Per Sant Jordi...un llibre didactic: Curs de Cuina Iraniana 3F (Farsian Fast Food)

Foto - L'Abgusht, el millor plat de la cuina iraniana.

Avui... TRUITA NUCLEAR

Ingredients (per 2 persones) :
- 3 ous de gallina persa
- 200 gr. d’urani poc enriquit
- Un polsim d’imbecil·litat
- I una mica de sal

Elaboració:
- Ho posarem tot dins d’un bol i ho remenarem ben remenat, fins que quedi una massa líquida de color groc-verdós més o menys homogeni. Ho passem 3’ per l’accelerador de partícules , a velocitat mitja-alta. Quan veiem que la fluorescència verda predomina sobre la groga ja a està llest. A gaudir del plat!



Avui...OUS Al XADOR

Ingredients (per 4 persones) :
- 8 ous de gallina persa
- 400 gr. de farina
- Tinta de pop
- 0’5l. de capquadratisme religiós
- I una mica de sal

Elaboració:
- Posarem els ous en una olla amb aigua bullent. Al cap de 10-15’ els traurem i els pelarem. Mentre bullen però, aprofitarem per amassar la farina amb la tinta negre del pop i una mica de sal. Quan n’obtinguem una massa compacta, en fem boles de la mida del palmell d’una mà no molt bèstia, i amb l’ajut d’un corró les aplanem en forma de cercle perfecte. Repeteixo: perfecte. Val. Agafem cada un dels cercles perfectes i els fregim en una paella, per les dues bandes, durant 5’ aproximadament, bo i procurant que mantingui un xic d’elasticitat. Traiem doncs el cercle de farina i tinta fregit i el col·loquem a sobre d’un ou dur, que a aquestes alçades si no hi hem pensat ja l’haurem liat i en podrem tornar a posar a bullir 8 més. Sigui a la primera, sigui a la segona, un cop hem col·locat el cercle farinotintós damunt de l’ou dur, cobrint-lo tot ell, hi farem un foradet vigilant que quedi a la part alta, a una mica més de ¾ de l’alçada total de l’ou, i procurant no tocar la clara dura. Podem aprofitar aquestes petites restes sobrants de la massa per completar un guarniment de manera molt original i en funció de la creativitat de cadascú... A gaudir del plat!



Avui...ESPAGUETIS MANTOLATS

Ingredients (per 1 persona) :
- Menta NO!
- 26 espaguetis
- Tomàquet triturat incolor
- Pebre vermell
- Pebre verd
- Pebre blau
- Pebre groc
- Pebre blanc
- 2’5 l. d’aigua
- 244 l. de paciència
- * El truc!: en cas de no tenir tots aquests pebres podem fer servir pebre gai, per així, en aquest cas, sortir del pas i no de l’armari.

Elaboració:
- Bullim els 26 espaguetis fins 5’ abans del dente. Els agafem 1 a 1 i els banyem en un plat que prèviament haurem omplert d’aigua tenyida encara més prèviament amb cada un dels pebres corresponents. Al cap de 2 dies en remull, els traiem. Llavors agafem 1 espagueti i, amb els 244 l. de paciència, l’anem entrecreuant amb els 25 espaguetis restants. Llavors agafem el 2n espagueti i repetim el mateix procés. I així successivament fins entrecreuar-los tots, sempre procurant que no se’ns en trenqui cap i fent una senefa molt maca, i vigilant fins i tot més encara que abans, que no barregem colors no complementaris amb complementaris...A gaudir del plat.


Avui...SOPA D’OPI

Ingredients (per 2 regiments d’un exèrcit d’ocupació) :
- Molta aigua
- Oli robat de planta refinadora
- Opi espoliat de planta natural
- *El truc!: en cas de no tenir opi natural, com a alternativa, podrem fer servir 20 equips de futbol de qualsevol lliga europea, amb tots els seus respectius entorns.

Elaboració:
- Posem molta aigua a bullir en una olla industrial, amb un xic d’oli robat de planta refinadora. Quan estigui bullint hi tirem l’opi o els 20 equips de futbol, amb els seus respectius entorns... I a matar de gust!

A. Tortraj,

ja des de Nova Delhi, on el barri de Paharganj continua fent el seu xup-xup habitual...

QUE US REGALIN UNS QUANTS LLIBRES I MOLTES ROSES!

Tortamon jugant al Joc de la Burrucracia: el joc del dau de les 8 cares

INICI DE LA PARTIDA: DIMARTS 31 DE MARC del 2009 - TEHERAN, CAPITAL DE L'IRAN.

Agafo el dau i comenco a remenar, comenco a jugar...

TREC UN 2:
Caic a la casella de l'Ambaixada del Pakistan. Pero he arribat tard. La seccio dels visats esta tancada despres de l'hora i mitja diaria que esta oberta als jugadors. Parlo per telefon des de la recepcio amb nosequi i em diu que em cal una "Carta de la meva ambaixada a Teheran".

TREC UN 0:
Busco la meva ambaixada i en no trobar ni cap local de la penya blaugrana de Teheran ni cap sucursal de La Caixa, caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Demano la carta que m'han demanat a mi, que es un simple paper dient que jo tinc un passaporc espanyol, per poder creuar per terra cap al Pakistan. S'enfaden amb mi i m'esbronquen...em pregunten "perque no demanava el visat paki a Madrid abans de marxar?" doncs "perque no en tenia ni idea de quan podria creuar-hi". Resumint: NO em donen la carta perque consideren que creuar la frontera irano-pakistani es perillos (es la zona del Baluchistan, un triangle entre l'Iran, Pakistan i l'Afganistan). Haig de canviar els plans: no podre arribar a l'India com un cuc. Estic decepcionat.

TREC UN 1:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Demano informacio per obtenir-ne el visat encara sota els efectes del xoc de la tirada anterior. Tambe volen una carta de la meva ambaixada. M'anuncien tambe que faran 3 dies de festa per celebrar els ultims dies festius del nou any persa, com totes les altres ambiaxades. Quina putada, 3 dies sense poder jugar...

TREC UN 0:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi demano, si els hi plau, la carta ara per poder obtenir el visat per l'India. I si, els hi plau. Pero em demanen un tiquet d'avio per demostrar que realment cardare el camp volant i no per terra. Em cago en laputadorusilamarequeelsvaarribaraparir, diplomaticament aixo si.

