És quan viatjo que hi veig clar

Els meus dies catalans

2010-01-13T10:34:00.000-08:00

Efectivament, a partir de dema dijous, els meus dies seran catalans.

Aquest viatge ha arribat a la fi. Han passat vora 11 mesos des de que vaig marxar de Torello per anar tirant cap a la dreta (no politica perque per aixo ja hi ha els partits d'esquerres) en direccio al Ladakh. I ara, quan falten deu minuts per les 4 de la nit, mentre estic assegut en una cadira (amb rodes) davant de la taula de la cuina de la casa on he sigut 1 mes i mig, al barri d'Asakusa de Toquio, miro enrere i el que veig es: un fogo electric que no fa llama perque els propiearis del hostel on he currat ens deuen considerar persones potencialment perilloses; uns calaixos de color marro; i dos adhesius que no entenc enganxats en una paret de color metal.litzat.

Viatjar.

Diuen varies coses sobre el fet de viatjar.

En veritat us dic que a mi, viatjar, me la porta fluixissima. Viatjar per viatjar, fer la foto i cardar el camp, col.leccionar banderetes dels paisos trepitjats,... tot aixo em rellisca totalment. No aixi, fer petites estades en llocs que, per axe o per be, son una mica diferents d'alla on soc. Aixo no em rellisca, ans el contrari. M'interessa i ho gaudeixo fortament, tenint en compte que el meu tipus de viatjar es el que lliga amb el d'observador procurant participiar del lloc, les persones i les coses, pero bo i intentant no ser intrusiu. Aixo ultim, diria que no em costa massa perque soc persona vergonyosa de mena (i segurament mes d'un de vosaltres haura viscut algun atac de vermellor fluorescent en sengles galtes d'un servidor... pero... i que?) En fi. No se perque us dic aixo, pero us ho dic. Es un sermo, encara que estigui assegut. No us demano disculpes.

Diuen que viatjar et permet coneixe't mes a tu mateix. Ben cert. Jo mateix en aquest viatge m'he adonat de dues coses importants: que soc un home fredolic, i una altre cosa que ara no me'n recordo perque estic cansat. No us parlo amb el cor a la ma, perque voldria dir que estic mort (segurament en estranyes circumstancies), pero si que us dic la veritat, com la que he intentat d'anar transmetent en aquest blog, sempre manipulada i naixent de les meves creences, arrels,... que deriven en la miopia que pateixo. I que suposo que tots patim pel fet de ser humans.

Les ulleres son l'estri que ens permet veure-hi mes clar, fisicament. Pero... quin es aquest estri que ens permetria veure-hi mes clar en un nivell superior, o millor dir mes primari, al fisic? Com podem veure mes clar coses mes enlla de les fisiques?

Podria ser que aquest estri fos... VIATJAR?

Gracies
Merci
Grazie
Hvala
Blagodaria
Tesekkur ederim
Motehshakeram
Danyabad
Jule
Tugcheche

Arigato

Adeu-siau

Tortamonsan

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol IV i ultim): Tortamon vs el funcionament general (estrella convidada: en Teo)

2010-01-11T06:08:00.000-08:00

Foto - Aquest senyor, per si no ens quedava prou clar, ens va indicar, a mi i a en Teo, cap on haviem d'anar.

El metro, les maquines expenedores, les normes de cortesia, els serveis de neteja (invisibles), els mapes publics, els trens, els semafors amb dispositius visuals i sonors, les portes automatiques, les normes fora de les de cortesia, els lavabos (com ja va quedar clar), els cartells lluminosos, i si, fins i tot el que es mes preocupant: les cabines telefoniques. Tot... tot: funciona.

I a mes a mes: funciona be.

Com a exemples extrems tinc el goig i la joia de detallar-vos-en dos, posant com a exemple un heroi de la meva infantesa que aqui les passaria putissimes amb els herois manga, per tal que poguem interioritzar millor l'explicacio entre tots:

a) EN TEO VA A UNA CABINA TELEFONICA

En Teo, si pel que sigui, fos a Tokyo i tingues la necessitat de trucar a sa mare pel berenar o el seu editor per reclamar-li els drets d'imatge, no tindria problemes. Tan la del costat d'una estacio important com la que hi ha arraconada noseon, en Teo hi podria anar i tirar monedes i sempre, sempre, podria obtenir el canvi restant. De la mateixa manera, poria consultar la versio nipona de les pagines blanques i amarilles intactes, just al costat del telefenu. Una altra cosa seria si se n'enteraria de res, pero be... Pero pel que no tindria dificultat seria per obrir la porta, cosa molt valorable i sempre d'agrair.

b) EN TEO CREUA UN CARRER DE TOQUIO

Evidentment, en Teo, com tu i com jo, sap que sempre s'ha de creuar pel pas zebrat, i en sempre quan el semafor dels peatons es de color verd. Pero... qui no ha creuat estant el semafaru en vermei? En Teo, quan fa la seva vida normal segur que si, i se que, si us sincereu, mes d'un de vosaltres em diria que si... oi, trapelles? Doncs be, aquestes dues normes es compleixen fins a ratllatabla (queda clar, de l'espanyol: arajatabla). A en Teo no li sorprendria gens que li presentessin a algun paio o paia japones que no s'hagi saltat mai alguna d'aquestes regles. No li estrenyaria gens, i a mes, el felicitaria i li faria una abracada, o... potser nomes li faria unes 367 inclinacions de cap i tronc superior en senyal de respecte fins a l'alcada dels seus turmells, tal i com fa tot el niponam a tort i dret. Be dret, dret, no... no seria el cas {--> si, aquesta ha sigut la broma de nivell baix del text, l'heu detectat eh?!?... molt be canaia!} En fi. Tal respecte per complir amb la legalitat provocaria que en Teo pogues viure algune situacions de cert nerviosisme, estat mai vist en cap dels seus llibres autoboiografics: estaria palplantat com un estaquirot en un carrer de 3 metres d'amplada, sentit unic, i desolat com com les arques del Palau de la Musica. I mirant a banda i banda, amunt i avall, i totes les diagonals possibles 9 vegades, en Teo veuria que es cientificament impossible ser estampat contra qualsevol bacicleta, cotxe, camio o tren bala. La gent del seu costat esperaria al color verd. I en Teo, com que es un bon nanu, tambe.

Foto - Escena d'un tros de carrer normal de Tokyo: lluminaria, gent creuant el carrer pel pas zebrat en verd, bicicletaires pel seu carril no invadit sino per ells mateixos, taxi extremadament polit, i un mosaic groc que indica els possibles camins per a cecs.

Pero be, que tot funcioni be, no vol dir que el Japo sigui el pais de les meravelles i que la gent camini fent saltironets mentre va enviant petons a l'aire tot brandant globus de colors en forma de salmo. No, potser es justament per aixo i pel compliment d'aquestes normes fins a un nivell de capquadratisme pur, potser per una pressio social per la ultraperfeccio i el compliment, que fa que una de les coses que tambe funciona sigui el suicidi. No tinc les estadistiques exactes i no les buscare, pero si confieu en mi com jo ho he fet amb diferent gent que n'he parlat es aixi. El percentatge de suicidis en aquesta societat ha arribat a sobrepassar les 30.000 persones per any. Si en Teo algun dia es fes gran i vingues al Japo, potser posaria fi a les seves aventures.

Foto - Shibuya, l'encreuament de carrers, gents, llums i consums mes famos de Tokyo.

En aquesta part de la balanca on no totes les coses funcionen be tambe podem parlar de la pobresa. En una ciutat com Tokyo, cara a parir i on l'ultraconsumisme n'es un pilar basic, no costa veure vagabunds dormint en caixes de cartro entre dos blocs de pisos. Un bloc, de 43 plantes, i l'altre de 37, on 8 de les quals d'aquest ultim estan destinades a practicar l'art del karaoke, que fascina a la resta de niponam mes acomodat economicament.

Pero ei, fins i tot aquestes caixes dels japonesos sense sostre, son les mes ben construides i netes de tots els vagabunds del mon. Almenys que jo hagi vist mai. Us ho juro per en Teo.

Tortamonsan

Foto - En una petita zona d'obres: fins i tot un operari pintat ens demana disculpes per les molesties tot iniciant el moviment de la classica reverencia amb les mans al costat.

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol III): Tortamon vs. els Onsens i els Sentos

2010-01-06T03:29:00.000-08:00

Foto - Entrada del senzill sento del carrer de casa meva (i de 8 persones mes) a Toquio.

Els onsens o sentos son banys comunitaris que historicament han format part important de la cultura japonesa. La diferencia entre un i altre es basicament, que en els primers l'aigua prove de fonts naturals, mentre que en els segons no. Diria que es aquesta la diferencia, pero us haig de confessar que alguna vegada algun aborigen m'ho ha dit al reves. Be, la questio es que vingui d'on vingui, l'aigua esta l'hostia calenta. Normalment al voltant dels 43 graus. Afegit a aquests dos espais, la modernitat, un concepte molt estimat al Japo, ha fet sorgir, o derivar d'alguns d'ells, el que seria mes propi de titllar com "spa". Aixi, a mes d'aigua calenta, i freda clar, en els ultims hi pots trobar sauna, peses i varies maquinaries, restaurant, sala de massatges, botiguetes de collonades, karaoke... obviant amb mala llet un detall cabdal en la tradicio nipona i que es pot veure a tots els sentos autentics: la pintura feta a ma del Fujiyama (la muntanya mes alta i venerada del pais) amb tot el seu entorn paisatgistic al voltant de la sala d'aigues de dones i homes.

Foto - Entrada d'un spa de prop de Fukushima. Estava de collons, la veritat, pero...caca...al cap i a la fi...caca.

No es dificil fer us d'un d'aquests banys, tot i que si pots esser iniciat amb un autocton millor que millor. Pero be, la clau per no liarla un cop ets dins es seguir dues regles basiques: dutxar-te ajagut en un tamboret, que es tal i com es dutxen aqui; i portar en tot moment una tovallola petita per eixugar-te el que et convinguis, bo i posan-te-la a sobre del cap quan et fotis dins de la piscineta que toqui, ja sigui d'aigua calenta i/o freda. Al principi aquest detall fa gracia i pot ser que se t'escapi el riure, pero al cap d'unes quantes assistencies al lloc ja no. Sobretot quan penses que tu tb li portes. I a mes ets tu qui ets blanc i qui no te els ulls com ells (ni la tita diria jo... po be...) En fi, es igual ara aixo... Em despisto amb facilitat. Perdoneu-me.

Val. He comencat dient que historicament han tingut un paper important dins de la societat nipona. I ara ho torno a dir, i ho amplio seguidament, sense allaaaaaaargar gaire mes aquesta frase introductoria. Aixo, aquest paper doncs, ha sigut important no nomes per col.laborar activament en la higiene d'homes i dones d'epoques passades en les que no es disposaven de banys a casa (i recordem que aquesta gent son molt pencaire i per tan deuen, o deurien, suar molt abans de l'arribada de l'electronica), sino perque aquest espai complia funcions de lloc on es facilitava la comunicacio, una mica seria com les nostres places publiques (inexistents al Japo). Tanmateix, amb 3 diferencies evidents: que tots van en boles (detall important); que estan separats mascles i femelles (a vegades per sort, pero tb a vegades per desgracia de ben segur); i que s'ha de pagar (uns 450yens normalment/ avui--> 1euru=130y, aixo sempre es una desgracia perque trobo que es prou car hostia).

Malauradament els ultims anys, l'afluencia de gent a sentos i onsens esta de capacaiguda. No se si es el japonesam esta patint el que la gent amb 3 dits de front sent envers la classe politica, o sigui "desafeccio" (vecs, quina paraula mes lletja) o potser es que si es volen comunicar amb uns, per incomunicar-se d'altres, prefereixen fer us del feisbuc o l'escaip; o potser es que simplement es queden a casa, que per alguna cosa se n'han fet construir un de particular al cuarto de bany.

Foto - Sento dins de casa, altrament conegut com ofuro. Les jornades de pages a Iwaki-Hanawa les acabava capbussat aqui dins. Moment de gaudi extrem.

Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kyoto, on hi he vingut a fer el turista en el sentit mes literal del terme. Es del tot veritat que es un lloc bonic, o millor dit, que hi ha coses boniques, pero he patit el que vaig patir a Venecia... po dema ja torno al meu Toquio estimat. Una setmana mes netejant al hostel i badant per on sigui i ja sera hora d'anar cardant el camp...).

Massatge al cervell

2010-01-02T01:20:00.000-08:00

Elnostreprotagonista es va treure el cervell i el va deixar a sobre de la safata de la tovallola rosa. Havia demanat un "complet", que incloia, segons l'oferta de la setmana: memoria, emocions i raonament.

Aixi que mentre li massatjaven el cervell, Elnostreprotagonista reposava assegut en una cadira de la sala d'estar. Sense pensar ni jutjar; ni creure ni sentir. Varen ser els 49 euros amb 99 centims mes ben invertits de la seva vida. Pero com que res es etern, al cap de 45 minuts Elnostreprotagonista ja s'estava col.locant el cervell novament dins del cap. Va dir "gracies" al personal de l'establiment, i va dirigir-se cap a la porta.

Va sortir d'alla sense saber cap on havia d'anar perque resulta que, l'estudiant en practiques, li havia tocat la zona d'orientacio espacial de manera involuntaria. Pero a ell tan se li'n fotia. Estava content. Tenia pensaments de menta fresca.

Tortamonsan

La meva religio

2009-12-23T20:03:00.000-08:00

- LA MEVA RELIGIO -

Els divendres sere musulma,
els dissabtes sere jueu,
els diumenges sere catolic.
Els dilluns i dimarts,
de l'Esglesia de la Cienciologia
i els dimecres i dijous,
tambe.

Pero tot amb una actitud budista
de no-desig,
doncs les meves neurones
em peregrinaran,
vestides de taronja,
com veritables saddhus hindus.

BON NAPALM

I

PROPANOS 2010!

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol II): Tortamon vs. els lavabos del pais del sol naixent

2009-12-20T07:42:00.000-08:00

"No, si jo no vull pas anar a la lluna... jo... jo... nomes volia cagar"

Aixo es el que vaig pensar el primer cop que vaig entrar en un water japones. (Enteneu, siusplau, "water" com a "habitacio" i no com a "estri que acull coses brutes de manera temporal". No volia pas reproduir la famosa escena de Trainspotting). El segon, va ser reflexionar si ja tenia prou estudis... si no em calia fer uns quants doctorats, a mes de molts masters d'especialitzacio, per poder arribar a fer-lo servir en totes les seves possibilitats.

Foto - Despres de la roda, el millor invent de la historia de la humanitat es, sense cap mena de discussio: la tassa calenta dels waters japonesos. Es un plaer descriptible, com acabo de fer, i facil, perque no has de pitjar cap piu. Sortosament ja ve per defecte. O afecte, molt molt d'afecte millor dit. Aprofito l'avinentesa d'aquest blog per enviar una abracada ben gran i sentida als enginyers japonesos que ho han aconseguit. Us estic immensament agrait.

Es estrany doncs, entrar i veure un estri tan familiar com un water en una versio gens humil, en el que li han acoblat una serie de pius i una tassa de volum prodigios. Son unes adaptacions tecnologiques ben visibles itantquesi... potser per allo de recordar-te que estas al pais on estas, fins i tot quan estas fent les teves necessitats (per allo de quedar be i no haver d'escriure jo, i llegir vosaltres: cagar i pixar).

Foto - Els meus coneixements infims de cacologia quantica no m'han permes gaudir de tots els usos. Espero que el dia que torni al Japo ho faci mes ben preparat.

Com a necdota [ALERTA!!!! QUE ARA EXPLICARE UNA NECDOTA!!!!] us haig de dir que fent gal.la del meu esperit aventurer, un dia, em vaig a atrevir a pitjar un dels botons del comandament. Pero prudentment, com aquell qui veu els braus des de la barrera, el vaig premer dret, al costat de la tassa, cap on mirava per aviam que passava. Estava a l'expectativa i en grau d'alerta. Una mica nervios, perque no dir-ho (*nota autobiografica: les coses tecnologiques sempre m'han merescut molt respecte). I el que va passar va ser que de la part de darrere de la tassa en va sortir una extensio allargada de plastic, d'uns 10 cm de llarg i 1 de diametre, que va anar en direccio cap el centre. Vaig dir-me "ah, mira... quina gracia". Pero la sorpresa va ser al cap de 2 segons, quan aquella cosa va comencar a atacar-me: va disparar un xorro d'aigua, amb tal potencia que em va fer impacte al meu pit. Vaig quedar xop. Casumlolla! Havia estat atacat a la primera de canvi. Atacat i ferit. Rapidament pero vaig reaccionar fent una defensa ofensiva: vaig interceptar el xorro posant la meva ma dreta al mig de la tassa, a uns 5 cm, del surtidor. Mig ajupit. Una posicio poc curosa, lamentable perque no dir-ho, pero eficac. Aixi vaig estar durant uns segons, pensant que ja pararia per si sol. Pero no, no. En veure que no parava vaig tornar a pitjar el mateix piu. I res. N'havia de pitjar un altre. Pero quin? El japones, fins i tot quan es dibuixat, i jo, no som amics. No va ser fins a la segona o la tercera que deuria pitjar l'stop. Aixi doncs, despres de mig minut, el sortidor va parar. Vaig sortir d'alla capcot, i amb el pit i brac dret, des de l'espatlla a la ma, moll. Em pregunto si algu s'atraveix a posar-hi el cul... tu si?... jo no.
[JA S'HA ACABAT LA NECDOTA, ARA JA PODEU CONTINUAR LLEGINT TRANQUILS]

Foto - Aquest, a mes de poder anar a la lluna i tornar, et permet rentar-te les mans amb una aixeta situada al capdemunt, que deixa caure l'aigua que acabara omplint el diposit pel proper viatger-caganer interespacial. Potser es una manera per contrarestar la despesa d'aigua que es genera dia i nit als sentos o onsens (els tradicionals banys comunitaris nipons, a qui m'enfrontare en un altre capitol).

Aquest tipus de water es molt corrent. No es ni de lluny l'excepcio que confirma la regla. Pero des de l'extrem superior del que pot escoltar una melodia perque no se senti el riu o el "xof" que toqui, tambe n'hi ha de l'estil dels nostres estimats Roca, mes humils, ben cert; i tambe alguns, menys en quantitat, que emulen el famosos i simpatics coneguts com "a la turca", l'estrella lavaboril de gran presencia a l'India. Pero la gran diferencia entre els nipons i els hindus la marca la netedat escrupolosa dels primers. Es una caracteristica comuna de tots els models nipons citats. Nomes una vegada, i us haig de confessar que no va ser fins al cap de gairebe 2 mesos estant per aqui, em vaig trobar amb un water brut. Pero tampoc per posar-se les mans al cap, no cardem, ja que vaig poder pixar amb absoluta tranquil.litat i un equilibri gens amenacat per cap bassal. La tragica experiencia va ser en un de public d'Asakusa, el barri per on em moc en el meu dia a dia, en un dels incomptables waters publics repartits arreu de Toquio. De fet, aquest lavabo public, brut al Japo, facilment es col.locaria a la primera posicio en brillantor en una hipotetica competicio contra els lavabos publics de Catalunya. Fins i tot podria arribar a la Intercontinental i guanyar-la.

Tortamonsan

*Post dedicat al caganer del pessebre de casa teva.

Foto Recordatori - "Lavabo" de la meva casa del Ladakh. No se si jugar al joc de "Troba les 7.000.000 diferencies" o al de l'Oca "de lavabo a lavabo i cago perque em toca"... en fi... Tot serveix pel mateix.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VII (i ultim)

2009-12-13T19:34:00.000-08:00

CONVERSA AMB UNA MOSCA

Home - Mosca...

Mosca - Zi?

H - Que feu que sempre que us miro us passeu les dues potes del davant com si us rentessiu la cara?

M - Doncs si, si... Ens rentem la cara per aviam si ens despertem del somni.

H - Que?!?... De quin somni?

M - Del somni que es estar envoltat cada dia de tanta merda.

H - Ah...

M - ...(pzt)...

H - ... I... aixo de les reverencies que feu amb el cap a l'estil japones?

M - Son per vosaltres, en senyal d'agraiment, per fer aquest somni realitat.

CONVERSA AMB UNA OCA

Home - Ei Oca, tu sempre vas descalca?

Oca - Si. Jo no tinc milers d'oques petites tancades en una fabrica fent-me el calcat.

CONVERSA AMB UNS QUANTS BITXOS VOLADORS

Home - Ep! Pareu un moment!

Bitxos Voladors - ...

H - Pero que cardeu que us estampeu directament contra les bombetes i florescents? ...Que sou beneits?

BV - No. Busquem la il.luminacio, pero amb un metode encara mes directe que el tantra.

CONVERSA AMB UN LLORO (II)

Home - Lloro, sempre repetiu allo que sentiu?

Lloro - Que ho has vist a la tele?

CONVERSA AMB UN CENT PEUS

Home - Ei! Hola Centpeus.

Centpeus - Eh? Que vols?

H - No que... et volia preguntar... ja els fas servir tots els peus que tens? Perque en tens molts!

C - Si.

H - Ah.

C - Ei, i jo et puc fer una pregunta... Tu tens moltes neurones no?

CONVERSA AMB UN CAMELL (II)

Home - Ei Camell, tu et pots estar uns 5 dies sense beure aigua oi?

Camell - Si, mes o menys els mateixos que tu, amb entrenament i molt compromis, podries estar sense dir mentides.

H - I estant al desert clar!

C - No, no, en una cova. Al desert encara t'hi podries trobar alun bedui.

CONVERSA AMB UN SURICATA

Home - Suricata, no us la jugueu molt menjant-vos escorpits?

Suricata - No. No se si saps que som immunes al seu veri.

H - Ah...

S - Com vosaltres que deveu ser immunes al plastic, no?

CONVERSA AMB UN CABALLET DE MAR

Home - Ei Caballet de mar, perque us dieu aixi si no us assembleu gens als cavalls de terra?

CdM - No ho se. Pero deu ser per la mateixa logica que als vostres avantapassats els hi deien homo sapiens.

CONVERSA AMB UN GOS I UN MONO

Un Gos i un Mono - Ei! I a nosaltres no ens dius res?!?

H - No, amb familiars i amics ja fa temps que no hi parlo.

CONVERSA AMB UN OS

Home - Os, que en penses dels valors de la vida humana com a animal?

Os - A mi no m'atabalis pas, que estava hivernant i m'has despertat amb tantes preguntes tontes a tots els animals.

Tortamonsan

{Ultim capitol escrit des de Toquio, lluny d'Amaicha del Valle (nord d'Argentina), poble on va ser engendrada la primera conversa gracies al seu sol, cactus i immillorable atmosfera}

*La cosa ja se m'acaba. Des d'avui, nomes em queda un mes per continuar veien-t'hi clar. Lamarequemvaparir! (disculpa'm Dolors)... aixo si no se'm para, o engega, la bola clar...

Els meus dies japonesos - Quotidianitats nipones (capitol I): Tortamon vs. els hotels capsula

2009-12-08T21:29:00.000-08:00

Foto - No es un submari, ni un ruscscscs d'abelles, pero si de persones: en cada quadrat que veieu s'hi correspon una de les nanohabitacions dels famosos hotels capsula.

Els hotels capsula son d'aquelles coses que et fan dir "eing?!?!" (aixi: amb la veu en negreta tambe) quan comences a ensumar que recoi tenen de diferent al Japo. I a dia d'avui es una de les experiencies que ja he provat.

El dia en concret va ser ja deu fer mes d'un mes quan estant a Ibaraki, fent el pages clar, vaig baixar a la capital en diumenge per anar a veure un obra de teiatru on hi sortia el trempat i escarransit d'en Takashi. Per cert, no vaig entendre res de l'obra, no pel meu coneixement infim de japones, sino perque entendre The Tempest de Shakespeare a traves de l'art de la pantomima segurament encara es mes complicat que tal idioma. En fi... aixo es un altre tema. Tornem als hotels capsula... Es d'aquelles experiencies, us deia, que em va fer gracia. Pero aixo, em va fer gracia i prou. No ho penso repetir.

No m'ho vaig passar pas malament. No. Pero aixo de dormir entaforat en un habitacle que n'hi diuen "capsules" per no dir-n'hi "ninxol amb tele", no m'acaba pas de fer el pes. Es del tot claustrofobic. Realment no entenc com hi ha gent que hi pot passar temporades mes o menys llargues, o viure-hi esporadicament. Pero aquesta es la solucio que escullen algunes persones, no se si per voluntat, o perque s'hi veuen abocats sense alternativa dins d'aquesta societat de l'ultraconsum extrem. Alguns dels clients habituals, per exemple, solen ser homes i dones delcapdret i de negocis pensits, que potser no els hi acaben de funcionar prou i, precisament per aixo, han triar involuntariament aquesta opcio barata( en comparacio amb els hotels de llits amb potes i parets de bastiments).

