ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

dimarts, 25 d’agost del 2009

Composicio del meu Parlament Mental


No soc en Francino ni tinc formatgets. Pero m'atraveixo a fer el comentari pertinent sobre l'ultima enquesta i sobre com queda composat doncs, el meu Parlament Mental. Que us relato seguidament, o sigui ara, sense mes preambuls que aquestes paraules sobreres que fan que allargui la introduccio sense dir res ve l'analisi a la pregunta:


"CREIEU QUE EN TORTAMON HAURIA D'ANAR CAP AL JAPO PER AVIAM QUE S'HI COU?"


El Partit Liberal d'Extrema Esquerra -"Voti el que voti cardaras el que vulguis"- ha assolit la quantia de 11 neurodiputats. Aixi es col.loca en primera posicio. No massa lluny pero trobem el Partit de la Germanor Catalanonipona -"Si, i fer una abracada ben gran a en Takashi de part meva"-, amb 8 neurodiputats. En aquest punt ja podem afirmar el que queda clar: que una alianca entre aquests dos potents partits concentraria tot el poder, supererant la majoria necessaria de 15 neurodiputats i neurodiputades, i amb la decisio consequent fent-se del tot evident.


A partir d'aqui venen els partits minoritaris:

El primer d'ells, l'II - Iniciativa per la Incomprensio -"Que collons hi has d'anar a fer tu ara al Japo?"- ha obtingut 3 neurodiputats. A ell el segueixen, frec a frec, un raguitzell de sigles amb 2 neurodiputats: el PP, el Partit del Proleteriat -"Si, i a peu coix"- sempre amb objectius tan romantics, com inutils i poc realistes; la Lliga dell Il.luminati -"Luces de cruce en via interurbana durante la salida y la puesta de sol"- amb vincles forts amb la Internacionalista Esglesia de la Cienciologia; i els Capitalistes sense Fronteres -"Si, i ara mateix vaig al banc a fer-li un ingres al cc"-, pensant com sempre, que amb els diners esta tot arreglat. I ja nomes amb el neurodiputat de l'honor... el sempre simpatic, i present a totes les enquestes, PAPLA Paraules al Plat -"A mi m'agraden els macarrons amb sushi"- amb les seves propostes cul i naries ben atrevides.

Probablament acabin formant el Grup Mixt, clar que, si fessin el que es sol coneixer amb un llenguatge mes tecnic com a coalicio de l'hostia podrien arribar a fer-se fins i tot amb part del control del meu Parlament Mental amb 10 neurodiputats, sempre i quan els dos principals partits s'excedissin en l'art de fer la Puta i la Ramoneta. Com be sabeu, en neuropolitica no es pot descartar mai res.


Per ultim, nomes cal destacar el gran fracas de les dues propostes de dos partits ben oposats. Per una banda la Plataforma Antinipona -"No, els japonesos son gent perillosa"-, amb el seu discurs radical, no ha calat en els votants. De la mateixa manera que la seva antitesi el Partit de l'Oda al Kamikaze -"Si, i quedar-s'hi"-.



El Parlament Mental aixi ha quedat composat. Aixi ho heu volgut.



Properament, en el termini d'un mes (o dos), els partits es reuniaran i es marginaran els uns als altres i en funcio sempre dels interestos egoistes de poder de cada un s'acabara formant un equip de govern el maxim manipulador possible. I es que les tradicions s'han de mantenir. I mes en neuropolitica.



Albert Tortamonla, analista neuropolitic.


PD: Despres d'aquesta enquesta per determinar lliurement el meu present-futur, algu sap si es obligatori fer alguna enquesta profalangista ara? Es legal el que he fet o he desequilibrat massa la balanca? Envieu-me un comentari amb l'assessorament legal pertinent siusplau. I si la cosa realment pinta bastos, un mail personal. Us estic agrait.

dijous, 13 d’agost del 2009

El Gran Llibre de les Converses - Capitol V




CONVERSA AMB UN GALL D'INDI

Home - Ara ve nadal... saps com continua no?

Gall d'Indi- Je... quina gracia...

H - No, fora conyes. Deus estar acollonit quan ve nadal no?

G - Si, pero es pitjor per molts homes.

H - Perque?

G - Perque per molts d'ells es nadal cada dia. I la majoria no son catolics, curiosament.




CONVERSA AMB UN DROMEDARI O UN CAMELL

Home - Saps... no se mai si tu ets un dromedari o un camell. Em confonen els bultos. Pero se que ets un animal molt resistent en segons quins ambients.

Dromedari o Camell
- Doncs mira. A mi em passa el mateix.

H - A si?

