El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.



Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...

Els meus dies ladakhis - Tortamon enlairat a uns 3500 metres d'altitud

Foto - L'imponent monestir de Lamayuru, de l'ordre dels kaguypa i dels mes antics del Ladakh. Va ser fundat pel venerat indi Naropa, on pels volts del segle XI hi passava llargues temporades meditant a dins d'una cova. L'edifici de l'esquerra, un gran i novell hotel pel turistam, li intenta prendre protagonisme. (Recomano que amplieu la imatge, sempre i quan us doni la gana)

I DIC AMB VEU FORTA I SEGURA:

Pareu oh bons mariners dels meus peus;
pareu doncs ja som arribats!
Aquest es l'ocea de les terres ferestegues.

Aqui hi pescarem grans viandes espirituals
per alimentar una anima
amb forta fam de NO-RES.

LADAKH!

Foto - Lungta: les omnipresents banderoles amb pregaries inscrites. Envien bons auguris arreu quan son agitades pels vents de l'Himalaya.

Foto - Avi budista de cap a peus: a la ma dreta el rosari amb 108 boletes d'acord amb el nombre de volums dels kagyur, textos sagrats budistes de 108 volums (justament); i amb la ma esquerra fent voltar les pregaries inscrites a dins de la roda, seguint la mateixa logica d'expansio dels bons auguris que les lungta.

Albert Tortamonla

El Gran Llibre de les Converses - Capitol II

CONVERSA AMB UNA PAPALLONA

Home- Papallona, com pot ser que arribeu a ser uns insectes tan bells després d'haver sigut tan capullos durant tan temps?
Papallona- Perquè no anem ni al metge, ni a l'escola.
H- Com...?
P- Doncs això, perquè no ens fem ni operacions d'estètica, ni operacions d'ètica.


CONVERSA AMB UN PERIQUITO (II)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, prefereixo viure en una gàbia que portar-la posada.


CONVERSA AMB UN COALA

Home- Ei coala, tu durant tot el dia només fas que jeure en una branca i menjar fulles d'eucaliptus?
Coala- Sí,...i què passa?
H- No res, res.
C- I tu?... Què fas?
H- No, jo no menjo fulles d'eucaliptus...
C- Què vols dir...que no fas res durant tot el dia?
H- No, si no paro quiet. Però no faig res. No paro de fer coses...coses que no fan res.
C- Com s'entén?
H- ...
C- Vols una fulla d'eucaliptus?


CONVERSA AMB UN TRENCALÒS

Home- Ei trencalòs, no creus que ets molt cruel agafant a les teves preses, enlairant-les amb les teves urpes, i deixant-les caure de molts metres amunt perquè s'esclafin contra el terra?
Trencalòs- Ja, però almenys no són de la meva espècie.


CONVERSA AMB UNA LLAMA

Home- Ei llama, no et fa vergonya ser domesticada per l'home mentre molts membres de la teva família, com el guanaco, no s'ho deixen fer?
Llama- Això vol dir que tu i jo som cosins?


CONVERSA AMB UN CUC DE TERRA

Home- Hola Cuc de terra.
Cuc de Terra- Hola.
H- Saps...estic fascinat amb el teu desplaçament: ara t'arronses, ara vas més enllà, ara t'arronses, ara arribes més enllà.
CdT- Ja. I vosaltres no us arronseu mai?
H- No.
CdT- Així...com us ho feu per anar més enllà?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA OBRERA

Home- Hola formiga obrera.
Formiga obrera- Hola.
H- No estàs cansada de treballar sempre, sempre, sempre?
F- No. És el què m'ha tocat.
H- Però no tindries ganes de rebelar-te i poder fer la teva en llibertat?
F- Sí, però, per poder fer això, primer de tot, caldria que jo tingués ús de raó i consciència individual. Com vosaltres, no?


CONVERSA AMB UNA FORMIGA REINA DEL FORMIGUER

Home- Encantat de saludar-la Sa Majestat.
Formiga Reina del Formiguer- Encantada.
H- No creu que és injust que tingui hostiacentes formigues obreres treballant per vostè?
FRdF- Bé, és el què m'ha tocat: estar apalancada i parir.
H- Però no ho veu injust?
FRdF- No, per veure-ho injust hauria de tenir ús de raó i uns valors ètics. Com els reis dels vostres formiguers, no?
H- Home! Però nosaltres no tenim formiguers!
FRdF- Ah! No, ésclar, ésclar...no havia pensat que les fàbriques i els estats no estan coberts de sorra...


CONVERSA AMB UNA MOFETA

Home- Ei mofeta, i tu...perquè fas sempre tanta pudor?
Mofeta- Perquè jo no enganyo.


CONVERSA AMB UN "ARMADILLO"

Home- Ei Armadillo, com estàs nano?
Armadillo- Ei! Bé anar fent.
H- Tu, què t'anava a dir...hòstia és que porto un merder de temps anar fent preguntes i arriba un punt que...
A- Tranquil, tranquil...ja sortirà...
H- Ah sí, sí! Que...no et fa ràbia que et matin per després fer-ne un instrument de tu?
A- Sí, però almenys jo seré un instrument mort.
H- Joder, Armadillo, que cabron que ets no?

[l'Armadillo és un animal petit, un pèl més gran que una rata comú, que un cop mort se n'aprofita la seva closca per fer-ne una espècie de guitarra petita].

Els meus dies indis - Tortamon a Paharganj (Nova Delhi)

Foto - Animal de carrega huma. Al fons i a l'esquerra els autorickshaws esperant clientela, i a la dreta la versio no motoritzada i mes romantica que va a forca de muscul.