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella combinada d'Internet i de les Agencies de Viatges. En visitio al voltant de 3000, pero la majoria estan tancades tambe. Intento indagar varies alternatives: volar directament a Delhi o a Mumbai, a l'India; o a Islamabad o a Karachi, al Pakistan, sense saber si els hi plauria als amics de l'ambaixada...finalment per internet trobo una bona oferta per volar a Karachi via els Emirats Arabs amb Air Arabia, un volta considerable pero economica. No el compro tot esperant el vistiplau espanyol.

TREC UN 4:
Caic a l'Ambaixada del Pakistan. Han obert un dia abans que la resta i per aixo ho aprofito persincances. Em donen els formularis pel visat i em continuen demanant la famosa carta, clar.

TREC UN 6:
Caic a la casella Cabina Telefonica. Ben d'hora truco a l'Ambaixada Espanyola per saber si em donarien la carta si els hi presento el bitllet per anar a Karachi (Pakistan). Em diuen que si, que si es volant, cap problema.

TREC UN 0:
Caic a la casella d'Internet. No puc comprar el bitllet per Karachi perque les targetes de credit estan capades pel govern antiianqui. Desesperacio.

TREC UN 5:
Caic a la casella de les Agencies de Viatges. Compro finalment un bitllet Teheran-Nova Delhi. Tot i que es una o dues hores mes lluny es mes barat que volar a qualsevol lloc del Pakistan. Que divertit que em resulta jugar a aquest joc!!

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi mostro el bitllet Teheran-Nova Delhi. Em donen la carta per l'Ambaixada de l'India.

TREC UN...BORRATXO!...TORNO A TIRAR!

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Entrego tots els formularis, afotus i fetucopies varies. Em diuen que d'aqui a 4 o 5 dies laborables hi truqui per confirmar que ja tingui el visat a punt. Hi truco al cap dels 4 o 5 dies. I res. I al cap de 3. I res. I al cap de 2. I res. I al cap d'1...i potser si! M'agafo aquesta ultima tirada ja com a entrenament previ per la paciencia que demana el pais fascinant de l'India.

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Obtinc el visat!


FI DE LA PARTIDA: 19 D'ABRIL DEL 2009 - TEHERAN, QUE CONTINUA SENT LA CAPITAL DE L'IRAN.


Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Teheran, evidentment. Dema al vespre fare un triple salt, esperem que no mortal, per espetegar el dijous a la nit a Nova Delhi. Malgrat la decepcio de no poder tastar una mica el Pakistan, i no poder fer una arribada triomfal al meravellos Temple d'Or d'Amritsar, estic content de poder tornar a trepitjar l'India i instalar-me uns dies primer al bullicios barri de Paharganj a Nova delhi, per despres uns dies potser llargs de nou a l'encantador Pushkar amb en Narpat i familia...per finalment parar i badar al Ladakh... estic cansat d'aquest ritme massa trepidant...)

VERSET TRIST PER TU...PAKISTAN

Em sap greu Pakistan,

pero nomes et podre volar.

Perdona'm.

Els meus dies iranians - Tortamon no a la ruta de la seda sino a la del turistam: Esfahan, Shiraz i Yazd...Imatges Iranianes

ESFAHAN

Foto - La imponent placa d'Esfahan, amb la mesquita de Seikh-Lotfollah a l'esquerra, i de l'Emam a la dreta. Es el centre neuralgic del turistam a l'Iran, tan pels foranis com pels perses.

Foto - I ara d'una mica mes aprop... No, no es del tot lleig.

Foto - La imponent Emam Mosque.

Foto - Just darrere de la placa central es una bona zona per aparcar-hi els Paykans, el cotxe nacional irania.

Foto - No tot es brutalment bonic a la ciutat: un carrer normal de la ciutat.

La dona que surt per sota haura d'anar a seure de la meitat endarre de l'autobus; i es que s'ha de complir la llei. I per ultim, noteu, siusplau, que be que guarden la distancia de seguretat entre vehicle i vehicle.

SHIRAZ

Foto - No es el mercat de Calaf, es el Bazaar de Shiraz (i si, els mes desperts haureu notat la presencia d'una persona amb trets poc iranians...es en Jakko, un eixerit finlandes amb el qui he fet bona part de la ruta del turistam)

Foto - Una zona mes tranquil.la del mateix bazaar. Els iranians son fans dels parcs amb aigua i gespa per matar el temps a falta d'altres entreteniments.

Foto - Atractiva paperera de Persepolis.

YAZD

Foto - Aborigen de Yazdsense xador pero amb sandalies marcant un pas decidit

Foto - Dona vella barallant-se amb el xador pels carrers del casc antic, on totes les cases estan recobertes d'aigua i sorra (o sigui: fang) i palla.

Foto - Escena d'un carrer normal: un grup de senyores amb xador i un jove pencaire de la construccio.

Foto - Pel realment bonic casc antic de Yazd proliferen aquest tipus de torre que serveixen per agafar qualsevol bri d'aire fresc que vingui des de qualsevol canto. Es un efectiu i economic sistema de refrigeracio per les cases de yazdencs i yazdenques.

Foto - Vista d'ocell volant baix de la ciutat de Yazd.

Foto - Escena quotidiana: mestresses de Yazd ventilant el pa autocton, amb format de base de pizza, a peu de carrer mateix.

Al Bertollah Tortamon

Els meus dies iranians - Tortamon a Kashan

Foto - Senyora de Noshabad, un petit poblet al costat de Kashan, amb xador.

Kashan, ciutat petita o poble gran, i de ments conservadores o molt conservadores. Nomes aixi s'explica per exemple que sigui l'unica ciutat on esta prohibit fumar el famos "gallian"("narguile" a Turquia, "catximba" a casa nostra) o que el 98% de dones o noies que es voltessin per la ciutat vestissin el famos xador. Aixo es el que es fa mes evident de manera superficial quan arribes a la ciutat. Un cop hi entres mes endins, al cap d'uns dies de ser-hi, tambe t'adones que no hi ha cap parella home-dona passejant agafats de la ma (com si que se'n pot veure alguna, no gaires, pero alguna! a Teheran), que a treballs hi ha dones treballant en algun lloc (a excepcio d'alguna companyia de mobils o alguna agencia de viatges), que no poden anar en moto o bicicleta perque es considera que podria ser massa provocador, o que no poden cantar a ballar pel carrer (tot i que diria que tambe s'havia arribat a prohibir en alguna ciutat de l'entorn barceloni...). Pero no tot es negatiu per les dones: les deixen respirar, caminar, rascar-se una orella o fins i tot trucar per telefon o creuar semafors en vermell.