D o C - Si. No se mai si ets un home o una dona perque tambe em confonen els bultos. Pero se que ets un animal molt destructor en tots els ambients.




CONVERSA AMB UN SALMO

Home - Salmo, tu sempre vas contracorrent?

Salmo - Si pero sense que normalment em criminalitzin.

H - Be, pero si com com insinues, algu de nosaltres va a contracorrent i el criminalitzen, almenys pot acudir als jutjats.

S - Si, com jo quan em trobo les preses.




CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA (III)

Home - Ei Llagosta, ja t'avindries a viure conjuntament amb les llagostes de terra?

Llagosta- Home, tu saps be que per compartir nomes el nom no es condicio suficient per portar-me be amb algu.

H - Ah clar.

Ll - Jo em porto be amb les llagostes de mar. Com tu amb els homes de terra. No?




CONVERSA AMB UN CANGUR (II)

Home - Cangur, perque no deixes que el teu fill s'espavili aviat sense protegir-lo tan?

Cangur - Oh es que es molt jove!

H - Pero no creus que el sobreprotegeixes dins d'aquesta bossa?

C - No pas mes que dins la vostra bossa.

H - Oh, nosaltres no en tenim pas de bossa marsupial.

C - No, una encara mes efectiva: la immobiliaria.




CONVERSA AMB UN COLOM DE CIUTAT

Home - Colom de Ciutat, no podrieu vigilar una mica i no reproduir-vos tan?

CdC - Perque?

H - Perque ho embroteu i contamineu tot, deixant la vostra merda pertot arreu.

CdC - Ostres, perdona! Pero sincerament, nosaltres nomes intentem guanyar-nos la vostra confianca intentant imitar-vos amb els nostres propis recursos.




CONVERSA AMB UN GRIPAU

Home - Gripau, perque si tens un "cigarro" a la boca no pares de fumar fins a petar?

Gripau - I perque tu, sabent aixo, me li fots a dins?




CONVERSA AMB UN ANEC

Home - Ei Anec, com us ho feu aixo de capbussar-vos durant tanta estona sense treure el cap?

Anec - Oh, si "lo" nostre no te merit. Vosaltres si que teniu merit que us podeu passar anys i vides capbussats sense treure el cap!




CONVERSA AMB UNA GARSA (II)

Home - EH!!! Que fas robant-me aquest collaret! No saps que aixo de robar no esta be?!?!

Garsa - I tu m'ho dius?

H - Ei que jo soc cristia!

G - Ha! Ha! Ha!

H - Que?!? Que fas?!? Des de quan podeu riure les garses?

G - No, no puc. Es una surrealitat del nivell que m'acabes de dir.




CONVERSA AMB UN LLIMAC

Home - Llimac, ja saps que deixes un rastre molt llefiscos per on passes?

Llimac - Si, es cert. I que?

H- No res, pero no et fa vergonya?

Ll - Si, segur... ja us agradaria a vosaltres deixar nomes un rastre llefiscos.

divendres, 7 d’agost del 2009

Els meus ultims dies ladakhis - Ladakh en imatges maques


Benvinguts al Ladakh!



Abans pero, comencarem recitant els kangyur, brandant un dorje...




... i fent unes ofrenes als Deus Protectors...



... des de dins del temple estant... (Alerta! El barret de cowboy del monjo del costat no era pas gaire corrent).



FESTIVAL DE HEMIS




Foto - El Guru Padmasamvaba, altrament conegut com a Guru Rimpotxe, cobert sota un paraigues. Va ser un personatge clau per a l'establiment del budisme al Tibet. Es altament venerat. En alguna ordre budista al mateix nivell que Buda Shakyamuni, el Buda Historic. Els franctiradors fotografics atacaven pel flanc de l'esquerre.


L'ESPECTACLE SUBLIM

L'espectacle era sublim, excels. L'escenari era elpati d'una gompa historica enmig de grans muntanyes pelades. Els monjos emmascarats ballaven i escampaven el Dharma pels 4 costats. Saltirons i giragonces es combinaven ara amb silencis, ara amb estridencies de platarets, trompetes i tambors. Els franctiradors fotografics disparaven a discrecio. Que vol dir l'hostia-centes vegades per cada nanosegon. Pertot arreu, per tots els racons, totes les coses, tots els badalls. Tot. Ho fotografiaven tot excepte un cosa que ni el mes gran dels objectius ni el mes enlluernador dels flaixos podien captar: la seva propia miseria i falta de respecte.



Foto - L'instrumentam. Podeu veure un senyor vestit de verd i amb una matrelleta a la ma. No em va quedar clar quina part del Dharma vindria a representar.




