Els meus ultims dies ladakhis - Ladakh en imatges maques

Benvinguts al Ladakh!

Abans pero, comencarem recitant els kangyur, brandant un dorje...

... i fent unes ofrenes als Deus Protectors...

... des de dins del temple estant... (Alerta! El barret de cowboy del monjo del costat no era pas gaire corrent).

FESTIVAL DE HEMIS

Foto - El Guru Padmasamvaba, altrament conegut com a Guru Rimpotxe, cobert sota un paraigues. Va ser un personatge clau per a l'establiment del budisme al Tibet. Es altament venerat. En alguna ordre budista al mateix nivell que Buda Shakyamuni, el Buda Historic. Els franctiradors fotografics atacaven pel flanc de l'esquerre.

L'ESPECTACLE SUBLIM

L'espectacle era sublim, excels. L'escenari era elpati d'una gompa historica enmig de grans muntanyes pelades. Els monjos emmascarats ballaven i escampaven el Dharma pels 4 costats. Saltirons i giragonces es combinaven ara amb silencis, ara amb estridencies de platarets, trompetes i tambors. Els franctiradors fotografics disparaven a discrecio. Que vol dir l'hostia-centes vegades per cada nanosegon. Pertot arreu, per tots els racons, totes les coses, tots els badalls. Tot. Ho fotografiaven tot excepte un cosa que ni el mes gran dels objectius ni el mes enlluernador dels flaixos podien captar: la seva propia miseria i falta de respecte.

Foto - L'instrumentam. Podeu veure un senyor vestit de verd i amb una matrelleta a la ma. No em va quedar clar quina part del Dharma vindria a representar.

Foto - Aborigens de la terra. Ells com a minim tenien mes idea de que anava tot plegat.

FESTIVAL DE LAMAYURU, petit, humil i fet amb foc de llenya

Foto - Mahakala, un dels Deus Protectors del Dharma mes mediatics, amb els seus col.legues. Les espases no son per tallar caps. Al contrari: son el simbol de tallar la ignorancia de socarrel.

Foto - El "poble" de Lamayuru. Petits i grans atenent a les dances, que com em va explicar l'Acitunita (gracies!), no deixen de ser representacions per explicar els ensenyaments de Buda d'una manera mes atractiva i pedagogica.

Foto - Varies coses a observar: els monjos dansaires al voltant del pati; els dels barrets vermells amb les famoses trompetes de so contundent al mig; els petits skinheads del Dharma a 2a graderia del gol Nord; i al gol sud, entrades mes barates, laics budistes veterans i novells. Ja esta. No cal observar res mes.

Foto - Nena no espantada segurament per la familiaritat i perque el Club Super 3 no pot fabricar nens docils al Ladakh (per be que en Tomatic sempre m'havia fet mes por que en Megazero...un tomaquet parlant...marededeusenyor... i despres hi ha qui diu que el budisme es misterios...).

Foto - I parlant d'en Tomatic...

IMATGES VERMUT

Foto - No hi ha paraules per descriure el llac Pangong Tso, encara que "l'hostia maco", tot i no ser gaire romantic podria comencar a ser valid.

Foto - "Polo", a mes de ser el nom d'un producte estiuenc es el d'aquest esport. A casa nostra hi solen jugar els del cocodril al pit. Al Ladakh no ho se, pero historicament, junt amb el tir amb arc, son els esports mes practicats. Malauradament o no, ultimament es veu que va perdent pistonada.

Foto - Comentari evident: finestres ladakhis.

Foto - Roda d'oracio que servia per difondre el Dharma, sumant punts per la teva propera reencarnacio, i alhora i no pas menys important, de parada d'autobus.

Foto - Pastora ladakhi de Lamayuru. No hi havia adhesius del burro ladakhi perque aqui l'animal mes galactic es el yak, tot i que no es pas que se'n vegin massa. {Que no es desprengui d'aquest apunt que els yaks serien del Madrid. Pobres... son humils i pacifics, i no s'ho mereixerien mai de la vida... els yaks clar...}

Foto - Stupes amb coloraines

Foto - Burro al pas de Changla I. Aquest amb parsimonia, neu i banderoles.

Foto - Burro al pas de Changla II. Aquest, amb la ma al cap despres d'impactar burrament amb el cartell enunciador; i aprofitant l'infortuni per cobrir-se la calvicie d'un sol que, a 5360 m, pica d'una manera forca important.

Foto - Xofer caixmira a dins del camio. Com podeu veure no portava ni el poster oficial d'una paia amb el mamellam enlaire, ni cap bandera de cap equip de futbol. Clar que potser hi portava tots el escuts dels clubs de criquet de la lliga professional de l'India i de l'estranger.

