Vides tibetanes a l'exili (II) - Jo: la Tashi D.

EL PASSAT

Em dic Tashi D. i tinc 23 anys. No se exactement quin dia vaig neixer, pero oficialment va ser el 7/7/1989, d'acord amb la data que em varen adjudicar quan amb 17 anys vaig arribar al Centre de Refugiats Tibetans al Nepal despres d'arribar del Tibet.

Soc d'una zona rural de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen en aquella mateixa zona, on continuen treballant de nomades i de pagesos, cultivant alguns camps i cuidant bestiar. Nomes un dels meus germans treballa en un petit negoci en una ciutat propera. Els meus pares, ja grans, fa uns anys que van anar a viure a Lhasa, la capital del Tibet. Son alla per poder estar mes a prop de temples importants on poder resar i fer diferents rituals budistes. Els meus germans de tan en tan els hi envien diners perque puguin tirar endavant en el seu dia a dia.

El meu avi va ser assassinat, sense cap rao, durant l'ocupacio xinesa del Tibet el 1959. Tambe durant la mateixa epoca, militars xinesos van matar a una meva tieta. Va ser quan el meu pare, amb 13 anys, fugia cap a les muntanyes per buscar proteccio de la revolta. A les seves espatlles duia la seva germana, molt mes petita. Des de lluny, els militars van veure que marxaven i els hi van disparar varis trets. Un d'ells va impactar al front de la nena. Poc temps despres tambe va acabar morint la meva avia, que havia rebut varis castigs per part de les forces xineses.

Al Tibet no vaig anar mai a l'escola. Era massa car. Quan era petita em dedicava a tenir cura dels animals com yaks, ovelles o cavalls.



CREUANT CAP A L'EXILI (EN DOS INTENTS)

Vaig decidir que volia creuar cap a l'India ja de jove. Ho volia fer per dos objectius: rebre una bona educacio i poder veure el Dalai Lama.

El primer cop que vaig intentar creuar tenia 14 anys. Viatjava amb un grup de 9 persones mes. Jo era la mes jove. A prop de la frontera del Nepal, anavem en un autobus quan l'exercit xines ens va parar per fer un control. En comprovar que no teniem passaport ens van detenir. I juntament amb aixo, a una persona del nostre grup, en registrar-la, van descobrir que tenia una foto del Dalai Lama. La que duia jo no la van poder trobar.

Per tot plegat, ens van enviar a una preso on hi varem estar 15 dies. Alla ens varen fer un munt de preguntes (qui erem? on anavem? quins contactes teniem?...) pero no ens van arribar a pegar. Durant les dues setmanes nomes ens donaven un pot d'aigua calenta al dia per tots. Nosaltres aprofitavem per fer-hi tsampa (farina de civada) per poder menjar. Al cap d'aquest 15 dies ens van traslladar a una zona propera a Lhasa, on ens van deixar en llibertat. Abans de deixar-nos anar pero, ens van amenacar dient-nos que si ens tornaven a trobar intenant creuar cap al Nepal ens matarien.

El segon intent va ser quan tenia 17 anys. Amb la meva familia, varem aconseguir comprar un passaport xines per mi, tot i que va costar molts diners. D'aquesta manera vaig poder creuar de manera legal cap al Nepal. Des del Centre de Refugiats Tibetans de Nepal em van fer anar primer cap a Delhi, i despres a Dharamsala.



PRESENT I FUTUR

Vaig arribar a Dharamsala al 2003. Durant el primer any i el seguent vaig poder anar a estudiar a Bir, a les escoles tibetanes. Pero despres de 2 cursos vaig haver de plegar perque comencava a tenir problemes de salut, sobretot a l'estomac, degut al canvi en el tipus de menjar. Aixi, vaig anar a viure a Dharamsala per poder rebre un tractament adequat. En els seguents 3 anys vaig anar visitant 4 hospitals diferents per intentar millorar. Actualment encara estic vivint a Dharamsala i, tot i que no estic perfecte, ja estic molt millor.

Aqui el meu dia a dia el dedico basicament a aprendre angles, anant a classes i conversant amb varies persones per poder millorar. El meu objectiu es poder acabar sent professora d'angles per ajudar a altres persones, i si pogues ser al Tibet millor.

No puc paralar amb la meva familia com m'agradaria. Durant tot el 2008 no vaig parlar amb ningu d'ells perque la situacio al Tibet era molt complicada degut a les revoltes tibetanes pels Jocs Olimpics de Pequin. Era massa perillos. En aquest any he parlat 3 vegades amb els meus pares.

Sobre el futur del Tibet... crec que un dia sera lliure. I desitjo que sigui aviat. D'acord amb la llei del karma, si nosaltres els tibetans fem les coses de manera correcte ho aconseguirem.



Tashi D.
Exiliada tibetana a Dharamsala