUA UN CARRER DE TOQUIO

Evidentment, en Teo, com tu i com jo, sap que sempre s'ha de creuar pel pas zebrat, i en sempre quan el semafor dels peatons es de color verd. Pero... qui no ha creuat estant el semafaru en vermei? En Teo, quan fa la seva vida normal segur que si, i se que, si us sincereu, mes d'un de vosaltres em diria que si... oi, trapelles? Doncs be, aquestes dues normes es compleixen fins a ratllatabla (queda clar, de l'espanyol: arajatabla). A en Teo no li sorprendria gens que li presentessin a algun paio o paia japones que no s'hagi saltat mai alguna d'aquestes regles. No li estrenyaria gens, i a mes, el felicitaria i li faria una abracada, o... potser nomes li faria unes 367 inclinacions de cap i tronc superior en senyal de respecte fins a l'alcada dels seus turmells, tal i com fa tot el niponam a tort i dret. Be dret, dret, no... no seria el cas {--> si, aquesta ha sigut la broma de nivell baix del text, l'heu detectat eh?!?... molt be canaia!} En fi. Tal respecte per complir amb la legalitat provocaria que en Teo pogues viure algune situacions de cert nerviosisme, estat mai vist en cap dels seus llibres autoboiografics: estaria palplantat com un estaquirot en un carrer de 3 metres d'amplada, sentit unic, i desolat com com les arques del Palau de la Musica. I mirant a banda i banda, amunt i avall, i totes les diagonals possibles 9 vegades, en Teo veuria que es cientificament impossible ser estampat contra qualsevol bacicleta, cotxe, camio o tren bala. La gent del seu costat esperaria al color verd. I en Teo, com que es un bon nanu, tambe.


Foto - Escena d'un tros de carrer normal de Tokyo: lluminaria, gent creuant el carrer pel pas zebrat en verd, bicicletaires pel seu carril no invadit sino per ells mateixos, taxi extremadament polit, i un mosaic groc que indica els possibles camins per a cecs.



Pero be, que tot funcioni be, no vol dir que el Japo sigui el pais de les meravelles i que la gent camini fent saltironets mentre va enviant petons a l'aire tot brandant globus de colors en forma de salmo. No, potser es justament per aixo i pel compliment d'aquestes normes fins a un nivell de capquadratisme pur, potser per una pressio social per la ultraperfeccio i el compliment, que fa que una de les coses que tambe funciona sigui el suicidi. No tinc les estadistiques exactes i no les buscare, pero si confieu en mi com jo ho he fet amb diferent gent que n'he parlat es aixi. El percentatge de suicidis en aquesta societat ha arribat a sobrepassar les 30.000 persones per any. Si en Teo algun dia es fes gran i vingues al Japo, potser posaria fi a les seves aventures.


Foto - Shibuya, l'encreuament de carrers, gents, llums i consums mes famos de Tokyo.


En aquesta part de la balanca on no totes les coses funcionen be tambe podem parlar de la pobresa. En una ciutat com Tokyo, cara a parir i on l'ultraconsumisme n'es un pilar basic, no costa veure vagabunds dormint en caixes de cartro entre dos blocs de pisos. Un bloc, de 43 plantes, i l'altre de 37, on 8 de les quals d'aquest ultim estan destinades a practicar l'art del karaoke, que fascina a la resta de niponam mes acomodat economicament.

Pero ei, fins i tot aquestes caixes dels japonesos sense sostre, son les mes ben construides i netes de tots els vagabunds del mon. Almenys que jo hagi vist mai. Us ho juro per en Teo.


Tortamonsan


Foto - En una petita zona d'obres: fins i tot un operari pintat ens demana disculpes per les molesties tot iniciant el moviment de la classica reverencia amb les mans al costat.

dimecres, 6 de gener de 2010

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol III): Tortamon vs. els Onsens i els Sentos


Foto - Entrada del senzill sento del carrer de casa meva (i de 8 persones mes) a Toquio.