Una noia jove india, de pell molt fosca, amb un sac gran de no se que al cap, i un altre al brac que li queda lliure. Un autorickshaw (tricicle motoritzat) conduit per un sikh amb el turban perfecte, sense cap passatger. 2 motos seguides. Un senyor ben net i tot ben vestit de blanc. 2 tricicles amb 8 0 10 farcells immensos empenguts, amb feines, per dos homes forca vells. Un portador sense portar res al carro. Una parella de pseudohippies. Un tricicle amb un farcell gros i un passatger hindu. 3 homes modats a l'estil indi: pantalons de pinca, camisa, sandalies i clenxinats de manera extrema. De cop... un embus: 2 autorickshaws i una moto per un canto, contra una minifurgoneta, seguida per mes autorickshaws i algun tricicle; s'esdevenen, encara mes, les pitades, i com sempre, s'imposa la llei del mes fort i guanya la fila de la minifurgoneta. Una bicicleta. Una altra. Un home vell empeny un taulell, vell com ell, de 4 rodes de bici de carretera, buscant compradors d'una fruita estranya semblant a la mandarina. Un grup de nens petits tornant de l'escola amb uniforme de tons blavosos. Un tricicletaire de mitjana edat porta dues senyores amb sari, un de color verd llampant i l'altre lila. Una moto amb 3 persones. Uns joves indis fashions: texans, ulleres de sol i bruses de lluentons. Un tricicletaire amb un drap mal girbat al cap, que l'ajuda a soportar la contundent xafogor. Un home blanc, vell i esprimatxat, vestint nomes una tela al voltant de la cintura, que li fa de faldilla, i amb unes rastes naturals enrotllades com una ensaimada mallorquina de mes d'un pam cap amunt. Una dona jove amb un xuridar ("tunica" fina d'espatlles a mitja cama) blau i taronja. Un bicicletaire que transporta 4 bombones de buta que es deuen aguantar gracies a algun dels multiples Deus en els que deu creure. Una dona jove amb un sari brut que pidola amb un nen molt petit als bracos. Un turista blanc fa una foto al mig del carrer. Una altra pidolaire. Un autorickshaw amb dos senyors de passatgers. Una dona gran, blanca i prima, camina a poc a poc i ensenyant la panxa degut a l'estil amb el que porta el sari. Un venedor jove de tamtams pel turistam. 2 senyores indies amb punt i ratlla al front baden davant de les botiguetes de 2 metres d'amplada. Un gringo amb la motxila plena de banderetes de varis paisos enganxades, demostrant que hi ha posat els peus. Un home amb 4 draps, es recolza en un basto mentre fuma un bidi. 2 joves amics passegen agafant-se dels dits petits. Una dona fa una parada i reposa agafant el sac que porta al cap amb les dues mans. Un jove netejabotes. Una vaca immensa com un cavall i de cara atractiva. Un senyor empeny un tricicle on a la part del darrere hi ha instal.lat una caixa de ferro de 2x2 metres on ara hi van uns 8 nens petits, que han deixat les seves petites maletes al sostre. El venedor de tamtams torna a passar...

I jo m'ho miro tot...tot fent un xai (te) ...

Foto - Jove transportant ves a saber que sota un sol de migdia

Foto - Que les vaques siguin sagrades no vol dir que no s'emportin alguna hostia. Sobretot si intenten endrapar el "generu"

Foto - Tricicletaires en accio

Foto - I que siguin sagrades, tampoc vol dir que no les facin pencar. I mes si son tan imponents.

Els meus dies iranians - Tortamon a Teheran o la ciutat on els nassos deformes estan en perill d'extincio

Foto - Els peixaters de l'Iran: els mullahs Jamenei i Khomeini, tallant ell bacalla des del 1979.

A primer cop d'ull, Teheran, Tehran pels iranians, sembla una ciutat europeitzada mes. A segon cop d'ull pero, sobretot gracies als dies que involuntariament m'hi he hagut d'estar tan per jugar a la burrucracia com per marxar del pais, et pots adonar d'algunes petites diferencies...

Que vagi per endavant que en una escala on es valores l'interes per una ciutat qualsevol de 0 a 100, on 0 seria un "interes nul" i 100 un "interes estratosferic", la meva puntuacio per Teheran seria d'un -50. I sent optimista. Sent optimista perque hi hauria sumat algunes coses que per mi van ser positives com ara veure uns coloms bonics i petits de color marro per qualsevol carrer; el tranquil Park Shahr just al centre al costat de Khomeini Square, amb flors de colors, gespa verda i agua brollant; o unes gallines perses, 3 o 4, que vivien lliurement a Ferdosi Street, principal carrer de la ciutat que duu el nom d'un famos poeta, art que els iranians estimen amb devocio. A aquestes 3 coses positives tambe hi sumaria poder veure, de tan en tan, alguna pinta d'algun irania que si camines pels carrers de casa nostra no passaria gens desapercebut. I es que el concurs de tofes ja ha comencat! Ara be, que des d'on escric ara, l'India, en sortiria el guanyador amb molta diferencia, fins i tot encara que es votes via telefonica seguint els rigorossissims controls del millor xou televisiu que es Eurovision.

Foto - Parella de Teheran, suposo, passejant parsimoniosament pel Parc Shahr.

