Massatge al cervell

Elnostreprotagonista es va treure el cervell i el va deixar a sobre de la safata de la tovallola rosa. Havia demanat un "complet", que incloia, segons l'oferta de la setmana: memoria, emocions i raonament.

Aixi que mentre li massatjaven el cervell, Elnostreprotagonista reposava assegut en una cadira de la sala d'estar. Sense pensar ni jutjar; ni creure ni sentir. Varen ser els 49 euros amb 99 centims mes ben invertits de la seva vida. Pero com que res es etern, al cap de 45 minuts Elnostreprotagonista ja s'estava col.locant el cervell novament dins del cap. Va dir "gracies" al personal de l'establiment, i va dirigir-se cap a la porta.

Va sortir d'alla sense saber cap on havia d'anar perque resulta que, l'estudiant en practiques, li havia tocat la zona d'orientacio espacial de manera involuntaria. Pero a ell tan se li'n fotia. Estava content. Tenia pensaments de menta fresca.



Tortamonsan

El presidiari

Havia sigut presidiari. Si. Es va passar uns anys a la preso per un tema que ara no cal tocar, pero que podeu estar tranquils perque no tenia res a veure ni amb la sang ni amb la violencia, ni fisica, verbal, o monetaria. I perque de fet: `No vaig ser jo`.

La questio es que quan en va sortir, les coses, sorprenentment o no, li van comencar a anar teoricament be. Al cap de sis mesos ja havia conegut una mossa. I ambdos amb papallones a la panxa havien decidit casar-se. Pel civil i pel penal, de fet... tambe. I es que al cap de nou mesos les papallones d`ella, curiosament, van esdevenir bessonada. Pero be, no va suposar cap problema perque ell ja havia aconseguit una feina fixa a traves del sogre. La segona bessonada si que va ser mes sorpresa perque les papallones d`ella, i les d`ell, ja feia temps que havien capullat de nou.

Aixi, la casa, d`acord amb la societat en la que vivien, s`havia fet petita i calia ampliar-la. O canviar-la directament. Com tambe passava amb dues coses mes del seu dia a dia: la televisio, que anava en blanc i negre en dies alternatius; i el cotxe, que segons deien, no acabava de carburar prou be, sempre i quan se`l compares, pobret, amb els de gama alta. Tothom ho veia d`aquesta manera. Tothom menys l`expresidiari, que no hi veia tants inconvenients. Nomes ell creia, home de bona fe, que la casa potser si que haurien de viure-hi mes apretats, pero que coi, que hi podien viure; que la televisio si que no anava del tot fina i no era de plasma, pero que tan li feia perque pensava que sempre que hi hagues un Barca - Madrid podria identificar qui es qui i no nomes pel joc; i que el cotxe... no, no era de gama alta, amb aixo hi estava del tot d`acord... pero que tenia 4 rodes, i el carburador potser nomes feia fressa perque realment estava carburant coses que carburen els carburadors.

L`expresidiari no va aguantar massa dies i finalment va cedir. L`endema de l`enessima topada amb la de les expapallones, els veins, companys de feina, i amb nous amics agregats del facebook, va haver de fer el pas: i si, de bon mati, va anar a fer tractes amb un senyor banquer.

Assegut davant d`ell, li anava dient que `si` sense escoltar-lo. Tenia el cap en un altre lloc. Rumiava com fer-se funcionari de presons, per almenys, poder recordar la seva epoca de llibertat.

El Petit Llibre de les Impermanencies - L'home que no sabia dir mentides

L'home que no sabia dir mentides mai va existir. Si hagues sigut aixi, a la guarderia ja hagues sigut arraconat pels nens cruels i sobreprotegit per la senyoreta sobreproteccionista. A l'escola, a mes de no aprovar cap examen, hagues sigut nafrat en gran manera, sagnant ara pel nas, ara pels colzes. A la seva primera feina no hagues durat mes de 5 minuts. I la segona oportunitat no li hagues arribat mai. No com la vellesa, que li hagues acabat arribant d'hora perque no l'hauria enganyat amb pastilles, cremes o tractaments.

I quan la mort l'hagues vingut a buscar, se li disculparia per no haver vingut abans.

L'home que no sabia dir mentides, per sort, mai va existir.

ISTÒRIA DE UN ZUPERHEROI CUTIDIA (ascrita en primera perçona)

L'ABANS: Vatua noi el què m'han explicat avui a cau d'orella! Es veu que des d'un temps ençà, un superheroi, d'aquells que van amb malles, calçotets per fora, botes, per fora també, i un símbol clar i cridander al pit, pulula pels carrers de pobles i ciutats del nostre país. I es veu també que s'enfronta molt violentament a aquell qui gosi plantar-li cara...

EL DURANT: i mentre estic escrivint sobre reflexions vàries i parides múltiples, noto com es va obrint la finestra del balcó grinyolosament. Em giro i...efectivament: és ell. És ell! El grandíssim capsigrany esbudellador de l'ortografia pulcre i la morfosintaxi impecable! Perdona'm gentil lector. És hora de deixar el teclat, arronsar els dits per crear punys i enfrontar-me a l'infortuni: la incertesa del combat...

SPLASH!! PATOUM!! RRRACAFLAS!! FLAS!! FLAS!!

EL DESPUÉS: he astat derrutat. Yo tanbé he queigut. Ha guañat él. El grant zuperheroi de la zeta trancada al pit, que bolta cade día pal carré... : SUPER-POROMPOMPEU!

CONCLUSSIÓ: Vijila! Que no caigis tu tanbé!

Alber

PD: el titul se ma va acudir despúes tanbé. Claru.

FALIZ SAN CHOAN A TUTOM!!!

El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.



Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - On és Wally?

Enlloc. Quan en Pol va tancar el llibre després d'haver-lo trobat a totes i cada una de les pàgines, en Wally es va asseure en un raconet de la part interior de la contraportada. I va pensar. Però tampoc no massa estona. Ja feia dies que el seu cap donava més voltes que les que feia el seu cos per les múltiples pàgines. Es va treure la suada brusa de ratlles, el gorro, les sabates i els pantalons. Els mitjons, les ulleres i els calçotets evitaven el seu nu complet, però deixaven al descobert el seu cos tan poc treballat als gimnasos com als restaurants. Va sortir de casa d'en Pol i, sense caminar excessivament, de seguida va poder entrar a una d'aquelles botigues de roba que tan es poden trobar a Vic com a Sofia o Istambul. Quan en va sortir, anava com tu i com jo. Quina llàstima. Estava cansat de ser diferent. Tan en el vestit, com en el pensament.

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - El cuentu

Hi havia una vegada bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Ara comença la mentida.