Els meus dies iranians - Tortamon a Tabriz

Tenia moltes ganes de poder arribar a escriure un titol com el de "Els meus dies iranians". Tanmateix, hagues sigut mes propi posar "Els meus dies azerbajanis", malgrat que no en tinc clar el gentilici. Vaig ser arribat a aquesta ciutat despres de ser timat com un autentic passarell i per partida doble a la frontera turco-iraniana...i es que: ES QUAN CREU-HO FRONTERES QUE HI VEIG BORROS. Sota pressio, no rendeixo. I en un lloc com aquell fastigos punt es va complir de pe a pa.

La primera enredada es va produir en intercanviar els euros en rials iranians a peu mateix de l'aduana (els vostres adevertiments Viatgers Motxilerus arriben tard desgraciadament!). El professional timador, perque la seva professio es timar, em va rebentar de molts i molts bitllets petits, mentre anava comptant en "tomans" que es la unitat amb la que compten els iranians i que equival a 1 unitat de 10 rials. Ja em tens a mi comptant sense entendre res, ja que encara que de petit jo tambe vaig comencar una col.leccio de monedes i bitllets del mon, l'apartat de l'Iran estava buit. Comptant i comptant, i caminant i caminant degut a les presses que em fotia el bon timador per anar a segellar el passaporc. I a mig comptar l'hostia de bitllets, pam, encara me n'hi fot mes. Ja no se que ni quant tinc. Recompto i em sembla, despres ja no m'ho semblara, que la transaccio es correcta. M'ha colat 4 o 5 bitllets de 10 en comptes de 100 el molt desgraciat. Pero es ben cert que ha desenvolupat molt be l'art de timar, i tambe es ben cert que jo he sigut del tot totil per caure-hi de 4 potes. Passo els dos lletjos fronterams, el segon pero, ben rebut amb un "Welcome to Iran" d'un afable senyor que em dona la ma. No, aquest era un bon senyor de veritat. No es el protagonista de la segona enredada. Els protagonistes de la segona son tot el col.lectiu de timadors sobre quatre rodes, altrament coneguts com a taxistes: jo, refiantme completament d'un d'aquells bons amics que es fan durant algunes estones d'alguns dies, l'Ismail, turc de Trabzon, que parla turc pero s'entenen perfectament amb l'azari que parlen els azerbajanis de tota la punta del nord, pacta un preu per compartir un cotxe amb mes passatgers. Jo pago el que pagui ell. I es aixi. I ens timen als dos fent-nos pagar mes del doble del que tocaria pel trajecte, que tampoc es tan. Acaben sent uns 10 euros de timo.

Aquesta ultima timada me la va fer veure clar, ja no soc a la frontera, l'Hamed. Ell, noi de 24 anys que estudia i no treballa, es el meu primer amfitrio, i ja primer amic irania, malgrat que tambe es originari de l'Azerbaijan. M'acull de manera increible fent-me anar per carrers, bazaars, i sales de billars, principal entreteniment de la jovenalla de Tabriz. Malauradament pero, no em pot acollir a casa seva. Que serveixi ja aquest primer exemple per fer-nos una idea de la psicosi tipus Gran Germa que hi ha per aqui: va anar a explicar a l'oficina de turisme de la ciutat que acolliria a un turista i li van dir que no podia per questions de seguretat. @!2*&$&!!. Es veu que el supergovern irania vol regular aquest tema. Com volen regular tots els temes de fet, i sobretot els relacionats amb el turisme tal i com vaig poder viure en la meva propia persona: em van fer un entrevista surreal al bonic local de l'Oficina de Turisme de Tabriz, on, amb l'Hamed de traductor, dues persones del tal ministeri em feien preguntes tan relacionades amb la meva opinio sobre el famos bazaar de la ciutat, el mes gran i mes important durant l'epoca gloriosa de 3 segles enrere quan n'era la capital d'una gran area, com sobre els hotels, el tracte de la gent, la seva manera de fer, coses a millorar sobre la ciutat, la industria i tecnologia de la provincia de l'East Azerbajan ...que collons sabia jo de tot aixo si nomes feia un dia que havia arribat a l'Iran?

Impressionant. Com a metode per millorar es excel.lent, aixo de rebre feedback de la gent, ara, que el metode de sel.leccio de la gent que respon les preguntes...la meva unica cosa negativa, passant per alts moltes de les questions empantanegades que tots sabem sobre l'Iran, va ser comentar que perque no podia estar a casa d'un tabrizenc. No hi va haver resposta. Pero aquesta nomes va ser la sessio del mati. A la tarda, al mateix lloc i per questio d'un tour gratuit que vaig haver d'anar per les ganes d'ensenyar coses d'en Hamed, altre vegada les mateixes preguntes pero ara tenint a davant a un dels peixos grossos de la ciutat, a qui traduien mes o menys lliurement, segons em van dir, totes les meves opinions poc clarificadores. Tothom pero, tan peixos grossos, com petits dels que nosepuedencomer, i fins i tot mitjans, si que deixen anar preguntes per veure quina es l'opinio que en tenim no de l'industria de l'East Azerbajan sino de l'Iran en general.

Turisme a banda, agraeixo fortament haver-me pogut trobar amb en Hamed. A ell, a qui li agradava molt xerrar, pero sense xerrameca, li vaig comencara fer les preguntes que mes o menys tots nosaltres podem tenir al cap sobre l'Iran. Segons el seu punt de vista, com a noi de classe mitjana alta, actualment viuen un proces de certa millora de les llibertats socials. Pero de manera molt lenta. Va ser una forta sotregada el fet que fa uns 4 anys (any+any-), entres al poder el presi Ahmeddinejad, conservador de conservadors, qui pretenia recuperar l'esperit de la revolucio islamica del 79 que va derrocar el regim del Sha. L'opinio de l'Hamed era del tot favaroble a recuperar les llibertats de l'antic regim, per be que no tot eren flors i violes. Molta gent ultrapobre a aquell temps va recolzar que la revolucio dels mullahs triomfes. Per ell, i per la majoria amb els que he parlat, avui en dia l'Iran seria un pais del tot similar a qualsevol pais que avui en dia es pugui anomenar "potencia mundial". Que Jatami perdes les ultimes eleccions, essent ell un conservador menys conservador que els altres, va suposar un endarreriment en moltes questions socials, per be que s'havia aconseguit fer algun pas endavant. D'aqui a uns 2 mesos hi torna a haver eleccions. La gent esta a l'expectativa aviam que passa...

Xerrant i xerrant, vaig cloure els meus dies tabrizencs amb una bon sopar azerbaji a casa del tiet d'en Hamed. Asseguts a terra, a sobre de les valorades estores que es poden comprar al Bazaar de Tabriz, varem endrapar des de sopa, fins arros amb ayran (yougurt liquid salat similar al que prenen a Turquia), un dels milers tipus de kebab, i uns dolcos ben dolcos amanits amb uns quants litres de tes...fins a rebentar!