El preu dels mes humils ronda els 2500 yens (un 18 o 19 leiros a dia d'avui) i malgrat aquesta humilitat, com ja he dit, pots comptar amb varies facilitats i/o compliquitats de la vida moderna: una atele, dins de la nanohabitacio que funciona amb una moneda de 100 y. per hora; un parei de llencols, i fins i tot un coixi; una sala d'ordinadors per connectar-se a linternet; dutxes i banys varis, pero tots ells molt dignes; una cuina-menjador; ... ; i tot per fer-ne us vestit amb una bata del tipus samurai d'estar per casa (veridic) i que t'identifica com a resident, juntament amb les sabatilles (la qual cosa provoca que les teves sabates originals, com a tota casa japonesa, es quedin castigades a la porta d'entrada).

Albert Tortamonsan

Membre oficial de l'equip de neteja del brillant Khaosan Hostel d'Asakusa - Tokyo

Els meus dies japonesos - Fukushima mon amour

2009-12-01T18:56:00.000-08:00

Foto - He viscut 3 setmanes amb aquesta bonica panoramica tardoral. Vista des de la meva habitacio. I ole.

Foto - L'Hiroaki cremant un camp d'arros en un capvespre japones.

Foto - Casa de l'Obachan ("iaia" en japones) a l'estil tradicional.

Foto - L'arros es despellofa i es separa de possibles petites pedres gracies a la col.laboracio de la maquina de l'esquerra. La resta de sacs d'arros esperen el seu torn, pacientment, al darrere (juntament amb uns curiosos pals de golf que no se quina funcio, en el proces del tracte de l'arros, vindrien a jugar).

EL FesTiVAl d' Iwaki-Hanawa: quan el frikisme s'esdeve

Fotos - L'excel.lent programa "Humor Amarillo" es quedava curt: escenes de la famosa competicio que es celebra anualment i que consisteix en estirar palla d'arros, per equips, en un riu l'hostia fred i de la manera mes friqui possible. A dalt en un moment de la sortida. A baix, els cervols tiren del carro sense una Santaclaus amb minifaldilla que ja els hi va caure la primera de canvi (i de qui malauradament no en tinc imatges)... Potser donant suport a la campanya Cagum el Pare Noel?

Video {com mu curru eh!} - Despres de la cursa, cada equip havia de fer una petita performance. Aqui, en Doraemon i els seus companys us saluden.

Foto - El jovent japones practicant l'ancestral tayko. Les hi cardaven fort.

Foto - Hi ha alguna cosa al mon que faci mes por que aquesta imatge?

Foto - La nostra parada al Festival. Hi veniem mochi acabat de fer, cafe d'arros (eluquehia), miso, melmelada, arros, i algun que altre producte mes. No ens va anar del tot malament, pero en Maa esperva fer algun cuartu mes.

Foto - I aqui tenim el cafe d'arros (a l'esquerre i per 1000 yens) i el mochi (que vaig tallar massa prim i haviem de fer equilibris varis per poder-lo aguantar a un pal, que l'Arare hauria fet servir per tocar altres coses)

Foto - La paranoia de la grip A tambe ha arribat a les zones rurals de Fukushima. A mi, pero, sempre m'ha molat mes el Fosfovit A.

Foto - Les majorettes i la banda van venir de Tokyo.

Foto - En Tortamon amb un Samurai que passava per alla...

Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des de Tokyo, on vaig arribar abans d'ahir. Durant el proper mes i mig fare el pages no al camp, sino a la capital. Treballo en un hostal unes 3 hores al dia a canvi d'allotjament. I la resta del dia em dedico a badar amb boca, ulls i orelles obertes.)

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Fukushima

2009-11-21T05:44:00.000-08:00

Foto - En Maa, simpatic i afable fill de la familia amfitriona, a qui vaig fer parar un moment el proces de transplantacio de floretes. Malauradament, no totes les tasques son tan romantiques. Ben cert.

Doncs si, com ja us anunciava en l`anterior captiol em trobo a Fukushima dedicant-me de nou a la pagesia. Aquesta vegada, acollit molt bonament per una familia, nipona tota ella, que porten anys i anys treballant en la collita de l`arros ecologic (l`aliment mes basic de tot apat nipo). Aquesta es la seva tasca basica, que combinen en funcio de la temporada amb el conreu de quatre verdures o l`elaboracio d`un pa, panets i altres histories de manera artesanal (tot clar... brutalment bo). Es un escandol "lo" be que arribo a menjar, un cop adaptat plenament en la manipulacio del palillam i els bols. Durant els apats els bols ja son del tot amb b alta, de ceramica i fent el que han de fer (de recipient i punt), i no v baixa... cosa que no podia dir al principi dels meus dies japonesos. Molt be, despres d`aquesta broma tan divertida basada en fets reals pero no a Massachusets a les 4:35 PM, (<--aixo vindria a ser un altre cudit, sense a) {<-- i aixo un atre} i ja paro perque ni un dels 88.888 Deus de la religio Shinto, la historica del Japo, entendra res.

El meu dia a dia es del tot variat, llevant-me cap a les 7 del mati, aixo si. Tan pot ser que passi l`aspiradora, com que netegi les menjadores de les gallines; que afluixi el cargol d`un tractor de color blau sense saber perque, com que cali foc en un pilo de palla seca enmig d`un camp d`arros; que talli fusta per fer un plafo per una botigueta familiar per un festival del dilluns que ve, com que separi els grans de soja del seu embolcall a base d`hosties amb un bat de beisbol (esport arrelat fortament despres de la derrota davant dels ianquis a la 2a Gerra d`Hosties Mundial).

Doncs be, res mes.

Ah si... en Maa ja ha apres a dir "carda fred". I jo "fucking samui".

Albert Tortamonsan

(Cronica escrita des d`Iwaki-Hanawa, que no es el nom d`un personatge pelut i petit de La Guerra de les Galaxiess, sino un poblet del sud de Fukushima, al nordnord de Tokyo. De fet, no se perque us ho explico perque tots els que sabieu on era Kakioka Sako, Ibaraki, ja ho deveu saber. Estare per aqui fins a finals de mes quan potser torno a Tokyo).

Foto - L`Hiroaki, el pare, tot fent el cigarret mentolat titpic de tot fumador japones, bo i recolzant-se a un bonic tractor (...el de color blau, el que li vaig haver de fer varies pessigolles amb una clau anglesa)

Foto - I la Yuko, la mestressa de la casa i responsable del tracte, extremadament fi, dels aliments. Tan per consum propi, com per fer-ne negoci.

El presidiari

2009-11-04T04:31:00.000-08:00

Havia sigut presidiari. Si. Es va passar uns anys a la preso per un tema que ara no cal tocar, pero que podeu estar tranquils perque no tenia res a veure ni amb la sang ni amb la violencia, ni fisica, verbal, o monetaria. I perque de fet: `No vaig ser jo`.

La questio es que quan en va sortir, les coses, sorprenentment o no, li van comencar a anar teoricament be. Al cap de sis mesos ja havia conegut una mossa. I ambdos amb papallones a la panxa havien decidit casar-se. Pel civil i pel penal, de fet... tambe. I es que al cap de nou mesos les papallones d`ella, curiosament, van esdevenir bessonada. Pero be, no va suposar cap problema perque ell ja havia aconseguit una feina fixa a traves del sogre. La segona bessonada si que va ser mes sorpresa perque les papallones d`ella, i les d`ell, ja feia temps que havien capullat de nou.

Aixi, la casa, d`acord amb la societat en la que vivien, s`havia fet petita i calia ampliar-la. O canviar-la directament. Com tambe passava amb dues coses mes del seu dia a dia: la televisio, que anava en blanc i negre en dies alternatius; i el cotxe, que segons deien, no acabava de carburar prou be, sempre i quan se`l compares, pobret, amb els de gama alta. Tothom ho veia d`aquesta manera. Tothom menys l`expresidiari, que no hi veia tants inconvenients. Nomes ell creia, home de bona fe, que la casa potser si que haurien de viure-hi mes apretats, pero que coi, que hi podien viure; que la televisio si que no anava del tot fina i no era de plasma, pero que tan li feia perque pensava que sempre que hi hagues un Barca - Madrid podria identificar qui es qui i no nomes pel joc; i que el cotxe... no, no era de gama alta, amb aixo hi estava del tot d`acord... pero que tenia 4 rodes, i el carburador potser nomes feia fressa perque realment estava carburant coses que carburen els carburadors.

L`expresidiari no va aguantar massa dies i finalment va cedir. L`endema de l`enessima topada amb la de les expapallones, els veins, companys de feina, i amb nous amics agregats del facebook, va haver de fer el pas: i si, de bon mati, va anar a fer tractes amb un senyor banquer.

Assegut davant d`ell, li anava dient que `si` sense escoltar-lo. Tenia el cap en un altre lloc. Rumiava com fer-se funcionari de presons, per almenys, poder recordar la seva epoca de llibertat.

Els meus dies japonesos - Fent el pages per Ibaraki

2009-10-31T04:41:00.000-07:00

Foto - El Go-shujin (marit) i l`Oku-san (muller), pacientment i riallera, en un moment de dedicacio a les patates taro. Des de fa 4 anys que es dediquen a l`agricultura biologica.

Doncs si: a la terra de l`electronica i la tecnologia punta he decidit dedicar-me a la pagesia. Em fa gracia. Si. Ara be, tal decisio, certament, tambe l`he pres gracies a la col.laboracio inestimable de l`economia mundial en relacio a la personal... que ve dir-me que: si em vull estar 3 mesos al Japo, cal espavilar-me de manera alternativa.

Aixi doncs, porto una setmana vetllant per unes 150 gallines i una cabra; construint un hivernacle de 30x10 m.; arreplegant espinacs, mongetes vermelles, naps (oh admirat Baldric!) o patates dolces; o empaquetant ous o pastanagues. I fins i tot plantant cebes.

Tot gracies als contactes fets per linternet, que m`han portat a viure durant 2 setmanes amb una familia nipona de pare, mare, fills i esperit sant (va i son uns dels menys del 3% de families cristianes del pais). Pero sigui com sigui, els cristians japonesos, tambe mengen amb `palillus` i dormen en futons, a sobre de tatamis, en habitacions on les portes de paper son correderes. I jo tambe.

Albertoji Tortamonsan

(Cronica escrita des de Kakioka Sako, que com tots sabeu, es un poblet de la provincia d`Ibaraki, una mica al nord de Tokyo）

Foto - La `meva`casa. De fora no segueix els criteris tradicionals japonesos, i encara menys si parlem del funcionament general: per dalt, capten energia solar, amb la que escalfen tota la casa feta de fusta per ells mateixos; i per baix, capten l`aigua directament del riu amb un sistema de bombes pacifiques.

Foto - Pero per dins si que segueixen els patrons nipons: tatamis, futons i portes correderes amb `vidres` de paper que no `paper de vidre`... heus aci la meva habitacio...

Es un plaer anar a treballar al camp amb aquesta bona gent i estirgassat amb les mans al clatell, a la part del darrere d`una pick-up...

Proper capitol: fent el pages per Fukushima.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol VI

2009-10-23T02:00:00.000-07:00

CONVERSA AMB UN PASSERELL

Home- Tu, ets ben be un passerell?

Passerell- Si. Per aixo estic segur al 100% que tu ets un animal racional.

CONVERSA AMB UN GAT ESQUERP

Home- Mmm...

Gat esquerp - No em diguis res!

H- Eing?

GE- Val mes un gat esquerp que cent hominids afables.

H- Collons que esquerp!

GE- Si, i no et penso donar les gracies per aquest comentari.

CONVERSA AMB UN ESCURCO

Home- Tranquil! Tranquil! Que no et fare pas res!

Escurco- Oh! Jo tampoc et fare res.

H- Ja pero tu tens un veri molt potent a la teva llengua.

E- No pas mes que a la teva.

CONVERSA AMB UNA VACA HINDU

Home - Hola vaca hindu.

Vaca Hindu- Hola home.

H- Diuen que ets sagrada...?

VH- Si, es veu que si...

H- Pero aixi... com es que de tan en tan et foten alguna hostia o et fan servir d'animal de carrega?

VH- Doncs t'has vist a tu que no ets ni sagrat?

CONVERSA AMB UNA MANTIS RELIGIOSA

Home - Hosti Mantis, no et passes una mica foten-te el mascle just despres d'haver-te copulat?

Mantis Religiosa - Pero que no mires els diaris?!?

H- Que? Perque?

MR- Doncs perque ho fem per reequilibrar el percentatge mascle-femella que vosaltres provoqueu.

H- ...

MR- I clar, hem d'anar per feina.

CONVERSA AMB UN GOS

Home - Ei Bobby, em treus a passejar?

Bobby - ...buenu va!

CONVERSA AMB UN PORC ENTAFORAT EN UNA GRANJA

Home - Porc, ja hi vius be entaforat en aquesta granja que vius?

Porc - No, jo ja fa temps que tambe he normalitzat la meva situacio.

CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home- Tu Gallina et volia fer una pregunta.

Gallina- Si clar... digues.

H- Tu coneixes a la Gallina dels ous d'or?

G- Si. Pero ara esta molt deprimida.

H- Ah si?!? I perque?

G- Perque ja no te el control de la seva empresa.

H- Ah no? I de qui es?

G- No ho se, pero pots comencar posant "Monsanto" al Google.

CONVERSA AMB UN PORC SENGLAR

Home- Porc Senglar...

Porc Senglar- Que?

Home- On vas tan salvatge per la vida?

PS- Si, es veritat, hauria d'aprendre de la vostra actitud de respecte i moderacio envers tot.

CONVERSA AMB UNA FORMIGA EXPLORADORA

Home- Hola Formiga Exploradora. Com us ho feu aixo aixo de trobar sempre el cami de tornada al vostre formiguer i no al del vei?

Formiga- Be doncs, deixant rastres.

H- Ah! Com molles de pa?

F- No. Un producte quimic que, malgrat els avencos en nanotecnologia, encara no podeu robar.

Els meus dies japonesos - El Japo?... L'India?... 3/4 del mateix.

2009-10-21T02:49:00.000-07:00

Foto - En Takashi, el meu amfitrio i model a seguir japones

Aixo del Japo ve a ser 3/4 del mateix que l'India: perque flipo igual, per be que per unes condicions situades a les antipodes. Parlo del funcionament, la netedat, del frikisme pel carrer,... Es del tot cert si us dic que tot plegat promet ser molt divertit.

Ja a l'aeroport em vaig haver d'enfrontar a les sempre temibles maquines expenedores de bitllets per poder arribar al centre de Tokyo. Si ja son temibles de per si, quan tot es en japones, la cosa es complica. Al cap d'uns 10 minuts en estat catatonic, un amable senyor xines que va passar per alla, es va solidaritzar amb mi. Jo per contra, vaig deixar la solidaritat de banda i degut a la desesperacio, de manera del tot egoista em vaig enganxar a ell com una paparra fins que les nostres estacions ens van separar. Seguidament em vaig paparrar a un nou senyor, en aquest cas un aborigen ben vestit. I finalment...

Finalment vaig arribar a bon port. Vaig trucar a en Takashi, un bon amic que algu de vosaltres ha tingut el plaer de coneixer o fer uns moviments robotics amb ell ja que es dedica a l'art del mim i la pantomima (que es com si quan et trobessis a un pastisser li demanessis que et fes un croissant alla mateix). Al cap d'uns minuts, ens varem retrobar al barri d'Asakusa, al centre de Tokyo i ens varem fer una forta abracada (com a part dels acords establerts dins del meu Parlament Mental).

La veritat es que estic flipant bastant des de que vaig arribar en aquest pais. Es molt divertit. Tot es com un joc. Electronic evidentment! Vas al metro: i tot ple de maquines. Vas al restaurant (n'hi ha de barats que per uns 350 yens {3 leirus} pots menjar prou be): i tot ple de botons i botonets. Vas a cagar: i 3/4 del mateix. Un dia ha de caure un comentari dedicat exclusivament als lavabos japonesos. I pel carrer... tot net i polit, i sense papareres. Fins i tot els cotxes, taxis, furgonetes semblen que estiguin mes esterilitzats que els estris dels dentistes argentins de la Placa Nova de Torello. I pel carrer tambe es on hi veus tan els homes i dones del cap dret ben vestits i emplainats, com les jovenetes vestides bo i intentant emular a les seves heroines de l'anime o manga japones. A vegades vestides de superwomans, a vegades vestides de senyoretes de neteja o de col.legiales... Tot molt picant la veritat.

Ara si em perdoneu, me'n vaig a fer una cervesa amb en Takashi,

Albertoji Tortamonsan, japones d'Asakusa.

PD: i que fare aqui Japo durant 3 mesos? No ho se a grans trets, pero a petits, us puc dir que des de la setmana que ve, que be, preveig tenir la gran sort de poder anar a treballar en 2 o 3 cases de pages en una zona del nord del Japo durant 1 mes i mig aproximadament. A canvi de treballar per ells unes quantes hores, obtindre allotjament i menjar... i poder viure en una zona rural entre sempre amables families japoneses. Aixo es impagable. Soc molt afortunat.

Foto - Un tros de Tokyo.

En boles... pero cap a Japo!

2009-10-17T01:35:00.000-07:00

Pel dia d'avui havia pensat de posar un comentari amb el titol de "Comunicat del meu Parlament Mental", o alguna cosa molt divertida i original. Pero be... les experiencies del viatger sempre son incertes i com se sol dir: l'actualitat mana.

ASSALT AL BUS DE DHARAMSALA A DELHI...

Em van fotre la motxilla. Estic escribint a pel.

Si. Durant la nit de dijous a divendres, en el trajecte de bus, em van cardar la motxilla gran. Aquella que els superaventurers solem portar a l'esquena, i que sol fer funcions d'armari ambulant. La cosa va anar aixi, mes o menys: el bus public que vaig agafar, del govern, estava saturat a fondu. Aixo no es cap novetat a l'India, que pertot arreu es nota que en aquest gran pais hi viuen mes de mil milions de persones. Aquest aspecte m'agrada, malgrat que les passes putes a vegades, perque t'ajuda a entendre que el concepte "d'espai vital" es del tot cultural. Aixi, bona part del viatge el vaig fer cos a cos. Pel davant amb una mestra india d'educacio fisica i pel costat un mestre indi del mateix camp. Ells acompanyaven a uns 3000 nanos que havien fet una estada esportiva, com tb se sol dir, a Dharamsala. Molt be. Eren , i son, molts simpatics i varem anar fent una mica la xerrada com podiem, mes a l'estil de l'indi america que l'indi hindu. Pim pam pim pam...

Quan ja portavem unes 3 o 4 hores, tot el jovent esportista va baixar enmig d'una carretera que es veu que els hi deuria convenir, juntament amb el professor (a l'India quan algu vol baixar del bus fot un crit i baixa, sigui en un bassal, sigui sobre el llom d'una vaca). En fi. Quan van ser fora, algun dels cracks va pujar al sostre de l'autobus i va comencar a tirar les motxilles dels seus companys. No se si, a aquest crack desconegut, jo li deuria fer gracia o que i ja em va considerar un nou col.legui mes... la questio es que tambe deuria cardar la meva motxilla avall... Es l'opcio que veig mes factible per explicar l'espoli del meu armari ambulant.

Ja he passat l'etapa de l'autoinculpacio, que de totes maneres hi vaig retornant sovint bo i insultant-me en gran manera. Em repeteixo l' "hauria de..." varies vegades i en diferent formats. Basicament dient-me: "hauria d'haver... agafat el bus turistic per 100 rupies mes i avall" (jo era l'unic passatger blanquinos del bus public) . L' "hauria d'haver... fotut la motxilla a dins..." pero aixo no es facil en fucio dels busos, pel tamany del prestatge, pel que et diu el xofer, o per l'exces de persones, amb un cap per aqui i un peu per alla...

Jo, puta de mi, no baixo cada cop que algu baixa per mirar si la meva motxilla encara hi es. Si fos aixi, podria anar a la cursa anual de pujar les escales de l'Empire State i, a peu coix, quedaria primer destacat. No he agafat 537 autobusos publics a l'India de llarg trajecte, pero mes de 20 o 30 si. No tinc les dades pero... en fi, que he agafat forca busos d'aquest tipus i fotent la motxilla a dalt, lligada artesenalment, sempre havia arribat a bon port. Em fa rabia pensar en frases tontes com "sempre hi ha una primera vegada" o "comprar barat es comprar car"...

Quan em vaig adonar del furt va ser quan varem para de manera mes oficial per fer un descans a les tantes de la nit. Ja feia unes 4 hores que els atletes havien practicat el llancament de maletes. Res a fer. Ho vaig comunicar al conductor i al cobrador, que van comencar a trucar a una estacio de prop on havien baixat... pero no contestaven. Potser eren les 3 de la nit. Res a fer fins al mati a arribar a Delhi i trucar de nou, no fos cas que tan caritativament com de moltissima llet haguessin portat la motxilla alla. I no. No. Tenia un bri d'esperanca pero se'n va anar a tomapelcul aviat. Suposo que el crak desconegut deuria aprofitar l'ocasio, o potser va fer, com es coneix en l'esport del futbol, una "passada de la mort" a algu que voltava per alla i com diu el refrany: l'ocasio fa al lladre.

L'ocasio fa al lladre... i la policia no fa res. Es que clar, no tenien el numero de l'oficina propera al lloc de l'infortuni. I clar, tampoc no tenien pas la manera de com aconseguir-ho. I clar, si volia fer alguna denuncia (que sempre ha de ser molt eficac en un pais que, com deia abans, son 4 gats i tots es coneixen) calia que tornes a l'escena del crim. I clar, jo tampoc volia perdre el temps, com jo els hi havia fet perdre a ells ja que havia interromput la lectura d'un diari de 2 senyors policies, i la migdiada de les 8 del mati del que sabia parlar angles.

Pero tambe podria haver sigut pitjor: sortosament, portava amb mi una motxilla petita on, a mes del llibre La volta al mon en 80 dies d'en Julia Verneda (pq segur que ell com en Colom tambe era catala) que estic llegint, hi duia la paperassa i targetes de tot bon viatger ric. Altrament l'augment putantil de la situacio hauria tingut un creixement exponencial.

Pero be... quan et passen aquestes coses el millor barri del mon on pots arribar es on al cap de 6 mesos torno a ser: el barri de Paharganj, Nova Delhi, que vindria a ser la suma de El Corte Ingles + Cirque du Soleil. I de fet, tot i defenestracio, continuo tenint moltes mes coses materials que la immensa majoria de l'indiam en general. D'aixo es facil adonar-se'n, quan arribant a Delhi, mires per la finestra i veus la gent cagant a la via o a la llera del riu.

Per finalitzar aquest primer assalt us haig de dir que diria que ja he digerit la situacio. I si, estar clar que quan vaig veure que la meva motxilla havia desaparegut no vaig comencar a aplaudir ni a donar piruletes en forma de cor a tots els passatgers... No, clar, ho vaig ciure com una tocada d'ous... pero be... Diguessim que la vida m'ha donat una altra oportunitat per practicar les bases del budisme: l'acceptacio i la paciencia ... cosa que dic de veritat. I si em creies al 100% la llei del karma, que a mes de ser el nom de la meva tieta de Manlleu en una versio mes anarca, hauria d'estar content. Es la llei de la relaci causa-efecte, per la qual cosa aquesta putada m'ajuda a purificar el meu karma present per a una millor reencarnacio en una propera vida. Ja dic que tinc molts dubtes en aquest sentit pero es mes: qui no diu que obtingui la il.luminacio durant el propers dies al... Japo?

ASSALT AL JAPO

I aqui ve el comentarai, mes breu que hagues tocat si no hagues passat el que acabo d'explicar...

Doncs si, el meu Parlament Mental ha quedat composat. El Partit Liberal d'Extrema Esquerra i el Partit de la Germanor Catalanonipona han establert un acord de minims i han format govern.

Aixi doncs el meu Palament Mental anuncia que a partir de dema i si tot va be durant uns 3 mesos:

...els meus dies seran japonesos...

A. Tortraj
Paharganj, Nova Delhi - India (a dia 17 d'octubre, Happy Diwali!)

PD: I quan d'aqui una estona agafi l'avio, demanare d'anar a la bodega. No per vigilar la motxilla, sino com a castig, per purificar el meu karma...

India:
de nou
me'n vaig de tu,
i de nou
nomes fisicament,
encara que aquesta vegada
t'hagis quedat algunes coses fisiques meves.
Pero tranquil.la
que no em sap pas greu.

Daniabad India

Els meus dies d'exili tibeta - O que recollons he cardat 3 mesos a Dharamsala?

2009-10-13T05:41:00.000-07:00

Foto - Dharamsala a vista de corb, el pajaru mes comu de la zona.

QUE RECOLLONS HE CARDAT 3 MESOS A DHARAMSALA?

Res.

No. No es cert. Si be altres vegades he pregonat amb forca el noble i dificil art de fer no-res (mencionat al meu llibre de capcalera Els potols mistics), i m'hi he esmercat en gran manera, aquesta vegada no ha estat aixi. Pero aviam, tampoc he anat saturat, nomes faltaria.

