El Correo Torteño - Edisión Espesial desde Amaicha, Argentina

Foto- Cardones, els cactus del far west, en aquest cas al far north d'Argentina. Se n'aprofita la fusta, un cop s'ha assecat de manera natural, per fer-ne mobiliari casolà. Paisatge d'uns quilòmetres al nord d'Amaicha, per això està núvol. (Foto cedida, Col·lecció Nacho-Nídia)

I vaig creuar cap a Xile, al centre, més o menys del llargarut pais. Això si, un cop més, vaig escollir viatjar amb la sempre efectiva empresa de busos Andesmar. Efectiva perquè sempre és efectiu que s'espatllarà el colectivo a mig fer (veure el mail anterior quan després que em toqués el bingo del bus i em donessin l'ampolla, ens la varem fotre enmig de la patagonia tot esperant el mecànic de Comodoro Rivadavia, nom que no cal que us recordi quant, de quantitat, excel·leix, peruqè només llegir-lo o pronunciar-lo ja és evident). Aquesta vegada el bus va decidir qudar-se sense bateria just a la frontera argentinoxilena, concretament al Paso de Los Pajaritos. Amb la mala llet que hi havia entre tots els passatgers no em vaig atrevir a proposar el famós i divertit ball patètic que porta el nom del porc, ai!, del lloc. Crec que vaig actuar bé. Mentrestant em dedicava a buscar pinotxets. No és conya. Aquesta va ser una activitat que vaig procurar fer durant tota la meva estada, de més o menys una setmana, a Xile. Aquesta era una activitat, que encara que us pugui sonar estrany, em mantenia despert. Suposo que és una activitat del tot injusta per tots els xilens, o si més no per la meitat. Seria com si vingués un paio de Santiago de Xile a Barcelona a buscar francos. Reconec la injústicia de tal activitat però aquest és un mail sincer (o bastant). I us sóc sincer si us dic que la veritat és que en vaig trobar uns quants de pinoxets. Quins sustus.