Per contra, en ciutats grans com poden ser Teheran, Tabriz, Esfahan o Shiraz, si que es percep, per be que petit, un cert canvi. Hi pots trobar dones conduint cotxes, treballant de cara al public, alguna parella passejant agafats de la ma (tot i que en creuarse amb tu a vegades es deixen anar), i el famos hejab (el codi de vestimenta per tota dona) interpretat de manera mes liberal, sense xador, per be que tota dona porta com a minim un "manto" que vindria a ser un mocador al voltant del cap, on es pot veure com cada centimetre de cerrell que es deixa veure no sigui un gran pas per la humanitat, pero si per la dona de l'Iran.

Pero erem a Kashan. Vaig anar entrant a la vida kashanenca gracies un cop mes a rebre un amfitrionatge brutal per part d'en Hamid i en Muhammad. El primer es un paio excel.lent d'uns 30 anys tambe, que treballa tot el dia a la botiga del seu pare reparant televisors de la marca LG; el segon, tan excel.lent com el primer, te 24 anys, ha acabat els estudis, i esta pendent de fer el servei militar obligatori durant 1 any i mig. Ells, com la immensa majoria d'iranians, es mostraven del tot oberts a intentanar-te ajudar amb tot el que poden. A part d'alguns paios que se t'acosten per dir-te "hello" d'una manera totalment gamarusa, sobretot en alguna ciutat gran com Esfahan o Shiraz, en general es ben cert que els iranians estan molt interessats en poder parlar amb els foranis que pululen pel seu pais. I en general, per sort o per desgracia, les preguntes, si el seu nivell d'angels ho permet solen ser les seguents (no sempre en aquest ordre): "El teu pais? El teu nom? Quina opinio en tens dels iranians? Que diuen els mitjans del teu pais sobre l'iran? Que en penses del musulmans? De que treballes? Ets catolic? Estas casat? A que fan olor els nuvols?". Vaig tornar a viure una versio extrema d'aquest questionari, que normalment qualsevol animal del turistam general respon o al mig del carrer o al mig del bazaar, en una petita sala emmoquetada com totes, d'una casa d'uns amics dels meus dos amics. Era un ambient com el poble: conservador. A l'hora que ens van portar els tes, per exemple, la noia o dona que fos el prepares, un cop va estar llest, va trucar a la porta i el va deixar a terra per no entrar a la mateixa habitaacio on hi havia un servidor. Tambe a tall d'exemple, dos dels tres "entrevistadors" ja tenien clar el seu vot pel presi actual de l'Iran. Per be que sigui qui sigui el presi d'aqui dos mesos, els qui realment tallen el bacalla des del 79 son els mateixos: els mullahs, els liders religiosos.

Foto - En Hamid, a la dreta i amb la boca plena, i en Muhammad, tot esmorzant nan (pa) amb melmelada, formatge i el xai (te), que no falta mai enlloc.

Va ser gracies a en Hamid i en Muhammad tambe que vaig poder gaudir ben be de la cuina del pais. I aixo te merit perque l'Iran es un pais que no hi ha MacDonalds, pero per contra, hi ha uns 3000 establiments a cada cantonada que n'intenten imitar el pseudomenjar que s'hi serveix, ja sigui fent cheesburguers o falafels. Justament les delicies culinaries dels paisos que tenen entre cella i cella. Curios. Aixi, vaig poder tornar a gaudir, despres d'haver-lo descobert a Tabriz, d'un delicios abgusht (un trinxat de carn, no porc clar, barrejat amb ceba, cigrons i ceba...excel.lent!), amanides verdes varies que ho endrapen sense amanir al mes pur estil ovipar, o d'una versio del palak paneer, el meu menjar indi preferit (formatge fermentat amb salsa d'espinacs acompanyat de nan, el tipic pa pla d'aquestes terres). Vaig estar molt agrait a la familia d'en Hamid, i especialment a la seva mare, la bona mestressa de la casa. Realment l'acolliment irania sota taulada, a l'hora de dormir i menjar, va ser formidable.

Com tambe el fet d'anar tot el dia amunt i avall amb en Muhammad, gracies a qui vaig poder assistir a un parell de casaments iranians en un vespre d'un dilluns qualsevol, ja que era amic del qui organitzava el ball de la cerimonia, moment cabdal. En llocs separats, evidentment, es reuneixen homes i dones. Del segon col.lectiu doncs, no en puc dir res, pero del primer si. Es tracta de gaudir de la musica xumbaxumba iraniana i demostrar que t'ho passes be fent uns balls del tot esperpentics i espectaculars segons el meu punt de vista osonenc. Vaig quedar realment acollonit i sobretot, no vaig parar de pregar a qui fos perque no em treiessin al mig del rectangle emmoquetat que feia de pista de ball. El meu nivell no hagues sigut gens digne del moment... a mi que nomes m'agrada fer una lleugera flexio de genolls tot escoltant una mica de reagge o rumba...aixo com a molt i segons en quines circumstancies...No, no hagues estat al nivell ni de tros...

Foto - Casament irania. Be, realment era afganes-irania i una mica fals perque no hi havia ni nuvi ni nuvia, que s'havien casat el mateix dia a l'Afganistan. Les giragonces dels mascles eren espectaculars, mentre els del voltant ens dedicavem a seguir el ritme amb les mans tan bonament com podiem (ja se que la foto es borrosa i de mala qualitat...i que?!?, pero es que la tecnologia i jo no parlem el mateix idioma)

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Shiraz, cap al sud de l'Iran i a prop de Persepolis on hi he anat avui i la veritat es un lloc de japotscomptar. Dema vaig cap a Yazd, i seguidament cap a Teheran de nou, on per culpa del joc de la burrucracia haure d'arreplegar-hi el visat per l'India...l'ambaixada espanyola no m'ha deixat creuar per terra la frontera amb el Pakistan...ja ho explicare tot plegat...)

Foto - No veus 3 dalt d'un burro sino dalt d'una moto.

Els meus dies iranians - Tortamon a Tabriz

Tenia moltes ganes de poder arribar a escriure un titol com el de "Els meus dies iranians". Tanmateix, hagues sigut mes propi posar "Els meus dies azerbajanis", malgrat que no en tinc clar el gentilici. Vaig ser arribat a aquesta ciutat despres de ser timat com un autentic passarell i per partida doble a la frontera turco-iraniana...i es que: ES QUAN CREU-HO FRONTERES QUE HI VEIG BORROS. Sota pressio, no rendeixo. I en un lloc com aquell fastigos punt es va complir de pe a pa.

