ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Vides tibetanes a l'exili (IV) - Jo: en Jampa T.


(aqui hi hauria d'anar una foto d'en Jampa T., pero ha preferit no sortir-hi...)


PASSAT

Em dic Jampa T. i actualment tinc al voltant d'uns 40 anys. No se ben be quan vaig neixer. Ni el dia ni l'any. Soc d'una zona rural de la provincia d'U-Tsang, a una hora amb cotxe de Lhasa, la capital del Tibet. Soc monjo budista.

Tinc 7 germans i 6 germanes. La majoria encara viuen alla juntament amb els meus pares, dedicant el seu dia a dia a la vida de pages. Algun d'ells pero actualment viuen a Lhasa, on treballen de conductors o en algun petit negoci. Una de les germanes es monja en un monestir proper de casa meva.

De petit vaig anar 5 anys a una escola que hi havia a la nostra zona. Era molt petita. Hi feiem classes en tibeta perque el professor que teniem no sabia xines. Les hores que no estava a l'escola les dedicava a ajudar a casa, pero sobretot tenint cura d'un merder de yaks que teniem.

Als 17 anys pero, vaig decidir que volia ser monjo i vaig entrar a viure al monestir de Ganden. Es un dels 3 monestirs mes importants de Lhasa, de l'ordre dels Gelukpa (una de les 4 principals ordres dins del budisme tibeta). Alla hi apreniem filosofia budista i diariament feiem varies pujes (rituals o oficis budistes).

Quan tenia uns 20 anys, al marc de 1988 vaig participar en una manifestacio forca important que hi va haver pel centre de Lhasa. Ens manifestavem en contra de l'ocupacio xinesa del Tibet que sobretot des del 1959 ens havia anat anulant a tots els nivells: politic, social, cultural i religios. Cridavem "Xina fora del Tibet!" o "Llarga vida al Dalai Lama". Evidentment, ambdues frases estant del tot prohibides. No hi havia, i no hi ha, llibertat d'expressio.

Aquesta manifestacio va ser resultat de tota la repressio rebuda els ultims anys per part dels politics i militars xinesos, i el punt culminant va coincidir amb el Losar (l'any nou tibeta que se celebra al marc del vostre calendari). Previament, durant l'any anterior, hi havia hagut altres manifestacions que havien estat comandades per monjos d'altres ordres i monestirs de Lhasa (de Sera i Drepung). Aquesta vegada varem ser nosaltres els qui, en l'ultim dia del festival d'any nou, la vam iniciar i molts altres monjos i gent del carrer tambe s'hi va afegir.

Hi va haver molts detinguts. I la persecucio de tot aquell que havia participat o pogut participar a la manifestacio va durar varies setmanes. A mi no em van detenir. Durant tot el mes que va seguir a la manifestacio vaig estar amagat en una casa d'una gent de Lhasa. No els coneixia de res pero m'hi vaig haver d'amagar per tal d'evitar que em fiquessin a la preso. Al meu monestir i a casa de la meva familia no hi podia tornar pel perill que suposava, tan per mi com per ells. Aixi, vaig estar un mes amb aquella familia tibetana, que em va tractar molt be, donant-me menjar i deixant-me estar amagat entre ells. Em van donar roba de carrer i tot, i aixi em vaig poder desfer del vestit de monjo que em podria haver delatat com a participant de la protesta.

Els detinguts durant la manifestacio i els dies posteriors van anar directament a la preso. Molts d'ells eren companys meus de Drepung. Les penes de preso van variar: els mes afortunats hi van estar uns 3 mesos, pero d'altres 3 , 10 o 15 anys , en funcio del grau de participacio en la manifestacio que les autoritats xineses els hi havien pressuposat.

Despres del 1r mes amagat sense sortir ni un dia em vaig haver de moure, i durant els seguents 3 mesos vaig anar canviant de lloc per tal de no ser trobat i tampoc arrisacar la vida dels qui em protegien. Aixi, anava amagant-me entre cases d'amics, d'algun familiar, petits monestirs i al camp, si no feia massa fred. Al monestir de Ganden encara era perillos tornar-hi, i practicament no hi hjavia ningu ja que la majoria de monjos estaven empresonats. Realment vaig tenir molta sort que no m'arrestessin.

