Els meus dies serbis - Tortamon a Belgrad

Foto - Entrant a Serbia de biaix, tan pels meus bons dies bosnis, com per no entendre un borrall de l'alfabet cirilic.

Vaig viure els meus dies serbis amb plenitud gracies a un altre bon amfitrionatge, en aquest cas de la Nevena, un noia de 27 anys, independent, que no independentista, que treballa com a professora i traductora d'alemany. No se si degut a aquesta especialització idiomatica en aquest idioma, i no en la de la llengua original de l'Escurso Negre (que des de casa d'en Jan en vaig fer un remember amb llagrimes d'emocio als ulls i orelles fins i tot), va ser el que va provocar que hi hagues un malentes sobre l'hora que jo arribava en bus des de Sarajevo. Aquest fet va prococar que hagues de comencara a interactuar amb els belgradins i belgradines. Primer per intentar saber com coi funcionava un telefon public. Pot semblar una tonteria pero quan tot el que veus esta escrit en alfabet cirilic, la cosa es complica. I si a les instruccions ciriliques li sumes el funcionament general de les cabines telefoniques mundials, on el mes complicat historicament ja era no sols poder arribar a marcar el numero sino entrar a la propia cabina sense cap ferida de la batalla per obrir-ne les portes, i sumant-hi a mes a mes que avui dia ningu les fa servir...resumint: que vaig haver de recorrer a l'amabilitat de 2 simpatics taxistes que em van deixar el seu mobil per contactar amb la Nevena. A traves d'aquests dos taxistes ja vaig notar la bona disposició, en general, de la gent de Serbia, cap al turista forani, i mes si ve de Barcelona, Espanya. Ja podem anar fent pedagogia i 10000 manifestacions, que contra el poder mediatic els catalans en sortim ben nafrats. Resulta que a mes del tema politic, els serbis estan enganxadissims a la serie "Los Serrano", que deuria fer A3 o T5 o alguna basofia d'aquestes. Estan repetint altres temporades i encara te uns limits d'audiencia increibles, sobretot degut a que la gent que hi surt, segons em deien, eren gent normal, pringats, gens fashions comparat amb la tipica serie yanki. No tothom, pero si que gairebe tothom que em trobava i em situava en el mapa me'n parlava...Els hi costava creure que jo no hagues vist mai aquesta serie. I ara ja no ho puc dir, perque a casa de la Nevena de tan en tan tambe es mirava, en versio original en castella i subtitols en serbi.

Foto - Espanya i Serbia: amigos para siempre?

L'altre tema que agermana serbis i espanyols es el de Kosovo. Em va agradar poder parlar-ne amb la Nevena, serbia de tota la vida, pacifica i amb les idees molt clares. Es va mostrar molt indignada, i aixi ho notava jo, en com s'ha tractat la situacio. Segons ella Kosovo, una zona del sud de Serbia, que EEUU i la majoria de paisos de la Unio Europea, pero no l'estat espanyol, han reconegut com a pais independent (o en proces legal per ser considerat com a tal) forma part i ha format part de Serbia historicament. Es poden trobar escrits, referencies i edificis de l'esglesia ortodoxa i cultura serbia en general ja al segle XII. Segons ella la gent musulmana de Kosovo que reclama avui la independencia son els que es van comencar a instalar al pais vinguts d'Albania a principis del segle passat. A traves d'anar augmentant en nombre de membres cada familia, i amb noves arribades de mes gent, s'ha arribat a un punt que la poblacio provinent d'Albania ha superat la serbia, que historicament n'era l'autoctona. Aquesta era la seva visio. De la mateixa manera pero, tambe em va reconeixer que els militars serbis si que podrien haver fet autentiques atrocitats a la poblacio kosovar. Aixo ella no ho negava pas. Pero no li podia servir com a pretext per ara concedir la independencia per aquests ultims. Ja he dit que era una noia pacifica i amb les idees clares, pero si que parlant-ne se la notava com s'encenia. Jo li vaig explicar el meu punt de vista segons el que ens han venut a nosaltres, o almenys a traves dels mitjans que faig servir per informar-me. I aixi mateix li vaig intentar explicar per quins motius el govern espanyol s'ha solidaritzat amb el serbi en aquest aspecte, i que de fet, no deixa de ser per egoisme i solidaritat envers ell mateix, el govern espanyol. Jo veig les situacions d'ambdos paisos molt diferents.

Foto - Vestigis d'un passat llunya

Foto - Vestigis d'un passat no tan llunya

Dels meus dies serbis tambe en destacaria l'aire de "mirada al passat" amb el que viuen fins i tot els joves belgradins i belgradines. L'osonobosnia Jan em va explicar un acudit que resumeix molt be la situacio actual dels paisos dels balcans en general, ve a dir aixi: "saben aquel que diu que es un paio dels balcans que se'n va a passar unes setmanes als Estats Units; quan torna, a l'aeroport el va a buscar un seu amic i li pregunta -"Que, com ho has vist aixo dels Estats Units"; -"Pse...ja pots comptar...estant com uns 25 anys endarrere estavem aqui"; "Que?!?...com pot ser?" ; "Si, perque tot funciona". Ja ta, ara toca fer un riure sorneguer i dir "ah esclar esclar, com volen dir que...". Vaig explicar aquest acudit a la Nevena and friends i realment els hi va agradar molt perque creuen que defineix com estaven abans dins de l'anomenada Yugoslavia governada per Tito, un croat resident serbia. Aquella epoca, Yugoslavia era un pais emergent i enconomicament i burocraticament molta gent, segons em deien, es podia permetre anar a dinar a Venecia el dissabte i fer un cafe a Viena el diumenge, pel dilluns ja tornar a treballar. Avui dia la gent d'alla economicament no es poden permetre luxes en general i burocraticament estan capats per molts cantons, havent de demanar visats especials per poder visitar segons quin pais o per venir simplement un cap de setmana al Sonar de Barcelona. Aixo lamentablement deu ser el preu que ha de pagar la gent del carrer per haver tingut politics i militars del nivell que han tingut.

Foto - Noia asseguda i llegint davant del Danubi bla...marro, el Danubi marro.

