ISTÒRIA DE UN ZUPERHEROI CUTIDIA (ascrita en primera perçona)

L'ABANS: Vatua noi el què m'han explicat avui a cau d'orella! Es veu que des d'un temps ençà, un superheroi, d'aquells que van amb malles, calçotets per fora, botes, per fora també, i un símbol clar i cridander al pit, pulula pels carrers de pobles i ciutats del nostre país. I es veu també que s'enfronta molt violentament a aquell qui gosi plantar-li cara...

EL DURANT: i mentre estic escrivint sobre reflexions vàries i parides múltiples, noto com es va obrint la finestra del balcó grinyolosament. Em giro i...efectivament: és ell. És ell! El grandíssim capsigrany esbudellador de l'ortografia pulcre i la morfosintaxi impecable! Perdona'm gentil lector. És hora de deixar el teclat, arronsar els dits per crear punys i enfrontar-me a l'infortuni: la incertesa del combat...

SPLASH!! PATOUM!! RRRACAFLAS!! FLAS!! FLAS!!

EL DESPUÉS: he astat derrutat. Yo tanbé he queigut. Ha guañat él. El grant zuperheroi de la zeta trancada al pit, que bolta cade día pal carré... : SUPER-POROMPOMPEU!

CONCLUSSIÓ: Vijila! Que no caigis tu tanbé!

Alber

PD: el titul se ma va acudir despúes tanbé. Claru.

FALIZ SAN CHOAN A TUTOM!!!

Els meus dies ladakhis - Tortamon a una puja budista

Foto - Joves monjos budistes i trempats, enmig d'un dels carrers empinats de tot gompa.

Puntuals a 2/4 de 7 del mati, despres del toc de trompeta, els vells monjos del Gompa de Diskit van desfilant cap a una sala del complex monastic. Es la primera tasca que comporta la seva feina: celebrar una puja. Es un ritual religios que practiquen diariament, tal com les matines del Monestir de Poblet o els "Al.la akbar..." de qualsevol mesquita, amb els mullahs fent les seves genoflexions de cara a la Meca.

Foto - Com la majoria de gompas (monestirs budistes) el de Diskit esta situat al capdemunt d'una muntanya. Les cases blanques s'apleguen al voltant del temple. Es on hi viuen els vells monjos residents.

La sala, gran d'uns 20 x 10 m, es fosca. Segurament, si encenguessin les 6 o 8 bombetes de 40 watts i sense lampares, ens hi veuriem mes tots plegats. Pero tambe treuria romanticisme al moment i protagonisme al sol que es va despertant al ritme de les tranquiles pregaries. Aquestes son recitades "de carrerilla" per tots el monjos, un total de 8 en un primer moment, que ja son asseguts en les llargues rengleres d'estores vermelles. Seuen com no pot pas ser d'una altra manera: en la posicio de lotus, amb les cames creuades. Pero a dieferencia de quan es dediquen a meditar, mentre van cantant les escriptures sagrades, la majoria van fent uns moviments repetitus de balanceig. Alguns de dreta a esquerra; alguns de davant cap a endarrere, o fins i tot alguns, potser el d'esperit mes juvenil, de manera combinada. Jo, assegut tambe a sobre d'una d'aquestes llargues estores, la que queda a un canto i forca amagat, aposto pel moviment lateral. Cantades amb veus greus, trobo que son boniques. Malgrat que no en tinc ni la reputissima idea de que diuen. Quadren a la perfeccio amb la reposada i acollidora atmosfera de la sala. De tan en tan, tanco els ulls perque m'imbueixin les pregaries. De tan en tan els obro, i observo mes detingudament la sala:

8 columnes, guarnides atapaidament amb banderoles multicolors pels 4 costats, aguanten un sostre de color groc tranquil com el de les parets. D'aquestes ultimes, a mes d'una franja horitzontal que resegueix tota la sala formada per 3 colors budistes (taronja, blau i vermell), hi pengen un futime i mig de tangkhes (teles amb pictogrames que representen tan diferents bodisatves, persones que han assolit la il.luminacio, com varis aspectes de la vida de buda). Totes treballades finament, la veritat. Encara que es cert que algunes estan forca matxacades pel pas del temps temporal. I es que 600 anys d'existencia de la gompa de Diskit no son 4 dies... En fi, tornem a la sala: l'anterior descripcio val per 3 de les 4 parets. La 4a, o la 1a, es la del fons. Es on hi col.loquen les diferents estatues que veneren i fotografies varies, de persones venerades evidentment. No, a diferencia de moltes de les fotografies que porto veient des que vaig iniciar el viatge, no s'on ni en David Beckham, ni l'Enrique Iglesias. No es un comentari en va. Son persones que he vist repetidament penjades per aquests mons de Deus...Aqui, els venerats en fotografies son l'omnipresent Dalai Lama, i el cap del monestir quan era jove. I el venerat amb una estatua de 2 m. que presideix la sala es Maitreya, el Buda del Futur, el que ha de venir...