Foto - Aborigens de la terra. Ells com a minim tenien mes idea de que anava tot plegat.




FESTIVAL DE LAMAYURU, petit, humil i fet amb foc de llenya


Foto - Mahakala, un dels Deus Protectors del Dharma mes mediatics, amb els seus col.legues. Les espases no son per tallar caps. Al contrari: son el simbol de tallar la ignorancia de socarrel.



Foto - El "poble" de Lamayuru. Petits i grans atenent a les dances, que com em va explicar l'Acitunita (gracies!), no deixen de ser representacions per explicar els ensenyaments de Buda d'una manera mes atractiva i pedagogica.




Foto - Varies coses a observar: els monjos dansaires al voltant del pati; els dels barrets vermells amb les famoses trompetes de so contundent al mig; els petits skinheads del Dharma a 2a graderia del gol Nord; i al gol sud, entrades mes barates, laics budistes veterans i novells. Ja esta. No cal observar res mes.




Foto - Nena no espantada segurament per la familiaritat i perque el Club Super 3 no pot fabricar nens docils al Ladakh (per be que en Tomatic sempre m'havia fet mes por que en Megazero...un tomaquet parlant...marededeusenyor... i despres hi ha qui diu que el budisme es misterios...).




Foto - I parlant d'en Tomatic...



IMATGES VERMUT




Foto - No hi ha paraules per descriure el llac Pangong Tso, encara que "l'hostia maco", tot i no ser gaire romantic podria comencar a ser valid.





Foto - "Polo", a mes de ser el nom d'un producte estiuenc es el d'aquest esport. A casa nostra hi solen jugar els del cocodril al pit. Al Ladakh no ho se, pero historicament, junt amb el tir amb arc, son els esports mes practicats. Malauradament o no, ultimament es veu que va perdent pistonada.




Foto - Comentari evident: finestres ladakhis.




Foto - Roda d'oracio que servia per difondre el Dharma, sumant punts per la teva propera reencarnacio, i alhora i no pas menys important, de parada d'autobus.




Foto - Pastora ladakhi de Lamayuru. No hi havia adhesius del burro ladakhi perque aqui l'animal mes galactic es el yak, tot i que no es pas que se'n vegin massa. {Que no es desprengui d'aquest apunt que els yaks serien del Madrid. Pobres... son humils i pacifics, i no s'ho mereixerien mai de la vida... els yaks clar...}





Foto - Stupes amb coloraines




Foto - Burro al pas de Changla I. Aquest amb parsimonia, neu i banderoles.




Foto - Burro al pas de Changla II. Aquest, amb la ma al cap despres d'impactar burrament amb el cartell enunciador; i aprofitant l'infortuni per cobrir-se la calvicie d'un sol que, a 5360 m, pica d'una manera forca important.



Foto - Xofer caixmira a dins del camio. Com podeu veure no portava ni el poster oficial d'una paia amb el mamellam enlaire, ni cap bandera de cap equip de futbol. Clar que potser hi portava tots el escuts dels clubs de criquet de la lliga professional de l'India i de l'estranger.




Foto - Si quan em mori m'haig de reencarnar amb una bustia, de ben segur que triaria el mateix lloc que aquesta: a Lamayuru. El lloc esta molt be, bona harmonia, i poca gent. O sigui, poca feina.




Foto - Leh a vista de pajaru.




Foto - Aixo ja haurieu de comencar a saber que son rodes d'oracio. A mes, de la mateixa manera tambe haurieu de saber que les fan girar en el sentit de les agulles del rellotge (sempre i quan us trobeu en l'hemisferi nord), i fins i tot, que cada cop que giren el mantres escrits escampen els bons auguris arreu del mon (a l'hemisferi sud tambe).




Foto - La Gompa de Thiksey. El vacum es present arreu.




Foto - Nen afable en primer pla. Va sortir amb una posicio una mica raper, ben cert.




Foto - No es el local de la Penya Blanc-i-Negre del Newcastle o del Borgonya. No, encara no. Es una casa tipica on hi viuen els monjos ladakhis que resideixen a la gompa.





Foto - Fixa't-hi be SuperLopez que les pastanagues son les bones! E lu atre que has de treure!





Foto - Versio San Fermines a Leh, just al carrer de davant de casa. I renglera de tifes al sol a sobre del mur.






Nga alta skyotle Ladakh...

JULE!


divendres, 31 de juliol del 2009

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (i III): el Meme i la Abi.

Foto - En Tashi Norbu! pencant en una claveguera d'un carrer del costat de casa.


En TASHI NORBU!: El meme, EL MEU AVI.

