El Correo Torteño-Edisión Espesial desde El Bolsón, Argentina

Foto - Boniques vistes des de l'alberg d'El Bolsón on "me bolsoneé" segons els mateixos propietaris

(foto cedida, Col·lecció Madsen-Garmendia)

I us dic sincerament: no se pas per on començar. I es que se'm fa una mica feixuc recordar allò que vaig fer ja fa unes 3 setmanes o més. El grau d'apalancament ha pujat fins a uns límits importants despres del meu primer i unic mail col•lectiu des de Buenos Aires; i més aquí, on sóc ara, a El Bolsón, MI CORASÓN. En fi, farem el què podrem, i és que de fet em fa gracia poder-vos explicar les meves desventures per akestes terres del sud de l'Argentina, po em costa perque va en contra del que m'havia proposat practicar aquests dies. I es que el que m'havia proposat practicar no és altra cosa que "l'art de fer no-res" (que és molt diferent de "no fer res")[gràcies Núria per haver-me recomanat Els Pòtols Místics, d'en Jack Kerouac, i gracies Santi per haver-me'l deixat físicament; i de pas aprofito per dir-te que ara, Santi, per aquelles casualitats de la vida, o sincronies com dius tu Pedro, i que ets a l'India i que espero que et vagi molt bé, ara és en mans del teu cosí...c'est la vie, com no diuen per aqui...

Sin mas preambulos: després de passar els meus tres primers dies argentins a Buenos Aires i com ja us anunciava, vaig agafar un colectivo (bus) fins a Puerto Madryn, per anar-me dirigint al sud del tot de l'Argentina. Be, alla hi vaig fer parada al cap d'unes 20 hores en bus per La Pampa. No és un dir, vaig creuar-la. I la Pampa, a la que n´has vist vist 10 metres, la resta d'hostiacents quilometres seguents son iguals que aquells primers 10 metres: a banda i banda de la carretera tot es pla, de to verdos encara (almenys llavors), i els camps o prats immensos separats per alguna valla senzilla, per on de tan en tan hi pots veure alguna mena d'animal dels de 4 potes. Aquí ja em vaig adonar que si d'alguna cosa van sobrats aquests argentins es d'espai i de terreny, entre altres coses.

A Madryn vaig anar a parar en un hostal anomenat Don't Worry, aixi mateix, en angles, que era el mes barat. Just arribar-hi em vaig trobar amb en Fernando Marchena, d'uns 30 anys i de Mèxic, i en Simon Herbert, de vint-i-pocs i de França. Ells em van proposar de llogar un cotxe l'endema per anar a visitar una reserva natural, la Península Valdés, que es el motiu pel qual tot el turistam general hi va a parar. L'opcio del cotxe llogat era molt més economica que la d'apuntar-te a un tour organitzat, bo i acceptant el risc que no cardessim el cotxe d'altabaix d'algun barranc o que el ripio (grava) que hi havia no ens foradés el cul estant asseguts a dins del cotxe. No per "lo" molest que seria que cincuanta mil pedretes et foradessin el cul, cuixes i plantes del peu, sinó pel fet que això voldria dir que abans ja s'hauria foradat tota la xapa de la panxa del cotxe. I jo els hi havia confiat la meva targeta Visa en cas d'algun "percance" no desitjat. Heus aci el meu patiment.

Finalment us haig de dir que tot va anar be. Vam arribar sans i estalvis, nosaltres i el cotxe, a excepció d'un parell de foradets al vidre de davant que la simpàtica propietària o no els va voler veure o no ens els va voler fer pagar. De la ruta en si pel parc natural d'en Valdés què us en puc dir. Doncs al final varem fitxar encara a un altre component per a l'excursio. El llargarut Matthew o algo aixi, d'Australia, cosa que encara va abaratir més els costos (veure afotu de tots els herois a sota). I una cosa que encara els va abaratir mes, exactement 35 pesos (uns 9 euros), va ser que en entrar al parc, be, una mica abans, vam decidir que un de nosaltres es fotaria a dins del maleter mentre que un altre es colgaria de jaquetes i maletes en el seient de darrere per tal d'aixi no haver de pagar l'import de l'entrada. Diue-me rastreru, com diria en Buenafuente, pero és que les estratègies del viatger rastreru son, com els camins del Senyor: inexcrutables. I a qui dirieu que li va tocar amagar-se al maleteru? Efectivament, a mi. Crec, i desitjo creure, que l'eleccio del pq havia de ser jo i no un altre es bases només en el criteri de qui era més curt, físcament, i no psíquica (que també podria ser). En fi. No us haig de negar ara que vaig tenir un cert patiment en notar que ens estavem parant, que ens venia el segurata de torna i ens demanava quants erem. El mexica, que en aquell moment conduia, controlava be la situacio intentant fer-se passar per argenti de Corrientes (al nord) d'acord amb un deix en el seu accent que algu li havia dit que tenia, po que finalment no va fructuficar i va pagar com a estranger que era. Mentre tot aixo passava, l'australia estava assegut al seu costat i el francés, també força curt, s'amagava ajagut al seient de darrere. Malauradament, un seu moviment el va deletar i el guardia va clissar el tercer component. Po no aixi el 4t element, un servidor, que em vaig reincorporar al lloc on seuen les persones quan van en cotxe un parell de quilometres mes avall del control d'entrada. 35 pesos estalviats. Ara que, jo potser em vaig amagar be, pero qui realment es van amagar de collons van ser les orques del parc natural de la península. No en varem veure ni una durant les 3 hores que vam estar badant mirant el mar, cosa que, d'altra banda, també es molt maca de fer. Un grau d'emprenyementa si que teniem pero, perque ja que hi erem hi haviem fet el què haviem fet, ens feia gracia veure-les menjant-se algun peix o foca o lleo mari o el que hi hagues per alla. A mi personalment em va agradar de veure dos animals particulars: el pingui i "l'armadillo". El primer perquè simplement tenia els collons d'estar a qualsevol lloc sense fer res, com molts altres animals i persones, po amb la cara ben alta i prenent el sol (veure afotu). I el segon pq es un animal de qui jo en desconeixa la seva existència en l'apassionant món de la fauna. El vaig trobar simpatic i enfotimat, la veritat. Us recomano que busqueu pagines inernautiques en plan www.armadillo.com, si existeix, que us puguin donar mes infromació que jo.

Fins aqui podriem deixar tancada la meva Puerto Madryn Experience, a més de dir que al hostel on estava vaig coincidir amb força treballadors argentins del nord que venen a buscar feina al sud, que segon es veu, està mes ""evolucionat""(amb moltes cometes evidents, no pq ho estigui o no, sinó pel significat de la paraula "evolució" en si). Po aquest es un altre tema que encara allargaria mes el mail, llarg ja de per si, i llargarut gairebé com l'australia. Com també l'allarga aquesta explicacio sobrera de per si, és a dir, que sobra. Aviam, el què vull dir és que el fet que ara estic parlant de la propia llargada del mail, teclejant tecles que ocupen espai físic, en la pantalla, i un espai en la vostra magatzem de memòria, a més de la vostra paciència emocional i receptiva, fa que segurament n'acabeu fins al collons, primer del mail, i despres de mi. I aixo que pretenia ser inicialment un apunt simpàtic dins del mail descriptiu de les meves desventures, acabi sent un paràgraf indigne, ple de repulsió de pus que des del requadre de text que ocupa l'estensio del meu missatge s'escampa primer per la resta de la pantalla, per acabar infectant el plastic, normalment blanc trencat, per no dir brut, de la pantalla de l'ordenador per aixi acabar saltant un tros de pus a la vostra cara, i quanyant terreny us arribi a les entranyes del cervell que us provoqui un reflex de cardar el monitor pel precipici de l'escriptori amb una espenta enèrgica mentre us aixequeu violentament farts de llegir tantes frases llargues sense que jo us digui res i sense posar-hi cap cometa no les de dalt sino les de terra vull dir cosa que fa que encara us desgasteu mes mentalment intentant ordenar el sentit no existent de les meves paraules.

Val. Despres de Madryn, la meva intenció era anar a Ushuaia, a la punta de tot d'Argentina, a la Tierra del Fuego. Per això havia d'agafar de nou un colectivo que em portaria fins a Rio Gallegos per després empalmar amb un altre colectivo per arribar a Ushuaia, ja que en principi tenia temps de fer la connexió, que diguem. El què va passar però va ser que el bus, de l'empresa Andesmar, primer va decidir arribar amb dues hores de retard; i després, també va decidir d'espatllar-se en mig d'una de les moltes carreteres patagòniques infinitament rectes. Total, doncs, que varem quedar tirats dues hores més, en nit patagònica. La veritat però és que probablement és un dels llocs més bonics perquè se t'espatlli el colectivo. Tot era immens, la carretera, el paisatge, la plana, la nit, i el fred...si, el fred tb era immens. Per això va ser perfecte que, unes hores abans de l'incident, en el bus empresa Andesmar es decidís de fer un bingo entre els seus passatgers. I sabeu a qui va tocar el bingo entre tots els passatgers...efectivament...de la mateixa manera que m'havia tocat cardar-me al malateru del cotxe, ara el bingo m'havia tocat a mi. Jo la veritat es que, tot i la gracia que feia la situació, d'un bingo patagònic en un bus patagònic, no volia prendre cap mena de protagonisme ni que fos per un moment, i més sense saber el premi final. Per això que segurament que encara que m'hagues tocat m'hauria escaquejat de "donar la cara". Però aixo no va ser possible ja que la dona que anava al meu costat, a més de tenir l'habilitat de procurar pel seu boleto, tb va demostrar l'habilitat de procurar pel meu. I clar, quan van dir "ochentaicuatro", els dos sabíem que m'havia tocat. I llavors vaig haver de fer servir el recurs de la frase que segurament he repetit més cops des que he arribat: "Albert, como Alberto, pero sin o". I el simpatic assafatu, o ustès,..., em va donar el premi: una ampolla de vi blanc de l'empresa Andesmar. Fantàstic. Fantàstic ja llavors, i no veieu més tard, quan per combatre el fred de fora el bus i per així poder gaudir de la nit patagònicament estrellada vam encetar l'ampolla amb en German i en Ruben Dario, dos joves també del nord que venien cap al sud, un de vacances i l'altre a treballar. I la veritat és que per ser un vi d'una empresa de busos era prou bo. Ja li agradaria amb en Segalés tenir una ratafia amb el seu nom. En fi, és evident que amb aquests incidents no vaig poder agafar el colectivo el matí segúent a Rio Gallegos. Així, doncs, vaig haver de fer-hi nit, en aquesta ciutat, amb tan vent com poc encant. L'única cosa destacable diria, d'aquest lloc, va ser que en una llibreria on hi vaig comprar dos lllibres d'autors sudamericans, en Beneddeti i en Garcia Marques, en sortir-ne, el llibreter em va fer un crit. Em vaig girar i em va donar dos punts de llibre. No tenen "desperdici": l'un és d'un grau de cutrisme tan elevat que ni els indis, amb lluminetes i pósters de colorets roses i pastels i nens petits que juguen ho podrien superar; l'altre diu: “La mujer adora al hombre igual que el creyente adora a Dios… pidiendole todos los dias algo”. Increíble. Tan increíble com cert…no?

