M'assento a la llera del llac Pangong Tso, a sobre d'unes pedres petites. Es molt d'hora al demati i fa dies que no medito. Quedaria be que ara escrivis que no hi ha ningu al meu voltant. Quedaria be, pero seria mentida. A uns 200 metres veig en Michelle, un simpatic italia de xerrameca imparable, caminant i parant-se cada 4 passes per guaitar algunes pedres petites que podrien ser del seu interes.
Malgrat la meva lamentable flexibilitat fisica, intento acomodar-me tan be com puc en la posicio de lotus aprofitant tambe el lleuger pendent on estic assegut. Aquest es ja el primer entrebanc, o primer repte essent positiu, a l'hora de posar-me a meditar. Al cap d'uns moments, considero que estic mes o menys comode i amb l'esquena recta. I tanco els ulls.
Procuro centrar-me en la respiracio, focalitzant la meva atencio en el recorregut de l'aire: com entra per sengles forats del nas; com baixa cap als pulmons; fins arribar a la zona de la panxa, que inflo i inflo per uns segons, sense intentar de forcar excessivament. Un parell de segons de retencio, i focalitzo de nou el recorregut invers de l'aire, afluixant primer la zona de l'estomac i despres la dels pulmons, deixant que l'aire surti encara mes pausadament de com hi havia entrat. Repeteixo el proces unes quantes vegades mes, procurant fer-ho cada cop mes i mes pausadament...i unes quantes vegades mes...i unes quantes vegades mes...fins que... intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa.
Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa
Tanmateix, el soroll d'unes gavines m'interrompen. Tal com els pensaments que ens torben al llarg del dia. Primer em cago en ells. I aixi, aconsegueixen que em descentri. Ja no soc el so de l'aigua i el sol que m'escalfa. Despres, al cap d'uns moments de turbolencia mental, em recordo a mi mateix que no cal lluitar-hi, anar-hi en contra... Aixi, aprofito el vent que bufa perque s'emporti els crits lletjos de les gavines i els meus pensaments. Els intento deixar passar i... de nou intento ser, o encara mes, no-ser i nomes notar. Intentant ser aqui i ara, intentant captar l'eternitat del moment.
Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa
Albert Tortamonla
(Si em veies en Pau Riba, potser diria que soc l'Home Estatic. Ja m'agradaria!. Pero no, les orenetes no fan nius als meus cabells: aquestes terres son massa altes per elles, i el que encara ho fa mes dificil es que m'estic quedant calvo. Amb la qual cosa requeririen de la col.laboracio de grans enginyers....La tristesa em te corpres, aixo si.)
2 comentaris:
Iep Albert!!
Doncs si, nosaltres ja fa uns dies que tornem a ser per Catalunya: telefons mobils, assegurança del cotxe, declaracio de renda, bancs, metges,.... Durissim! pero com que tenim en cap de tornar a desapareixer al setembre la cosa s'esta fent mes portatil. La proxima escapada sera mirant de seguir un cami que vem trobar que ens podria permetre (si tot va be) de voltar a la vegada que currar...a veure si ens surt be, ja t'explicarem. I si al setembre encara corres per Asia a veure si ens veiem per fer una Tiger o una Chang o una Singa,...
Dolça tristesa? aquest llac m'ha teletransportat en algún lloc desconegut, on ets Albert? a la lluna de València?
quina gràcia escriure des d'una incòmode cadira d'oficina a una incòmode planície de l'Himalaya regada pel so de l'aigua i l'escalfor del sol.
Algún dia d'aquests em despertaré d'aquesta migdiada i et trobaré amb els ulls feliços, de color de llac.
Salut barbut!
Pedro
PD: ja ho veus, estic "al quite", gaudint dels teus narros (verbs, adjectius, alfisemes i altres elements emoció-gramàtics posats en una narració)
Publica un comentari a l'entrada