Bé, amb un parell d'hores de retard, ja en nit xilena, vaig arribar a terra xilena de la ciutat de Valdivia. Amb una hora de diferència horària respecte els seus veïns argentins, potser per allò de voler ser diferents, i que pertan feia que encara fos més tard del què em pensava, i amb un temps asquerós...ja em servia com a senyal que Xile, en general, no m'encantaria. I així va ser. De fet, només vaig estar a tres llocs: a la petita ciutat de Valdivia, al poblet ultraturístic de Pucón, i a la bonica ciutat de Valparaiso. Aquest últim lloc sí que em va convèncer, malgrat alguna petita mal experiència que algu potser ja sap si ha consultat la web dels aventurers santperencs, el Sr. Madsen i Mr. Garmendia, que havia deixat a Bariloche, en terres d'Argentina. Així ràpidament (ho intentaré) us dire que en general de Valdivia el què més em va destacar van ser uns lleons marins que, des d'una mena de compartiments que hi havia al costat del riu on vivien i roncaven, endrapaven tot peix, peixot o visceres de peix, que els del les parades del passeig del damunt els hi tiraven. I això era el gran reclam turístic de la ciutat, per mi. I era gran, perquè realment a mi almenys va ser el què em va fer més gràcia, ves per on, i perquè aquests animals eren grans de per si. Potser 3 vegades una foca, amb uns moviments laterals que feien que semblava que se n'encardessin de tots els turístes que els miraven. Segur que ells deurien pensar "mira aquests com van posant una cameta a davant de l'altra i van marxant...quan jo amb un culatassu a l'aigua ja arribo a l'altra banda". Aquí, jo ja no sabria què els hi podria dir per guanyar-los en la retòrica perquè m'haurien guanyat. Potser els hi podria dir que almenys nosaltres els humans no bramulem com ho fan ells, cridant com beneits perduts. Però a aquest argument ja no caldria que esperés una resposta del lleó marí. És evident que bramulem molt més que ells i no per demanar un tros de viscera de peix. Solen ser per coses pitjors (<--aquest ha sigut el contingut polític del missatge tenint en compte que el diumenge heu d'anar a votar, com espero que feu tots i totes d'acord amb el dret democràtic que tenim (ara em rasco l'orella) i aquest gest encara té més contingut polític que el d'abans). Po ja callo que estàvem parlant del lleons marins, o no. Be, nose ben bé perquè però parlant de lleons marins he acabat parlant dels polítics...deu haver sigut una confusió. Potser va ser llavors rumiant confús davant d'aquests animals que, després, tot tirant vaig anar a petar a davant d'una casa de barrets. I no em fa vergonya dir que no només m'hi vaig parar al davant observant-lo amb deteniment, sinó que, amb el cap ben alt, hi vaig entrar. I després de molts dubtes i proves en vaig adquirir una, de gorra. És de bellut, de color verd, i em va costar 10900 pesos xilens. I és d'avi. Po a mi m'agrada molt. I de fet, més que per ara, la vaig comprar ja pensant en una inversió de futur ja que fa temps que em va amenaçant una calvície d'aquelles que comencen per davant. Sí. I la gorra crec que em pot fer un bon servei d'aixopluc. I amb una gorra vaig anar cap a Pucón. I com a detall curiós, al bus, que aquest cop no es va espatllar, van passar la pinícula (hola Fes) que segurament no hagués dit mai que passessin en un bus xilè: Diarios de una motocicleta. Com pot ser? Això de la rivalitat veïnal ja no és el què era! En fi, que vaig arribar, a les fosques també, a Pucón. A aquest lloc, que jo inicialment no tenia la intenció d'anar, haig de reconèixer que hi vaig anar a petar influit pels comentaris de tota la gent que hi havia anat per visitar el volcà Villarrica, encara actiu i que es pot, teòricament, visitar fent una caminada fins al cap de munt. I una merda. Mireu que al final, un cop allà i tot, em feia gràcia i hagués pagat la cara excursió (lloguer de crampons i material variat per arribar fins al cap damunt del volcà nevat). Po com va passar amb el Fitz Roy, muntanya emblemàtica de El Chaltén, al sud de l'Argentina, el temps em va dir que, com els xiclets d'abans: "sigue buscando". No sé si s'ha traduït aquesta expressió en els xiclets actuals comprats a Catalunya, veus?...no allargaré el tema, que és un mail breu. Po quina temptació...i és que... com es traduiria?, clar, segons els paràmetres dels traductors oficials de casa nostra, els de tevetrès esclar, podrien sortir frases realment espectaculars. No crec que es quedessin amb un simple "segueix buscant". Jo apostaria que ells apostarien per frases com "continua la teva recerca". Clar que segurament seria molt espiritual, potser en excés, i s'avindria poc amb el premi final que es buscaria, ja que no sol ser la il·lumincació sinó, o bé un altre xiclet o bé un cotxe petit de plàstic. O potser es traduiria per una frase més agressiva com ara "segueix insistint...galifardeu!". Potser sí. No ho sé. És un tema que no només em preocupa sinó que deixo a l'aire. Com que les paraules se les emporta el vent... Amb aquest temps poc convenient per veure volcans, al cap de 2 dies ja vaig marxar de Pucón. El destí seria Valparaiso, després de fer un transbordu, a Santiac de Xil·le, la capital lletja, segons es veu. I tot i que no vaig viatjar amb la meva amiga Andesmar, el colectivo també es va avariar. Olé. Aquest cop per un espai de més o menys una hora justa. Almenys però, vàrem arribar a lloc i no va caldre que fessin servir el llistat de dades d'emergència, en cas d'accident, que l'hostès del bus s'havia encarregat d'omplir per tots i cada un dels passatgers. Quan va arribar a mi, curiosament, després de demanar-me el nom i cognom i que jo el contestés, en castellà, i que ell no m'entengués, i que jo li tornés a repetir el cognom dues vegades, i continués sense entendre'm, em va dir "Do you speak english?". Jo no només li vaig dir que "yes" sinó que li vaig deletrejar el meu cognom amablement "/ti ou ar ti/". I així ho va entendre i va poder anotar "Tort" al full d'emergències. Si que parlo malament el castellà, i mes tenint en compte que no va ser l'unica situacio que em vaig haver de passar a la llengua de Xecspir (no se si s'escriu aixi). Deixats enrere els entrebancs mecànics i lingüístics vaig arribar a Valparaiso, una ciutat no massa gran situada al davant de l'Oceà Pacífic, amb un important port ple de grues contundents, i envoltada per un futimé de turons plens de cases on la gent hi accedia o a peu o mitjançant ascensors amb un format de cremallera de Núria. Tot rústic. Em va recordar una mica Girona, pel tipus de ciutat, no pels calls ni carrerons, i de fet, nosé perquè m'hi va fer recordar. En fi. I en tinc molt bon record de Valparaiso, malgrat que és on he tingut l'experiència més traumàtica que he patit des que vaig començar aquest viatge, i no faig broma perquè vaig patir. I és que: em va mossegar un gos. Cabrón. Va ser un matí, quan justament després de desvirgar-me en provar els ascensors rústics de la ciutat i començar una volta per les cases i carrers de sorra dels turons, en una curva estreta em vaig trobar a dos gosso petaners i un gat no siamès. El gat estava a la seva bola. Perfecte. En canvi els dos gossos van ser molt cabrons: el primer petaner quan em va veure va començar a lladrar com un gos, com el què era. En canvi, l'altre, no feia res, semblava trist i ensopit i de fet, si hagués sigut el meu gos fins aquell moment, segurament li hagués posat "Ensopit". I el cridaria "Pst...ei...Ensopit! vine! Vine Ensopit! oh que macu que ets". O alguna cosa per l'estil. En canvi, quan vaig passar pel seu costat, mentre jo vigilava més el cabrón que cridava, l'Ensopit es va convertir en el "Putu Traidor Cabron i so Desgraciat!" . I em va mossegar per l'esquena, concretament al bessó de la cama dreta. Desgraciat!!!! No us penseu, que la veritat és que em sap greu insultar-lo, perquè, d'acord amb les teories budistes dels renaixaments, l'ésser que és ara l'Ensopit podria arribar a ser, per exemple, el meu fill en una altra futura reencarnació. Ho crec de veritat, i per això em sap greu insultar-lo. A més, gràcies a ell vaig conèixer el sistema sanitari d'urgències dels hospitals de Xile. I funciona amb les mateixes esperes llargues i massificacions del sistema català. De fet no sabia si anar-hi, perquè malgrat el drama de la situació viscuda amb l'Ensopit, només tenia dues marques petites amb una mica de sang, dels seus dos ullals. Però, com que no tenia la vacuna de la ràbia i segons la font de tota veritat que és avui Internet, el Déu del coneixement i la informació, només tenia 2 dies per posar-me-la o entre 2 i 20 dies podria esdevenir gos paulatinament fins arribar a morir. I a mi, això de ser gos, una mica, ja m'està bé, i no us enganyo si us dic que procuro mantenir-ho i no perdre la part de gos que hi ha en mi; però això de morir-se, ara mateix encara no em ve de gust. No sé perquè, de veritat, no ho sé, però encara no. (i us comunico que just avui, que escric aquest mail, fan 20 dies de l'incident caní). Ho lamento pels que desitjaveu veurem en format de gos i així poder treure'm a passejar. Però vaig patir uns dies malgrat que els doctors em van dir que tranquil, que no era prou caixalada per la rabia. Em vaig posar content i fins i tot els hi vaig dir què costava la seva atenció. Després d'encardar-se'n del "gringo"(=yanqui), com em deien, em van dir que "dos cocacolas para los doctores". No els hi vaig portar, encara que potser ho hauria d'haver fet.