Molt bé, doncs això, l'endemà al matí, cap a l'estació de busos de Rio Gallegos. Si mai voleu fer un dels viatges més tontos que es poden fer en bus, us recomano aquest:Rio Gallegos-Uhsuaia. Has de baixar 4 cops per temes burrucràtics de frontera, més un per creuar en ferry "La primera angostura"(que això encara té cert encant, això si). Però és que no podrien tenir les oficines de frontera en un mateix edifici aquests argentins i xilens? Es veu que no. I es que es veu que com a moltes parts del mon les relacions veinals són polèmiques. No sabem "conviure". O "com viure". (no se com s'escriu, o pudé si,...deixem-ho a tall de reflexió...).

3,2,1, d'acord, un cop feta la reflexió, ja sóc a Ushuaia, la ciutat més al sud del món (segons els argentins que solen excpetuar a Puerto Williams, que ara és de Xile, po abans no). Aquesta ciutat em va sorprende molt positivament, més que per la ciutat en si, per la gent. ((atenció als viatgers potencials: aquesta frase sempre és recomenable de posar, per no dir gairebé imperativa, i és qu en aquest cas és veritat, que curiós oi; jo m'entenc)). En fi. Allà vaig anar a un alberg on hi treballava la Mercedes, la Mercu, amb qui ja havia contactat abans a través de la web d'Hospitality Club, que dit així, seria un nom crec que excel•lent per una secta. De fet és molt útil aquesta web i és molt fàcil ser-ne membre: pots fer els tramits per internet i només has de donar el teu nom i els números de la visa. I es veu que ara, en algun dia d'aquests, vindrà una nau que ens portarà a veure un planeta llunyà on la gent s'estima, canta, i riu. Que bé no? Bé doncs, això, que jo vaig contactar amb la Mercu i em vaig quedar al Yakush, l'alberg més perfecte del món gràcies a la "buena onda" que hi havia amb al gent i a un xilout humil, senzill, sense pretensions, fet amb foc de llenyà, a mà, com abans. Perfecte. I bona música. Perfecte. A través de la gent de l'alberg vaig poder conèixer un pèl més una mena de col•lectiu artístic, el "Circular", de gent d'entre 10 i 60 anys, que feien circ, performance de protesta, arts vàries,...de gent que havia anat coincidint en els últims anys en una ciutat de creixement espectacular. I una de les seves performancs va ser una mena de representació teatral on, en un local increible gairebé fotut a sobre el mar, els actors feien servir el mar d'escenari. Això és literal, explícit. En l'actuació protestaven contra el govern de la ciutat, "La Municipalidad", per l'especualció que fa sobre terrenys on la gent hi va a viure sense que els hi coincideixin els permisos i fent boicot segons els seus interessos. La mateixa Mercu vivia en una bonica caseta de fusta construida en un terreny il•legal. Bé i això, entre la gent de l'alberg, de circular, i de tot plegat no és que fes massa turisme declarat per la zona de la Tierra del Fuego. Si que vaig anar al Parc Natural a fer un sender d'unes quantes hores, en aquest cas amb la companyia d'en Yuya, un jove, simpàtic i amable japonès que estava fent una mica de volta al món. Ara que el què realment em va agradar més va ser una ecursió que vam fer amb la Mercu, l'Angie, que era la seva germana, i 'Arxiduc Carles d'Àustria, com així varem batejar a en Karl, un austriac (evidentment) ultratranquil , amb qui compartiem llargues hores al xilout on, entre llegir, escoltar i badar, havíem acabat parlant de la guerra de successió el 1714. Deu n'hi dó. En fi doncs, que la sortida a la Laguna Esmeralda va ser relament increïble. El paisatge ja era el què imaxinava de la Tierra del Fuego, i més en plena tardor: extensions de turba, herba que trepitges i t'enfonses una mica i surt aigua d'acord amb les lleis de tota esponja, i arbres pelats semimorts de manera que no pretenien enganyar a ningu, i d'altres de vius amb fulles ara grogues, ara marrones, arar verdoses, ara de color de gos com fuig (que encara no sé quin color és...si algú em pot ajudar?). I la Laguna Esmeralda: . I és que no hi ha paraules. Però sí una afotu…que segueix…

Vaig fugir d'Ushuaia, al cap de 6 dies en comptes dels 2 que tenia pensat d'estar-hi. I vaig fugir-ne de la mateixa manera que hi havia entrat, o sigui, tornant en un colectivo a les 5 del mati cap Rio Gallegos. Un altre cop el mateix empalagós ritual fronterer. Vaig valorar la possibilitat d'endinsar-me més a Xile, po a l'hora de la veritat em va fer una mica de mandra, ja veurem més endavant, i vaig decidir d'anar directe cap a El Calafate, on hi vaig arribar a la una de la nit. En el trajecte, vaig conèixer la Sina, una jove noia ultrapenjada d'alemanya qui com tants turistes, estrangeres i nacionals, anava cap al Calafate per veure l'espectacular glaciar Perito Moreno. En arribar plegats vam anar amb una furgo cap a l'hostal Los Dos Pinos, que resultava ser dels mes barats de la zona, gràcies en part a que no et donaven ni matalàs ni mantes, i pertan, t'havies d'espavilar amb el sac de dormir a sobre del matalàs. L'endemà ens ho varem agafar tranquil•lament i jo la vaig acompanyar, a l'alemanya, a buscar un camping per tal d'abaratir encara més la seva estada. Tot i que l'alberg on era jo només pagàvem 5 euros per dormir, amb cuina i lavabo, clar, ella necessitava estalviar a fondu perquè només li quedaven 70 pesos (uns 18 euros aprox) per passar una setmana, quan ja podria retirar els diners del seu compte corrent pendent d'una beca del govern alemany. I a més, volia anara veure el glaciar tot i sabent que caldria pagar-ne 30, de pesos, que són 3 vegades més que el què pagaven els argentins i argentines, a excepció dels jubilats i jubilades (entendreu l'aclariment en un peniquet). Així doncs ella es va instal•lar en el càmping per 2 pesos i l'endemà vam decidir continuar les estratègies del viatger rastreru intentant arribar al Glaciar Perito Moreno fent autostop. El trajecte era d'uns 80 km que es solien fer en 2 hores, però fer-ho en bus era un atracament força important (60 pesos), comparant amb els preus de distàncies equivalents. Així que relativament d'hora al dematí amb la Sina vam anar tirant per la carretera del turístic poble piju d'El Calafate que es dirigia cap al glaciar famós. Allà, anar tirant anar tirant, i de tan en tan, au a parar el dit. La veritat és que varem passar algun moment de resignació en veure que no hi havia massa trànsit i la majoria de gent ens deia que trencaven 200 o 300 metres més avall, donant a entendre que fer uns 80 km més per anar i 80 més per tornar els hi suposava una mica de volta. I pot ser. A més, va començar a ploure, no massa, po plovia. Ja haguéssim trobat algun lloc per aixoplugar-nos, amb el futimé de cases de nova construcció que naixien per tot Calafate, potser per voler estar al costat de l'actual president Kirschner, autòcton de la zona. Però no va caldre. En aquell moment, després d'uns 3/4 d'hora d'espera, per davant nostra va passar un superford fiesta de color verd clar preciós, amb dues belleses argentines a l'interior, i no ho dic per dir. No van parar exactement a davant d'on erem sinó que ho van fer uns 20 o 30 metres més avall. Aquesta va ser la distancia exacte de discussió entre elles que deurien necessitar per decidir que sí, que ens portaven. Un cop a dins ens van confessar que s'havien parat perquè ens havien vist “limpitos", malgrat que us haig de confessar ara jo, que aquell matí no m'havia dutxat (no era divendres). Po veus mama com vaig net per la vida?. En fi. Que vam tenir una sort de Déu! i a més, a l'hora de la veritat, no sé si va ser més espectacular el Glaciar Perito Moreno, que ho és i molt, o la trobada amb l'Ana i la Pety, com es deien les dues senyores jubilades de Puerto Madryn, que aquells dies feien un viatge per aquelles terres al més pur estil Telma i Louise, com els hi vaig dir. I és que ens varen tractar molt bé: ens van donar, galetes i mate, informació turística, una visita a un port que hi havia pel camí, un intent de fer-nos colar com si fossim autòctons d'argentina, tal i com ho va dir l'Ana a l'agent de l'entrada del parc "pero si son mis sobrinos que vienen de estudiar de Europa..." i nosaltres a darrere responent monosíl•labicament pq no ens enganxés l'accent... cosa que no va colar, però és igual. Va ser una experiència fantàstica i encara al final del dia, ja de nou a El Calafate i després que ens permetessin que els hi paguéssim el cafè, va i encara ens van regalar una xocolatina d'una gasolinera...increïble aquestes dues senyores!

Foto - El famós Perito Moreno: molt espectacular. Tanmateix, incomparable amb l'acolliment rebut per part de la Thelma i Louise de Puerto Madryn (foto cedida, Col·leció Madsen-Garmendia)

A la tarda vespre del mateix dia, o l'endemà, ja no ho recordo bé, vaig tenir encara una altra experiència surreal. Vaig anar a l'estació de busos per tal de comprar un bitllet per anar a El Chalten, 4 hores cap el nord, on hi ha un altre Parc Natural de paisatges espectaculars, dit així en plan ràpid. Doncs bé, allà a l'estació em vaig trobar a 2 joves aventures de Sant Pere de Torelló: en Toni Gonzàles, amb qui havia jugat a l'esport del futbol, i en Subi, amb qui havia anat a aprendre de lletra (algu de vosaltres ja els coneixerà). Va ser una situació molt surreal com he dit. De fet, per ells encara ho deuria ser més perquè jo almenys sabia, perquè m'ho havien dit ells mateixos, que havien marxat de viatge 1 mes abans que jo a Sud-Amèrica (així en general). Ells no en sabien res de mi pq jo em vaig decidir més precipitadement, que diguem. Vaig "quedar parat", com diria el mestre Lluís Pigallem i Ròdenas. Ho vam celebrar anant a "tomar algo" que diuen per aqui, amb la Sina, i la gent del meu hostel entre els qui havia l'Eduardo. Increïble personatge: l'home paradigma argenti, de Quilmes, al costat de Buenos Aires, calvo, amb bigoti i que feia una ruta amb una moto humil pel sud de l'argentina després que l'any passat li cardessin la bici amb la que viatjava per Europa quan va passar per Valencia. Un espectacle d'home. Ho sabia tot. En tot cas, de tot, en sabia més que tu. Ha deixat "huella", tan a mi com als santperencs, i és que encara ens el trobaríem més endavant com veureu...En fi. Finalment en Toni i en Subi, van decidir de deixar el glaciar per uns dies mes endavant i tots 3 junts com bons catalanets vam anar a passar un parell de dies a El Chaltén, després de despedir-nos de la Sina i l'Eduardo, que deia que volia arribar tb fins al poblet on anàvem...