Foto - Si quan em mori m'haig de reencarnar amb una bustia, de ben segur que triaria el mateix lloc que aquesta: a Lamayuru. El lloc esta molt be, bona harmonia, i poca gent. O sigui, poca feina.

Foto - Leh a vista de pajaru.

Foto - Aixo ja haurieu de comencar a saber que son rodes d'oracio. A mes, de la mateixa manera tambe haurieu de saber que les fan girar en el sentit de les agulles del rellotge (sempre i quan us trobeu en l'hemisferi nord), i fins i tot, que cada cop que giren el mantres escrits escampen els bons auguris arreu del mon (a l'hemisferi sud tambe).

Foto - La Gompa de Thiksey. El vacum es present arreu.

Foto - Nen afable en primer pla. Va sortir amb una posicio una mica raper, ben cert.

Foto - No es el local de la Penya Blanc-i-Negre del Newcastle o del Borgonya. No, encara no. Es una casa tipica on hi viuen els monjos ladakhis que resideixen a la gompa.

Foto - Fixa't-hi be SuperLopez que les pastanagues son les bones! E lu atre que has de treure!

Foto - Versio San Fermines a Leh, just al carrer de davant de casa. I renglera de tifes al sol a sobre del mur.

Nga alta skyotle Ladakh...

JULE!

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (i III): el Meme i la Abi.

Foto - En Tashi Norbu! pencant en una claveguera d'un carrer del costat de casa.

En TASHI NORBU!: El meme, EL MEU AVI.

Rapat, amb arracada i sempre vestit amb la tunica oficial ladakhi, aquest era el meu avi. En Tashi Norbu! Els rumors deien que, el pare d'en Wangchuk (veure capitol anterior), tenia uns 82 anys. Trempat i cridant l'omnipresent "JULE!" a tort i a dret, es passava la vida pencant com si en tingues 18. O be, millor dit, com si en tingues 28, perque almenys els nanos de 18 anys de casa nostra no foten ni brot. Tan es aixi, que a les 6 del mati ja comencava feinejant. Tan amb els dzos (si barregem un yak amb una vaca i remenem fort, en principi, surt aquest fornit animal), com enfilat en una teulada sense pentinar el gat; tan pels camps de civada, com remenant ves a saber que del clavagueram de Leh...

Malgrat que no eren parents de sang amb la Zangmo, s'hi assemblava pel seu constant trafec amunt i avall, i per la seva bonhomia, tambe amunt i avall, i que tenia el seu punt algid tot sopant amb el turistam. No es tallava amb ningu. Aixi, mentre brandava la roda d'oracio de tot bon budista, seguint sempre la direccio de les agulles del rellotge, de tan en tan deixava anar algun comentari en ladakhi que m'hagues agradat poder entendre millor perque de cop es fotia a riure sol o amb la seva germana...Que be... Ja m'agradaria arribar als 52 en el seu estat fisic i actitud afable.


!--> aquest simbol preten demostrar la potencia i vitalitat d'aquest senyor, aixi com els crits que fotia en repetir el seu nom una i altra vegada perque entres, es quedes, i fos recordat pel cervell del turista de torn.


La NORDIN: La abi, LA MEVA IAIA

Foto - Aqui tenim la casa Tsavo, la de la meva familia de Leh. No tinc un primer pla de la Nordin perque no li agradaven les fotos i aixi ho demostrava fotent-se a cridar d'una manera forca important. Malgrat tot, en aquesta panoramica general de la casa la podeu veure mentre estava treballant i resant alhora.

Vestida de manera tan oficial com el seu germa, en Tashi Norbu!, pero mes arrugada que els papers del financament (aprovats o sense aprovar) tenim a la Nordin. La seva feina pero, a simple vista, era un xic diferent: es tractava de passar-se tot el dia fent anar la mala (rosari) boleta a boleta (n'hi ha 108) tot repetint cada cop el mediatic mantra budista"Om Mani Padme Hum" (= La joia es en el lotus). El seu lloc de treball era en dos ambients de la propia casa: o a la cuina, al mati i al vespre; i al porxo, la resta del dia. No sortia mai de casa. I amb el ritme tranquil que et deuen imposar uns 87 anys a les espatlles, feia el repos que segurament ja li tocava despres d'un vida de feina diaria i tradicional que ha tocat a tota dona ladakhi fins al present. De tan en tan pero, encara feia alguna feineta com desgranar una mena de mongetes o donar 4 herbes a un vedell que voltava pel pati exterior de casa. Per be que la seva principal activitat o millor dit "missio autoimposada per ella mateixa", compatible amb fer anar la mala, era la de vigilar des del porxo. Vigilar, ves a saber que, pero vigilar. I sobretot demanar al turista que marxava "City? Market?" aixi...tot seguit i amb un accent iaistic en anlges molt divertit. Jo mai estava segur de que li havia de respondre perque no veia cap diferencia real entre la ciutat i el mercat, per mi tot era el mateix, la veritat. Pero sempre procurava respondre-li alguna de les dues opcions... aviam si li agradava.

