ODA AL MIOP

Tot i la meva respectable miopia, no només física, sinó la més greu de totes les miopies, la miopia mental, m'atreveixo a dir "És quan viatjo que hi veig clar". Bo i desitjant que el què és defecte en llunyania esdevingui virtut en proximitat.

ReCOrrEguT MioPIc, 18 de febrer del 2009: Cabardisses, Uzonastan - Hipercapital pseudocatalana - Catalunya Nord - Franca per baix - Italia per dalt - Eslovenia reposada - Croacia en tam tam - Bosnia impactant - Serbia expectant - Bulgaria sofianosa - Turquia amb nata - Iran a ritme de Garrotin dels Mullahs - Pakistan volant - India arribant - i a LADAKH
ESTANT...del maig fins mitjans de juriol - quan em vaig exiliar amb els tibetans de Dharamsala fins a... diguem mig octubre - des que estic vivint per un temps tan japonesament com puc - FI (d'aquesta edició): 14 de gener del 2010

diumenge, 22 de febrer del 2009

Els meus dies francesos - Tortamon a Perpinya

Foto - Foto de rigor: el mediatic Castellet de Perpinya (perque us creieu que vaig ser per alla almenys)

PERPINYA O L' EAU DU CASTANOUETTE...

Intentare escriure tan bonament com pugui pero no us asseguro res perque be sabeu que aixo de ser a l'estranger a mes d'afectar, sortosament, a les tecles del cervell, afecta a les del teclat. Be, dit aixo, un migdia vaig ser arribat a Perpinya. Finalment arribat a un carrer al costat del centre del mon dalinia: l'estacio de trens (que realment crec que tenia gustos surrealistes perque encara no entenc el perque va dir que era alla i no, per exemple, l'Ermita de Lurdes de Madiroles que hi ha entre Torello i Manlleu i que per mi es infinitament mes bonica...po clar, jo encara no soc un geni, aixo es ben cert). I be, el meu primer objectiu era situar la casa de l'Herve Lagrange, el noi de 25 anys que m'havia d'acollir a casa seva. Resulta doncs que si l'estacio de trens segons en Dali era el centre del mon, la casa de l'Herve era a l'hiperespai exterior de Perpinya. Caminant i badant, badant i caminant, ara amb la motxila a l'esquena, ara tirada per algun lloc, vaig passar el meu primer dia tot esperant contactar amb el meu acollidor al vespre.

En alguna d'aquestes badades, tan maques com agradables i profitoses, vaig coneixer al primer aborigen perpinyantenctastani: en Jean. Perdo! En Joan! Era un dels pocs que fa uns anys ja anava a les escoles Bressola, on el catala te un paper vehicular relativament important i no com en la resta de les escoles franceses de la zona. Tot fent el beure, comentant tan aquests temes linguistics com amorosos seus (amb salts sense pertiga que haguessin batut qualsevol record d'en Bubka i la Isinbayeva junts...) com politicorruptes coneguts arreu. En aquest cas l'estrella politicorrupte alla es l'actual batlle Alduy, als jutjats per presumpta manipulacio de vots ja fa 4 o 5 mesos...

Foto - Escena de parelles al barri dels Gitanos. Els dos avis gitanos de darrera segur que parlaven en catala; en canvi les dues senyores no (Alerta pels sensibles: amb aixo no vull dir que aquestes iaies fossin males persones!!)

L'estrella gens corrupte dels primers dies pero, se l'endu de manera clara el bo de l'Herve Lagrange. Em va acollir molt generosament a la casa de l'hiperespai exterior de Perpinya. Aixo quan hi coincidiem al vespre, quan arribava de currar de la seva feina de no se encara ben be que amb el gps donant vols pels camps del Llenguadoc. Aixi doncs; durant el dia em dedicava a caminar i badar, ara ja pero sense motxila pero amb bolso: ara pel passeig assolellat del centre de la ciutat; ara pels carrerons del casc antic protegit pel mediatic Castellet; ara pel barri dels gitanos, que son gairebe els unics que transmeten el catala de pares a fills, i dels magrebins, que realment es on hi vaig badar mes estona perque es on hi havia un moviment mes relaxat. Es a dir, moviment pero sense l'estres de la compra mes atabalada de molts altres llocs de la ciutat. A seure i fer tes. O un "noisette", si, nomes un, perque malgrat que fins i tot vaig procurar aprendre com es deia "tallat" en la llengua d'en Depardieu, m'hagues sigut mes adaptatiu saber com es demanava "aigua de castanyes" si realment era el producte que creia que mes em convenia en aquell moment...potser "eau du castanouette"?
Foto - El gentilhome de l'Herve Lagrange i el bonmenjar que es la cassoulette.