Aixi, des que vaig arribar cap a mitjans de juriol, he fet petites (per be que prou importants) i grans coses (o mes extenses en el temps, millor dit). Dins de les petites podria citar, per exemple: un curs de macrame durant una setmana, amb en Victor i la Sandra, una parella de Vilassar (de Dalt o de Baix o del Mig o del Mar o del Terra...no ho recordo), que son uns autentics artistes en aixo de fer nusos i giragonces amb tot tipus de fils; un curset de cuina tibetana, amb en Tashi, a qui he retrobat despres de 3 anys, dedicant-se a la pedagogia culinaria; 4 classes de tibeta per tal de saber una miqueta de vocabulari basic, mes que per sobreviure, per allo de fer una mica de gracia al tibetam amb qui interactuava en el meu dia a dia; i per ultim, vaig assistir a unes xerrades del Dalai Lama durant 3 dies, que vaig gaudir sobretot per l'atmosfera de devocio creada per tots els seus pacifics i gentils compatriotes. A ell, el Dalai, se'l veu molt bon paio tambe. Es ben veritat.

I ja estan les petites coses... Be, en aquest punt tambe podria haver esmentat un curs de Vipassana. Amb aquest nom, el que s'enten, es tancar-se a meditar en un lloc durant 10 dies. Comencant cap a les 4 del mati a cop de gong, fins a les 9 del vespre, quan sense toc de gong tornes a dormir. Em vaig apuntar a tal curs dos cops, pero ambdos, van ser intents fracassats. El primer no hi vaig tenir lloc, ja que, com despres de la mili, estava a la reserva. El segon, el que si que va tenir lloc en mi va ser una diarrea de dimensions molt respectables. Be, ho deixo per... o be una 3a experiencia dharamsalesa, o be per muntar-me el meu propi Vipassana en una estada al Monestir de Poblet per quan torni. Cosa que estaria francament be. I tant. Espero que Fra Maties, el monjo hostatger amb accent de les terres de l'Ebre, m'hi pugui fer un lloc. De ben segur. Ell com el Dalai, tambe es molt bon paio. I a mes, els frares de Poblet fan un vi fort excel.lent, perque no dir-ho. Aquest seria del tot un complet VIpassana. {en aquest punt la consciencia d'en Tortamon es veu obligada a demanar disculpes per aquesta broma ja ni de nivell baix... sino infim, ben cert}

Les grans coses, o activitats, son una mica mes sorprenents:

L'una, ha sigut la de la practica de la llengua d'en Terry Venables o d'en Baldric de l'Escurco Negre ... No feia pas de professor, Buda me'n guard!, sino que era mes del tipus parella linguistica. Aixi, de tan en tan em trobava amb les joves laiques Tashi i Kunga, o el jove monjo Gyurme.

Pero es sobretot aquesta altra activitat la mes esperpentica i abans de continuar llegint us demano por favor que os senteis: efectivamente... m'he dedicat a la didactica de la llengua d'en Cervantes o d'en Florentino Perez o d'en Joan Ferran. Si: a la didactica de la llengua espanyola. Increible pero cert. Per be que, parlant amb propietat, seria mes afinat i concret dir la llengua o accent d'en Leo Messi o de l'entabanador de llonganisses de la placa del Pes de Vic quan s'aproxima turistam del pais vei a la seva botiga. O encara millor: agafant com a referent l'accent de l'afable Josep de la Llissa del Carrer St. Josep de Torello.

Els dos darrers comentaris son evidents, perque son els accents de la gent d'alla on soc. I el primer sobre El Messies... tambe, doncs l'epoca de la meva vida que he parlat mes en castella va ser en terres sudaques (*nota per als meus biografs o per a mi mateix si acabo patint alzheimer sempre i quan aconseguis recordar-me de la direccio del blog que ja es prou llarga: la segona epoca mes castellanofila en mi va ser els mesos nadalencs del 2002 viscuts a Dublin). Aixi, em vaig adaptar sense cap mena de dificultat al meu alumnat: de les dues classes que feia, la primera, la feia a un monjo budista, en Jampa, que va estar durant uns 11 mesos a l'Argentina. Aixi practicavem conjuntament el "Sho canto" "Vos cantAs" "Eshos cantan" mentre "tomabamos te" procurant no tacar "el piso" bo i "agarrando" fort la tassa. Feia classe a ell i a la seva germana, la Tseten. Aquest digasemos que era el nivell "intermedio".

L'otra classe era el nivell "basico", i l'alumnat era formado per a vegades 2, a veces 3, joves tibetanos que van mostruviesen un cert intereso per l'espanyol. Eren en Jamyang, en Dorje i en Sangye. No en tenien ni pajuteraideia i per lu tan varem comencar per l'abecedario y anar pujant amb cuerdas i mosquetones pa'rriba pa'rriba portisereportisere.

Resumint: que si mai volteu per Espanya i us trobeu amb gent de faccions tibetanes (ulls ametllats i morenos) parlant en espanyol amb accent de la plana de Vic, segurament siguin ells. De pas, doneu-los-hi recuerdus de part mia.

COMENTARI FINAL: A TALL DE CONCLUSIO PERO SENSE FER-ME MAL...

Era divertit llevar-me al mati cap a les 8, esmorzar a l'ashram del bon Babaji (sadu hindu) i anar caminant tranquil.lament durant mitja hora fins a casa d'en Jampa i la Tseten. Amb els dies vaig anar coneixent una mica el personal. De les petites rutines del dia a dia. Aixi durant el trajecte, per ordre cronologic, a vegades saludava els indis del Namaste Cafe, si ens veiem mutuament i estavem de bon humor. Despres, tocava el torn de la india que cada dia pidulava en un canto d'una especie d'hospital, sempre coberta d'una manta lila. Ella saludava sempre amb un "good morning Sir", deixant de banda l'humor i el fet que jo mai li dones una puta rupia (un dia li vaig donar un gorro de llana, que de fet, no era ni meu). Mes avall saludava a la jove Tenzin Dolma, que des de fa 3 anys que te una paradeta de momos al petit carrer principal del poble. I son els millors del mon sense cap mena de dubte. Al cap d'uns metres, als nanos indis simpatics que em facilitaven la meva dosi d'internet diaria. I encara mes avall, despres de l'oficina de correus, a vegades em trobava amb en Lobsang. Ell vindria a ser el meu "jefe". Tambe el vaig coneixer fa 3 anys i es qui ha fet de pont entre mi i el meu alumnat a traves de la seva especie d'Ong Volunteer Tibet, just a sobre de la cuina on en Tashi hi fa les seves classes. A qui tambe saludava cada dia, i qui em va ajudar en l'art de la momografia.

Ja ho veieu: he tingut uns bons dies d'exili tibeta. Estic content.

Albert Tortamonla

FREE TIBET

Foto - Els meus estudiants del nivell "basico", en Sangye, en Dorje i en Jamyang, cardant el beneit durant l'estona d'esbarjo. A vegades, es cert, la classe se m'escapava de les mans.

Foto - I els de nivell "intermedio" un dia que em van convidar a sopar el plat mes tipic i excel.lent de la cuina tibetana: els simpatics momos.

Foto - En Tenzin, el meu vei d'habitacio a l'ashram, se'n va...

Foto - ... i el fruiter ambulant tambe.

Fotos - Escenes d'un dels dos carrers principals de Dharamsala, el Temple Road. A dalt en un dia normal, i a baix un dia de rebuda oficial del Dalai Lama que arribava d'un dels seus viatges.

Foto - El Panchen Lama, la segona maxima autoritat del budisme tibeta, nomes per sota del Dalai Lama. Es el pres politic mes jove del mon. Almenys ho era l'any 1995, quan tenia 6 anys i va ser segrestat per les autoritats xineses juntament amb tota la seva familia. No se'n sap res mes des de llavors. Una demostracio mes del respecte pels drets humans al Tibet.

Fotos - Manifestacio pro-respecte pels drets humans al Tibet el dia del 60e. aniversari del naixament de la Xina comunista. Drets humans al tibet: tortures, falta de llibertat d'expressio i de l'exercici religios, i campanyes d'esterilitzacio de les dones tibetanes.

Foto - Pero acabarem amb unes fotos mes quotidianes... com en Sangye rentant els plats...

Foto - ... o l'amiga de la Tashi que no parava de riure durant el making-off de les vides tibetanes a l'exili.

I es que a Dharamsala m'hi he sentit com a casa...

FREE TIBET

Vides tibetanes a l'exili (V) - Jo: la Tseten D.

2009-10-09T04:16:00.000-07:00

PASSAT

Em dic Tseten D. i vaig neixer el 23 de juny del 1987 en un poble de la regio d'U-Tsang, al Tibet central. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen actualment a Lhasa, fent diverses feines. Nomes un dels meus germans continua treballant de pages a la casa on vaig neixer, juntament amb els meus pares.

De petita vaig anar 4 anys a l'escola, on hi estudiavem tibeta i matematiques. Els primers anys no hi havia l'obligacio d'estudiar xines, mes de gran si. Pero despres d'acabar el que seria primaria, no vaig continuar estudiant perque l'escola on havia d'anar era molt lluny de casa. Aixi, durant aquella epoca ajudava en les feines de casa i el camp.

A la meva familia he tingut varis parents que han estat presoners politics durant forca temps. Algun d'ells no fa massa que han sigut alliberats despres de passar-se cap a 15 anys dins de les presons.

CREUANT CAP A L'EXILI

Vaig decidir creuar cap a l'exili per poder veure el Dalai Lama. A mes, tambe havia sentit varies informacions sobre la vida dels tibetans a l'India: que era un lloc on es podia estudiar mes facilment, i on s'hi podia viure en millors condicions que les que teniem al Tibet.

Durant el 2003 els meus germans varen fer varies gestions per tal que jo pogues aconseguir el passaport xines i poder sortir del Tibet sense problemes. I aixi va ser. Al novembre del mateix any vaig anar en una furgoneta, amb mes gent, de Lhasa fins a la frontera mateix. Ara be, un cop en terra del Nepal vaig haver de caminar durant 2 dies perque no em trobessin els soldats fronterers. Si m'haguessin trobat m'haguessin fet retornar al Tibet perque no tenia els documents (el visat) per estar al Nepal. Aixi, amb una altre noi tibeta, varem contractar un guia nepales perque ens allunyes de la zona. Amb el seu ajut doncs, despres de caminar 2 dies, varem poder arribar en un poble i des d'alla, agafar un autobus que ens portes a prop de Katmandu. Jo passava desapercebuda gracies a un vestit de nepalesa que la dona del guia m'havia deixat. Un cop ja a la ciutat, varem anar al Centre de Refugiats Tibetans, on hi vaig estar 3 mesos perque tot estava saturat de nouvinguts com jo.

Al cap d'aquest temps si que ja vaig poder anar cap a l'India. Com els altres refugiats, primer cap a Delhi i seguidament cap a Dharamsala. D'alla, despres de poder trobar-me amb el Dalai Lama juntament amb altra gent, vaig anar 2 anys a estudiar a les escoles tibetanes de Bir.

Des dels 18 anys que visc aqui a Dharamsala. En algunes temporades pero, he anat a viure al sud de l'India en d'altres assentaments tibetans.

PRESENT I FUTUR

Actualment estic estudiant varies coses aqui Dharamsala: angles, espanyol, i de tan en tan alguns cursos de massatges. Pero espero que aviat pugui anar a Delhi per estudiar perruqueria i maquillatge. M'agradaria poder dedicar-me a aixo en un futur no massa llunya. I si pogues ser al Tibet encara millor. Pero ho veig complicat, almenys properament.

De tan en tan parlo amb la meva familia. Pero va a epoques, en funcio del control sobre les comunicacions de les autoritats xineses. Si es una epoca tranquil.la hi puc parlar potser un cop a la setmana. Pero si els controls son mes rigurosos, com per exemple durant els Jocs Olimpics o les manifestacions del 2008, es mes perillos trucar-hi perque punxen les linies de telefon.

Desitjo que el Tibet sigui lliure. Tot i que se que sera dificil aconseguir-ho. Jo, com tots els tibetans, tambe vull tornar al meu pais. Pero ara mateix es impossible. Si m'arrisques a tornar-hi i m'agafen, aniria directament a la preso.

Tseten D.
Exiliada tibetana a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (IV) - Jo: en Jampa T.

2009-10-05T03:37:00.001-07:00

(aqui hi hauria d'anar una foto d'en Jampa T., pero ha preferit no sortir-hi...)

PASSAT

Em dic Jampa T. i actualment tinc al voltant d'uns 40 anys. No se ben be quan vaig neixer. Ni el dia ni l'any. Soc d'una zona rural de la provincia d'U-Tsang, a una hora amb cotxe de Lhasa, la capital del Tibet. Soc monjo budista.

Tinc 7 germans i 6 germanes. La majoria encara viuen alla juntament amb els meus pares, dedicant el seu dia a dia a la vida de pages. Algun d'ells pero actualment viuen a Lhasa, on treballen de conductors o en algun petit negoci. Una de les germanes es monja en un monestir proper de casa meva.

De petit vaig anar 5 anys a una escola que hi havia a la nostra zona. Era molt petita. Hi feiem classes en tibeta perque el professor que teniem no sabia xines. Les hores que no estava a l'escola les dedicava a ajudar a casa, pero sobretot tenint cura d'un merder de yaks que teniem.

Als 17 anys pero, vaig decidir que volia ser monjo i vaig entrar a viure al monestir de Ganden. Es un dels 3 monestirs mes importants de Lhasa, de l'ordre dels Gelukpa (una de les 4 principals ordres dins del budisme tibeta). Alla hi apreniem filosofia budista i diariament feiem varies pujes (rituals o oficis budistes).

Quan tenia uns 20 anys, al marc de 1988 vaig participar en una manifestacio forca important que hi va haver pel centre de Lhasa. Ens manifestavem en contra de l'ocupacio xinesa del Tibet que sobretot des del 1959 ens havia anat anulant a tots els nivells: politic, social, cultural i religios. Cridavem "Xina fora del Tibet!" o "Llarga vida al Dalai Lama". Evidentment, ambdues frases estant del tot prohibides. No hi havia, i no hi ha, llibertat d'expressio.

Aquesta manifestacio va ser resultat de tota la repressio rebuda els ultims anys per part dels politics i militars xinesos, i el punt culminant va coincidir amb el Losar (l'any nou tibeta que se celebra al marc del vostre calendari). Previament, durant l'any anterior, hi havia hagut altres manifestacions que havien estat comandades per monjos d'altres ordres i monestirs de Lhasa (de Sera i Drepung). Aquesta vegada varem ser nosaltres els qui, en l'ultim dia del festival d'any nou, la vam iniciar i molts altres monjos i gent del carrer tambe s'hi va afegir.

Hi va haver molts detinguts. I la persecucio de tot aquell que havia participat o pogut participar a la manifestacio va durar varies setmanes. A mi no em van detenir. Durant tot el mes que va seguir a la manifestacio vaig estar amagat en una casa d'una gent de Lhasa. No els coneixia de res pero m'hi vaig haver d'amagar per tal d'evitar que em fiquessin a la preso. Al meu monestir i a casa de la meva familia no hi podia tornar pel perill que suposava, tan per mi com per ells. Aixi, vaig estar un mes amb aquella familia tibetana, que em va tractar molt be, donant-me menjar i deixant-me estar amagat entre ells. Em van donar roba de carrer i tot, i aixi em vaig poder desfer del vestit de monjo que em podria haver delatat com a participant de la protesta.

Els detinguts durant la manifestacio i els dies posteriors van anar directament a la preso. Molts d'ells eren companys meus de Drepung. Les penes de preso van variar: els mes afortunats hi van estar uns 3 mesos, pero d'altres 3 , 10 o 15 anys , en funcio del grau de participacio en la manifestacio que les autoritats xineses els hi havien pressuposat.

Despres del 1r mes amagat sense sortir ni un dia em vaig haver de moure, i durant els seguents 3 mesos vaig anar canviant de lloc per tal de no ser trobat i tampoc arrisacar la vida dels qui em protegien. Aixi, anava amagant-me entre cases d'amics, d'algun familiar, petits monestirs i al camp, si no feia massa fred. Al monestir de Ganden encara era perillos tornar-hi, i practicament no hi hjavia ningu ja que la majoria de monjos estaven empresonats. Realment vaig tenir molta sort que no m'arrestessin.

Al cap de tot aquest temps els anims es van anar calmant, pero basicament perque hi havia totes les presons plenes... I vaig poder tornar al meu monestir. Hi vaig viure novament durant uns 4 mesos, fins que 40 monjos van ser alliberats hi van tornar al monestir.

Ja al 1989 hi va tornar a haver una altra manifestacio a Lhasa. Aquesta vegada, a mes de detinguts, hi va haver molts morts. Jo em vaig haver d'amagar de nou, mes o menys, una setmana. Despres tampoc vaig poder tornar al monestir, i gairebe durant el seguent any vaig estar voltant per tota la regio d'U-Tsang, pero no a Lhasa perque era massa perillos, vivint en petits monestirs i cases d'algun amic o parent llunya. Tan a mi com a 17 companys monjos ens buscaven.

Al cap de tot aquest temps, vaig comencar a treballar de camioner amb un amic meu. Transportavem fusta i altres materials per diferents llocs del Tibet. Aixi tot un any. I clar, durant tot aquest temps no vaig poder dedicar-me a estudiar sobre budisme, que era el que realment volia continuar fent.

CREUANT CAP A L'EXILI (en 3 intents)

Vaig decidir anar a l'exili per seguir amb els meus estudis sobre budisme lliurement.

INTENT 1

Va ser al 1991. Amb unes 38 persones varem viatjar a dins d'una camioneta de Lhasa fins a la ciutat de Shigatse. Alla pero, varem veure que hi havia molta vigilancia per part dels militars xinesos i varem haver de tornar a la capital. Era massa arriscat seguir direccio al Nepal.

INTENT 2

Va ser durant el mateix any. Com l'altra vegada, amb unes 40 persones tambe, varem viatjar durant dos dies de Lhasa a una zona propera a Shigatse. Vam parar en un poble, i des d'alla, varem comencar a caminar de nit, en direccio al Nepal. Van ser un total de 8 dies.

Al 8e. dia, varem ser arrestats per soldats xinesos. Durant les seguents setmanes varem passar per 4 presons diferents. La primera va ser en una propera d'on ens havien atrapat. Alla, l'unic lloc on ens van pegar, ja ens van comencar a fer tot un seguit de preguntes: el nom, d'on erem, la nostra familia, que feiem,... Jo, com tothom, nomes els hi responia mentides per no posar en perill a la meva familia. Despres ens van anar traslladant de presons fins a passar primer, una setmana en una de Shigatse, i posteriorment, una altra setmana a Lhasa. Alla, a mes tb ens preguntaven si teniem res a veure amb les manifestacions previes. Tot mentides clar. Va ser alla a la preso de Lhasa on vaig poder veure de nou a monjos del meu monestir que portaven empresonats 3 anys, des de les protestes. Al cap d'una setmana alla, la meva familia va pagar una quantiat de diners, tampoc no massa, i vaig poder sortir de la preso.

3R INTENT

Va ser l'any seguent. Al 1992 amb unes 16 persones varem viatjar en camio durant 6 dies cap a una zona propera a la frontera nepalesa. Per intentar trobar menys presencia militar xinesa vam buscar una zona allunyada de Shigatse aquesta vegada. Aixo si, no va ser facil. Varem haver de caminar durant 2 mesos. Ja cap els ultims dies ens varem quedar sense menjar i quan ens trobavem alguna casa de pages o alguns nomades, els hi canviavem roba que teniem per menjar. Varem tenir sort que era l'estiu i que ja en terra de Nepal no hi feia gaire fred.

Ja al Nepal vam anar directament cap al Centre de Refugiats Tibetans. D'alla cap a Delhi primer, i despres cap a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama.

Jo despres vaig anar cap a Mundgod, al sud de l'India. Alla hi ha tambe un assentament de refugiats tibetans i tambe diferents monestirs budistes. Vaig poder ingressar en un d'ells per seguir els meus estudis durant diferents cicles. Primer un de 5 anys, seguit d'un altre cicle de 5, un altre de 3, i finalment 2 anys mes, tots sobre diferentes tematiques de filosofia budista.

PRESENT I FUTUR

Actualment estic vivint a Dharamsala per uns mesos. Estic estudiant espanyol i astrologia tibetana. Tambe he vingut aqui per poder rebre tractament medic en un hospital. Molta gent que viu a Mundgod pateix problemes de salut perque es un lloc amb unes condicions molt diferents a les que teniem al Tibet. Al sud de l'India, hi fa molta mes calor i el clima es del tot diferent. Nomes pel fet de canviar i venir aqui Dharamsala, a alta muntanya i tot mes fresc, la gent ja millora.

Trobo a faltar molt a la meva familia. Tinc molts germans i els meus pares ja son grans. A vegades, durant tot aquests anys que soc fora, m'han dit que hi torni. A vegades pero, m'han dit que millor que no, que es massa perillos... L'ultim cop que vaig parlar amb ells va ser al juny o al juliol. Aquest dies no perque tot esta massa sensible per la celebracio del 60e. aniversari del naixament de l'estat comunista xines.

El meu desig de cara al futur es poder arribar a establir una entesa o comunio general entre totes les religions del mon per aixi poder ajudar a gent que realment ho necessita. Que les religions no siguin les causes de diferencies sino d'apropament entre la gent i els paisos de tot el mon.

I sobre el Tibet... vull que un dia sigui lliure. Pero soc conscient que aixo no passara aviat. Potser d'aqui molt temps... espero.. no n'estic segur...

Jampa T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (III) - Jo: en Dorjee T.

2009-09-30T05:13:00.000-07:00

EL PASSAT

Tinc 25 anys i soc d'un poble de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. No se ben be quin dia exacte vaig neixer. Tinc sis germans i tres germanes. Tots ells encara avui treballen de pagesos a Kham, excepte un dels meus germans que es monjo i esta estudiant en una universitat de Varanasi, aqui a l'India. La meva mare viu amb els meus germans i germanes al Tibet.

El meu pare va morir ja fa molts anys despres d'estar un temps empresonat. Quan va sortir, estava molt feble i va acabar morint al cap de poc temps. Juntament amb ell, varis parents propers han mort en mans de militars xinesos des de que van ocupar el Tibet al 1959.

Quan vivia al Tibet no vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'escola, malgrat que tenia ganes de poder estudiar tibeta, angles i xines. No hi havia escoles aprop d'on viviem i era massa car poder anar en alguna mes allunyada. Aixi, durant tota la meva infantesa em vaig dedicar a cuidar el bestiar que teniem, que basicament eren yaks i vaques.

CREUANT CAP A L'EXILI (EN QUATRE INTENTS)

Vaig decidir anar cap a l'India perque al Tibet no es respecten els drets humans. Ho vaig intentar 4 vegades fins que ho vaig aconseguir.

1R INTENT

Va ser a l'any 2000. Des de Lhasa, amb uns amics, varem viatjar durant 7 dies amagats a dins d'un camio a rebentar de persones. Viatjavem de nit i per carreteres secundaries per poder evitar els controls dels policies xinesos. Va ser forca dur perque estavem tots apretats i teniem poc menjar. Estant ja mes a prop de la frontera amb el Nepal no varem poder continuar amb camio i varem haver de caminar durant 7 dies mes direccio a la frontera. Tambe caminavem de nit per no ser vistos, i seguint a un guia, molt car, que haviem contractat. Nomes ho podiem fer aixi perque la zona era perillosa i del tot desconeguda per nosaltres. Desgraciadament pero, un dia, ens van enganxar els militars xinesos. Nosaltres estavem resposant en un monestir a prop de Shigatse (la segona ciutat mes gran de Tibet) i ells van entrar a fer una inspeccio. No ens varem poder escapar i ens van empresonar a tots. Aquest primer cop van ser en total 3 mesos a la preso.

Alla dins, sobretot els primers dies, ens interrogaven cada dos per tres: Com us dieu? D'on sou? Perque anaveu cap al Nepal?. Nosaltres sempre ens inventavem el nom i d'on erem. Si no fos aixi podriem haver posat en perill a les nostres families. Ells reptien sovint aquestes preguntes. Buscaven la minima oportunitat per veure si canviavem les respotes per aixi maltractar-nos i intentar descobrir la veritat. A vegades passava que ens cridaven pel nostres teorics nom i ningu de nosaltres es girava... Al cap de 3 mesos ens varen deixar sortir.

Ja fora de la preso varem anar a Lhasa, on varem pidolar pel carrer per poder comprar una mica de menjar i roba per cadascu. Les nostres families no eren alla i no ens podien ajudar. Al cap d'un temps vaig trobar feina de paleta i, encara que em pagaven molt poc (10 yens al dia), vaig poder comencar a estalviar alguna pela.

2N INTENT

Va ser aquella epoca mateixa que estava a Lhasa. A traves d'una gent, vaig contactar amb una persona que tenia una furgoneta i que, com l'altra vegada amb el camio, faria el viatge fins a prop de la frontera, a Shigatse. El dia que es va acordar amb l'altre gent vaig anar al lloc que ens havien citat. Vaig deixar una bossa amb les meves quatre coses a dins de la furgoneta. Pero com que encara faltava estona per l'hora que s'havia dit de marxar vaig anar a menjar una mica. Quan vaig tornar al lloc ja no hi havia ningu. Havien marxat sense mi!