Foto - Els ascensors format cremallera de Núria, en aquest cas pintats de gelat de dos colors, ara pugen ara baixen, pels verticals turons que formen Valparaiso. Al fons, les megagrues del megaport per fer meganegocis i megatrafics aprofitant el megamar que suposa ésser el Pacífic. Des d'aquest punt panoràmic és bastant difícil veure el gos malparit que em va mossegar perquè era just a l'altra cantó de la badia.
(Foto cedida, Col·lecció Madsen-Garmendia)

I així, ja més tranquil vaig anar gaudint de Valparaiso, malgrat el trist i lamentable record. L'endemà mateix, en divendres, vaig assistir a un concert de Pink Floyd. Bé, per uns que feien plagis sense vergonya. I bé que ho feien. Llàstima que a la butaca del meu costat, en un teatre com el Cirvianum de Torelló d'abans, em va tocar un fan del grup que a més de fer-s'ho creure a ell mateix, ho volia demostrar a totes les 25 persones del voltant i així no parava de cantar totes les lletres de totes les cançons, i solos de guitarra i tot. No sé si l'hi havíem d'abonar una part de l'entrada a ell... No em va quedar clar. Potser anaven a mitges amb el grup. Sí, segur que deuria ser això.

Va ser una bona despedida de Xile, perquè l'endemà, de nou cap a casa: cap a l'Argentina. I la veritat és que així ho sentia. És increïble però cert. I l'experiència de creuar la frontera de Xil.le-Argentoina pel pas que hi ha entre Santiac i Mendoça, on anava, va ser brutal. El paisatge andí que varem atravessar era impressionant, digne de poesies i de la música de The Doors. Impressionant. Un cop a les oficines frontereres això si, ja no hi havia tan romanticisme, i després de baixar del bus, que no es va espatllar, per anar al labavo, vaig reconèixer el meu bus gràcies a la ja mitiquissima cançó "El Bonbón Asesino" de Los Palmeras (gracies als santperencs sobretot s'está fent famosa, mentre els argentins flipen). No té perdua! Us recomano que visiteu la seva web de l'Andreas Madsen i en Garmendia (www.elgranviatge.com) on hi trobareu un videoclip amb la cançó.