Rapat, amb arracada i sempre vestit amb la tunica oficial ladakhi, aquest era el meu avi. En Tashi Norbu! Els rumors deien que, el pare d'en Wangchuk (veure capitol anterior), tenia uns 82 anys. Trempat i cridant l'omnipresent "JULE!" a tort i a dret, es passava la vida pencant com si en tingues 18. O be, millor dit, com si en tingues 28, perque almenys els nanos de 18 anys de casa nostra no foten ni brot. Tan es aixi, que a les 6 del mati ja comencava feinejant. Tan amb els dzos (si barregem un yak amb una vaca i remenem fort, en principi, surt aquest fornit animal), com enfilat en una teulada sense pentinar el gat; tan pels camps de civada, com remenant ves a saber que del clavagueram de Leh...

Malgrat que no eren parents de sang amb la Zangmo, s'hi assemblava pel seu constant trafec amunt i avall, i per la seva bonhomia, tambe amunt i avall, i que tenia el seu punt algid tot sopant amb el turistam. No es tallava amb ningu. Aixi, mentre brandava la roda d'oracio de tot bon budista, seguint sempre la direccio de les agulles del rellotge, de tan en tan deixava anar algun comentari en ladakhi que m'hagues agradat poder entendre millor perque de cop es fotia a riure sol o amb la seva germana...Que be... Ja m'agradaria arribar als 52 en el seu estat fisic i actitud afable.


!--> aquest simbol preten demostrar la potencia i vitalitat d'aquest senyor, aixi com els crits que fotia en repetir el seu nom una i altra vegada perque entres, es quedes, i fos recordat pel cervell del turista de torn.


La NORDIN: La abi, LA MEVA IAIA

Foto - Aqui tenim la casa Tsavo, la de la meva familia de Leh. No tinc un primer pla de la Nordin perque no li agradaven les fotos i aixi ho demostrava fotent-se a cridar d'una manera forca important. Malgrat tot, en aquesta panoramica general de la casa la podeu veure mentre estava treballant i resant alhora.


Vestida de manera tan oficial com el seu germa, en Tashi Norbu!, pero mes arrugada que els papers del financament (aprovats o sense aprovar) tenim a la Nordin. La seva feina pero, a simple vista, era un xic diferent: es tractava de passar-se tot el dia fent anar la mala (rosari) boleta a boleta (n'hi ha 108) tot repetint cada cop el mediatic mantra budista"Om Mani Padme Hum" (= La joia es en el lotus). El seu lloc de treball era en dos ambients de la propia casa: o a la cuina, al mati i al vespre; i al porxo, la resta del dia. No sortia mai de casa. I amb el ritme tranquil que et deuen imposar uns 87 anys a les espatlles, feia el repos que segurament ja li tocava despres d'un vida de feina diaria i tradicional que ha tocat a tota dona ladakhi fins al present. De tan en tan pero, encara feia alguna feineta com desgranar una mena de mongetes o donar 4 herbes a un vedell que voltava pel pati exterior de casa. Per be que la seva principal activitat o millor dit "missio autoimposada per ella mateixa", compatible amb fer anar la mala, era la de vigilar des del porxo. Vigilar, ves a saber que, pero vigilar. I sobretot demanar al turista que marxava "City? Market?" aixi...tot seguit i amb un accent iaistic en anlges molt divertit. Jo mai estava segur de que li havia de respondre perque no veia cap diferencia real entre la ciutat i el mercat, per mi tot era el mateix, la veritat. Pero sempre procurava respondre-li alguna de les dues opcions... aviam si li agradava.

El que si que li agradaven segur eren els platanos, que a vegades, si hi pensava i em veia amb cor de barallar-me pel preu amb el fruiter caixmiria de torn, li portava. Com les xocolatines, a la Nordin li entusiasmaven sengles productes tous. I a la seva dentadura no existent encara mes.


Albert Tortamonla


Perque el meu avi no va anar a Cuba sino al Ladakh!


JULE TSAVO! NGA DAKSA SKYOTLE!

dissabte, 25 de juliol del 2009

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (II): en Wangchuk, el meu Apale.

Foto - Gaudint d'un merescut descans entre galetes i te, en Wangchuk i la Zangmo, en una matinal a l'hort de casa... Les coliflors podien esperar una mica.