A primer cop d'ull doncs, el personal i les coses de Teheran, xador o mantell de banda, es similar a qualsevol ciutat gran europea. Pero alerta: aixo no vol dir que sigui bo! No! Es cert que m'esperava una ciutat, o almenys alguna zona, mes a mig cami de Nova Delhi que no pas de Barcelona. I res. Decepcio. Es mes a 3/4 de cami de la capital catalana que no pas de la de l'India. El cas mes evident es l'excel.lent funcionament del metro de la ciutat, que utilitzava repetidament per mourem en el taulell del joc de la Burrocracia que em va suposar Teheran. Realment eficac sistema de transport, en una ciutat d'entre nomes 15 i 20 milions de persones...Immers en aquesta decepcio inicial, i deixant passar els dies, pero, es comencen a fer-se evidents algunes diferencies amb d'altres llocs europeus que relato tot cantant bo i aprofitant que no em podeu sentir, i seguint un ordre aleatori, o altrement dit desordenadament:

Per exemple comencarem amb el CLAVAGUERAM SENSE FRONTERES: no, no es el nom d'una ong (per be que seria realitzadora d'una tasca encomiable) sino la definicio de la majoria de les clavegueres de la ciutat. Aixi: a l'aire lliure a banda i banda de carrer, la qual cosa provocava haver de fer un saltironet per entrar a la zona de vianants i motos i carretons despres d'haver creuat la zona de vianants i cotxes i motos i camions i autobusos i carretons i mes cotxes i mes motos i mes... es a dir, el mig del carrer. I valgui aquest punt per remmarcar una segona gran diferencia: l'ODISSEA DE CREUAR UN CARRER. Quan m'havia d'enfrontar a aquest repte, sovint logicament, em prenia un segons per convertir-me a l'Islam. I despres de fer el tradicional saltironet als pixats i brutices varies, sempre, sempre, m'agafava ben fort de la ma d'Al.la i sense deixar-me anar, i sobretot sense mirar, perque aquesta era la teva sentencia en ser vist pels conductors, em disposava a creuar el carrer que fos. Ara be, un cop fet el saltironet per entrar de nou a la zona de vianants, continuava apretant fort a la ma d'Al.la perque que fos la zona de peatons no vol dir que no t'aparegues ara un moto, ara un carro, o ara un paio portant ves a saber que. D'aqui anem a parar a una de les altres diferencies teheraneses: TEHERAN, CIUTAT MEDIAVAL. No, tampoc no es una fira falsa del tipus que es fa a Vic pels vols de Nadal. Em refereixo a la disposicio dels comercos de la ciutat, que seguien una estructura del tot medieval. Aixi, podies trobar el carrer dels mecanics, el carrer de les tendes de campings (que els iranians usen ferventment en les serves sortides campestres per qualsevol parc de qualesvol raco de la ciutat, emulant una versio extrema del PIXAPINISME), el carrer de les joies, el carrer de les llantes de cotxe, proper al dels mecanics aixo si,... Per comparar preus, per exemple, aquesta distribucio es de collons, ara que si ets al carrer dels globus vermells i busques paper de vidre ho tens forca cardat.

Foto - Clavagueram sense fronteres per l'esquerra, portador que porta coses al mig del carril bus, i bus al mig del carril cotxe.

Foto - A punt de creuar carrers de la ma d'Al.la.

Foto - Botigueta d'aquelles que venen de tot, senyora, motos aparcades al ser lloc i un oprtador esperant poder transportar coses amb el seu carreto.

Foto - El carrer del meu hostal era el carrer dels pneumatics, posterior al dels mecanics i previ al de les llantes.

Com a ultima diferencia destacaria, i de manera molt i molt lamentable, un fet greu: TEHERAN ES LA CIUTAT ON ELS NASSOS DEFORMES ESTAN EN PERILL D'EXTINCIO. No es broma. Voltant pel centre i sobretot per la zona nord, la de les embaixades i la dels cales, ara aqui ara alla, veies gent jovenassa amb una tirita mes o menys contundent protegint el nas. Des de l'entrecella a les narius. Des de les narius a l'entrecella. Operar-se el nas esta a l'ordre del dia dins de la societat benestant irani. Aquells qui s'ho poden permetre, que pel que veia eren molts, es feien un canvi d'imatge comencant pel nas. Aixi, era curios veure el mateix nas repetides vegades al llarg d'un dia. Sempre atractiu clar, perque el doctor qui fos, segurament, hauria seguit al peu de la lletra els apunts de la primera assignatura de Nasologia Classica a l'Universitat Estetica. A vegades aquest canvi d'imatge arribaria mes endavant als llavis, gracies a la col.laboracio del botox, o ja mes vells potser un lifting, mes curos que el famos metode artesanal de la Carmen Sevilla. Dificilment pero el canvi estetic arribaria al cul. Els mullahs hi tindrien alguna cosa a dir en aquest punt. I ho farien a traves de la POLICIA RELIGIOSA, que vetllen perque es compleixin els seus manaments, i en aquest sentint perque es compleixi el hejab (codi de vestimenta que mal resumint es: cap i cul coberts). Es dificil de veure'ls perque ja no son tan nombrosos com fa pocs anys, i perque vesteixen de manera molt similar a la resta del policiam. En aquest sentit, la gent jove com en Hamed de Tabriz, o en Mehdi de Teheran, m'expressaven obertament les seves creences religioses definint-se com a musulmans, al mateix temps que defensaven la seva idea per la qual volien fer servir la religio de manera totalment lliure, no imposada com s'ha estat intentant dur a terme des de la revolucio islamica del 79. En aquesta questio, jo, personalment, estic d'acord tan amb ells com, encara mes, amb el famos socioleg barceloni Manuel Delgado. Ell, pel que jo se, no es partidari de defensar el dret a la diferencia, sino de defensar el dret a la indiferencia: que se te'n pixi totalment si la teva veina de dalt porta mocador o si el de sota porta una creu al pit. El dret a que et rellisqui tot!