Al Bert Tortamon

(Cronica escrita des de Kashan, poblet gran o ciutat petita a 3 hores al sud de Teheran, i on hi he arribat avui mateix. Aqui soc felic. A Teheran no. Hi he estat una setmana per questions burrucratiques mes burrucratiques i burrucaotiques que mai i que ja us explicare... Ara me'n vaig a sopar amb la familia d'en Hamid, que tinc la contundent sort que m'acollira uns dies... torno a ser molt afortunat).

El Gran Llibre de les Converses - Capitol I

CONVERSA AMB UN LLORO

Home- Ei lloro, no estàs cansat de repetir sempre el què diuen els altres?
Lloro- I tu?
H- I tu?
L- I tu?
H- I tu?


CONVERSA AMB UN OCELL QUALSEVOL

Home- No saps pas quant m’agradaria volar!
Ocell- Ja, i a mi nedar.
H- ...


CONVERSA AMB UN CARGOL (I)

Home- Ei Cargol, perquè aneu tan a poc a poc?
Cargol- I vosaltres perquè aneu tan de pressa?
H- Oh, el què passa és que tenim moltes coses a fer.
C- Ah! És clar, com que ets l'animal més intel·ligent...


CONVERSA AMB UN PINGÜÍ ZEN

Home- Hola pingüí.
Pingüí- Eh?!?...Ah! Hola.
H- Què feu quan esteu palplantats a fora de l'aigua? Esteu prenent el sol simplement?
P- No. Això és el què feu vosaltres.
H- Doncs què feu?
P- Meditem.
H- ...Ah si...?
P- El què passa és que la posició de lotus és una mica complicada.
H- Ah, clar.
P- No, si no et pensis, ens podem asseure amb les cames creuades i els palmells de les ales recolzats en els genolls. Però en realitat no ens hi posem per no espantar a la gent.
H- I sobre què mediteu?
P- Sobre res.
H- Ah... i ho aconseguiu?
P- No ho sé. En el res no es pot dir res, no es pot valorar. Si et dic que suposo que sí, és senyal que no ho he aconseguit.


CONVERSA AMB UNA HIENA

Home- Ei, perquè rieu tan?
Hiena- Perquè no som humans.


CONVERSA AMB UN XAI

Home- Ei xai, no estàs cansat de seguir sempre el ramat?
Xai- No. I tu?
H- Sí, jo suposo que sí.
X- I perquè no en marxes? Que tens por?
H- Sí, suposo que sí.
X- Però por de què?... O de qui? Jo tinc por que el gos em mossegui. Però jo no veig pas que tinguis cap gos que t'amenaci amb una queixalada, no?
H- ...
X- no?


CONVERSA AMB UN ÓS FORMIGUER

Home- Com ho portes això de tenir 2 noms d'animals?
Ós formiguer- Bé...però jo no m'ho he triat. Jo sóc. Sóc i prou. Sou vosaltres qui m'heu etiquetat.
H- Sí, sí, deu ser veritat clar...
OF- A més, només m'heu etiquetat per l'aparença i el què menjo.
H- ...sí...sí...
OF- Calla! I mai us heu parat a parlar amb mi per saber com era, tots els meus interessos, valors,...sempre etiqueteu així vosaltres?
H- És per diferenciar a primer cop d'ull a través d'allò més evident. Tu ets gros com un ós i menges formigues! No fotis! Això no em negaràs que és evident!
OF- I així doncs, d'acord amb aquest primer cop d'ull i aquesta evidència que dius, l'adjectiu amb el que us heu autoqualificat vosaltres és el de racional? És també el més evident?


CONVERSA AMB UN CARGOL (II)

Home- Ei cargol, perquè ets tan poruc?
Cargol- Perquè ho dius?
H- Perquè quan tens por et fiques a dins de la closca.
C- Ja és que jo, normalment, no puc trepitjar a allò que em fa por.


CONVERSA AMB UNA RATA DE CLAVAGUERA

Home- Ei rata de clavaguera, ja t'agrada viure sempre entre clavagueres?
Rata- Bé, no m'ho he plantejat mai.
H- No entenc com t'ho pots fer per sobreviure en un lloc així!?!
R- Si mira...aprofitant les sobres vostres.
H- I us tirem molta merda?
R- No. La mateixa que et tiren a tu, però amb una mica menys quantitat.


CONVERSA AMB UN PERIQUITO (I)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, jo, com tu, ja m'hi he acostumat.

Els meus dıes turcs - Tortamon a Trabzon

Foto - Senyors de Trabzon complint tranquil.lament el ritual del te asseguts en cadiretes de guarderia a prop del Bazaar central

Amb el motiu de poder obtenir el visat per l'Iran, m'he passat gairebe una setmana aTrabzon, ciutat ja sorollosa com totes les que han de venir a partir d'ara. Diferenciaria pero dos tipus de xivarri. Per una banda la simfonia general, que es engendrada a la part moderna de la ciutat, pel toc de claxon constant que fan servir els conductors de les hostiacentes dolmus (furgonetes) per atraure a tot vianant, que ells veuen, repeteixo, a tots, com a clients potencials dels seus serveis. Si fa no massa dies proposava un partit entre les furgos de La Paz i els microbusos de Sofia, parem l'humil carro perque ja podriem muntar directament un triangular. Hostiacentes ara cap aqui, hostiacentes ara cap alla.

Foto - Des del balco de l'habitacio penjaven banderoles del Trabzonspor (l'equip de la ciutat) per animar a les dolmus a seguir pitant sense parar a tot vianant

L'altra simfonia es sens dubte molt mes agradable: la dels crits i remor constant de les converses que es poden sentir al bullicios bazaar i al mercat. Es de les parts mes encantadores de Trabzon, pel meu gust. I de fet, crec que es el lloc on es comença a marcar mes la diferencia respecte als tipus de paisos com dels que vinc i que hi solem viure. La vida al carrer no arriba ni de tros a l'espectacle de Circ du Soleil improvisat i gens postis que constantment et pots trobar per l'India, pero ja em comença a mereixer un bon respecte, la veritat.

Foto - De carrers del Bazaar com aquest en sortien les boniques melodies trabzonianes

Els meus dies trabzonians doncs, han estat girant en aquests dos entorns basicament. I tambe intentant fer vida de barri malgrat ser un turista evident. Pero que ara mateix sigui epoca baixa pel turistam general crec que m'afavoreix en caure mes simpatic a la gent. Aviam, no, la gent no es descollona de "lo" contenta que esta en veurem, pero si que l'ambient esta menys carregat que pot estar-ho en ple mes d'agost. Aixi, quan em semblava oportu, anava a saludar i a fer un te amb en Hassan, el sabater a qui li vaıg comprar unes sabates de color vermell xıllon; o a passar el rato menjant o badant, i fent tes tambe clar, al restaurant de sota de l'hotel cutre que m'estava on hi treballaven els simpatics Alper i Erol. He preferit poder arribar a tenır alguna rutina d'aquest tipus abans de no anar a explorar una ciutat molt interessant com ha de ser Dyarbakir, la capital del kurdistan turc. Em sap greu en part, pero volia viure uns dies sense fer massa quilometres, i ho he aconseguıt. Tan es aixi que Trabzon m'ha acabat agradant força, malgrat la meva al.lergia a les ciutats.