No se ben be que va passar. Potser no van poder esperar mes i van haver de marxar per la pressio del militars de la zona, que anava en augment. I de fet, al cap de pocs dies em vaig assebentar que els havien interceptat a pocs quilometres de Lhasa. I de nou, havien enviat a tothom a la preso.

3R INTENT

Va ser ja al 2001 que ho vaig tornar a provar. Com el primer cop, vaig viatjar a dins d'un camio ple de persones durant 3 dies direccio al Nepal. Despres varem haver de caminar. Aquesta vegada va ser durant uns 20 dies pero en unes condicions molt dures. Era ple hivern i feia molt fred, sobretot a la nit, que era quan caminavem. En total erem unes 67 persones. Quan ja erem forca a prop de la frontera pero, varem veure'ns enfront de dos rius forca grans. Els haviem de creuar. No teniem alternativa si voliem arribar al Nepal.

Vam creuar el primer com varem poder . Va ser dificil perque no sabiem nedar, l'aigua baixava fort i feia molt fred. Molt fred. Tan, que abans de creuar el segon riu varem haver de fer foc per tal d'eixugar-nos i escalfar-nos una mica. Ens estavem glacant. Sabiem que era perillos pero no teniem opcio. I si, va ser llavors, pel fum, que els militars xinesos de la frontera ens varen descobrir. Van venir un merder de soldats cap a nosaltres i ens van arrestar a tots. I de nou ens van fotre a tots a la preso. Amb les mateixes preguntes, les mateixes mentides i els mateixos cops. Ens donaven menjar un cop al dia i ens van fer fer treballs forcats a tots els presos. Tallavem troncs, netejavem la preso, ... Quan al cap de 4 mesos en vaig sortir, estava molt cardat.

4T INTENT

L'ultim i definitiu intent va ser el 2005, quan tenia 21 anys. Va ser similar del que acabo d'explicar. Amb camio fins a prop de la frontera i uns 20 dies caminant. Tambe erem cap a unes 65 persones i caminant de nit. I aquesta vegada, sense que fessim foc, els soldats fronterers tambe ens varen veure. Nosaltres no ens en varem adonar fins que varen ser molt a prop.

Llavors tots varem comencar a correr cap on fos per intentar escapar-nos. Molts ho varem aconseguir. Pero unes 10 persones que eren mes grans, i no podien correr massa, van ser atrapats pels militars. Els que si que vam escapar-nos varem haver de caminar encara uns 5 dies mes sense res, ni mantes, ni menjar, ni res. Ho varem haver de tirar tot per poder correr mes rapid. Ens fotiem de gana i ens cardavem de fred.

Pero no va acabar tot aqui! Un cop ja en terra nepali, una banda de lladres armats ens varen parar. I ens van amenacar que si no els hi donavem el que teniem, o que si no pagavem no se quants diners ens farien tornar cap al Tibet ocupat. I no teniem res clar! Finalment pero, despres de registrar-nos, van robar diners d'una persona del grup que va resultar que en tenia i ens van deixar anar.

Despres vam poder trobar a uns policies nepalis que ens van recollir. Ells van avisar a l'Oficina de Refugiats Tibetans del Nepal, i varem viatjar en bus fins a la seva seu, on hi varem estar 1 mes abans no ens enviessin cap a l'India.

El primer lloc on varem anar va ser a Dharamsala, on varem poder trobar-nos amb el Dalai Lama. Despres jo vaig anar a estudiar a Bir, a les esoles tibetanes, durant 2 anys, abans no tornes a Dharamsala de nou.

PRESENT I FUTUR

Aqui a Dharamsala actualment estic estudiant varies coses, pero basicament idiomes: angles, xines i espanol. El meu dia a dia el dedico a aixo i a llegir i trobar-me amb el meus amics. M'agradaria tornar al Tibet i poder ajudar a la gent d'alla, ja sigui ensenyant idiomes o intentant fer alguna escola pels nens. Pero ara mateix veig molt complicat poder tornar.

Parlo molt poc amb la meva familia. Mes o menys un cop a l'any, quan em truca algun dels meus germans des del Tibet. Jo no puc contactar amb ells perque no tenen telefon. I a part, podria ser perillos per ells.

Nosaltres, els tibetans, mai deixarem de lluitar per aconseguir la llibertat del nostre pais. Espero que un dia ho poguem aconseguir. Pero soc conscient que no sera facil. Fins i tot crec que es important que els propis ciutadans xinesos prenguin part en reclamar drets humans per la Xina. Avui son del tot inexistents. Reclamar un pais democratic, on ells tambe tinguessin l'oportunitat de decidir directament sobre el seu propi govern. Tots volem ser felicos, ningu vol sofriment, ni els xinesos ni els tibetans.

Si la ment es positiva... tot es bo

Dorjee T.
Exiliat tibeta a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (II) - Jo: la Tashi D.

2009-09-25T03:42:00.000-07:00

EL PASSAT

Em dic Tashi D. i tinc 23 anys. No se exactement quin dia vaig neixer, pero oficialment va ser el 7/7/1989, d'acord amb la data que em varen adjudicar quan amb 17 anys vaig arribar al Centre de Refugiats Tibetans al Nepal despres d'arribar del Tibet.

Soc d'una zona rural de la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc 3 germans i 4 germanes. Tots ells viuen en aquella mateixa zona, on continuen treballant de nomades i de pagesos, cultivant alguns camps i cuidant bestiar. Nomes un dels meus germans treballa en un petit negoci en una ciutat propera. Els meus pares, ja grans, fa uns anys que van anar a viure a Lhasa, la capital del Tibet. Son alla per poder estar mes a prop de temples importants on poder resar i fer diferents rituals budistes. Els meus germans de tan en tan els hi envien diners perque puguin tirar endavant en el seu dia a dia.

El meu avi va ser assassinat, sense cap rao, durant l'ocupacio xinesa del Tibet el 1959. Tambe durant la mateixa epoca, militars xinesos van matar a una meva tieta. Va ser quan el meu pare, amb 13 anys, fugia cap a les muntanyes per buscar proteccio de la revolta. A les seves espatlles duia la seva germana, molt mes petita. Des de lluny, els militars van veure que marxaven i els hi van disparar varis trets. Un d'ells va impactar al front de la nena. Poc temps despres tambe va acabar morint la meva avia, que havia rebut varis castigs per part de les forces xineses.

Al Tibet no vaig anar mai a l'escola. Era massa car. Quan era petita em dedicava a tenir cura dels animals com yaks, ovelles o cavalls.

CREUANT CAP A L'EXILI (EN DOS INTENTS)

Vaig decidir que volia creuar cap a l'India ja de jove. Ho volia fer per dos objectius: rebre una bona educacio i poder veure el Dalai Lama.

El primer cop que vaig intentar creuar tenia 14 anys. Viatjava amb un grup de 9 persones mes. Jo era la mes jove. A prop de la frontera del Nepal, anavem en un autobus quan l'exercit xines ens va parar per fer un control. En comprovar que no teniem passaport ens van detenir. I juntament amb aixo, a una persona del nostre grup, en registrar-la, van descobrir que tenia una foto del Dalai Lama. La que duia jo no la van poder trobar.

Per tot plegat, ens van enviar a una preso on hi varem estar 15 dies. Alla ens varen fer un munt de preguntes (qui erem? on anavem? quins contactes teniem?...) pero no ens van arribar a pegar. Durant les dues setmanes nomes ens donaven un pot d'aigua calenta al dia per tots. Nosaltres aprofitavem per fer-hi tsampa (farina de civada) per poder menjar. Al cap d'aquest 15 dies ens van traslladar a una zona propera a Lhasa, on ens van deixar en llibertat. Abans de deixar-nos anar pero, ens van amenacar dient-nos que si ens tornaven a trobar intenant creuar cap al Nepal ens matarien.

El segon intent va ser quan tenia 17 anys. Amb la meva familia, varem aconseguir comprar un passaport xines per mi, tot i que va costar molts diners. D'aquesta manera vaig poder creuar de manera legal cap al Nepal. Des del Centre de Refugiats Tibetans de Nepal em van fer anar primer cap a Delhi, i despres a Dharamsala.

PRESENT I FUTUR

Vaig arribar a Dharamsala al 2003. Durant el primer any i el seguent vaig poder anar a estudiar a Bir, a les escoles tibetanes. Pero despres de 2 cursos vaig haver de plegar perque comencava a tenir problemes de salut, sobretot a l'estomac, degut al canvi en el tipus de menjar. Aixi, vaig anar a viure a Dharamsala per poder rebre un tractament adequat. En els seguents 3 anys vaig anar visitant 4 hospitals diferents per intentar millorar. Actualment encara estic vivint a Dharamsala i, tot i que no estic perfecte, ja estic molt millor.

Aqui el meu dia a dia el dedico basicament a aprendre angles, anant a classes i conversant amb varies persones per poder millorar. El meu objectiu es poder acabar sent professora d'angles per ajudar a altres persones, i si pogues ser al Tibet millor.

No puc paralar amb la meva familia com m'agradaria. Durant tot el 2008 no vaig parlar amb ningu d'ells perque la situacio al Tibet era molt complicada degut a les revoltes tibetanes pels Jocs Olimpics de Pequin. Era massa perillos. En aquest any he parlat 3 vegades amb els meus pares.

Sobre el futur del Tibet... crec que un dia sera lliure. I desitjo que sigui aviat. D'acord amb la llei del karma, si nosaltres els tibetans fem les coses de manera correcte ho aconseguirem.

Tashi D.
Exiliada tibetana a Dharamsala

Vides tibetanes a l'exili (I) - Jo: en Jamyang N.

2009-09-19T05:46:00.000-07:00

EL PASSAT

Vaig neixer el 1984 al petit poble d'Athog, a la provincia de Kham, a l'est del Tibet. Tinc dos germans i dues germanes. Tots ells, junt amb els meus pares, encara viuen alla.

Un dels capitols mes tristos de la meva familia va ser l'assassinat d'un meu oncle, un vell monjo budista que vivia en un monestir proper a casa nostra i d'on gairebe no en sortia mai degut a la seva salut. Un dia, uns quants comunistes xinesos, no militars sino defensors del Partit Comunista, van entrar entrar al seu monestir per rebentar tot el que trobessin pel seu davant. Van entrar a l'habitacio del meu oncle i el van assassinar sense cap rao. No havia participat ni en cap manifestacio que els haguessin pogut fer servir d'excusa. No podia caminar massa i si ho feia, era amb l'ajut d'un basto.

Quan era al Tibet vaig anar uns quants anys a l'escola. Malauradament, no vaig tenir l'oportunitat d'estudiar tibeta, la meva llengua materna.

CREUANT CAP A L'EXILI

Vaig creuar la frontera del Tibet al Nepal durant la tardor del 2004. Tenia 2o anys. Juntament amb 3 persones mes varem viatjar en cotxe de Lhasa fins a prop de la frontera. Des d'alla, amb l'ajut d'un guia, varem caminar durant 2 dies per poder arribar a territori del Nepal. El nostre principal problema durant aquells dies era la por que teniem de topar-nos amb soldats de l'exercit xines. Sortosament pero, no ens van veure.

Un cop arribats al Nepal, varem anar al Centre de Recepcio de Refugiats Tibetans, des d'on, com es fa amb tots els refugiats, ens van redirigir cap a la seu central dels refugiats que hi ha a Dharamsala, al nord de l'India.

PRESENT I FUTUR

Actualment encara estic vivint a Dharamsala, on em dedico a estudiar angles i espanyol. Si mai tinc l'oportunitat m'agradaria tornar al Tibet, amb tota la meva familia, i treballar-hi com a traductor.

No estic en contacte amb ningu de la meva familia. La policia i militars xinesos controlen les comunicacions. Si intento posar-m'hi en contacte els puc posar en perill i poden ser castigats.

Es dificil parlar sobre el futur del Tibet. Pero sigui com sigui, crec que la clau es si nosaltres, els joves tibetans, som capacos d'agafar la responsabilitat i de dedicar-nos a treballar seriosament pel nostre futur. Crec que nomes d'aquesta manera podrem aconseguir que el Tibet sigui lliure.

Espero que tots vosaltres podeu entendre perque estic escrivint sobre tot aixo. Vull dir que... tots nosaltres tenim la responsabilitat de protegir els drets humans. Tots som essers humans.

Estimats lectors, perdoneu-me per si us he fet malgastar el vostre temps.

Jamyang N.
Exiliat tibeta a Dharamsala (Himachal Pradesh, India)

POLITICAR - Present d'Indicatiu

2009-09-11T19:00:00.000-07:00

FORMA REGULAR

Jo politico
Tu politiques
Ell/Ella politica
Nosaltres politiquem
Vosaltres politiqueu
Ells/es politiquen

FORMA HIPER-REGULAR

Jo menteixo
Tu empasses
Ell/Ella soborna
Nosaltres cobrem
Vosaltres pagueu
Ells/es riuen

FORMA IMPERATIVA

-
Entabana tu!
Enganyi ell/ella!
Estafem nosaltres!
Engalipeu vosaltres!
Te la cardin ells i elles pel broc gros, pel petit, pel mitja i per altres brocs que ni saps!

FORMA HONESTA

(verb no conjugable)

El Petit Llibre de les Impermanencies - L'home que no sabia dir mentides

2009-09-07T07:22:00.000-07:00

L'home que no sabia dir mentides mai va existir. Si hagues sigut aixi, a la guarderia ja hagues sigut arraconat pels nens cruels i sobreprotegit per la senyoreta sobreproteccionista. A l'escola, a mes de no aprovar cap examen, hagues sigut nafrat en gran manera, sagnant ara pel nas, ara pels colzes. A la seva primera feina no hagues durat mes de 5 minuts. I la segona oportunitat no li hagues arribat mai. No com la vellesa, que li hagues acabat arribant d'hora perque no l'hauria enganyat amb pastilles, cremes o tractaments.

I quan la mort l'hagues vingut a buscar, se li disculparia per no haver vingut abans.

L'home que no sabia dir mentides, per sort, mai va existir.

Els meus dies d'exili tibeta - En Gene Kelly estaria afonic i tindria agulletes...BeaUTiFul MoNsoOn...

2009-09-04T01:59:00.000-07:00

Foto - Amb aquest panorama monsonic hi acostumo a esmorzar, badar, i sopar i badar una mica mes.

Porto el calendari d'una manera desgavellada. Posem-li que vaig arribar per aqui a Dharamsala fa 1 mes o 1 mes i mig. El dia concret tan li fot. Pero des del primer dia, fins avui, i molt probablement dema passat i l'altre, i l'altre, i fins i tot el de despres i el de mes enlla...que m'acompanya el monso. S'ha convertit en un vei mes del poble del Dalai Lama, dels tibetans exiliats, i dels israelians que fumen. Plou a bots i a barrals. La paraula "sol", per mi, ja no te el significat de l'astre rei. Esta arraconada en alguna part del meu hemisferi esquerre del cervell, tocant l'acordio diatonic.

Em podria jugar unes quantes rupies que en Jim Morrisson i els seus riders on the storm baixarien del cavall i buscarien aixopluc a sota d'algun xiringuito; que en Gene Kelly, si no se l'emanilles fortament pels canells i turmells, i no se li poses esparadrap a la boca, estaria afonic i amb agulletes fart de cantar "I'm singing in the rain"; i que les dakinis, la versio budista de les bruixes si ho mirem amb els ulls molt grossos i miops, no es podrien ni pentinar ...

...BeaUTiFul MoNsoOn...

Albert Tortamonla

(No acostumo preveure massa coses pero diria que estare entre tibetans fins que hagi de cardar el camp a l'octubre quan se'm comenci a florir el visat... Mentre vaig fent algunes activitats que potser algun dia o altre sabreu, els partits que conformaran el meu Parlament Mental van debatent amb violencia.)

Composicio del meu Parlament Mental

2009-08-25T06:13:00.001-07:00

No soc en Francino ni tinc formatgets. Pero m'atraveixo a fer el comentari pertinent sobre l'ultima enquesta i sobre com queda composat doncs, el meu Parlament Mental. Que us relato seguidament, o sigui ara, sense mes preambuls que aquestes paraules sobreres que fan que allargui la introduccio sense dir res ve l'analisi a la pregunta:

"CREIEU QUE EN TORTAMON HAURIA D'ANAR CAP AL JAPO PER AVIAM QUE S'HI COU?"

El Partit Liberal d'Extrema Esquerra -"Voti el que voti cardaras el que vulguis"- ha assolit la quantia de 11 neurodiputats. Aixi es col.loca en primera posicio. No massa lluny pero trobem el Partit de la Germanor Catalanonipona -"Si, i fer una abracada ben gran a en Takashi de part meva"-, amb 8 neurodiputats. En aquest punt ja podem afirmar el que queda clar: que una alianca entre aquests dos potents partits concentraria tot el poder, supererant la majoria necessaria de 15 neurodiputats i neurodiputades, i amb la decisio consequent fent-se del tot evident.

A partir d'aqui venen els partits minoritaris:

El primer d'ells, l'II - Iniciativa per la Incomprensio -"Que collons hi has d'anar a fer tu ara al Japo?"- ha obtingut 3 neurodiputats. A ell el segueixen, frec a frec, un raguitzell de sigles amb 2 neurodiputats: el PP, el Partit del Proleteriat -"Si, i a peu coix"- sempre amb objectius tan romantics, com inutils i poc realistes; la Lliga dell Il.luminati -"Luces de cruce en via interurbana durante la salida y la puesta de sol"- amb vincles forts amb la Internacionalista Esglesia de la Cienciologia; i els Capitalistes sense Fronteres -"Si, i ara mateix vaig al banc a fer-li un ingres al cc"-, pensant com sempre, que amb els diners esta tot arreglat. I ja nomes amb el neurodiputat de l'honor... el sempre simpatic, i present a totes les enquestes, PAPLA Paraules al Plat -"A mi m'agraden els macarrons amb sushi"- amb les seves propostes cul i naries ben atrevides.

Probablament acabin formant el Grup Mixt, clar que, si fessin el que es sol coneixer amb un llenguatge mes tecnic com a coalicio de l'hostia podrien arribar a fer-se fins i tot amb part del control del meu Parlament Mental amb 10 neurodiputats, sempre i quan els dos principals partits s'excedissin en l'art de fer la Puta i la Ramoneta. Com be sabeu, en neuropolitica no es pot descartar mai res.

Per ultim, nomes cal destacar el gran fracas de les dues propostes de dos partits ben oposats. Per una banda la Plataforma Antinipona -"No, els japonesos son gent perillosa"-, amb el seu discurs radical, no ha calat en els votants. De la mateixa manera que la seva antitesi el Partit de l'Oda al Kamikaze -"Si, i quedar-s'hi"-.

El Parlament Mental aixi ha quedat composat. Aixi ho heu volgut.

Properament, en el termini d'un mes (o dos), els partits es reuniaran i es marginaran els uns als altres i en funcio sempre dels interestos egoistes de poder de cada un s'acabara formant un equip de govern el maxim manipulador possible. I es que les tradicions s'han de mantenir. I mes en neuropolitica.

Albert Tortamonla, analista neuropolitic.

PD: Despres d'aquesta enquesta per determinar lliurement el meu present-futur, algu sap si es obligatori fer alguna enquesta profalangista ara? Es legal el que he fet o he desequilibrat massa la balanca? Envieu-me un comentari amb l'assessorament legal pertinent siusplau. I si la cosa realment pinta bastos, un mail personal. Us estic agrait.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol V

2009-08-13T07:35:00.000-07:00

CONVERSA AMB UN GALL D'INDI

Home - Ara ve nadal... saps com continua no?

Gall d'Indi- Je... quina gracia...

H - No, fora conyes. Deus estar acollonit quan ve nadal no?

G - Si, pero es pitjor per molts homes.

H - Perque?

G - Perque per molts d'ells es nadal cada dia. I la majoria no son catolics, curiosament.

CONVERSA AMB UN DROMEDARI O UN CAMELL

Home - Saps... no se mai si tu ets un dromedari o un camell. Em confonen els bultos. Pero se que ets un animal molt resistent en segons quins ambients.

Dromedari o Camell - Doncs mira. A mi em passa el mateix.

H - A si?

D o C - Si. No se mai si ets un home o una dona perque tambe em confonen els bultos. Pero se que ets un animal molt destructor en tots els ambients.

CONVERSA AMB UN SALMO

Home - Salmo, tu sempre vas contracorrent?

Salmo - Si pero sense que normalment em criminalitzin.

H - Be, pero si com com insinues, algu de nosaltres va a contracorrent i el criminalitzen, almenys pot acudir als jutjats.

S - Si, com jo quan em trobo les preses.

CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA (III)

Home - Ei Llagosta, ja t'avindries a viure conjuntament amb les llagostes de terra?

Llagosta- Home, tu saps be que per compartir nomes el nom no es condicio suficient per portar-me be amb algu.

H - Ah clar.

Ll - Jo em porto be amb les llagostes de mar. Com tu amb els homes de terra. No?

CONVERSA AMB UN CANGUR (II)

Home - Cangur, perque no deixes que el teu fill s'espavili aviat sense protegir-lo tan?

Cangur - Oh es que es molt jove!

H - Pero no creus que el sobreprotegeixes dins d'aquesta bossa?

C - No pas mes que dins la vostra bossa.

H - Oh, nosaltres no en tenim pas de bossa marsupial.

C - No, una encara mes efectiva: la immobiliaria.

CONVERSA AMB UN COLOM DE CIUTAT

Home - Colom de Ciutat, no podrieu vigilar una mica i no reproduir-vos tan?

CdC - Perque?

H - Perque ho embroteu i contamineu tot, deixant la vostra merda pertot arreu.

CdC - Ostres, perdona! Pero sincerament, nosaltres nomes intentem guanyar-nos la vostra confianca intentant imitar-vos amb els nostres propis recursos.

CONVERSA AMB UN GRIPAU

Home - Gripau, perque si tens un "cigarro" a la boca no pares de fumar fins a petar?

Gripau - I perque tu, sabent aixo, me li fots a dins?

CONVERSA AMB UN ANEC

Home - Ei Anec, com us ho feu aixo de capbussar-vos durant tanta estona sense treure el cap?

Anec - Oh, si "lo" nostre no te merit. Vosaltres si que teniu merit que us podeu passar anys i vides capbussats sense treure el cap!

CONVERSA AMB UNA GARSA (II)

Home - EH!!! Que fas robant-me aquest collaret! No saps que aixo de robar no esta be?!?!

Garsa - I tu m'ho dius?

H - Ei que jo soc cristia!

G - Ha! Ha! Ha!

H - Que?!? Que fas?!? Des de quan podeu riure les garses?

G - No, no puc. Es una surrealitat del nivell que m'acabes de dir.

CONVERSA AMB UN LLIMAC

Home - Llimac, ja saps que deixes un rastre molt llefiscos per on passes?

Llimac - Si, es cert. I que?

H- No res, pero no et fa vergonya?

Ll - Si, segur... ja us agradaria a vosaltres deixar nomes un rastre llefiscos.

Els meus ultims dies ladakhis - Ladakh en imatges maques

2009-08-07T18:00:00.000-07:00

Benvinguts al Ladakh!

Abans pero, comencarem recitant els kangyur, brandant un dorje...

... i fent unes ofrenes als Deus Protectors...

... des de dins del temple estant... (Alerta! El barret de cowboy del monjo del costat no era pas gaire corrent).

FESTIVAL DE HEMIS

Foto - El Guru Padmasamvaba, altrament conegut com a Guru Rimpotxe, cobert sota un paraigues. Va ser un personatge clau per a l'establiment del budisme al Tibet. Es altament venerat. En alguna ordre budista al mateix nivell que Buda Shakyamuni, el Buda Historic. Els franctiradors fotografics atacaven pel flanc de l'esquerre.

L'ESPECTACLE SUBLIM

L'espectacle era sublim, excels. L'escenari era elpati d'una gompa historica enmig de grans muntanyes pelades. Els monjos emmascarats ballaven i escampaven el Dharma pels 4 costats. Saltirons i giragonces es combinaven ara amb silencis, ara amb estridencies de platarets, trompetes i tambors. Els franctiradors fotografics disparaven a discrecio. Que vol dir l'hostia-centes vegades per cada nanosegon. Pertot arreu, per tots els racons, totes les coses, tots els badalls. Tot. Ho fotografiaven tot excepte un cosa que ni el mes gran dels objectius ni el mes enlluernador dels flaixos podien captar: la seva propia miseria i falta de respecte.

Foto - L'instrumentam. Podeu veure un senyor vestit de verd i amb una matrelleta a la ma. No em va quedar clar quina part del Dharma vindria a representar.

Foto - Aborigens de la terra. Ells com a minim tenien mes idea de que anava tot plegat.

FESTIVAL DE LAMAYURU, petit, humil i fet amb foc de llenya

Foto - Mahakala, un dels Deus Protectors del Dharma mes mediatics, amb els seus col.legues. Les espases no son per tallar caps. Al contrari: son el simbol de tallar la ignorancia de socarrel.