Foto - Maitreya, el Buda del Futur. Alerta! No es el de Diskit sino el de Thiksey, una altra gompa situada uns quilometres al sud de Leh.

Els que havien de venir encara, son 3 monjos que els deu haver enganxat el trompetam a mig posar-se les robes de color safra. Mentre els seus col.legues van recitant, ells entren, i sense cap mena d'estres, nomes faltaria, fan el ritual d'entrada. Aixi, fan entre 3 o 4 o 5 postracions de cara a Maitreya: mans juntes que, amb 3 temps, porten al cap, al front i al pit, per despres agenollarse i tocar amb el front a terra. Les reptides postracions que els skinheads del Dharma deuen haver fet en aquest punt, al llarg d'aquests 600 anys d'historia, han afectat al terra. Es d'una fusta del tot llisa, segurament doncs, degut al fregament. Despres de les postracions, cada un es dirigeix al seu lloc entre els seus companys i s'afageixen als cantics.

Es normalment un vell monjo qui comenca a recitar la pregaria que toca en aquell just moment i no un altre. La resta, de "carrerilla" de seguida s'hi apunten, demostrant que ells tambe se la saben. I aixi van fent amb veus greus fins que es poleixen tots els versos i despres d'una pausa, van per una altre. Malauradament no fan servir alguns instruments que tenen a ma, com la classica campeneta o un tambo de dimensions considerables. Els reserven per ocasions especials, com per exemple, els dies de lluna plena. Sense tanta espectacularitat doncs, s'entreguen al cant. Pero no ens hem d'enganyar tampoc. No son uns cantics immaculats. No. De tan en tan, a mig cantar, un es posa a estossegar sense miraments despres de fer uns xarrups al te tibeta (amb llet, sal i mantega) que reparteix el monjo mes jove sense parar d'anar amunt i avall per la sala, un altre aprofita per mocar-se, o fins i tot un altre a dir-li ves a saber que al qui te al costat, qui despres comenca a riure sense fer cas del vers sagrat que pulula per l'aire.

La puja, com cada dia s'allarga d'aquesta manera fins al voltant d'una hora o hora i mitja, en funcio dels xarrups, estossecs i escriptures que toca recitar. Al final, quan el monjo vell ja no engega als altres perque cantin, la puja es considera per acabada. Pero no s'aixeca ningu. Nomes aquell qui ha estat tota l'estona assegut en una posicio mes alcada, just al costat de la porta contundent d'entrada. Es el "manager", segons expliquen mes tard, que es un carrec que van rotant cada 2 anys. I ja veus si es el manager: amb una actitud del tot poc budista, es fot a desfilar pel mig de les rengleres on la resta encara seuen en posicio de lotus, amb un feix de bitllets a la ma! I parant-se a davant de cada un, els hi va donant uns quants cuartos, que es guarden en algun raconet interior de les robes de color safra. Despres si, cada un amb la paga del dia o de la setmana, s'aixequen i tranquilament com cantaven, van desfilant cap a fora. Al final de la sala, em veuen a mi, migemboirat pels cantics, per l'hora del dia, i per l'acte que acabo de veure que m'ha trencat una mica l'harmonia que m'havia anat envaint... Tanmateix, per finalitzar l'experiencia que hem compartit, ens intercanviem uns quants bons i sincers "jules"!

Foto - I un cop acabada la puja, un vell monjo encara te forca per fer giravoltar una roda d'oracio d'una contundencia tan respectable com la del paisatge de darrere...La Vall de Nubra...

Pel cami de tornada, baixant de la muntanya, em topo amb uns quants joves monjos que no deuen pas tenir mes de 10 anys. Volten aprofitant un descans en les seves classes. De ben segur que en algunes d'elles ja hauran comencat a memoritzar alguna de les cantarelles que acabo de sentir fa poc. I d'aqui poc temps seran ells, almenys els que persisteixin en la carrerea monastica, els qui canturregin i facin xarrups o estossecs sonors durant anys i anys...

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon bocabadant a la Vall de Nubra

Foto - A vista de pajaru, un dels extrems de la Vall de Nubra. A l'oasi verd que es veu hi ha Hunder, un dels dos pobles de la vall, seperat per una combinacio de paisatges del tot acollonant: desert, estepa i rierols fins arribar a Diskit, l'altre poble situat a uns 7 km a l'altre extrem.

Oberta al turistam pels vols dels anys 90, la Vall de Nubra es realment espectacular. La vaig viure amb intensitat durant els 4 dies d'estada. Si, va ser una estada curta. Pero a la practica no pot pas ser molt mes llarga: 7 dies com a maxim... per les sempre boniques i agradables questions burrucratiques, que ja no veig com a entrebancs sino just al contrari, ja que representen unes oportunitats excel.lents per practicar els pilars del budisme: la paciencia i la compassio. I en aquest cas, a mes de les burrucratiques, cal sumar-hi tambe les questions militars.