Si la Zangmo era molt bona dona, el seu mig albercoc (adaptant a la fruita nacional del Ladakah l'expressio popular que va adoptar com a nom l'horripilant programa del calvo Jesus Puente) era 3/4 del mateix. Bon home. Bon home que de tan en tan al vespre li agradava fotre algun traguinyoli o algun cigarret. Els beuratges variaven entre dos: o be chang (el que diuen que seria la cervesa tibetana o ladakhiana encara que no s'hi assembla una merda ni dues, ni seques ni sense assecar) o be algun rom mes classic de marca molt desconeguda. Sobretot es aquesta ultima pocio la que provoca efectes mes respectables a 3500 metres d'alcada. Aixo si, el ritual alcoholic es feia a cara descoberta. Per contra, el tabac, no gaudia de la mateixa reputacio. Aixi, d'amagat, en Wangchuk se'l solia fumar a la fosca de la terrasa bo i guarrejant la solidaritat sempre oferta per algun viatger fumador. El seu mig albercoc li tenia prohibit aquest bici. Si l'enxampava es podria encendre una mica de polemica entre ells, pero res, tot tan suau com el psturar pacific de d'una parella de yaks (el remugant nacional). Els somriures entre ells s'esdevenien sovint. I m'agradaria resaltar aquest comentari, encara que pugui sonar a papallones i globus de colors mentre la gent s'estima i l'arc iris brilli en un cel blau clar. Malgrat que vaig suspendre mates de COU, despres d'unes operacions varies de sumes i restes i arrels pubiques, calculo que deuen portar mes de 20 anys de casats. Fins i tot 25 diria, tenint en compte que la filla gran en te uns 23 o 24 i que probablemet no fou concebuda ni en pecat cristia ni en pecat budista. En fi collons! Que reien!

I tal i com deia indirectament en l'anterior capitol i si encara no ha quedat prou clar, ell, el meu Apale no era qui portava els pantalons. Ara, que tampoc anava a toc de pitu, no ens hem d'enganyar. Aixo quan parlem de les tasques de la llar, en les que col.laborava sovint: rentant plats, pelant cebes, barallant-se amb el sempre conflictiu calentador, o regant a l'hort a altes hores de la nit d'acord amb una distribucio incomprensiblament aleatoria de l'aigua de regadiu de Leh. Pero quan parlem de les tasques de fora la llar si que anava a toc de pitu. I molt. Moltissim! I pobre d'ell que no: treballava de taxista. I si en aquestes terres no tens la capacitat de fer anar el claxon unes 23577 vegades per segon, val mes que vagis a llom d'un yak.

Albert Tortamonla

dimarts, 21 de juliol del 2009

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (I) : La Zangmo, la meva Amale.

Foto - La Zangmo en accio: preparant xapatis a la cuina de casa.


Qui portava els pantalons, qui tallava el bacalla, qui remenava les cireres, qui recollia la merda de vaca... aquesta era la Zangmo: la meva amale, la meva mare ladakhi. Encara que les arrugues n'hi posaven mes, ella afirmava tenir uns 40 anys. Amb una capacitat de treball bestial, era d'aquelles persones al.lergiques al descans, que nomes es permetia un cert grau de relaxament quan era tard, al vespre, tot sopant entre els pocs hostes o be amb la seva familia. La resta del dia, que per ella comencava ja pels volts de les 5 del mati, no parava de feinejar. Combinava les diferents tasques que calia fer d'acord amb la vida tradicional ladakhi: a l'hort... plantant, regant, traient males herbes, recollint verdures; pel cami... recollint les famoses merdes seques de vaca; a la cuina... fent tes de menta i ladakhis (com el tibeta amb sal i mantega) o cuinant el sopar a foc lent, amb llenya i la merda de la frase anterior; al pis de dalt... netejant habitacions, regant les plantes o empolainant la sala que fa funcions de minitemple budista com a tota casa vella ladakhi; al Main Bazaar, el carrer principal...venent naps o una mena d'espinacs per fer els classics momos... non-stop. De tan en tan algu li preguntava "No estas cansada Zangmo?". I ella es fotia a riure.

Com una mare, veritablement. Aixi la sento i aixi es comportava. Amb les 4 paraules basiques que sabia en angles, i que intentava allargar per a qualsevol situacio: quan marxava sempre demanant aviam on anaves o quan a la minima que podia ja et posava una mica mes de momos o d'arros al plat... i al cap d'una estona encara una mica mes... i a acabar-t'ho tot, evidentment!... passant olimpicament de la meva resposta de "tsapik" ("una mica" en ladakhi) a la seva pregunta clarament retorica per ella i totes les mares del "more? more?". Ella ja es la meva amale.

I com a tal, despres d'una estona de dir-le que l'endema, al cap de mes de 2 mesos, marxava de Leh amb en SuperLopez, ja ens va venir amb una bossa amb 4 xapatis i un pot de melmelada. Ja ens havia preperat el dinar de l'endema.

JULE ZANGMO!


Foto - La Zangmo en accio II: aquest cop, ben d'hora al demati, a punt per feinejar a l'hort.