Foto - El "poble" de Lamayuru. Petits i grans atenent a les dances, que com em va explicar l'Acitunita (gracies!), no deixen de ser representacions per explicar els ensenyaments de Buda d'una manera mes atractiva i pedagogica.

Foto - Varies coses a observar: els monjos dansaires al voltant del pati; els dels barrets vermells amb les famoses trompetes de so contundent al mig; els petits skinheads del Dharma a 2a graderia del gol Nord; i al gol sud, entrades mes barates, laics budistes veterans i novells. Ja esta. No cal observar res mes.

Foto - Nena no espantada segurament per la familiaritat i perque el Club Super 3 no pot fabricar nens docils al Ladakh (per be que en Tomatic sempre m'havia fet mes por que en Megazero...un tomaquet parlant...marededeusenyor... i despres hi ha qui diu que el budisme es misterios...).

Foto - I parlant d'en Tomatic...

IMATGES VERMUT

Foto - No hi ha paraules per descriure el llac Pangong Tso, encara que "l'hostia maco", tot i no ser gaire romantic podria comencar a ser valid.

Foto - "Polo", a mes de ser el nom d'un producte estiuenc es el d'aquest esport. A casa nostra hi solen jugar els del cocodril al pit. Al Ladakh no ho se, pero historicament, junt amb el tir amb arc, son els esports mes practicats. Malauradament o no, ultimament es veu que va perdent pistonada.

Foto - Comentari evident: finestres ladakhis.

Foto - Roda d'oracio que servia per difondre el Dharma, sumant punts per la teva propera reencarnacio, i alhora i no pas menys important, de parada d'autobus.

Foto - Pastora ladakhi de Lamayuru. No hi havia adhesius del burro ladakhi perque aqui l'animal mes galactic es el yak, tot i que no es pas que se'n vegin massa. {Que no es desprengui d'aquest apunt que els yaks serien del Madrid. Pobres... son humils i pacifics, i no s'ho mereixerien mai de la vida... els yaks clar...}

Foto - Stupes amb coloraines

Foto - Burro al pas de Changla I. Aquest amb parsimonia, neu i banderoles.

Foto - Burro al pas de Changla II. Aquest, amb la ma al cap despres d'impactar burrament amb el cartell enunciador; i aprofitant l'infortuni per cobrir-se la calvicie d'un sol que, a 5360 m, pica d'una manera forca important.

Foto - Xofer caixmira a dins del camio. Com podeu veure no portava ni el poster oficial d'una paia amb el mamellam enlaire, ni cap bandera de cap equip de futbol. Clar que potser hi portava tots el escuts dels clubs de criquet de la lliga professional de l'India i de l'estranger.

Foto - Si quan em mori m'haig de reencarnar amb una bustia, de ben segur que triaria el mateix lloc que aquesta: a Lamayuru. El lloc esta molt be, bona harmonia, i poca gent. O sigui, poca feina.

Foto - Leh a vista de pajaru.

Foto - Aixo ja haurieu de comencar a saber que son rodes d'oracio. A mes, de la mateixa manera tambe haurieu de saber que les fan girar en el sentit de les agulles del rellotge (sempre i quan us trobeu en l'hemisferi nord), i fins i tot, que cada cop que giren el mantres escrits escampen els bons auguris arreu del mon (a l'hemisferi sud tambe).

Foto - La Gompa de Thiksey. El vacum es present arreu.

Foto - Nen afable en primer pla. Va sortir amb una posicio una mica raper, ben cert.

Foto - No es el local de la Penya Blanc-i-Negre del Newcastle o del Borgonya. No, encara no. Es una casa tipica on hi viuen els monjos ladakhis que resideixen a la gompa.

Foto - Fixa't-hi be SuperLopez que les pastanagues son les bones! E lu atre que has de treure!

Foto - Versio San Fermines a Leh, just al carrer de davant de casa. I renglera de tifes al sol a sobre del mur.

Nga alta skyotle Ladakh...

JULE!

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (i III): el Meme i la Abi.

2009-07-31T00:57:00.000-07:00

Foto - En Tashi Norbu! pencant en una claveguera d'un carrer del costat de casa.

En TASHI NORBU!: El meme, EL MEU AVI.

Rapat, amb arracada i sempre vestit amb la tunica oficial ladakhi, aquest era el meu avi. En Tashi Norbu! Els rumors deien que, el pare d'en Wangchuk (veure capitol anterior), tenia uns 82 anys. Trempat i cridant l'omnipresent "JULE!" a tort i a dret, es passava la vida pencant com si en tingues 18. O be, millor dit, com si en tingues 28, perque almenys els nanos de 18 anys de casa nostra no foten ni brot. Tan es aixi, que a les 6 del mati ja comencava feinejant. Tan amb els dzos (si barregem un yak amb una vaca i remenem fort, en principi, surt aquest fornit animal), com enfilat en una teulada sense pentinar el gat; tan pels camps de civada, com remenant ves a saber que del clavagueram de Leh...

Malgrat que no eren parents de sang amb la Zangmo, s'hi assemblava pel seu constant trafec amunt i avall, i per la seva bonhomia, tambe amunt i avall, i que tenia el seu punt algid tot sopant amb el turistam. No es tallava amb ningu. Aixi, mentre brandava la roda d'oracio de tot bon budista, seguint sempre la direccio de les agulles del rellotge, de tan en tan deixava anar algun comentari en ladakhi que m'hagues agradat poder entendre millor perque de cop es fotia a riure sol o amb la seva germana...Que be... Ja m'agradaria arribar als 52 en el seu estat fisic i actitud afable.

!--> aquest simbol preten demostrar la potencia i vitalitat d'aquest senyor, aixi com els crits que fotia en repetir el seu nom una i altra vegada perque entres, es quedes, i fos recordat pel cervell del turista de torn.

La NORDIN: La abi, LA MEVA IAIA

Foto - Aqui tenim la casa Tsavo, la de la meva familia de Leh. No tinc un primer pla de la Nordin perque no li agradaven les fotos i aixi ho demostrava fotent-se a cridar d'una manera forca important. Malgrat tot, en aquesta panoramica general de la casa la podeu veure mentre estava treballant i resant alhora.

Vestida de manera tan oficial com el seu germa, en Tashi Norbu!, pero mes arrugada que els papers del financament (aprovats o sense aprovar) tenim a la Nordin. La seva feina pero, a simple vista, era un xic diferent: es tractava de passar-se tot el dia fent anar la mala (rosari) boleta a boleta (n'hi ha 108) tot repetint cada cop el mediatic mantra budista"Om Mani Padme Hum" (= La joia es en el lotus). El seu lloc de treball era en dos ambients de la propia casa: o a la cuina, al mati i al vespre; i al porxo, la resta del dia. No sortia mai de casa. I amb el ritme tranquil que et deuen imposar uns 87 anys a les espatlles, feia el repos que segurament ja li tocava despres d'un vida de feina diaria i tradicional que ha tocat a tota dona ladakhi fins al present. De tan en tan pero, encara feia alguna feineta com desgranar una mena de mongetes o donar 4 herbes a un vedell que voltava pel pati exterior de casa. Per be que la seva principal activitat o millor dit "missio autoimposada per ella mateixa", compatible amb fer anar la mala, era la de vigilar des del porxo. Vigilar, ves a saber que, pero vigilar. I sobretot demanar al turista que marxava "City? Market?" aixi...tot seguit i amb un accent iaistic en anlges molt divertit. Jo mai estava segur de que li havia de respondre perque no veia cap diferencia real entre la ciutat i el mercat, per mi tot era el mateix, la veritat. Pero sempre procurava respondre-li alguna de les dues opcions... aviam si li agradava.

El que si que li agradaven segur eren els platanos, que a vegades, si hi pensava i em veia amb cor de barallar-me pel preu amb el fruiter caixmiria de torn, li portava. Com les xocolatines, a la Nordin li entusiasmaven sengles productes tous. I a la seva dentadura no existent encara mes.

Albert Tortamonla

Perque el meu avi no va anar a Cuba sino al Ladakh!

JULE TSAVO! NGA DAKSA SKYOTLE!

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (II): en Wangchuk, el meu Apale.

2009-07-25T01:47:00.000-07:00

Foto - Gaudint d'un merescut descans entre galetes i te, en Wangchuk i la Zangmo, en una matinal a l'hort de casa... Les coliflors podien esperar una mica.

Si la Zangmo era molt bona dona, el seu mig albercoc (adaptant a la fruita nacional del Ladakah l'expressio popular que va adoptar com a nom l'horripilant programa del calvo Jesus Puente) era 3/4 del mateix. Bon home. Bon home que de tan en tan al vespre li agradava fotre algun traguinyoli o algun cigarret. Els beuratges variaven entre dos: o be chang (el que diuen que seria la cervesa tibetana o ladakhiana encara que no s'hi assembla una merda ni dues, ni seques ni sense assecar) o be algun rom mes classic de marca molt desconeguda. Sobretot es aquesta ultima pocio la que provoca efectes mes respectables a 3500 metres d'alcada. Aixo si, el ritual alcoholic es feia a cara descoberta. Per contra, el tabac, no gaudia de la mateixa reputacio. Aixi, d'amagat, en Wangchuk se'l solia fumar a la fosca de la terrasa bo i guarrejant la solidaritat sempre oferta per algun viatger fumador. El seu mig albercoc li tenia prohibit aquest bici. Si l'enxampava es podria encendre una mica de polemica entre ells, pero res, tot tan suau com el psturar pacific de d'una parella de yaks (el remugant nacional). Els somriures entre ells s'esdevenien sovint. I m'agradaria resaltar aquest comentari, encara que pugui sonar a papallones i globus de colors mentre la gent s'estima i l'arc iris brilli en un cel blau clar. Malgrat que vaig suspendre mates de COU, despres d'unes operacions varies de sumes i restes i arrels pubiques, calculo que deuen portar mes de 20 anys de casats. Fins i tot 25 diria, tenint en compte que la filla gran en te uns 23 o 24 i que probablemet no fou concebuda ni en pecat cristia ni en pecat budista. En fi collons! Que reien!

I tal i com deia indirectament en l'anterior capitol i si encara no ha quedat prou clar, ell, el meu Apale no era qui portava els pantalons. Ara, que tampoc anava a toc de pitu, no ens hem d'enganyar. Aixo quan parlem de les tasques de la llar, en les que col.laborava sovint: rentant plats, pelant cebes, barallant-se amb el sempre conflictiu calentador, o regant a l'hort a altes hores de la nit d'acord amb una distribucio incomprensiblament aleatoria de l'aigua de regadiu de Leh. Pero quan parlem de les tasques de fora la llar si que anava a toc de pitu. I molt. Moltissim! I pobre d'ell que no: treballava de taxista. I si en aquestes terres no tens la capacitat de fer anar el claxon unes 23577 vegades per segon, val mes que vagis a llom d'un yak.

Albert Tortamonla

Els meus ultims dies ladakhis - Tortamon presentant a la seva familia (I) : La Zangmo, la meva Amale.

2009-07-21T14:00:00.000-07:00

Foto - La Zangmo en accio: preparant xapatis a la cuina de casa.

Qui portava els pantalons, qui tallava el bacalla, qui remenava les cireres, qui recollia la merda de vaca... aquesta era la Zangmo: la meva amale, la meva mare ladakhi. Encara que les arrugues n'hi posaven mes, ella afirmava tenir uns 40 anys. Amb una capacitat de treball bestial, era d'aquelles persones al.lergiques al descans, que nomes es permetia un cert grau de relaxament quan era tard, al vespre, tot sopant entre els pocs hostes o be amb la seva familia. La resta del dia, que per ella comencava ja pels volts de les 5 del mati, no parava de feinejar. Combinava les diferents tasques que calia fer d'acord amb la vida tradicional ladakhi: a l'hort... plantant, regant, traient males herbes, recollint verdures; pel cami... recollint les famoses merdes seques de vaca; a la cuina... fent tes de menta i ladakhis (com el tibeta amb sal i mantega) o cuinant el sopar a foc lent, amb llenya i la merda de la frase anterior; al pis de dalt... netejant habitacions, regant les plantes o empolainant la sala que fa funcions de minitemple budista com a tota casa vella ladakhi; al Main Bazaar, el carrer principal...venent naps o una mena d'espinacs per fer els classics momos... non-stop. De tan en tan algu li preguntava "No estas cansada Zangmo?". I ella es fotia a riure.

Com una mare, veritablement. Aixi la sento i aixi es comportava. Amb les 4 paraules basiques que sabia en angles, i que intentava allargar per a qualsevol situacio: quan marxava sempre demanant aviam on anaves o quan a la minima que podia ja et posava una mica mes de momos o d'arros al plat... i al cap d'una estona encara una mica mes... i a acabar-t'ho tot, evidentment!... passant olimpicament de la meva resposta de "tsapik" ("una mica" en ladakhi) a la seva pregunta clarament retorica per ella i totes les mares del "more? more?". Ella ja es la meva amale.

I com a tal, despres d'una estona de dir-le que l'endema, al cap de mes de 2 mesos, marxava de Leh amb en SuperLopez, ja ens va venir amb una bossa amb 4 xapatis i un pot de melmelada. Ja ens havia preperat el dinar de l'endema.

JULE ZANGMO!

Foto - La Zangmo en accio II: aquest cop, ben d'hora al demati, a punt per feinejar a l'hort.

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon vs. SuperLopes: Encontre pescallunatic a Leh

2009-07-14T18:27:00.000-07:00

Foto - Tortamon i SuperLopes flanquejant la Zangmo, la nostra mare ladakhi. Per cert, el combat de les calvicies el guanyo jo: l'atac frontal es superior al lateral. Potser ja no som aquells nens del Rocaprevera?

Fa pels volts d'una setmana que comparteixo els meus dies ladakhis amb l'Albert Lopez, amb qui vaig compartir moltissims dies egebes, unes miques forca mes que els ladakhis, entaforats tan felicment com inconscient dins l'Escola Rocaprevera.

Amb ell i altres companys, vam intentar lluitar en contra de l'opressio que patiem per part dels professors. Molts de vosaltres ja ho sabeu, i sino ara es el moment de revelar-ho (il.lusos!): com de ultramimades tenien a les nenes. I puc dir noms de professors, cosa que no ho he pogut fer fins ara, ara que soc lluny. Els sabeu tan be com jo: en Dames i en Josep Maria. Quina pedagogia mes sexista! Marededeusenyor! Elcritalcel!

El fet principal on es reflectia era del tot evident: el misterios criteri amb el que s'adjudicava la pista a l'hora del pati. Els hi agradava tan realment l'esport del patinatge? O be era un simple boicot per evitar que els nens ens desenvolupessim en la practica de l'esport rei?

Amb aquesta emprenyamenta reeixida, amen d'altres coses, tambe es cert, un servidor i SuperLopes celebrem apats abundants, bo i mastegant velles batalletes. Per be que si us soc sincer sobre tot el tema anterior... a mi m'afectava molt, pero a l'afable SuperLopes se li enfotia bastant. Ell sempre preferia tirar pedres amb en Puigdecanet.

ENCONTRE PESCALLUNATIC A LEH

Ara anirem a cridar al cel,

que aqui es mes aprop.

I ho farem fort

i de nit...

que per alguna cosa som pescallunes.

I jo xutare la lluna

i ell li tirara pedres,
i la tocarem...

que per alguna cosa som pescallunes.

El Gran Llibre de les Converses - Capitol IV

2009-07-08T03:49:00.000-07:00

CONVERSA AMB UNA CIGONYA

Home - Ei Cigonya, vosaltres porteu els nens de Paris?

Cigonya - Be, no tots. Pero els vostres si.

H - Ah. I els altres?

C - Els de l'Africa, per exemple, els portem del Vatica.

H - Caram! Quin trajecte mes llarg!

C - Si, per aixo no solen durar gaire.

CONVERSA AMB UN CAMALEO (II)

Home - Ei Camaleo, tu sempre t'estas camuflant per qualsevol lloc?

Camaleo - No, sempre no. Nomes quan veig que perillo. Com vosaltres de fet.

H - Oh, pero nosaltres no podem camuflar-nos i desapareixer sobre qualsevol superficie!

C - Com que no?!? Si nomes heu de fer que obrir el calaix!

H - Que? De que parles...? Quin calaix?

C - El de l'armari del cervell. Nomes feu que obrir-lo i canviar-vos de jaqueta.

CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA DE MAR (II)

Home - Bones, Llagosta de Mar.

Llagosta de Mar - Hola.

H - Saps que estas de sort?

Ll - Ah si? I perque?

H - Perque ets un animal molt preuat...no com les llagostes de terra.

Ll - Ah, doncs em sap greu.

H - Greu?...Perque?

Ll - Perque no he vist homes que visquin al mar.

CONVERSA AMB UNA ANACONDA

Home - Ei Anaconda!

Anaconda - Ei! Que hi ha?

H - A tu no et fa vergonya enrotllar-te al voltant de l'enemic per ofegar-lo i aixi matar-lo?

A - No ho se, suposo que no...a tu te'n fa?

H - ...

A - I jo nomes mato a una presa... jo no puc ofegar pobles sencers.

CONVERSA AMB UN MONO

Home - Ei Mono, que fas que sempre vas fent tonteries?

Mono - Ja i que!?! Soc un mono no?

H - Si esclar, esclar... I de fet, tambe hi ha forca humans que fan tonteries.

M - Ah si? I tambe els hi doneu platanos?

H- No. Els hi donem milions de dolars a finals de cada mes.

M - Ah clar, i despres es compren platanos?

CONVERSA AMB UN CANGUR (I)

Home - Cangur, que tambe patiu probemes d'especulacio que sempre hagueu de tenir els fills a casa?

Cangur - No, "lo" nostre es natural.

CONVERSA AMB UN DOFI

Home - Ei Dofi, vosaltres us comuniqueu a traves de sons molt aguts oi?

Dofi - Si.

H - I ja us enteneu be?

D - Si. I vosaltres tambe us comuniqueu no?

H - Si.

D - Amb sons aguts tambe?

H - No, no... aixi no...

D - Ah, i ja us enteneu be?

CONVERSA AMB UN LLEO DE ZOO

Home - Ei Lleo, quin final mes trist no per un animal tan salvatge com tu?

Lleo - Si, gracies.

CONVERSA AMB UNA GARSA (I)

Home - Saps que tens un crit escandalos, lleig i patetic com si t'estiguessin escanyant?

Garsa - Oh si perdona! Potser et molesto perque no et deixo escoltar la dolca melodia de les escabadores?

CONVERSA AMB UNA ANGUILA

Home - Hola Anguila.

Anguila - Hola.

H - Es cert aixo que paralitzes a les teves preses amb descarregues electriques?

A - Si, jo no faig servir paperassa.

Els meus dies ladakhis - Tortamon a Leh: tradicio o dissolucio?

2009-06-29T00:07:00.000-07:00

Foto - Arquer ladakhi apuntant be a la diana de la globalitzacio. En aquest cas era un CD.

Entaforada en una vall relativament verda i envoltada de paratges ferestecs, sense el relativament, hi trobem la capital del Ladakh: Leh. Que no us enganyi la paraula "capital" per pensar que es una ciutat bullent com d'altres de l'India. No, ans al contrari. Nomes a 10 minuts del centre neuralgic, que formen els carrers del Main Bazaar i l'Old Fort, et pots trobar persones plantant tomaquets o pastanagues, bo i aprofitant que ara es una bona temporada per al seu cultiu aqui dalt. I no ho planten fent trampa com fan en molts balcons de Barcelona rampinyant els avencos tecnologics de l'apassionant mon de l'horticultura. La terra es terra i l'aigua ve del riu.

Foto - Un tros de Leh.

Enlairada a uns 3500 m., te uns 30000 habitants repartits en dues comunitats: la budista i la musulmana. La primera, la majoritaria (70-80%), la formen els aborigens ladakhis conjuntament amb els nombrosos exiliats tibetans que ja fa anys que resdieixen aqui gracies a la inestimable col.laboracio del govern xines. De fet les condicions en les que viuen aqui son les mes similars a les que es trobarien al seu Tibet natal. Almenys pel que fa a la religio i condicions climatologiques: tota la terra ladakhi es de llegat budista impepinable des de segles i segles (sense amen), la llengua es diferent pero germana amb el tibeta, i les imponents muntanyes nevades i pelades podrien ser repliques de moltes zones del seu pais. La segona comunitat permanent la conformen els bons comerciants caixmirians que historicament, i de mica en mica, es van anar instal.lant a la zona. De mica en mica perque no fa 4 dies d'aixo, sino uns 4 segles.

Foto - Escenes del carrer principal de Leh: el Main Bazaar. A la foto de dalt, al fons, es pot veure el Palau de Leh, que governa la ciutat. La imatge esta cremada degut a la meva poca destresa fotografica. No preten ser una metafora sobre que caldria fer amb les reialeses... per be que...

La realcio entre ambdues no es de flors i violes. Viuen separadament i de tan en tan hi ha hagut periodes de crispacio respectable. L'ultim va ser fa uns 4 o 5 anys quan fins i tot es va haver de decretar un toc de queda a tota la ciutat. Alguns ladakhis veurien amb bons ulls tenir un major poder politic, que actualment es en mans del Govern de Jammu i Kashmir, com aixi s'anomena l'estat en el que esta inclos el Ladakh. Globalment dins aquest estat, la poblacio budista esta en molta inferioritat respecte a la musulmana. Pero que reclamin un major grau de poder politic no vol dir que vulguin deixar la mare India. Els propis ladakhis afirmen que treuen beneficis importants del govern central indi i aqui tot i que es del tot diferent a la resta d'estats, les vaques continuen pululant pel carrer lliurement i menjant papers i delicioses escombraries...

Aquesta quantitat i divisio de persones i animals varis val per tot l'any, excepte ara, la temporada d'estiu, on hi hem d'afegir comunitats lligades amb el turistam: el propi turistam, a vegades actuant amb el paper de persona pero sovint actuant amb el d'animal, i que podriem separar en 3 subgrups: turistam indi, turistam hebreu i turistam sobrant, entre els quals m'hi incloc, cloc, cloc; i els treballadors del botigam pel turistam (sobretot gent del Nepal i d'algun estat del sud del Ladakh).

Foto - A Leh el combat esta servit: pagesos i pageses llaurant amb l'ajuda dels dzos (animal sorgit del creuament d'una vaca amb un yak) enfront de la industria turistica (animal sorgit del creuament d'un lloc brutal amb l'exces de cales del turistam en general).

Es trist veure com es transforma Leh quan entra de ple en temporada alta. Per be que es evident que la gent del Ladakh en treu un benefici economic molt important, el turisme afecta negativament a l'estil de vida tradicional ladakhi que havia perdurat intocable fins als volts dels anys 70, quan es va obrir la veda pel turistam en algunes zones del territori. El Ladakh i la seva gent cada cop es va semblant mes a qualsevol altra lloc del mon. Hi ha algunes ong's, de locals i foranis, preocupades pel tipus de desenvolupament que s'esta duent a terme. Procuren posar al descobert una gran problematica derivada de la invasio que es produeix cada estiu, juntament amb el que es ven constantment en posters, revistes, televisions, internets i interbruts... : la infravaloritzacio dels valors de vida tradicionals per perseguir els "falsos avantatges" de la vida occidental, que fa que tinguem gustosos gelats a la nevera per compartir-los rapidament amb el fill o l'amic, no perque es fondran aviat sino perque es el nostre temps que es fon mes rapid que els collons de patapalos de taronja...

D'aquesta influencia se'n deriven diferents problematiques notables, una mica mes importants que tots els patapalos de taronja i de llimona junts... : l'abandonament de la vida rural, el pal de paller de la vida ladakhi, sobretot per buscar una especialitzacio en professions (botigues, agencies de viatge, restaurants,...); el no control de les creixents deixalles, cosa que no passava abans ja que es consumia el que es conreava i no productes plastificats importats d'altres zones; escassetat d'aigua (aqui hi juga un paper clau el tradicional lavabo ladakhi, equivalent a la nostra comuna, que esta perdent pes pel cagodrum occidental); l'educacio dels nens, que ara tots van a l'escola per aprendre a fer derivades sense saber si d'una tija de fulles petites se'n derivaran patates o pastanagues... Tambe es evident: esta molt be que els nens vagin a l'escola a aprendre "coses", pero potser caldria replantejar-se quines haurien de ser aquestes coses. I aixo val tan pel Ladakh com per Catalunya o Swazilandia... I de fet, quin dret tenim nosaltres, els occidentals, a dir que "no! no canvieu! que sou de putamare!"? Si fem l'exercici de mirar-nos a nosaltres mateixos veurem que, almenys jo, quan surto de festa no acostumo a posar-me la barretina, ni les noies aquella reixa alas cabells, i el que es mes greu: les nenes maques al demati ja no s'alcen per regar...c'est la globalitzacio... Ladakh: prepara't que ja ve!

INSULT A COLONITZADORS

Colonitzacio

Cul Nihilitzacio

A la merda del res!

Albert Tortamonla

PD: hosti, perdoneu pero m'ha acabat sortint un escrit llargarut...que no us sortin nafres a la vista, i menys al cor.

Foto - I amb unes dances tradicionals ladakhis acomiadarem aquest post.