El que si que li agradaven segur eren els platanos, que a vegades, si hi pensava i em veia amb cor de barallar-me pel preu amb el fruiter caixmiria de torn, li portava. Com les xocolatines, a la Nordin li entusiasmaven sengles productes tous. I a la seva dentadura no existent encara mes.


Albert Tortamonla

Perque el meu avi no va anar a Cuba sino al Ladakh!


JULE TSAVO! NGA DAKSA SKYOTLE!

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (II): en Wangchuk, el meu Apale.

Foto - Gaudint d'un merescut descans entre galetes i te, en Wangchuk i la Zangmo, en una matinal a l'hort de casa... Les coliflors podien esperar una mica.

Si la Zangmo era molt bona dona, el seu mig albercoc (adaptant a la fruita nacional del Ladakah l'expressio popular que va adoptar com a nom l'horripilant programa del calvo Jesus Puente) era 3/4 del mateix. Bon home. Bon home que de tan en tan al vespre li agradava fotre algun traguinyoli o algun cigarret. Els beuratges variaven entre dos: o be chang (el que diuen que seria la cervesa tibetana o ladakhiana encara que no s'hi assembla una merda ni dues, ni seques ni sense assecar) o be algun rom mes classic de marca molt desconeguda. Sobretot es aquesta ultima pocio la que provoca efectes mes respectables a 3500 metres d'alcada. Aixo si, el ritual alcoholic es feia a cara descoberta. Per contra, el tabac, no gaudia de la mateixa reputacio. Aixi, d'amagat, en Wangchuk se'l solia fumar a la fosca de la terrasa bo i guarrejant la solidaritat sempre oferta per algun viatger fumador. El seu mig albercoc li tenia prohibit aquest bici. Si l'enxampava es podria encendre una mica de polemica entre ells, pero res, tot tan suau com el psturar pacific de d'una parella de yaks (el remugant nacional). Els somriures entre ells s'esdevenien sovint. I m'agradaria resaltar aquest comentari, encara que pugui sonar a papallones i globus de colors mentre la gent s'estima i l'arc iris brilli en un cel blau clar. Malgrat que vaig suspendre mates de COU, despres d'unes operacions varies de sumes i restes i arrels pubiques, calculo que deuen portar mes de 20 anys de casats. Fins i tot 25 diria, tenint en compte que la filla gran en te uns 23 o 24 i que probablemet no fou concebuda ni en pecat cristia ni en pecat budista. En fi collons! Que reien!

I tal i com deia indirectament en l'anterior capitol i si encara no ha quedat prou clar, ell, el meu Apale no era qui portava els pantalons. Ara, que tampoc anava a toc de pitu, no ens hem d'enganyar. Aixo quan parlem de les tasques de la llar, en les que col.laborava sovint: rentant plats, pelant cebes, barallant-se amb el sempre conflictiu calentador, o regant a l'hort a altes hores de la nit d'acord amb una distribucio incomprensiblament aleatoria de l'aigua de regadiu de Leh. Pero quan parlem de les tasques de fora la llar si que anava a toc de pitu. I molt. Moltissim! I pobre d'ell que no: treballava de taxista. I si en aquestes terres no tens la capacitat de fer anar el claxon unes 23577 vegades per segon, val mes que vagis a llom d'un yak.

Albert Tortamonla

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (I) : La Zangmo, la meva Amale.

Foto - La Zangmo en accio: preparant xapatis a la cuina de casa.

Qui portava els pantalons, qui tallava el bacalla, qui remenava les cireres, qui recollia la merda de vaca... aquesta era la Zangmo: la meva amale, la meva mare ladakhi. Encara que les arrugues n'hi posaven mes, ella afirmava tenir uns 40 anys. Amb una capacitat de treball bestial, era d'aquelles persones al.lergiques al descans, que nomes es permetia un cert grau de relaxament quan era tard, al vespre, tot sopant entre els pocs hostes o be amb la seva familia. La resta del dia, que per ella comencava ja pels volts de les 5 del mati, no parava de feinejar. Combinava les diferents tasques que calia fer d'acord amb la vida tradicional ladakhi: a l'hort... plantant, regant, traient males herbes, recollint verdures; pel cami... recollint les famoses merdes seques de vaca; a la cuina... fent tes de menta i ladakhis (com el tibeta amb sal i mantega) o cuinant el sopar a foc lent, amb llenya i la merda de la frase anterior; al pis de dalt... netejant habitacions, regant les plantes o empolainant la sala que fa funcions de minitemple budista com a tota casa vella ladakhi; al Main Bazaar, el carrer principal...venent naps o una mena d'espinacs per fer els classics momos... non-stop. De tan en tan algu li preguntava "No estas cansada Zangmo?". I ella es fotia a riure.