Foto - En Mehdi en una tarda a Teheran al bonic park Shahr. El mati el dedicava a fer el servei militar obligatori (durant 1 any i mig). L'Iran tambe es conegut amb el sobrenom de "Golestan", que vindria a ser "el pais de les flors"...si fos el de les meravelles, l'Alicia avui hauria de vigiliar de no entrebenacar-se amb el xador tot fent els saltironets.

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Pushkar. Estare per aquest poblet tranquil gaudint d'unes merescudes vacances al cap de mes de 2 mesos de viatjar atrafegadament. Potser durant 1 setmana o 2, en fnucio de com suporti els 40 graus que arribem al migdia...proper pas: LADAKH!)

Per Sant Jordi...un llibre didactic: Curs de Cuina Iraniana 3F (Farsian Fast Food)

Foto - L'Abgusht, el millor plat de la cuina iraniana.

Avui... TRUITA NUCLEAR

Ingredients (per 2 persones) :
- 3 ous de gallina persa
- 200 gr. d’urani poc enriquit
- Un polsim d’imbecil·litat
- I una mica de sal

Elaboració:
- Ho posarem tot dins d’un bol i ho remenarem ben remenat, fins que quedi una massa líquida de color groc-verdós més o menys homogeni. Ho passem 3’ per l’accelerador de partícules , a velocitat mitja-alta. Quan veiem que la fluorescència verda predomina sobre la groga ja a està llest. A gaudir del plat!



Avui...OUS Al XADOR

Ingredients (per 4 persones) :
- 8 ous de gallina persa
- 400 gr. de farina
- Tinta de pop
- 0’5l. de capquadratisme religiós
- I una mica de sal

Elaboració:
- Posarem els ous en una olla amb aigua bullent. Al cap de 10-15’ els traurem i els pelarem. Mentre bullen però, aprofitarem per amassar la farina amb la tinta negre del pop i una mica de sal. Quan n’obtinguem una massa compacta, en fem boles de la mida del palmell d’una mà no molt bèstia, i amb l’ajut d’un corró les aplanem en forma de cercle perfecte. Repeteixo: perfecte. Val. Agafem cada un dels cercles perfectes i els fregim en una paella, per les dues bandes, durant 5’ aproximadament, bo i procurant que mantingui un xic d’elasticitat. Traiem doncs el cercle de farina i tinta fregit i el col·loquem a sobre d’un ou dur, que a aquestes alçades si no hi hem pensat ja l’haurem liat i en podrem tornar a posar a bullir 8 més. Sigui a la primera, sigui a la segona, un cop hem col·locat el cercle farinotintós damunt de l’ou dur, cobrint-lo tot ell, hi farem un foradet vigilant que quedi a la part alta, a una mica més de ¾ de l’alçada total de l’ou, i procurant no tocar la clara dura. Podem aprofitar aquestes petites restes sobrants de la massa per completar un guarniment de manera molt original i en funció de la creativitat de cadascú... A gaudir del plat!



Avui...ESPAGUETIS MANTOLATS

Ingredients (per 1 persona) :
- Menta NO!
- 26 espaguetis
- Tomàquet triturat incolor
- Pebre vermell
- Pebre verd
- Pebre blau
- Pebre groc
- Pebre blanc
- 2’5 l. d’aigua
- 244 l. de paciència
- * El truc!: en cas de no tenir tots aquests pebres podem fer servir pebre gai, per així, en aquest cas, sortir del pas i no de l’armari.

Elaboració:
- Bullim els 26 espaguetis fins 5’ abans del dente. Els agafem 1 a 1 i els banyem en un plat que prèviament haurem omplert d’aigua tenyida encara més prèviament amb cada un dels pebres corresponents. Al cap de 2 dies en remull, els traiem. Llavors agafem 1 espagueti i, amb els 244 l. de paciència, l’anem entrecreuant amb els 25 espaguetis restants. Llavors agafem el 2n espagueti i repetim el mateix procés. I així successivament fins entrecreuar-los tots, sempre procurant que no se’ns en trenqui cap i fent una senefa molt maca, i vigilant fins i tot més encara que abans, que no barregem colors no complementaris amb complementaris...A gaudir del plat.


Avui...SOPA D’OPI

Ingredients (per 2 regiments d’un exèrcit d’ocupació) :
- Molta aigua
- Oli robat de planta refinadora
- Opi espoliat de planta natural
- *El truc!: en cas de no tenir opi natural, com a alternativa, podrem fer servir 20 equips de futbol de qualsevol lliga europea, amb tots els seus respectius entorns.

Elaboració:
- Posem molta aigua a bullir en una olla industrial, amb un xic d’oli robat de planta refinadora. Quan estigui bullint hi tirem l’opi o els 20 equips de futbol, amb els seus respectius entorns... I a matar de gust!

A. Tortraj,

ja des de Nova Delhi, on el barri de Paharganj continua fent el seu xup-xup habitual...

QUE US REGALIN UNS QUANTS LLIBRES I MOLTES ROSES!

Tortamon jugant al Joc de la Burrucracia: el joc del dau de les 8 cares

INICI DE LA PARTIDA: DIMARTS 31 DE MARC del 2009 - TEHERAN, CAPITAL DE L'IRAN.