Els onsens o sentos son banys comunitaris que historicament han format part important de la cultura japonesa. La diferencia entre un i altre es basicament, que en els primers l'aigua prove de fonts naturals, mentre que en els segons no. Diria que es aquesta la diferencia, pero us haig de confessar que alguna vegada algun aborigen m'ho ha dit al reves. Be, la questio es que vingui d'on vingui, l'aigua esta l'hostia calenta. Normalment al voltant dels 43 graus. Afegit a aquests dos espais, la modernitat, un concepte molt estimat al Japo, ha fet sorgir, o derivar d'alguns d'ells, el que seria mes propi de titllar com "spa". Aixi, a mes d'aigua calenta, i freda clar, en els ultims hi pots trobar sauna, peses i varies maquinaries, restaurant, sala de massatges, botiguetes de collonades, karaoke... obviant amb mala llet un detall cabdal en la tradicio nipona i que es pot veure a tots els sentos autentics: la pintura feta a ma del Fujiyama (la muntanya mes alta i venerada del pais) amb tot el seu entorn paisatgistic al voltant de la sala d'aigues de dones i homes.

Foto - Entrada d'un spa de prop de Fukushima. Estava de collons, la veritat, pero...caca...al cap i a la fi...caca.


No es dificil fer us d'un d'aquests banys, tot i que si pots esser iniciat amb un autocton millor que millor. Pero be, la clau per no liarla un cop ets dins es seguir dues regles basiques: dutxar-te ajagut en un tamboret, que es tal i com es dutxen aqui; i portar en tot moment una tovallola petita per eixugar-te el que et convinguis, bo i posan-te-la a sobre del cap quan et fotis dins de la piscineta que toqui, ja sigui d'aigua calenta i/o freda. Al principi aquest detall fa gracia i pot ser que se t'escapi el riure, pero al cap d'unes quantes assistencies al lloc ja no. Sobretot quan penses que tu tb li portes. I a mes ets tu qui ets blanc i qui no te els ulls com ells (ni la tita diria jo... po be...) En fi, es igual ara aixo... Em despisto amb facilitat. Perdoneu-me.


Val. He comencat dient que historicament han tingut un paper important dins de la societat nipona. I ara ho torno a dir, i ho amplio seguidament, sense allaaaaaaargar gaire mes aquesta frase introductoria. Aixo, aquest paper doncs, ha sigut important no nomes per col.laborar activament en la higiene d'homes i dones d'epoques passades en les que no es disposaven de banys a casa (i recordem que aquesta gent son molt pencaire i per tan deuen, o deurien, suar molt abans de l'arribada de l'electronica), sino perque aquest espai complia funcions de lloc on es facilitava la comunicacio, una mica seria com les nostres places publiques (inexistents al Japo). Tanmateix, amb 3 diferencies evidents: que tots van en boles (detall important); que estan separats mascles i femelles (a vegades per sort, pero tb a vegades per desgracia de ben segur); i que s'ha de pagar (uns 450yens normalment/ avui--> 1euru=130y, aixo sempre es una desgracia perque trobo que es prou car hostia).


Malauradament els ultims anys, l'afluencia de gent a sentos i onsens esta de capacaiguda. No se si es el japonesam esta patint el que la gent amb 3 dits de front sent envers la classe politica, o sigui "desafeccio" (vecs, quina paraula mes lletja) o potser es que si es volen comunicar amb uns, per incomunicar-se d'altres, prefereixen fer us del feisbuc o l'escaip; o potser es que simplement es queden a casa, que per alguna cosa se n'han fet construir un de particular al cuarto de bany.


Foto - Sento dins de casa, altrament conegut com ofuro. Les jornades de pages a Iwaki-Hanawa les acabava capbussat aqui dins. Moment de gaudi extrem.


Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kyoto, on hi he vingut a fer el turista en el sentit mes literal del terme. Es del tot veritat que es un lloc bonic, o millor dit, que hi ha coses boniques, pero he patit el que vaig patir a Venecia... po dema ja torno al meu Toquio estimat. Una setmana mes netejant al hostel i badant per on sigui i ja sera hora d'anar cardant el camp...).

dissabte, 2 de gener de 2010

Massatge al cervell

Elnostreprotagonista es va treure el cervell i el va deixar a sobre de la safata de la tovallola rosa. Havia demanat un "complet", que incloia, segons l'oferta de la setmana: memoria, emocions i raonament.

Aixi que mentre li massatjaven el cervell, Elnostreprotagonista reposava assegut en una cadira de la sala d'estar. Sense pensar ni jutjar; ni creure ni sentir. Varen ser els 49 euros amb 99 centims mes ben invertits de la seva vida. Pero com que res es etern, al cap de 45 minuts Elnostreprotagonista ja s'estava col.locant el cervell novament dins del cap. Va dir "gracies" al personal de l'establiment, i va dirigir-se cap a la porta.

Va sortir d'alla sense saber cap on havia d'anar perque resulta que, l'estudiant en practiques, li havia tocat la zona d'orientacio espacial de manera involuntaria. Pero a ell tan se li'n fotia. Estava content. Tenia pensaments de menta fresca.



Tortamonsan

dimecres, 23 de desembre de 2009

La meva religio

- LA MEVA RELIGIO -



Els divendres sere musulma,
els dissabtes sere jueu,
els diumenges sere catolic.
Els dilluns i dimarts,
de l'Esglesia de la Cienciologia
i els dimecres i dijous,
tambe.


Pero tot amb una actitud budista
de no-desig,
doncs les meves neurones
em peregrinaran,
vestides de taronja,
com veritables saddhus hindus.



BON NAPALM

I

PROPANOS 2010!

diumenge, 20 de desembre de 2009

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol II): Tortamon vs. els lavabos del pais del sol naixent

"No, si jo no vull pas anar a la lluna... jo... jo... nomes volia cagar"


Aixo es el que vaig pensar el primer cop que vaig entrar en un water japones. (Enteneu, siusplau, "water" com a "habitacio" i no com a "estri que acull coses brutes de manera temporal". No volia pas reproduir la famosa escena de Trainspotting). El segon, va ser reflexionar si ja tenia prou estudis... si no em calia fer uns quants doctorats, a mes de molts masters d'especialitzacio, per poder arribar a fer-lo servir en totes les seves possibilitats.



Foto - Despres de la roda, el millor invent de la historia de la humanitat es, sense cap mena de discussio: la tassa calenta dels waters japonesos. Es un plaer descriptible, com acabo de fer, i facil, perque no has de pitjar cap piu. Sortosament ja ve per defecte. O afecte, molt molt d'afecte millor dit. Aprofito l'avinentesa d'aquest blog per enviar una abracada ben gran i sentida als enginyers japonesos que ho han aconseguit. Us estic immensament agrait.



Es estrany doncs, entrar i veure un estri tan familiar com un water en una versio gens humil, en el que li han acoblat una serie de pius i una tassa de volum prodigios. Son unes adaptacions tecnologiques ben visibles itantquesi... potser per allo de recordar-te que estas al pais on estas, fins i tot quan estas fent les teves necessitats (per allo de quedar be i no haver d'escriure jo, i llegir vosaltres: cagar i pixar).


Foto - Els meus coneixements infims de cacologia quantica no m'han permes gaudir de tots els usos. Espero que el dia que torni al Japo ho faci mes ben preparat.