La primera enredada es va produir en intercanviar els euros en rials iranians a peu mateix de l'aduana (els vostres adevertiments Viatgers Motxilerus arriben tard desgraciadament!). El professional timador, perque la seva professio es timar, em va rebentar de molts i molts bitllets petits, mentre anava comptant en "tomans" que es la unitat amb la que compten els iranians i que equival a 1 unitat de 10 rials. Ja em tens a mi comptant sense entendre res, ja que encara que de petit jo tambe vaig comencar una col.leccio de monedes i bitllets del mon, l'apartat de l'Iran estava buit. Comptant i comptant, i caminant i caminant degut a les presses que em fotia el bon timador per anar a segellar el passaporc. I a mig comptar l'hostia de bitllets, pam, encara me n'hi fot mes. Ja no se que ni quant tinc. Recompto i em sembla, despres ja no m'ho semblara, que la transaccio es correcta. M'ha colat 4 o 5 bitllets de 10 en comptes de 100 el molt desgraciat. Pero es ben cert que ha desenvolupat molt be l'art de timar, i tambe es ben cert que jo he sigut del tot totil per caure-hi de 4 potes. Passo els dos lletjos fronterams, el segon pero, ben rebut amb un "Welcome to Iran" d'un afable senyor que em dona la ma. No, aquest era un bon senyor de veritat. No es el protagonista de la segona enredada. Els protagonistes de la segona son tot el col.lectiu de timadors sobre quatre rodes, altrament coneguts com a taxistes: jo, refiantme completament d'un d'aquells bons amics que es fan durant algunes estones d'alguns dies, l'Ismail, turc de Trabzon, que parla turc pero s'entenen perfectament amb l'azari que parlen els azerbajanis de tota la punta del nord, pacta un preu per compartir un cotxe amb mes passatgers. Jo pago el que pagui ell. I es aixi. I ens timen als dos fent-nos pagar mes del doble del que tocaria pel trajecte, que tampoc es tan. Acaben sent uns 10 euros de timo.

Aquesta ultima timada me la va fer veure clar, ja no soc a la frontera, l'Hamed. Ell, noi de 24 anys que estudia i no treballa, es el meu primer amfitrio, i ja primer amic irania, malgrat que tambe es originari de l'Azerbaijan. M'acull de manera increible fent-me anar per carrers, bazaars, i sales de billars, principal entreteniment de la jovenalla de Tabriz. Malauradament pero, no em pot acollir a casa seva. Que serveixi ja aquest primer exemple per fer-nos una idea de la psicosi tipus Gran Germa que hi ha per aqui: va anar a explicar a l'oficina de turisme de la ciutat que acolliria a un turista i li van dir que no podia per questions de seguretat. @!2*&$&!!. Es veu que el supergovern irania vol regular aquest tema. Com volen regular tots els temes de fet, i sobretot els relacionats amb el turisme tal i com vaig poder viure en la meva propia persona: em van fer un entrevista surreal al bonic local de l'Oficina de Turisme de Tabriz, on, amb l'Hamed de traductor, dues persones del tal ministeri em feien preguntes tan relacionades amb la meva opinio sobre el famos bazaar de la ciutat, el mes gran i mes important durant l'epoca gloriosa de 3 segles enrere quan n'era la capital d'una gran area, com sobre els hotels, el tracte de la gent, la seva manera de fer, coses a millorar sobre la ciutat, la industria i tecnologia de la provincia de l'East Azerbajan ...que collons sabia jo de tot aixo si nomes feia un dia que havia arribat a l'Iran?

Impressionant. Com a metode per millorar es excel.lent, aixo de rebre feedback de la gent, ara, que el metode de sel.leccio de la gent que respon les preguntes...la meva unica cosa negativa, passant per alts moltes de les questions empantanegades que tots sabem sobre l'Iran, va ser comentar que perque no podia estar a casa d'un tabrizenc. No hi va haver resposta. Pero aquesta nomes va ser la sessio del mati. A la tarda, al mateix lloc i per questio d'un tour gratuit que vaig haver d'anar per les ganes d'ensenyar coses d'en Hamed, altre vegada les mateixes preguntes pero ara tenint a davant a un dels peixos grossos de la ciutat, a qui traduien mes o menys lliurement, segons em van dir, totes les meves opinions poc clarificadores. Tothom pero, tan peixos grossos, com petits dels que nosepuedencomer, i fins i tot mitjans, si que deixen anar preguntes per veure quina es l'opinio que en tenim no de l'industria de l'East Azerbajan sino de l'Iran en general.

Turisme a banda, agraeixo fortament haver-me pogut trobar amb en Hamed. A ell, a qui li agradava molt xerrar, pero sense xerrameca, li vaig comencara fer les preguntes que mes o menys tots nosaltres podem tenir al cap sobre l'Iran. Segons el seu punt de vista, com a noi de classe mitjana alta, actualment viuen un proces de certa millora de les llibertats socials. Pero de manera molt lenta. Va ser una forta sotregada el fet que fa uns 4 anys (any+any-), entres al poder el presi Ahmeddinejad, conservador de conservadors, qui pretenia recuperar l'esperit de la revolucio islamica del 79 que va derrocar el regim del Sha. L'opinio de l'Hamed era del tot favaroble a recuperar les llibertats de l'antic regim, per be que no tot eren flors i violes. Molta gent ultrapobre a aquell temps va recolzar que la revolucio dels mullahs triomfes. Per ell, i per la majoria amb els que he parlat, avui en dia l'Iran seria un pais del tot similar a qualsevol pais que avui en dia es pugui anomenar "potencia mundial". Que Jatami perdes les ultimes eleccions, essent ell un conservador menys conservador que els altres, va suposar un endarreriment en moltes questions socials, per be que s'havia aconseguit fer algun pas endavant. D'aqui a uns 2 mesos hi torna a haver eleccions. La gent esta a l'expectativa aviam que passa...

Xerrant i xerrant, vaig cloure els meus dies tabrizencs amb una bon sopar azerbaji a casa del tiet d'en Hamed. Asseguts a terra, a sobre de les valorades estores que es poden comprar al Bazaar de Tabriz, varem endrapar des de sopa, fins arros amb ayran (yougurt liquid salat similar al que prenen a Turquia), un dels milers tipus de kebab, i uns dolcos ben dolcos amanits amb uns quants litres de tes...fins a rebentar!

Al Bert Tortamon

(Cronica escrita des de Kashan, poblet gran o ciutat petita a 3 hores al sud de Teheran, i on hi he arribat avui mateix. Aqui soc felic. A Teheran no. Hi he estat una setmana per questions burrucratiques mes burrucratiques i burrucaotiques que mai i que ja us explicare... Ara me'n vaig a sopar amb la familia d'en Hamid, que tinc la contundent sort que m'acollira uns dies... torno a ser molt afortunat).