Per arribar a tal bell lloc, tambe cal superar un entrebanc forca important. Aquesta vegada, fisic. Ben fisic i ben present de manera imponent: el Kardung-Lha, el pas de muntanya mes elevat del mon. Es cert, i es que uns 5600 metres son del tot respectables. I mes si l'estat de la carretera es tan bo o tan lamentable com pot ser, ja que la major part de l'any esta ultracobert de neu, amb unes curves que retallen uns cingles que fa que quan passis per alla desitgessis convertir-te en una cabra molt montesa, o en un manso yak (el pacific remugant nacional d'aquestes alcades). Si es mante obert tal pas en tals condicions es degut, de nou, a la inestimable questio militar.


El que es coneix com la Vall de Nubra esta formada realment per 2 valls, entaforades entre muntanyes pelades mes altes que 900 santpaus posats l'un a sobre l'altre, formant aixi doncs, un conglomerat de pilars, o torres o catedrals de 900 pisos...estructures mai vist en cap trobada castellera (veurem aquesta temporada). L'extens folre el formen un poti poti paisatgistic, comformant, com se sol dir, un escenari "sense paraules". Tanmateix, jo li poso aquestes, bo i intentant definir-lo tan be com puc: un impressionant desert de dunes de sorra blanca-marronosa i amb algun camell voltaire; una petita i digne estepa al seu voltant, amb algunes vaques i burros voltaires; i fins i tot, un parell de zones verdes tipus oasi, amb arbres, flors, rierols i 4 cases a cada extrem de la vall. I per assegurar encara mes les estructures, les manilles en format d'arquitectura budista abundant per moltes pendents: stupes (estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats), pedres mani (pedres amb escriptures sagrades o fins i tot algun dibuix), lungtes (les banderoles amb pregaries), lhatos (monticle de pedres no massa contundent d'1 o 2 dos pams, que s'interpreten com a ofrenes als deus i esperits de les muntanyes) i algun gompa (monestir budista), el mes destacat dels quals es el de Diskit, al sud de la vall.

El partit de les religions, a dia d'avui te un guanyador clar: Futbol Club del Dharma - 80 vs l'Atletic Musulma - 20. Veurem que passa en les properes lligues. L'arbitratge, els Diaz Vega o per be que seria millor dir els Ramos Marcos, ja que aquest ultim portava bigoti, sembla que el portin a terme l'unica taca que hi trobo a tot el Ladakh, per si encara no ha quedat clar: la presencia militar. Es constant per moltissims racons del territori. Els malentesos historics amb el Pakistan, sobretot per les disputes sobre el Caixmir, i la proximitat tambe amb la frontera xinesa, fa que cada dos per tres et trobis amb campaments de muntanya, camions, i pantalons de camuflatge. Els militars, a mi, sempre em fan nosa.

Amb aquest folre visual i vital, que el distingeix de la resta del Ladakh, heu d'entendre que intentar definir la Vall de Nubra amb mots i fotografies em representa un atemptat als sentits. Us dic molt sincerament que caminar des de Hunder fins a Diskit (uns 7 km pel mig de la vall del riu Shyok) ha sigut una de les experiencies que he viscut de manera mes intensa des que vaig marxar de l'Osonastan del Nord...

Foto - Les lungta una mica com en Raimon: sempre de cara al vent pero sense dir "no".

Foto - Khates: teles de seda amb inscripcions sagrades que se solen oferir en senyal de respecte tan a persones com per fer ofrenes en algun petit temple entaforat per algun raco de la muntanya, com es el cas.

Foto - HOSTIA SANTA!

Foto - Pedres mani en primer terme, gairebe sempre amb la inscripcio del mantra "Om mani padme hum" (La joia es en el lotus). En segon terme i ultracastigada pel temps, una stupa. Son estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats, i que alhora i sense matar 2 pardals d'un tret perque per alguna cosa son budistes, simbolitzen tambe l'alliberament del cicle del sofriment vital.

Foto - Les manilles de les estructures: un futime i mig d'stupes per tot arreu (a sota, en aquest altre oasi verd {pq n'hi ha de marrons? pregunta que deixo a l'aire com les lungta. Val.} hi ha Diskit). Podeu jugar a buscar no en Wally sino a un monjo budista. Pero no hi ha premi. Es un joc altruista.

Foto - Vacum endrapant una mica, i passant olimpicament del paisatge. Com ha de ser. Aqui i ara.

Foto - Pedres, dunes i muntanyes i cel blau amb nuvols blancs. Boca oberta.

Foto - Entrant ruralment a Diskit despres de la travessa del desert

Foto - Carrer normal de Diskit, que tot i tenir 4 gats, vindria a ser la capital de la zona.