Al cap de tot aquest temps els anims es van anar calmant, pero basicament perque hi havia totes les presons plenes... I vaig poder tornar al meu monestir. Hi vaig viure novament durant uns 4 mesos, fins que 40 monjos van ser alliberats hi van tornar al monestir.

Ja al 1989 hi va tornar a haver una altra manifestacio a Lhasa. Aquesta vegada, a mes de detinguts, hi va haver molts morts. Jo em vaig haver d'amagar de nou, mes o menys, una setmana. Despres tampoc vaig poder tornar al monestir, i gairebe durant el seguent any vaig estar voltant per tota la regio d'U-Tsang, pero no a Lhasa perque era massa perillos, vivint en petits monestirs i cases d'algun amic o parent llunya. Tan a mi com a 17 companys monjos ens buscaven.

Al cap de tot aquest temps, vaig comencar a treballar de camioner amb un amic meu. Transportavem fusta i altres materials per diferents llocs del Tibet. Aixi tot un any. I clar, durant tot aquest temps no vaig poder dedicar-me a estudiar sobre budisme, que era el que realment volia continuar fent.



CREUANT CAP A L'EXILI (en 3 intents)

Vaig decidir anar a l'exili per seguir amb els meus estudis sobre budisme lliurement.


INTENT 1

Va ser al 1991. Amb unes 38 persones varem viatjar a dins d'una camioneta de Lhasa fins a la ciutat de Shigatse. Alla pero, varem veure que hi havia molta vigilancia per part dels militars xinesos i varem haver de tornar a la capital. Era massa arriscat seguir direccio al Nepal.


INTENT 2

Va ser durant el mateix any. Com l'altra vegada, amb unes 40 persones tambe, varem viatjar durant dos dies de Lhasa a una zona propera a Shigatse. Vam parar en un poble, i des d'alla, varem comencar a caminar de nit, en direccio al Nepal. Van ser un total de 8 dies.

Al 8e. dia, varem ser arrestats per soldats xinesos. Durant les seguents setmanes varem passar per 4 presons diferents. La primera va ser en una propera d'on ens havien atrapat. Alla, l'unic lloc on ens van pegar, ja ens van comencar a fer tot un seguit de preguntes: el nom, d'on erem, la nostra familia, que feiem,... Jo, com tothom, nomes els hi responia mentides per no posar en perill a la meva familia. Despres ens van anar traslladant de presons fins a passar primer, una setmana en una de Shigatse, i posteriorment, una altra setmana a Lhasa. Alla, a mes tb ens preguntaven si teniem res a veure amb les manifestacions previes. Tot mentides clar. Va ser alla a la preso de Lhasa on vaig poder veure de nou a monjos del meu monestir que portaven empresonats 3 anys, des de les protestes. Al cap d'una setmana alla, la meva familia va pagar una quantiat de diners, tampoc no massa, i vaig poder sortir de la preso.


3R INTENT

Va ser l'any seguent. Al 1992 amb unes 16 persones varem viatjar en camio durant 6 dies cap a una zona propera a la frontera nepalesa. Per intentar trobar menys presencia militar xinesa vam buscar una zona allunyada de Shigatse aquesta vegada. Aixo si, no va ser facil. Varem haver de caminar durant 2 mesos. Ja cap els ultims dies ens varem quedar sense menjar i quan ens trobavem alguna casa de pages o alguns nomades, els hi canviavem roba que teniem per menjar. Varem tenir sort que era l'estiu i que ja en terra de Nepal no hi feia gaire fred.

Ja al Nepal vam anar directament cap al Centre de Refugiats Tibetans. D'alla cap a Delhi primer, i despres cap a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama.

