Foto - En Gardel, l'Evita i en Maradona saludant a tot el personal des del balcó, al barri de La Boca de mi Buenos Aires querido. Ja poden començar a fer lloc per El Messies, qui no només ja és nat, sinó fins i tot, alimentat amb hormones de creixament...imagineu-vos pertan el què pot arribar a predicar! Les escribo porque sha me voy...
Efectivament, la cosa, les meves desventures per Sud-America, encara que basicament ha sigut Argentina i Bolivia, s'acaben. Per ara. I que soni a amenaça...
Torno a ser de nou a Buenos Aires, el lloc que em va acollir fa 4 mesos, i d'on demà me'n vaig de nou cap a Barcelona. Ara que dic aixo, pels que sou de Barcelona i que tb rebieu l'edició electronica de El Correo Torteño: no patiu. Ara vinc d'una imprenta d'aqui Buenos Aires que m'han dit que ho fan molt bé. Dema, abans de marxar cap a l'aeroport, l'ultim que fare sera anar a Correos Argentinos per fer-vos arribar l'edicio de El Correo Torteño via correu convencional, com abans, en diari de paper, com abans, fet en foc de llenya com feia la iaia. Aixi el podreu gaudir, o patir, el diari, com la resta de persones que no com vosaltres, viuen en zones tecnologicament més adaptades.
Dit aixo, no us atabalare gaire, no per respecte a vosaltres, no, sinó a mi mateix ja que si em poso a escriure encara perderia el paratu que vola. Per tal de compensar-vos, si sou subscriptors rebreu també un raguitzell de afotus escollides a l'atzar, com us havia promès.
I fent-vos un resum ultrarapid dels meus ultims dies sudaques us haig de dir que: dp del Titikaka vaig anar a parar a la cocapital de Bolivia (cocapital pq tan es una capital compartida amb Sucre, com la capital de la coca, cosa que no vaig pensar a proposar-los-hi que aprofitssin com a eslogan turistic per promocionar la ciutat..), La Paz, ciutat de tantes furgonetes com neurones no connectades en el cervell de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vic i els seus aficionats (Hosti: potser seria millor que no poses aqauest comentari...no fos cas que em segrestessin el mail...aixi doncs demano perdo a tots els fatxes filldesputes) (no, seriosament, a qui si que demano perdo és a la meva iaia Consol que dius que dic molts pecats en els mails...be, tens rao, és el què té el procés d'aprenentatge no?...que cabron que soc iaia, ja callo, i dema passat ja et demanare perdo a davant teu fisicament...). Val. Despres vaig abandonar Bolivia per anar de nou a Argentina, amb el bus del terror: de les 18 hores inicials que havia de durar el trajecte fins a la frontera van passar a gairebe 24, un "bloqueo", un de tants...al cap de poc de sortir de la ciutat. Aixo, a mes que just darrere meu es va assure una dona que va
estar plorant durant 2 hores, no exagero, nomes descric, pq resulta que havia perdut el farcell en un taxi. Al principi feia pena clar, la veritat, po al cap de 1 hora plorocridant al darrere, ja no en feia tanta. I al cap de 2 encara menys, pobra dona. I aixo amb unes carreteres al.lergiques a l'asfalt...Vaig arribar a la frontera una mica exaltat que diguem. Dp, de nou a Argentina el meu desti i estada va ser Cordoba, dp d'una altra nit en bus.
I Cordoba em va entusiasmar molt. De dos dies que tenia pensat estar-hi m'hi vaig quedar 1 setmana, tot iintentant anar-me treballant el proces de dol que em suposa deixar Argentina, cosa que dic de veritat. En fi. I per tal d'ajudar-me en aquest proces em vaig centrar en fer braçalets de macrame per la gent que trobava pel hostel i sortir de festa per la ciutat, aprofitant que el dia 20 era "El Dia Del Amigo", una festa molt autentica on la gent aprofita per reunir-se amb els seus amics gairebe com a cita obligada. Em pensava queera una festa molt comercial en plan Dia del Pare o de la Mare o Sant Valenti o collonades d'aquestes...i no. La gent ho vivia autenticament... I els braçalets de macrame deu-n'hi-dó: en vaig fer uns quants tot intentant perfeccionar la tecnica d'aquest art. Un va ser per un noi de Buenos Aires que li volia regalar a una noia cordobesa que havia conegut per interbrut; un altre per un noi valencia que es va tirar en paracaigudes; dos per dues noies de Mar de Plata, ciutat al sur de Buenos Aires, que passaven uns dies per alla; i dos mes per dos paios joves bessons que curraven al hostel amb qui hi havia molt bona onda. I res, entre braçalets i festa, una setmana.
I abans d'ahir vaig arribar a Rosario, l'objectiu on volia arribar: Rosario. Diguessim que tot el viatge ha sigut com una alfombra vermella d'entrada per arribar aquest dia, abans d'ahir, a Rosario...lloc de naixament de El Messies. (i del meu dentista Cesar, dit sigui de pas). I vaig trepitjar el temple, el Camp de Newell's Old Boys, on El Messies va començar a predicar la seva paraula. Llagrimes d'emocio.
I amb aquestes llagrimes d'emocio ahir vaig arribar de nou a Buenos Aires, des d'on escric ara i aquí.
Un abrazo tortoporteño des de Buenos Aires i perdoneu per l'atabalamenta...
Alberto Tortadavia, redactor de El Correo Torteño en paro dentro de dos dias.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada