Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol IV i ultim): Tortamon vs el funcionament general (estrella convidada: en Teo)

Foto - Aquest senyor, per si no ens quedava prou clar, ens va indicar, a mi i a en Teo, cap on haviem d'anar.

El metro, les maquines expenedores, les normes de cortesia, els serveis de neteja (invisibles), els mapes publics, els trens, els semafors amb dispositius visuals i sonors, les portes automatiques, les normes fora de les de cortesia, els lavabos (com ja va quedar clar), els cartells lluminosos, i si, fins i tot el que es mes preocupant: les cabines telefoniques. Tot... tot: funciona.

I a mes a mes: funciona be.

Com a exemples extrems tinc el goig i la joia de detallar-vos-en dos, posant com a exemple un heroi de la meva infantesa que aqui les passaria putissimes amb els herois manga, per tal que poguem interioritzar millor l'explicacio entre tots:

a) EN TEO VA A UNA CABINA TELEFONICA

En Teo, si pel que sigui, fos a Tokyo i tingues la necessitat de trucar a sa mare pel berenar o el seu editor per reclamar-li els drets d'imatge, no tindria problemes. Tan la del costat d'una estacio important com la que hi ha arraconada noseon, en Teo hi podria anar i tirar monedes i sempre, sempre, podria obtenir el canvi restant. De la mateixa manera, poria consultar la versio nipona de les pagines blanques i amarilles intactes, just al costat del telefenu. Una altra cosa seria si se n'enteraria de res, pero be... Pero pel que no tindria dificultat seria per obrir la porta, cosa molt valorable i sempre d'agrair.

b) EN TEO CREUA UN CARRER DE TOQUIO

Evidentment, en Teo, com tu i com jo, sap que sempre s'ha de creuar pel pas zebrat, i en sempre quan el semafor dels peatons es de color verd. Pero... qui no ha creuat estant el semafaru en vermei? En Teo, quan fa la seva vida normal segur que si, i se que, si us sincereu, mes d'un de vosaltres em diria que si... oi, trapelles? Doncs be, aquestes dues normes es compleixen fins a ratllatabla (queda clar, de l'espanyol: arajatabla). A en Teo no li sorprendria gens que li presentessin a algun paio o paia japones que no s'hagi saltat mai alguna d'aquestes regles. No li estrenyaria gens, i a mes, el felicitaria i li faria una abracada, o... potser nomes li faria unes 367 inclinacions de cap i tronc superior en senyal de respecte fins a l'alcada dels seus turmells, tal i com fa tot el niponam a tort i dret. Be dret, dret, no... no seria el cas {--> si, aquesta ha sigut la broma de nivell baix del text, l'heu detectat eh?!?... molt be canaia!} En fi. Tal respecte per complir amb la legalitat provocaria que en Teo pogues viure algune situacions de cert nerviosisme, estat mai vist en cap dels seus llibres autoboiografics: estaria palplantat com un estaquirot en un carrer de 3 metres d'amplada, sentit unic, i desolat com com les arques del Palau de la Musica. I mirant a banda i banda, amunt i avall, i totes les diagonals possibles 9 vegades, en Teo veuria que es cientificament impossible ser estampat contra qualsevol bacicleta, cotxe, camio o tren bala. La gent del seu costat esperaria al color verd. I en Teo, com que es un bon nanu, tambe.

Foto - Escena d'un tros de carrer normal de Tokyo: lluminaria, gent creuant el carrer pel pas zebrat en verd, bicicletaires pel seu carril no invadit sino per ells mateixos, taxi extremadament polit, i un mosaic groc que indica els possibles camins per a cecs.

Pero be, que tot funcioni be, no vol dir que el Japo sigui el pais de les meravelles i que la gent camini fent saltironets mentre va enviant petons a l'aire tot brandant globus de colors en forma de salmo. No, potser es justament per aixo i pel compliment d'aquestes normes fins a un nivell de capquadratisme pur, potser per una pressio social per la ultraperfeccio i el compliment, que fa que una de les coses que tambe funciona sigui el suicidi. No tinc les estadistiques exactes i no les buscare, pero si confieu en mi com jo ho he fet amb diferent gent que n'he parlat es aixi. El percentatge de suicidis en aquesta societat ha arribat a sobrepassar les 30.000 persones per any. Si en Teo algun dia es fes gran i vingues al Japo, potser posaria fi a les seves aventures.

Foto - Shibuya, l'encreuament de carrers, gents, llums i consums mes famos de Tokyo.

En aquesta part de la balanca on no totes les coses funcionen be tambe podem parlar de la pobresa. En una ciutat com Tokyo, cara a parir i on l'ultraconsumisme n'es un pilar basic, no costa veure vagabunds dormint en caixes de cartro entre dos blocs de pisos. Un bloc, de 43 plantes, i l'altre de 37, on 8 de les quals d'aquest ultim estan destinades a practicar l'art del karaoke, que fascina a la resta de niponam mes acomodat economicament.

Pero ei, fins i tot aquestes caixes dels japonesos sense sostre, son les mes ben construides i netes de tots els vagabunds del mon. Almenys que jo hagi vist mai. Us ho juro per en Teo.

Tortamonsan

Foto - En una petita zona d'obres: fins i tot un operari pintat ens demana disculpes per les molesties tot iniciant el moviment de la classica reverencia amb les mans al costat.