Agafo el dau i comenco a remenar, comenco a jugar...

TREC UN 2:
Caic a la casella de l'Ambaixada del Pakistan. Pero he arribat tard. La seccio dels visats esta tancada despres de l'hora i mitja diaria que esta oberta als jugadors. Parlo per telefon des de la recepcio amb nosequi i em diu que em cal una "Carta de la meva ambaixada a Teheran".

TREC UN 0:
Busco la meva ambaixada i en no trobar ni cap local de la penya blaugrana de Teheran ni cap sucursal de La Caixa, caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Demano la carta que m'han demanat a mi, que es un simple paper dient que jo tinc un passaporc espanyol, per poder creuar per terra cap al Pakistan. S'enfaden amb mi i m'esbronquen...em pregunten "perque no demanava el visat paki a Madrid abans de marxar?" doncs "perque no en tenia ni idea de quan podria creuar-hi". Resumint: NO em donen la carta perque consideren que creuar la frontera irano-pakistani es perillos (es la zona del Baluchistan, un triangle entre l'Iran, Pakistan i l'Afganistan). Haig de canviar els plans: no podre arribar a l'India com un cuc. Estic decepcionat.

TREC UN 1:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Demano informacio per obtenir-ne el visat encara sota els efectes del xoc de la tirada anterior. Tambe volen una carta de la meva ambaixada. M'anuncien tambe que faran 3 dies de festa per celebrar els ultims dies festius del nou any persa, com totes les altres ambiaxades. Quina putada, 3 dies sense poder jugar...

TREC UN 0:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi demano, si els hi plau, la carta ara per poder obtenir el visat per l'India. I si, els hi plau. Pero em demanen un tiquet d'avio per demostrar que realment cardare el camp volant i no per terra. Em cago en laputadorusilamarequeelsvaarribaraparir, diplomaticament aixo si.

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella combinada d'Internet i de les Agencies de Viatges. En visitio al voltant de 3000, pero la majoria estan tancades tambe. Intento indagar varies alternatives: volar directament a Delhi o a Mumbai, a l'India; o a Islamabad o a Karachi, al Pakistan, sense saber si els hi plauria als amics de l'ambaixada...finalment per internet trobo una bona oferta per volar a Karachi via els Emirats Arabs amb Air Arabia, un volta considerable pero economica. No el compro tot esperant el vistiplau espanyol.

TREC UN 4:
Caic a l'Ambaixada del Pakistan. Han obert un dia abans que la resta i per aixo ho aprofito persincances. Em donen els formularis pel visat i em continuen demanant la famosa carta, clar.

TREC UN 6:
Caic a la casella Cabina Telefonica. Ben d'hora truco a l'Ambaixada Espanyola per saber si em donarien la carta si els hi presento el bitllet per anar a Karachi (Pakistan). Em diuen que si, que si es volant, cap problema.

TREC UN 0:
Caic a la casella d'Internet. No puc comprar el bitllet per Karachi perque les targetes de credit estan capades pel govern antiianqui. Desesperacio.

TREC UN 5:
Caic a la casella de les Agencies de Viatges. Compro finalment un bitllet Teheran-Nova Delhi. Tot i que es una o dues hores mes lluny es mes barat que volar a qualsevol lloc del Pakistan. Que divertit que em resulta jugar a aquest joc!!

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi mostro el bitllet Teheran-Nova Delhi. Em donen la carta per l'Ambaixada de l'India.

TREC UN...BORRATXO!...TORNO A TIRAR!

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Entrego tots els formularis, afotus i fetucopies varies. Em diuen que d'aqui a 4 o 5 dies laborables hi truqui per confirmar que ja tingui el visat a punt. Hi truco al cap dels 4 o 5 dies. I res. I al cap de 3. I res. I al cap de 2. I res. I al cap d'1...i potser si! M'agafo aquesta ultima tirada ja com a entrenament previ per la paciencia que demana el pais fascinant de l'India.

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Obtinc el visat!


FI DE LA PARTIDA: 19 D'ABRIL DEL 2009 - TEHERAN, QUE CONTINUA SENT LA CAPITAL DE L'IRAN.


Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Teheran, evidentment. Dema al vespre fare un triple salt, esperem que no mortal, per espetegar el dijous a la nit a Nova Delhi. Malgrat la decepcio de no poder tastar una mica el Pakistan, i no poder fer una arribada triomfal al meravellos Temple d'Or d'Amritsar, estic content de poder tornar a trepitjar l'India i instalar-me uns dies primer al bullicios barri de Paharganj a Nova delhi, per despres uns dies potser llargs de nou a l'encantador Pushkar amb en Narpat i familia...per finalment parar i badar al Ladakh... estic cansat d'aquest ritme massa trepidant...)

VERSET TRIST PER TU...PAKISTAN

Em sap greu Pakistan,

pero nomes et podre volar.

Perdona'm.

Els meus dies iranians - Tortamon no a la ruta de la seda sino a la del turistam: Esfahan, Shiraz i Yazd...Imatges Iranianes

ESFAHAN

Foto - La imponent placa d'Esfahan, amb la mesquita de Seikh-Lotfollah a l'esquerra, i de l'Emam a la dreta. Es el centre neuralgic del turistam a l'Iran, tan pels foranis com pels perses.

Foto - I ara d'una mica mes aprop... No, no es del tot lleig.

Foto - La imponent Emam Mosque.