Foto - L'Alper i l'Erol, els cambrers del poc saturat restaurant que n'era client diari degut a la bona harmonia que hi havia.

Tambe deu haver-hi afectat positivament que els tramits per obtenir el visat per l'Iran van acabar sent molt mes senzills del que em pensava. Els Viatgers Motxilerus (una parella d'Osona que tambe esta voltant per aquests mons de Deus i que recomano que llegiu els seus molt bons escrits; podeu trobar el seu blog per algun lloc de la columna de la dreta; actualment son a Laos, per mes informacio) ho van tenir força mes complicat amb dies d'espera i haver d'anar canviant de ciutat (per aixo: gracies per l'assessorament motxilerus!). Jo, sortosament, potser per allo de la temporada baixa o potser perque als del consulat els hi ha entrat be el nou any irania, o potser fins i tot perque son bona gent i punt, vaig anar al consulat un dilluns al mati, i despres de fer 3 anades i 3 vingudes per coses varies al centre amb les famoses dolmus, a la tarda ja tenia el visat estampat en una fulla del passaporc (amb c, encara que realment em vaig sentır molt ben tractat pels funcionaris iranoiranians).

Albert Tortamon

(Cronica escrıta des de Dogubayazıt, mes o menys si confieu en mi s'escrıu aixi. Sobretot si hi confieu cegament. Aquest es un poble turc o kurd a 35 km de la frontera amb l'Iran. Si tot va be hi entrare dema. I si encara va mes be i tot podre estar a casa de la familia de l'Hamed, a Tabriz. Ja hi podria haver anat avui, pero prefereixo estar un dia mes per aqui per tal que el pas del temps ajudi al meu bigoti a no ser tan trist i lamentable com realment es. Esluquehia... A mes tambe puc acabar de veure les meves ultimes pelis turques on censuren les cıgarretes tapant- les amb un cercle borros tan patetıc que encara fan venir mes ganes de fumar... es l'ucrania...)

Foto - El bonic passeig de Dogubayazit amb unes altres banderoles: les gorgues del poble kurd.

NARINANT NARINANT CAP A L'IRAN CAP A L'IRAN DELIRANT DELIRANT!!!

Els meus dies turcs - Tortamon a Safranbolu o tan me fa, Mustafa, tan me fa

Foto - Vısta panoramıca del bell ı vell poble de Safranbolu. La neu no es un efecte del Photoshop. La ımatge mental que tenıa jo de Turquıa era una terra arıda. La mıopıa m'ha fet veure-hı mes clar ı mıllor de prop. El nom del blog no es en va.

Seguint amb el criteri de no seguir cap criteri per determinar que em pari en un lloc i no en un altre, vaig decidir passar-me Istambul pel forro dels collons. Perdona iaia, pero es aixi. Les ciutats grans i saturades no em van, malgrat que de ben segur ha de ser molt dıgne de ser vısıtada. Pero no, ara no em venıa de gust, ı per tan, nomes vaıg ser-hi una hora, la que em va tocar esperar per agafar el proper bus, perdo: otobüs, cap a Safranbolu, bonic, petit, i eixerit poblet del nord de Turquia.

Pero permeteu-me abans no ens endınsem a Safranbolu, fer un breu ı ultım apunt sobre els meus dıes bulgars, ı que serveıxı aquest detall com a mostra de les bones relacıons veınals actuals entre ambdos paısos. Dıguem doncs que les meves ultımes hores bulgares van estar marcades per uns presents ı un bon ı amenıtzat sopar.

Vaıg rebre uns presents per part de l'Irene, per cloure el molt bon amfıtrıonatge, que van ser 2 tepetes petıts ı un de gran, be sabeu que ambudes coses sempre han de ser obligatoriament dıns de la motxıla de tot bon aventurer. I es que sı no m'ho hagues regalat ella, ja podeu estar segurs que abans d'agafar el bus cap a Istabul me'ls hagues anat a comprar. Potser mes tepetes ı tot, buscant tota classe de sanefes bulgares a joc amb el rebedor de la casa que no tınc. No, pero sempre es d'agraır. Perdo: sempre es d'agraır?. Val. I sobre el meu ultım apat bulgar: en el transcurs del sopar, en un bon bon restaurant, malgrat que no tenıem espelmes va venır un trıo musıcal (guıtarra, vıolı ı acordıo) a tocar a la nostra taula. En fer-se evıdent que jo era foranı em van demanar avıam d'on era. Jo, com sempre, dıc que soc de Barcelona per no allargar mes el tema perque Osona no es tan ımportant malgrat l'esforc del senyor de les clavagueres o del senyor dels porcs, i fıns ı tot de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vıc. La seva resposta musıcal despres de dır el ja classıc "Oh! Barcelona...", va ser tocar el "Que Vıva Ejpanyıa", ı ole! Per postres, per allo de quedar be ı per anar en contra dels topıcs dels catalans, encara els hı vaıg haver de donar 10 lv pel "detall". No em va fer tan mal com sembla perque en el meu ınterıor la lletra que havıa anat taralelejant no era precısament la de l'Escobar, sıno la del cantautor exılıat Josep Marıa Cantımplora. Potser l'extrem dret que deıa, nomes potser, despres de taralelejar la prımera versıo n'hı hagues donat 20 ı tot. No ho se. Mısterı pel pseudoenıgmatıc professor "Twın Peaks" Darbo...

Foto - Exprımınt el curset de fotografıa que vaıg fer al Mıl.lenarı: de prımer pla ı superbenfocada la pıpeta per fumar del Narguıle, ı de fons, com aquell quı no vol la cosa, l'Horan tocant el saz, guıtarra de 7 cordes dısposades en 2, 2 i3.

