Els meus dıes turcs - Tortamon a Trabzon

Foto - Senyors de Trabzon complint tranquil.lament el ritual del te asseguts en cadiretes de guarderia a prop del Bazaar central

Amb el motiu de poder obtenir el visat per l'Iran, m'he passat gairebe una setmana aTrabzon, ciutat ja sorollosa com totes les que han de venir a partir d'ara. Diferenciaria pero dos tipus de xivarri. Per una banda la simfonia general, que es engendrada a la part moderna de la ciutat, pel toc de claxon constant que fan servir els conductors de les hostiacentes dolmus (furgonetes) per atraure a tot vianant, que ells veuen, repeteixo, a tots, com a clients potencials dels seus serveis. Si fa no massa dies proposava un partit entre les furgos de La Paz i els microbusos de Sofia, parem l'humil carro perque ja podriem muntar directament un triangular. Hostiacentes ara cap aqui, hostiacentes ara cap alla.

Foto - Des del balco de l'habitacio penjaven banderoles del Trabzonspor (l'equip de la ciutat) per animar a les dolmus a seguir pitant sense parar a tot vianant

L'altra simfonia es sens dubte molt mes agradable: la dels crits i remor constant de les converses que es poden sentir al bullicios bazaar i al mercat. Es de les parts mes encantadores de Trabzon, pel meu gust. I de fet, crec que es el lloc on es comença a marcar mes la diferencia respecte als tipus de paisos com dels que vinc i que hi solem viure. La vida al carrer no arriba ni de tros a l'espectacle de Circ du Soleil improvisat i gens postis que constantment et pots trobar per l'India, pero ja em comença a mereixer un bon respecte, la veritat.

Foto - De carrers del Bazaar com aquest en sortien les boniques melodies trabzonianes

Els meus dies trabzonians doncs, han estat girant en aquests dos entorns basicament. I tambe intentant fer vida de barri malgrat ser un turista evident. Pero que ara mateix sigui epoca baixa pel turistam general crec que m'afavoreix en caure mes simpatic a la gent. Aviam, no, la gent no es descollona de "lo" contenta que esta en veurem, pero si que l'ambient esta menys carregat que pot estar-ho en ple mes d'agost. Aixi, quan em semblava oportu, anava a saludar i a fer un te amb en Hassan, el sabater a qui li vaıg comprar unes sabates de color vermell xıllon; o a passar el rato menjant o badant, i fent tes tambe clar, al restaurant de sota de l'hotel cutre que m'estava on hi treballaven els simpatics Alper i Erol. He preferit poder arribar a tenır alguna rutina d'aquest tipus abans de no anar a explorar una ciutat molt interessant com ha de ser Dyarbakir, la capital del kurdistan turc. Em sap greu en part, pero volia viure uns dies sense fer massa quilometres, i ho he aconseguıt. Tan es aixi que Trabzon m'ha acabat agradant força, malgrat la meva al.lergia a les ciutats.

Foto - L'Alper i l'Erol, els cambrers del poc saturat restaurant que n'era client diari degut a la bona harmonia que hi havia.

Tambe deu haver-hi afectat positivament que els tramits per obtenir el visat per l'Iran van acabar sent molt mes senzills del que em pensava. Els Viatgers Motxilerus (una parella d'Osona que tambe esta voltant per aquests mons de Deus i que recomano que llegiu els seus molt bons escrits; podeu trobar el seu blog per algun lloc de la columna de la dreta; actualment son a Laos, per mes informacio) ho van tenir força mes complicat amb dies d'espera i haver d'anar canviant de ciutat (per aixo: gracies per l'assessorament motxilerus!). Jo, sortosament, potser per allo de la temporada baixa o potser perque als del consulat els hi ha entrat be el nou any irania, o potser fins i tot perque son bona gent i punt, vaig anar al consulat un dilluns al mati, i despres de fer 3 anades i 3 vingudes per coses varies al centre amb les famoses dolmus, a la tarda ja tenia el visat estampat en una fulla del passaporc (amb c, encara que realment em vaig sentır molt ben tractat pels funcionaris iranoiranians).

Albert Tortamon

(Cronica escrıta des de Dogubayazıt, mes o menys si confieu en mi s'escrıu aixi. Sobretot si hi confieu cegament. Aquest es un poble turc o kurd a 35 km de la frontera amb l'Iran. Si tot va be hi entrare dema. I si encara va mes be i tot podre estar a casa de la familia de l'Hamed, a Tabriz. Ja hi podria haver anat avui, pero prefereixo estar un dia mes per aqui per tal que el pas del temps ajudi al meu bigoti a no ser tan trist i lamentable com realment es. Esluquehia... A mes tambe puc acabar de veure les meves ultimes pelis turques on censuren les cıgarretes tapant- les amb un cercle borros tan patetıc que encara fan venir mes ganes de fumar... es l'ucrania...)

Foto - El bonic passeig de Dogubayazit amb unes altres banderoles: les gorgues del poble kurd.

NARINANT NARINANT CAP A L'IRAN CAP A L'IRAN DELIRANT DELIRANT!!!