I l'endemà...el Chaltén ens va rebre amb la que, segons deia la gent, era la primera nevada forta de la temporada. Tot el poblet, fundat pel danès Andreas Madsen (un ídol per en Subi, que s'està llegint la seva autobiografia de manera voraç sota la mirada de tot turista que es creua amb ell, ho dic per si voleu coneixer més sobre el personatge, podeu contactar amb ell, que no sap que estic dient això però segur que no li importarà, ans el contrari), ens va rebre amb nevat a fondu, gairebé tant com aquella setmana de gener o febre que van enunciar als 4 vents els homes i dones del temps de tevetrés. Amb l'única cosa diferent que aquí la neu era de color blanc i ocupava 20 o 25 centímetres més del què va caure a la plana de Vic llavors (que va ser, com recordeu d'uns 20 o 25 centímetres menys que aquí a El Chalten). En fi, són coses de la meteorologia, que com el camí del Senyor, i les estratègies del viatger rastreru, també és inexcrutable. Bé, un cop allà ens varem anar a instalar al hostel Rancho Grande, casa social del poble, al costat de l'altra hostatgeria de nom Aires Patagónicos, nom ideal per una serie de televisió. Després de fer alguna caminadeta per fora i estant apalancats al hostel ja cap a la tarda vespre, per la porta, va aparèixer de manera increïble el nostre heroi: l'Eduardo. Havia aconseguit arribar a El Chalten amb les pèssimes condicions i la pèssima motoreta. Amb tot plegat calia fer-li un homenatge, i més després de 2 caigudes que havia tingut...i encara quan ens va veure va cridar a tot el local "OHH! Ahi estan los catalanes!! Esto es una invasión!!" o alguna cosa per l'estil. Increïble. Quin saber estar!

I el què és el Chalten en sí, de fet, apart d'alguna petita caminadeta que vam fer trepeitjant neu tot intentant veure el Mont Fitz Roy i el Cerro Torre, cosa que no varem aconseguir, res més. El més destacable va ser sens dubte que vam veure al nostre hostel i com he dit, local social, el gran clasico argentino: el Boca-River. Ho vivien molt, sobretot la gent que anava en contra de Boca, quan al final River anava perdonant ocasions i es preveia que s'acabaria amb l'empat a un. Una cosa que vaig trobar força sorprenent va ser que em pensava que els aficioinats, serien, així en general, més violents. De manera verbal vull dir. Per exemple és sorprenent que el primer "hijo de puta" o "mecauen la concha de tu madre" no es sentís abans del minut 70, i encara referint-se a jugadors propis. Això en un Barça-Madrit és
impensable segons la meva experiència, ja que a la mil•lèssima 70 de partit ja hi ha hagut 70 fillsdeputa pel voltant d'on l'estiguis veient...bé...és un detall curiós que em va sorprendre. En fi, que després del partit i veient el panorama climàtic tots 3 varem toranar a anar cap a El Calafate, jo per tirar tan de pet com pugués cap a El Bolsón, i en Subi i en Toni cap a veure el Perito. Ens havíem despedit de l'heroi Eduardo, qui pretenia fer la famosa ruta 40 en moto, cosa que gairebé tothom que hi entenia una mica creia que era de beneits (li hauré d'envair un mail per aviam com li va anar...). I és que a ell no ho sé, po a nosaltres en va anar de collons: degut al temps, vam quedar tirats enmig dels dos pobles quan l'autobús va quedar fotut al mig d'un fangeueig inmportant en intentar socórrer un camió
carregat no de rocs, sinó de vaques al mig de la carretera de fang. Dues hores mes tirat en un bus, fins que va venir a rescatar-nos un minibus de la mateixa companyia. I a les dues de la nit ens despedíem amb en Toni i en Subi, que es quedaven al Calafate mentre jo pujava al cap d'una hora aen un altre colectivo direcció a el Bolsón, passant per Rio Gallegos, de nou, on vaig coincidir amb l'Arxiduc, que es dirigia a Bariloche, una ciutat una mica més amunt d'El Bolsón i on aniré jo demà, en principi. No ens hauríem d'ahver trobat, però resulta que a el dia abans, degut a l'estres, segurament, se li havia escapat el bus d'Ushuaia...és l'arxiduc... Vam fer escala a Comodoro Rivadavia, una ciutat costera de la qual me'n declaro obertament enamorat del seu nom, tan és així, que no descarto posar-li a el meu fill, sense consultar-ho prèviament a la meva parella, és clar. I és que per mi combina perfecteament la serietat i rectitud en el nom "Comodoro", com el divertimento, la muntanya russa de vocals juganeres i rialleres que es resumeixen en el mot "Rivadavia". Per mi és perfecte, repeteixo.

I aquí és on sóc ara. A El Bolsón, el poble hippie ple d'artesanos de
l'Argentina moderna. Hi porto una setmana, on he tornat a coincidir amb en Toni i en Subi, encara que ells ja van marxar ahir cap a Bariloche. I com us deia al principi, encara que no ho recorderu en cas que hagueu arribat fins a aquest punt del mail, immens com ho és Argentina. Bé ho havia de demostrar d'alguna manera oi? encara que dubto que ho hagueu llegit tot. En fi, és igual. Simplement espero que no us hagi avorrit, i que cada u hagi llegit allò que hagi volgut, i interpretat lliurement...evidentment... En fi, ja em tornava a perdre...us estava dient que intentava practicar el dificil art de fer no-res. I és que és dificil eh, ho heu provat mai? crec que és molt recomenable. Jo mateix mentre intentava practicar aquests dies he acabat fent-me un collaret de macramé prou digne, gràcies a la didàctica d'una parella de bascos, i també he escrit una canço molt maca que us escric a continuació, i que vull dedicar a El Bolsón, poble que no descarto tornar-hi a la fi del meu viatge degut a l'ambient que emana i rebo cordialment. (A més com a premi final per aquells, valents, que hagueu arribat fins a aquest punt tan allunyat del començament). Aquí va:

EL BOLSÓN, MI CORASÓN

Quieren bolsoniar conmigo?
Che pues...vámonos...

Son las 3:00 en Buenos Angeles,
las 4:00 en la Irlandia,
las 6:00 en Barilocha,
las 10:00 en República de Bolombia...

(entren unes sirenes i 1,2,3...va!)

En el Bolsón
mi corasón
va en camión
de cartón
con emosión
y más pasión.
Y la posión
de polusión
es un bonbón
de campeón
en conexión
con un cordón,
de Poseidón.
Qué colocón
de tropesón
sin rasón
en un callejón
de El BOLSÓN (tots junts!!)
MI CORASÓN (tots junts i amb èmfasi!!)


Gràcies,


Alberto Tortadavia, redactor jefe de El Correo Torteño.


PD: ei! si voleu coneixer més properament les aventures d'en Toni i en Subi, així com de l'Andreas Madsen, us passo la direcció del seu blog per a qui li vingui de gust fer-hi una ullada: www.elgranviatge.com.

PD: espero sincerament que us hagueu llegit tot el mail. Aquells de vosaltres que espereu veure les fotos ho teniu una mica cardat perquè se'm va esptallar la màquina a El Calafate, segurament degut a l'energia que emetia l'Eduardo, o bé en concordància amb la meva intenció inicial (que algu de vosaltres ja sabia) de fer un viatge tan unplugged com fos possible, és a dir, sense mobils ni cameres ni estris elèctrics, que diguem. Resumint doncs, que aniré recollint de manera senzilla aquelles fotos que em caiguin del cel internàutic gràcies a altres viatgers i no viatgers que em vagi creuant en el camí.


I QUAN SIGUIS AL CAP DAMUNT D'UNA MUNTANYA... CONTINUA PUJANT (Els Pòtols Místics)

Me'n vaig a ballar uns tangos si no us fa res...

Foto - Els superherois aventurers de Sant Pere de Torelló, en Garmendia i l'Andreas Madsen, en plena acció: ballant el famós "El bonbón Asesino" (famós només per ells). Malgrat que sembli que els hi falti un parell de primaveres a cada un, eren bona canalla (sí, jo també us estimo).

El Correo Torteño - Edisión Espesial desde Buenos Aires, Argentina.

Buenos Aires desde Buenos Dias!!!

Molt bé. Després d'aquesta salutació en forma de concessió a la ultradislèxia us dic que la cosa va boluda. De fet no és que encara m'enteri massa de res, no ens hem d'enganyar. I a més aquí tot Déu parla en castellà.Es increïble. Po no és un ca (caram, m'acabo d'adonar que akest teclat és exactement igual que el "nostre"...i sinó, aki teniu: Ç). Benu, el què deia...no és un castellà qualsevol. És un castellà cardadíssim. Només us dic que la gent o marxa corrent o comença a apostar a partir d'un nombre molt elevat de pesos quan els dic: "Perdonáme, pero me voy a coger el subteo".