Per sobre de tot pero, malgrat que aquest escrit ha acabat tenint un caire molt politico-estrategic, no em vaig passar sempre abocat a aquest tematica. Gracies a la Nevena i companyia vaig gaudir plenament de la bona cuina serbia, passejades per Zemun, poblet bonic engolit per Belgrad, aixi com d'una taberna d'aquelles de 25 anys d'abans tambe amb musica tradicional balcanica amb guitarra, baix i el mai prou valorat acordio, rotllu Goran Bregovic, per treure's el barret. I mes sent jo l'unic gringo del local. Fantastic. Llastima, pero no en tindreu imatges pq per no trencar l'harmonia del moment no vaig treure la camera de fer afotus... i es que, que me l'hagues descuidat es nomes casualitat...

Алберт Тортамон

Foto - Parada del bus urba per anar cap al centre de Belgrad, a Zemun, que avui dia s'ha convertit en un barri, acollidor aixo si, de la capital serbia. No m'importaria passar-hi una temporada: tranquil i bona gent.

(Cronica escrita des d'un pis del Ministeri de Defensa bulgar a Sofia...el mon de rebre amfitrionatge et porta dormir en llocs insospitats...D'aqui una estona me'n vaig a veure el CSKA que avui debuta en Lubo Penev, mitic davanter del Valencia, com a mister i rebra el suport del semideu Hristo Stoitchkov a la grada juntament amb el calvo Letchkov, que resulta que es l'alcalde del poble del club rival d'avui...aviam si els puc saludar...seria antologic!!!)

Els meus dies bosnians - Tortamón a Sarajevo i un dia d'excursió a Mostar

Foto - Senyor que fuma i porta barret meditant el proper moviment a la placa major de Sarajevo. A darrere, el classic banc del sinofos elevat a la maxima expressio.

SARAJEVO

Vaig arribar a Sarajevo ben d´hora al demati despres de passar 12 hores dins del tamtam amb rodes. Alla, a l´estacio de bus mateix ja m´esperava el qui em faria d´amfitrio durant els meus dies bosnians: en Jan. Algu de vosaltres ja el coneixera i el qui no el coneixi us dic, a tall de resum ultrarapid, que es de Vic i porta des de l´agost sent bosnia. No se que me´n diras tu Jan pero si seguim el criteri de l´expresident Pujol, ja que hi vius i hi treballes, es aixi impepinablement. Be, em va acolllir extremadament be. No nomes pel fet de poder estar a casa seva amb total llibertat, sino tambe per fer-la servir com a parada tecnica del meu viatge (com a rentadora per la roba bruta i rentadora pel cervell degut al ritme trepidant de no estar dormint 4 nits seguides al mateix lloc). Afegit a aixo, es d´agrair que durant les trobades que teniem quan el seu horari laboral ho permetia, m´anes situant en temes tan relacionats amb el dia a dia de la ciutat en si, com amb el que es feia evident per gairebe qualsevol raco de la ciutat: el rastre de la guerra.

Al bonic casc antic de Sarajevo hi ha un poti-poti ben variat d´identitats i religions, pero destacant per sobre de totes la musulmana, la principal religio dels bosnians, amb moltes mesquites per tot arreu. Tambe pero s´hi poden veure, en funcio de qui predomina a cada zona, esglesies catoliques que integren la gent croata, mes majoritaria a la zona oest del pais; i esglesies ortodoxes que integren la gent serbia, majoritaria a la zona est fent frontera amb Serbia. Fins i tot al centre de la ciutat encara s´hi pot veure una sinagoga i tot, malgrat que no esta operativa i sota vigilancia policial constant. Per contra, no vaig poder coincidir aquesta vegada ni amb cap parella de testimonis de Jehova, ni amb cap festa privee d´algun membre de l´Eslglesia de la Cienciologia. Llastima, pero Deu o Al.la n´hi do. I ara que dic aixo tampoc vaig veure cap temple hindu, ni budista, ni zoroaustra, ni sikh, ni...be, temps al temps...

Amb aquest poti-poti, mes ultraresumit que la definicio que he fet abans d´en Jan, arribar a poder entendre el tema de la guerra dels anys 90 es complicat, si es que alguna guerra es pot arribar a entendre. Pero be, suposo que es deu explicar com a reaccio pels abusos de poder que historicament ha fet una part de la humanitat respecte a una altra, sigui del raco de mon que sigui, i sigui utilitzant un nom d´un Deu o d´un altre. Per exemple el cas especific de Mostar, una ciutat petita situada a 2 hores en bus de Sarajevo, on la guerra va ser mes crua que en altres zones de Bosnia pel fet que bosnians i croats van comencar a anar en contra dels serbis, i un cop fets fora, anant els uns en contra dels altres. En aquella ciutat, el rastre de la guerra es fa molt mes evident que a Sarajevo, ho veureu seguidament. Malgrat tot, caminant per qualsevol lloc de Sarajevo, cada dos per tres et topes amb facanes de cases plenes de marques de bala, algun rastre de l´impacte d´alguna bomba sobre l´asfalt, cementiris, molts cemintiris a peu de carretera...realment frepant.

Foto - El classic Estocat Bosnia. Si be fins ara coneixia l´estocat venecia, passejant per Sarajevo (i mes a Mostar) vaig descobrir l´estocat bosnia: facanes amb uns acabats molt ben aconseguits fets amb bales. I es que Pintures Karadzic & Mladic S.L. treballaven fi, amb uns pressupostos una mica cars pero... {recomano que amplieu la imatge}

Foto - Escacs versio X-Treme: jugaven sota qualsevol inclemencia meteorologica. Aqui si que em sabia greu no saber bosni per poder entendre les rajades que s´anaven foten entre cada jugador i el public.

Foto - En Jan, amfitrio immillorable, i un servidor fent el cafe en una cafeteria antologica a rebentar de detalls i detallets. Que en Jan pugui llegir aixo no te res a veure que l´empolaini d´aquesta manera sino que es tambe com a part de disculpes: i es que a mes de no deixar-me pagar mai res va i quan soc a Belgrad m´adono que li he robat la guia de Sarajevo que em va deixar. Soc una catastrofe... (ja et convidare a 5000 machiattos a La Frau...)