Com una mare, veritablement. Aixi la sento i aixi es comportava. Amb les 4 paraules basiques que sabia en angles, i que intentava allargar per a qualsevol situacio: quan marxava sempre demanant aviam on anaves o quan a la minima que podia ja et posava una mica mes de momos o d'arros al plat... i al cap d'una estona encara una mica mes... i a acabar-t'ho tot, evidentment!... passant olimpicament de la meva resposta de "tsapik" ("una mica" en ladakhi) a la seva pregunta clarament retorica per ella i totes les mares del "more? more?". Ella ja es la meva amale.

I com a tal, despres d'una estona de dir-le que l'endema, al cap de mes de 2 mesos, marxava de Leh amb en SuperLopez, ja ens va venir amb una bossa amb 4 xapatis i un pot de melmelada. Ja ens havia preperat el dinar de l'endema.

JULE ZANGMO!

Foto - La Zangmo en accio II: aquest cop, ben d'hora al demati, a punt per feinejar a l'hort.

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon vs. SuperLopes: Encontre pescallunatic a Leh

Foto - Tortamon i SuperLopes flanquejant la Zangmo, la nostra mare ladakhi. Per cert, el combat de les calvicies el guanyo jo: l'atac frontal es superior al lateral. Potser ja no som aquells nens del Rocaprevera?

Fa pels volts d'una setmana que comparteixo els meus dies ladakhis amb l'Albert Lopez, amb qui vaig compartir moltissims dies egebes, unes miques forca mes que els ladakhis, entaforats tan felicment com inconscient dins l'Escola Rocaprevera.

Amb ell i altres companys, vam intentar lluitar en contra de l'opressio que patiem per part dels professors. Molts de vosaltres ja ho sabeu, i sino ara es el moment de revelar-ho (il.lusos!): com de ultramimades tenien a les nenes. I puc dir noms de professors, cosa que no ho he pogut fer fins ara, ara que soc lluny. Els sabeu tan be com jo: en Dames i en Josep Maria. Quina pedagogia mes sexista! Marededeusenyor! Elcritalcel!

El fet principal on es reflectia era del tot evident: el misterios criteri amb el que s'adjudicava la pista a l'hora del pati. Els hi agradava tan realment l'esport del patinatge? O be era un simple boicot per evitar que els nens ens desenvolupessim en la practica de l'esport rei?

Amb aquesta emprenyamenta reeixida, amen d'altres coses, tambe es cert, un servidor i SuperLopes celebrem apats abundants, bo i mastegant velles batalletes. Per be que si us soc sincer sobre tot el tema anterior... a mi m'afectava molt, pero a l'afable SuperLopes se li enfotia bastant. Ell sempre preferia tirar pedres amb en Puigdecanet.

ENCONTRE PESCALLUNATIC A LEH

Ara anirem a cridar al cel,

que aqui es mes aprop.

I ho farem fort

i de nit...

que per alguna cosa som pescallunes.

I jo xutare la lluna

i ell li tirara pedres,
i la tocarem...

que per alguna cosa som pescallunes.

Els meus dies ladakhis - Tortamon a Leh: tradicio o dissolucio?

Foto - Arquer ladakhi apuntant be a la diana de la globalitzacio. En aquest cas era un CD.

Entaforada en una vall relativament verda i envoltada de paratges ferestecs, sense el relativament, hi trobem la capital del Ladakh: Leh. Que no us enganyi la paraula "capital" per pensar que es una ciutat bullent com d'altres de l'India. No, ans al contrari. Nomes a 10 minuts del centre neuralgic, que formen els carrers del Main Bazaar i l'Old Fort, et pots trobar persones plantant tomaquets o pastanagues, bo i aprofitant que ara es una bona temporada per al seu cultiu aqui dalt. I no ho planten fent trampa com fan en molts balcons de Barcelona rampinyant els avencos tecnologics de l'apassionant mon de l'horticultura. La terra es terra i l'aigua ve del riu.

Foto - Un tros de Leh.