Albert Tortamonla

dimarts, 14 de juliol del 2009

Els meus dies ladakhis - Tortamon vs. SuperLopes: Encontre pescallunatic a Leh

Foto - Tortamon i SuperLopes flanquejant la Zangmo, la nostra mare ladakhi. Per cert, el combat de les calvicies el guanyo jo: l'atac frontal es superior al lateral. Potser ja no som aquells nens del Rocaprevera?

Fa pels volts d'una setmana que comparteixo els meus dies ladakhis amb l'Albert Lopez, amb qui vaig compartir moltissims dies egebes, unes miques forca mes que els ladakhis, entaforats tan felicment com inconscient dins l'Escola Rocaprevera.

Amb ell i altres companys, vam intentar lluitar en contra de l'opressio que patiem per part dels professors. Molts de vosaltres ja ho sabeu, i sino ara es el moment de revelar-ho (il.lusos!): com de ultramimades tenien a les nenes. I puc dir noms de professors, cosa que no ho he pogut fer fins ara, ara que soc lluny. Els sabeu tan be com jo: en Dames i en Josep Maria. Quina pedagogia mes sexista! Marededeusenyor! Elcritalcel!

El fet principal on es reflectia era del tot evident: el misterios criteri amb el que s'adjudicava la pista a l'hora del pati. Els hi agradava tan realment l'esport del patinatge? O be era un simple boicot per evitar que els nens ens desenvolupessim en la practica de l'esport rei?

Amb aquesta emprenyamenta reeixida, amen d'altres coses, tambe es cert, un servidor i SuperLopes celebrem apats abundants, bo i mastegant velles batalletes. Per be que si us soc sincer sobre tot el tema anterior... a mi m'afectava molt, pero a l'afable SuperLopes se li enfotia bastant. Ell sempre preferia tirar pedres amb en Puigdecanet.


ENCONTRE PESCALLUNATIC A LEH

Ara anirem a cridar al cel,
que aqui es mes aprop.
I ho farem fort
i de nit...
que per alguna cosa som pescallunes.

I jo xutare la lluna
i ell li tirara pedres,
i la tocarem...
que per alguna cosa som pescallunes.

dimecres, 8 de juliol del 2009

El Gran Llibre de les Converses - Capitol IV



CONVERSA AMB UNA CIGONYA

Home - Ei Cigonya, vosaltres porteu els nens de Paris?

Cigonya - Be, no tots. Pero els vostres si.

H - Ah. I els altres?

C - Els de l'Africa, per exemple, els portem del Vatica.

H - Caram! Quin trajecte mes llarg!

C - Si, per aixo no solen durar gaire.



CONVERSA AMB UN CAMALEO (II)

Home - Ei Camaleo, tu sempre t'estas camuflant per qualsevol lloc?

Camaleo - No, sempre no. Nomes quan veig que perillo. Com vosaltres de fet.

H - Oh, pero nosaltres no podem camuflar-nos i desapareixer sobre qualsevol superficie!

C - Com que no?!? Si nomes heu de fer que obrir el calaix!

H - Que? De que parles...? Quin calaix?

C - El de l'armari del cervell. Nomes feu que obrir-lo i canviar-vos de jaqueta.



CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA DE MAR (II)

Home - Bones, Llagosta de Mar.

Llagosta de Mar - Hola.

H - Saps que estas de sort?

Ll - Ah si? I perque?

H - Perque ets un animal molt preuat...no com les llagostes de terra.

Ll - Ah, doncs em sap greu.

H - Greu?...Perque?

Ll - Perque no he vist homes que visquin al mar.



CONVERSA AMB UNA ANACONDA

Home - Ei Anaconda!

Anaconda - Ei! Que hi ha?

H - A tu no et fa vergonya enrotllar-te al voltant de l'enemic per ofegar-lo i aixi matar-lo?

A - No ho se, suposo que no...a tu te'n fa?

H - ...

A - I jo nomes mato a una presa... jo no puc ofegar pobles sencers.



CONVERSA AMB UN MONO

Home - Ei Mono, que fas que sempre vas fent tonteries?

Mono - Ja i que!?! Soc un mono no?

H - Si esclar, esclar... I de fet, tambe hi ha forca humans que fan tonteries.

M - Ah si? I tambe els hi doneu platanos?

H- No. Els hi donem milions de dolars a finals de cada mes.

M - Ah clar, i despres es compren platanos?



CONVERSA AMB UN CANGUR (I)

Home - Cangur, que tambe patiu probemes d'especulacio que sempre hagueu de tenir els fills a casa?

Cangur - No, "lo" nostre es natural.