Les aventures que he tingut en aquest parell de dies que porto per Buenos Aires no són res de l'altre mon. El més espectacular potser va ser la rebuda que vaig tenir a l'Aeroport d'Ezeiza, quan vaig sortir per la porta oficial d'arribades amb la meva maleta petita i negre a davant del pit; la gran, blava i tb negre a darrere;...i empenyent el cotxet d'en Bruno, un nen argentí de 2 anys que en feia mig que no veia la família, i que era, i és,de Pergamino concretament (entre Buenos Aires i Rosario, lloc de naixament de El Messies, nom que no mereix ser apostrofat). En fi, la rebuda que ens va fer la seva família va ser, com he dit espectacular. Jo haig de reconèixer que em va superar una mica la situació i l'únic que se'm va acudir dir va ser ''No, Yo solo estaba en avión...''. Dp d'això em vaig girar i vaig cardar el camp corrent cap a l'autobús que em portés al centre de la ciutat. Po el què deia: espectacular. I no en el sentit de llum i de colors, ni cap espectacle piromusical en plan El Periodico per la Mercè. Po almenys va ser emocionalment espectacular, i almenys autèntic, i no com l'espectacle de la patrona de Bcn (això és una opinió personal de l'autor, i qui no li agradi que ponga cara de culo, com ja m'han ensenyat a dir). I de fet, qui m'ho va ensenyar va ser la Carolina, mare, jove i atractiva, d'en Bruno. Ella tb de Pergamino. Amb la família doncs de Pergamino, vam compartir plegats unes 14 hores de vol, que es podrien resumir en un mal dormir, el visionat de la pel.lícula El Ilusionista en versió sudaca, una lipotímia d'un senyor, i un atac epilèptic d'un altre. Això va ser el vol, juntament amb ja una primera llico [ara ja no tinc ces trenc ades pq estic en un altre ordinador] d'argentí per part de la Carolina. Que diu: un bus es diu 'micro' o 'colectivo', un cotxe és 'máquina', el metro és 'subteo' i ni les máquines, ni colectivos, ni subteos 'se cogen' sino que o be 'se toman' o be 'se agarran'. També em va ensenyar que si es parla d'en Menem, expresident gafe i corrupte (akest tb) d'Argentina, quan es diu el seu nom t'has de posar la mà tapant-te la boca com si et tiressis un rot. Suposo que això deu tenir alguna mena de vincle amb el budisme, en el sentit que s'intenta que el desgraciat o desafortunat mot de torn no s'escampi amb el vent i impregni negativament als receptors del missatge. Així doncs ja podem comencar a practicar plegats el gest quan parlem de, per exemple, l'Asnar, en Bush, en Robinson del Canal+ o l'Ian Paisley, del partit unionista d'Irlanda del Nord. En fi. Només son algunes propostes.

Avui dijous, el missatge el vaig comencar ahir, he fet dues coses de les que n'estic orgullós. La primera, i no per ordre d'importància, ha sigut trepitjar la gespa de La Bombonera {pels profans en el futbol: és el camp de Boca Juniors, i si encara us quedeu igual doncs feu com abans i 'poner cara de culo' perquè no saber això tan bàsic ho trobo gravíssim}, doncs això, he trepitjat la gespa de la Bombonera, he vist el palco de superluxe del novament ingressat hospitalari Maradona, i he fotografiat el prestatge senzill on l'eternament adormit Riquelme hi deixa les seves botes de futbol (enteneu pertan que he estat a dins del vestidor de Boca). Tot: Increible. La veritat es que és un camp impressionant, i no ho dic per dir, sinó perquè realment: impressiona. Us confesso pero que no ha sigut del tot autentic al 100% pq la gespa que he trepitjat era la que queda dins del camp pero fora del rectangle de joc com diuen, en un córner pq ens entenguem. Això si, era el córner que quedava davant d'on hi ha La 12 (La Doce). És a dir, el gol darrere la porteria on es posen els seguidors més efervescents de Boca, las Barras Bravas (o Azules), aquells que quan marquen s'enfilen per les valles fins a 4 metres d'alcada. La visita ha valgut molt la pena, des del meu punt de vista. No sé si l'aficionada de River, el rival per excel.lència de Boca, el seu Madrid vaja (perdoneu als qui no sou profans, però els que sí que ho son se'ls hi ha de donar tot mastegat, pobrets) s'ho haurà passat igual de bé amb els continus comentaris recabrons d'en Cristian, el jove de vida que feia de guia.

Quan he sortit de La Bombonera, he tornat a passar per La Boca, que es el nom d'un barri de llum i de colors, això si, i de turistes i tangos i policies i consum. No he vist la senyora d'uns 70 anys que venia unes Mafaldes i figuretes de balladors de tango al damunt d'un tamboret anti-ikea (veure afotu de sobre). Amb ella he compartit l'estona que ella ho anava parant tot plegat, i que de fet, jo crec que sense encantar-me no hagues tardat més de 1 minut i mig. Ella n'ha tardat 9 o 10...i què passa?..., tot i havent escollit l'opcio de parada més reduïda pq els núvols duien pluja. Finalment jo li he ofert el meu paraigues, eh que bon noi, po ella no ha volgut. En fi ha sigut una estona molt agradable encara que soni malament. De fet un altre company firaire tb m'ha demanat indirectament que hi feia allà al cantó de les paradetes...Hem xerrat una estona amb ell sobre Boca, aprofitant que en duia una brusa. I res +, cap a la Plaza de Mayo. Això ha sigut increïble també. I és que des de fa un futimé d'anys que, cada dijous a la tarda, les Madres de la Plaza de Mayo demanen, als diferents governs que ha anat tenint Argentina, què va passar amb els seus fills desaperaguts. Fa tants anys, que les madres cada cop van més a poc a poc, cada cop en queden menys i de fet, en alguna paradeta de per allà el costat ja hi ha algun títol que diu ''Las Abuelas de la Plaza de Mayo''. I les dones encara hi eren avui, sota la pluja, donant voltes al voltant d'un obelisc a la cèntrica Plaza de Mayo de Buenos Aires, amb el seu mocador blanc al voltant del cap...

Un abrazo desde el otro lado del Atlántico! Ni un paso atrás!


Alberto Tortadavia, redactor jefe de El Correo Torteño.


PD: dema al migdia agafo un micro, o colectivo i me'n vaig cap a PuertoMadryn. Es a dir, 20 hores en direccio cap al sud, cap a la Patagonia. Alla hi estare algun dia, pude 2, pude 3,...per seguir anant cap a la punta de tot de l'Argentina. Cap a Ushuaia!!!

The Tortraj News - Adéu-siau Special Edition

Foto - Companys rajastanís de seient, no de "seients" perquè aquesta paraula és en plural, dient-me adéu-siau (bé, bàsicament un, com es fa evident). Si alguna cosa he après a l'Índia, i més viatjant en autobús, és la relativitat del concepte d'"espai vital".

Namaste a tothom!

Abans de res una explicació: us vaig enviar un, bé, dos, mails fa 3 o 4 dies amb unes quantes fotus i 4 ratlles en senyal de comiat. Pelquesveu algú de vosaltres, no només l'ha rebut, sinó que ha pogut veure les fotus. Fantàstic. Alguns altres sé que l'heu rebut sense res, buit, com si us volgués transmetre un moment de silenci
internàutic a través d'un mail en blanc, que com a idea està bé, po no era la meva intenció. En fi... I d'altres sé que directament ja no el vareu rebre pq pel tamany de les fotos la vostra bústia no el va acollir, malauradament.

*per akells que ja el vareu rebre correctament us demano que practiqueu la compassió i la paciència, pilars del budisme, envers mi. Ara us envio un mail nu, humil, sense attachments.

Resumidescuentes: que demà, després de gairebé 8 mesos, ja torno. Això si me'n surto a l'aeroport de Delhi: ahir em vaig comprar l'Hindustan Times i tota la segona pàgina la dedicaven a l'aeroport de la capital sota el títol de "AIRPORT HORRIBILIS". No cal saber ni gaire anglès ni gaire llatí per deduir que la cosa no pinta bé.

Res més. Com us he dit, és un mail humil.

Una abraçada a tots i totes, i gràcies per la paciència.

India:
me'n vaig de tu,
físicament.

Albert Tort

Foto - PERQUÈ LES VAQUES SAGRADES TAMBÉ TENEN DRET A FER VACANCES!

Ni Tortraj ni hòsties:...CAMPIONS!!!!

20 de maig de 1992: l'Albert, com tants altres dimecres, dia de mercat a Torelló, va anar al col.legi Rocaprevera. Pero akell dia era diferent. Akell dia el tema de conversa no girava entorn dels profes que tenien mimades a les nenes (com en Dames o en Josep Maria, com algú de vosaltres bé sap). No. Akell dia el tema de conversa era que el Barça anava a guanyar la seva primera copa d'Europa, a Londres i davant de la Sampdoria d'en Vialli i en Lombardo (que era calb). Després del col.le, l'Albert i els seus amics van anar a entrenar amb el Torelló, com tants altres dimecres. I el tema de conversa tb va ser el mateix. Al vespre, assegut a la butaca del seu avi i patint i escoltant la veu del pesat Sr. Casamajor, l'Albert va veure com el Barça guanyava la seva primera copa d'Europa.

17 de maig de 2006: l'Albert, akell dimecres, resulta que estava al bell mig d'un curs d'introducció al Budisme Tibetà i Meditació, en un centre budista situat enmig d'un bosc tirat per una muntanya als peus de l'Himalaia, a l'estat indi d'Himachal Pradesh. No es podia parlar, excepte durant l'estona de classe i els grups de discussió, ni es podia marxar del recinte durant els 10 dies de durada del curset. Teòricament. En akest marc de desesperació en ser evident que no podria veure el partit, l'Albert es va assebentar que es preparava una fugida nocturna per veure el partit, i valent com poques vegades, es va atrevir a parlar amb el cap del pla. Era en Frank, i com en Rijkaard, holandès i duns 40 anys. El cap el va informar. Les consignes eren clares: ''a les 22:45, a darrere dels lavabos, on hi ha un caminet. Porta lot''. El grup fugitiu el formaven, dels més de 70 alumnes, només en Frank, 2 israelians, i l'Albert. Entre tots havien de fer el possible pq no es notés res i, per sobre de tot, evitar de toparse amb el guarda de nit. I així va ser, va arribar l'hora. l'Albert es va trobar amb en Frank al caminet de darrere dels lavabos. No hi havia els israelians i era fosc, po l'Albert estava trankil pq sabia que en Frank estava casat. (Clar que mai se sap). En fi. Al cap de poca estona d'espera va arribar un dels dos israelians. L'altre s'havia 'rajat'. Tot bé. Ja caminaven en la recerca d'un restaurant, xiringuitu o el que fós a Dharamkot, el primer poblet que trobarien al cap de pocs minuts. De fet, si l'operació de la gran escapada hagués sortit malament...què els hi podria passar? serien hostiats pels monjos i monges budistes del centre? ...no...no quedaria be que sortís als diaris 'homes occidentals torturats per monjos budistes', a més que afectaria molt negativament al seu karma. En fi. Caminant van arribar al poblet, on la situació per l'Albert, si ja era surreal de per si, allò ja ho va acabar de superar: un poble, als peus de l'Himalaia, amb alguns refugiats tibetans, alguns indis autòctons, i moltíssima gent parlant en hebreu, cartells en hebreu, menús dels restaurants en hebreu, pel.lícules subtitulades en hebreu...era un poble saturat d'israelians. Ell no sabia què hi feien (o bé, de fet, sí: fumar i estar, i sí, exactement en akest ordre). Després de voltar una mica pel poble, l'expedició va aconseguir trobar un antru, israelià evidentment, on en una habitacioneta hi tenien instalada una gran pantalla. I allà, passada la mitjanit i acompanyat d'en Frank, de 300 mil israelians, i un brasiler perdut per allà dins po company de comentaris solidaris durant les estones de més patiment, l'Albert va poder veure com el Barça guanyava la seva segona Xampions Lic. En un poblet hebreu als peus de l'Himalaia. Fantàstic.

