Els meus dies iranians - Tortamon a Kashan

Foto - Senyora de Noshabad, un petit poblet al costat de Kashan, amb xador.

Kashan, ciutat petita o poble gran, i de ments conservadores o molt conservadores. Nomes aixi s'explica per exemple que sigui l'unica ciutat on esta prohibit fumar el famos "gallian"("narguile" a Turquia, "catximba" a casa nostra) o que el 98% de dones o noies que es voltessin per la ciutat vestissin el famos xador. Aixo es el que es fa mes evident de manera superficial quan arribes a la ciutat. Un cop hi entres mes endins, al cap d'uns dies de ser-hi, tambe t'adones que no hi ha cap parella home-dona passejant agafats de la ma (com si que se'n pot veure alguna, no gaires, pero alguna! a Teheran), que a treballs hi ha dones treballant en algun lloc (a excepcio d'alguna companyia de mobils o alguna agencia de viatges), que no poden anar en moto o bicicleta perque es considera que podria ser massa provocador, o que no poden cantar a ballar pel carrer (tot i que diria que tambe s'havia arribat a prohibir en alguna ciutat de l'entorn barceloni...). Pero no tot es negatiu per les dones: les deixen respirar, caminar, rascar-se una orella o fins i tot trucar per telefon o creuar semafors en vermell.

Per contra, en ciutats grans com poden ser Teheran, Tabriz, Esfahan o Shiraz, si que es percep, per be que petit, un cert canvi. Hi pots trobar dones conduint cotxes, treballant de cara al public, alguna parella passejant agafats de la ma (tot i que en creuarse amb tu a vegades es deixen anar), i el famos hejab (el codi de vestimenta per tota dona) interpretat de manera mes liberal, sense xador, per be que tota dona porta com a minim un "manto" que vindria a ser un mocador al voltant del cap, on es pot veure com cada centimetre de cerrell que es deixa veure no sigui un gran pas per la humanitat, pero si per la dona de l'Iran.

Pero erem a Kashan. Vaig anar entrant a la vida kashanenca gracies un cop mes a rebre un amfitrionatge brutal per part d'en Hamid i en Muhammad. El primer es un paio excel.lent d'uns 30 anys tambe, que treballa tot el dia a la botiga del seu pare reparant televisors de la marca LG; el segon, tan excel.lent com el primer, te 24 anys, ha acabat els estudis, i esta pendent de fer el servei militar obligatori durant 1 any i mig. Ells, com la immensa majoria d'iranians, es mostraven del tot oberts a intentanar-te ajudar amb tot el que poden. A part d'alguns paios que se t'acosten per dir-te "hello" d'una manera totalment gamarusa, sobretot en alguna ciutat gran com Esfahan o Shiraz, en general es ben cert que els iranians estan molt interessats en poder parlar amb els foranis que pululen pel seu pais. I en general, per sort o per desgracia, les preguntes, si el seu nivell d'angels ho permet solen ser les seguents (no sempre en aquest ordre): "El teu pais? El teu nom? Quina opinio en tens dels iranians? Que diuen els mitjans del teu pais sobre l'iran? Que en penses del musulmans? De que treballes? Ets catolic? Estas casat? A que fan olor els nuvols?". Vaig tornar a viure una versio extrema d'aquest questionari, que normalment qualsevol animal del turistam general respon o al mig del carrer o al mig del bazaar, en una petita sala emmoquetada com totes, d'una casa d'uns amics dels meus dos amics. Era un ambient com el poble: conservador. A l'hora que ens van portar els tes, per exemple, la noia o dona que fos el prepares, un cop va estar llest, va trucar a la porta i el va deixar a terra per no entrar a la mateixa habitaacio on hi havia un servidor. Tambe a tall d'exemple, dos dels tres "entrevistadors" ja tenien clar el seu vot pel presi actual de l'Iran. Per be que sigui qui sigui el presi d'aqui dos mesos, els qui realment tallen el bacalla des del 79 son els mateixos: els mullahs, els liders religiosos.

Foto - En Hamid, a la dreta i amb la boca plena, i en Muhammad, tot esmorzant nan (pa) amb melmelada, formatge i el xai (te), que no falta mai enlloc.

Va ser gracies a en Hamid i en Muhammad tambe que vaig poder gaudir ben be de la cuina del pais. I aixo te merit perque l'Iran es un pais que no hi ha MacDonalds, pero per contra, hi ha uns 3000 establiments a cada cantonada que n'intenten imitar el pseudomenjar que s'hi serveix, ja sigui fent cheesburguers o falafels. Justament les delicies culinaries dels paisos que tenen entre cella i cella. Curios. Aixi, vaig poder tornar a gaudir, despres d'haver-lo descobert a Tabriz, d'un delicios abgusht (un trinxat de carn, no porc clar, barrejat amb ceba, cigrons i ceba...excel.lent!), amanides verdes varies que ho endrapen sense amanir al mes pur estil ovipar, o d'una versio del palak paneer, el meu menjar indi preferit (formatge fermentat amb salsa d'espinacs acompanyat de nan, el tipic pa pla d'aquestes terres). Vaig estar molt agrait a la familia d'en Hamid, i especialment a la seva mare, la bona mestressa de la casa. Realment l'acolliment irania sota taulada, a l'hora de dormir i menjar, va ser formidable.

Com tambe el fet d'anar tot el dia amunt i avall amb en Muhammad, gracies a qui vaig poder assistir a un parell de casaments iranians en un vespre d'un dilluns qualsevol, ja que era amic del qui organitzava el ball de la cerimonia, moment cabdal. En llocs separats, evidentment, es reuneixen homes i dones. Del segon col.lectiu doncs, no en puc dir res, pero del primer si. Es tracta de gaudir de la musica xumbaxumba iraniana i demostrar que t'ho passes be fent uns balls del tot esperpentics i espectaculars segons el meu punt de vista osonenc. Vaig quedar realment acollonit i sobretot, no vaig parar de pregar a qui fos perque no em treiessin al mig del rectangle emmoquetat que feia de pista de ball. El meu nivell no hagues sigut gens digne del moment... a mi que nomes m'agrada fer una lleugera flexio de genolls tot escoltant una mica de reagge o rumba...aixo com a molt i segons en quines circumstancies...No, no hagues estat al nivell ni de tros...

Foto - Casament irania. Be, realment era afganes-irania i una mica fals perque no hi havia ni nuvi ni nuvia, que s'havien casat el mateix dia a l'Afganistan. Les giragonces dels mascles eren espectaculars, mentre els del voltant ens dedicavem a seguir el ritme amb les mans tan bonament com podiem (ja se que la foto es borrosa i de mala qualitat...i que?!?, pero es que la tecnologia i jo no parlem el mateix idioma)

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Shiraz, cap al sud de l'Iran i a prop de Persepolis on hi he anat avui i la veritat es un lloc de japotscomptar. Dema vaig cap a Yazd, i seguidament cap a Teheran de nou, on per culpa del joc de la burrucracia haure d'arreplegar-hi el visat per l'India...l'ambaixada espanyola no m'ha deixat creuar per terra la frontera amb el Pakistan...ja ho explicare tot plegat...)

Foto - No veus 3 dalt d'un burro sino dalt d'una moto.