El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.



Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...