La situació no va poder ser més surreal...ni en Dalí podria haver pintat un quadru millor...o sí, segurament que sí...sobretot quan l'endemà després de dormir menys de 3 hores, l'Albert i els seus companys de curs començaven un intensiu de sessions de meditació, entre les quals hi va haver una sessió de meditació sobre la pròpia mort que va fer plorar a tot l'alumnat que buscava la il.luminació. L'Albert, la il.luminació ja l'havia trobat hores abans... concretament, quan va passar entre les cames de l'Almunia per arribar de manera directa al cor de tots els culés...o al xacra que hi ha per allà al costat i que encara no sé situar gaire bé...la il.luminació continua...

The Tortraj News - Pushkar Special Editon

Namaste a tothom! ...es veu que avui som diumenge...

Efectivament, NAMASTE, pq ara ja sóc en terres de parla hindú. Si l'últim mail col.lectiu diria que us el vaig enviar des de Colombo, ciutat asquerosa per excel·lència, ara us l'envio des de Pushkar (foto), poblet encantador, per excel·lència tb, de l'estat del Rajastan. Pels amants de la geografia analítica us diré que això queda, mirant al mapa de l'India de cara, cap a dalt a l'esquerra i fent frontera amb el Pakistan. Situats no?

Doncs sí, com ja us anunciava en l'últim mail col.lectiu he anat tirant amunt. Fent un resum ràpid de llocs i coses viscudes us dic que dp de tornar a aterrar a l'India: he estat varis dies/setmanes apalancat en vàries platges de cocos, alguna més o menys turística que altres (el paradís però és a Gokarna si algú te l'oportunitat d'anar-hi abans no quedi massa explotat de gent com jo). En aquest lloc, vaig estar dormint en una cabanyeta, per menys d'1 euru, feta de fulles de coco, les parets i el sostre, i el terra fet de la pròpia sorra de la platja que ocupàvem...i en tota la platja, de nom Om, per la forma, no hi havia res, de res, de res, just 4 xiringuitus amb un restaurant i 4 cabanyetes. Cap botiga ni ningú que t'atabalés...no hi ha paraules...

Foto - Estrés total a Gokarna.

Abans d'estar allà però vaig nar a fer una curset de ioga en un Ashram (centre on la gent diu que hi va a fer ioga, meditació, camí espiritual,...) per una setmana, per adonar-me que el meu combat contra la meva pròpia flexibilitat el continuo perdent i de tros. En aquest ashram, justament, hi estaven fent un curs per profes de ioga i hi havia alguns catalans i espanyols...i sí, vam parlar de l'estatut...amb una noia de Cerdanyola i un noi de Madrid que solia voltar per allà amb una brusa d'en Robinho (ja podeu veure del pal que anava no...) po mira es va posar content quan dp que la de Cerdanyola digués "yo estoy a favor del estatut" jo digués "pues yo no, yo estoy en contra del estaut", no em va deixar acabar i em va fer una rialla, que va tallar en sec, quan vaig poder acabar la frase "porqué para mi se queda corto..." dp ell ja va comencar amb la història de "pero así apoiais a los terroristas ..." i bla bla bla. Tot això en un ashram on ens havíem de relaxar...

En fi. En el trajecte d'anar tirant amunt, dp de parar a varis llocs, entre ells Hampi, una mena d'Empúries po a l'estil hindú, on hi vaig tornar a coincidir amb l'Eli (del Lluçanès pels qui no la coneixeu) per una setmana. Dp daixò vaig nar a la platja d'Om que us he dit abans (ja veieu com d'alterat tinc el calendari) on caminant per allà em vaig topar amb 4 joves tibetans, 2 dells monjos, que em van dir com podria anar a un assentament de refugitats tibetans que hi havia per akí al sud de l'India. Doncs hi vaig anar, després d'una combinació força espectacular de busos i taxis-jeeps col·lectius. I molt bé: vaig estar convivint amb ells durant 3 dies, dormint en una habitació d'un monestir amb 3 monjos joves tibetans, 1 dells el meu amic que havia trobat a la platja, en Ngwanga Dhondrup, tots gent de putíssima mare (malgrat que segurament no és l'expressió més curosa parlant de monjos tibetans, és la més propera a la realitat). Tot això evitant que em veiés la policia índia pq per estar en akesta colònia de tibetans es necessita un permís especial. O en tot cas, un petit suborn que em volia estalviar. Tot va anar bé. Va ser una introducció al buddhisme i a la cultura tibetana, tot ple de tibetans, monjos i altres refugiats. Realment tan impressionant com patètica la situació que li està tocant patir al poble tibetà. Una gran experiència que vam finalitzar jugant un partit de futbol ben d'hora al demati. Dp de més de no sé quant temps tornava a jugar a futbol. En Ngwanga em va deixar de tot, fins i tot les botes encara que manaven petites, jo al mig de no sé pas quants monjos tibetans que hi naven a fondu i vestits amb bruses del Manchester, pantalons del Chelsea, mitjons del Milan,...2 portaven la brusa del Madrid i només 1 la del Barça (podeu veure l'afotu)... po això ja ho descompensaré quan els hi pugui enviar unes bruses des de casa meva (que s'entengui Catalunya).

Foto - En Ngwanga, a la dreta, i companyia, tot dinant en un raconet del seu Monestir de l'ordre de Sakya a Mundgod

Foto - A classe: joves monjos tibetans fent veure, alguns, que estan aprenent de lletra (de fet estaven actuant perquè no hi havia professor en aquell moment i just quan vaig entrar jo amb en Ngwanga l'estaven liant a fondu...la globalització té aquestes coses). Encara avui dia, molts nens i joves tibetans creuen l'Himalaia per poder rebre una educació del Govern tibetà a l'exili, lliure del rentat de cervell del sistema educatiu xinès.

Foto - Al pati: com els nens indis, els joves exiliats tibetans també juguen a criquet, l'esport nacional importat pel colonialisme britànic.

Foto - Y cuando mas acelero, mas budista me pongo!

Foto - El dia de la despedida de Mundgod, una foto de germanor futbolística amb tots els monjos.

Bé, dp d'akesta eperiència tibetana em va tornar a toca un apalanque a una platja tranki de Goa, l'estat mes turístic, de platges i hippisme almenys, de l'India, i on vaig conèixer el bon amic japonès Takashi. Per 4o5 dies, abans no agafés un tren que em va portar fins a Mumbai. On hi vaig estar un matí, just per esperar que marxés un bus de nit cap al Rajastan, just per veure la pobresa de les barraques per qualsevol carrer, i "lo" britànic, cosmopolita i asqueroses que són les ciutats, i just per celebrar que akell dia feia mig any que era a l'India. Ho vaig celebrar fumant un bidi, cigarrets fetes amb fulles de tabac natural, i un tè en un antro al costat de l'estació central de Mumbai. I cap a Rajastan, a Pushkar, fent parada un matí a Udaipur, una ciutat encisadora, oohh, i és que es veritat. Els colors al Rajastan tenen més força en ser un lloc més desèrtic...els grocs, vermells, taronjes dels saris i turbants resalten mes aki, sobre un fons de marró desèrtic i blanc i blau clar de les cases, amb carrerons estil andalús...brutal.

Foto - Nois que treballaven en un xiringuitu, a prop de l'estació central de Mumbai, amb els qui vaig celebrar el meu mig any a terres de l'Índia fent un te i fumant un bidi

I dp ja cap a Pushkar. On sóc. Un lloc sagrat, com tants d'altres, amb moltes botiguetes a bons preus per comprar de tot i mes. Et tornaries boig. I on ara paro ja d'escriure pq ja nestic fins als collons. Estar als volts dels 45 graus, no exagero, a vegades no és agradable: quan poses la galta al matalàs i akest es calent, quan agafes el xampú i és calent, quan mosssegues un platanu i és calent...avui ja he dormit a la terrasa del lloc on tinc l'habitació, on gràcies al Nim Tree, un arbre sagrat tb, els moskits em respecten i l'aire m'ajuda a sobar...

Foto- El llac sagrat de Pushkar. La gent, les vaques i les rates alades i sense alar, hi van a fer els seus rituals, ja siguin espirituals o alimentaris.

Foto - Bou-camell gaudint de la Krishna Brash Band contractada pel casament d'un nanu de Pushkar, que va més endarrere a llom d'algun altre animal.

Foto - Mercat a la plaça principal de Pushkar

La meva ruta properament serà: anar més cap al nord. Demà agafo un altre bus nocturn cap a la bulliciosa Delhi per dp nar a Darhamsala, on hi ha el Dalai Lama i un futimé de tibetans a l'exili. Allà m'hi estaré com a mínim uns 10 dies fent un curset sobre Budisme Tibetà. Dp d'això, no en tinc ni idea, em molaria poder anar a passar alguns dies en algun poblet d'exiliats tibetans tirat per les muntanyes...ja vurem...

Aixi doncs companys, companyes, no podre veure com el Barca matxaca a l'Arsenal a Paris el dia 17 de maig (...vaia any que has anat a triar Albert per cardar el camp eh?!?!...) a no se que convenci a tots els copmanys de curs buddhistes i mestres inclosos i anem al local de la Penya Blaugrana de Daramsala, que no estic segur de si existeix...

Una abracada per tots i totes! La "cosa" ja se m'acaba, "nomes 1 mes i mig mes per aki"...Ja se m'acaba, per ara...si, que soni a amenaca...

Om Namah Shivaya!


Albert Tort

PD: Jordi Casadevall: ara men vaig a veure a en Narpat, aviam si el trobo...

Foto - Finalment, com podeu veure, afortunadament el vaig trobar: En Narpat i família.

Foto - Y cuando mas acelero, mas hinduista me pongo!

The Tortraj News - Sri Lanka Special Edition

Foto - Les principals belleses de Colombo: el World Trade Centre amb el Hilton de fons (no, no era el meu hotel).

Buddha us guard des de Colombo, la lletja capital d'Sri Lanka, l'illa en forma de llàgrima que cau del subcontinent indi. Poso una mica de pseudopoesia en les meves paraules per intentar equilibrar la poca poesia, sense pseudo, que he percebut dels carrers de Colombo.