Foto - De cami cap a Mostar. Bosnia-Hercegovina es un pais farcit de petits poblets tirats per les muntanyes.

MOSTAR EN IMATGES

Imatges de postal - Mostar, el Rupit bosnia. Durant la guerra el famos pont de Mostar va ser devastat. La seva reconstruccio va simbolitzar la unio i pacificacio entre els dos bandols de cada llera: musulmans bosnis i catolics croats.

Fotos - Estocats bosnians a Mostar, fets amb una mica mes de mala llet encara, si es que es possible...

Fotos - Cementiris a qualsevol lloc de la ciutat i a peu de carretera.

Foto - Marques de l´impacte d´una bomba sobre l´asfalt d´algun carrer de Mostar

Albert Tortamon

(Cronica escrita des de casa de la Nevena a Belgrad, Serbia, on estic sent molt ben acollit tambe. I veient i aprenent de "l´altre canto". Avui a la nit pero ja me´n vaig cap a Sofia, Bulgaria. Si, el pais d´en Hristo i de l´Irena, a qui vam acollir pel Festival de Cantonigros, a ella, a en Hristo no, i ara em retornara l´acolliment*...Soc molt afortunat).

PD: No m´agrada fer cap tipus de recomanacio, pero posaria la ma al foc perque qualsevol persona que passi alguns dies per alla segur que els gaudiria ben fortament. No m´importaria tornar i estar mes temps per aquestes terres.

*i a qui jo li retornare una sorpresa...

Els meus dies eslovens i les meves hores croates - Tortamón a Ljubljana i en tamtam per Croacia

Foto - Vista panoràmica i emboirada de la ciutat reposada de Ljubljana, on la Verònica hi va decidir morir.

LJUBLJANA, COM UN GOT DE SORRA

Efectivament, passar un parell de dies eslovens com els que vaig viure va ser com un got de sorra per un camell enmig de l'Antartida. Ideal. Era el què necessitava: Ljubljana, una ciutat reposada fins a uns nivells extrems. I més ideal encara si tenim en compte que acabava de patir tot un cap de setmana a la ciutat empantanegada de Venècia...Per això a Ljubljana em vaig dedicar a fer no res de manera intensa durant els dos dies que hi vaig ser. I tan ho vaig aconseguir que de fet, de Ljubljana en si, us haig de dir que almenys a través meu en sabreu tantes coses com del 5è cel que cantava en Sisa: no en podreu saber res.


CROACIA EN TAMTAM

I sense abandonar aquest 5è cel, tampoc en sabreu res de Croàcia. Vaig creuar aquest país de nit en un tamtam gran i amb rodes, que en algun país en diuen autobus. Semblava que realment hi hagués l'excel·lent percussionista Thierry, que vaig conèixer a Marsella, enfilat a dalt del sostre...i el què em falta per veure i viure encara...

En fi...No feia doncs ni una nit clara i tranquil·la, ni tampoc la lluna feia llum, però sí que la polícia aduanera croata feia interrogatoris protocolaris a un sevidor (ja que havíem començat amb en Sisa també hi havíem d'acabar)


Albert Tortamón


(Crònica escrita encara des de casa d'en Jan, a Sarajevo, Bòsnia-Hercegovina. Ja llegireu si voleu Els meus dies bosnis, però ja us avanço que hi he estat molt bé, impactat i aprenent. Sinó ja no estaria aquí clar. Demà però ja me'n vaig cap a Belgrad, Sèrbia, on hi passaré 2 o 3 o 4 dies a casa de la Nevena, abans no tiri cap a Sofia, Bulgaria, a casa de l'Irene, a qui vam acollir ja deu fer uns 4 anys al superpis de la plaça major de Vic en motiu del Festival de Cantonigròs...)

Els meus dies italians - Tortamón a Mantova i a Venecia

Foto - Bacicleta, vehicle popular per moure's per Mantova, aparcada adequadament en un pàrquing de bacicletes del casc antic

TORTAMÓN A MANTOVA

Després de fer nit i matí a l'artificial Niça, la pròxima ziga, en cas que previament hagués fet una zaga, va ser la que em va portar cap a Itàlia. Amb treno vaig arribar, després de fer transbord a l'omnipresent estació de Milà, a Mantova, bonica i petita ciutat de la Llombardia. Allà vaig rebre el bon amfitrionatge de l'Anna, italoamericana, i en Riccardo, italoitalià. Excel.lent. Aquesta gent que amablement m'obre la porta de casa seva és el que més em fa valorar aquest viatge que en principi m'ha de portar al Ladakh. Sóc immensament feliç quan puc comptar amb això. D'una altra manera segurament també seria feliç, però segurament també no tan immensament. El fet de veure coses, digueu-li catedrals, places o museus em rellisca totalment...la qual cosa no vol dir que si en un lloc hi ha alguna d'aquestes coses espatarrant tanqui els ulls. Sóc capullo però fins un punt. No viatjo per veure coses, sinó per viure-les. Viure-les d'acord amb aquesta miopia mental que pateixo, clar. (Entendreu més bé tota aquesta parrafada quan hagueu llegit la meva experiencia veneciana de més avall...)

