Els meus dies ladakhis - Tortamon celebrant el Saga Dawa

Foto - Espectadors d'excepcio del Saga Dawa, en un lloc privilegiat. No crec que fos el primer que veien.

"BUM! BUM! BUM!". "Hostia ja passen per aqui!". La rua ha arribat mes d'hora del que ens pensavem i ens enganxa a tot el turistam de l'hostal en ple esmorzar. De seguida deixem els tes i els xapatis amb mermelada d'albarcoc, la fruita nacional en aquesta epoca, i sortim disparats al carrer per veure i viure la desfilada. Es el Festival del Saga Dawa, en el qual en totes les cultures de religio budista celebren tan el naixament com la il.luminacio de Siddharta Gautama, el Buda Historic. No. No es que s'ho curres tan per fer coincidir la data del seu naixament amb el dia que, assegut a Bodhgaya a sota del Bodhi Tree, l'arbre mediatic, va assolir la il.luminacio. Potser es per coherencia amb el rebuig de tot el que es material el que fa que facin un 2 x 1 en festivals...en la nostra terra dubto que passes el mateix i ajuntessim Nadal amb Setmana Santa i Tots Sants i Reis i reietons...

Foto - La banda musical encapcalant la rua del Festival del Saga Dawa fent soroll amb instruments de vent i de percussio i vestits com manen els canons de la moda ladakhi (tunica, cinturo, i kates al coll)

Instal.lat a la vora de la petita carretera, en una zona del tot rural nomes a 15 minuts del centre de Leh, comenco a bocabadar. La desfilada l'encapcalen el que suposo que son, i que despres em comfirmen, les autoritats locals, seguides per una banda musical de percussio i vent bucal (l'alcada d'aquesta terra, o almenys a aixo ho atribueixo jo, genera autentiques simfonies de vent no bucal que s'allarguen mes que un dia sense pa...fins i tot diria 2 o 3 dies la veritat...) En fi, no perdem el fil, que passaven els potolitics... S'acosten les eleccions i aixo tambe deu afectar a la seva nombrosa presencia. Tan dels potolitics com dels musics, i es que tot es questio de saber tocar la solfa, per aixo deuen anar junts. Els de la solfa del vers van ben guarnits amb la vestimenta oficial: una tunica que ha de ser ben calenta, de colors foscos generalment, amb un cinturo, de color mes alegre normalment, per atrapar mes la panxa que la propia tunica.

Foto - Senyor ladakhi amb la mirada concentrada amb el barret dels alerons espectaculars (aquest, tanmateix, encara bastant modest la veritat).

Seguidament a aquest primer, van desfilant un raguitzell de grups tambe en format de comparsa de carnaval (o carrossa B segons els ultims criteris del Carnavall de Terra Endins): un grup de senyors i senyores de Leh, ben guarnits per l'ocasio, amb els tradicionals barrets nacionals ladakhis caracteritzats per uns alerons espectaculars. Sort que anaven caminant tranquil.lament. Amb un xic mes de velocitat l'enlairament de la persona portadora del barret seria dificlment imparable. Pero sobretot son elles, les senyores, les que ressalten mes degut a la pompositat de la vestimenta formada per les coloraines dels penjolls i arracades, tuniques llampans, un incomprensible pero del tot real gerro ple de flors, per acabar de rematar-ho tot amb una capa dissenyada barrocosament a mes no poder, amb la qual, ara si, el vol seria del tot inevitable.

Foto - Per davant: senyora ladakhi simpatica i guarnida com Buda no mana, pero be...

Foto - I pel darrere. Alerons al barret i capa barroca a l'esquena...tot sigui perque el Dharma, els ensenyaments de Buda, s'alcin i arribin mes enlla de les muntanyes!

A aquest grup, el segueix el del clero: els monjos budistes. No pas menys espectaular que l'anterior. A mes de les classiques tuniques de color safra, els skinheads del Dharma porten per l'ocasio, ells tambe, uns gens menyspreables barrets que la Martirio o la Infanta Elena o altra gent de la farandula dubtarien de posar-se. Sota els efectes de tan barretam, seguidament veig passar la comparsa dels fidels feligresos budistes, brandant a tothora la roda de les oracions en una ma, i els allargats sutres o textos sagrats budises en l'altra, mentre van recitant els mantres oportuns. Tot escenificat amb l'objectiu de sempre: enviar bons auguris per a tots els essers vius alla on es trobin.