Efectivament. Anant a sac: dema torno a l'India per continuar les meves superaventures fins no se quan. probablement maig o juny. He aconseguit renovar el meu visat, de fet es un de nou, i sense problemes. increible pero cert. a mes l'he pogut renovar a Kandy, la 2a ciutat d'Sri Lanka, que es al bell mig de l'illa envoltada per muntanyes, de boscos i camps de tes. Vaig cardar el camp rapidament d'aqui Colombo, on torno a ser ara per agafar l'avio dema al mati...i es que fa fastic, la veritat. En general, Sri Lanka m'ha decebut. La veritat es que hi he estat molt poc temps, i son judicis superficials clar, po em pensava que seria indian-style. I no. em veig en posicio de jugar al joc de les set mil diferencies entre Sri Lanka i l'India. Per exemple, sense anar més lluny, aqui Colombo es pot arribar a sentir la frase seguent "ei! que et sembla si quedem per dinar algo al Kentucky Fried Chicken abans d'anar a l'oficina del meu amic que treballa al World Trade Centre" "Hosti no! jo prefereixo anar al Macdonalds pq al Kentucky l'altre dia em vaig tacar els texans i la taca no marxar ni amb el millor sabo del super de davant de casa ...que fort no?" ...i moltes coses mes, com per exemple que et poden arribar a deixar passar per un pas zebrat o anar a cases amb noies que fumen i et tracten de tu, i fins i tot et fan massatges: explotacio sexual...Tot massa com nosaltres...malauradament. Ah i militars per tot arreu...sort que ara estan en treva amb els terroristes tamils del nord! Però hi ha llocs que sembla mes Belfast que cap altra cosa...

Evidentment no cal que digui que em quedo amb l'India. Un pais molt mes divertit, entretingut, on la gent té un gust cutre a fondu, pero un cutre tan cutre que al final acaba creant-te cutreaddicció i tot, les famoses vaques pel carrer, la famosa miseria tb present clar, equilibristes, gent ultrapesada que te l'intenta cardar constantment,.... Alla tot es un espectacle. aki Sri Lanka, no.

Akests dies per aki, doncs mira: m'he empapat una mica de la cultura buddhista, he passat 5 dies en un centre de meditacio buddhista al mig de muntanyes amb plantacions de tes (on ens llevavem a cop de gong a 3/4 de 5 per anar a la primera de les moltes hores de meditacio), he fet servir el paraigues, he begut una cervesa Lion que es molt bona, he mirat com unes formigues forca grans treien grans de sorra del formiguer pq la pluja els hi havia putejat, i avui compartire habitacio amb un massatjista de l'equip de cricket d'Sri Lanka que dema juguen contra el Pakistan i pel que es veu tampoc deuen tenir gaire pressupost...


Una forta abracada buddhista per tots/es vosaltres!



Dema men torno a anar a apalancar a un lloc de platges i cocos per nose quants dies abans no men vagi, pude, a fer un curs de ioga a no se on...elis, elis...

Foto - Un dels carrers princpials de Kandy amb un tuk-tuk (autorickshaw a l'India) en primer pla i Buddha al capdamunt de la muntanya del fons, vetllant per tots els kandistencs i kandistenques.

Foto - Embús de dimensions paquidèrmiques a Kandy. No van posar els triangles. (Notem i aprenem, siusplau, entre tots i totes, l'estrés dels cuidadors: el del pal, el de la brusa rosa i per sobre de tots i clarament destacat en la primera posició del podi, el figura de la brusa vermella)

Foto - Camps de te de camí cap al capdamunt de la muntanya, en la recerca del temple no perdut

Foto - Simpàtiques dones esrilanqueses treballant en la recollida de la fulla de te

Foto - Paisatge meditatiu de bon matí

Foto - Paisatge meditatiu de bon vespre

The Tortraj News-Kanyakumari Special Edition (o En Teo va a un Temple Hindú)

Avui ja no us demano disculpes. qui no el vulgui llegir que l'elimini

directament. ara be, sapigueu que en el proper mail fare una pregunta per
valorar si s'ha llegit i entes el contingut. els encertants entraran a un
sorteig d'algun producte hindu.



Soc a davant del temple de Kanyakumari, a la punta de baix de tot de
l'India, el lloc sagrat i magic on sajunten les aigues del mar de
Bengala, del mar d'Arabia i de l'Ocea Indic. No soc hindu, encara.
Daqui un temps ja ho veurem. De moment m'he deixat bigoti, encara
que no se m'ajunti, i quan soc a "casa" vesteixo una faldilla tipica
d'aki, tipica dels homes, que quedi clar. i es que es veu que no
nomes els escossesos tenen aquest dret (evidentment que no us
ensanyare les fotos, ni amb ni sense bigoti,ni amb ni sense faldilla). Sigui
com sigui, si, alco el cap i amb el pas
ferm em disposo a entrar a dins del temple. Pero...Alto! no puc
passar. Clar: les sabates i els mitjons. OK, evidentment ho accepto.
Si per una cosa tan poc sagrada (pero no per tothom) com es la
connexio a internet ja et fan descalcar, que et faran fer de mes per
entrar en un temple hindu...? doncs, mira, aqui, a part de mitjons i
sabates, que les deixo al xiriguito que ja tenen preparat al costat
de l'entrada, tambe et fan treure la brusa. A les dones no pero. (el
masclisme en la societat hindu el tractarem en un altre mail).
Ara si, ja estic a punt: descalc, sense brusa i sense camera! Ja
tinc el dret a entrar. I entro. I ja soc a dins, i ja tinc un guia
d'uns 50 anys,panxut, amb un lungui (=faldilla) blanc i sense brusa,
que em diu que em cobrara 50 rupies per "explicar-m'ho tot". Jo ni
regatejo ni res i d'acord. i va a tota hostia, a caminar i a xerrar:
aixo es l'escultrua del deu tal, feta amb una pedra datada de fa
2000 anys, si mires paer aki veuras que...si toques aki notaras com
la llengua del cap de no se quina mena d'animal fa nose quina mena
de fressa i aixo fara que tinguis en la teva vida no se quines
coses, aquest Deu va fer noseque a noseon.......em satura!!!i tot aixo
caminant per entre passadissos
foscos, on amunt i avall, constantment van passant families i grups
de peregrin vinguts de tot arreu de l'India. Es un autetinc
espectacle. el lloc de per si ja ho es, per tot el que te , i el que
simbolitza, pero el que ho fa mes autentic es la multitud
de peregrins, en forma de families, grups d'amics, vestits de tots
colors, modats, amd draps, amb saris, amb lunguis taronjes, negres, blaus,
pintats de blanc, de taronja, de vermell, ara una ralla, ara un punt, ara
una senefa, ara 3 ralles un punt i 4 collarets...

Foto - Un dels múltiples grups i grupets de peregrinació . S'hi van posar bé.

Be, continuo amb el guia, que a la seva copmleta bola em va explicant el que a ell li
sembla oportu. em porta per tots els racons foscos del temple
(trankils que no passa res "estrany") fins que anem a parar a la
sala central, on hi ha l'estatueta negre dedicada a la deesa del
temple. com en molts altres llocs es una estatueta petita, fosca i
normalment, molt empimpollada amb uns criteris estetic discutibles
des del meu punt de vista "europeu" no ho se, po osonenc segur.
Almenys pero, aqui puc jutjar com es la deesa en directe i al
natural. I es que a no tots els temples hindus deixen entrar a la
gent no hindu a les sales mes sargades, com per exemple al temple de
Madurai. que tela l'espectacularitat d'aquell temple. i dels rituals
del seus peregrins...van caminant pel temple fins que es topen amb
una estatua del Deu amb cap d'elefant, de nom Ganesh o Vinayaga o Vignesh
(que es el mateix), tb petita, fosca i a vegades empimpollada, fan una
lleugera reverencia unint les mans a davant de la boca, despres es
fan tres cops a cada banda del cap amb els nusos dels dits de les
dues mans, per despres acabar creuant les mans per sota del coll de
tal manera que la ma esquerra pugui arribar a estiriar-se 3 vegades
de l'orella dreta, i el mateix respecte la ma dreta i l'orella
esquerra. el ritual es comic de per si. Po te el seu sentit: preguen
i es castiguen d'aquesta manera pels pecats que han comes. Hi ha
hindus que deuen ser molt pecadors pq quan s'estiren les orelles ho
fan fins a arribar a tocar-se els peus amb els colses. No se si s'ha
entes tot plegat. si no us ha quedat clar, veniu aqui i comproveu-ho
vosaltres mateixos.
Aqui a Kanyakumari doncs, l'espectacularitat no va tan lluny. A davant de
l'estatua, un "monju hindu" em passa un espelma petita per davant meu, amunt
i avall, fa veure que em tira no se que. po sigui el que sigui segur que es
espiritual. i al final m'ofereix un dels productes que els hindus fan servir
per pintar-se el front. en aquest cas es de color vermell. de color vermell
el primer!! pq despres ve el segon!!! que es de color groc. I jo sense veu
ni vot ja veig que el meu superguia ja m'ha pintat el fron amb els colors de
la bandera de l'USAP de Perpinya. ai ai. En fi. tot sigui per fer un pas mes
cap a l'hinduisme. i de fet, ho accepto orgullosament. Ara si em miren pude
ja em veuran com un seu germa...{l'Albert flipa}. Contiuem el recorregut cap
a l'altra banda de la sala: tot fosc, pocs ornaments, el grau de
xerraquemeria del meu superguia baixa baixa baixa fins que ja aviant-me cap
a fora del temple em reclama la seva dosi de rupies. li dono. Seria lleig
que no li dones i acabessim a hosties a dins d'un temple hindu, i mes tenint
en compte la seva avancada edat i la seva avancada panxa. Jo be sabeu, que
tampoc soc un Tyson, po sincerament crec que el guanyaria. Si mes no podria
anar corrent al voltant del tempe fent zigueszagues amb les columnes. De fet
pero aixo seria mes facil ferho al temple de Madurai pq l'obligaria a
parar-se a davant de cada estatua a fer el ritual comentat anteriorment
davant de Ganesh. si, definitivament, tacticament i estrategicament seria un
lloc mes ideal pel nostre combat.

Foto - El temple de Madurai. És dels més espectaculars dins de la cultura dravídica del sud de l'Índia per la seva grandiositat i pel futímé de torres, plenes de figures de Deus amb totes les seves representacions humanes, animals, ara amb 8 braços, o amb 22, ara amb 2 caps, o 3 o 4, ara de color lila, o blau o verd...un espectacle.