El Gran Llibre de les Converses - Capitol I

CONVERSA AMB UN LLORO

Home- Ei lloro, no estàs cansat de repetir sempre el què diuen els altres?
Lloro- I tu?
H- I tu?
L- I tu?
H- I tu?


CONVERSA AMB UN OCELL QUALSEVOL

Home- No saps pas quant m’agradaria volar!
Ocell- Ja, i a mi nedar.
H- ...


CONVERSA AMB UN CARGOL (I)

Home- Ei Cargol, perquè aneu tan a poc a poc?
Cargol- I vosaltres perquè aneu tan de pressa?
H- Oh, el què passa és que tenim moltes coses a fer.
C- Ah! És clar, com que ets l'animal més intel·ligent...


CONVERSA AMB UN PINGÜÍ ZEN

Home- Hola pingüí.
Pingüí- Eh?!?...Ah! Hola.
H- Què feu quan esteu palplantats a fora de l'aigua? Esteu prenent el sol simplement?
P- No. Això és el què feu vosaltres.
H- Doncs què feu?
P- Meditem.
H- ...Ah si...?
P- El què passa és que la posició de lotus és una mica complicada.
H- Ah, clar.
P- No, si no et pensis, ens podem asseure amb les cames creuades i els palmells de les ales recolzats en els genolls. Però en realitat no ens hi posem per no espantar a la gent.
H- I sobre què mediteu?
P- Sobre res.
H- Ah... i ho aconseguiu?
P- No ho sé. En el res no es pot dir res, no es pot valorar. Si et dic que suposo que sí, és senyal que no ho he aconseguit.


CONVERSA AMB UNA HIENA

Home- Ei, perquè rieu tan?
Hiena- Perquè no som humans.


CONVERSA AMB UN XAI

Home- Ei xai, no estàs cansat de seguir sempre el ramat?
Xai- No. I tu?
H- Sí, jo suposo que sí.
X- I perquè no en marxes? Que tens por?
H- Sí, suposo que sí.
X- Però por de què?... O de qui? Jo tinc por que el gos em mossegui. Però jo no veig pas que tinguis cap gos que t'amenaci amb una queixalada, no?
H- ...
X- no?


CONVERSA AMB UN ÓS FORMIGUER

Home- Com ho portes això de tenir 2 noms d'animals?
Ós formiguer- Bé...però jo no m'ho he triat. Jo sóc. Sóc i prou. Sou vosaltres qui m'heu etiquetat.
H- Sí, sí, deu ser veritat clar...
OF- A més, només m'heu etiquetat per l'aparença i el què menjo.
H- ...sí...sí...
OF- Calla! I mai us heu parat a parlar amb mi per saber com era, tots els meus interessos, valors,...sempre etiqueteu així vosaltres?
H- És per diferenciar a primer cop d'ull a través d'allò més evident. Tu ets gros com un ós i menges formigues! No fotis! Això no em negaràs que és evident!
OF- I així doncs, d'acord amb aquest primer cop d'ull i aquesta evidència que dius, l'adjectiu amb el que us heu autoqualificat vosaltres és el de racional? És també el més evident?


CONVERSA AMB UN CARGOL (II)

Home- Ei cargol, perquè ets tan poruc?
Cargol- Perquè ho dius?
H- Perquè quan tens por et fiques a dins de la closca.
C- Ja és que jo, normalment, no puc trepitjar a allò que em fa por.


CONVERSA AMB UNA RATA DE CLAVAGUERA

Home- Ei rata de clavaguera, ja t'agrada viure sempre entre clavagueres?
Rata- Bé, no m'ho he plantejat mai.
H- No entenc com t'ho pots fer per sobreviure en un lloc així!?!
R- Si mira...aprofitant les sobres vostres.
H- I us tirem molta merda?
R- No. La mateixa que et tiren a tu, però amb una mica menys quantitat.


CONVERSA AMB UN PERIQUITO (I)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, jo, com tu, ja m'hi he acostumat.

Els meus dıes turcs - Tortamon a Trabzon

Foto - Senyors de Trabzon complint tranquil.lament el ritual del te asseguts en cadiretes de guarderia a prop del Bazaar central

Amb el motiu de poder obtenir el visat per l'Iran, m'he passat gairebe una setmana aTrabzon, ciutat ja sorollosa com totes les que han de venir a partir d'ara. Diferenciaria pero dos tipus de xivarri. Per una banda la simfonia general, que es engendrada a la part moderna de la ciutat, pel toc de claxon constant que fan servir els conductors de les hostiacentes dolmus (furgonetes) per atraure a tot vianant, que ells veuen, repeteixo, a tots, com a clients potencials dels seus serveis. Si fa no massa dies proposava un partit entre les furgos de La Paz i els microbusos de Sofia, parem l'humil carro perque ja podriem muntar directament un triangular. Hostiacentes ara cap aqui, hostiacentes ara cap alla.

Foto - Des del balco de l'habitacio penjaven banderoles del Trabzonspor (l'equip de la ciutat) per animar a les dolmus a seguir pitant sense parar a tot vianant

L'altra simfonia es sens dubte molt mes agradable: la dels crits i remor constant de les converses que es poden sentir al bullicios bazaar i al mercat. Es de les parts mes encantadores de Trabzon, pel meu gust. I de fet, crec que es el lloc on es comença a marcar mes la diferencia respecte als tipus de paisos com dels que vinc i que hi solem viure. La vida al carrer no arriba ni de tros a l'espectacle de Circ du Soleil improvisat i gens postis que constantment et pots trobar per l'India, pero ja em comença a mereixer un bon respecte, la veritat.

Foto - De carrers del Bazaar com aquest en sortien les boniques melodies trabzonianes

Els meus dies trabzonians doncs, han estat girant en aquests dos entorns basicament. I tambe intentant fer vida de barri malgrat ser un turista evident. Pero que ara mateix sigui epoca baixa pel turistam general crec que m'afavoreix en caure mes simpatic a la gent. Aviam, no, la gent no es descollona de "lo" contenta que esta en veurem, pero si que l'ambient esta menys carregat que pot estar-ho en ple mes d'agost. Aixi, quan em semblava oportu, anava a saludar i a fer un te amb en Hassan, el sabater a qui li vaıg comprar unes sabates de color vermell xıllon; o a passar el rato menjant o badant, i fent tes tambe clar, al restaurant de sota de l'hotel cutre que m'estava on hi treballaven els simpatics Alper i Erol. He preferit poder arribar a tenır alguna rutina d'aquest tipus abans de no anar a explorar una ciutat molt interessant com ha de ser Dyarbakir, la capital del kurdistan turc. Em sap greu en part, pero volia viure uns dies sense fer massa quilometres, i ho he aconseguıt. Tan es aixi que Trabzon m'ha acabat agradant força, malgrat la meva al.lergia a les ciutats.