Foto - Just darrere de la placa central es una bona zona per aparcar-hi els Paykans, el cotxe nacional irania.

Foto - No tot es brutalment bonic a la ciutat: un carrer normal de la ciutat.

La dona que surt per sota haura d'anar a seure de la meitat endarre de l'autobus; i es que s'ha de complir la llei. I per ultim, noteu, siusplau, que be que guarden la distancia de seguretat entre vehicle i vehicle.

SHIRAZ

Foto - No es el mercat de Calaf, es el Bazaar de Shiraz (i si, els mes desperts haureu notat la presencia d'una persona amb trets poc iranians...es en Jakko, un eixerit finlandes amb el qui he fet bona part de la ruta del turistam)

Foto - Una zona mes tranquil.la del mateix bazaar. Els iranians son fans dels parcs amb aigua i gespa per matar el temps a falta d'altres entreteniments.

Foto - Atractiva paperera de Persepolis.

YAZD

Foto - Aborigen de Yazdsense xador pero amb sandalies marcant un pas decidit

Foto - Dona vella barallant-se amb el xador pels carrers del casc antic, on totes les cases estan recobertes d'aigua i sorra (o sigui: fang) i palla.

Foto - Escena d'un carrer normal: un grup de senyores amb xador i un jove pencaire de la construccio.

Foto - Pel realment bonic casc antic de Yazd proliferen aquest tipus de torre que serveixen per agafar qualsevol bri d'aire fresc que vingui des de qualsevol canto. Es un efectiu i economic sistema de refrigeracio per les cases de yazdencs i yazdenques.

Foto - Vista d'ocell volant baix de la ciutat de Yazd.

Foto - Escena quotidiana: mestresses de Yazd ventilant el pa autocton, amb format de base de pizza, a peu de carrer mateix.

Al Bertollah Tortamon

Els meus dies iranians - Tortamon a Kashan

Foto - Senyora de Noshabad, un petit poblet al costat de Kashan, amb xador.

Kashan, ciutat petita o poble gran, i de ments conservadores o molt conservadores. Nomes aixi s'explica per exemple que sigui l'unica ciutat on esta prohibit fumar el famos "gallian"("narguile" a Turquia, "catximba" a casa nostra) o que el 98% de dones o noies que es voltessin per la ciutat vestissin el famos xador. Aixo es el que es fa mes evident de manera superficial quan arribes a la ciutat. Un cop hi entres mes endins, al cap d'uns dies de ser-hi, tambe t'adones que no hi ha cap parella home-dona passejant agafats de la ma (com si que se'n pot veure alguna, no gaires, pero alguna! a Teheran), que a treballs hi ha dones treballant en algun lloc (a excepcio d'alguna companyia de mobils o alguna agencia de viatges), que no poden anar en moto o bicicleta perque es considera que podria ser massa provocador, o que no poden cantar a ballar pel carrer (tot i que diria que tambe s'havia arribat a prohibir en alguna ciutat de l'entorn barceloni...). Pero no tot es negatiu per les dones: les deixen respirar, caminar, rascar-se una orella o fins i tot trucar per telefon o creuar semafors en vermell.

Per contra, en ciutats grans com poden ser Teheran, Tabriz, Esfahan o Shiraz, si que es percep, per be que petit, un cert canvi. Hi pots trobar dones conduint cotxes, treballant de cara al public, alguna parella passejant agafats de la ma (tot i que en creuarse amb tu a vegades es deixen anar), i el famos hejab (el codi de vestimenta per tota dona) interpretat de manera mes liberal, sense xador, per be que tota dona porta com a minim un "manto" que vindria a ser un mocador al voltant del cap, on es pot veure com cada centimetre de cerrell que es deixa veure no sigui un gran pas per la humanitat, pero si per la dona de l'Iran.

Pero erem a Kashan. Vaig anar entrant a la vida kashanenca gracies un cop mes a rebre un amfitrionatge brutal per part d'en Hamid i en Muhammad. El primer es un paio excel.lent d'uns 30 anys tambe, que treballa tot el dia a la botiga del seu pare reparant televisors de la marca LG; el segon, tan excel.lent com el primer, te 24 anys, ha acabat els estudis, i esta pendent de fer el servei militar obligatori durant 1 any i mig. Ells, com la immensa majoria d'iranians, es mostraven del tot oberts a intentanar-te ajudar amb tot el que poden. A part d'alguns paios que se t'acosten per dir-te "hello" d'una manera totalment gamarusa, sobretot en alguna ciutat gran com Esfahan o Shiraz, en general es ben cert que els iranians estan molt interessats en poder parlar amb els foranis que pululen pel seu pais. I en general, per sort o per desgracia, les preguntes, si el seu nivell d'angels ho permet solen ser les seguents (no sempre en aquest ordre): "El teu pais? El teu nom? Quina opinio en tens dels iranians? Que diuen els mitjans del teu pais sobre l'iran? Que en penses del musulmans? De que treballes? Ets catolic? Estas casat? A que fan olor els nuvols?". Vaig tornar a viure una versio extrema d'aquest questionari, que normalment qualsevol animal del turistam general respon o al mig del carrer o al mig del bazaar, en una petita sala emmoquetada com totes, d'una casa d'uns amics dels meus dos amics. Era un ambient com el poble: conservador. A l'hora que ens van portar els tes, per exemple, la noia o dona que fos el prepares, un cop va estar llest, va trucar a la porta i el va deixar a terra per no entrar a la mateixa habitaacio on hi havia un servidor. Tambe a tall d'exemple, dos dels tres "entrevistadors" ja tenien clar el seu vot pel presi actual de l'Iran. Per be que sigui qui sigui el presi d'aqui dos mesos, els qui realment tallen el bacalla des del 79 son els mateixos: els mullahs, els liders religiosos.