Com a necdota [ALERTA!!!! QUE ARA EXPLICARE UNA NECDOTA!!!!] us haig de dir que fent gal.la del meu esperit aventurer, un dia, em vaig a atrevir a pitjar un dels botons del comandament. Pero prudentment, com aquell qui veu els braus des de la barrera, el vaig premer dret, al costat de la tassa, cap on mirava per aviam que passava. Estava a l'expectativa i en grau d'alerta. Una mica nervios, perque no dir-ho (*nota autobiografica: les coses tecnologiques sempre m'han merescut molt respecte). I el que va passar va ser que de la part de darrere de la tassa en va sortir una extensio allargada de plastic, d'uns 10 cm de llarg i 1 de diametre, que va anar en direccio cap el centre. Vaig dir-me "ah, mira... quina gracia". Pero la sorpresa va ser al cap de 2 segons, quan aquella cosa va comencar a atacar-me: va disparar un xorro d'aigua, amb tal potencia que em va fer impacte al meu pit. Vaig quedar xop. Casumlolla! Havia estat atacat a la primera de canvi. Atacat i ferit. Rapidament pero vaig reaccionar fent una defensa ofensiva: vaig interceptar el xorro posant la meva ma dreta al mig de la tassa, a uns 5 cm, del surtidor. Mig ajupit. Una posicio poc curosa, lamentable perque no dir-ho, pero eficac. Aixi vaig estar durant uns segons, pensant que ja pararia per si sol. Pero no, no. En veure que no parava vaig tornar a pitjar el mateix piu. I res. N'havia de pitjar un altre. Pero quin? El japones, fins i tot quan es dibuixat, i jo, no som amics. No va ser fins a la segona o la tercera que deuria pitjar l'stop. Aixi doncs, despres de mig minut, el sortidor va parar. Vaig sortir d'alla capcot, i amb el pit i brac dret, des de l'espatlla a la ma, moll. Em pregunto si algu s'atraveix a posar-hi el cul... tu si?... jo no.
[JA S'HA ACABAT LA NECDOTA, ARA JA PODEU CONTINUAR LLEGINT TRANQUILS]


Foto - Aquest, a mes de poder anar a la lluna i tornar, et permet rentar-te les mans amb una aixeta situada al capdemunt, que deixa caure l'aigua que acabara omplint el diposit pel proper viatger-caganer interespacial. Potser es una manera per contrarestar la despesa d'aigua que es genera dia i nit als sentos o onsens (els tradicionals banys comunitaris nipons, a qui m'enfrontare en un altre capitol).



Aquest tipus de water es molt corrent. No es ni de lluny l'excepcio que confirma la regla. Pero des de l'extrem superior del que pot escoltar una melodia perque no se senti el riu o el "xof" que toqui, tambe n'hi ha de l'estil dels nostres estimats Roca, mes humils, ben cert; i tambe alguns, menys en quantitat, que emulen el famosos i simpatics coneguts com "a la turca", l'estrella lavaboril de gran presencia a l'India. Pero la gran diferencia entre els nipons i els hindus la marca la netedat escrupolosa dels primers. Es una caracteristica comuna de tots els models nipons citats. Nomes una vegada, i us haig de confessar que no va ser fins al cap de gairebe 2 mesos estant per aqui, em vaig trobar amb un water brut. Pero tampoc per posar-se les mans al cap, no cardem, ja que vaig poder pixar amb absoluta tranquil.litat i un equilibri gens amenacat per cap bassal. La tragica experiencia va ser en un de public d'Asakusa, el barri per on em moc en el meu dia a dia, en un dels incomptables waters publics repartits arreu de Toquio. De fet, aquest lavabo public, brut al Japo, facilment es col.locaria a la primera posicio en brillantor en una hipotetica competicio contra els lavabos publics de Catalunya. Fins i tot podria arribar a la Intercontinental i guanyar-la.
.

Tortamonsan

*Post dedicat al caganer del pessebre de casa teva.


Foto Recordatori - "Lavabo" de la meva casa del Ladakh. No se si jugar al joc de "Troba les 7.000.000 diferencies" o al de l'Oca "de lavabo a lavabo i cago perque em toca"... en fi... Tot serveix pel mateix.

diumenge, 13 de desembre de 2009

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VII (i ultim)



CONVERSA AMB UNA MOSCA


Home - Mosca...

Mosca - Zi?