Foto - L'Alper i l'Erol, els cambrers del poc saturat restaurant que n'era client diari degut a la bona harmonia que hi havia.

Tambe deu haver-hi afectat positivament que els tramits per obtenir el visat per l'Iran van acabar sent molt mes senzills del que em pensava. Els Viatgers Motxilerus (una parella d'Osona que tambe esta voltant per aquests mons de Deus i que recomano que llegiu els seus molt bons escrits; podeu trobar el seu blog per algun lloc de la columna de la dreta; actualment son a Laos, per mes informacio) ho van tenir força mes complicat amb dies d'espera i haver d'anar canviant de ciutat (per aixo: gracies per l'assessorament motxilerus!). Jo, sortosament, potser per allo de la temporada baixa o potser perque als del consulat els hi ha entrat be el nou any irania, o potser fins i tot perque son bona gent i punt, vaig anar al consulat un dilluns al mati, i despres de fer 3 anades i 3 vingudes per coses varies al centre amb les famoses dolmus, a la tarda ja tenia el visat estampat en una fulla del passaporc (amb c, encara que realment em vaig sentır molt ben tractat pels funcionaris iranoiranians).

Albert Tortamon

(Cronica escrıta des de Dogubayazıt, mes o menys si confieu en mi s'escrıu aixi. Sobretot si hi confieu cegament. Aquest es un poble turc o kurd a 35 km de la frontera amb l'Iran. Si tot va be hi entrare dema. I si encara va mes be i tot podre estar a casa de la familia de l'Hamed, a Tabriz. Ja hi podria haver anat avui, pero prefereixo estar un dia mes per aqui per tal que el pas del temps ajudi al meu bigoti a no ser tan trist i lamentable com realment es. Esluquehia... A mes tambe puc acabar de veure les meves ultimes pelis turques on censuren les cıgarretes tapant- les amb un cercle borros tan patetıc que encara fan venir mes ganes de fumar... es l'ucrania...)

Foto - El bonic passeig de Dogubayazit amb unes altres banderoles: les gorgues del poble kurd.

NARINANT NARINANT CAP A L'IRAN CAP A L'IRAN DELIRANT DELIRANT!!!

Els meus dies turcs - Tortamon a Safranbolu o tan me fa, Mustafa, tan me fa

Foto - Vısta panoramıca del bell ı vell poble de Safranbolu. La neu no es un efecte del Photoshop. La ımatge mental que tenıa jo de Turquıa era una terra arıda. La mıopıa m'ha fet veure-hı mes clar ı mıllor de prop. El nom del blog no es en va.

Seguint amb el criteri de no seguir cap criteri per determinar que em pari en un lloc i no en un altre, vaig decidir passar-me Istambul pel forro dels collons. Perdona iaia, pero es aixi. Les ciutats grans i saturades no em van, malgrat que de ben segur ha de ser molt dıgne de ser vısıtada. Pero no, ara no em venıa de gust, ı per tan, nomes vaıg ser-hi una hora, la que em va tocar esperar per agafar el proper bus, perdo: otobüs, cap a Safranbolu, bonic, petit, i eixerit poblet del nord de Turquia.

Pero permeteu-me abans no ens endınsem a Safranbolu, fer un breu ı ultım apunt sobre els meus dıes bulgars, ı que serveıxı aquest detall com a mostra de les bones relacıons veınals actuals entre ambdos paısos. Dıguem doncs que les meves ultımes hores bulgares van estar marcades per uns presents ı un bon ı amenıtzat sopar.

Vaıg rebre uns presents per part de l'Irene, per cloure el molt bon amfıtrıonatge, que van ser 2 tepetes petıts ı un de gran, be sabeu que ambudes coses sempre han de ser obligatoriament dıns de la motxıla de tot bon aventurer. I es que sı no m'ho hagues regalat ella, ja podeu estar segurs que abans d'agafar el bus cap a Istabul me'ls hagues anat a comprar. Potser mes tepetes ı tot, buscant tota classe de sanefes bulgares a joc amb el rebedor de la casa que no tınc. No, pero sempre es d'agraır. Perdo: sempre es d'agraır?. Val. I sobre el meu ultım apat bulgar: en el transcurs del sopar, en un bon bon restaurant, malgrat que no tenıem espelmes va venır un trıo musıcal (guıtarra, vıolı ı acordıo) a tocar a la nostra taula. En fer-se evıdent que jo era foranı em van demanar avıam d'on era. Jo, com sempre, dıc que soc de Barcelona per no allargar mes el tema perque Osona no es tan ımportant malgrat l'esforc del senyor de les clavagueres o del senyor dels porcs, i fıns ı tot de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vıc. La seva resposta musıcal despres de dır el ja classıc "Oh! Barcelona...", va ser tocar el "Que Vıva Ejpanyıa", ı ole! Per postres, per allo de quedar be ı per anar en contra dels topıcs dels catalans, encara els hı vaıg haver de donar 10 lv pel "detall". No em va fer tan mal com sembla perque en el meu ınterıor la lletra que havıa anat taralelejant no era precısament la de l'Escobar, sıno la del cantautor exılıat Josep Marıa Cantımplora. Potser l'extrem dret que deıa, nomes potser, despres de taralelejar la prımera versıo n'hı hagues donat 20 ı tot. No ho se. Mısterı pel pseudoenıgmatıc professor "Twın Peaks" Darbo...

Foto - Exprımınt el curset de fotografıa que vaıg fer al Mıl.lenarı: de prımer pla ı superbenfocada la pıpeta per fumar del Narguıle, ı de fons, com aquell quı no vol la cosa, l'Horan tocant el saz, guıtarra de 7 cordes dısposades en 2, 2 i3.