CONVERSA AMB UN DOFI

Home - Ei Dofi, vosaltres us comuniqueu a traves de sons molt aguts oi?

Dofi - Si.

H - I ja us enteneu be?

D - Si. I vosaltres tambe us comuniqueu no?

H - Si.

D - Amb sons aguts tambe?

H - No, no... aixi no...

D - Ah, i ja us enteneu be?



CONVERSA AMB UN LLEO DE ZOO

Home - Ei Lleo, quin final mes trist no per un animal tan salvatge com tu?

Lleo - Si, gracies.



CONVERSA AMB UNA GARSA (I)

Home - Saps que tens un crit escandalos, lleig i patetic com si t'estiguessin escanyant?

Garsa - Oh si perdona! Potser et molesto perque no et deixo escoltar la dolca melodia de les escabadores?



CONVERSA AMB UNA ANGUILA

Home - Hola Anguila.

Anguila - Hola.

H - Es cert aixo que paralitzes a les teves preses amb descarregues electriques?

A - Si, jo no faig servir paperassa.

dilluns, 29 de juny del 2009

Els meus dies ladakhis - Tortamon a Leh: tradicio o dissolucio?

Foto - Arquer ladakhi apuntant be a la diana de la globalitzacio. En aquest cas era un CD.


Entaforada en una vall relativament verda i envoltada de paratges ferestecs, sense el relativament, hi trobem la capital del Ladakh: Leh. Que no us enganyi la paraula "capital" per pensar que es una ciutat bullent com d'altres de l'India. No, ans al contrari. Nomes a 10 minuts del centre neuralgic, que formen els carrers del Main Bazaar i l'Old Fort, et pots trobar persones plantant tomaquets o pastanagues, bo i aprofitant que ara es una bona temporada per al seu cultiu aqui dalt. I no ho planten fent trampa com fan en molts balcons de Barcelona rampinyant els avencos tecnologics de l'apassionant mon de l'horticultura. La terra es terra i l'aigua ve del riu.


Foto - Un tros de Leh.

Enlairada a uns 3500 m., te uns 30000 habitants repartits en dues comunitats: la budista i la musulmana. La primera, la majoritaria (70-80%), la formen els aborigens ladakhis conjuntament amb els nombrosos exiliats tibetans que ja fa anys que resdieixen aqui gracies a la inestimable col.laboracio del govern xines. De fet les condicions en les que viuen aqui son les mes similars a les que es trobarien al seu Tibet natal. Almenys pel que fa a la religio i condicions climatologiques: tota la terra ladakhi es de llegat budista impepinable des de segles i segles (sense amen), la llengua es diferent pero germana amb el tibeta, i les imponents muntanyes nevades i pelades podrien ser repliques de moltes zones del seu pais. La segona comunitat permanent la conformen els bons comerciants caixmirians que historicament, i de mica en mica, es van anar instal.lant a la zona. De mica en mica perque no fa 4 dies d'aixo, sino uns 4 segles.



Foto - Escenes del carrer principal de Leh: el Main Bazaar. A la foto de dalt, al fons, es pot veure el Palau de Leh, que governa la ciutat. La imatge esta cremada degut a la meva poca destresa fotografica. No preten ser una metafora sobre que caldria fer amb les reialeses... per be que...

La realcio entre ambdues no es de flors i violes. Viuen separadament i de tan en tan hi ha hagut periodes de crispacio respectable. L'ultim va ser fa uns 4 o 5 anys quan fins i tot es va haver de decretar un toc de queda a tota la ciutat. Alguns ladakhis veurien amb bons ulls tenir un major poder politic, que actualment es en mans del Govern de Jammu i Kashmir, com aixi s'anomena l'estat en el que esta inclos el Ladakh. Globalment dins aquest estat, la poblacio budista esta en molta inferioritat respecte a la musulmana. Pero que reclamin un major grau de poder politic no vol dir que vulguin deixar la mare India. Els propis ladakhis afirmen que treuen beneficis importants del govern central indi i aqui tot i que es del tot diferent a la resta d'estats, les vaques continuen pululant pel carrer lliurement i menjant papers i delicioses escombraries...

Aquesta quantitat i divisio de persones i animals varis val per tot l'any, excepte ara, la temporada d'estiu, on hi hem d'afegir comunitats lligades amb el turistam: el propi turistam, a vegades actuant amb el paper de persona pero sovint actuant amb el d'animal, i que podriem separar en 3 subgrups: turistam indi, turistam hebreu i turistam sobrant, entre els quals m'hi incloc, cloc, cloc; i els treballadors del botigam pel turistam (sobretot gent del Nepal i d'algun estat del sud del Ladakh).