H - Que feu que sempre que us miro us passeu les dues potes del davant com si us rentessiu la cara?

M - Doncs si, si... Ens rentem la cara per aviam si ens despertem del somni.

H - Que?!?... De quin somni?

M - Del somni que es estar envoltat cada dia de tanta merda.

H - Ah...

M - ...(pzt)...

H - ... I... aixo de les reverencies que feu amb el cap a l'estil japones?

M - Son per vosaltres, en senyal d'agraiment, per fer aquest somni realitat.



CONVERSA AMB UNA OCA


Home - Ei Oca, tu sempre vas descalca?

Oca - Si. Jo no tinc milers d'oques petites tancades en una fabrica fent-me el calcat.



CONVERSA AMB UNS QUANTS BITXOS VOLADORS


Home - Ep! Pareu un moment!

Bitxos Voladors - ...

H - Pero que cardeu que us estampeu directament contra les bombetes i florescents? ...Que sou beneits?

BV - No. Busquem la il.luminacio, pero amb un metode encara mes directe que el tantra.



CONVERSA AMB UN LLORO (II)


Home - Lloro, sempre repetiu allo que sentiu?

Lloro - Que ho has vist a la tele?



CONVERSA AMB UN CENT PEUS


Home - Ei! Hola Centpeus.

Centpeus - Eh? Que vols?

H - No que... et volia preguntar... ja els fas servir tots els peus que tens? Perque en tens molts!

C - Si.

H - Ah.

C - Ei, i jo et puc fer una pregunta... Tu tens moltes neurones no?



CONVERSA AMB UN CAMELL (II)


Home - Ei Camell, tu et pots estar uns 5 dies sense beure aigua oi?

Camell - Si, mes o menys els mateixos que tu, amb entrenament i molt compromis, podries estar sense dir mentides.

H - I estant al desert clar!

C - No, no, en una cova. Al desert encara t'hi podries trobar alun bedui.



CONVERSA AMB UN SURICATA


Home - Suricata, no us la jugueu molt menjant-vos escorpits?

Suricata - No. No se si saps que som immunes al seu veri.

H - Ah...

S - Com vosaltres que deveu ser immunes al plastic, no?



CONVERSA AMB UN CABALLET DE MAR


Home - Ei Caballet de mar, perque us dieu aixi si no us assembleu gens als cavalls de terra?

CdM - No ho se. Pero deu ser per la mateixa logica que als vostres avantapassats els hi deien homo sapiens.



CONVERSA AMB UN GOS I UN MONO


Un Gos i un Mono - Ei! I a nosaltres no ens dius res?!?

H - No, amb familiars i amics ja fa temps que no hi parlo.



CONVERSA AMB UN OS


Home - Os, que en penses dels valors de la vida humana com a animal?

Os - A mi no m'atabalis pas, que estava hivernant i m'has despertat amb tantes preguntes tontes a tots els animals.



Tortamonsan

{Ultim capitol escrit des de Toquio, lluny d'Amaicha del Valle (nord d'Argentina), poble on va ser engendrada la primera conversa gracies al seu sol, cactus i immillorable atmosfera}

*La cosa ja se m'acaba. Des d'avui, nomes em queda un mes per continuar veien-t'hi clar. Lamarequemvaparir! (disculpa'm Dolors)... aixo si no se'm para, o engega, la bola clar...

dimarts, 8 de desembre de 2009

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol I): Tortamon vs. els hotels capsula

Foto - No es un submari, ni un ruscscscs d'abelles, pero si de persones: en cada quadrat que veieu s'hi correspon una de les nanohabitacions dels famosos hotels capsula.


Els hotels capsula son d'aquelles coses que et fan dir "eing?!?!" (aixi: amb la veu en negreta tambe) quan comences a ensumar que recoi tenen de diferent al Japo. I a dia d'avui es una de les experiencies que ja he provat.