Molt bé, després d'aquesta lliçó que només he escrit amb una mà mentre amb l'altra feia el clàssic moviment de pampamalcul davant la pantalla de l'ordinador, us havia deixat a Mantova. Vaig viure plenament aquesta tranquil·la ciutat gràcies com us deia a la parella Riccardo e Anna. M'hi vaig passar uns 2 dies entretinguts voltant amb la bicicleta que em va deixar l'amfitrió. Feia aproximadament uns 3000 anys que no agafava una bicicleta, i abans de res, just abans d'iniciar l'expedició cap al casc antic, vaig fer un entrenament davant de casa seva. I sort perquè al cap de 5 metres ja m'havia saltat la cadena. La falta de practica té aquestes coses. Després doncs de fer un parell de voltes per guanyar una confiança mútua amb el velocipede, ja em vaig veure en cor de voltar pels racons de la ciutat. I molt bé. Molt tranquil i maco tot. Bé, tot tot no, no fotem, també hi ha coses lletges a Mantova. Però en general vaig gaudir fortament pedalant amunt i avall, plenament integrat malgrat la meva pinta de gringo, ja que tothom, grans, petits i mitjans, anava amb bacicleta amunt i avall, encara que de fet, això és mentida perquè Mantova és una ciutat plana situada a la llera de 3 petits llacs nascuts d'un meandre d'un riu que ja fa temps que els va abandonar. Els qui no sé si anaven en bacicleta eren els membres dels testimonis de Jehova que em varen voler donar un pamfletu per poder llegir "alguna cosa" en anglès durant la meva estada. Jo els hi vaig dir que més o menys ja em sonava una mica el tema que em venien i molt amablement els hi vaig refusar la seva oferta. No sé si per això ells també em van refusar la meva: un platanu per cada un que feia poc que m'havia comprat. La veritat és que no ho sé. I parlant de temes religiosos, ara que hi estem, a qui malauradament no els hi vaig poder ni oferir platans ni vaig poder veure en bacicleta van ser als membres de la secció de la Chiesa di Scientology di Mantova. Potser, només potser, això d'anar en bacicleta i menjar platanos no és del seu nivell. Potser si en tornant de l'Iran encara em queda caviar els n'hi dono una mica pobre gent...

Foto - Senyora italiana amb bolso, tallada; senyor italià bicicletaire de cul i senyor mafiós que ve de cara, amb la cúpula de l'església de Santa Andrea di Mantova de fons.

TORTAMÓN A VENÈCIA

Foto de rigor - Un gondoler que ja ha fet el jornal. Per un donatiu al voltant d'uns 80 euros pots fer-hi una passejada.

ANTIODA SUPOSADA A VENÈCIA

Venècia em fas fàstic

ets piu bella

però em repel·leixes.

Perquè?

Suposo que no deu ser culpa teva.

Suposo que...

Si només estiguessis empantanegada

d'aigua]

i no de persones

i no de turistam abundant

que, com jo,

inundem les teves places, carrers, carrerons

i lamentablement,

tots els teus racons...

Suposo que...

Si només vessessis aigua,

faries que et fes

una oda d'amor gens suposada

i del tot segura.

Del tot segura.

Suposo que...

No hi ha més sortida:

proclamo la teva mort,
Venècia,

per sobredosi d'encant.

Foto - Turistam general endrapant coses a la Piazza San Marco, amb la senzilla i humil basílica del mateix nom de fons. Aquests de l'església del Vaticà...sempre predicant amb l'exemple...

Albert Tortamón



(Crònica escrita des de la frepant Sarajevo, Bòsnia. Concretament des de casa d'en Jan de Vic, amic d'uns amics, l'Enric i en Carles de Vic, i que ara ja és amic meu. He arribat avui de Ljubljana després de no creuar mars però si muntanyes i països amb dos autobusos nocturns)



PD: ja no cal que remeu per l'oceà internàutic per descobrir i escoltar el concert pour les enfants que vaig viure a La Ferronerie du Marseille. La Julie m'ha passat la direcció:
www.myspace.com/dessinemoiunechanson (us recomano fermament Tifi Congo)

Els meus dies francesos- Tortamon a Marsella

Foto - Vista panoramica de teulades marselleses des de l'atic de la Julie, la meva amfitriona a Marsella

Tot i que ja fa uns dies que en soc fora, sempre hi haura una part de mi a Marsella. Queda molt be i molt empolainat, pero es que es ben veritat. La cosa va anar aixi...


Per mi, Marsella va tenir dos noms relcionats entre si: el de la Julie i La Ferronerie. El primer es el nom de la jove marsellesa que em va acollir a casa seva, un atic excel.lent en luxes de veritat i no en collonades com aixetes d'un bidet amb ribets xapats d'or. Tenia incens, sol i tranquilitat essent al mig de la ciutat. I un excel.lent amfitrionatge per part de la bona Julie, que prestament ja em va donar unes claus que m'obrien tan portes com horaris (aixo no passa sempre, i quan passa s'ha de valorar). I amb aquesta llibertat de moviments vaig procurar dur una vida ben marsellesa. Aixi doncs, vag procurar saltar-me tants semafors en vermell com vaig poder i arreplegar coses varies del contenidors, pero basicament fusta, per cremar a la llar de foc de l'atic (cosa que m'havia descuidat de dir abans referent a l'atic pero que au! ja ho teniu aqui...veieu com era excel.lent). Ambdues son tradicions que porten a terme els i les joves marsellesos/es, i per tan, per integrarme tan com vaig poder aixi hi vaig ben col.laborar. Concretament, anant a dades estadistiques, vaig malcomptar que atrevessava una mitjana de 23 semafors en vermell al dia i per tan, durant els 4 dies marsellesos, serien uns 92 semafors atrevessats en vermell; aixo per una banda, i vaig transportar 1 tombona de fusta, amb la col.laboracio de l'amiga autostopista intergalactica Ingrid, i 2 calaixos. Aquestes ultimes son dades fiables.

Foto - L'Ingrid, l'autoestopista intergalactica, preparant els cartells per poder arribar a la seva casa de pages tirada per una muntanya

L'altre nom que feia referencia, i tambe lligat a la Julie, es el del millor teatre del mon: La Ferronerie (que es tradueix per "La Ferreteria" d'acord amb l'establiment que hi havia hagut previament). I si, el millor teiatru del mon es un teatre petit i eixerit, com el seu nom no indica, i del tot familiar. L'staff era la mateixa Julie, la seva mare, i la Marie, una de les seves millors amigues. Alla hi vaig poder gaudir un espectacle fet per la canalla, be, pour les enfants (en epoca de vacances d'acord amb el conseller profeta Maragall) d'en Jean Jaques i en Thierry, dos musics excel.lents i bona gent. Vaig viure tan les dues sessions que feien el dilluns i el dimarts, com els assajos previs, i fins i tot, d'acord amb allo que deiem del proces d'integracio vaig ser l'encarregat de despenjar les cortines de l'espectacle. Un plaer.