I justament amb ells dos ens varem retrobar de nou a Mendoza, després que els anés a rebre a l'estació, amb la mateixa il.lusió, o més, de quan anava a rebre els reis de l'Orient. Jo ja feia uns 3 o 4 dies que havia arribat a Mendoza, la terra del vins per excel.lencia d'Argentina, com així ho confirmen el futimé de camps de vinyes i bodegues que envolten la ciutat. Paisatge bonic. Els meus primers dies a Mendoza pero no els vaig compartir ni amb vins, ni amb santperencs, sinó amb un noia de Cuenca. Es deia, i es diu, Idoya i portava, i porta, uns 4 mesos viatjant des de Bolívia. Baixava del nord de l'Argentina després d'estar en diferents poblets molt tranquils, dels que ara jo n'estic gaudint, després que ella em fes un Idoya Planet, que segueixo fidelment. Era una bodisathva, encara que no ho sabia, i per tan, li vaig recomenar Els Pótols Místics (llibre que espero que a hores d'ara tots haureu llegit, pel vostre bé, com ella). El mateix dia que ens despedíem amb la Idoya, arribaven els superherois santperencs, un amb barba. Ho dic perqué temo que ara ja se l'ha afaitat, cosa que a vosaltres us afecta poc, peró no així a les argentines, que ara potser es fixaran més amb l'altre, després que s'hagi fet un look argentí en una barberia argentina. En fi. Me'n vaig del tema amb facilitat. Perdoneu-me. Resumidament: després de copmartir dos dies mendocins amb ells dos, allargant la meva previsió, ja vaig començar a cardar el camp cap el nord de l'Argentina. Aquí començava la meva ruta de poblets. Que continua. I que crec, sincerament, que és el millor que he fet fins ara. Perqué a més a més de veure, coses, les he intentat viure. "Veure coses" cada cop, com més va, tan me carda, parlant clar. M'agrada més viure-les. I pensareu: "oh! que bé que li queda dir aixó". Pero es que es la veritat. I si ja tenia un ritme de viatjar tot tranquil, ara, s'ha accentuat. Tan que inicialment pensava de poder arribar a Bolívia, relativament rápid, per després poder creuar a Perú i tornar a atrevessar Bolívia per passar cap a Brasil tot fent volta per Sao Paulo i Uruguay per tornar a arribar per agafar el vol a Buenos Aires i quedar-me'n sense...d'aire. O sigui que davant de tot, tranquilitat (els bons aliments, a l'Argentina, encara que vagis amb presses, ja hi són).

Us deia que vaig començar la ruta de poblets. El primer va ser San Agustín del Valle Fértil, un poble força petit, on la gent es saludava pel carrer, no només sense haver-lo atravessat sense mirar als costats, d'on et podia sortir algun cavall pululant lliurement, sinó que tampoc havien mirat al cel, on passaven estols de lloros que es cagaven. Bonic. A vora del poble hi havia 2 parcs naturals bastant espectaculars, i era per aixó que la gent el visitava. Un, el Valle de la Luna, es deia així perqué tenia similitud a un paisatge lunar, encara que jo diria que a la Lluna no hi han habitat mai dinosaures, com el poc trempat guia ens intentava colar de manera constant. L'altre, el Talampaya, el vaig visitar, peró no us en puc dir res perqué está privatitzat grácies a la gestió de l'época Ménem. Aquest d'en Ménem, pertot arreu de l'Argentina, no para de rebre elogis. Tants, o fins i tot més, que l'Anglada, de Vic, rebria al Senegal. És una opinió.