El dia en concret va ser ja deu fer mes d'un mes quan estant a Ibaraki, fent el pages clar, vaig baixar a la capital en diumenge per anar a veure un obra de teiatru on hi sortia el trempat i escarransit d'en Takashi. Per cert, no vaig entendre res de l'obra, no pel meu coneixement infim de japones, sino perque entendre The Tempest de Shakespeare a traves de l'art de la pantomima segurament encara es mes complicat que tal idioma. En fi... aixo es un altre tema. Tornem als hotels capsula... Es d'aquelles experiencies, us deia, que em va fer gracia. Pero aixo, em va fer gracia i prou. No ho penso repetir.

No m'ho vaig passar pas malament. No. Pero aixo de dormir entaforat en un habitacle que n'hi diuen "capsules" per no dir-n'hi "ninxol amb tele", no m'acaba pas de fer el pes. Es del tot claustrofobic. Realment no entenc com hi ha gent que hi pot passar temporades mes o menys llargues, o viure-hi esporadicament. Pero aquesta es la solucio que escullen algunes persones, no se si per voluntat, o perque s'hi veuen abocats sense alternativa dins d'aquesta societat de l'ultraconsum extrem. Alguns dels clients habituals, per exemple, solen ser homes i dones delcapdret i de negocis pensits, que potser no els hi acaben de funcionar prou i, precisament per aixo, han triar involuntariament aquesta opcio barata( en comparacio amb els hotels de llits amb potes i parets de bastiments).

El preu dels mes humils ronda els 2500 yens (un 18 o 19 leiros a dia d'avui) i malgrat aquesta humilitat, com ja he dit, pots comptar amb varies facilitats i/o compliquitats de la vida moderna: una atele, dins de la nanohabitacio que funciona amb una moneda de 100 y. per hora; un parei de llencols, i fins i tot un coixi; una sala d'ordinadors per connectar-se a linternet; dutxes i banys varis, pero tots ells molt dignes; una cuina-menjador; ... ; i tot per fer-ne us vestit amb una bata del tipus samurai d'estar per casa (veridic) i que t'identifica com a resident, juntament amb les sabatilles (la qual cosa provoca que les teves sabates originals, com a tota casa japonesa, es quedin castigades a la porta d'entrada).



Albert Tortamonsan

Membre oficial de l'equip de neteja del brillant Khaosan Hostel d'Asakusa - Tokyo

dimarts, 1 de desembre de 2009

Els meus dies japonesos - Fukushima mon amour

Foto - He viscut 3 setmanes amb aquesta bonica panoramica tardoral. Vista des de la meva habitacio. I ole.




Foto - L'Hiroaki cremant un camp d'arros en un capvespre japones.



Foto - Casa de l'Obachan ("iaia" en japones) a l'estil tradicional.



Foto - L'arros es despellofa i es separa de possibles petites pedres gracies a la col.laboracio de la maquina de l'esquerra. La resta de sacs d'arros esperen el seu torn, pacientment, al darrere (juntament amb uns curiosos pals de golf que no se quina funcio, en el proces del tracte de l'arros, vindrien a jugar).



EL FesTiVAl d' Iwaki-Hanawa: quan el frikisme s'esdeve



Fotos - L'excel.lent programa "Humor Amarillo" es quedava curt: escenes de la famosa competicio que es celebra anualment i que consisteix en estirar palla d'arros, per equips, en un riu l'hostia fred i de la manera mes friqui possible. A dalt en un moment de la sortida. A baix, els cervols tiren del carro sense una Santaclaus amb minifaldilla que ja els hi va caure la primera de canvi (i de qui malauradament no en tinc imatges)... Potser donant suport a la campanya Cagum el Pare Noel?



video

Video {com mu curru eh!} - Despres de la cursa, cada equip havia de fer una petita performance. Aqui, en Doraemon i els seus companys us saluden.



Foto - El jovent japones practicant l'ancestral tayko. Les hi cardaven fort.



Foto - Hi ha alguna cosa al mon que faci mes por que aquesta imatge?