Foto - Carrer normal de Hunder. Amb stupa a la dreta, palla seca pel bestiar per l'hivern que vindra a dalt a l'esquerra, i monjo budista al mig com el dijous pero sense fer nosa. Ans el contrari.

Foto - I es que cardava una rasca de Buda...

El Gran Llibre de les Converses - Capitol III

CONVERSA AMB UN DOFI (I)

Home - Tu, Dofi, diuen que ets un animal tan intel.ligent...?

Dofi - Be, no ho se jo.

H - Be, pero... si ets un animal tan intel.ligent perque no has aconseguit dominar als altres animals i fer-ne el que vulguis com fem nosaltres?

D - Si, pero us heu descuidat de controlar a un animal.

H - Ah si? A quin?

D - A vosaltres mateixos.

CONVERSA AMB UN FLAMENC

Home - Saps, Flamenc... us admiro.

Flamenc - Ah si? I perque?

H - A part del vostre color, que el trobo fascinant dins el mon de la fauna, us admiro per
l'habilitat d'aguantar-vos amb una sola pota i sense caure.

F - Caram, gracies doncs. Pero nomes es per una simple questio fisica de saber repartir be els
pesos. I sincerament, jo trobo que vosaltres ho feu molt millor.

H - El que?

F - Aguantar-vos sense caure mai.

H - Com?

F - Si, nomes dient mitjes veritats... per una simple questio psiquica de repartir be les mentides.

CONVERSA AMB UN BISO

Home - Saps, Biso, l'abric que porto jo es fet de pell teva. Es fet de tu.

Biso - Ah si? Doncs l'abric que jo no porto es fet de dignitat.

CONVERSA AMB UN CAMALEO (I)

Home - Ei Camaleo, tu sempre et camufles a sobre de qualsevol superficie?

Camaleo - ...

H - Camaleo...? Camaleo...?

CONVERSA AMB UN ESQUELET FOSSILITZAT DE DINOSAURE

Home - Ei Esquelet Fossilitzat de Dinosaure...perque us vareu extingir?

EFdD - Ah mira...

H - Es veritat que va ser per culpa d'un meteorit?

EFdD - No, va ser per dignitat nostra i vostra.

H - Que? No va ser pel meteorit doncs?

EFdD - Doncs mira, no. Va ser perque us varem veure a venir i varem decidir plegar per nosaltres mateixos abans no ens fessiu plegar vosaltres.

CONVERSA AMB UNA PUCA

Home - Ei Puca, tu sempre vas fent salts i emprenyant per aqui i emprenyant per alla?

Puca - Si, en comptes de fer-ho caminant o anant sobre alguna mena de roda o volant, jo ho vaig fent saltant.

CONVERSA AMB UN CABRO

Home - T'han dit mai que dones una imatge molt agressiva amb aquestes banyes tan contundents?

Cabro - Si, pero almenys intento ser coherent i no enganyo amb caretes o disfresses.

H - Com?

C- Si, esta clar, no saludo amb la ma estesa i no porto corbata.

CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home - Hola Gallina.

Gallina - Hola Gallina.

H - Val... Missatge captat.

G - Adeu.

H - Adeu.

CONVERSA AMB UN GOS DE TURA

Home - Hola Gos de Tura. Et puc interrompre un moment?

GDT - Si. Digues.

Home - No has intentat parlar mai amb una ovella quan se separa una mica del ramat?

GDT - No. Jo no se parlar com els policies humans.

CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA DE MAR

Home - Llagosta, com pot ser que siguis un animal tan lleig per fora i tan bo per dins?

Llagosta - No ho se. Suposo que si fos un animal racional tambe intentaria ser nomes precios de fora i prou.

Els meus dies ladakhis - Tortamon intentant ser al Pangong Tso

M'assento a la llera del llac Pangong Tso, a sobre d'unes pedres petites. Es molt d'hora al demati i fa dies que no medito. Quedaria be que ara escrivis que no hi ha ningu al meu voltant. Quedaria be, pero seria mentida. A uns 200 metres veig en Michelle, un simpatic italia de xerrameca imparable, caminant i parant-se cada 4 passes per guaitar algunes pedres petites que podrien ser del seu interes.

Malgrat la meva lamentable flexibilitat fisica, intento acomodar-me tan be com puc en la posicio de lotus aprofitant tambe el lleuger pendent on estic assegut. Aquest es ja el primer entrebanc, o primer repte essent positiu, a l'hora de posar-me a meditar. Al cap d'uns moments, considero que estic mes o menys comode i amb l'esquena recta. I tanco els ulls.