Be, paro de dir tonteries i em despedeixo
del superguia, que en un seu ultim comentari diria que em diu que a les deu
els musics del temple hi fan musica...val. son les 9 del mati i decideixo
esperar-me sense sortir del temple. on vaig? que faig? primer de tot evito
un paiu duna paradeta que sha instalat abans de la sortida amb la intencio
d'encolomar rituals amb espelmes negres petites a tothom (trankils que
despres ja no el podre evitar). Volto una mica mes trankilament pel temple,
sense la pressio del superguia. i al cap de poc, opto per apalancar-me a un
costat d'un dels passadissos foscos ple de columnes. si hi hagues un
Meditation Hall com al temple de Madurai hi aniria. pero la infraestructura
d'aquest temple fa que intenti asseurem en posicio ioguistica a sobre dun
pedris. I "pedris" ve de pedra clar. no ho intenteu. almenys si teniu la
vostra flexibilitat al mateix nivell que la meva. Diria que he millorat. po
no soc conegut com l'Albert El Noi de Goma. no. en fi. que estic alla
apalancat i intentant...ser...que ja es molt. i al cap d'una estona
d'intentar...ser...decop, em ve un paio amb un lungui vermell i em comenca a
fer una mena de ritual, no se si seguint alguna norma d'algun ser superior,
nose si seguint uns moviments aleatoris...resultat: que m'ha pintat una mica
mes, ara de color blanc, al front again, espatlles, bracos i cuixes. i per
acabar, m'ha tocat el cap amb forca i diria que ha dit algo. espiritual
clar. Despres, s'ha assegut al meu costat i hem comencat a parlar, tambe com
hem pogut. Es music del temple i entenc que toca a les 10. Sembla que no hi
es del tot. po aixo no li impedeix que em demani algunes
rupies...espiritualment clar! jo li dono 2 o 3 monedes que duc a la butxaca.
i el men demana mes. "po que et penses que ets el primer que em demana
rupies a l'India?". intentem parlar de no se que mes i se n'acaba anant.
Mentre espero les deu, que falta poc mes d'una hora, m'estic una estona mes
apalancat al mateix lloc fins que decideixo anar a donar el vol per fora del
passadis, a l'aire lliure, po encara dins del terme del temple. M'ajunto
darrere d'una familia que camina forca rapid. Perque? doncs per arribar al
ritual de les 9 en punt davant d'una altra estatueta! encara som una mica
lluny quan toquen les 9 i el monjo hindu de torn comenca el ritual: passa
una mena d'espelma pel seu davant, amb un moviments tambe concrets, amunt
avall un canto i laltre, i ja esta. Tot mentre sonen les campanes. Despres
el mateix monjo baixa els 9 o 10 esglaons que l'alcen del pocs peregrins.
nomes 2 o 3 fanmilies, i jo. Va oferint l'espelma a tothom, que posen la ma
un moment a sobre i despres es toquen la cara. Jo estic a l'expectativa i no
actuo. El monjo passa al segon ritual: ara toca donar una mena de pols o
cendra a cada un. Jo m'atraveixo i passo del darrere cap a davant per poder
rebre la meva dosi. i faig el que he vist que feien els altres companys
peregrins:una punteta de cendra al front (si, encara mes coses i afegides a
la suor!) i una mica de cendra cap a dintre de la boca. no es bo ni dolent.
es com menjar sidral sense que piqui, ensopit i eixut. o sigui que de fet,
no s'assembla gens al sidral. Es com cendra i punt. hosti! I diria a mes que
es la mateixa substancia que em va donar un guru ayurvedic en una sessio que
vaig rebre de 2 o 3 minuts quan vaig estar a l'orfenat de Chennai. en fi.
que el ritual, aquest, ja s'ha fos. com la cendra. Acabo de donar la volta
per fora de dins del temple (?!) seperant-me dels meus companys peregrins.
pel cami em torno a trobar al music d'abans que no se que menja, amb un seu
company del seu "rollo" tambe. me'n dona una mica, i em diu alguna cosa.
Entenc que m'ho haig de menjar. Si, ja se, que no s'han d'acceptar les coses
de desconeguts. po diria que el que em dona no son res mes que una mena de
"palomitas", po amb un altre format mes estret. I a mes, amb aquest, ja som
una mica amics. m'ho menjo i ben bo que es. en voldria mes! po ja ha marxat
i em dirigeixo de nou a apalancarme al meu raco, tot esperant les 10.
Intento ioguitzar de nou, i un os que no sabia que tinguessim al costat de
fora del peu em recorda que aquesta posicio, no esta feta per mi. passa el
temps...soc...i ja son les 10. i el music i la musica enlloc. Volto per dins
del temple no fos cas que se mhagi escapat alguna "sala de concerts". po no.
O no ho he entes be, o nomes toquen pels altaveus, o a un altre lloc, o
online, ves a saber. Anava a dir que "he perdut el temps". Pero no. No lhe
perdut i de fet, no m'esperava ningu. Ara si doncs: decideixo marxar del
temple, per la porta on he entrat amb el superguia. i quan ja gairebe hi
soc...pam el de la paradeta! si, "no em deixa passar" si no vaig amb ell a
fer un ritual (un altre) a davant d'un deu (un altre). Compro 5 espelmetes
negres per 10 rupies. les poso en un platet, i seguint les instruccions del
firaire, l'alco 3 cops a davant de no se quin deu i les disposo, una a una
al seu davant. I au! un altre ritual al curriculum! Es ben be que com em
passi algo xungu a aqui l'India no sera pq no hagi fet tots els rituals que
toquen. potser massa i tots, i si em pot passar alguna cosa ves que no sigui
degut a una sobredosi de rituals hindus. Ja veig el titular al The Hindu:
"Catalan man killed due to Hinduism overdose". i potser, de fet, o no potser
no, segur, que m'estan colant rituals a fondo perque si. i si, tot molt
espiritual, molta energia positiva, que no se quin Deu et doni tal cosa, ...
que bla bla bla, que al final el que volen tots aquests es pasta (o a
gairebe tot arreu). acabo de fer el ritual quan veig que ja tinc a tota un
familia a darrere meu esperant que acabi l'hindu blanc aquest. Val. ja
estic. i ara s'i. definitivament men vaig. ben protegit suposo! Pel cami
dono 5 rupies a un home vell que obre la ma quan passa la gent...no se si es
un tic...diria que no. em diu no se que, po sigui el que sigui suposo que es
positiu: 5 rupies esta prou be. Passo de llarg de les 3 paradetes de
records, dono el tiquet numero 57 per recuperar la maquina de fer afotus.
Vaig a un raco. trec la brusa de la maleta i me la poso. dono un altre
tiquet, ara per recuperar els mitjons i les sabates. i ja torno a ser jo, a
fora del temple, tal i com havia entrat pero amb tres colors mes al front i
no se quant rituals mes a sobre.

E. Albert

PD Nota de l'autor: mes de 3 quartes parts del mail han estat teclejades amb
una pressio constant exercida per un grup de 5 a 6 formigues que
m'intentaven boicotejar la poca comoditat que ja em proporcionava una cadira
mes que inestable.

Foto - Home tamil en posició de "jo ho tinc tot fet" observant els pescadors mentre feinegen amb xarxes i barques multicolors a la platja mateix del costat del temple de Kanyakumari

The Tortraj News - Chennai Special Edition

Chennai. Barri de Tambaram: son les 7. L'Arulraj entra a l'habitacio per consultar no se que a l'ordinador. Suposo que els seus ultims mails del dia.

Si, el soroll que fa el modem em serveix de despertador gairebe cada dia.
"Good Moorning Arulraj". surto de la moskitera i em situo. al cap
de poc la Ladha ja mofereix el primer te del dia. es bonissim,
encara que la meva panxa no se si opina el mateix. Benu, de fet,
si que ho se. Po aquesta fase, almenys la primera ja lhem
superada. La Monica, encara dorm. es petita.No se si agafar el The
Hindu i intentar llegir una mica o me'l guardi pel vespre quan
torni de l'orfenat...benu, la questio es que tinc el te en un vas
de ferro ben calent. decideixo fullejar-lo. El que si que em
guardo es el Sudoku. No ho se, po segur que el Sudoku a primera
hora del mati et fa venir diarrea mental. encara que sigui de
nivell easy o, fins i tot, very easy. Es igual. El Fortasec diria
que te un limit fins on pot arribar a curar. Ja es hora
d'esmorzar. La Ladha ens ha fet unes "doses" amb sambar i "idlis",
anava a dir "picants" po no cal (quan alguna cosa de menjar no
sigui picant, ja us ho fare saber, si cal en persona i tot). Doncs
au, a menjar. po tampoc tan facilment: tallar una mena de pa de
pita, prim i enxicletos, nomes amb els dits de la ma dreta no es
facil. no es facil po es fa. i un cop en tens un trosset als
dits,au, a recollir la sambar amb arros si tambe n'hi ha. M'ho
aacabo i com que es bonissim n'agafo mes amb la ma esquerra.
Aprofito el viatge de tornada de la ma esquerra per beure una mika
d'aigua tambe. i la dreta ja pot tornar a treballar fins al final.
Maixeco per posar el plat de ferro a la pica i em rento la ma. Em
canvio: pantalons llargs, maniga llarga i antimoskits. Va, veniu
ara si teniu collons!!...benu benu trankils que al final no se com
s'ho fan pero acaben venint. Faig la maleta amb un paraigues a
dins per si de cas. es temporada de pluges. Ja estic a punt de
marxar. La Monica s'acaba de llevar, o sigui que li dic "Good
moorning i good bye!". ella riu com gairebe sempre. Surto de la
caseta i em poso les xiruques. Fa calor, pero predomina l'interes
de no mullar-me o enfangar-me els peus. Tanco la porta de reixa de
la casa i au, cap a buscar l'autobus.