Foto - En Hamid, a la dreta i amb la boca plena, i en Muhammad, tot esmorzant nan (pa) amb melmelada, formatge i el xai (te), que no falta mai enlloc.

Va ser gracies a en Hamid i en Muhammad tambe que vaig poder gaudir ben be de la cuina del pais. I aixo te merit perque l'Iran es un pais que no hi ha MacDonalds, pero per contra, hi ha uns 3000 establiments a cada cantonada que n'intenten imitar el pseudomenjar que s'hi serveix, ja sigui fent cheesburguers o falafels. Justament les delicies culinaries dels paisos que tenen entre cella i cella. Curios. Aixi, vaig poder tornar a gaudir, despres d'haver-lo descobert a Tabriz, d'un delicios abgusht (un trinxat de carn, no porc clar, barrejat amb ceba, cigrons i ceba...excel.lent!), amanides verdes varies que ho endrapen sense amanir al mes pur estil ovipar, o d'una versio del palak paneer, el meu menjar indi preferit (formatge fermentat amb salsa d'espinacs acompanyat de nan, el tipic pa pla d'aquestes terres). Vaig estar molt agrait a la familia d'en Hamid, i especialment a la seva mare, la bona mestressa de la casa. Realment l'acolliment irania sota taulada, a l'hora de dormir i menjar, va ser formidable.

Com tambe el fet d'anar tot el dia amunt i avall amb en Muhammad, gracies a qui vaig poder assistir a un parell de casaments iranians en un vespre d'un dilluns qualsevol, ja que era amic del qui organitzava el ball de la cerimonia, moment cabdal. En llocs separats, evidentment, es reuneixen homes i dones. Del segon col.lectiu doncs, no en puc dir res, pero del primer si. Es tracta de gaudir de la musica xumbaxumba iraniana i demostrar que t'ho passes be fent uns balls del tot esperpentics i espectaculars segons el meu punt de vista osonenc. Vaig quedar realment acollonit i sobretot, no vaig parar de pregar a qui fos perque no em treiessin al mig del rectangle emmoquetat que feia de pista de ball. El meu nivell no hagues sigut gens digne del moment... a mi que nomes m'agrada fer una lleugera flexio de genolls tot escoltant una mica de reagge o rumba...aixo com a molt i segons en quines circumstancies...No, no hagues estat al nivell ni de tros...

Foto - Casament irania. Be, realment era afganes-irania i una mica fals perque no hi havia ni nuvi ni nuvia, que s'havien casat el mateix dia a l'Afganistan. Les giragonces dels mascles eren espectaculars, mentre els del voltant ens dedicavem a seguir el ritme amb les mans tan bonament com podiem (ja se que la foto es borrosa i de mala qualitat...i que?!?, pero es que la tecnologia i jo no parlem el mateix idioma)

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Shiraz, cap al sud de l'Iran i a prop de Persepolis on hi he anat avui i la veritat es un lloc de japotscomptar. Dema vaig cap a Yazd, i seguidament cap a Teheran de nou, on per culpa del joc de la burrucracia haure d'arreplegar-hi el visat per l'India...l'ambaixada espanyola no m'ha deixat creuar per terra la frontera amb el Pakistan...ja ho explicare tot plegat...)

Foto - No veus 3 dalt d'un burro sino dalt d'una moto.

Els meus dies iranians - Tortamon a Tabriz

Tenia moltes ganes de poder arribar a escriure un titol com el de "Els meus dies iranians". Tanmateix, hagues sigut mes propi posar "Els meus dies azerbajanis", malgrat que no en tinc clar el gentilici. Vaig ser arribat a aquesta ciutat despres de ser timat com un autentic passarell i per partida doble a la frontera turco-iraniana...i es que: ES QUAN CREU-HO FRONTERES QUE HI VEIG BORROS. Sota pressio, no rendeixo. I en un lloc com aquell fastigos punt es va complir de pe a pa.

La primera enredada es va produir en intercanviar els euros en rials iranians a peu mateix de l'aduana (els vostres adevertiments Viatgers Motxilerus arriben tard desgraciadament!). El professional timador, perque la seva professio es timar, em va rebentar de molts i molts bitllets petits, mentre anava comptant en "tomans" que es la unitat amb la que compten els iranians i que equival a 1 unitat de 10 rials. Ja em tens a mi comptant sense entendre res, ja que encara que de petit jo tambe vaig comencar una col.leccio de monedes i bitllets del mon, l'apartat de l'Iran estava buit. Comptant i comptant, i caminant i caminant degut a les presses que em fotia el bon timador per anar a segellar el passaporc. I a mig comptar l'hostia de bitllets, pam, encara me n'hi fot mes. Ja no se que ni quant tinc. Recompto i em sembla, despres ja no m'ho semblara, que la transaccio es correcta. M'ha colat 4 o 5 bitllets de 10 en comptes de 100 el molt desgraciat. Pero es ben cert que ha desenvolupat molt be l'art de timar, i tambe es ben cert que jo he sigut del tot totil per caure-hi de 4 potes. Passo els dos lletjos fronterams, el segon pero, ben rebut amb un "Welcome to Iran" d'un afable senyor que em dona la ma. No, aquest era un bon senyor de veritat. No es el protagonista de la segona enredada. Els protagonistes de la segona son tot el col.lectiu de timadors sobre quatre rodes, altrament coneguts com a taxistes: jo, refiantme completament d'un d'aquells bons amics que es fan durant algunes estones d'alguns dies, l'Ismail, turc de Trabzon, que parla turc pero s'entenen perfectament amb l'azari que parlen els azerbajanis de tota la punta del nord, pacta un preu per compartir un cotxe amb mes passatgers. Jo pago el que pagui ell. I es aixi. I ens timen als dos fent-nos pagar mes del doble del que tocaria pel trajecte, que tampoc es tan. Acaben sent uns 10 euros de timo.