Procuro centrar-me en la respiracio, focalitzant la meva atencio en el recorregut de l'aire: com entra per sengles forats del nas; com baixa cap als pulmons; fins arribar a la zona de la panxa, que inflo i inflo per uns segons, sense intentar de forcar excessivament. Un parell de segons de retencio, i focalitzo de nou el recorregut invers de l'aire, afluixant primer la zona de l'estomac i despres la dels pulmons, deixant que l'aire surti encara mes pausadament de com hi havia entrat. Repeteixo el proces unes quantes vegades mes, procurant fer-ho cada cop mes i mes pausadament...i unes quantes vegades mes...i unes quantes vegades mes...fins que... intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Tanmateix, el soroll d'unes gavines m'interrompen. Tal com els pensaments que ens torben al llarg del dia. Primer em cago en ells. I aixi, aconsegueixen que em descentri. Ja no soc el so de l'aigua i el sol que m'escalfa. Despres, al cap d'uns moments de turbolencia mental, em recordo a mi mateix que no cal lluitar-hi, anar-hi en contra... Aixi, aprofito el vent que bufa perque s'emporti els crits lletjos de les gavines i els meus pensaments. Els intento deixar passar i... de nou intento ser, o encara mes, no-ser i nomes notar. Intentant ser aqui i ara, intentant captar l'eternitat del moment.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Albert Tortamonla

(Si em veies en Pau Riba, potser diria que soc l'Home Estatic. Ja m'agradaria!. Pero no, les orenetes no fan nius als meus cabells: aquestes terres son massa altes per elles, i el que encara ho fa mes dificil es que m'estic quedant calvo. Amb la qual cosa requeririen de la col.laboracio de grans enginyers....La tristesa em te corpres, aixo si.)

Els meus dies ladakhis - Tortamon celebrant el Saga Dawa

Foto - Espectadors d'excepcio del Saga Dawa, en un lloc privilegiat. No crec que fos el primer que veien.

"BUM! BUM! BUM!". "Hostia ja passen per aqui!". La rua ha arribat mes d'hora del que ens pensavem i ens enganxa a tot el turistam de l'hostal en ple esmorzar. De seguida deixem els tes i els xapatis amb mermelada d'albarcoc, la fruita nacional en aquesta epoca, i sortim disparats al carrer per veure i viure la desfilada. Es el Festival del Saga Dawa, en el qual en totes les cultures de religio budista celebren tan el naixament com la il.luminacio de Siddharta Gautama, el Buda Historic. No. No es que s'ho curres tan per fer coincidir la data del seu naixament amb el dia que, assegut a Bodhgaya a sota del Bodhi Tree, l'arbre mediatic, va assolir la il.luminacio. Potser es per coherencia amb el rebuig de tot el que es material el que fa que facin un 2 x 1 en festivals...en la nostra terra dubto que passes el mateix i ajuntessim Nadal amb Setmana Santa i Tots Sants i Reis i reietons...

Foto - La banda musical encapcalant la rua del Festival del Saga Dawa fent soroll amb instruments de vent i de percussio i vestits com manen els canons de la moda ladakhi (tunica, cinturo, i kates al coll)

Instal.lat a la vora de la petita carretera, en una zona del tot rural nomes a 15 minuts del centre de Leh, comenco a bocabadar. La desfilada l'encapcalen el que suposo que son, i que despres em comfirmen, les autoritats locals, seguides per una banda musical de percussio i vent bucal (l'alcada d'aquesta terra, o almenys a aixo ho atribueixo jo, genera autentiques simfonies de vent no bucal que s'allarguen mes que un dia sense pa...fins i tot diria 2 o 3 dies la veritat...) En fi, no perdem el fil, que passaven els potolitics... S'acosten les eleccions i aixo tambe deu afectar a la seva nombrosa presencia. Tan dels potolitics com dels musics, i es que tot es questio de saber tocar la solfa, per aixo deuen anar junts. Els de la solfa del vers van ben guarnits amb la vestimenta oficial: una tunica que ha de ser ben calenta, de colors foscos generalment, amb un cinturo, de color mes alegre normalment, per atrapar mes la panxa que la propia tunica.

Foto - Senyor ladakhi amb la mirada concentrada amb el barret dels alerons espectaculars (aquest, tanmateix, encara bastant modest la veritat).

Seguidament a aquest primer, van desfilant un raguitzell de grups tambe en format de comparsa de carnaval (o carrossa B segons els ultims criteris del Carnavall de Terra Endins): un grup de senyors i senyores de Leh, ben guarnits per l'ocasio, amb els tradicionals barrets nacionals ladakhis caracteritzats per uns alerons espectaculars. Sort que anaven caminant tranquil.lament. Amb un xic mes de velocitat l'enlairament de la persona portadora del barret seria dificlment imparable. Pero sobretot son elles, les senyores, les que ressalten mes degut a la pompositat de la vestimenta formada per les coloraines dels penjolls i arracades, tuniques llampans, un incomprensible pero del tot real gerro ple de flors, per acabar de rematar-ho tot amb una capa dissenyada barrocosament a mes no poder, amb la qual, ara si, el vol seria del tot inevitable.