ISTÒRIA DE UN ZUPERHEROI CUTIDIA (ascrita en primera perçona)

2009-06-24T00:07:00.000-07:00

L'ABANS: Vatua noi el què m'han explicat avui a cau d'orella! Es veu que des d'un temps ençà, un superheroi, d'aquells que van amb malles, calçotets per fora, botes, per fora també, i un símbol clar i cridander al pit, pulula pels carrers de pobles i ciutats del nostre país. I es veu també que s'enfronta molt violentament a aquell qui gosi plantar-li cara...

EL DURANT: i mentre estic escrivint sobre reflexions vàries i parides múltiples, noto com es va obrint la finestra del balcó grinyolosament. Em giro i...efectivament: és ell. És ell! El grandíssim capsigrany esbudellador de l'ortografia pulcre i la morfosintaxi impecable! Perdona'm gentil lector. És hora de deixar el teclat, arronsar els dits per crear punys i enfrontar-me a l'infortuni: la incertesa del combat...

SPLASH!! PATOUM!! RRRACAFLAS!! FLAS!! FLAS!!

EL DESPUÉS: he astat derrutat. Yo tanbé he queigut. Ha guañat él. El grant zuperheroi de la zeta trancada al pit, que bolta cade día pal carré... : SUPER-POROMPOMPEU!

CONCLUSSIÓ: Vijila! Que no caigis tu tanbé!

Alber

PD: el titul se ma va acudir despúes tanbé. Claru.

FALIZ SAN CHOAN A TUTOM!!!

Els meus dies ladakhis - Tortamon a una puja budista

2009-06-19T00:07:00.000-07:00

Foto - Joves monjos budistes i trempats, enmig d'un dels carrers empinats de tot gompa.

Puntuals a 2/4 de 7 del mati, despres del toc de trompeta, els vells monjos del Gompa de Diskit van desfilant cap a una sala del complex monastic. Es la primera tasca que comporta la seva feina: celebrar una puja. Es un ritual religios que practiquen diariament, tal com les matines del Monestir de Poblet o els "Al.la akbar..." de qualsevol mesquita, amb els mullahs fent les seves genoflexions de cara a la Meca.

Foto - Com la majoria de gompas (monestirs budistes) el de Diskit esta situat al capdemunt d'una muntanya. Les cases blanques s'apleguen al voltant del temple. Es on hi viuen els vells monjos residents.

La sala, gran d'uns 20 x 10 m, es fosca. Segurament, si encenguessin les 6 o 8 bombetes de 40 watts i sense lampares, ens hi veuriem mes tots plegats. Pero tambe treuria romanticisme al moment i protagonisme al sol que es va despertant al ritme de les tranquiles pregaries. Aquestes son recitades "de carrerilla" per tots el monjos, un total de 8 en un primer moment, que ja son asseguts en les llargues rengleres d'estores vermelles. Seuen com no pot pas ser d'una altra manera: en la posicio de lotus, amb les cames creuades. Pero a dieferencia de quan es dediquen a meditar, mentre van cantant les escriptures sagrades, la majoria van fent uns moviments repetitus de balanceig. Alguns de dreta a esquerra; alguns de davant cap a endarrere, o fins i tot alguns, potser el d'esperit mes juvenil, de manera combinada. Jo, assegut tambe a sobre d'una d'aquestes llargues estores, la que queda a un canto i forca amagat, aposto pel moviment lateral. Cantades amb veus greus, trobo que son boniques. Malgrat que no en tinc ni la reputissima idea de que diuen. Quadren a la perfeccio amb la reposada i acollidora atmosfera de la sala. De tan en tan, tanco els ulls perque m'imbueixin les pregaries. De tan en tan els obro, i observo mes detingudament la sala:

8 columnes, guarnides atapaidament amb banderoles multicolors pels 4 costats, aguanten un sostre de color groc tranquil com el de les parets. D'aquestes ultimes, a mes d'una franja horitzontal que resegueix tota la sala formada per 3 colors budistes (taronja, blau i vermell), hi pengen un futime i mig de tangkhes (teles amb pictogrames que representen tan diferents bodisatves, persones que han assolit la il.luminacio, com varis aspectes de la vida de buda). Totes treballades finament, la veritat. Encara que es cert que algunes estan forca matxacades pel pas del temps temporal. I es que 600 anys d'existencia de la gompa de Diskit no son 4 dies... En fi, tornem a la sala: l'anterior descripcio val per 3 de les 4 parets. La 4a, o la 1a, es la del fons. Es on hi col.loquen les diferents estatues que veneren i fotografies varies, de persones venerades evidentment. No, a diferencia de moltes de les fotografies que porto veient des que vaig iniciar el viatge, no s'on ni en David Beckham, ni l'Enrique Iglesias. No es un comentari en va. Son persones que he vist repetidament penjades per aquests mons de Deus...Aqui, els venerats en fotografies son l'omnipresent Dalai Lama, i el cap del monestir quan era jove. I el venerat amb una estatua de 2 m. que presideix la sala es Maitreya, el Buda del Futur, el que ha de venir...

Foto - Maitreya, el Buda del Futur. Alerta! No es el de Diskit sino el de Thiksey, una altra gompa situada uns quilometres al sud de Leh.

Els que havien de venir encara, son 3 monjos que els deu haver enganxat el trompetam a mig posar-se les robes de color safra. Mentre els seus col.legues van recitant, ells entren, i sense cap mena d'estres, nomes faltaria, fan el ritual d'entrada. Aixi, fan entre 3 o 4 o 5 postracions de cara a Maitreya: mans juntes que, amb 3 temps, porten al cap, al front i al pit, per despres agenollarse i tocar amb el front a terra. Les reptides postracions que els skinheads del Dharma deuen haver fet en aquest punt, al llarg d'aquests 600 anys d'historia, han afectat al terra. Es d'una fusta del tot llisa, segurament doncs, degut al fregament. Despres de les postracions, cada un es dirigeix al seu lloc entre els seus companys i s'afageixen als cantics.

Es normalment un vell monjo qui comenca a recitar la pregaria que toca en aquell just moment i no un altre. La resta, de "carrerilla" de seguida s'hi apunten, demostrant que ells tambe se la saben. I aixi van fent amb veus greus fins que es poleixen tots els versos i despres d'una pausa, van per una altre. Malauradament no fan servir alguns instruments que tenen a ma, com la classica campeneta o un tambo de dimensions considerables. Els reserven per ocasions especials, com per exemple, els dies de lluna plena. Sense tanta espectacularitat doncs, s'entreguen al cant. Pero no ens hem d'enganyar tampoc. No son uns cantics immaculats. No. De tan en tan, a mig cantar, un es posa a estossegar sense miraments despres de fer uns xarrups al te tibeta (amb llet, sal i mantega) que reparteix el monjo mes jove sense parar d'anar amunt i avall per la sala, un altre aprofita per mocar-se, o fins i tot un altre a dir-li ves a saber que al qui te al costat, qui despres comenca a riure sense fer cas del vers sagrat que pulula per l'aire.

La puja, com cada dia s'allarga d'aquesta manera fins al voltant d'una hora o hora i mitja, en funcio dels xarrups, estossecs i escriptures que toca recitar. Al final, quan el monjo vell ja no engega als altres perque cantin, la puja es considera per acabada. Pero no s'aixeca ningu. Nomes aquell qui ha estat tota l'estona assegut en una posicio mes alcada, just al costat de la porta contundent d'entrada. Es el "manager", segons expliquen mes tard, que es un carrec que van rotant cada 2 anys. I ja veus si es el manager: amb una actitud del tot poc budista, es fot a desfilar pel mig de les rengleres on la resta encara seuen en posicio de lotus, amb un feix de bitllets a la ma! I parant-se a davant de cada un, els hi va donant uns quants cuartos, que es guarden en algun raconet interior de les robes de color safra. Despres si, cada un amb la paga del dia o de la setmana, s'aixequen i tranquilament com cantaven, van desfilant cap a fora. Al final de la sala, em veuen a mi, migemboirat pels cantics, per l'hora del dia, i per l'acte que acabo de veure que m'ha trencat una mica l'harmonia que m'havia anat envaint... Tanmateix, per finalitzar l'experiencia que hem compartit, ens intercanviem uns quants bons i sincers "jules"!

Foto - I un cop acabada la puja, un vell monjo encara te forca per fer giravoltar una roda d'oracio d'una contundencia tan respectable com la del paisatge de darrere...La Vall de Nubra...

Pel cami de tornada, baixant de la muntanya, em topo amb uns quants joves monjos que no deuen pas tenir mes de 10 anys. Volten aprofitant un descans en les seves classes. De ben segur que en algunes d'elles ja hauran comencat a memoritzar alguna de les cantarelles que acabo de sentir fa poc. I d'aqui poc temps seran ells, almenys els que persisteixin en la carrerea monastica, els qui canturregin i facin xarrups o estossecs sonors durant anys i anys...

Albert Tortamonla

Els meus dies ladakhis - Tortamon bocabadant a la Vall de Nubra

2009-06-12T00:07:00.000-07:00

Foto - A vista de pajaru, un dels extrems de la Vall de Nubra. A l'oasi verd que es veu hi ha Hunder, un dels dos pobles de la vall, seperat per una combinacio de paisatges del tot acollonant: desert, estepa i rierols fins arribar a Diskit, l'altre poble situat a uns 7 km a l'altre extrem.

Oberta al turistam pels vols dels anys 90, la Vall de Nubra es realment espectacular. La vaig viure amb intensitat durant els 4 dies d'estada. Si, va ser una estada curta. Pero a la practica no pot pas ser molt mes llarga: 7 dies com a maxim... per les sempre boniques i agradables questions burrucratiques, que ja no veig com a entrebancs sino just al contrari, ja que representen unes oportunitats excel.lents per practicar els pilars del budisme: la paciencia i la compassio. I en aquest cas, a mes de les burrucratiques, cal sumar-hi tambe les questions militars.

Per arribar a tal bell lloc, tambe cal superar un entrebanc forca important. Aquesta vegada, fisic. Ben fisic i ben present de manera imponent: el Kardung-Lha, el pas de muntanya mes elevat del mon. Es cert, i es que uns 5600 metres son del tot respectables. I mes si l'estat de la carretera es tan bo o tan lamentable com pot ser, ja que la major part de l'any esta ultracobert de neu, amb unes curves que retallen uns cingles que fa que quan passis per alla desitgessis convertir-te en una cabra molt montesa, o en un manso yak (el pacific remugant nacional d'aquestes alcades). Si es mante obert tal pas en tals condicions es degut, de nou, a la inestimable questio militar.

El que es coneix com la Vall de Nubra esta formada realment per 2 valls, entaforades entre muntanyes pelades mes altes que 900 santpaus posats l'un a sobre l'altre, formant aixi doncs, un conglomerat de pilars, o torres o catedrals de 900 pisos...estructures mai vist en cap trobada castellera (veurem aquesta temporada). L'extens folre el formen un poti poti paisatgistic, comformant, com se sol dir, un escenari "sense paraules". Tanmateix, jo li poso aquestes, bo i intentant definir-lo tan be com puc: un impressionant desert de dunes de sorra blanca-marronosa i amb algun camell voltaire; una petita i digne estepa al seu voltant, amb algunes vaques i burros voltaires; i fins i tot, un parell de zones verdes tipus oasi, amb arbres, flors, rierols i 4 cases a cada extrem de la vall. I per assegurar encara mes les estructures, les manilles en format d'arquitectura budista abundant per moltes pendents: stupes (estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats), pedres mani (pedres amb escriptures sagrades o fins i tot algun dibuix), lungtes (les banderoles amb pregaries), lhatos (monticle de pedres no massa contundent d'1 o 2 dos pams, que s'interpreten com a ofrenes als deus i esperits de les muntanyes) i algun gompa (monestir budista), el mes destacat dels quals es el de Diskit, al sud de la vall.

El partit de les religions, a dia d'avui te un guanyador clar: Futbol Club del Dharma - 80 vs l'Atletic Musulma - 20. Veurem que passa en les properes lligues. L'arbitratge, els Diaz Vega o per be que seria millor dir els Ramos Marcos, ja que aquest ultim portava bigoti, sembla que el portin a terme l'unica taca que hi trobo a tot el Ladakh, per si encara no ha quedat clar: la presencia militar. Es constant per moltissims racons del territori. Els malentesos historics amb el Pakistan, sobretot per les disputes sobre el Caixmir, i la proximitat tambe amb la frontera xinesa, fa que cada dos per tres et trobis amb campaments de muntanya, camions, i pantalons de camuflatge. Els militars, a mi, sempre em fan nosa.

Amb aquest folre visual i vital, que el distingeix de la resta del Ladakh, heu d'entendre que intentar definir la Vall de Nubra amb mots i fotografies em representa un atemptat als sentits. Us dic molt sincerament que caminar des de Hunder fins a Diskit (uns 7 km pel mig de la vall del riu Shyok) ha sigut una de les experiencies que he viscut de manera mes intensa des que vaig marxar de l'Osonastan del Nord...

Foto - Les lungta una mica com en Raimon: sempre de cara al vent pero sense dir "no".

Foto - Khates: teles de seda amb inscripcions sagrades que se solen oferir en senyal de respecte tan a persones com per fer ofrenes en algun petit temple entaforat per algun raco de la muntanya, com es el cas.

Foto - HOSTIA SANTA!

Foto - Pedres mani en primer terme, gairebe sempre amb la inscripcio del mantra "Om mani padme hum" (La joia es en el lotus). En segon terme i ultracastigada pel temps, una stupa. Son estructures de base quadrada i format piramidal on s'hi sol guardar reliquies d'algun lama important o objectes sagrats, i que alhora i sense matar 2 pardals d'un tret perque per alguna cosa son budistes, simbolitzen tambe l'alliberament del cicle del sofriment vital.

Foto - Les manilles de les estructures: un futime i mig d'stupes per tot arreu (a sota, en aquest altre oasi verd {pq n'hi ha de marrons? pregunta que deixo a l'aire com les lungta. Val.} hi ha Diskit). Podeu jugar a buscar no en Wally sino a un monjo budista. Pero no hi ha premi. Es un joc altruista.

Foto - Vacum endrapant una mica, i passant olimpicament del paisatge. Com ha de ser. Aqui i ara.

Foto - Pedres, dunes i muntanyes i cel blau amb nuvols blancs. Boca oberta.

Foto - Entrant ruralment a Diskit despres de la travessa del desert

Foto - Carrer normal de Diskit, que tot i tenir 4 gats, vindria a ser la capital de la zona.

Foto - Carrer normal de Hunder. Amb stupa a la dreta, palla seca pel bestiar per l'hivern que vindra a dalt a l'esquerra, i monjo budista al mig com el dijous pero sense fer nosa. Ans el contrari.

Foto - I es que cardava una rasca de Buda...

El Gran Llibre de les Converses - Capitol III

2009-06-07T00:07:00.000-07:00

CONVERSA AMB UN DOFI (I)

Home - Tu, Dofi, diuen que ets un animal tan intel.ligent...?

Dofi - Be, no ho se jo.

H - Be, pero... si ets un animal tan intel.ligent perque no has aconseguit dominar als altres animals i fer-ne el que vulguis com fem nosaltres?

D - Si, pero us heu descuidat de controlar a un animal.

H - Ah si? A quin?

D - A vosaltres mateixos.

CONVERSA AMB UN FLAMENC

Home - Saps, Flamenc... us admiro.

Flamenc - Ah si? I perque?

H - A part del vostre color, que el trobo fascinant dins el mon de la fauna, us admiro per
l'habilitat d'aguantar-vos amb una sola pota i sense caure.

F - Caram, gracies doncs. Pero nomes es per una simple questio fisica de saber repartir be els
pesos. I sincerament, jo trobo que vosaltres ho feu molt millor.

H - El que?

F - Aguantar-vos sense caure mai.

H - Com?

F - Si, nomes dient mitjes veritats... per una simple questio psiquica de repartir be les mentides.

CONVERSA AMB UN BISO

Home - Saps, Biso, l'abric que porto jo es fet de pell teva. Es fet de tu.

Biso - Ah si? Doncs l'abric que jo no porto es fet de dignitat.

CONVERSA AMB UN CAMALEO (I)

Home - Ei Camaleo, tu sempre et camufles a sobre de qualsevol superficie?

Camaleo - ...

H - Camaleo...? Camaleo...?

CONVERSA AMB UN ESQUELET FOSSILITZAT DE DINOSAURE

Home - Ei Esquelet Fossilitzat de Dinosaure...perque us vareu extingir?

EFdD - Ah mira...

H - Es veritat que va ser per culpa d'un meteorit?

EFdD - No, va ser per dignitat nostra i vostra.

H - Que? No va ser pel meteorit doncs?

EFdD - Doncs mira, no. Va ser perque us varem veure a venir i varem decidir plegar per nosaltres mateixos abans no ens fessiu plegar vosaltres.

CONVERSA AMB UNA PUCA

Home - Ei Puca, tu sempre vas fent salts i emprenyant per aqui i emprenyant per alla?

Puca - Si, en comptes de fer-ho caminant o anant sobre alguna mena de roda o volant, jo ho vaig fent saltant.

CONVERSA AMB UN CABRO

Home - T'han dit mai que dones una imatge molt agressiva amb aquestes banyes tan contundents?

Cabro - Si, pero almenys intento ser coherent i no enganyo amb caretes o disfresses.

H - Com?

C- Si, esta clar, no saludo amb la ma estesa i no porto corbata.

CONVERSA AMB UNA GALLINA

Home - Hola Gallina.

Gallina - Hola Gallina.

H - Val... Missatge captat.

G - Adeu.

H - Adeu.

CONVERSA AMB UN GOS DE TURA

Home - Hola Gos de Tura. Et puc interrompre un moment?

GDT - Si. Digues.

Home - No has intentat parlar mai amb una ovella quan se separa una mica del ramat?

GDT - No. Jo no se parlar com els policies humans.

CONVERSA AMB UNA LLAGOSTA DE MAR

Home - Llagosta, com pot ser que siguis un animal tan lleig per fora i tan bo per dins?

Llagosta - No ho se. Suposo que si fos un animal racional tambe intentaria ser nomes precios de fora i prou.

Els meus dies ladakhis - Tortamon intentant ser al Pangong Tso

2009-06-01T00:07:00.000-07:00

M'assento a la llera del llac Pangong Tso, a sobre d'unes pedres petites. Es molt d'hora al demati i fa dies que no medito. Quedaria be que ara escrivis que no hi ha ningu al meu voltant. Quedaria be, pero seria mentida. A uns 200 metres veig en Michelle, un simpatic italia de xerrameca imparable, caminant i parant-se cada 4 passes per guaitar algunes pedres petites que podrien ser del seu interes.

Malgrat la meva lamentable flexibilitat fisica, intento acomodar-me tan be com puc en la posicio de lotus aprofitant tambe el lleuger pendent on estic assegut. Aquest es ja el primer entrebanc, o primer repte essent positiu, a l'hora de posar-me a meditar. Al cap d'uns moments, considero que estic mes o menys comode i amb l'esquena recta. I tanco els ulls.

Procuro centrar-me en la respiracio, focalitzant la meva atencio en el recorregut de l'aire: com entra per sengles forats del nas; com baixa cap als pulmons; fins arribar a la zona de la panxa, que inflo i inflo per uns segons, sense intentar de forcar excessivament. Un parell de segons de retencio, i focalitzo de nou el recorregut invers de l'aire, afluixant primer la zona de l'estomac i despres la dels pulmons, deixant que l'aire surti encara mes pausadament de com hi havia entrat. Repeteixo el proces unes quantes vegades mes, procurant fer-ho cada cop mes i mes pausadament...i unes quantes vegades mes...i unes quantes vegades mes...fins que... intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Tanmateix, el soroll d'unes gavines m'interrompen. Tal com els pensaments que ens torben al llarg del dia. Primer em cago en ells. I aixi, aconsegueixen que em descentri. Ja no soc el so de l'aigua i el sol que m'escalfa. Despres, al cap d'uns moments de turbolencia mental, em recordo a mi mateix que no cal lluitar-hi, anar-hi en contra... Aixi, aprofito el vent que bufa perque s'emporti els crits lletjos de les gavines i els meus pensaments. Els intento deixar passar i... de nou intento ser, o encara mes, no-ser i nomes notar. Intentant ser aqui i ara, intentant captar l'eternitat del moment.

Intento ser el so de l'aigua i el sol que m'escalfa

Albert Tortamonla

(Si em veies en Pau Riba, potser diria que soc l'Home Estatic. Ja m'agradaria!. Pero no, les orenetes no fan nius als meus cabells: aquestes terres son massa altes per elles, i el que encara ho fa mes dificil es que m'estic quedant calvo. Amb la qual cosa requeririen de la col.laboracio de grans enginyers....La tristesa em te corpres, aixo si.)

Els meus dies ladakhis - Tortamon celebrant el Saga Dawa

2009-05-27T00:07:00.000-07:00

Foto - Espectadors d'excepcio del Saga Dawa, en un lloc privilegiat. No crec que fos el primer que veien.

"BUM! BUM! BUM!". "Hostia ja passen per aqui!". La rua ha arribat mes d'hora del que ens pensavem i ens enganxa a tot el turistam de l'hostal en ple esmorzar. De seguida deixem els tes i els xapatis amb mermelada d'albarcoc, la fruita nacional en aquesta epoca, i sortim disparats al carrer per veure i viure la desfilada. Es el Festival del Saga Dawa, en el qual en totes les cultures de religio budista celebren tan el naixament com la il.luminacio de Siddharta Gautama, el Buda Historic. No. No es que s'ho curres tan per fer coincidir la data del seu naixament amb el dia que, assegut a Bodhgaya a sota del Bodhi Tree, l'arbre mediatic, va assolir la il.luminacio. Potser es per coherencia amb el rebuig de tot el que es material el que fa que facin un 2 x 1 en festivals...en la nostra terra dubto que passes el mateix i ajuntessim Nadal amb Setmana Santa i Tots Sants i Reis i reietons...

Foto - La banda musical encapcalant la rua del Festival del Saga Dawa fent soroll amb instruments de vent i de percussio i vestits com manen els canons de la moda ladakhi (tunica, cinturo, i kates al coll)

Instal.lat a la vora de la petita carretera, en una zona del tot rural nomes a 15 minuts del centre de Leh, comenco a bocabadar. La desfilada l'encapcalen el que suposo que son, i que despres em comfirmen, les autoritats locals, seguides per una banda musical de percussio i vent bucal (l'alcada d'aquesta terra, o almenys a aixo ho atribueixo jo, genera autentiques simfonies de vent no bucal que s'allarguen mes que un dia sense pa...fins i tot diria 2 o 3 dies la veritat...) En fi, no perdem el fil, que passaven els potolitics... S'acosten les eleccions i aixo tambe deu afectar a la seva nombrosa presencia. Tan dels potolitics com dels musics, i es que tot es questio de saber tocar la solfa, per aixo deuen anar junts. Els de la solfa del vers van ben guarnits amb la vestimenta oficial: una tunica que ha de ser ben calenta, de colors foscos generalment, amb un cinturo, de color mes alegre normalment, per atrapar mes la panxa que la propia tunica.

Foto - Senyor ladakhi amb la mirada concentrada amb el barret dels alerons espectaculars (aquest, tanmateix, encara bastant modest la veritat).

Seguidament a aquest primer, van desfilant un raguitzell de grups tambe en format de comparsa de carnaval (o carrossa B segons els ultims criteris del Carnavall de Terra Endins): un grup de senyors i senyores de Leh, ben guarnits per l'ocasio, amb els tradicionals barrets nacionals ladakhis caracteritzats per uns alerons espectaculars. Sort que anaven caminant tranquil.lament. Amb un xic mes de velocitat l'enlairament de la persona portadora del barret seria dificlment imparable. Pero sobretot son elles, les senyores, les que ressalten mes degut a la pompositat de la vestimenta formada per les coloraines dels penjolls i arracades, tuniques llampans, un incomprensible pero del tot real gerro ple de flors, per acabar de rematar-ho tot amb una capa dissenyada barrocosament a mes no poder, amb la qual, ara si, el vol seria del tot inevitable.

Foto - Per davant: senyora ladakhi simpatica i guarnida com Buda no mana, pero be...

Foto - I pel darrere. Alerons al barret i capa barroca a l'esquena...tot sigui perque el Dharma, els ensenyaments de Buda, s'alcin i arribin mes enlla de les muntanyes!

A aquest grup, el segueix el del clero: els monjos budistes. No pas menys espectaular que l'anterior. A mes de les classiques tuniques de color safra, els skinheads del Dharma porten per l'ocasio, ells tambe, uns gens menyspreables barrets que la Martirio o la Infanta Elena o altra gent de la farandula dubtarien de posar-se. Sota els efectes de tan barretam, seguidament veig passar la comparsa dels fidels feligresos budistes, brandant a tothora la roda de les oracions en una ma, i els allargats sutres o textos sagrats budises en l'altra, mentre van recitant els mantres oportuns. Tot escenificat amb l'objectiu de sempre: enviar bons auguris per a tots els essers vius alla on es trobin.