Fotos Monotematiques - La Ferronerie: sens dubte, el millor teatre del mon. A la foto immediatament superior hi podeu veure, d'esquerra a dreta, en Thierry (un monstre amb la guitarra i el cajon), un periodista infiltrat de TV Marsella o alguna cosa aixi, que feia un reportatge, entrevistant a la Marie i la Julie (la meva afable amfitriona), i el senyor Jean Jaques (que, tot i que no s'acaba de veure massa be, duia l'ull dret morat degut a una fava que li va fotre un borratxo durant un concert que vam estar en un pub marselles...que injust! amb 'lo' bon senyor que es...)

En senyal d'agraiment vaig procurar cuinar tan be com vaig poder el que s'ha convertit en la meva especialitat culinaria, i que algu de vosaltres ha tingut la sort (o dissort) de provar: l'arros de verdures amb curry (que sempre em queda massa fet). I vaig intentar dir-los-hi /aurvoir/ amb la seva llengua, que tot i que m'ha agradat coneixer-la i practicar-la una mica, la veritat es que encara no m'en entero una merde...

Foto - L'excessivament empolainada Niča (es nota que escric des d'Ešlovenia no?). Niča doncs, ciutat tan bonica com artificial. No m'estranyaria que per tal de mantenir el nom de Cote d'Ažur arribessin a tenyir l'aigua amb colorant...i es que es una žona constant d'oda a l'artificialitat...vecs!!

Em va doldre sincerament deixar Marsella, pero ho vaig fer fent el cor fort i pensant en el proper pas...que va ser Italia, i on m'hi vaig aproximar mes, fent nit a Niça (una ciutat tan bonica com artificial com la gent que volta pel costat: a Saint Tropez, Cannes o Montecarlo) i gracies que a traves d'un autostop tecnologic (una web per contactar gent que faci un trajecte aproximat al teu ...un de tans bons usos que pot tenir la xarxa de les xarxes) el bon home d'en Jean Chris m'hi va deixar al bell mig. A ell encara li quedava una hora de retorn d'on ja haviem vingut. Hi ha bona gent al mon.

PETIT VERSET PER TU...MARSELLA

Marsella:
t'he vist,
pero el mes important es

es

es que t'he viscut.

Albert Tortamon

(Finalment he pogut pujar unes quantes fotos. Com que no volia abusar de la bondat dels bons comerciants venecians que em deien que per 1 hora d'intenne volien 8 euros he hagut d'esperar avui dilluns per connectar-me des de la tranquil.la Ljubljana...amb uns preus mes dignes...)

PD: en Thierry em va fer descobrir una de les cančons mes boniques que he escoltat mai: Tifi Congo, si voleu descobrir-la remeu amb el vaixell de sobre i l'acabareu trobant per algun lloc de l'ocea internautic...

Els meus dies francesos - Tortamon a Perpinya

Foto - Foto de rigor: el mediatic Castellet de Perpinya (perque us creieu que vaig ser per alla almenys)

PERPINYA O L' EAU DU CASTANOUETTE...

Intentare escriure tan bonament com pugui pero no us asseguro res perque be sabeu que aixo de ser a l'estranger a mes d'afectar, sortosament, a les tecles del cervell, afecta a les del teclat. Be, dit aixo, un migdia vaig ser arribat a Perpinya. Finalment arribat a un carrer al costat del centre del mon dalinia: l'estacio de trens (que realment crec que tenia gustos surrealistes perque encara no entenc el perque va dir que era alla i no, per exemple, l'Ermita de Lurdes de Madiroles que hi ha entre Torello i Manlleu i que per mi es infinitament mes bonica...po clar, jo encara no soc un geni, aixo es ben cert). I be, el meu primer objectiu era situar la casa de l'Herve Lagrange, el noi de 25 anys que m'havia d'acollir a casa seva. Resulta doncs que si l'estacio de trens segons en Dali era el centre del mon, la casa de l'Herve era a l'hiperespai exterior de Perpinya. Caminant i badant, badant i caminant, ara amb la motxila a l'esquena, ara tirada per algun lloc, vaig passar el meu primer dia tot esperant contactar amb el meu acollidor al vespre.

En alguna d'aquestes badades, tan maques com agradables i profitoses, vaig coneixer al primer aborigen perpinyantenctastani: en Jean. Perdo! En Joan! Era un dels pocs que fa uns anys ja anava a les escoles Bressola, on el catala te un paper vehicular relativament important i no com en la resta de les escoles franceses de la zona. Tot fent el beure, comentant tan aquests temes linguistics com amorosos seus (amb salts sense pertiga que haguessin batut qualsevol record d'en Bubka i la Isinbayeva junts...) com politicorruptes coneguts arreu. En aquest cas l'estrella politicorrupte alla es l'actual batlle Alduy, als jutjats per presumpta manipulacio de vots ja fa 4 o 5 mesos...

Foto - Escena de parelles al barri dels Gitanos. Els dos avis gitanos de darrera segur que parlaven en catala; en canvi les dues senyores no (Alerta pels sensibles: amb aixo no vull dir que aquestes iaies fossin males persones!!)

L'estrella gens corrupte dels primers dies pero, se l'endu de manera clara el bo de l'Herve Lagrange. Em va acollir molt generosament a la casa de l'hiperespai exterior de Perpinya. Aixo quan hi coincidiem al vespre, quan arribava de currar de la seva feina de no se encara ben be que amb el gps donant vols pels camps del Llenguadoc. Aixi doncs; durant el dia em dedicava a caminar i badar, ara ja pero sense motxila pero amb bolso: ara pel passeig assolellat del centre de la ciutat; ara pels carrerons del casc antic protegit pel mediatic Castellet; ara pel barri dels gitanos, que son gairebe els unics que transmeten el catala de pares a fills, i dels magrebins, que realment es on hi vaig badar mes estona perque es on hi havia un moviment mes relaxat. Es a dir, moviment pero sense l'estres de la compra mes atabalada de molts altres llocs de la ciutat. A seure i fer tes. O un "noisette", si, nomes un, perque malgrat que fins i tot vaig procurar aprendre com es deia "tallat" en la llengua d'en Depardieu, m'hagues sigut mes adaptatiu saber com es demanava "aigua de castanyes" si realment era el producte que creia que mes em convenia en aquell moment...potser "eau du castanouette"?