Foto - La nostra parada al Festival. Hi veniem mochi acabat de fer, cafe d'arros (eluquehia), miso, melmelada, arros, i algun que altre producte mes. No ens va anar del tot malament, pero en Maa esperva fer algun cuartu mes.


Foto - I aqui tenim el cafe d'arros (a l'esquerre i per 1000 yens) i el mochi (que vaig tallar massa prim i haviem de fer equilibris varis per poder-lo aguantar a un pal, que l'Arare hauria fet servir per tocar altres coses)



Foto - La paranoia de la grip A tambe ha arribat a les zones rurals de Fukushima. A mi, pero, sempre m'ha molat mes el Fosfovit A.




Foto - Les majorettes i la banda van venir de Tokyo.




Foto - En Tortamon amb un Samurai que passava per alla...


Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des de Tokyo, on vaig arribar abans d'ahir. Durant el proper mes i mig fare el pages no al camp, sino a la capital. Treballo en un hostal unes 3 hores al dia a canvi d'allotjament. I la resta del dia em dedico a badar amb boca, ulls i orelles obertes.)

dissabte, 21 de novembre de 2009

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Fukushima

Foto - En Maa, simpatic i afable fill de la familia amfitriona, a qui vaig fer parar un moment el proces de transplantacio de floretes. Malauradament, no totes les tasques son tan romantiques. Ben cert.




Doncs si, com ja us anunciava en l`anterior captiol em trobo a Fukushima dedicant-me de nou a la pagesia. Aquesta vegada, acollit molt bonament per una familia, nipona tota ella, que porten anys i anys treballant en la collita de l`arros ecologic (l`aliment mes basic de tot apat nipo). Aquesta es la seva tasca basica, que combinen en funcio de la temporada amb el conreu de quatre verdures o l`elaboracio d`un pa, panets i altres histories de manera artesanal (tot clar... brutalment bo). Es un escandol "lo" be que arribo a menjar, un cop adaptat plenament en la manipulacio del palillam i els bols. Durant els apats els bols ja son del tot amb b alta, de ceramica i fent el que han de fer (de recipient i punt), i no v baixa... cosa que no podia dir al principi dels meus dies japonesos. Molt be, despres d`aquesta broma tan divertida basada en fets reals pero no a Massachusets a les 4:35 PM, (<--aixo vindria a ser un altre cudit, sense a) {<-- i aixo un atre} i ja paro perque ni un dels 88.888 Deus de la religio Shinto, la historica del Japo, entendra res.


El meu dia a dia es del tot variat, llevant-me cap a les 7 del mati, aixo si. Tan pot ser que passi l`aspiradora, com que netegi les menjadores de les gallines; que afluixi el cargol d`un tractor de color blau sense saber perque, com que cali foc en un pilo de palla seca enmig d`un camp d`arros; que talli fusta per fer un plafo per una botigueta familiar per un festival del dilluns que ve, com que separi els grans de soja del seu embolcall a base d`hosties amb un bat de beisbol (esport arrelat fortament despres de la derrota davant dels ianquis a la 2a Gerra d`Hosties Mundial).


Doncs be, res mes.

Ah si... en Maa ja ha apres a dir "carda fred". I jo "fucking samui".

Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des d`Iwaki-Hanawa, que no es el nom d`un personatge pelut i petit de La Guerra de les Galaxiess, sino un poblet del sud de Fukushima, al nordnord de Tokyo. De fet, no se perque us ho explico perque tots els que sabieu on era Kakioka Sako, Ibaraki, ja ho deveu saber. Estare per aqui fins a finals de mes quan potser torno a Tokyo).


Foto - L`Hiroaki, el pare, tot fent el cigarret mentolat titpic de tot fumador japones, bo i recolzant-se a un bonic tractor (...el de color blau, el que li vaig haver de fer varies pessigolles amb una clau anglesa)


Foto - I la Yuko, la mestressa de la casa i responsable del tracte, extremadament fi, dels aliments. Tan per consum propi, com per fer-ne negoci.