Foto - Per davant: senyora ladakhi simpatica i guarnida com Buda no mana, pero be...

Foto - I pel darrere. Alerons al barret i capa barroca a l'esquena...tot sigui perque el Dharma, els ensenyaments de Buda, s'alcin i arribin mes enlla de les muntanyes!

A aquest grup, el segueix el del clero: els monjos budistes. No pas menys espectaular que l'anterior. A mes de les classiques tuniques de color safra, els skinheads del Dharma porten per l'ocasio, ells tambe, uns gens menyspreables barrets que la Martirio o la Infanta Elena o altra gent de la farandula dubtarien de posar-se. Sota els efectes de tan barretam, seguidament veig passar la comparsa dels fidels feligresos budistes, brandant a tothora la roda de les oracions en una ma, i els allargats sutres o textos sagrats budises en l'altra, mentre van recitant els mantres oportuns. Tot escenificat amb l'objectiu de sempre: enviar bons auguris per a tots els essers vius alla on es trobin.

Foto - Els skinheads del Dharma cobrint la seva pacifica radicalitat. Els barrets, que els podria haver fet servir l'Spielberg a "Encuentros en la 3a fase" com a nau, fan evident que la mediatica pamela de la Infanta Elena va ser fruit de la nanotecnologia.

Foto - Els fervents feligresos budistes I amb els textos sagrats carregats a l'espatlla i els rosaris de 108 boletes, d'acord amb els 108 volums dels Kagyur (per aquells despistats que no vareu seguir la primera edicio de Els meus dies ladakhis...casumdena!...)

Foto - Els fervents feligresos budistes II, aquest, a mes a mes, amb la roda d'oracio sempre fent giravoltar les pregaries que contenten en el sentit de les agulles del rellotge bo i desitjant escampar els bons auguris arreu

Per tancar la desfilada passen els mes petits: un futime i mig de nens i nenes de les escoles de Leh i del voltant, que sembla que no s'acabi mai, aixi com algun grup de petits monjos tambe vestits de color safra i que han deixat els seus estudis i monestirs per un dia.

Ja avanco pero que moltes de les comparses quedarien destacades en les ultimes posicions del Carnaval, per be que alguna tenia el seu merit com ara una escenificacio teatralitzada de Buda, impassible davant les amenaces i les tribulacions del seu particular Moriarty o Joker o el Madrid o la veritat per a la majoria de les persones: "l'enemic" Angulimala. Enemic entre cometes perque no crec que Buda li consideres d'acord amb la practica de la compassio i amor sense limits per a tots els essers vius. I be, de fet, que les comparses quedessin avall en una hipotetica classificacio no els importaria gens. No es la seva intencio destacar en pompositat. En general es limiten a anar seguint el recorregut d'uns 5 o 6 kilometres al voltant de Leh, d'acord amb el sentit de les agulles del rellotge (caracteristica comuna a tots els rituals budistes tan per fer la volta als seus diferents temples o stupes o muntanyes sagrades). I amb la curosa coreografia que es l'art de caminar, van recitant en veu alta un mantra del qual nomes entenc la paraula rimpoxe, que es refereix a una lama que s'ha reconegut com a reencarnacio d'un lama d'una vida anterior.

Foto - Una de les comparses mes espectaculars representant l'encontre entre Buda i Angulimala. Aquest ultim, no era massa bon nanu que diguem: tenia l'objectiu de matar 1000 persones per tallar-los-hi el dit index de la ma dreta per una questio que ara no explicarem...en portava 999 i quan estava a punt de matar a la seva propia mare, es va topar amb Buda. I si, va acabar convertint-se al budisme. (podeu veure el collaret de dits indexa que porta al voltant del coll i del cos)

Foto - Un jove recollint una dosi de te, en principi legal, en una de les zones d'habituallament

Foto - A mig recorregut es celebren unes dances pausades i boniques

Un cop tots desfilats davant meu, decideixo incorporar-me a la rua des de dins. Porto pocs dies al Ladakh pero el famos mal d'alcada em respecta, segurament perque jo l'he respectat primer a base de sobredosis de repos i de tes, que m'han provocat un temps de possessio del lavabo molt superior al temps de possessio de la pilota del Barca d'en Guardiola davant de qualsevol rival. Aixi m'hi atraveixo i decideixo caminar entremig de les diferents comparses gaudint de l'harmonia de la rua. I de tan en tan, com ells, tambe em paro en alguna de les zones d'habituallament que hi ha al llarg de recorregut per fer fer un te o endrapar alguna pasta. Al cap de 3 o 4 hores d'un pas tranquil i lleuger i un parell de parades per fer 4 dances tradicionals, en una escola i al camp de polo (el local social a l'aire lliure de Leh) el festival s'acaba on s'havia originat: al temple budista del centre de la petita ciutat. Es el festival del Saga Dawa. LEH VISCUT! (una broma de nivell per acabar sempre es bo) (perdo...sempre es bo?)