Foto - El gentilhome de l'Herve Lagrange i el bonmenjar que es la cassoulette.

Els meus 3 dies perpinyantestenctanistans els vaig acabar gaudint amb una molt bona Cassoulette, feta per l'Herve, que vindria a ser una mena de fabada asturiana pero en una versio de la regio de Mountaban, ciutat de mes cap al centre de frança d'on es originari el bonhome de l'Herve. No crec que prepares aquest contundent plat en compensacio del que li havia ofert jo l'apat anterior: si, un pa amb tomaquet. La veritat es que aixo de ser catala, a vegades, nomes a vegades, te les seves avantatges...

Albert Tortamon

(Cronica des de casa de la Julie, Marsella. Vaig arribar ahir i hi estic de collons.)

Foto - Ja ho veieu, mes clar impossible: si volem una Catalunya Lliure hem d'anar cap alla...(ara, que...cap a la dreta?).
{foto feta a tall de reflexio}

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - El cuentu

Hi havia una vegada bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Ara comença la mentida.

És quan viatjo que hi veig clar

I perquè us dic això?

Demà marxo cap a l'Índia, de nou, però aquesta vegada com un cuc: per terra. La meva intenció inicial és arribar al Ladakh, al nord de tot de l'Índia. És un territori que antigament formava part del Tibet, feréstec com la dignitat de la immensa majoria majoritaria dels polítics, i on actualment encara professen una cultura amb molts lligams amb la tibetana, sobretot respecte al budisme. No sé per quant temps marxo.

Per arribar allà aniré tirant amb bus, trenc, i utostop (sense "a") si fa falta, i mirant un mapa, aniré de Barcelona cap a la dreta: sud d'Europa-Turquia-Iran-Pakistan. Fent zigues i fent zagues, com en Son Goku i en Crilin i no com en Guardiola, i fent pocs moviments d'isquierda-isquierda-derecha-derecha-adelante-i-atras-1-2-3 pq em quedaria al mateix lloc. Aniré parant allà on em sembli oportu, tenint en compte que no segueixo cap criteri en concret i que per Europa hi vull passar força ràpid; I a més a més, i fins i tot, us arribaria a dir que: tot i que hagi de passar per força països,no vol dir que m'hi pari amb tots. Amb un pudé no, i amb l'altre m'hi paro 4 cops. Un potser m'hi paro 1 cop per 24 dies, i l'altre 8 cops per 2 dies i mig. Ni ideia. Ja ho niré veient pel camí i pels contactes que em vagi trobant (he fet alguns contactes via mail demanant a certes persones si em volen acollir, no entre els seus braços, que potser també estaria bé en funció del cas, sinó entre les seves parets). Aquesta és la intenció inicial.

Suposo que en algun moment n'acabaré fins als collons d'un ritme massa trepidant en quilometres i poc en tranquil·litat i llavors serà el moment de parar on sigui i ...parar i punt. I ja es veurà què més, si és que s'ha de veure alguna cosa.

Sabent això, que la meva intenció inicial sigui aquesta, no vol dir que compleixi res i que en comptes d'acabar al Ladakh no acabi al Camerun, país que d'altra banda, també ha de ser molt interessant.

La primera parada però sí que la tinc clara:...demà dijous a Perpinyà, La Catalane! On arribaré al potser pseudocentre del món per en Dalí, ja que no serà l'estació de trens sinó la de busos.

Al blog, per ara, hi trobareu els llargaruts mails que us enviava des d'algun lloc d'aquests móns de Déus, amb alguna afotu per amenitzar la lectura. I a banda doncs d'alguna crònica més o menys real de les meves, esperem moltes aventures i, esperem, poques desventures, també hi aniré penjant cada quan em piqui unes parides vàries i reflexions múltiples...Que cada u en faci el què vulgui.

Allò important és veure-hi clar...

Albert Tortamón

El Correo Torteño - Edisión Espesial de Comiado

Foto - En Gardel, l'Evita i en Maradona saludant a tot el personal des del balcó, al barri de La Boca de mi Buenos Aires querido. Ja poden començar a fer lloc per El Messies, qui no només ja és nat, sinó fins i tot, alimentat amb hormones de creixament...imagineu-vos pertan el què pot arribar a predicar!

Les escribo porque sha me voy...

Efectivament, la cosa, les meves desventures per Sud-America, encara que basicament ha sigut Argentina i Bolivia, s'acaben. Per ara. I que soni a amenaça...

Torno a ser de nou a Buenos Aires, el lloc que em va acollir fa 4 mesos, i d'on demà me'n vaig de nou cap a Barcelona. Ara que dic aixo, pels que sou de Barcelona i que tb rebieu l'edició electronica de El Correo Torteño: no patiu. Ara vinc d'una imprenta d'aqui Buenos Aires que m'han dit que ho fan molt bé. Dema, abans de marxar cap a l'aeroport, l'ultim que fare sera anar a Correos Argentinos per fer-vos arribar l'edicio de El Correo Torteño via correu convencional, com abans, en diari de paper, com abans, fet en foc de llenya com feia la iaia. Aixi el podreu gaudir, o patir, el diari, com la resta de persones que no com vosaltres, viuen en zones tecnologicament més adaptades.

Dit aixo, no us atabalare gaire, no per respecte a vosaltres, no, sinó a mi mateix ja que si em poso a escriure encara perderia el paratu que vola. Per tal de compensar-vos, si sou subscriptors rebreu també un raguitzell de afotus escollides a l'atzar, com us havia promès.