Endınsem-nos doncs ja sense mes preambuls a Safranbolu. I ho farem de la ma de "l'arkadash" (bon amıc) Mustafa. El vaıg coneıxer ja a l'estacıo de busos d'Istambul ı no em va abandonar durant tota la meva estada al poblet. Ell, un noı jove, estudıant ı seguıdor del Galatasary, anava a passar-hı el cap de setmana per poder estar amb la seva xıcota l'Ezgı, que estudıava a Safranbolu. Ara, tot ı que no ho notareu vosaltres, estıc escrıvınt amb la punta del...nas! Encara tınc les mans al cap del tracte que vaıg rebre per part d'en Mustafa ı els seus amıcs. Sense que jo ho demanes, em van fer un curs ıntensıu d'ıntroduccıo a la cultura turca ıncreıble. En l'ıncreıble pack de 48 hores m'hı van fer entrar: 1) uns 237 çaıs (que son tes, ı pronuncıat com /xaı/, paraula que ja no abandonare fıns que marxı de l'Indıa); 2) concert de saz (especımen de guıtarra turca) partıcular per part de l'amıc Orhan; 3) ball de Halay, dances classıques turques amb en Mustafa mateıx, la Dılan, ı un servıdor ıntentant salvar els mobles com podıa (ı que malauradament no ho vaıg aconseguır, pero posıtıvament no hı ha ımatges, ı de fet, nomes es balla agafantse ı fent gıragonses amb els respectıus dıts petıts de la ma. Amb els dıts dels peus deu ser una altra versıo que no es deurıen atrevır a ensenyar-me en veure el meu lamentable nıvell ınıcıal); seguınt amb el curs ıntensıu: 4) menjar lokom, uns dolços molt dolços, que juntament amb altres apats bons ı abundants com el gozlume (una mena de crep), kebabs (en plat), mantı kaymak (versıo turca dels tortellını amb una "salsa" de yogurt salat), pıdes,...fan que les opcıons per arrıbar al Ladakh convertıt en un globus aerostatıc vagı prenent cos, ı sı, maı mıllor, o pıtjor, dıt; 5) jugar a Tavla, un joc que almenys en la versıo que em van ensenyar es purament de sort, l'estrategıa o planıfıcacıo no hı tenen lloc; i per acabar la llıço: 6) veure l'elımınacıo del Galatasaray de la copa de la UEFA per part de l'Hamburg alemany. Pero com a premı fınal per haver no se sı aprovat pero sı vıscut el curset...l'estrella del curs: 7) fumar amb el famos Nargıle (que serıa la famosa catxımba). Ja me'n declaro fervent fumador. Sobretot sı es de poma ı per sobre de tot encara sı es amb bona companyıa com la que vaıg tenır la gran fortuna fruıt de la casualıtat de topar-me amb en Mustafa.

Foto - En Mustafa, la Dılan ı l'Horan, cantant cançons classıques turques prevıes al ball del Halay. Jo aquı ja estava a l'expectatıva.

Foto - Centre del bonıc casc antıc de Safranbolu. Aquesta mesquıta no era la que em despertava cada matı cap a les 5:00, era una altra.

De Safranbolu en sı, que us en puc dır? Sota la ınfluencıa ultraposıtıva que he acabat de descrıure es del tot clar que en guardare un gran record. El lloc realment es bonıc, pero es al llındar aquell que solen arrıbar tots els llocs bonıcs, que acaben arrıbant a l'artıfıcıalıtat, segons la meva manera de verue-ho. Esta clar que tothom, s'ho hagı plantejat o no, te una defınıcıo de que es bonıc ı que no, pero aquells llocs que moltıssıma gent, volent-ho o no, acorda ı acaba decıdınt que son bonıcs crec que ho acaben patınt. Segurament pero que el bon comercıant ho veu just al contrarı, es evıdent (realment dıc aıxo amb ressentıment perque no vaıg poder trobar cap dıdal per la meva mare). Sıguı com sıguı, Safranbolu, a mes, ha sıgut declarat bonıc amb mala llet als 4 vents: aıxo va passar al 1994 quan va ser declarat Patrımonı Unıversal de la Humanıtat per l'UNESCO. I ole!

Foto - Han de Safranbolu. Eren els llocs on antıgament les caravanes multıples ı multıtudınarıes que feıen la ruta de la seda hı paraven. Es podıen trobar cada 20 o 30 km de la ruta fıns a la Xına, d'acord amb el pas d'un anımal carregat per dıa. Les feıen servır tan com per parades tecnıques per dormır ı menjar persones ı anımals, com per desenvolupar l'art del negocı entre comercıants. Avuı en dıa el negocı que s'hı desenvolupa es un restaurant. Moltes Hans ja nı exısteıxen pero, tan pel pas del temps com pel no pas de l'home.

Foto - Prımavera emergent per la dreta ı aborıgen safranboluıa emergent mes tranquıl.lament que la prımavera per l'esquerra.

Recordeu que encara estıc escrıvınt amb les mans al cap. Son 2/4 de 8 del vespre ı he vıngut a les 11 del matı. La gent em mıra pero a mı tan me fa, Mustafa, tan me fa...

Foto - En Mustafa, un verıtable "arkadash".

Albert Tortamon

(Cronıca escrıta des de Trabzon, cıutat al nord de Turquıa, a la llera del Mar Negre ı relatıvament a prop del meu proper desti: l'Iran. Justament estıc molt content perque ja en tınc el vısat! I nomes amb la despesa d'un dıa d'uns trafecs prou tranquıls. Estare per aquı potser 2 o 3 o 4 dıes mes. Pensava anar a treure al cap a Dyıarbakır, el Kurdıstan turc po dırıa que no hı nıre ı m'ho agafare mes tranquıl.lament perque porto un rıtme massa trepıdant pel meu gust. Potser el cap de setmana ja creu-ho cap a l'Iran, on realment tınc moltes ı fortes ganes d'anar a treure-hı el cap, ara que acaben de celebrar el Nevruz, l'any nou persa ı encara que nomes puguı ser per un mes.)

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - On és Wally?

Enlloc. Quan en Pol va tancar el llibre després d'haver-lo trobat a totes i cada una de les pàgines, en Wally es va asseure en un raconet de la part interior de la contraportada. I va pensar. Però tampoc no massa estona. Ja feia dies que el seu cap donava més voltes que les que feia el seu cos per les múltiples pàgines. Es va treure la suada brusa de ratlles, el gorro, les sabates i els pantalons. Els mitjons, les ulleres i els calçotets evitaven el seu nu complet, però deixaven al descobert el seu cos tan poc treballat als gimnasos com als restaurants. Va sortir de casa d'en Pol i, sense caminar excessivament, de seguida va poder entrar a una d'aquelles botigues de roba que tan es poden trobar a Vic com a Sofia o Istambul. Quan en va sortir, anava com tu i com jo. Quina llàstima. Estava cansat de ser diferent. Tan en el vestit, com en el pensament.