Jo despres vaig anar cap a Mundgod, al sud de l'India. Alla hi ha tambe un assentament de refugiats tibetans i tambe diferents monestirs budistes. Vaig poder ingressar en un d'ells per seguir els meus estudis durant diferents cicles. Primer un de 5 anys, seguit d'un altre cicle de 5, un altre de 3, i finalment 2 anys mes, tots sobre diferentes tematiques de filosofia budista.



PRESENT I FUTUR

Actualment estic vivint a Dharamsala per uns mesos. Estic estudiant espanyol i astrologia tibetana. Tambe he vingut aqui per poder rebre tractament medic en un hospital. Molta gent que viu a Mundgod pateix problemes de salut perque es un lloc amb unes condicions molt diferents a les que teniem al Tibet. Al sud de l'India, hi fa molta mes calor i el clima es del tot diferent. Nomes pel fet de canviar i venir aqui Dharamsala, a alta muntanya i tot mes fresc, la gent ja millora.

Trobo a faltar molt a la meva familia. Tinc molts germans i els meus pares ja son grans. A vegades, durant tot aquests anys que soc fora, m'han dit que hi torni. A vegades pero, m'han dit que millor que no, que es massa perillos... L'ultim cop que vaig parlar amb ells va ser al juny o al juliol. Aquest dies no perque tot esta massa sensible per la celebracio del 60e. aniversari del naixament de l'estat comunista xines.

El meu desig de cara al futur es poder arribar a establir una entesa o comunio general entre totes les religions del mon per aixi poder ajudar a gent que realment ho necessita. Que les religions no siguin les causes de diferencies sino d'apropament entre la gent i els paisos de tot el mon.

I sobre el Tibet... vull que un dia sigui lliure. Pero soc conscient que aixo no passara aviat. Potser d'aqui molt temps... espero.. no n'estic segur...



Jampa T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

2 comentaris:

Tortamon ha dit...

Buda us guard a tothom i a totdon!

Voldria fer algun comentari sobre aquestes "Vides tibetanes a l'exili":

Tots ells, els qui heu vist fins ara, i algun altre que falta, formen part del meu dia a dia d'aqui Dharamsala. No he anat a buscar a ningu intencionadament.

Els hi vaig passar a cadascu un full amb 3 parts (Passat, Creuant, Present i futur) amb algunes preguntes que jo creia basiques per poder entendre una mica la seva situacio. Les perguntes els hi he donat com a guia general per explicar una mica la seva vida. En tot moment, han pogut afegir o explicar el que ells han volgut, amb tota llibertat. Jo m'he limitat a traduir o aclarir alguna cosa que no entenia.

De la mateixa manera, la foto que acompanya a cada vida tb l'han seleccionat ells. Sempre tenint en copmte el meu catatisme en l'art de la fotografia.

En Jampa, no ha volgut sortir tenir foto "per si de cas...". Aquest fet ja denota com van les coses... Tot i que ja li he dit que aquest blog nomes el veieu 4 gats (que estimo molt) i que en principi, no hi ha cap inflitrat del govern xines...no?

Dit aixo: no soc ni periodista ni traductor... l'unic que intento es veure-hi clar...

Tugxexe!
(que vol dir "gracies" en tibeta)

{Ara, despres de la llico, ja podeu continuar fent les vostres coses... no us molesto mes...}

A reveure!
(que vol dir "que ens tornem a veure" en catala)

Albert Tortamonla
(que es el meu nom de viatger, amb el gentilici "la", de nou en tibeta)

Albert ha dit...

Tashi dele TortamonLa!

Molt interesants els teus relats,I pensar que nosaltres vam fer la carretera de Lhasa per Shigathse fins al Nepal sense cap impediment!! Quina merda aquestes injustícies... veig que després de tant de temps encara estas ben entretingut...Així m'agrada! Jo de profe per Moià explicant la Cèl·lula eucariota, les aventures pel Niger ja són història...snif,snif... Fins aviat, o no, que per cert, tu també sembla que estiguis a l'exili...encara no t'ha caducat el passaport?!