Seguidament ja vaig endinsar-me, després de 24 hores de colectivos amunt i amunt (avall no perqué no anava cap al sud)[<--broma de nivell alt per ments despertes, i tranquils que ja s'acaba el mail]. Val...vaig endinsar-me a la Provincia del Tucuman, que segur, segur, que és el nom d'una ciutat i provincia de l'Argentina, peró no n'estic segur, segur, de si també era el nom d'un personatge de l'Arare, amic de l'Obacaman i d'en Persan, a qui aprofito des d'aqui per enviar-los-hi molts records i una forta abracada. El primer poblet del nord va ser Tafi, i va estar bé, sobretot per la buena onda de les persones del hostel Nomades (inclós en l'Idoya Planet). El lloc en si era tan turístic que feia una mica de basarda, per aixó durant els 3 dies que hi vaig estar els vaig dedicar a la lectura d'un llibre, relat históric, sobre en Pedro Bohorquez. Aquest paio resulta que era un andalus que, en l'epoca de la invasió i genocidi espanyol, es va dedicar a timar a tothom: als indis els hi va dir que era l'Inca que els venia a salvar; als espanyols que sometria a tots els indis i es faria amb l'or; i als capellans que tots es convertirien a la seva religió (i es faria amb l'or, clar). Va acabar mort. Peró aixó si, s'ho va currar per tenir a tothom enganyat i besant-li el cul. Increible. Entre lectura i lectura, algun passeig, on, en un d'ells, vaig trobar-me amb la Verónica. Era un noia argentina amb la qui havia coincidit a Ushuaia, a la Tierra del Fuego, a l'altra punta d'Argentina. Quina coincidéncia. Quina grácia. I és que ja ho diuen que el mon és un mocador. I de fet, si és així, estaria bé, o crec que ja tocaria fer-li una bona rentada no? Déu Nostrusenyor ja s'hi podria posar. I tindria feina. No sé si seria millor que el fiqués, el mon, el mocador, a la rentadora o bé que utilitzés algun estri en forma de pinces que li pugui proporcionar la nanotecnologia. Així, poc a poquet, podria anar treient del món tots els humans que hi sobrem, fábriques, cotxes, i paraules brutes. Clar que per aixó caldria una paciéncia de De...bé, d'ell mateix...no? Un altre cosa seria on ens tiraria com a deixalles, peró ara no el tocaré aquest tema. Per respecte a vosaltres, i més que a vosaltres, a la vostra paciéncia, ara no tocaré aquest tema. Doneu-me les gracies. Doneu-me les grácies, o insulteu-me. No hi a terme mig. Peró vigileu, que si m'insulteu, estareu pronunciant una paraula bruta. I si Deu ja s'hi ha posat i te el pols tremolós, que no ho sé, a hores d'ara potser ja estareu expandint-vos sense fi per l'hiperespai (records a l'Spock si impacteu amb l'Enterprise, i tranquils, que ja veurem el capítol en alguna repeticó de matinada del 33). Després de Tafi: Amaicha del Valle, el millor poblet del món. Avui el matí n'he marxat després de gairebé una setmana. M'ha costat i no descarto tornar-hi, quan sigui, ara, o en un altre viatge. Allá estava a l'hostal d'en Julio i la Mónica, on cada dia, m'apalancava a una cadira del davant de la meva habitacó per saludar-nos amb el sol i donar gracies a la Pachamama(=mare terra). Després, badava, o simplement em feia veure a mi mateix que feia alguna cosa. Al migdia anava a ca l'Alicia per dinar el que em proposava casolanament. I a la tarda, el mateix que el matí. I al vespre, al costat de la llar de foc amb la familia del hostel i au...bona nit, que demá hi hem de tornar. Buf. Ha sigut dur marxar-ne, peró hi tornaré. Justament n'he marxat acompanyat d'en Nicolas, un noi de 69 anys (no és un error de tipografia: 69 anys) que fa 7 mesos que volta per Sud-América com qualsevol beneit amb motxilla peró sense protestar pel pes. I no té bitllet de tornada. Increible. Ja m'agradaria a mi arribar als 39, repeteixo 39, en el seu estat de forme. Increible.


Amaicha, el millor poblet del mon: 1500 habitants (entre indígenes, criollos=barreja, i "blancs"), 360 dies de sol a l'any (i pertan: cactus com els de l'oeste), i...

ODA TRISTA A AMAICHA

Oh! Amaicha!
Poblet tranquil,
On els cactus alcen els braços
cridant al sol,
fent viure el dia,
i niu de cel clar,
després de patir,
després de patir.

La llengua ha canviat
del kakan al quichua,
aplastats pel castellá.
Del primer res en queda,
del segon, lumfardo.

Amaicha!
On l'indígena ja no saluda,
perqué ha aprés a abaixar el cap,
a cops de vergonya
aguantant les hósties
físiques
i empassant-se
les sagrades.
I en aquestes no hi ha mel,
encara son d'espines
com la corona
d'aquell qui mal lloen.

Amaicha!
En tu les persones tenen nom
i fan coses amb les mans.


Alberto Tortadavia, Redactor jefe de El Correo Torteño