Foto - Parada de bus del tranquil barri on viu l'Arulraj i família

Avui no hi ha cap vaca al carrer. es questio de temps que en trobi
una. Vaig esquivant bassals, i a vegades el fang, mentre vaig fent
3 zigues i 3 zagues que ja tinc ben apreses per arribar a la
primera "parada" d'autobus que puc agafar. hi ha gent po tampoc
massa. es un barriada forca tranquil.la. decideixo caminar un tros
mes per anar a agafar algun autobus al proper encreuement, que n'hi
passen molts mes. Faig uns 200 metres i ja hi soc. ara si que ja
m'he creuat amb alguna vaca, algun gos, i varies mirades: soc blanc
i a mes, porto els cabells llargs. Es com si portes un "peto"
fluorescent de carretera a dins del planetari del Museu de la
Ciencia. I de manera permanent. A aquesta parada hi ha una mica mes
de gent, pero tampoc no massa. Jo espero que passi el 51k o el 51g,
es igual. Es el seu viatge de tornada i tots dos van al mateix
lloc. avui nomes m'espero 20 minuts i vaig que ja be. mentretant
alguns que s'esperaven ja han anat formant equips per llogar algun
Autorickshaw que els porti on mes o menys a tots els convingui.
Benu, jo pujo i em situo on puc enmig de la gent. Intento allargar
la ma per pagar al que cobra. "Railway Station" dic. Pago 3 rupies
(1 euru=54 rupies...) i em torna un tiquet. I fins al railway
station aquest. Son uns 15 minuts aproximadament. No puc seure
enlloc, i de fet, encara que quedes lliure algun seient de
l'esquerra no hi podria seure: a la banda esquerra nomes hi poden
seure noies. i jo no en soc. Aixo ho vaig aprendre d'uns nois que
acabava de coneixer a una parada d'autobus. quan vaig pujar i vaig
asseure'm en un seient de l'esquerra van comencar a riure. Val.
L'autobus com cada dia passa per davant de la Joiera Gandhi, que te
sues esvastiques al capdamunt de la facana. Tranquils, no es que
tot el que sabem de l'India sigui una tapadera. resulta que es un
simbol de no se quin Deu. enagnxem a la carretar principal i
conitnua el festival de conduccio aleatoria de tot el pais. es
barreja de tot: camions, bicis, motos, tricicles, vianants, vaques,
autorickshaw, rickshows, gossos, quatriciletes,... tot per alla al mig. Amunt, avall,
en diagonal, de costat, en contradireccio,...increible. increible
pero, i no es conya, l'accident mes bestia que he vist va ser a
Delhi quan una bici va enganxar la seva roda de davant a la rodera
esquerra del tricicle que tenia a davant. sigui com sigui ja soc a
la meva parada final i baixo. Passo per sota de les barreres del
pas a nivell per creuar cap a l'altra banda del barri. perque aqui,
que estiguin abaixades no vol dir que no es pugui passar. Amb moto
i tot si la pots inclinar suficientment. si els camions estiguessin
fets de "blandybloop"(jo ja m'entenc) tambe farien el mateix. I cap
a l'orfenat Good Life Centre. Que de good life poca cosa. Pel cami
continuen les mirades. I tambe continuen les olors i podors. a
vegades guanya una olor d'algun incens d'alguna paradeta. Avegades
guanya la podor de basures i pixats d'una cantonada on ara una vaca
hi menja un paper. Ja soc al "Good Life". Avui hi arribo a 2 d'11,
que encara esta prou be. Els nens que van a l'escola ja no hi son.
Saludo a la resta amb un "vannakom". Son els mes petits i els que
tenen retard mental els que si que hi son. Com cada dia. i hi
son, i res mes. no fan res mes. Benu, de fet, quan algu ve a fer
algun donatiu, que sempre acaba sent alguna cosa de menjar, actuen.
Saltuacio, riure, mirar, resar i dir adeu. Sempre en aquest ordre.
A vegades, pero, tambe canten alguna canco. Algun hapy birthday si
el donatiu es per commemora algun aniversari. Intercanviem alguna
paraula, o almenys ho intentem, perque jo encara no he apres tamil.
i diria que em costara. no se ni per on comencar a entendrehi
alguna cosa. Intento definir alguna mena d'activitat i comencem
pintant numeros, quadrats, rodones i triangles de tots els tamanys.
Un cop fet intentarem fer-hi alguna cosa amb l'objectiu de millorar
alguna habilitat.Si tot es intentar-ho.

Foto - La cuineres tot xerrant i fent el dinar a la cuina de l'orfenat. L'apat sempre era arros, normalment acompanyat d'algun tipus de salsa de verdures. Tot l'hòstia picant però molt bo.

Ja es hora de dinar. Em porten
una cadira i un plat diferent als de ferro que fan servir ells. Si
tinguessin coberts tambe me'n porterien. Jo, no vull cadira, malgrat que
els meus deficits de flexibilitat si que ho aconsellerien. Pero no. soc a
l'India. I de la mateixa manera que vaig al lavabo com
ells...si...tambe vull fer el pas previ a anar-hi com ells. sigui
com sigui encara em porten un plat diferent i comenco a menjar
apoiant lesquena a la paret per intentar manenir mes facilment
l'equilibri. I quan hi ha gana, s'acaba menjant. Tot aquest proces
em torna a provocar, no se exactement perque,...singlot. Dec agafar
massa aire quan faig queixalada a la ma dreta. Es l'explicacio mes
cinetifica que hi trobo. com tambe deu ser cientific que em comenci
a caure el moc al cap d'una mica d'haver menjat. Aixo ho atribueixo
a que tot es l'hostia picant. no se. Tot ho deu fer el meu cos en
busca de la seva constant homeostasi. jo no li puc dir res si no es
bevent aigua o agafant un mocador. Aixi m'hi comunico. Au, ja he
acabat de dinar i ara a badar un mica per alla. Ara amb un nen de
l'orfenat, ara amb una vaca del carrer. i aixi fins que cap a les 3
o les 4 ja m'encamino de nou cap a l'aventura d'anar amb autobus.
pel cami, i a la parda...efectivament:continuo sent un centre de
mirades important. Amb els dies pero diria que ja em vaig integrant
mes en el paisatge.

Foto - Pel carrer de l'orfenat tant et pots trobar les famoses vaques, com búfals d'aigua com els de la foto. I fins i tot un gos maleducat que pixa damunt d'unes escombraries.

Po clar, el "petu" no me'l puc treure mai de
sobre. I aixo deu fer que cada cop que estic a la parada a la tarda
em vingui algu o altre, a riure o intentar parlar. Ara em ve un
home gran que em comenca a taladrar sobre personatges histrorics:
que si Gandhi, Sant Tomas, Napoleo, Hitler, ...al principi aixo em
fa gracia. pero nomes al principi. Va pujant el to i ja no parla: crida! I
"no, no, que perque parlis mes fort no entendre mes be el tamil!". Res. No
hi ha qui el pari! A treballs en entenem. po benu anem fent. M'espero mes
duna hora perque arribi el meu estimat 56k, despres d'haver vist tot
l'abecedari del 56, incloent la "enye" (no, aixo es conya, clar,
nomes faltaria que no haven-t'hi la ce trenc ada hi hagues la
enye). Hi pujo, pago rapidament al "revisor" i sec a la dreta abans
no vingui el feestival de nens i nenes ben uniformats i ben
pentinats, amb tofa ells, i amb trenes elles. acaben de sortir del
col.le. Avui nomes m'espero 20 minuts a dins sense el conductor
pero amb el motor engegat i menjant fum. Esta relativament be.

Foto - A dins de l'autobus 56k, assegut a un seient de la banda dreta perquè, malgrat que porto els cabells llargs, no sóc una noia

Marxem i ja hi som un altre cop al mig del merder. espero que
almenys avui no es pari el bus al mig de la carretera com l'altre
dia: o que no hagi de baixar una parada abans com un altre dia,
diferent al d'abans, quan el bus va decidir dir prou
definitivament. Torno a passar per davant de la joiera Gandhi. Les
esvastiques son al seu lloc. I avui arribo sa i estalvi, pero
fixant-me molt be en unes dents d'una facana que sembla una
botigueta com si fos un dentista. aquest es el meu punt de
referncia. Si a la parada hi ha aixo, es senyal que haig de baixar.
es realment complicat situar-se encara que hagis passat 4 vegades
per un mateix lloc. i no estic exagerant. Ho dic amb l'experiencia
d'haver de tornar a "casa" cada dia. Aprofito per anar coneixent el
veinat. Abans pero intento anar a internet a l'unic lloc que em
queda relativament a prop. i...increible: esta obert!! i el que
encara es mes increible: hi ha connexio! ole! ole! saps que, us
escriure un mail curt! (es aquest que llegeixes). benu doncs aixo,
entro a la ciberbotiga despres d'haver-me descalcat i deixat les
xiruques a fora. Pude es que descalc es millora la connexio?...no ho
se...i au, al cap dun moment ja torno a perdrem pels camins del
barri en busca de la casa perduda. I es que a mes, Kamatchi Nagar es
un carrer forca petit. Po sempre hi acabo arribant. El xiringuito on
sovint hi compro 6 platans per 9 rupies em servei tan de referencia
com "lo" de les dents. I ja soc a "casa". Obro la porta metal.lica i
la tanco. Avanco, em descalco i procuro tapar com puc les xiruques
pq no hi entrin massa bitxus. i entro ja a la casa propiament. Hi ha
la Ladha i la Monica. "Vannakom!" al cap de poc ja torno a tenir una
tassa de te a les mans, i em relaxo. com si hagues estat estressat.
po si, una mica si, no ens hem d'enganyar. Potser es necessari i tot
per anar per una ciutat. Po aixo tan es si es tracta de Chennai o
Barcelona. en fi, que sigui som sigui em relaxo com puc, encara que
el Sudoku m'ho vulgui impedir. com la Monica que sempre riu i vol
jugar a tirar coses, per exemple, contra una mena de sargantana
gegant que fa temps que es deu haver instal.lat a darrere d'un
fluorescent. Al cap de poc ja arriba l'Arulraj. "Vannakom" tambe per
tu. I ja hi som tots. Una mica de tele de canals de Chennai clar. No
entenc res. De fet no entenc ni l'idioma tamil, ni les dances
grupals i teoricament improvisades de les pel.licules. No entenc com
els hi pot agradar tan. La veritat. Espero arribar a entendre-ho
algun dia. o potser no. No, no, potser no...aixo seria senyal que
m'he passat en el meu proces particular d'integracio a l'Hindustan.
en fi, tard o d'hora comenca sopant la Ladha i la Monica i despres
nosaltres. Asseguts a la mateixa taula on al mati hi haviem
esmorzat. el sistema per menjar es repeteix. Avui ha tocat el que ja
se m'ha fet classic "arros amb salsa sambar" i unes menes d'aranyons
amargants. Es bo. Despres de menjar, un got d'aigua i a continuar el
proces de vida familiar amb una familia cristiana hindu. Tranquils,
tambe porten el punt vermell. benu, la Ladha si: la Monica el porta
marro, i l'Arulraj no en porta. En canvi ell porta barba. No ens
apalankem massa tampoc a la butaques i sofas de canya o vimet no ho
se, i ja ens n'anem tots a dormir. Abans pero vaig al lavabo, per no
molestar-los despres. Si es vol anar al lababo a casa de l'Arulraj i
la Ladha, s'ha de passar per la seva habitacio. o aixo o agafar una
ampolla o alguna cosa mes gran en funcio del cas. Em fico a dins del
llit despres dhaver recol.locat el millor que he pogut la
mosquitera. com sempre dormo per sobre el llit i sense brusa. Fa
molta xafogor. cap a mitja nit pero me la torno a posar normalment.
Em poso els auriculars per escoltar musica. Si pogues esoltaria la
Nit dels Ignorants. po des d'aqui no es pot. I de fet des de
Catalunya tampoc. Llastima. Si pogues a mes a mes hi trucaria. I en
Carles Cuni diria..."Si...?...Chennai...? Chennai? Bona nit?...el
nom..."

Albert Tort

PD: dissabte marxo cap a Madurai. Prometo no fer-vos una altra parrafada.
Hi vaig en tren de nit: No podre veure com el Barca matxaca al Madrid al
Bernabeu.