Foto - Els skinheads del Dharma cobrint la seva pacifica radicalitat. Els barrets, que els podria haver fet servir l'Spielberg a "Encuentros en la 3a fase" com a nau, fan evident que la mediatica pamela de la Infanta Elena va ser fruit de la nanotecnologia.

Foto - Els fervents feligresos budistes I amb els textos sagrats carregats a l'espatlla i els rosaris de 108 boletes, d'acord amb els 108 volums dels Kagyur (per aquells despistats que no vareu seguir la primera edicio de Els meus dies ladakhis...casumdena!...)

Foto - Els fervents feligresos budistes II, aquest, a mes a mes, amb la roda d'oracio sempre fent giravoltar les pregaries que contenten en el sentit de les agulles del rellotge bo i desitjant escampar els bons auguris arreu

Per tancar la desfilada passen els mes petits: un futime i mig de nens i nenes de les escoles de Leh i del voltant, que sembla que no s'acabi mai, aixi com algun grup de petits monjos tambe vestits de color safra i que han deixat els seus estudis i monestirs per un dia.

Ja avanco pero que moltes de les comparses quedarien destacades en les ultimes posicions del Carnaval, per be que alguna tenia el seu merit com ara una escenificacio teatralitzada de Buda, impassible davant les amenaces i les tribulacions del seu particular Moriarty o Joker o el Madrid o la veritat per a la majoria de les persones: "l'enemic" Angulimala. Enemic entre cometes perque no crec que Buda li consideres d'acord amb la practica de la compassio i amor sense limits per a tots els essers vius. I be, de fet, que les comparses quedessin avall en una hipotetica classificacio no els importaria gens. No es la seva intencio destacar en pompositat. En general es limiten a anar seguint el recorregut d'uns 5 o 6 kilometres al voltant de Leh, d'acord amb el sentit de les agulles del rellotge (caracteristica comuna a tots els rituals budistes tan per fer la volta als seus diferents temples o stupes o muntanyes sagrades). I amb la curosa coreografia que es l'art de caminar, van recitant en veu alta un mantra del qual nomes entenc la paraula rimpoxe, que es refereix a una lama que s'ha reconegut com a reencarnacio d'un lama d'una vida anterior.

Foto - Una de les comparses mes espectaculars representant l'encontre entre Buda i Angulimala. Aquest ultim, no era massa bon nanu que diguem: tenia l'objectiu de matar 1000 persones per tallar-los-hi el dit index de la ma dreta per una questio que ara no explicarem...en portava 999 i quan estava a punt de matar a la seva propia mare, es va topar amb Buda. I si, va acabar convertint-se al budisme. (podeu veure el collaret de dits indexa que porta al voltant del coll i del cos)

Foto - Un jove recollint una dosi de te, en principi legal, en una de les zones d'habituallament

Foto - A mig recorregut es celebren unes dances pausades i boniques

Un cop tots desfilats davant meu, decideixo incorporar-me a la rua des de dins. Porto pocs dies al Ladakh pero el famos mal d'alcada em respecta, segurament perque jo l'he respectat primer a base de sobredosis de repos i de tes, que m'han provocat un temps de possessio del lavabo molt superior al temps de possessio de la pilota del Barca d'en Guardiola davant de qualsevol rival. Aixi m'hi atraveixo i decideixo caminar entremig de les diferents comparses gaudint de l'harmonia de la rua. I de tan en tan, com ells, tambe em paro en alguna de les zones d'habituallament que hi ha al llarg de recorregut per fer fer un te o endrapar alguna pasta. Al cap de 3 o 4 hores d'un pas tranquil i lleuger i un parell de parades per fer 4 dances tradicionals, en una escola i al camp de polo (el local social a l'aire lliure de Leh) el festival s'acaba on s'havia originat: al temple budista del centre de la petita ciutat. Es el festival del Saga Dawa. LEH VISCUT! (una broma de nivell per acabar sempre es bo) (perdo...sempre es bo?)

Foto - Paisatge brutal i ferestec del voltant de Leh per on transcorre la rua del Saga Dawa

Albert Tortamonla

(Cronica escrita des de Leh, on hi estic escandalosament be. El meu dia a dia transcorre com la rua. Molt tranquilament, encara que sense tantes coloraines, intentant fer vida ladakhiana... ara plantant cols a l'hort o ara tallant verdures pel sopar...tot gracies a la Zangmo, en Wangchuk, el meme Tashi i la abi Nordin... la familia amb la que he tingut la immensa sort d'espetegar... torno a ser del tot afortunat...que be...)

JULE!

El Petit Llibre de les Impermanencies - LA

2009-05-22T02:13:00.000-07:00

Quan la nota LA va sortir disparada de la trompeta de l'espitós trompetista de seguida va tenir clar a quina orella volia entrar. Sí. Ho tenia claríssim. Era la d'aquella noia que duïa els cabells gentilment recollits amb una goma de color marró. L'objectiu era estèticament perfecte i estratègicament immillorable. La nota LA, almenys, així ho creia: mai havia vist un pavelló auricular tan ben definit, i amb una quantitat de pèl muixí ideal per rebre-la tal i com era rebut, per part d'unes tovalloles, l'osset mediàtic del famós suavitzant. Malauradament, així també ho creien les notes DO, MI i FA, que just en el mateix moment que la nostra protagonista, havien estat engendrades per la bateria, el saxo i el contrabaix, respectivament. La força de l'espitós trompetista jugava a favor de LA que anava en primer lloc, mentre que les altres, cada cop era més evident que entrarien després seu. LA estava plena de joia, pero no com l'orella, plena de cera. Quina putada. L'enclastament de LA va ser important, que ja no estava contenta de l'adjectiu d'espitós del trompetista.

Veient l'encerada escena, les altres notes es van recolzar en LA per fer-se rebotar cap a fora del ja expreuat pavelló auricular, la qual cosa encara la va enclastar més a la cera. Una cera de la qual ja no en va poder sortir mai més mercès a la pressió digital de la noia dels cabells gentilment recollits, que degut a l'estridència d'una nota LA totalment fora de lloc li havia provocat aquest gest defensiu. Quina manera més tràgica, per LA, d'aprendre que és més important el contingut que el continent...

Els meus dies ladakhis - Tortamon enlairat a uns 3500 metres d'altitud

2009-05-15T05:33:00.000-07:00

Foto - L'imponent monestir de Lamayuru, de l'ordre dels kaguypa i dels mes antics del Ladakh. Va ser fundat pel venerat indi Naropa, on pels volts del segle XI hi passava llargues temporades meditant a dins d'una cova. L'edifici de l'esquerra, un gran i novell hotel pel turistam, li intenta prendre protagonisme. (Recomano que amplieu la imatge, sempre i quan us doni la gana)

I DIC AMB VEU FORTA I SEGURA:

Pareu oh bons mariners dels meus peus;
pareu doncs ja som arribats!
Aquest es l'ocea de les terres ferestegues.

Aqui hi pescarem grans viandes espirituals
per alimentar una anima
amb forta fam de NO-RES.

LADAKH!

Foto - Lungta: les omnipresents banderoles amb pregaries inscrites. Envien bons auguris arreu quan son agitades pels vents de l'Himalaya.

Foto - Avi budista de cap a peus: a la ma dreta el rosari amb 108 boletes d'acord amb el nombre de volums dels kagyur, textos sagrats budistes de 108 volums (justament); i amb la ma esquerra fent voltar les pregaries inscrites a dins de la roda, seguint la mateixa logica d'expansio dels bons auguris que les lungta.

Albert Tortamonla

El Gran Llibre de les Converses - Capitol II

2009-05-06T00:12:00.000-07:00

CONVERSA AMB UNA PAPALLONA

Home- Papallona, com pot ser que arribeu a ser uns insectes tan bells després d'haver sigut tan capullos durant tan temps?
Papallona- Perquè no anem ni al metge, ni a l'escola.
H- Com...?
P- Doncs això, perquè no ens fem ni operacions d'estètica, ni operacions d'ètica.

CONVERSA AMB UN PERIQUITO (II)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, prefereixo viure en una gàbia que portar-la posada.

CONVERSA AMB UN COALA

Home- Ei coala, tu durant tot el dia només fas que jeure en una branca i menjar fulles d'eucaliptus?
Coala- Sí,...i què passa?
H- No res, res.
C- I tu?... Què fas?
H- No, jo no menjo fulles d'eucaliptus...
C- Què vols dir...que no fas res durant tot el dia?
H- No, si no paro quiet. Però no faig res. No paro de fer coses...coses que no fan res.
C- Com s'entén?
H- ...
C- Vols una fulla d'eucaliptus?

CONVERSA AMB UN TRENCALÒS

Home- Ei trencalòs, no creus que ets molt cruel agafant a les teves preses, enlairant-les amb les teves urpes, i deixant-les caure de molts metres amunt perquè s'esclafin contra el terra?
Trencalòs- Ja, però almenys no són de la meva espècie.

CONVERSA AMB UNA LLAMA

Home- Ei llama, no et fa vergonya ser domesticada per l'home mentre molts membres de la teva família, com el guanaco, no s'ho deixen fer?
Llama- Això vol dir que tu i jo som cosins?

CONVERSA AMB UN CUC DE TERRA

Home- Hola Cuc de terra.
Cuc de Terra- Hola.
H- Saps...estic fascinat amb el teu desplaçament: ara t'arronses, ara vas més enllà, ara t'arronses, ara arribes més enllà.
CdT- Ja. I vosaltres no us arronseu mai?
H- No.
CdT- Així...com us ho feu per anar més enllà?

CONVERSA AMB UNA FORMIGA OBRERA

Home- Hola formiga obrera.
Formiga obrera- Hola.
H- No estàs cansada de treballar sempre, sempre, sempre?
F- No. És el què m'ha tocat.
H- Però no tindries ganes de rebelar-te i poder fer la teva en llibertat?
F- Sí, però, per poder fer això, primer de tot, caldria que jo tingués ús de raó i consciència individual. Com vosaltres, no?

CONVERSA AMB UNA FORMIGA REINA DEL FORMIGUER

Home- Encantat de saludar-la Sa Majestat.
Formiga Reina del Formiguer- Encantada.
H- No creu que és injust que tingui hostiacentes formigues obreres treballant per vostè?
FRdF- Bé, és el què m'ha tocat: estar apalancada i parir.
H- Però no ho veu injust?
FRdF- No, per veure-ho injust hauria de tenir ús de raó i uns valors ètics. Com els reis dels vostres formiguers, no?
H- Home! Però nosaltres no tenim formiguers!
FRdF- Ah! No, ésclar, ésclar...no havia pensat que les fàbriques i els estats no estan coberts de sorra...

CONVERSA AMB UNA MOFETA

Home- Ei mofeta, i tu...perquè fas sempre tanta pudor?
Mofeta- Perquè jo no enganyo.

CONVERSA AMB UN "ARMADILLO"

Home- Ei Armadillo, com estàs nano?
Armadillo- Ei! Bé anar fent.
H- Tu, què t'anava a dir...hòstia és que porto un merder de temps anar fent preguntes i arriba un punt que...
A- Tranquil, tranquil...ja sortirà...
H- Ah sí, sí! Que...no et fa ràbia que et matin per després fer-ne un instrument de tu?
A- Sí, però almenys jo seré un instrument mort.
H- Joder, Armadillo, que cabron que ets no?

[l'Armadillo és un animal petit, un pèl més gran que una rata comú, que un cop mort se n'aprofita la seva closca per fer-ne una espècie de guitarra petita].

Els meus dies indis - Tortamon a Paharganj (Nova Delhi)

2009-05-03T00:04:00.000-07:00

Foto - Animal de carrega huma. Al fons i a l'esquerra els autorickshaws esperant clientela, i a la dreta la versio no motoritzada i mes romantica que va a forca de muscul.

Una noia jove india, de pell molt fosca, amb un sac gran de no se que al cap, i un altre al brac que li queda lliure. Un autorickshaw (tricicle motoritzat) conduit per un sikh amb el turban perfecte, sense cap passatger. 2 motos seguides. Un senyor ben net i tot ben vestit de blanc. 2 tricicles amb 8 0 10 farcells immensos empenguts, amb feines, per dos homes forca vells. Un portador sense portar res al carro. Una parella de pseudohippies. Un tricicle amb un farcell gros i un passatger hindu. 3 homes modats a l'estil indi: pantalons de pinca, camisa, sandalies i clenxinats de manera extrema. De cop... un embus: 2 autorickshaws i una moto per un canto, contra una minifurgoneta, seguida per mes autorickshaws i algun tricicle; s'esdevenen, encara mes, les pitades, i com sempre, s'imposa la llei del mes fort i guanya la fila de la minifurgoneta. Una bicicleta. Una altra. Un home vell empeny un taulell, vell com ell, de 4 rodes de bici de carretera, buscant compradors d'una fruita estranya semblant a la mandarina. Un grup de nens petits tornant de l'escola amb uniforme de tons blavosos. Un tricicletaire de mitjana edat porta dues senyores amb sari, un de color verd llampant i l'altre lila. Una moto amb 3 persones. Uns joves indis fashions: texans, ulleres de sol i bruses de lluentons. Un tricicletaire amb un drap mal girbat al cap, que l'ajuda a soportar la contundent xafogor. Un home blanc, vell i esprimatxat, vestint nomes una tela al voltant de la cintura, que li fa de faldilla, i amb unes rastes naturals enrotllades com una ensaimada mallorquina de mes d'un pam cap amunt. Una dona jove amb un xuridar ("tunica" fina d'espatlles a mitja cama) blau i taronja. Un bicicletaire que transporta 4 bombones de buta que es deuen aguantar gracies a algun dels multiples Deus en els que deu creure. Una dona jove amb un sari brut que pidola amb un nen molt petit als bracos. Un turista blanc fa una foto al mig del carrer. Una altra pidolaire. Un autorickshaw amb dos senyors de passatgers. Una dona gran, blanca i prima, camina a poc a poc i ensenyant la panxa degut a l'estil amb el que porta el sari. Un venedor jove de tamtams pel turistam. 2 senyores indies amb punt i ratlla al front baden davant de les botiguetes de 2 metres d'amplada. Un gringo amb la motxila plena de banderetes de varis paisos enganxades, demostrant que hi ha posat els peus. Un home amb 4 draps, es recolza en un basto mentre fuma un bidi. 2 joves amics passegen agafant-se dels dits petits. Una dona fa una parada i reposa agafant el sac que porta al cap amb les dues mans. Un jove netejabotes. Una vaca immensa com un cavall i de cara atractiva. Un senyor empeny un tricicle on a la part del darrere hi ha instal.lat una caixa de ferro de 2x2 metres on ara hi van uns 8 nens petits, que han deixat les seves petites maletes al sostre. El venedor de tamtams torna a passar...

I jo m'ho miro tot...tot fent un xai (te) ...

Foto - Jove transportant ves a saber que sota un sol de migdia

Foto - Que les vaques siguin sagrades no vol dir que no s'emportin alguna hostia. Sobretot si intenten endrapar el "generu"

Foto - Tricicletaires en accio

Foto - I que siguin sagrades, tampoc vol dir que no les facin pencar. I mes si son tan imponents.

Els meus dies iranians - Tortamon a Teheran o la ciutat on els nassos deformes estan en perill d'extincio

2009-04-28T06:52:00.000-07:00

Foto - Els peixaters de l'Iran: els mullahs Jamenei i Khomeini, tallant ell bacalla des del 1979.

A primer cop d'ull, Teheran, Tehran pels iranians, sembla una ciutat europeitzada mes. A segon cop d'ull pero, sobretot gracies als dies que involuntariament m'hi he hagut d'estar tan per jugar a la burrucracia com per marxar del pais, et pots adonar d'algunes petites diferencies...

Que vagi per endavant que en una escala on es valores l'interes per una ciutat qualsevol de 0 a 100, on 0 seria un "interes nul" i 100 un "interes estratosferic", la meva puntuacio per Teheran seria d'un -50. I sent optimista. Sent optimista perque hi hauria sumat algunes coses que per mi van ser positives com ara veure uns coloms bonics i petits de color marro per qualsevol carrer; el tranquil Park Shahr just al centre al costat de Khomeini Square, amb flors de colors, gespa verda i agua brollant; o unes gallines perses, 3 o 4, que vivien lliurement a Ferdosi Street, principal carrer de la ciutat que duu el nom d'un famos poeta, art que els iranians estimen amb devocio. A aquestes 3 coses positives tambe hi sumaria poder veure, de tan en tan, alguna pinta d'algun irania que si camines pels carrers de casa nostra no passaria gens desapercebut. I es que el concurs de tofes ja ha comencat! Ara be, que des d'on escric ara, l'India, en sortiria el guanyador amb molta diferencia, fins i tot encara que es votes via telefonica seguint els rigorossissims controls del millor xou televisiu que es Eurovision.

Foto - Parella de Teheran, suposo, passejant parsimoniosament pel Parc Shahr.

A primer cop d'ull doncs, el personal i les coses de Teheran, xador o mantell de banda, es similar a qualsevol ciutat gran europea. Pero alerta: aixo no vol dir que sigui bo! No! Es cert que m'esperava una ciutat, o almenys alguna zona, mes a mig cami de Nova Delhi que no pas de Barcelona. I res. Decepcio. Es mes a 3/4 de cami de la capital catalana que no pas de la de l'India. El cas mes evident es l'excel.lent funcionament del metro de la ciutat, que utilitzava repetidament per mourem en el taulell del joc de la Burrocracia que em va suposar Teheran. Realment eficac sistema de transport, en una ciutat d'entre nomes 15 i 20 milions de persones...Immers en aquesta decepcio inicial, i deixant passar els dies, pero, es comencen a fer-se evidents algunes diferencies amb d'altres llocs europeus que relato tot cantant bo i aprofitant que no em podeu sentir, i seguint un ordre aleatori, o altrement dit desordenadament:

Per exemple comencarem amb el CLAVAGUERAM SENSE FRONTERES: no, no es el nom d'una ong (per be que seria realitzadora d'una tasca encomiable) sino la definicio de la majoria de les clavegueres de la ciutat. Aixi: a l'aire lliure a banda i banda de carrer, la qual cosa provocava haver de fer un saltironet per entrar a la zona de vianants i motos i carretons despres d'haver creuat la zona de vianants i cotxes i motos i camions i autobusos i carretons i mes cotxes i mes motos i mes... es a dir, el mig del carrer. I valgui aquest punt per remmarcar una segona gran diferencia: l'ODISSEA DE CREUAR UN CARRER. Quan m'havia d'enfrontar a aquest repte, sovint logicament, em prenia un segons per convertir-me a l'Islam. I despres de fer el tradicional saltironet als pixats i brutices varies, sempre, sempre, m'agafava ben fort de la ma d'Al.la i sense deixar-me anar, i sobretot sense mirar, perque aquesta era la teva sentencia en ser vist pels conductors, em disposava a creuar el carrer que fos. Ara be, un cop fet el saltironet per entrar de nou a la zona de vianants, continuava apretant fort a la ma d'Al.la perque que fos la zona de peatons no vol dir que no t'aparegues ara un moto, ara un carro, o ara un paio portant ves a saber que. D'aqui anem a parar a una de les altres diferencies teheraneses: TEHERAN, CIUTAT MEDIAVAL. No, tampoc no es una fira falsa del tipus que es fa a Vic pels vols de Nadal. Em refereixo a la disposicio dels comercos de la ciutat, que seguien una estructura del tot medieval. Aixi, podies trobar el carrer dels mecanics, el carrer de les tendes de campings (que els iranians usen ferventment en les serves sortides campestres per qualsevol parc de qualesvol raco de la ciutat, emulant una versio extrema del PIXAPINISME), el carrer de les joies, el carrer de les llantes de cotxe, proper al dels mecanics aixo si,... Per comparar preus, per exemple, aquesta distribucio es de collons, ara que si ets al carrer dels globus vermells i busques paper de vidre ho tens forca cardat.

Foto - Clavagueram sense fronteres per l'esquerra, portador que porta coses al mig del carril bus, i bus al mig del carril cotxe.

Foto - A punt de creuar carrers de la ma d'Al.la.

Foto - Botigueta d'aquelles que venen de tot, senyora, motos aparcades al ser lloc i un oprtador esperant poder transportar coses amb el seu carreto.

Foto - El carrer del meu hostal era el carrer dels pneumatics, posterior al dels mecanics i previ al de les llantes.

Com a ultima diferencia destacaria, i de manera molt i molt lamentable, un fet greu: TEHERAN ES LA CIUTAT ON ELS NASSOS DEFORMES ESTAN EN PERILL D'EXTINCIO. No es broma. Voltant pel centre i sobretot per la zona nord, la de les embaixades i la dels cales, ara aqui ara alla, veies gent jovenassa amb una tirita mes o menys contundent protegint el nas. Des de l'entrecella a les narius. Des de les narius a l'entrecella. Operar-se el nas esta a l'ordre del dia dins de la societat benestant irani. Aquells qui s'ho poden permetre, que pel que veia eren molts, es feien un canvi d'imatge comencant pel nas. Aixi, era curios veure el mateix nas repetides vegades al llarg d'un dia. Sempre atractiu clar, perque el doctor qui fos, segurament, hauria seguit al peu de la lletra els apunts de la primera assignatura de Nasologia Classica a l'Universitat Estetica. A vegades aquest canvi d'imatge arribaria mes endavant als llavis, gracies a la col.laboracio del botox, o ja mes vells potser un lifting, mes curos que el famos metode artesanal de la Carmen Sevilla. Dificilment pero el canvi estetic arribaria al cul. Els mullahs hi tindrien alguna cosa a dir en aquest punt. I ho farien a traves de la POLICIA RELIGIOSA, que vetllen perque es compleixin els seus manaments, i en aquest sentint perque es compleixi el hejab (codi de vestimenta que mal resumint es: cap i cul coberts). Es dificil de veure'ls perque ja no son tan nombrosos com fa pocs anys, i perque vesteixen de manera molt similar a la resta del policiam. En aquest sentit, la gent jove com en Hamed de Tabriz, o en Mehdi de Teheran, m'expressaven obertament les seves creences religioses definint-se com a musulmans, al mateix temps que defensaven la seva idea per la qual volien fer servir la religio de manera totalment lliure, no imposada com s'ha estat intentant dur a terme des de la revolucio islamica del 79. En aquesta questio, jo, personalment, estic d'acord tan amb ells com, encara mes, amb el famos socioleg barceloni Manuel Delgado. Ell, pel que jo se, no es partidari de defensar el dret a la diferencia, sino de defensar el dret a la indiferencia: que se te'n pixi totalment si la teva veina de dalt porta mocador o si el de sota porta una creu al pit. El dret a que et rellisqui tot!

Foto - En Mehdi en una tarda a Teheran al bonic park Shahr. El mati el dedicava a fer el servei militar obligatori (durant 1 any i mig). L'Iran tambe es conegut amb el sobrenom de "Golestan", que vindria a ser "el pais de les flors"...si fos el de les meravelles, l'Alicia avui hauria de vigiliar de no entrebenacar-se amb el xador tot fent els saltironets.

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Pushkar. Estare per aquest poblet tranquil gaudint d'unes merescudes vacances al cap de mes de 2 mesos de viatjar atrafegadament. Potser durant 1 setmana o 2, en fnucio de com suporti els 40 graus que arribem al migdia...proper pas: LADAKH!)

Per Sant Jordi...un llibre didactic: Curs de Cuina Iraniana 3F (Farsian Fast Food)

2009-04-23T00:27:00.000-07:00

Foto - L'Abgusht, el millor plat de la cuina iraniana.

Avui... TRUITA NUCLEAR

Ingredients (per 2 persones) :
- 3 ous de gallina persa
- 200 gr. d’urani poc enriquit
- Un polsim d’imbecil·litat
- I una mica de sal

Elaboració:
- Ho posarem tot dins d’un bol i ho remenarem ben remenat, fins que quedi una massa líquida de color groc-verdós més o menys homogeni. Ho passem 3’ per l’accelerador de partícules , a velocitat mitja-alta. Quan veiem que la fluorescència verda predomina sobre la groga ja a està llest. A gaudir del plat!

Avui...OUS Al XADOR

Ingredients (per 4 persones) :
- 8 ous de gallina persa
- 400 gr. de farina
- Tinta de pop
- 0’5l. de capquadratisme religiós
- I una mica de sal

Elaboració:
- Posarem els ous en una olla amb aigua bullent. Al cap de 10-15’ els traurem i els pelarem. Mentre bullen però, aprofitarem per amassar la farina amb la tinta negre del pop i una mica de sal. Quan n’obtinguem una massa compacta, en fem boles de la mida del palmell d’una mà no molt bèstia, i amb l’ajut d’un corró les aplanem en forma de cercle perfecte. Repeteixo: perfecte. Val. Agafem cada un dels cercles perfectes i els fregim en una paella, per les dues bandes, durant 5’ aproximadament, bo i procurant que mantingui un xic d’elasticitat. Traiem doncs el cercle de farina i tinta fregit i el col·loquem a sobre d’un ou dur, que a aquestes alçades si no hi hem pensat ja l’haurem liat i en podrem tornar a posar a bullir 8 més. Sigui a la primera, sigui a la segona, un cop hem col·locat el cercle farinotintós damunt de l’ou dur, cobrint-lo tot ell, hi farem un foradet vigilant que quedi a la part alta, a una mica més de ¾ de l’alçada total de l’ou, i procurant no tocar la clara dura. Podem aprofitar aquestes petites restes sobrants de la massa per completar un guarniment de manera molt original i en funció de la creativitat de cadascú... A gaudir del plat!