Enlairada a uns 3500 m., te uns 30000 habitants repartits en dues comunitats: la budista i la musulmana. La primera, la majoritaria (70-80%), la formen els aborigens ladakhis conjuntament amb els nombrosos exiliats tibetans que ja fa anys que resdieixen aqui gracies a la inestimable col.laboracio del govern xines. De fet les condicions en les que viuen aqui son les mes similars a les que es trobarien al seu Tibet natal. Almenys pel que fa a la religio i condicions climatologiques: tota la terra ladakhi es de llegat budista impepinable des de segles i segles (sense amen), la llengua es diferent pero germana amb el tibeta, i les imponents muntanyes nevades i pelades podrien ser repliques de moltes zones del seu pais. La segona comunitat permanent la conformen els bons comerciants caixmirians que historicament, i de mica en mica, es van anar instal.lant a la zona. De mica en mica perque no fa 4 dies d'aixo, sino uns 4 segles.

Foto - Escenes del carrer principal de Leh: el Main Bazaar. A la foto de dalt, al fons, es pot veure el Palau de Leh, que governa la ciutat. La imatge esta cremada degut a la meva poca destresa fotografica. No preten ser una metafora sobre que caldria fer amb les reialeses... per be que...

La realcio entre ambdues no es de flors i violes. Viuen separadament i de tan en tan hi ha hagut periodes de crispacio respectable. L'ultim va ser fa uns 4 o 5 anys quan fins i tot es va haver de decretar un toc de queda a tota la ciutat. Alguns ladakhis veurien amb bons ulls tenir un major poder politic, que actualment es en mans del Govern de Jammu i Kashmir, com aixi s'anomena l'estat en el que esta inclos el Ladakh. Globalment dins aquest estat, la poblacio budista esta en molta inferioritat respecte a la musulmana. Pero que reclamin un major grau de poder politic no vol dir que vulguin deixar la mare India. Els propis ladakhis afirmen que treuen beneficis importants del govern central indi i aqui tot i que es del tot diferent a la resta d'estats, les vaques continuen pululant pel carrer lliurement i menjant papers i delicioses escombraries...

Aquesta quantitat i divisio de persones i animals varis val per tot l'any, excepte ara, la temporada d'estiu, on hi hem d'afegir comunitats lligades amb el turistam: el propi turistam, a vegades actuant amb el paper de persona pero sovint actuant amb el d'animal, i que podriem separar en 3 subgrups: turistam indi, turistam hebreu i turistam sobrant, entre els quals m'hi incloc, cloc, cloc; i els treballadors del botigam pel turistam (sobretot gent del Nepal i d'algun estat del sud del Ladakh).

Foto - A Leh el combat esta servit: pagesos i pageses llaurant amb l'ajuda dels dzos (animal sorgit del creuament d'una vaca amb un yak) enfront de la industria turistica (animal sorgit del creuament d'un lloc brutal amb l'exces de cales del turistam en general).

Es trist veure com es transforma Leh quan entra de ple en temporada alta. Per be que es evident que la gent del Ladakh en treu un benefici economic molt important, el turisme afecta negativament a l'estil de vida tradicional ladakhi que havia perdurat intocable fins als volts dels anys 70, quan es va obrir la veda pel turistam en algunes zones del territori. El Ladakh i la seva gent cada cop es va semblant mes a qualsevol altra lloc del mon. Hi ha algunes ong's, de locals i foranis, preocupades pel tipus de desenvolupament que s'esta duent a terme. Procuren posar al descobert una gran problematica derivada de la invasio que es produeix cada estiu, juntament amb el que es ven constantment en posters, revistes, televisions, internets i interbruts... : la infravaloritzacio dels valors de vida tradicionals per perseguir els "falsos avantatges" de la vida occidental, que fa que tinguem gustosos gelats a la nevera per compartir-los rapidament amb el fill o l'amic, no perque es fondran aviat sino perque es el nostre temps que es fon mes rapid que els collons de patapalos de taronja...

D'aquesta influencia se'n deriven diferents problematiques notables, una mica mes importants que tots els patapalos de taronja i de llimona junts... : l'abandonament de la vida rural, el pal de paller de la vida ladakhi, sobretot per buscar una especialitzacio en professions (botigues, agencies de viatge, restaurants,...); el no control de les creixents deixalles, cosa que no passava abans ja que es consumia el que es conreava i no productes plastificats importats d'altres zones; escassetat d'aigua (aqui hi juga un paper clau el tradicional lavabo ladakhi, equivalent a la nostra comuna, que esta perdent pes pel cagodrum occidental); l'educacio dels nens, que ara tots van a l'escola per aprendre a fer derivades sense saber si d'una tija de fulles petites se'n derivaran patates o pastanagues... Tambe es evident: esta molt be que els nens vagin a l'escola a aprendre "coses", pero potser caldria replantejar-se quines haurien de ser aquestes coses. I aixo val tan pel Ladakh com per Catalunya o Swazilandia... I de fet, quin dret tenim nosaltres, els occidentals, a dir que "no! no canvieu! que sou de putamare!"? Si fem l'exercici de mirar-nos a nosaltres mateixos veurem que, almenys jo, quan surto de festa no acostumo a posar-me la barretina, ni les noies aquella reixa alas cabells, i el que es mes greu: les nenes maques al demati ja no s'alcen per regar...c'est la globalitzacio... Ladakh: prepara't que ja ve!