I fent-vos un resum ultrarapid dels meus ultims dies sudaques us haig de dir que: dp del Titikaka vaig anar a parar a la cocapital de Bolivia (cocapital pq tan es una capital compartida amb Sucre, com la capital de la coca, cosa que no vaig pensar a proposar-los-hi que aprofitssin com a eslogan turistic per promocionar la ciutat..), La Paz, ciutat de tantes furgonetes com neurones no connectades en el cervell de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vic i els seus aficionats (Hosti: potser seria millor que no poses aqauest comentari...no fos cas que em segrestessin el mail...aixi doncs demano perdo a tots els fatxes filldesputes) (no, seriosament, a qui si que demano perdo és a la meva iaia Consol que dius que dic molts pecats en els mails...be, tens rao, és el què té el procés d'aprenentatge no?...que cabron que soc iaia, ja callo, i dema passat ja et demanare perdo a davant teu fisicament...). Val. Despres vaig abandonar Bolivia per anar de nou a Argentina, amb el bus del terror: de les 18 hores inicials que havia de durar el trajecte fins a la frontera van passar a gairebe 24, un "bloqueo", un de tants...al cap de poc de sortir de la ciutat. Aixo, a mes que just darrere meu es va assure una dona que va
estar plorant durant 2 hores, no exagero, nomes descric, pq resulta que havia perdut el farcell en un taxi. Al principi feia pena clar, la veritat, po al cap de 1 hora plorocridant al darrere, ja no en feia tanta. I al cap de 2 encara menys, pobra dona. I aixo amb unes carreteres al.lergiques a l'asfalt...Vaig arribar a la frontera una mica exaltat que diguem. Dp, de nou a Argentina el meu desti i estada va ser Cordoba, dp d'una altra nit en bus.




I Cordoba em va entusiasmar molt. De dos dies que tenia pensat estar-hi m'hi vaig quedar 1 setmana, tot iintentant anar-me treballant el proces de dol que em suposa deixar Argentina, cosa que dic de veritat. En fi. I per tal d'ajudar-me en aquest proces em vaig centrar en fer braçalets de macrame per la gent que trobava pel hostel i sortir de festa per la ciutat, aprofitant que el dia 20 era "El Dia Del Amigo", una festa molt autentica on la gent aprofita per reunir-se amb els seus amics gairebe com a cita obligada. Em pensava queera una festa molt comercial en plan Dia del Pare o de la Mare o Sant Valenti o collonades d'aquestes...i no. La gent ho vivia autenticament... I els braçalets de macrame deu-n'hi-dó: en vaig fer uns quants tot intentant perfeccionar la tecnica d'aquest art. Un va ser per un noi de Buenos Aires que li volia regalar a una noia cordobesa que havia conegut per interbrut; un altre per un noi valencia que es va tirar en paracaigudes; dos per dues noies de Mar de Plata, ciutat al sur de Buenos Aires, que passaven uns dies per alla; i dos mes per dos paios joves bessons que curraven al hostel amb qui hi havia molt bona onda. I res, entre braçalets i festa, una setmana.

I abans d'ahir vaig arribar a Rosario, l'objectiu on volia arribar: Rosario. Diguessim que tot el viatge ha sigut com una alfombra vermella d'entrada per arribar aquest dia, abans d'ahir, a Rosario...lloc de naixament de El Messies. (i del meu dentista Cesar, dit sigui de pas). I vaig trepitjar el temple, el Camp de Newell's Old Boys, on El Messies va començar a predicar la seva paraula. Llagrimes d'emocio.

I amb aquestes llagrimes d'emocio ahir vaig arribar de nou a Buenos Aires, des d'on escric ara i aquí.



Un abrazo tortoporteño des de Buenos Aires i perdoneu per l'atabalamenta...


Alberto Tortadavia, redactor de El Correo Torteño en paro dentro de dos dias.

El Correo Torteño - Edisión Espesial desde Titikaka, Bolivia

Foto - Mercat d'Uyuni, al sud de Bolívia

(Foto cedida, Col·lecció Nacho-Nídia-Ivan)

Muy buenas desde Copacabana, poblet a la llera del Titikaka!!

No us atabalare gaire, comparat amb els altres Correos Torteños. Aixo si, hi ha suplement perque es diumenge. En fi. Us escric des de Copacabana, efectivament, un poblet a la llera del llac Titikaka, el centre de la cultura Inca. Espectacular. I com el famos lloc brasiler, aki tb sembla que sigui la platja pero a 3800 metres d'alcada, que crec que te molt merit.

I el lloc es realment increible. A mes, per 10 bolivainos estic instal.lat en una caseta 15 minuts allunyada del poblet turistic, a peus mateix de la platja. De fet, no hi estic a 4 passes. Pero a 12 passes no necessariament llargues si. De fet, un parell de dies m'hi he capbussat i tot en la seva aigua freda freda. Ara bé, 3 cops ja no: un procés febril m'ha fet entendre que aquesta actitud més que valenta era de trastocats. I he estat uns dies més relaxats dels que ja em proposava. No hi ha gairebe res al voltant. Si, es espectacular. Espectacular i casola. Avui al mati mateix, he ajudat a la Libertad, nom de la jove propietaria, artesana i boliviana, a agafar aigua del Titikaka amb un motoret que hi havia instal.lat. Malauradament no hem pogut pq just en akell moment no hi havia electricitat (ni durant les 6 hores seguents). En fi coses titicaquenques.

I com he arribat aki? Doncs rapidament us dic que: despres d'acabar d'estar uns dies a mes poblets del nord de l'argentina, finalment, va arribar el dia de creuar la frontera de Bolivia. Alla ja hi vaig poder veure les dones tipiques bolivianes (dues trenes fins al cul unides al capdevall, faldilles immenses, barret rollu Liza Minelli a "Money,Money", i farcells multicolors on hi portaven el material que fos, o el nen petit que fos) anant amunt i avall atrafagades per la fronetera, traficant ves a saber que i carregades com formiguetes. No s'hi podia fer fotos, potser per questions de seguretat, potser per questions de dignitat.

Foto - Per la zona del nord d'Argentina, relativament a la vora la frontera amb Bolívia: La Verònica de Buenos Aires, i l'Ivan, un servidor, la Nídia i en Nacho, els valencians de ruta per Sud-Amèrica durant força mesos

D'alla, despres de salvar uns quants intents de timos respecte al transport, amb en Nacho, la Nidia i l'Ivan, 3 valencians anarkoukupes, de dits i fets i de buena onda, i l'avinoi alemany Nikolai (que continua el seu cami fins al marc que ve...!?!?!) vam anar a Uyuni, on hi ha el salar mes gran del mon. I realment es un paisatge surreal. Quilometres i quilometres d'una plana plena de sal. Espectacular i surreal, repeteixo. Tenia, i tinc, intencio d'enviar-vos alguna afotu, per aquell qui no es fii de les meves paraules, pero no podra ser. Quan la tecnologia m'acompanyi aixi ho fare, gracies als valencians que em van gravar un dvd amb unes quantes fotos.