Aquesta ultima timada me la va fer veure clar, ja no soc a la frontera, l'Hamed. Ell, noi de 24 anys que estudia i no treballa, es el meu primer amfitrio, i ja primer amic irania, malgrat que tambe es originari de l'Azerbaijan. M'acull de manera increible fent-me anar per carrers, bazaars, i sales de billars, principal entreteniment de la jovenalla de Tabriz. Malauradament pero, no em pot acollir a casa seva. Que serveixi ja aquest primer exemple per fer-nos una idea de la psicosi tipus Gran Germa que hi ha per aqui: va anar a explicar a l'oficina de turisme de la ciutat que acolliria a un turista i li van dir que no podia per questions de seguretat. @!2*&$&!!. Es veu que el supergovern irania vol regular aquest tema. Com volen regular tots els temes de fet, i sobretot els relacionats amb el turisme tal i com vaig poder viure en la meva propia persona: em van fer un entrevista surreal al bonic local de l'Oficina de Turisme de Tabriz, on, amb l'Hamed de traductor, dues persones del tal ministeri em feien preguntes tan relacionades amb la meva opinio sobre el famos bazaar de la ciutat, el mes gran i mes important durant l'epoca gloriosa de 3 segles enrere quan n'era la capital d'una gran area, com sobre els hotels, el tracte de la gent, la seva manera de fer, coses a millorar sobre la ciutat, la industria i tecnologia de la provincia de l'East Azerbajan ...que collons sabia jo de tot aixo si nomes feia un dia que havia arribat a l'Iran?

Impressionant. Com a metode per millorar es excel.lent, aixo de rebre feedback de la gent, ara, que el metode de sel.leccio de la gent que respon les preguntes...la meva unica cosa negativa, passant per alts moltes de les questions empantanegades que tots sabem sobre l'Iran, va ser comentar que perque no podia estar a casa d'un tabrizenc. No hi va haver resposta. Pero aquesta nomes va ser la sessio del mati. A la tarda, al mateix lloc i per questio d'un tour gratuit que vaig haver d'anar per les ganes d'ensenyar coses d'en Hamed, altre vegada les mateixes preguntes pero ara tenint a davant a un dels peixos grossos de la ciutat, a qui traduien mes o menys lliurement, segons em van dir, totes les meves opinions poc clarificadores. Tothom pero, tan peixos grossos, com petits dels que nosepuedencomer, i fins i tot mitjans, si que deixen anar preguntes per veure quina es l'opinio que en tenim no de l'industria de l'East Azerbajan sino de l'Iran en general.

Turisme a banda, agraeixo fortament haver-me pogut trobar amb en Hamed. A ell, a qui li agradava molt xerrar, pero sense xerrameca, li vaig comencara fer les preguntes que mes o menys tots nosaltres podem tenir al cap sobre l'Iran. Segons el seu punt de vista, com a noi de classe mitjana alta, actualment viuen un proces de certa millora de les llibertats socials. Pero de manera molt lenta. Va ser una forta sotregada el fet que fa uns 4 anys (any+any-), entres al poder el presi Ahmeddinejad, conservador de conservadors, qui pretenia recuperar l'esperit de la revolucio islamica del 79 que va derrocar el regim del Sha. L'opinio de l'Hamed era del tot favaroble a recuperar les llibertats de l'antic regim, per be que no tot eren flors i violes. Molta gent ultrapobre a aquell temps va recolzar que la revolucio dels mullahs triomfes. Per ell, i per la majoria amb els que he parlat, avui en dia l'Iran seria un pais del tot similar a qualsevol pais que avui en dia es pugui anomenar "potencia mundial". Que Jatami perdes les ultimes eleccions, essent ell un conservador menys conservador que els altres, va suposar un endarreriment en moltes questions socials, per be que s'havia aconseguit fer algun pas endavant. D'aqui a uns 2 mesos hi torna a haver eleccions. La gent esta a l'expectativa aviam que passa...

Xerrant i xerrant, vaig cloure els meus dies tabrizencs amb una bon sopar azerbaji a casa del tiet d'en Hamed. Asseguts a terra, a sobre de les valorades estores que es poden comprar al Bazaar de Tabriz, varem endrapar des de sopa, fins arros amb ayran (yougurt liquid salat similar al que prenen a Turquia), un dels milers tipus de kebab, i uns dolcos ben dolcos amanits amb uns quants litres de tes...fins a rebentar!

Al Bert Tortamon

(Cronica escrita des de Kashan, poblet gran o ciutat petita a 3 hores al sud de Teheran, i on hi he arribat avui mateix. Aqui soc felic. A Teheran no. Hi he estat una setmana per questions burrucratiques mes burrucratiques i burrucaotiques que mai i que ja us explicare... Ara me'n vaig a sopar amb la familia d'en Hamid, que tinc la contundent sort que m'acollira uns dies... torno a ser molt afortunat).