INSULT A COLONITZADORS

Colonitzacio

Cul Nihilitzacio

A la merda del res!

Albert Tortamonla

PD: hosti, perdoneu pero m'ha acabat sortint un escrit llargarut...que no us sortin nafres a la vista, i menys al cor.

Foto - I amb unes dances tradicionals ladakhis acomiadarem aquest post.

Els meus dies ladakhis - Tortamon a una puja budista

Foto - Joves monjos budistes i trempats, enmig d'un dels carrers empinats de tot gompa.

Puntuals a 2/4 de 7 del mati, despres del toc de trompeta, els vells monjos del Gompa de Diskit van desfilant cap a una sala del complex monastic. Es la primera tasca que comporta la seva feina: celebrar una puja. Es un ritual religios que practiquen diariament, tal com les matines del Monestir de Poblet o els "Al.la akbar..." de qualsevol mesquita, amb els mullahs fent les seves genoflexions de cara a la Meca.

Foto - Com la majoria de gompas (monestirs budistes) el de Diskit esta situat al capdemunt d'una muntanya. Les cases blanques s'apleguen al voltant del temple. Es on hi viuen els vells monjos residents.

La sala, gran d'uns 20 x 10 m, es fosca. Segurament, si encenguessin les 6 o 8 bombetes de 40 watts i sense lampares, ens hi veuriem mes tots plegats. Pero tambe treuria romanticisme al moment i protagonisme al sol que es va despertant al ritme de les tranquiles pregaries. Aquestes son recitades "de carrerilla" per tots el monjos, un total de 8 en un primer moment, que ja son asseguts en les llargues rengleres d'estores vermelles. Seuen com no pot pas ser d'una altra manera: en la posicio de lotus, amb les cames creuades. Pero a dieferencia de quan es dediquen a meditar, mentre van cantant les escriptures sagrades, la majoria van fent uns moviments repetitus de balanceig. Alguns de dreta a esquerra; alguns de davant cap a endarrere, o fins i tot alguns, potser el d'esperit mes juvenil, de manera combinada. Jo, assegut tambe a sobre d'una d'aquestes llargues estores, la que queda a un canto i forca amagat, aposto pel moviment lateral. Cantades amb veus greus, trobo que son boniques. Malgrat que no en tinc ni la reputissima idea de que diuen. Quadren a la perfeccio amb la reposada i acollidora atmosfera de la sala. De tan en tan, tanco els ulls perque m'imbueixin les pregaries. De tan en tan els obro, i observo mes detingudament la sala:

8 columnes, guarnides atapaidament amb banderoles multicolors pels 4 costats, aguanten un sostre de color groc tranquil com el de les parets. D'aquestes ultimes, a mes d'una franja horitzontal que resegueix tota la sala formada per 3 colors budistes (taronja, blau i vermell), hi pengen un futime i mig de tangkhes (teles amb pictogrames que representen tan diferents bodisatves, persones que han assolit la il.luminacio, com varis aspectes de la vida de buda). Totes treballades finament, la veritat. Encara que es cert que algunes estan forca matxacades pel pas del temps temporal. I es que 600 anys d'existencia de la gompa de Diskit no son 4 dies... En fi, tornem a la sala: l'anterior descripcio val per 3 de les 4 parets. La 4a, o la 1a, es la del fons. Es on hi col.loquen les diferents estatues que veneren i fotografies varies, de persones venerades evidentment. No, a diferencia de moltes de les fotografies que porto veient des que vaig iniciar el viatge, no s'on ni en David Beckham, ni l'Enrique Iglesias. No es un comentari en va. Son persones que he vist repetidament penjades per aquests mons de Deus...Aqui, els venerats en fotografies son l'omnipresent Dalai Lama, i el cap del monestir quan era jove. I el venerat amb una estatua de 2 m. que presideix la sala es Maitreya, el Buda del Futur, el que ha de venir...

Foto - Maitreya, el Buda del Futur. Alerta! No es el de Diskit sino el de Thiksey, una altra gompa situada uns quilometres al sud de Leh.