Foto- SAL, SAL, SAL ÉS EL SENYOR DÉU D'UYUNIVERS...EL CEEEL I LA TEEERA SÓN PLENS DE CLORUR DE SOOODI... Amb aquestes pregàries cantades vàrem salvar el moment més terrible del viatge en el que el Gegant Avinoi Nikolai se'ns volia engolir a en Nacho, la Nídia i un servidor, malgrat la cara de bonifaci del monstre alemany. (Foto cedida, Col·lecció Ivan-Nídia-Nacho)

Foto- Molt espectacular: demostració de la rasca que cardava per Uyuni. Una actitud tan perillosa com adaptativa (Foto cedida, Col.leció Nídia-Nacho-Ivan)

D'allá, aixi rapidament us dic que vam nar cap a Potosi, ciutat de mines i minerals. Des de fa mes de 500 anys que estan explotant mines del voltant sense que s'acabin els minerals que siguin. La ciutat en si, el centre esta prou be, ben colonial aixo si. Les afores son asqueroses, suposo que no tan pero com ha de ser esser un nen miner i que amb potser 7 o 8 anys ja et fotin cap a dins la mina pq aprofitant la teva petita estatura et puguis fotre per dins de forats estrets, on hi puguis col.locar un cartutxu de mina i fer-ho petar tot. I enriquir mes les riques butxaques dels rics. Ara que dic aixo, jo be sabeu que no soc massa ric, ara be, depen amb qui ho comparis. I es que es injust que jo, despres d'haver estat no massa mesos currant i vivint be, em pugui permetre un viatge com el que estic fent. Aixo, es insultant. INSULTANT. I gent aki currant, avis o nens, de netejabotes o miners. No crec que haguem de renunciar al que tenim, o si, no ho se, pero crec que es important ser-ne conscient. I si n'ets conscient, fas alguna cosa no. Es com les classes de logica d'etica: si venen nuvols el sol es tapara. En fi. A tall de reflexio.

Foto- El Cerro Rico, la muntanya dels minerals, governa tota la ciutat de Potosí

(Foto cedida, Col·leció Nacho-Ivan-Nídia)

Continuant amb el trajecte: Sucre, la capital oficial de Bolivia (si no es La Paz i no estic fent broma traduint el nom, es diu Sucre). I quan varem arribar-hi vam trobar "quilombo", es a dir, merder. Varem fer alguna correguda i tot pel bonic centre de la ciutat per tal que els gasos lacrimogens no ens afectessin en exces. I ens van afectar, i piquen com alla, nas, ulls i mocoses varies. Resulta que estudiants universitaris es manifestaven per mantenir una autonomia universitaria allunyada de tot politic. I a Sucre, des de ja fa mesos que s'hi estan reunint uns
assemblearis de tot Bolivia per crea una Constitucio. Aixo ha sigut proposta del famos Evo Morales, que segons la meva opinio, i el que crec que ens venien a casa nostra estava fen una "gran feina". Pero es veu que tb te molts punts foscos. Els dies que erem alla, es parlava i tot que s'estava preparant alguna mena de cop d'estat, entre la poblacio de l'oest, que son els "blancs" i mes rics, contra els indis quechuas i aymaras (entre els 35 grups indigiens que son en total). Entre protestes i protestes la cosa es va acabar calmant. A veure com acaba tot plegat pero. Ara, que tot esta trankil eh. El bolivians son gent pacifica pero els hi agrada cirdar. I res mes. Per exemple en la manifestacio d'estudiants, no van trencar cap vidre ni van cremar cap container, cosa inconcebible en qualsevol manifestacio d'estudiants.

I de Sucre, com que ja n'estava fart de voltar amb un ritme tan trepidant i de ciutats, vaig decidir anar sol cap a Sorata, un poblet tirat al mig de les muntanyes 3 o 4 hores al nord del Titikaka. Els valencians van tirar cap al nord, i l'avinoi alemany va decidir anar a treure el cap a Xile, abans no hagues d'anar a Sao Paulo a buscar la seva dona, amb qui viatjaria durant un mes i que despres la tornaria a acompanyar a l'aeroport pq ell continuaria la seva estada a Sud-America. I a Sorata, poblet poc turistic hi vaig estar una setmaneta practicant, am{es de viure un Sant Joan de fogueres tb, l'art de fer no res, altrament dit xiloutisme. I perfecte. I continuo practicant aqui, on soc ara, a Copacabana, on hi vaig arribar fa 2 o 3 dies, i on avui farem festa de lluna plena a la platja amb tamtams i foc (encara que lla lluna plena fos ahir, pero aki en terres del Titikaka, on hi va neixer el sol i la lluna dels inques, aixo es igual).

I aixo: xiloutisme. No em moure d'aki el Titikaka en les propereres dues setmanes. D'aqui Copacabana, segurament anire alguns dies a la Isla del Sol (on hi va neixer el gran astre segons els inques) que es un illa que queda al mig del Titikaka, a mitja hora en bot des de Copa. I para de comptar. Aixo abans no vagi a La Paz, just un parell de dies per agafar un bus o un paratu que vola, depenent del preu, cap a la meva argentina natal (en quan a les meves desventures sudamericanes).

Segur que m'he deixat coses, po es igual. I de fet, només faltaria que no!

Una abracada a tothom! I especialment a aquells que hagin votat a la Plataforma per Catalunya en les passades eleccions. Aquesta gent, necessita el nostre amor mes que mai. N'estan mancats.

Ara si em permeteu, me'n vaig a mastegar unes fulles de coca...


Alberto Tortadavia, corresponsal en Bolivia por El Correo Torteño

PD: i si mai teniu l'oportunitat d'anar al Salar de Uyuni, que espero que sí, ja sabreu on queda el lavabo... (és de la mateixa col·lecció, i degut al canvi de destins, no he tingut accés a fotos del Titikaka malauradament...)