Endınsem-nos doncs ja sense mes preambuls a Safranbolu. I ho farem de la ma de "l'arkadash" (bon amıc) Mustafa. El vaıg coneıxer ja a l'estacıo de busos d'Istambul ı no em va abandonar durant tota la meva estada al poblet. Ell, un noı jove, estudıant ı seguıdor del Galatasary, anava a passar-hı el cap de setmana per poder estar amb la seva xıcota l'Ezgı, que estudıava a Safranbolu. Ara, tot ı que no ho notareu vosaltres, estıc escrıvınt amb la punta del...nas! Encara tınc les mans al cap del tracte que vaıg rebre per part d'en Mustafa ı els seus amıcs. Sense que jo ho demanes, em van fer un curs ıntensıu d'ıntroduccıo a la cultura turca ıncreıble. En l'ıncreıble pack de 48 hores m'hı van fer entrar: 1) uns 237 çaıs (que son tes, ı pronuncıat com /xaı/, paraula que ja no abandonare fıns que marxı de l'Indıa); 2) concert de saz (especımen de guıtarra turca) partıcular per part de l'amıc Orhan; 3) ball de Halay, dances classıques turques amb en Mustafa mateıx, la Dılan, ı un servıdor ıntentant salvar els mobles com podıa (ı que malauradament no ho vaıg aconseguır, pero posıtıvament no hı ha ımatges, ı de fet, nomes es balla agafantse ı fent gıragonses amb els respectıus dıts petıts de la ma. Amb els dıts dels peus deu ser una altra versıo que no es deurıen atrevır a ensenyar-me en veure el meu lamentable nıvell ınıcıal); seguınt amb el curs ıntensıu: 4) menjar lokom, uns dolços molt dolços, que juntament amb altres apats bons ı abundants com el gozlume (una mena de crep), kebabs (en plat), mantı kaymak (versıo turca dels tortellını amb una "salsa" de yogurt salat), pıdes,...fan que les opcıons per arrıbar al Ladakh convertıt en un globus aerostatıc vagı prenent cos, ı sı, maı mıllor, o pıtjor, dıt; 5) jugar a Tavla, un joc que almenys en la versıo que em van ensenyar es purament de sort, l'estrategıa o planıfıcacıo no hı tenen lloc; i per acabar la llıço: 6) veure l'elımınacıo del Galatasaray de la copa de la UEFA per part de l'Hamburg alemany. Pero com a premı fınal per haver no se sı aprovat pero sı vıscut el curset...l'estrella del curs: 7) fumar amb el famos Nargıle (que serıa la famosa catxımba). Ja me'n declaro fervent fumador. Sobretot sı es de poma ı per sobre de tot encara sı es amb bona companyıa com la que vaıg tenır la gran fortuna fruıt de la casualıtat de topar-me amb en Mustafa.

Foto - En Mustafa, la Dılan ı l'Horan, cantant cançons classıques turques prevıes al ball del Halay. Jo aquı ja estava a l'expectatıva.

Foto - Centre del bonıc casc antıc de Safranbolu. Aquesta mesquıta no era la que em despertava cada matı cap a les 5:00, era una altra.

De Safranbolu en sı, que us en puc dır? Sota la ınfluencıa ultraposıtıva que he acabat de descrıure es del tot clar que en guardare un gran record. El lloc realment es bonıc, pero es al llındar aquell que solen arrıbar tots els llocs bonıcs, que acaben arrıbant a l'artıfıcıalıtat, segons la meva manera de verue-ho. Esta clar que tothom, s'ho hagı plantejat o no, te una defınıcıo de que es bonıc ı que no, pero aquells llocs que moltıssıma gent, volent-ho o no, acorda ı acaba decıdınt que son bonıcs crec que ho acaben patınt. Segurament pero que el bon comercıant ho veu just al contrarı, es evıdent (realment dıc aıxo amb ressentıment perque no vaıg poder trobar cap dıdal per la meva mare). Sıguı com sıguı, Safranbolu, a mes, ha sıgut declarat bonıc amb mala llet als 4 vents: aıxo va passar al 1994 quan va ser declarat Patrımonı Unıversal de la Humanıtat per l'UNESCO. I ole!

Foto - Han de Safranbolu. Eren els llocs on antıgament les caravanes multıples ı multıtudınarıes que feıen la ruta de la seda hı paraven. Es podıen trobar cada 20 o 30 km de la ruta fıns a la Xına, d'acord amb el pas d'un anımal carregat per dıa. Les feıen servır tan com per parades tecnıques per dormır ı menjar persones ı anımals, com per desenvolupar l'art del negocı entre comercıants. Avuı en dıa el negocı que s'hı desenvolupa es un restaurant. Moltes Hans ja nı exısteıxen pero, tan pel pas del temps com pel no pas de l'home.

Foto - Prımavera emergent per la dreta ı aborıgen safranboluıa emergent mes tranquıl.lament que la prımavera per l'esquerra.

Recordeu que encara estıc escrıvınt amb les mans al cap. Son 2/4 de 8 del vespre ı he vıngut a les 11 del matı. La gent em mıra pero a mı tan me fa, Mustafa, tan me fa...

Foto - En Mustafa, un verıtable "arkadash".

Albert Tortamon

(Cronıca escrıta des de Trabzon, cıutat al nord de Turquıa, a la llera del Mar Negre ı relatıvament a prop del meu proper desti: l'Iran. Justament estıc molt content perque ja en tınc el vısat! I nomes amb la despesa d'un dıa d'uns trafecs prou tranquıls. Estare per aquı potser 2 o 3 o 4 dıes mes. Pensava anar a treure al cap a Dyıarbakır, el Kurdıstan turc po dırıa que no hı nıre ı m'ho agafare mes tranquıl.lament perque porto un rıtme massa trepıdant pel meu gust. Potser el cap de setmana ja creu-ho cap a l'Iran, on realment tınc moltes ı fortes ganes d'anar a treure-hı el cap, ara que acaben de celebrar el Nevruz, l'any nou persa ı encara que nomes puguı ser per un mes.)

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - On és Wally?

Enlloc. Quan en Pol va tancar el llibre després d'haver-lo trobat a totes i cada una de les pàgines, en Wally es va asseure en un raconet de la part interior de la contraportada. I va pensar. Però tampoc no massa estona. Ja feia dies que el seu cap donava més voltes que les que feia el seu cos per les múltiples pàgines. Es va treure la suada brusa de ratlles, el gorro, les sabates i els pantalons. Els mitjons, les ulleres i els calçotets evitaven el seu nu complet, però deixaven al descobert el seu cos tan poc treballat als gimnasos com als restaurants. Va sortir de casa d'en Pol i, sense caminar excessivament, de seguida va poder entrar a una d'aquelles botigues de roba que tan es poden trobar a Vic com a Sofia o Istambul. Quan en va sortir, anava com tu i com jo. Quina llàstima. Estava cansat de ser diferent. Tan en el vestit, com en el pensament.

Els meus dies bulgars - Tortamon a Sofia o l'AUTENTICA RAO D'AQUEST VIATGE

Foto - El reequilibri d'una injusticia: al cap de 4 anys, l'Irene recuperava les seves sabates.

Certament, per mi, aquest viatge ja es pot acabar aqui. L'objectiu d'arribar al Ladakh no ha deixat de ser una simple tapadera. L'autentica rao de la meva expedicio solitaria s'ha vist realitzada positivament: TORNAR LES SABATES A L'IRENE. Se les va descuidar fa 4 anys al nostre superpis de la Placa Major de Vic en motiu del Festival de Cantonigros. Ara doncs ja puc tornar tranquilament cap a casa. HE COMPLERT!