Els que havien de venir encara, son 3 monjos que els deu haver enganxat el trompetam a mig posar-se les robes de color safra. Mentre els seus col.legues van recitant, ells entren, i sense cap mena d'estres, nomes faltaria, fan el ritual d'entrada. Aixi, fan entre 3 o 4 o 5 postracions de cara a Maitreya: mans juntes que, amb 3 temps, porten al cap, al front i al pit, per despres agenollarse i tocar amb el front a terra. Les reptides postracions que els skinheads del Dharma deuen haver fet en aquest punt, al llarg d'aquests 600 anys d'historia, han afectat al terra. Es d'una fusta del tot llisa, segurament doncs, degut al fregament. Despres de les postracions, cada un es dirigeix al seu lloc entre els seus companys i s'afageixen als cantics.

Es normalment un vell monjo qui comenca a recitar la pregaria que toca en aquell just moment i no un altre. La resta, de "carrerilla" de seguida s'hi apunten, demostrant que ells tambe se la saben. I aixi van fent amb veus greus fins que es poleixen tots els versos i despres d'una pausa, van per una altre. Malauradament no fan servir alguns instruments que tenen a ma, com la classica campeneta o un tambo de dimensions considerables. Els reserven per ocasions especials, com per exemple, els dies de lluna plena. Sense tanta espectacularitat doncs, s'entreguen al cant. Pero no ens hem d'enganyar tampoc. No son uns cantics immaculats. No. De tan en tan, a mig cantar, un es posa a estossegar sense miraments despres de fer uns xarrups al te tibeta (amb llet, sal i mantega) que reparteix el monjo mes jove sense parar d'anar amunt i avall per la sala, un altre aprofita per mocar-se, o fins i tot un altre a dir-li ves a saber que al qui te al costat, qui despres comenca a riure sense fer cas del vers sagrat que pulula per l'aire.

La puja, com cada dia s'allarga d'aquesta manera fins al voltant d'una hora o hora i mitja, en funcio dels xarrups, estossecs i escriptures que toca recitar. Al final, quan el monjo vell ja no engega als altres perque cantin, la puja es considera per acabada. Pero no s'aixeca ningu. Nomes aquell qui ha estat tota l'estona assegut en una posicio mes alcada, just al costat de la porta contundent d'entrada. Es el "manager", segons expliquen mes tard, que es un carrec que van rotant cada 2 anys. I ja veus si es el manager: amb una actitud del tot poc budista, es fot a desfilar pel mig de les rengleres on la resta encara seuen en posicio de lotus, amb un feix de bitllets a la ma! I parant-se a davant de cada un, els hi va donant uns quants cuartos, que es guarden en algun raconet interior de les robes de color safra. Despres si, cada un amb la paga del dia o de la setmana, s'aixequen i tranquilament com cantaven, van desfilant cap a fora. Al final de la sala, em veuen a mi, migemboirat pels cantics, per l'hora del dia, i per l'acte que acabo de veure que m'ha trencat una mica l'harmonia que m'havia anat envaint... Tanmateix, per finalitzar l'experiencia que hem compartit, ens intercanviem uns quants bons i sincers "jules"!

Foto - I un cop acabada la puja, un vell monjo encara te forca per fer giravoltar una roda d'oracio d'una contundencia tan respectable com la del paisatge de darrere...La Vall de Nubra...

Pel cami de tornada, baixant de la muntanya, em topo amb uns quants joves monjos que no deuen pas tenir mes de 10 anys. Volten aprofitant un descans en les seves classes. De ben segur que en algunes d'elles ja hauran comencat a memoritzar alguna de les cantarelles que acabo de sentir fa poc. I d'aqui poc temps seran ells, almenys els que persisteixin en la carrerea monastica, els qui canturregin i facin xarrups o estossecs sonors durant anys i anys...

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon bocabadant a la Vall de Nubra

Foto - A vista de pajaru, un dels extrems de la Vall de Nubra. A l'oasi verd que es veu hi ha Hunder, un dels dos pobles de la vall, seperat per una combinacio de paisatges del tot acollonant: desert, estepa i rierols fins arribar a Diskit, l'altre poble situat a uns 7 km a l'altre extrem.

Oberta al turistam pels vols dels anys 90, la Vall de Nubra es realment espectacular. La vaig viure amb intensitat durant els 4 dies d'estada. Si, va ser una estada curta. Pero a la practica no pot pas ser molt mes llarga: 7 dies com a maxim... per les sempre boniques i agradables questions burrucratiques, que ja no veig com a entrebancs sino just al contrari, ja que representen unes oportunitats excel.lents per practicar els pilars del budisme: la paciencia i la compassio. I en aquest cas, a mes de les burrucratiques, cal sumar-hi tambe les questions militars.