Els meus 3 dies perpinyantestenctanistans els vaig acabar gaudint amb una molt bona Cassoulette, feta per l'Herve, que vindria a ser una mena de fabada asturiana pero en una versio de la regio de Mountaban, ciutat de mes cap al centre de frança d'on es originari el bonhome de l'Herve. No crec que prepares aquest contundent plat en compensacio del que li havia ofert jo l'apat anterior: si, un pa amb tomaquet. La veritat es que aixo de ser catala, a vegades, nomes a vegades, te les seves avantatges...

Albert Tortamon

(Cronica des de casa de la Julie, Marsella. Vaig arribar ahir i hi estic de collons.)

Foto - Ja ho veieu, mes clar impossible: si volem una Catalunya Lliure hem d'anar cap alla...(ara, que...cap a la dreta?).
{foto feta a tall de reflexio}

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Tortman, el superheroi viatger: t'escric des del pis de la utopía, a l'humil barri de Daltvila de Manlleu. Jo, en aquests moments, també exerceixo de superheroi, però els meus superpoders els canalitzo cap a altres assumptes. Sóc en SOIman, i el meu deure és mantenir la racionalitat i l'enteresa en un lloc on, per sort, aquests termes trontollen constantment.
Celebro i envejo aquest periple que encetes i prometo lleialtat i fidelitat a aquest blog. Molta aventura i poca sort, que això últim ja t'ho has guanyat, i que el teu cognom no esdevingui un reflexe del teu camí cap a ves a saber on (o si?).

Albert ha dit...

Hola noi!!

Veig que comença l'aventura!! Des de "Cuverons" seguim la teves peripècies ( amb una mica d'enveja...tot s'ha de dir)!!

Per cert, si quan passes per Bulgària tens ganes de sortir de la ruta digam'ho i et puc passar algun contacte à la campanya.

Molta sort et bon voyage!

Anònim ha dit...

Vell semsei irlandès, espero que la teva inspiració i la fortuna del gat xinès, arreli en els atacants maldestres fins a la fi

Anònim ha dit...

Oh la la, une pute irlandaise...

L'aventura comença ara anem-la a buscar...anem...anem anem!!!!

M'omple de joia i alegria que el teu viatge hagi començat, et seguiré de ben aprop i recorda:

"Me he quedado con tu culo"

Salut i força Tortamón

Anònim ha dit...

venga tortor ponte a bailar!!
que tu lo aces fenomenal!!
tu cuerpo se mueve como una palmera,
suave suave su..su..suave!!!!!
amic zutroy

Tortamon ha dit...

Un saludu carinyos a tots vosaltres que heu comentat...ja sigui des dels companys del SOI, amb en Soiman al capdavant (que bo), a les persones amb part d'arrels copmartides per /kuberons/, a l'inestimable i fidel Azamin!!!! i als impresentables (pq no sou presentables, es aixi i s'ha d'admetre) del futbol i carnicers de primer orde, ja siguin jugadors o entrenadors, o fins i tot aificio...

Un saludu carinyos, doncs, des de Venezia...pff...

Fuetimate ha dit...

Si tens temps, per França no et pots perdre la ruta pels països càtars amb un previ d'història no et deixaran de sorprendre els castells com nius d'àguila. I fins i tot Bretanya o el nord.
De fet, París és preciós però li falla la gent, cosa que fa que molta gent cregui que tots els francesos son iguals de C------
Amb lo aprop de casa que està, quan vius llunys és quan més hi voldries viatjar jaja
Petons
Ares
Dani, espera'ns que quan vinguem per aquestes terres et busquem perque aquesta vegada tu siguis el guia protagonista de la història!
He de dit que amb lo de les braves, els "pa amb tomata i llonganissa", les Estrelles i els amics, sobretot els amics, estic totalment d'acord amb tu. És dur veure, el que per a mi, són els primers naixements de la colla des de l'altra punta del món. En fi, no es pot tenir tot
Molta sort en l'aventura
Petons
Ares
Fuet-i-Mate