Foto - Paisatge brutal i ferestec del voltant de Leh per on transcorre la rua del Saga Dawa

Albert Tortamonla

(Cronica escrita des de Leh, on hi estic escandalosament be. El meu dia a dia transcorre com la rua. Molt tranquilament, encara que sense tantes coloraines, intentant fer vida ladakhiana... ara plantant cols a l'hort o ara tallant verdures pel sopar...tot gracies a la Zangmo, en Wangchuk, el meme Tashi i la abi Nordin... la familia amb la que he tingut la immensa sort d'espetegar... torno a ser del tot afortunat...que be...)

JULE!

El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.



Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...

Els meus dies ladakhis - Tortamon enlairat a uns 3500 metres d'altitud

Foto - L'imponent monestir de Lamayuru, de l'ordre dels kaguypa i dels mes antics del Ladakh. Va ser fundat pel venerat indi Naropa, on pels volts del segle XI hi passava llargues temporades meditant a dins d'una cova. L'edifici de l'esquerra, un gran i novell hotel pel turistam, li intenta prendre protagonisme. (Recomano que amplieu la imatge, sempre i quan us doni la gana)

I DIC AMB VEU FORTA I SEGURA:

Pareu oh bons mariners dels meus peus;
pareu doncs ja som arribats!
Aquest es l'ocea de les terres ferestegues.

Aqui hi pescarem grans viandes espirituals
per alimentar una anima
amb forta fam de NO-RES.

LADAKH!

Foto - Lungta: les omnipresents banderoles amb pregaries inscrites. Envien bons auguris arreu quan son agitades pels vents de l'Himalaya.

Foto - Avi budista de cap a peus: a la ma dreta el rosari amb 108 boletes d'acord amb el nombre de volums dels kagyur, textos sagrats budistes de 108 volums (justament); i amb la ma esquerra fent voltar les pregaries inscrites a dins de la roda, seguint la mateixa logica d'expansio dels bons auguris que les lungta.

Albert Tortamonla

El Gran Llibre de les Converses - Capitol II

CONVERSA AMB UNA PAPALLONA

Home- Papallona, com pot ser que arribeu a ser uns insectes tan bells després d'haver sigut tan capullos durant tan temps?
Papallona- Perquè no anem ni al metge, ni a l'escola.
H- Com...?
P- Doncs això, perquè no ens fem ni operacions d'estètica, ni operacions d'ètica.


CONVERSA AMB UN PERIQUITO (II)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, prefereixo viure en una gàbia que portar-la posada.


CONVERSA AMB UN COALA

Home- Ei coala, tu durant tot el dia només fas que jeure en una branca i menjar fulles d'eucaliptus?
Coala- Sí,...i què passa?
H- No res, res.
C- I tu?... Què fas?
H- No, jo no menjo fulles d'eucaliptus...
C- Què vols dir...que no fas res durant tot el dia?
H- No, si no paro quiet. Però no faig res. No paro de fer coses...coses que no fan res.
C- Com s'entén?
H- ...
C- Vols una fulla d'eucaliptus?


CONVERSA AMB UN TRENCALÒS

Home- Ei trencalòs, no creus que ets molt cruel agafant a les teves preses, enlairant-les amb les teves urpes, i deixant-les caure de molts metres amunt perquè s'esclafin contra el terra?
Trencalòs- Ja, però almenys no són de la meva espècie.


CONVERSA AMB UNA LLAMA

Home- Ei llama, no et fa vergonya ser domesticada per l'home mentre molts membres de la teva família, com el guanaco, no s'ho deixen fer?
Llama- Això vol dir que tu i jo som cosins?


CONVERSA AMB UN CUC DE TERRA

Home- Hola Cuc de terra.
Cuc de Terra- Hola.
H- Saps...estic fascinat amb el teu desplaçament: ara t'arronses, ara vas més enllà, ara t'arronses, ara arribes més enllà.
CdT- Ja. I vosaltres no us arronseu mai?
H- No.
CdT- Així...com us ho feu per anar més enllà?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA OBRERA

Home- Hola formiga obrera.
Formiga obrera- Hola.
H- No estàs cansada de treballar sempre, sempre, sempre?
F- No. És el què m'ha tocat.
H- Però no tindries ganes de rebelar-te i poder fer la teva en llibertat?
F- Sí, però, per poder fer això, primer de tot, caldria que jo tingués ús de raó i consciència individual. Com vosaltres, no?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA REINA DEL FORMIGUER

Home- Encantat de saludar-la Sa Majestat.
Formiga Reina del Formiguer- Encantada.
H- No creu que és injust que tingui hostiacentes formigues obreres treballant per vostè?
FRdF- Bé, és el què m'ha tocat: estar apalancada i parir.
H- Però no ho veu injust?
FRdF- No, per veure-ho injust hauria de tenir ús de raó i uns valors ètics. Com els reis dels vostres formiguers, no?
H- Home! Però nosaltres no tenim formiguers!
FRdF- Ah! No, ésclar, ésclar...no havia pensat que les fàbriques i els estats no estan coberts de sorra...