Els meus dies bulgars - Tortamon a Sofia o l'AUTENTICA RAO D'AQUEST VIATGE

Foto - El reequilibri d'una injusticia: al cap de 4 anys, l'Irene recuperava les seves sabates.

Certament, per mi, aquest viatge ja es pot acabar aqui. L'objectiu d'arribar al Ladakh no ha deixat de ser una simple tapadera. L'autentica rao de la meva expedicio solitaria s'ha vist realitzada positivament: TORNAR LES SABATES A L'IRENE. Se les va descuidar fa 4 anys al nostre superpis de la Placa Major de Vic en motiu del Festival de Cantonigros. Ara doncs ja puc tornar tranquilament cap a casa. HE COMPLERT!

Pero be, no us haig d'enganyar i, degut a l'embranzida que porto, em costa frenar. Aixi doncs, per tal de no anar en contra d'aquesta forca deguda a la velocitat del meus accelerats dies europeus, crec que fare servir les muntanyes del Ladakh com a "peralte", per aixi poder tornar cap a Osona per una questio senzilla de deixar desenvolupar les lleis fisiques per elles mateixes. Clar que tambe podria ser que un cop vingut de les terres indies, el bonic altipla d'El Llucanes (que es comarca!) no faci prou funcio de "peralte" i m'acabi veient abocat a les aigues de Finisterre. Pero be, aixo ja ho discutirem mes endavant...

Foto - Edifici del Ministeri de Defensa Bulgar. En alguna d'aquestes finestres hi he viscut durant 1 setmana.

Mentrestant deixeu-me que us expliqui que en els meus dies bulgars, que no vulgars, he seguit 2 vides. L'una es la de chentoporchento sofienc; i l'altra la de chentoporchento turista. Aixi, com a bon sofienc he anat movent-me entre les afores de la ciutat, on vivia en un pis del Ministeri de Defensa de Bulgaria, un benefici derivat de la feina de la meva amfitriona, i el centre a traves de microbusos que supleixen la falta de transport public. Situació molt similar a La Paz, Bolivia, tot i que en el partit de furgonetes bolivianes contra microbusos bulgars, guanyarien les primeres per golejada (sense comptar els punts extres de mala llet i conduccio agressiva dels bulgars. Esta ple de Hristos al volant). Micro cap aqui, micro cap alla, he anat voltant durant una setmaneta, fent-la servir tambe com a bon sofienc, per poder anar a veure un partit del CSKA. I no era un partit qualsevol: debutava en Lubo Penev com a entrenador. Els seguidors, fins i tot no massa experts, el recordereu jugant forca be amb el Valencia. Aqui, com tota la quinta de l'Stotitchkov i companyia son molt venerat. La bona noticia va ser que varem guanyar 3 a 0 i que estem frec a frec lluitant amb el Levski (que seria el Madrid d'aqui, malgrat que en aquest punt us demano siusplauiperfavor que mirem de fer els ulls molt grossos perque el CSKA es l'equip dels militars...). La negativa pero va ser que no vaig poder saludar en Hristo, malauradament. Pero be. Per tal de treure'm el mal regust de no haver pogut saludar el semideu vaig notar que em convenia un canvi d'imatge. I dit i fet, em vaig anar a rapar. Tot i que el meu nivell de bulgar es com a de ser, infim, entrar a una barberia i demanar que et rapin no es el mes complicat del mon.

Foto - L'escena de la rapada: La meva simpatica estilista personal a Bulgaria tot endrecant la moto, mentre el turista li tira una foto (son comandes de la Perruqueria Arques del Barri de Montserrat de Torello, ja veieu doncs que soc un tipus de viatger atrafagat).

L'altra tipus de vida que us comentava era la de chentoporchento turista. I aixo pot tenir dues explicacions. L'una seria que ja durant la primera nit que estava per aqui amb l'Irene, se'm va acudir demanar-li si Sofia, en general, era una ciutat "viva"a nivell cultural. Realment ho vaig demanar per allo de dir alguna cosa en algun d'aquells viatges monotons en microbus cap al centre. Ella no se si s'ho va agafar com alguna cosa personal o un atac frontal a la identitat bulgara ( i recordem que treballa pel Ministeri de Defensa, malgrat no ser militar). L'altra explicacio potser estaria en relacio a la llei del Karma, que m'ha quedat demostrat que no nomes es manifesta a terres tibetanes o indies, ja que si recordeu fa poc us deia que anar a veure museus, esglesies i parafarnalies varies em relliscava totalment. Sigui per l'explicacio que sigui, seguidament us recitare les visities oficials que vaig haver de fer. I es que realment em van arribar a saturar: Museu Nacional d'Art amb una retrospectiva sobre en Picasso; Museu Nacional d'Historia; Centre Cultural Central de Sofia; la Universitat Nacional; Museu d'Historia de l'Esport Bulgar (el mes entrenyable aixo si); juntament amb un raguitzell notable de visites a esglesies ortodoxes...jo be sabeu que soc de facil dominar i molt influenciable, i per tan, nomes vaig poder que abaixar el cap i seguir-la. I quan es girava per dir alguna cosa, aixecar el cap per mirar. He apres moltes coses. Ho dic 3/4 en conya, i 1/4 de veritat.

Foto - Digueu-me fatxenda pero en aquesta tambe hi volia sortir jo

Com a ultim detall que es convinaven en ambudes vides ha sigut sobre la llengua. Si be vaig comencar patint fortament ja a Serbia en veure un idioma cirilic, us haig de confessar que l'he acabat gaudint, tambe fortament aqui Bulgaria. He acabat notant-me addicte, com tambe m'has demostrat tu Алберт Фажа, a intentar traduir totes les paraules que veia per qualsevol raco. Veniu i en comprovareu com enganxa. L'ALFABET CIRILIC MOLA!

Алберт Тортамон

Foto - Buscant paraules ciriliques desesperadament al centre neuralgic de Sofia.

(Cronica escrita des del pis del Ministeri de Defensa Bulgar. Avui a la nit agafo un bus per anar cap a Istambul, on arribare dema al mati. Ja ho valorare durant el viatge pero no crec que m'hi quedi. Segurament aniria cap a algun poble del nord de Turquia, direccio a Trabzon, on fare un primer intent per demanar el visat per l'Iran. Malgrat les gestions, no tinc cap amfitrionatge a la vista, malauradament. Les gestions continuen...)


...Adeu Europa!...Et deixo en el millor dia que et puc deixar...El dia de Sant Patrici: Visca Irlanda!