Foto - Els skinheads del Dharma cobrint la seva pacifica radicalitat. Els barrets, que els podria haver fet servir l'Spielberg a "Encuentros en la 3a fase" com a nau, fan evident que la mediatica pamela de la Infanta Elena va ser fruit de la nanotecnologia.

Foto - Els fervents feligresos budistes I amb els textos sagrats carregats a l'espatlla i els rosaris de 108 boletes, d'acord amb els 108 volums dels Kagyur (per aquells despistats que no vareu seguir la primera edicio de Els meus dies ladakhis...casumdena!...)

Foto - Els fervents feligresos budistes II, aquest, a mes a mes, amb la roda d'oracio sempre fent giravoltar les pregaries que contenten en el sentit de les agulles del rellotge bo i desitjant escampar els bons auguris arreu

Per tancar la desfilada passen els mes petits: un futime i mig de nens i nenes de les escoles de Leh i del voltant, que sembla que no s'acabi mai, aixi com algun grup de petits monjos tambe vestits de color safra i que han deixat els seus estudis i monestirs per un dia.

Ja avanco pero que moltes de les comparses quedarien destacades en les ultimes posicions del Carnaval, per be que alguna tenia el seu merit com ara una escenificacio teatralitzada de Buda, impassible davant les amenaces i les tribulacions del seu particular Moriarty o Joker o el Madrid o la veritat per a la majoria de les persones: "l'enemic" Angulimala. Enemic entre cometes perque no crec que Buda li consideres d'acord amb la practica de la compassio i amor sense limits per a tots els essers vius. I be, de fet, que les comparses quedessin avall en una hipotetica classificacio no els importaria gens. No es la seva intencio destacar en pompositat. En general es limiten a anar seguint el recorregut d'uns 5 o 6 kilometres al voltant de Leh, d'acord amb el sentit de les agulles del rellotge (caracteristica comuna a tots els rituals budistes tan per fer la volta als seus diferents temples o stupes o muntanyes sagrades). I amb la curosa coreografia que es l'art de caminar, van recitant en veu alta un mantra del qual nomes entenc la paraula rimpoxe, que es refereix a una lama que s'ha reconegut com a reencarnacio d'un lama d'una vida anterior.

Foto - Una de les comparses mes espectaculars representant l'encontre entre Buda i Angulimala. Aquest ultim, no era massa bon nanu que diguem: tenia l'objectiu de matar 1000 persones per tallar-los-hi el dit index de la ma dreta per una questio que ara no explicarem...en portava 999 i quan estava a punt de matar a la seva propia mare, es va topar amb Buda. I si, va acabar convertint-se al budisme. (podeu veure el collaret de dits indexa que porta al voltant del coll i del cos)

Foto - Un jove recollint una dosi de te, en principi legal, en una de les zones d'habituallament

Foto - A mig recorregut es celebren unes dances pausades i boniques

Un cop tots desfilats davant meu, decideixo incorporar-me a la rua des de dins. Porto pocs dies al Ladakh pero el famos mal d'alcada em respecta, segurament perque jo l'he respectat primer a base de sobredosis de repos i de tes, que m'han provocat un temps de possessio del lavabo molt superior al temps de possessio de la pilota del Barca d'en Guardiola davant de qualsevol rival. Aixi m'hi atraveixo i decideixo caminar entremig de les diferents comparses gaudint de l'harmonia de la rua. I de tan en tan, com ells, tambe em paro en alguna de les zones d'habituallament que hi ha al llarg de recorregut per fer fer un te o endrapar alguna pasta. Al cap de 3 o 4 hores d'un pas tranquil i lleuger i un parell de parades per fer 4 dances tradicionals, en una escola i al camp de polo (el local social a l'aire lliure de Leh) el festival s'acaba on s'havia originat: al temple budista del centre de la petita ciutat. Es el festival del Saga Dawa. LEH VISCUT! (una broma de nivell per acabar sempre es bo) (perdo...sempre es bo?)

Foto - Paisatge brutal i ferestec del voltant de Leh per on transcorre la rua del Saga Dawa

Albert Tortamonla

(Cronica escrita des de Leh, on hi estic escandalosament be. El meu dia a dia transcorre com la rua. Molt tranquilament, encara que sense tantes coloraines, intentant fer vida ladakhiana... ara plantant cols a l'hort o ara tallant verdures pel sopar...tot gracies a la Zangmo, en Wangchuk, el meme Tashi i la abi Nordin... la familia amb la que he tingut la immensa sort d'espetegar... torno a ser del tot afortunat...que be...)

JULE!