Pero be, no us haig d'enganyar i, degut a l'embranzida que porto, em costa frenar. Aixi doncs, per tal de no anar en contra d'aquesta forca deguda a la velocitat del meus accelerats dies europeus, crec que fare servir les muntanyes del Ladakh com a "peralte", per aixi poder tornar cap a Osona per una questio senzilla de deixar desenvolupar les lleis fisiques per elles mateixes. Clar que tambe podria ser que un cop vingut de les terres indies, el bonic altipla d'El Llucanes (que es comarca!) no faci prou funcio de "peralte" i m'acabi veient abocat a les aigues de Finisterre. Pero be, aixo ja ho discutirem mes endavant...

Foto - Edifici del Ministeri de Defensa Bulgar. En alguna d'aquestes finestres hi he viscut durant 1 setmana.

Mentrestant deixeu-me que us expliqui que en els meus dies bulgars, que no vulgars, he seguit 2 vides. L'una es la de chentoporchento sofienc; i l'altra la de chentoporchento turista. Aixi, com a bon sofienc he anat movent-me entre les afores de la ciutat, on vivia en un pis del Ministeri de Defensa de Bulgaria, un benefici derivat de la feina de la meva amfitriona, i el centre a traves de microbusos que supleixen la falta de transport public. Situació molt similar a La Paz, Bolivia, tot i que en el partit de furgonetes bolivianes contra microbusos bulgars, guanyarien les primeres per golejada (sense comptar els punts extres de mala llet i conduccio agressiva dels bulgars. Esta ple de Hristos al volant). Micro cap aqui, micro cap alla, he anat voltant durant una setmaneta, fent-la servir tambe com a bon sofienc, per poder anar a veure un partit del CSKA. I no era un partit qualsevol: debutava en Lubo Penev com a entrenador. Els seguidors, fins i tot no massa experts, el recordereu jugant forca be amb el Valencia. Aqui, com tota la quinta de l'Stotitchkov i companyia son molt venerat. La bona noticia va ser que varem guanyar 3 a 0 i que estem frec a frec lluitant amb el Levski (que seria el Madrid d'aqui, malgrat que en aquest punt us demano siusplauiperfavor que mirem de fer els ulls molt grossos perque el CSKA es l'equip dels militars...). La negativa pero va ser que no vaig poder saludar en Hristo, malauradament. Pero be. Per tal de treure'm el mal regust de no haver pogut saludar el semideu vaig notar que em convenia un canvi d'imatge. I dit i fet, em vaig anar a rapar. Tot i que el meu nivell de bulgar es com a de ser, infim, entrar a una barberia i demanar que et rapin no es el mes complicat del mon.

Foto - L'escena de la rapada: La meva simpatica estilista personal a Bulgaria tot endrecant la moto, mentre el turista li tira una foto (son comandes de la Perruqueria Arques del Barri de Montserrat de Torello, ja veieu doncs que soc un tipus de viatger atrafagat).

L'altra tipus de vida que us comentava era la de chentoporchento turista. I aixo pot tenir dues explicacions. L'una seria que ja durant la primera nit que estava per aqui amb l'Irene, se'm va acudir demanar-li si Sofia, en general, era una ciutat "viva"a nivell cultural. Realment ho vaig demanar per allo de dir alguna cosa en algun d'aquells viatges monotons en microbus cap al centre. Ella no se si s'ho va agafar com alguna cosa personal o un atac frontal a la identitat bulgara ( i recordem que treballa pel Ministeri de Defensa, malgrat no ser militar). L'altra explicacio potser estaria en relacio a la llei del Karma, que m'ha quedat demostrat que no nomes es manifesta a terres tibetanes o indies, ja que si recordeu fa poc us deia que anar a veure museus, esglesies i parafarnalies varies em relliscava totalment. Sigui per l'explicacio que sigui, seguidament us recitare les visities oficials que vaig haver de fer. I es que realment em van arribar a saturar: Museu Nacional d'Art amb una retrospectiva sobre en Picasso; Museu Nacional d'Historia; Centre Cultural Central de Sofia; la Universitat Nacional; Museu d'Historia de l'Esport Bulgar (el mes entrenyable aixo si); juntament amb un raguitzell notable de visites a esglesies ortodoxes...jo be sabeu que soc de facil dominar i molt influenciable, i per tan, nomes vaig poder que abaixar el cap i seguir-la. I quan es girava per dir alguna cosa, aixecar el cap per mirar. He apres moltes coses. Ho dic 3/4 en conya, i 1/4 de veritat.

Foto - Digueu-me fatxenda pero en aquesta tambe hi volia sortir jo

Com a ultim detall que es convinaven en ambudes vides ha sigut sobre la llengua. Si be vaig comencar patint fortament ja a Serbia en veure un idioma cirilic, us haig de confessar que l'he acabat gaudint, tambe fortament aqui Bulgaria. He acabat notant-me addicte, com tambe m'has demostrat tu Алберт Фажа, a intentar traduir totes les paraules que veia per qualsevol raco. Veniu i en comprovareu com enganxa. L'ALFABET CIRILIC MOLA!

Алберт Тортамон

Foto - Buscant paraules ciriliques desesperadament al centre neuralgic de Sofia.

(Cronica escrita des del pis del Ministeri de Defensa Bulgar. Avui a la nit agafo un bus per anar cap a Istambul, on arribare dema al mati. Ja ho valorare durant el viatge pero no crec que m'hi quedi. Segurament aniria cap a algun poble del nord de Turquia, direccio a Trabzon, on fare un primer intent per demanar el visat per l'Iran. Malgrat les gestions, no tinc cap amfitrionatge a la vista, malauradament. Les gestions continuen...)


...Adeu Europa!...Et deixo en el millor dia que et puc deixar...El dia de Sant Patrici: Visca Irlanda!

Els meus dies serbis - Tortamon a Belgrad

Foto - Entrant a Serbia de biaix, tan pels meus bons dies bosnis, com per no entendre un borrall de l'alfabet cirilic.