Foto - A Leh el combat esta servit: pagesos i pageses llaurant amb l'ajuda dels dzos (animal sorgit del creuament d'una vaca amb un yak) enfront de la industria turistica (animal sorgit del creuament d'un lloc brutal amb l'exces de cales del turistam en general).

Es trist veure com es transforma Leh quan entra de ple en temporada alta. Per be que es evident que la gent del Ladakh en treu un benefici economic molt important, el turisme afecta negativament a l'estil de vida tradicional ladakhi que havia perdurat intocable fins als volts dels anys 70, quan es va obrir la veda pel turistam en algunes zones del territori. El Ladakh i la seva gent cada cop es va semblant mes a qualsevol altra lloc del mon. Hi ha algunes ong's, de locals i foranis, preocupades pel tipus de desenvolupament que s'esta duent a terme. Procuren posar al descobert una gran problematica derivada de la invasio que es produeix cada estiu, juntament amb el que es ven constantment en posters, revistes, televisions, internets i interbruts... : la infravaloritzacio dels valors de vida tradicionals per perseguir els "falsos avantatges" de la vida occidental, que fa que tinguem gustosos gelats a la nevera per compartir-los rapidament amb el fill o l'amic, no perque es fondran aviat sino perque es el nostre temps que es fon mes rapid que els collons de patapalos de taronja...

D'aquesta influencia se'n deriven diferents problematiques notables, una mica mes importants que tots els patapalos de taronja i de llimona junts... : l'abandonament de la vida rural, el pal de paller de la vida ladakhi, sobretot per buscar una especialitzacio en professions (botigues, agencies de viatge, restaurants,...); el no control de les creixents deixalles, cosa que no passava abans ja que es consumia el que es conreava i no productes plastificats importats d'altres zones; escassetat d'aigua (aqui hi juga un paper clau el tradicional lavabo ladakhi, equivalent a la nostra comuna, que esta perdent pes pel cagodrum occidental); l'educacio dels nens, que ara tots van a l'escola per aprendre a fer derivades sense saber si d'una tija de fulles petites se'n derivaran patates o pastanagues... Tambe es evident: esta molt be que els nens vagin a l'escola a aprendre "coses", pero potser caldria replantejar-se quines haurien de ser aquestes coses. I aixo val tan pel Ladakh com per Catalunya o Swazilandia... I de fet, quin dret tenim nosaltres, els occidentals, a dir que "no! no canvieu! que sou de putamare!"? Si fem l'exercici de mirar-nos a nosaltres mateixos veurem que, almenys jo, quan surto de festa no acostumo a posar-me la barretina, ni les noies aquella reixa alas cabells, i el que es mes greu: les nenes maques al demati ja no s'alcen per regar...c'est la globalitzacio... Ladakh: prepara't que ja ve!


INSULT A COLONITZADORS

Colonitzacio

Cul Nihilitzacio

A la
merda del res!


Albert Tortamonla

PD: hosti, perdoneu pero m'ha acabat sortint un escrit llargarut...que no us sortin nafres a la vista, i menys al cor.

Foto - I amb unes dances tradicionals ladakhis acomiadarem aquest post.

dimecres, 24 de juny del 2009

ISTÒRIA DE UN ZUPERHEROI CUTIDIA (ascrita en primera perçona)


L'ABANS
: Vatua noi el què m'han explicat avui a cau d'orella! Es veu que des d'un temps ençà, un superheroi, d'aquells que van amb malles, calçotets per fora, botes, per fora també, i un símbol clar i cridander al pit, pulula pels carrers de pobles i ciutats del nostre país. I es veu també que s'enfronta molt violentament a aquell qui gosi plantar-li cara...

EL DURANT: i mentre estic escrivint sobre reflexions vàries i parides múltiples, noto com es va obrint la finestra del balcó grinyolosament. Em giro i...efectivament: és ell. És ell! El grandíssim capsigrany esbudellador de l'ortografia pulcre i la morfosintaxi impecable! Perdona'm gentil lector. És hora de deixar el teclat, arronsar els dits per crear punys i enfrontar-me a l'infortuni: la incertesa del combat...

SPLASH!! PATOUM!! RRRACAFLAS!! FLAS!! FLAS!!

EL DESPUÉS: he astat derrutat. Yo tanbé he queigut. Ha guañat él. El grant zuperheroi de la zeta trancada al pit, que bolta cade día pal carré... : SUPER-POROMPOMPEU!

CONCLUSSIÓ: Vijila! Que no caigis tu tanbé!

Alber

PD: el titul se ma va acudir despúes tanbé. Claru.

FALIZ SAN CHOAN A TUTOM!!!