Els meus dies ladakhis - Tortamon a una puja budista

Foto - Joves monjos budistes i trempats, enmig d'un dels carrers empinats de tot gompa.

Puntuals a 2/4 de 7 del mati, despres del toc de trompeta, els vells monjos del Gompa de Diskit van desfilant cap a una sala del complex monastic. Es la primera tasca que comporta la seva feina: celebrar una puja. Es un ritual religios que practiquen diariament, tal com les matines del Monestir de Poblet o els "Al.la akbar..." de qualsevol mesquita, amb els mullahs fent les seves genoflexions de cara a la Meca.

Foto - Com la majoria de gompas (monestirs budistes) el de Diskit esta situat al capdemunt d'una muntanya. Les cases blanques s'apleguen al voltant del temple. Es on hi viuen els vells monjos residents.

La sala, gran d'uns 20 x 10 m, es fosca. Segurament, si encenguessin les 6 o 8 bombetes de 40 watts i sense lampares, ens hi veuriem mes tots plegats. Pero tambe treuria romanticisme al moment i protagonisme al sol que es va despertant al ritme de les tranquiles pregaries. Aquestes son recitades "de carrerilla" per tots el monjos, un total de 8 en un primer moment, que ja son asseguts en les llargues rengleres d'estores vermelles. Seuen com no pot pas ser d'una altra manera: en la posicio de lotus, amb les cames creuades. Pero a dieferencia de quan es dediquen a meditar, mentre van cantant les escriptures sagrades, la majoria van fent uns moviments repetitus de balanceig. Alguns de dreta a esquerra; alguns de davant cap a endarrere, o fins i tot alguns, potser el d'esperit mes juvenil, de manera combinada. Jo, assegut tambe a sobre d'una d'aquestes llargues estores, la que queda a un canto i forca amagat, aposto pel moviment lateral. Cantades amb veus greus, trobo que son boniques. Malgrat que no en tinc ni la reputissima idea de que diuen. Quadren a la perfeccio amb la reposada i acollidora atmosfera de la sala. De tan en tan, tanco els ulls perque m'imbueixin les pregaries. De tan en tan els obro, i observo mes detingudament la sala:

8 columnes, guarnides atapaidament amb banderoles multicolors pels 4 costats, aguanten un sostre de color groc tranquil com el de les parets. D'aquestes ultimes, a mes d'una franja horitzontal que resegueix tota la sala formada per 3 colors budistes (taronja, blau i vermell), hi pengen un futime i mig de tangkhes (teles amb pictogrames que representen tan diferents bodisatves, persones que han assolit la il.luminacio, com varis aspectes de la vida de buda). Totes treballades finament, la veritat. Encara que es cert que algunes estan forca matxacades pel pas del temps temporal. I es que 600 anys d'existencia de la gompa de Diskit no son 4 dies... En fi, tornem a la sala: l'anterior descripcio val per 3 de les 4 parets. La 4a, o la 1a, es la del fons. Es on hi col.loquen les diferents estatues que veneren i fotografies varies, de persones venerades evidentment. No, a diferencia de moltes de les fotografies que porto veient des que vaig iniciar el viatge, no s'on ni en David Beckham, ni l'Enrique Iglesias. No es un comentari en va. Son persones que he vist repetidament penjades per aquests mons de Deus...Aqui, els venerats en fotografies son l'omnipresent Dalai Lama, i el cap del monestir quan era jove. I el venerat amb una estatua de 2 m. que presideix la sala es Maitreya, el Buda del Futur, el que ha de venir...

Foto - Maitreya, el Buda del Futur. Alerta! No es el de Diskit sino el de Thiksey, una altra gompa situada uns quilometres al sud de Leh.

Els que havien de venir encara, son 3 monjos que els deu haver enganxat el trompetam a mig posar-se les robes de color safra. Mentre els seus col.legues van recitant, ells entren, i sense cap mena d'estres, nomes faltaria, fan el ritual d'entrada. Aixi, fan entre 3 o 4 o 5 postracions de cara a Maitreya: mans juntes que, amb 3 temps, porten al cap, al front i al pit, per despres agenollarse i tocar amb el front a terra. Les reptides postracions que els skinheads del Dharma deuen haver fet en aquest punt, al llarg d'aquests 600 anys d'historia, han afectat al terra. Es d'una fusta del tot llisa, segurament doncs, degut al fregament. Despres de les postracions, cada un es dirigeix al seu lloc entre els seus companys i s'afageixen als cantics.

Es normalment un vell monjo qui comenca a recitar la pregaria que toca en aquell just moment i no un altre. La resta, de "carrerilla" de seguida s'hi apunten, demostrant que ells tambe se la saben. I aixi van fent amb veus greus fins que es poleixen tots els versos i despres d'una pausa, van per una altre. Malauradament no fan servir alguns instruments que tenen a ma, com la classica campeneta o un tambo de dimensions considerables. Els reserven per ocasions especials, com per exemple, els dies de lluna plena. Sense tanta espectacularitat doncs, s'entreguen al cant. Pero no ens hem d'enganyar tampoc. No son uns cantics immaculats. No. De tan en tan, a mig cantar, un es posa a estossegar sense miraments despres de fer uns xarrups al te tibeta (amb llet, sal i mantega) que reparteix el monjo mes jove sense parar d'anar amunt i avall per la sala, un altre aprofita per mocar-se, o fins i tot un altre a dir-li ves a saber que al qui te al costat, qui despres comenca a riure sense fer cas del vers sagrat que pulula per l'aire.

La puja, com cada dia s'allarga d'aquesta manera fins al voltant d'una hora o hora i mitja, en funcio dels xarrups, estossecs i escriptures que toca recitar. Al final, quan el monjo vell ja no engega als altres perque cantin, la puja es considera per acabada. Pero no s'aixeca ningu. Nomes aquell qui ha estat tota l'estona assegut en una posicio mes alcada, just al costat de la porta contundent d'entrada. Es el "manager", segons expliquen mes tard, que es un carrec que van rotant cada 2 anys. I ja veus si es el manager: amb una actitud del tot poc budista, es fot a desfilar pel mig de les rengleres on la resta encara seuen en posicio de lotus, amb un feix de bitllets a la ma! I parant-se a davant de cada un, els hi va donant uns quants cuartos, que es guarden en algun raconet interior de les robes de color safra. Despres si, cada un amb la paga del dia o de la setmana, s'aixequen i tranquilament com cantaven, van desfilant cap a fora. Al final de la sala, em veuen a mi, migemboirat pels cantics, per l'hora del dia, i per l'acte que acabo de veure que m'ha trencat una mica l'harmonia que m'havia anat envaint... Tanmateix, per finalitzar l'experiencia que hem compartit, ens intercanviem uns quants bons i sincers "jules"!

Foto - I un cop acabada la puja, un vell monjo encara te forca per fer giravoltar una roda d'oracio d'una contundencia tan respectable com la del paisatge de darrere...La Vall de Nubra...

Pel cami de tornada, baixant de la muntanya, em topo amb uns quants joves monjos que no deuen pas tenir mes de 10 anys. Volten aprofitant un descans en les seves classes. De ben segur que en algunes d'elles ja hauran comencat a memoritzar alguna de les cantarelles que acabo de sentir fa poc. I d'aqui poc temps seran ells, almenys els que persisteixin en la carrerea monastica, els qui canturregin i facin xarrups o estossecs sonors durant anys i anys...

Albert Tortamonla