Vaig viure els meus dies serbis amb plenitud gracies a un altre bon amfitrionatge, en aquest cas de la Nevena, un noia de 27 anys, independent, que no independentista, que treballa com a professora i traductora d'alemany. No se si degut a aquesta especialització idiomatica en aquest idioma, i no en la de la llengua original de l'Escurso Negre (que des de casa d'en Jan en vaig fer un remember amb llagrimes d'emocio als ulls i orelles fins i tot), va ser el que va provocar que hi hagues un malentes sobre l'hora que jo arribava en bus des de Sarajevo. Aquest fet va prococar que hagues de comencara a interactuar amb els belgradins i belgradines. Primer per intentar saber com coi funcionava un telefon public. Pot semblar una tonteria pero quan tot el que veus esta escrit en alfabet cirilic, la cosa es complica. I si a les instruccions ciriliques li sumes el funcionament general de les cabines telefoniques mundials, on el mes complicat historicament ja era no sols poder arribar a marcar el numero sino entrar a la propia cabina sense cap ferida de la batalla per obrir-ne les portes, i sumant-hi a mes a mes que avui dia ningu les fa servir...resumint: que vaig haver de recorrer a l'amabilitat de 2 simpatics taxistes que em van deixar el seu mobil per contactar amb la Nevena. A traves d'aquests dos taxistes ja vaig notar la bona disposició, en general, de la gent de Serbia, cap al turista forani, i mes si ve de Barcelona, Espanya. Ja podem anar fent pedagogia i 10000 manifestacions, que contra el poder mediatic els catalans en sortim ben nafrats. Resulta que a mes del tema politic, els serbis estan enganxadissims a la serie "Los Serrano", que deuria fer A3 o T5 o alguna basofia d'aquestes. Estan repetint altres temporades i encara te uns limits d'audiencia increibles, sobretot degut a que la gent que hi surt, segons em deien, eren gent normal, pringats, gens fashions comparat amb la tipica serie yanki. No tothom, pero si que gairebe tothom que em trobava i em situava en el mapa me'n parlava...Els hi costava creure que jo no hagues vist mai aquesta serie. I ara ja no ho puc dir, perque a casa de la Nevena de tan en tan tambe es mirava, en versio original en castella i subtitols en serbi.

Foto - Espanya i Serbia: amigos para siempre?

L'altre tema que agermana serbis i espanyols es el de Kosovo. Em va agradar poder parlar-ne amb la Nevena, serbia de tota la vida, pacifica i amb les idees molt clares. Es va mostrar molt indignada, i aixi ho notava jo, en com s'ha tractat la situacio. Segons ella Kosovo, una zona del sud de Serbia, que EEUU i la majoria de paisos de la Unio Europea, pero no l'estat espanyol, han reconegut com a pais independent (o en proces legal per ser considerat com a tal) forma part i ha format part de Serbia historicament. Es poden trobar escrits, referencies i edificis de l'esglesia ortodoxa i cultura serbia en general ja al segle XII. Segons ella la gent musulmana de Kosovo que reclama avui la independencia son els que es van comencar a instalar al pais vinguts d'Albania a principis del segle passat. A traves d'anar augmentant en nombre de membres cada familia, i amb noves arribades de mes gent, s'ha arribat a un punt que la poblacio provinent d'Albania ha superat la serbia, que historicament n'era l'autoctona. Aquesta era la seva visio. De la mateixa manera pero, tambe em va reconeixer que els militars serbis si que podrien haver fet autentiques atrocitats a la poblacio kosovar. Aixo ella no ho negava pas. Pero no li podia servir com a pretext per ara concedir la independencia per aquests ultims. Ja he dit que era una noia pacifica i amb les idees clares, pero si que parlant-ne se la notava com s'encenia. Jo li vaig explicar el meu punt de vista segons el que ens han venut a nosaltres, o almenys a traves dels mitjans que faig servir per informar-me. I aixi mateix li vaig intentar explicar per quins motius el govern espanyol s'ha solidaritzat amb el serbi en aquest aspecte, i que de fet, no deixa de ser per egoisme i solidaritat envers ell mateix, el govern espanyol. Jo veig les situacions d'ambdos paisos molt diferents.

Foto - Vestigis d'un passat llunya

Foto - Vestigis d'un passat no tan llunya

Dels meus dies serbis tambe en destacaria l'aire de "mirada al passat" amb el que viuen fins i tot els joves belgradins i belgradines. L'osonobosnia Jan em va explicar un acudit que resumeix molt be la situacio actual dels paisos dels balcans en general, ve a dir aixi: "saben aquel que diu que es un paio dels balcans que se'n va a passar unes setmanes als Estats Units; quan torna, a l'aeroport el va a buscar un seu amic i li pregunta -"Que, com ho has vist aixo dels Estats Units"; -"Pse...ja pots comptar...estant com uns 25 anys endarrere estavem aqui"; "Que?!?...com pot ser?" ; "Si, perque tot funciona". Ja ta, ara toca fer un riure sorneguer i dir "ah esclar esclar, com volen dir que...". Vaig explicar aquest acudit a la Nevena and friends i realment els hi va agradar molt perque creuen que defineix com estaven abans dins de l'anomenada Yugoslavia governada per Tito, un croat resident serbia. Aquella epoca, Yugoslavia era un pais emergent i enconomicament i burocraticament molta gent, segons em deien, es podia permetre anar a dinar a Venecia el dissabte i fer un cafe a Viena el diumenge, pel dilluns ja tornar a treballar. Avui dia la gent d'alla economicament no es poden permetre luxes en general i burocraticament estan capats per molts cantons, havent de demanar visats especials per poder visitar segons quin pais o per venir simplement un cap de setmana al Sonar de Barcelona. Aixo lamentablement deu ser el preu que ha de pagar la gent del carrer per haver tingut politics i militars del nivell que han tingut.

Foto - Noia asseguda i llegint davant del Danubi bla...marro, el Danubi marro.

Per sobre de tot pero, malgrat que aquest escrit ha acabat tenint un caire molt politico-estrategic, no em vaig passar sempre abocat a aquest tematica. Gracies a la Nevena i companyia vaig gaudir plenament de la bona cuina serbia, passejades per Zemun, poblet bonic engolit per Belgrad, aixi com d'una taberna d'aquelles de 25 anys d'abans tambe amb musica tradicional balcanica amb guitarra, baix i el mai prou valorat acordio, rotllu Goran Bregovic, per treure's el barret. I mes sent jo l'unic gringo del local. Fantastic. Llastima, pero no en tindreu imatges pq per no trencar l'harmonia del moment no vaig treure la camera de fer afotus... i es que, que me l'hagues descuidat es nomes casualitat...

Алберт Тортамон

Foto - Parada del bus urba per anar cap al centre de Belgrad, a Zemun, que avui dia s'ha convertit en un barri, acollidor aixo si, de la capital serbia. No m'importaria passar-hi una temporada: tranquil i bona gent.

(Cronica escrita des d'un pis del Ministeri de Defensa bulgar a Sofia...el mon de rebre amfitrionatge et porta dormir en llocs insospitats...D'aqui una estona me'n vaig a veure el CSKA que avui debuta en Lubo Penev, mitic davanter del Valencia, com a mister i rebra el suport del semideu Hristo Stoitchkov a la grada juntament amb el calvo Letchkov, que resulta que es l'alcalde del poble del club rival d'avui...aviam si els puc saludar...seria antologic!!!)

Els meus dies bosnians - Tortamón a Sarajevo i un dia d'excursió a Mostar

Foto - Senyor que fuma i porta barret meditant el proper moviment a la placa major de Sarajevo. A darrere, el classic banc del sinofos elevat a la maxima expressio.

SARAJEVO

Vaig arribar a Sarajevo ben d´hora al demati despres de passar 12 hores dins del tamtam amb rodes. Alla, a l´estacio de bus mateix ja m´esperava el qui em faria d´amfitrio durant els meus dies bosnians: en Jan. Algu de vosaltres ja el coneixera i el qui no el coneixi us dic, a tall de resum ultrarapid, que es de Vic i porta des de l´agost sent bosnia. No se que me´n diras tu Jan pero si seguim el criteri de l´expresident Pujol, ja que hi vius i hi treballes, es aixi impepinablement. Be, em va acolllir extremadament be. No nomes pel fet de poder estar a casa seva amb total llibertat, sino tambe per fer-la servir com a parada tecnica del meu viatge (com a rentadora per la roba bruta i rentadora pel cervell degut al ritme trepidant de no estar dormint 4 nits seguides al mateix lloc). Afegit a aixo, es d´agrair que durant les trobades que teniem quan el seu horari laboral ho permetia, m´anes situant en temes tan relacionats amb el dia a dia de la ciutat en si, com amb el que es feia evident per gairebe qualsevol raco de la ciutat: el rastre de la guerra.

Al bonic casc antic de Sarajevo hi ha un poti-poti ben variat d´identitats i religions, pero destacant per sobre de totes la musulmana, la principal religio dels bosnians, amb moltes mesquites per tot arreu. Tambe pero s´hi poden veure, en funcio de qui predomina a cada zona, esglesies catoliques que integren la gent croata, mes majoritaria a la zona oest del pais; i esglesies ortodoxes que integren la gent serbia, majoritaria a la zona est fent frontera amb Serbia. Fins i tot al centre de la ciutat encara s´hi pot veure una sinagoga i tot, malgrat que no esta operativa i sota vigilancia policial constant. Per contra, no vaig poder coincidir aquesta vegada ni amb cap parella de testimonis de Jehova, ni amb cap festa privee d´algun membre de l´Eslglesia de la Cienciologia. Llastima, pero Deu o Al.la n´hi do. I ara que dic aixo tampoc vaig veure cap temple hindu, ni budista, ni zoroaustra, ni sikh, ni...be, temps al temps...

Amb aquest poti-poti, mes ultraresumit que la definicio que he fet abans d´en Jan, arribar a poder entendre el tema de la guerra dels anys 90 es complicat, si es que alguna guerra es pot arribar a entendre. Pero be, suposo que es deu explicar com a reaccio pels abusos de poder que historicament ha fet una part de la humanitat respecte a una altra, sigui del raco de mon que sigui, i sigui utilitzant un nom d´un Deu o d´un altre. Per exemple el cas especific de Mostar, una ciutat petita situada a 2 hores en bus de Sarajevo, on la guerra va ser mes crua que en altres zones de Bosnia pel fet que bosnians i croats van comencar a anar en contra dels serbis, i un cop fets fora, anant els uns en contra dels altres. En aquella ciutat, el rastre de la guerra es fa molt mes evident que a Sarajevo, ho veureu seguidament. Malgrat tot, caminant per qualsevol lloc de Sarajevo, cada dos per tres et topes amb facanes de cases plenes de marques de bala, algun rastre de l´impacte d´alguna bomba sobre l´asfalt, cementiris, molts cemintiris a peu de carretera...realment frepant.

Foto - El classic Estocat Bosnia. Si be fins ara coneixia l´estocat venecia, passejant per Sarajevo (i mes a Mostar) vaig descobrir l´estocat bosnia: facanes amb uns acabats molt ben aconseguits fets amb bales. I es que Pintures Karadzic & Mladic S.L. treballaven fi, amb uns pressupostos una mica cars pero... {recomano que amplieu la imatge}

Foto - Escacs versio X-Treme: jugaven sota qualsevol inclemencia meteorologica. Aqui si que em sabia greu no saber bosni per poder entendre les rajades que s´anaven foten entre cada jugador i el public.

Foto - En Jan, amfitrio immillorable, i un servidor fent el cafe en una cafeteria antologica a rebentar de detalls i detallets. Que en Jan pugui llegir aixo no te res a veure que l´empolaini d´aquesta manera sino que es tambe com a part de disculpes: i es que a mes de no deixar-me pagar mai res va i quan soc a Belgrad m´adono que li he robat la guia de Sarajevo que em va deixar. Soc una catastrofe... (ja et convidare a 5000 machiattos a La Frau...)

Foto - De cami cap a Mostar. Bosnia-Hercegovina es un pais farcit de petits poblets tirats per les muntanyes.

MOSTAR EN IMATGES

Imatges de postal - Mostar, el Rupit bosnia. Durant la guerra el famos pont de Mostar va ser devastat. La seva reconstruccio va simbolitzar la unio i pacificacio entre els dos bandols de cada llera: musulmans bosnis i catolics croats.

Fotos - Estocats bosnians a Mostar, fets amb una mica mes de mala llet encara, si es que es possible...

Fotos - Cementiris a qualsevol lloc de la ciutat i a peu de carretera.

Foto - Marques de l´impacte d´una bomba sobre l´asfalt d´algun carrer de Mostar

Albert Tortamon

(Cronica escrita des de casa de la Nevena a Belgrad, Serbia, on estic sent molt ben acollit tambe. I veient i aprenent de "l´altre canto". Avui a la nit pero ja me´n vaig cap a Sofia, Bulgaria. Si, el pais d´en Hristo i de l´Irena, a qui vam acollir pel Festival de Cantonigros, a ella, a en Hristo no, i ara em retornara l´acolliment*...Soc molt afortunat).

PD: No m´agrada fer cap tipus de recomanacio, pero posaria la ma al foc perque qualsevol persona que passi alguns dies per alla segur que els gaudiria ben fortament. No m´importaria tornar i estar mes temps per aquestes terres.

*i a qui jo li retornare una sorpresa...

Els meus dies eslovens i les meves hores croates - Tortamón a Ljubljana i en tamtam per Croacia

Foto - Vista panoràmica i emboirada de la ciutat reposada de Ljubljana, on la Verònica hi va decidir morir.

LJUBLJANA, COM UN GOT DE SORRA

Efectivament, passar un parell de dies eslovens com els que vaig viure va ser com un got de sorra per un camell enmig de l'Antartida. Ideal. Era el què necessitava: Ljubljana, una ciutat reposada fins a uns nivells extrems. I més ideal encara si tenim en compte que acabava de patir tot un cap de setmana a la ciutat empantanegada de Venècia...Per això a Ljubljana em vaig dedicar a fer no res de manera intensa durant els dos dies que hi vaig ser. I tan ho vaig aconseguir que de fet, de Ljubljana en si, us haig de dir que almenys a través meu en sabreu tantes coses com del 5è cel que cantava en Sisa: no en podreu saber res.