CONVERSA AMB UNA MOFETA

Home- Ei mofeta, i tu...perquè fas sempre tanta pudor?
Mofeta- Perquè jo no enganyo.


CONVERSA AMB UN "ARMADILLO"

Home- Ei Armadillo, com estàs nano?
Armadillo- Ei! Bé anar fent.
H- Tu, què t'anava a dir...hòstia és que porto un merder de temps anar fent preguntes i arriba un punt que...
A- Tranquil, tranquil...ja sortirà...
H- Ah sí, sí! Que...no et fa ràbia que et matin per després fer-ne un instrument de tu?
A- Sí, però almenys jo seré un instrument mort.
H- Joder, Armadillo, que cabron que ets no?

[l'Armadillo és un animal petit, un pèl més gran que una rata comú, que un cop mort se n'aprofita la seva closca per fer-ne una espècie de guitarra petita].

Els meus dies indis - Tortamon a Paharganj (Nova Delhi)

Foto - Animal de carrega huma. Al fons i a l'esquerra els autorickshaws esperant clientela, i a la dreta la versio no motoritzada i mes romantica que va a forca de muscul.

Una noia jove india, de pell molt fosca, amb un sac gran de no se que al cap, i un altre al brac que li queda lliure. Un autorickshaw (tricicle motoritzat) conduit per un sikh amb el turban perfecte, sense cap passatger. 2 motos seguides. Un senyor ben net i tot ben vestit de blanc. 2 tricicles amb 8 0 10 farcells immensos empenguts, amb feines, per dos homes forca vells. Un portador sense portar res al carro. Una parella de pseudohippies. Un tricicle amb un farcell gros i un passatger hindu. 3 homes modats a l'estil indi: pantalons de pinca, camisa, sandalies i clenxinats de manera extrema. De cop... un embus: 2 autorickshaws i una moto per un canto, contra una minifurgoneta, seguida per mes autorickshaws i algun tricicle; s'esdevenen, encara mes, les pitades, i com sempre, s'imposa la llei del mes fort i guanya la fila de la minifurgoneta. Una bicicleta. Una altra. Un home vell empeny un taulell, vell com ell, de 4 rodes de bici de carretera, buscant compradors d'una fruita estranya semblant a la mandarina. Un grup de nens petits tornant de l'escola amb uniforme de tons blavosos. Un tricicletaire de mitjana edat porta dues senyores amb sari, un de color verd llampant i l'altre lila. Una moto amb 3 persones. Uns joves indis fashions: texans, ulleres de sol i bruses de lluentons. Un tricicletaire amb un drap mal girbat al cap, que l'ajuda a soportar la contundent xafogor. Un home blanc, vell i esprimatxat, vestint nomes una tela al voltant de la cintura, que li fa de faldilla, i amb unes rastes naturals enrotllades com una ensaimada mallorquina de mes d'un pam cap amunt. Una dona jove amb un xuridar ("tunica" fina d'espatlles a mitja cama) blau i taronja. Un bicicletaire que transporta 4 bombones de buta que es deuen aguantar gracies a algun dels multiples Deus en els que deu creure. Una dona jove amb un sari brut que pidola amb un nen molt petit als bracos. Un turista blanc fa una foto al mig del carrer. Una altra pidolaire. Un autorickshaw amb dos senyors de passatgers. Una dona gran, blanca i prima, camina a poc a poc i ensenyant la panxa degut a l'estil amb el que porta el sari. Un venedor jove de tamtams pel turistam. 2 senyores indies amb punt i ratlla al front baden davant de les botiguetes de 2 metres d'amplada. Un gringo amb la motxila plena de banderetes de varis paisos enganxades, demostrant que hi ha posat els peus. Un home amb 4 draps, es recolza en un basto mentre fuma un bidi. 2 joves amics passegen agafant-se dels dits petits. Una dona fa una parada i reposa agafant el sac que porta al cap amb les dues mans. Un jove netejabotes. Una vaca immensa com un cavall i de cara atractiva. Un senyor empeny un tricicle on a la part del darrere hi ha instal.lat una caixa de ferro de 2x2 metres on ara hi van uns 8 nens petits, que han deixat les seves petites maletes al sostre. El venedor de tamtams torna a passar...

I jo m'ho miro tot...tot fent un xai (te) ...

Foto - Jove transportant ves a saber que sota un sol de migdia

Foto - Que les vaques siguin sagrades no vol dir que no s'emportin alguna hostia. Sobretot si intenten endrapar el "generu"

Foto - Tricicletaires en accio

Foto - I que siguin sagrades, tampoc vol dir que no les facin pencar. I mes si son tan imponents.