Per arribar a tal bell lloc, tambe cal superar un entrebanc forca important. Aquesta vegada, fisic. Ben fisic i ben present de manera imponent: el Kardung-Lha, el pas de muntanya mes elevat del mon. Es cert, i es que uns 5600 metres son del tot respectables. I mes si l'estat de la carretera es tan bo o tan lamentable com pot ser, ja que la major part de l'any esta ultracobert de neu, amb unes curves que retallen uns cingles que fa que quan passis per alla desitgessis convertir-te en una cabra molt montesa, o en un manso yak (el pacific remugant nacional d'aquestes alcades). Si es mante obert tal pas en tals condicions es degut, de nou, a la inestimable questio militar.


El que es coneix com la Vall de Nubra esta formada realment per 2 valls, entaforades entre muntanyes pelades mes altes que 900 santpaus posats l'un a sobre l'altre, formant aixi doncs, un conglomerat de pilars, o torres o catedrals de 900 pisos...estructures mai vist en cap trobada castellera (veurem aquesta temporada). L'extens folre el formen un poti poti paisatgistic, comformant, com se sol dir, un escenari "sense paraules". Tanmateix, jo li poso aquestes, bo i intentant definir-lo tan be com puc: un impressionant desert de dunes de sorra blanca-marronosa i amb algun camell voltaire; una petita i digne estepa al seu voltant, amb algunes vaques i burros voltaires; i fins i tot, un parell de zones verdes tipus oasi, amb arbres, flors, rierols i 4 cases a cada extrem de la vall. I per assegurar encara mes les estructures, les manilles en format d'arquitectura budista abundant per moltes pendents: stupes (estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats), pedres mani (pedres amb escriptures sagrades o fins i tot algun dibuix), lungtes (les banderoles amb pregaries), lhatos (monticle de pedres no massa contundent d'1 o 2 dos pams, que s'interpreten com a ofrenes als deus i esperits de les muntanyes) i algun gompa (monestir budista), el mes destacat dels quals es el de Diskit, al sud de la vall.

El partit de les religions, a dia d'avui te un guanyador clar: Futbol Club del Dharma - 80 vs l'Atletic Musulma - 20. Veurem que passa en les properes lligues. L'arbitratge, els Diaz Vega o per be que seria millor dir els Ramos Marcos, ja que aquest ultim portava bigoti, sembla que el portin a terme l'unica taca que hi trobo a tot el Ladakh, per si encara no ha quedat clar: la presencia militar. Es constant per moltissims racons del territori. Els malentesos historics amb el Pakistan, sobretot per les disputes sobre el Caixmir, i la proximitat tambe amb la frontera xinesa, fa que cada dos per tres et trobis amb campaments de muntanya, camions, i pantalons de camuflatge. Els militars, a mi, sempre em fan nosa.

Amb aquest folre visual i vital, que el distingeix de la resta del Ladakh, heu d'entendre que intentar definir la Vall de Nubra amb mots i fotografies em representa un atemptat als sentits. Us dic molt sincerament que caminar des de Hunder fins a Diskit (uns 7 km pel mig de la vall del riu Shyok) ha sigut una de les experiencies que he viscut de manera mes intensa des que vaig marxar de l'Osonastan del Nord...

Foto - Les lungta una mica com en Raimon: sempre de cara al vent pero sense dir "no".

Foto - Khates: teles de seda amb inscripcions sagrades que se solen oferir en senyal de respecte tan a persones com per fer ofrenes en algun petit temple entaforat per algun raco de la muntanya, com es el cas.

Foto - HOSTIA SANTA!

Foto - Pedres mani en primer terme, gairebe sempre amb la inscripcio del mantra "Om mani padme hum" (La joia es en el lotus). En segon terme i ultracastigada pel temps, una stupa. Son estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats, i que alhora i sense matar 2 pardals d'un tret perque per alguna cosa son budistes, simbolitzen tambe l'alliberament del cicle del sofriment vital.

Foto - Les manilles de les estructures: un futime i mig d'stupes per tot arreu (a sota, en aquest altre oasi verd {pq n'hi ha de marrons? pregunta que deixo a l'aire com les lungta. Val.} hi ha Diskit). Podeu jugar a buscar no en Wally sino a un monjo budista. Pero no hi ha premi. Es un joc altruista.

Foto - Vacum endrapant una mica, i passant olimpicament del paisatge. Com ha de ser. Aqui i ara.

Foto - Pedres, dunes i muntanyes i cel blau amb nuvols blancs. Boca oberta.

Foto - Entrant ruralment a Diskit despres de la travessa del desert

Foto - Carrer normal de Diskit, que tot i tenir 4 gats, vindria a ser la capital de la zona.

Foto - Carrer normal de Hunder. Amb stupa a la dreta, palla seca pel bestiar per l'hivern que vindra a dalt a l'esquerra, i monjo budista al mig com el dijous pero sense fer nosa. Ans el contrari.

Foto - I es que cardava una rasca de Buda...