CROACIA EN TAMTAM

I sense abandonar aquest 5è cel, tampoc en sabreu res de Croàcia. Vaig creuar aquest país de nit en un tamtam gran i amb rodes, que en algun país en diuen autobus. Semblava que realment hi hagués l'excel·lent percussionista Thierry, que vaig conèixer a Marsella, enfilat a dalt del sostre...i el què em falta per veure i viure encara...

En fi...No feia doncs ni una nit clara i tranquil·la, ni tampoc la lluna feia llum, però sí que la polícia aduanera croata feia interrogatoris protocolaris a un sevidor (ja que havíem començat amb en Sisa també hi havíem d'acabar)


Albert Tortamón


(Crònica escrita encara des de casa d'en Jan, a Sarajevo, Bòsnia-Hercegovina. Ja llegireu si voleu Els meus dies bosnis, però ja us avanço que hi he estat molt bé, impactat i aprenent. Sinó ja no estaria aquí clar. Demà però ja me'n vaig cap a Belgrad, Sèrbia, on hi passaré 2 o 3 o 4 dies a casa de la Nevena, abans no tiri cap a Sofia, Bulgaria, a casa de l'Irene, a qui vam acollir ja deu fer uns 4 anys al superpis de la plaça major de Vic en motiu del Festival de Cantonigròs...)

Els meus dies italians - Tortamón a Mantova i a Venecia

Foto - Bacicleta, vehicle popular per moure's per Mantova, aparcada adequadament en un pàrquing de bacicletes del casc antic

TORTAMÓN A MANTOVA

Després de fer nit i matí a l'artificial Niça, la pròxima ziga, en cas que previament hagués fet una zaga, va ser la que em va portar cap a Itàlia. Amb treno vaig arribar, després de fer transbord a l'omnipresent estació de Milà, a Mantova, bonica i petita ciutat de la Llombardia. Allà vaig rebre el bon amfitrionatge de l'Anna, italoamericana, i en Riccardo, italoitalià. Excel.lent. Aquesta gent que amablement m'obre la porta de casa seva és el que més em fa valorar aquest viatge que en principi m'ha de portar al Ladakh. Sóc immensament feliç quan puc comptar amb això. D'una altra manera segurament també seria feliç, però segurament també no tan immensament. El fet de veure coses, digueu-li catedrals, places o museus em rellisca totalment...la qual cosa no vol dir que si en un lloc hi ha alguna d'aquestes coses espatarrant tanqui els ulls. Sóc capullo però fins un punt. No viatjo per veure coses, sinó per viure-les. Viure-les d'acord amb aquesta miopia mental que pateixo, clar. (Entendreu més bé tota aquesta parrafada quan hagueu llegit la meva experiencia veneciana de més avall...)

Molt bé, després d'aquesta lliçó que només he escrit amb una mà mentre amb l'altra feia el clàssic moviment de pampamalcul davant la pantalla de l'ordinador, us havia deixat a Mantova. Vaig viure plenament aquesta tranquil·la ciutat gràcies com us deia a la parella Riccardo e Anna. M'hi vaig passar uns 2 dies entretinguts voltant amb la bicicleta que em va deixar l'amfitrió. Feia aproximadament uns 3000 anys que no agafava una bicicleta, i abans de res, just abans d'iniciar l'expedició cap al casc antic, vaig fer un entrenament davant de casa seva. I sort perquè al cap de 5 metres ja m'havia saltat la cadena. La falta de practica té aquestes coses. Després doncs de fer un parell de voltes per guanyar una confiança mútua amb el velocipede, ja em vaig veure en cor de voltar pels racons de la ciutat. I molt bé. Molt tranquil i maco tot. Bé, tot tot no, no fotem, també hi ha coses lletges a Mantova. Però en general vaig gaudir fortament pedalant amunt i avall, plenament integrat malgrat la meva pinta de gringo, ja que tothom, grans, petits i mitjans, anava amb bacicleta amunt i avall, encara que de fet, això és mentida perquè Mantova és una ciutat plana situada a la llera de 3 petits llacs nascuts d'un meandre d'un riu que ja fa temps que els va abandonar. Els qui no sé si anaven en bacicleta eren els membres dels testimonis de Jehova que em varen voler donar un pamfletu per poder llegir "alguna cosa" en anglès durant la meva estada. Jo els hi vaig dir que més o menys ja em sonava una mica el tema que em venien i molt amablement els hi vaig refusar la seva oferta. No sé si per això ells també em van refusar la meva: un platanu per cada un que feia poc que m'havia comprat. La veritat és que no ho sé. I parlant de temes religiosos, ara que hi estem, a qui malauradament no els hi vaig poder ni oferir platans ni vaig poder veure en bacicleta van ser als membres de la secció de la Chiesa di Scientology di Mantova. Potser, només potser, això d'anar en bacicleta i menjar platanos no és del seu nivell. Potser si en tornant de l'Iran encara em queda caviar els n'hi dono una mica pobre gent...

Foto - Senyora italiana amb bolso, tallada; senyor italià bicicletaire de cul i senyor mafiós que ve de cara, amb la cúpula de l'església de Santa Andrea di Mantova de fons.

TORTAMÓN A VENÈCIA

Foto de rigor - Un gondoler que ja ha fet el jornal. Per un donatiu al voltant d'uns 80 euros pots fer-hi una passejada.

ANTIODA SUPOSADA A VENÈCIA

Venècia em fas fàstic

ets piu bella

però em repel·leixes.

Perquè?

Suposo que no deu ser culpa teva.

Suposo que...

Si només estiguessis empantanegada

d'aigua]

i no de persones

i no de turistam abundant

que, com jo,

inundem les teves places, carrers, carrerons

i lamentablement,

tots els teus racons...

Suposo que...

Si només vessessis aigua,

faries que et fes

una oda d'amor gens suposada

i del tot segura.

Del tot segura.

Suposo que...

No hi ha més sortida:

proclamo la teva mort,
Venècia,

per sobredosi d'encant.

Foto - Turistam general endrapant coses a la Piazza San Marco, amb la senzilla i humil basílica del mateix nom de fons. Aquests de l'església del Vaticà...sempre predicant amb l'exemple...

Albert Tortamón



(Crònica escrita des de la frepant Sarajevo, Bòsnia. Concretament des de casa d'en Jan de Vic, amic d'uns amics, l'Enric i en Carles de Vic, i que ara ja és amic meu. He arribat avui de Ljubljana després de no creuar mars però si muntanyes i països amb dos autobusos nocturns)



PD: ja no cal que remeu per l'oceà internàutic per descobrir i escoltar el concert pour les enfants que vaig viure a La Ferronerie du Marseille. La Julie m'ha passat la direcció:
www.myspace.com/dessinemoiunechanson (us recomano fermament Tifi Congo)