Avui...ESPAGUETIS MANTOLATS

Ingredients (per 1 persona) :
- Menta NO!
- 26 espaguetis
- Tomàquet triturat incolor
- Pebre vermell
- Pebre verd
- Pebre blau
- Pebre groc
- Pebre blanc
- 2’5 l. d’aigua
- 244 l. de paciència
- * El truc!: en cas de no tenir tots aquests pebres podem fer servir pebre gai, per així, en aquest cas, sortir del pas i no de l’armari.

Elaboració:
- Bullim els 26 espaguetis fins 5’ abans del dente. Els agafem 1 a 1 i els banyem en un plat que prèviament haurem omplert d’aigua tenyida encara més prèviament amb cada un dels pebres corresponents. Al cap de 2 dies en remull, els traiem. Llavors agafem 1 espagueti i, amb els 244 l. de paciència, l’anem entrecreuant amb els 25 espaguetis restants. Llavors agafem el 2n espagueti i repetim el mateix procés. I així successivament fins entrecreuar-los tots, sempre procurant que no se’ns en trenqui cap i fent una senefa molt maca, i vigilant fins i tot més encara que abans, que no barregem colors no complementaris amb complementaris...A gaudir del plat.

Avui...SOPA D’OPI

Ingredients (per 2 regiments d’un exèrcit d’ocupació) :
- Molta aigua
- Oli robat de planta refinadora
- Opi espoliat de planta natural
- *El truc!: en cas de no tenir opi natural, com a alternativa, podrem fer servir 20 equips de futbol de qualsevol lliga europea, amb tots els seus respectius entorns.

Elaboració:
- Posem molta aigua a bullir en una olla industrial, amb un xic d’oli robat de planta refinadora. Quan estigui bullint hi tirem l’opi o els 20 equips de futbol, amb els seus respectius entorns... I a matar de gust!

A. Tortraj,

ja des de Nova Delhi, on el barri de Paharganj continua fent el seu xup-xup habitual...

QUE US REGALIN UNS QUANTS LLIBRES I MOLTES ROSES!

Tortamon jugant al Joc de la Burrucracia: el joc del dau de les 8 cares

2009-04-21T00:45:00.000-07:00

INICI DE LA PARTIDA: DIMARTS 31 DE MARC del 2009 - TEHERAN, CAPITAL DE L'IRAN.

Agafo el dau i comenco a remenar, comenco a jugar...

TREC UN 2:
Caic a la casella de l'Ambaixada del Pakistan. Pero he arribat tard. La seccio dels visats esta tancada despres de l'hora i mitja diaria que esta oberta als jugadors. Parlo per telefon des de la recepcio amb nosequi i em diu que em cal una "Carta de la meva ambaixada a Teheran".

TREC UN 0:
Busco la meva ambaixada i en no trobar ni cap local de la penya blaugrana de Teheran ni cap sucursal de La Caixa, caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Demano la carta que m'han demanat a mi, que es un simple paper dient que jo tinc un passaporc espanyol, per poder creuar per terra cap al Pakistan. S'enfaden amb mi i m'esbronquen...em pregunten "perque no demanava el visat paki a Madrid abans de marxar?" doncs "perque no en tenia ni idea de quan podria creuar-hi". Resumint: NO em donen la carta perque consideren que creuar la frontera irano-pakistani es perillos (es la zona del Baluchistan, un triangle entre l'Iran, Pakistan i l'Afganistan). Haig de canviar els plans: no podre arribar a l'India com un cuc. Estic decepcionat.

TREC UN 1:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Demano informacio per obtenir-ne el visat encara sota els efectes del xoc de la tirada anterior. Tambe volen una carta de la meva ambaixada. M'anuncien tambe que faran 3 dies de festa per celebrar els ultims dies festius del nou any persa, com totes les altres ambiaxades. Quina putada, 3 dies sense poder jugar...

TREC UN 0:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi demano, si els hi plau, la carta ara per poder obtenir el visat per l'India. I si, els hi plau. Pero em demanen un tiquet d'avio per demostrar que realment cardare el camp volant i no per terra. Em cago en laputadorusilamarequeelsvaarribaraparir, diplomaticament aixo si.

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella combinada d'Internet i de les Agencies de Viatges. En visitio al voltant de 3000, pero la majoria estan tancades tambe. Intento indagar varies alternatives: volar directament a Delhi o a Mumbai, a l'India; o a Islamabad o a Karachi, al Pakistan, sense saber si els hi plauria als amics de l'ambaixada...finalment per internet trobo una bona oferta per volar a Karachi via els Emirats Arabs amb Air Arabia, un volta considerable pero economica. No el compro tot esperant el vistiplau espanyol.

TREC UN 4:
Caic a l'Ambaixada del Pakistan. Han obert un dia abans que la resta i per aixo ho aprofito persincances. Em donen els formularis pel visat i em continuen demanant la famosa carta, clar.

TREC UN 6:
Caic a la casella Cabina Telefonica. Ben d'hora truco a l'Ambaixada Espanyola per saber si em donarien la carta si els hi presento el bitllet per anar a Karachi (Pakistan). Em diuen que si, que si es volant, cap problema.

TREC UN 0:
Caic a la casella d'Internet. No puc comprar el bitllet per Karachi perque les targetes de credit estan capades pel govern antiianqui. Desesperacio.

TREC UN 5:
Caic a la casella de les Agencies de Viatges. Compro finalment un bitllet Teheran-Nova Delhi. Tot i que es una o dues hores mes lluny es mes barat que volar a qualsevol lloc del Pakistan. Que divertit que em resulta jugar a aquest joc!!

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada Espanyola. Els hi mostro el bitllet Teheran-Nova Delhi. Em donen la carta per l'Ambaixada de l'India.

TREC UN...BORRATXO!...TORNO A TIRAR!

TREC UN "INFINIT":
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Entrego tots els formularis, afotus i fetucopies varies. Em diuen que d'aqui a 4 o 5 dies laborables hi truqui per confirmar que ja tingui el visat a punt. Hi truco al cap dels 4 o 5 dies. I res. I al cap de 3. I res. I al cap de 2. I res. I al cap d'1...i potser si! M'agafo aquesta ultima tirada ja com a entrenament previ per la paciencia que demana el pais fascinant de l'India.

TREC UN 6:
Caic a la casella de l'Ambaixada de l'India. Obtinc el visat!

FI DE LA PARTIDA: 19 D'ABRIL DEL 2009 - TEHERAN, QUE CONTINUA SENT LA CAPITAL DE L'IRAN.

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Teheran, evidentment. Dema al vespre fare un triple salt, esperem que no mortal, per espetegar el dijous a la nit a Nova Delhi. Malgrat la decepcio de no poder tastar una mica el Pakistan, i no poder fer una arribada triomfal al meravellos Temple d'Or d'Amritsar, estic content de poder tornar a trepitjar l'India i instalar-me uns dies primer al bullicios barri de Paharganj a Nova delhi, per despres uns dies potser llargs de nou a l'encantador Pushkar amb en Narpat i familia...per finalment parar i badar al Ladakh... estic cansat d'aquest ritme massa trepidant...)

VERSET TRIST PER TU...PAKISTAN

Em sap greu Pakistan,

pero nomes et podre volar.

Perdona'm.

Els meus dies iranians - Tortamon no a la ruta de la seda sino a la del turistam: Esfahan, Shiraz i Yazd...Imatges Iranianes

2009-04-19T07:07:00.000-07:00

ESFAHAN

Foto - La imponent placa d'Esfahan, amb la mesquita de Seikh-Lotfollah a l'esquerra, i de l'Emam a la dreta. Es el centre neuralgic del turistam a l'Iran, tan pels foranis com pels perses.

Foto - I ara d'una mica mes aprop... No, no es del tot lleig.

Foto - La imponent Emam Mosque.

Foto - Just darrere de la placa central es una bona zona per aparcar-hi els Paykans, el cotxe nacional irania.

Foto - No tot es brutalment bonic a la ciutat: un carrer normal de la ciutat.

La dona que surt per sota haura d'anar a seure de la meitat endarre de l'autobus; i es que s'ha de complir la llei. I per ultim, noteu, siusplau, que be que guarden la distancia de seguretat entre vehicle i vehicle.

SHIRAZ

Foto - No es el mercat de Calaf, es el Bazaar de Shiraz (i si, els mes desperts haureu notat la presencia d'una persona amb trets poc iranians...es en Jakko, un eixerit finlandes amb el qui he fet bona part de la ruta del turistam)

Foto - Una zona mes tranquil.la del mateix bazaar. Els iranians son fans dels parcs amb aigua i gespa per matar el temps a falta d'altres entreteniments.

Foto - Atractiva paperera de Persepolis.

YAZD

Foto - Aborigen de Yazdsense xador pero amb sandalies marcant un pas decidit

Foto - Dona vella barallant-se amb el xador pels carrers del casc antic, on totes les cases estan recobertes d'aigua i sorra (o sigui: fang) i palla.

Foto - Escena d'un carrer normal: un grup de senyores amb xador i un jove pencaire de la construccio.

Foto - Pel realment bonic casc antic de Yazd proliferen aquest tipus de torre que serveixen per agafar qualsevol bri d'aire fresc que vingui des de qualsevol canto. Es un efectiu i economic sistema de refrigeracio per les cases de yazdencs i yazdenques.

Foto - Vista d'ocell volant baix de la ciutat de Yazd.

Foto - Escena quotidiana: mestresses de Yazd ventilant el pa autocton, amb format de base de pizza, a peu de carrer mateix.

Al Bertollah Tortamon

Els meus dies iranians - Tortamon a Kashan

2009-04-13T06:26:00.000-07:00

Foto - Senyora de Noshabad, un petit poblet al costat de Kashan, amb xador.

Kashan, ciutat petita o poble gran, i de ments conservadores o molt conservadores. Nomes aixi s'explica per exemple que sigui l'unica ciutat on esta prohibit fumar el famos "gallian"("narguile" a Turquia, "catximba" a casa nostra) o que el 98% de dones o noies que es voltessin per la ciutat vestissin el famos xador. Aixo es el que es fa mes evident de manera superficial quan arribes a la ciutat. Un cop hi entres mes endins, al cap d'uns dies de ser-hi, tambe t'adones que no hi ha cap parella home-dona passejant agafats de la ma (com si que se'n pot veure alguna, no gaires, pero alguna! a Teheran), que a treballs hi ha dones treballant en algun lloc (a excepcio d'alguna companyia de mobils o alguna agencia de viatges), que no poden anar en moto o bicicleta perque es considera que podria ser massa provocador, o que no poden cantar a ballar pel carrer (tot i que diria que tambe s'havia arribat a prohibir en alguna ciutat de l'entorn barceloni...). Pero no tot es negatiu per les dones: les deixen respirar, caminar, rascar-se una orella o fins i tot trucar per telefon o creuar semafors en vermell.

Per contra, en ciutats grans com poden ser Teheran, Tabriz, Esfahan o Shiraz, si que es percep, per be que petit, un cert canvi. Hi pots trobar dones conduint cotxes, treballant de cara al public, alguna parella passejant agafats de la ma (tot i que en creuarse amb tu a vegades es deixen anar), i el famos hejab (el codi de vestimenta per tota dona) interpretat de manera mes liberal, sense xador, per be que tota dona porta com a minim un "manto" que vindria a ser un mocador al voltant del cap, on es pot veure com cada centimetre de cerrell que es deixa veure no sigui un gran pas per la humanitat, pero si per la dona de l'Iran.

Pero erem a Kashan. Vaig anar entrant a la vida kashanenca gracies un cop mes a rebre un amfitrionatge brutal per part d'en Hamid i en Muhammad. El primer es un paio excel.lent d'uns 30 anys tambe, que treballa tot el dia a la botiga del seu pare reparant televisors de la marca LG; el segon, tan excel.lent com el primer, te 24 anys, ha acabat els estudis, i esta pendent de fer el servei militar obligatori durant 1 any i mig. Ells, com la immensa majoria d'iranians, es mostraven del tot oberts a intentanar-te ajudar amb tot el que poden. A part d'alguns paios que se t'acosten per dir-te "hello" d'una manera totalment gamarusa, sobretot en alguna ciutat gran com Esfahan o Shiraz, en general es ben cert que els iranians estan molt interessats en poder parlar amb els foranis que pululen pel seu pais. I en general, per sort o per desgracia, les preguntes, si el seu nivell d'angels ho permet solen ser les seguents (no sempre en aquest ordre): "El teu pais? El teu nom? Quina opinio en tens dels iranians? Que diuen els mitjans del teu pais sobre l'iran? Que en penses del musulmans? De que treballes? Ets catolic? Estas casat? A que fan olor els nuvols?". Vaig tornar a viure una versio extrema d'aquest questionari, que normalment qualsevol animal del turistam general respon o al mig del carrer o al mig del bazaar, en una petita sala emmoquetada com totes, d'una casa d'uns amics dels meus dos amics. Era un ambient com el poble: conservador. A l'hora que ens van portar els tes, per exemple, la noia o dona que fos el prepares, un cop va estar llest, va trucar a la porta i el va deixar a terra per no entrar a la mateixa habitaacio on hi havia un servidor. Tambe a tall d'exemple, dos dels tres "entrevistadors" ja tenien clar el seu vot pel presi actual de l'Iran. Per be que sigui qui sigui el presi d'aqui dos mesos, els qui realment tallen el bacalla des del 79 son els mateixos: els mullahs, els liders religiosos.

Foto - En Hamid, a la dreta i amb la boca plena, i en Muhammad, tot esmorzant nan (pa) amb melmelada, formatge i el xai (te), que no falta mai enlloc.

Va ser gracies a en Hamid i en Muhammad tambe que vaig poder gaudir ben be de la cuina del pais. I aixo te merit perque l'Iran es un pais que no hi ha MacDonalds, pero per contra, hi ha uns 3000 establiments a cada cantonada que n'intenten imitar el pseudomenjar que s'hi serveix, ja sigui fent cheesburguers o falafels. Justament les delicies culinaries dels paisos que tenen entre cella i cella. Curios. Aixi, vaig poder tornar a gaudir, despres d'haver-lo descobert a Tabriz, d'un delicios abgusht (un trinxat de carn, no porc clar, barrejat amb ceba, cigrons i ceba...excel.lent!), amanides verdes varies que ho endrapen sense amanir al mes pur estil ovipar, o d'una versio del palak paneer, el meu menjar indi preferit (formatge fermentat amb salsa d'espinacs acompanyat de nan, el tipic pa pla d'aquestes terres). Vaig estar molt agrait a la familia d'en Hamid, i especialment a la seva mare, la bona mestressa de la casa. Realment l'acolliment irania sota taulada, a l'hora de dormir i menjar, va ser formidable.

Com tambe el fet d'anar tot el dia amunt i avall amb en Muhammad, gracies a qui vaig poder assistir a un parell de casaments iranians en un vespre d'un dilluns qualsevol, ja que era amic del qui organitzava el ball de la cerimonia, moment cabdal. En llocs separats, evidentment, es reuneixen homes i dones. Del segon col.lectiu doncs, no en puc dir res, pero del primer si. Es tracta de gaudir de la musica xumbaxumba iraniana i demostrar que t'ho passes be fent uns balls del tot esperpentics i espectaculars segons el meu punt de vista osonenc. Vaig quedar realment acollonit i sobretot, no vaig parar de pregar a qui fos perque no em treiessin al mig del rectangle emmoquetat que feia de pista de ball. El meu nivell no hagues sigut gens digne del moment... a mi que nomes m'agrada fer una lleugera flexio de genolls tot escoltant una mica de reagge o rumba...aixo com a molt i segons en quines circumstancies...No, no hagues estat al nivell ni de tros...

Foto - Casament irania. Be, realment era afganes-irania i una mica fals perque no hi havia ni nuvi ni nuvia, que s'havien casat el mateix dia a l'Afganistan. Les giragonces dels mascles eren espectaculars, mentre els del voltant ens dedicavem a seguir el ritme amb les mans tan bonament com podiem (ja se que la foto es borrosa i de mala qualitat...i que?!?, pero es que la tecnologia i jo no parlem el mateix idioma)

Al Bertollah Tortamon

(Cronica escrita des de Shiraz, cap al sud de l'Iran i a prop de Persepolis on hi he anat avui i la veritat es un lloc de japotscomptar. Dema vaig cap a Yazd, i seguidament cap a Teheran de nou, on per culpa del joc de la burrucracia haure d'arreplegar-hi el visat per l'India...l'ambaixada espanyola no m'ha deixat creuar per terra la frontera amb el Pakistan...ja ho explicare tot plegat...)

Foto - No veus 3 dalt d'un burro sino dalt d'una moto.

Els meus dies iranians - Tortamon a Tabriz

2009-04-05T07:32:00.000-07:00

Tenia moltes ganes de poder arribar a escriure un titol com el de "Els meus dies iranians". Tanmateix, hagues sigut mes propi posar "Els meus dies azerbajanis", malgrat que no en tinc clar el gentilici. Vaig ser arribat a aquesta ciutat despres de ser timat com un autentic passarell i per partida doble a la frontera turco-iraniana...i es que: ES QUAN CREU-HO FRONTERES QUE HI VEIG BORROS. Sota pressio, no rendeixo. I en un lloc com aquell fastigos punt es va complir de pe a pa.

La primera enredada es va produir en intercanviar els euros en rials iranians a peu mateix de l'aduana (els vostres adevertiments Viatgers Motxilerus arriben tard desgraciadament!). El professional timador, perque la seva professio es timar, em va rebentar de molts i molts bitllets petits, mentre anava comptant en "tomans" que es la unitat amb la que compten els iranians i que equival a 1 unitat de 10 rials. Ja em tens a mi comptant sense entendre res, ja que encara que de petit jo tambe vaig comencar una col.leccio de monedes i bitllets del mon, l'apartat de l'Iran estava buit. Comptant i comptant, i caminant i caminant degut a les presses que em fotia el bon timador per anar a segellar el passaporc. I a mig comptar l'hostia de bitllets, pam, encara me n'hi fot mes. Ja no se que ni quant tinc. Recompto i em sembla, despres ja no m'ho semblara, que la transaccio es correcta. M'ha colat 4 o 5 bitllets de 10 en comptes de 100 el molt desgraciat. Pero es ben cert que ha desenvolupat molt be l'art de timar, i tambe es ben cert que jo he sigut del tot totil per caure-hi de 4 potes. Passo els dos lletjos fronterams, el segon pero, ben rebut amb un "Welcome to Iran" d'un afable senyor que em dona la ma. No, aquest era un bon senyor de veritat. No es el protagonista de la segona enredada. Els protagonistes de la segona son tot el col.lectiu de timadors sobre quatre rodes, altrament coneguts com a taxistes: jo, refiantme completament d'un d'aquells bons amics que es fan durant algunes estones d'alguns dies, l'Ismail, turc de Trabzon, que parla turc pero s'entenen perfectament amb l'azari que parlen els azerbajanis de tota la punta del nord, pacta un preu per compartir un cotxe amb mes passatgers. Jo pago el que pagui ell. I es aixi. I ens timen als dos fent-nos pagar mes del doble del que tocaria pel trajecte, que tampoc es tan. Acaben sent uns 10 euros de timo.

Aquesta ultima timada me la va fer veure clar, ja no soc a la frontera, l'Hamed. Ell, noi de 24 anys que estudia i no treballa, es el meu primer amfitrio, i ja primer amic irania, malgrat que tambe es originari de l'Azerbaijan. M'acull de manera increible fent-me anar per carrers, bazaars, i sales de billars, principal entreteniment de la jovenalla de Tabriz. Malauradament pero, no em pot acollir a casa seva. Que serveixi ja aquest primer exemple per fer-nos una idea de la psicosi tipus Gran Germa que hi ha per aqui: va anar a explicar a l'oficina de turisme de la ciutat que acolliria a un turista i li van dir que no podia per questions de seguretat. @!2*&$&!!. Es veu que el supergovern irania vol regular aquest tema. Com volen regular tots els temes de fet, i sobretot els relacionats amb el turisme tal i com vaig poder viure en la meva propia persona: em van fer un entrevista surreal al bonic local de l'Oficina de Turisme de Tabriz, on, amb l'Hamed de traductor, dues persones del tal ministeri em feien preguntes tan relacionades amb la meva opinio sobre el famos bazaar de la ciutat, el mes gran i mes important durant l'epoca gloriosa de 3 segles enrere quan n'era la capital d'una gran area, com sobre els hotels, el tracte de la gent, la seva manera de fer, coses a millorar sobre la ciutat, la industria i tecnologia de la provincia de l'East Azerbajan ...que collons sabia jo de tot aixo si nomes feia un dia que havia arribat a l'Iran?

Impressionant. Com a metode per millorar es excel.lent, aixo de rebre feedback de la gent, ara, que el metode de sel.leccio de la gent que respon les preguntes...la meva unica cosa negativa, passant per alts moltes de les questions empantanegades que tots sabem sobre l'Iran, va ser comentar que perque no podia estar a casa d'un tabrizenc. No hi va haver resposta. Pero aquesta nomes va ser la sessio del mati. A la tarda, al mateix lloc i per questio d'un tour gratuit que vaig haver d'anar per les ganes d'ensenyar coses d'en Hamed, altre vegada les mateixes preguntes pero ara tenint a davant a un dels peixos grossos de la ciutat, a qui traduien mes o menys lliurement, segons em van dir, totes les meves opinions poc clarificadores. Tothom pero, tan peixos grossos, com petits dels que nosepuedencomer, i fins i tot mitjans, si que deixen anar preguntes per veure quina es l'opinio que en tenim no de l'industria de l'East Azerbajan sino de l'Iran en general.

Turisme a banda, agraeixo fortament haver-me pogut trobar amb en Hamed. A ell, a qui li agradava molt xerrar, pero sense xerrameca, li vaig comencara fer les preguntes que mes o menys tots nosaltres podem tenir al cap sobre l'Iran. Segons el seu punt de vista, com a noi de classe mitjana alta, actualment viuen un proces de certa millora de les llibertats socials. Pero de manera molt lenta. Va ser una forta sotregada el fet que fa uns 4 anys (any+any-), entres al poder el presi Ahmeddinejad, conservador de conservadors, qui pretenia recuperar l'esperit de la revolucio islamica del 79 que va derrocar el regim del Sha. L'opinio de l'Hamed era del tot favaroble a recuperar les llibertats de l'antic regim, per be que no tot eren flors i violes. Molta gent ultrapobre a aquell temps va recolzar que la revolucio dels mullahs triomfes. Per ell, i per la majoria amb els que he parlat, avui en dia l'Iran seria un pais del tot similar a qualsevol pais que avui en dia es pugui anomenar "potencia mundial". Que Jatami perdes les ultimes eleccions, essent ell un conservador menys conservador que els altres, va suposar un endarreriment en moltes questions socials, per be que s'havia aconseguit fer algun pas endavant. D'aqui a uns 2 mesos hi torna a haver eleccions. La gent esta a l'expectativa aviam que passa...

Xerrant i xerrant, vaig cloure els meus dies tabrizencs amb una bon sopar azerbaji a casa del tiet d'en Hamed. Asseguts a terra, a sobre de les valorades estores que es poden comprar al Bazaar de Tabriz, varem endrapar des de sopa, fins arros amb ayran (yougurt liquid salat similar al que prenen a Turquia), un dels milers tipus de kebab, i uns dolcos ben dolcos amanits amb uns quants litres de tes...fins a rebentar!

Al Bert Tortamon

(Cronica escrita des de Kashan, poblet gran o ciutat petita a 3 hores al sud de Teheran, i on hi he arribat avui mateix. Aqui soc felic. A Teheran no. Hi he estat una setmana per questions burrucratiques mes burrucratiques i burrucaotiques que mai i que ja us explicare... Ara me'n vaig a sopar amb la familia d'en Hamid, que tinc la contundent sort que m'acollira uns dies... torno a ser molt afortunat).

El Gran Llibre de les Converses - Capitol I

2009-03-30T08:50:00.000-07:00

CONVERSA AMB UN LLORO

Home- Ei lloro, no estàs cansat de repetir sempre el què diuen els altres?
Lloro- I tu?
H- I tu?
L- I tu?
H- I tu?

CONVERSA AMB UN OCELL QUALSEVOL

Home- No saps pas quant m’agradaria volar!
Ocell- Ja, i a mi nedar.
H- ...

CONVERSA AMB UN CARGOL (I)

Home- Ei Cargol, perquè aneu tan a poc a poc?
Cargol- I vosaltres perquè aneu tan de pressa?
H- Oh, el què passa és que tenim moltes coses a fer.
C- Ah! És clar, com que ets l'animal més intel·ligent...

CONVERSA AMB UN PINGÜÍ ZEN

Home- Hola pingüí.
Pingüí- Eh?!?...Ah! Hola.
H- Què feu quan esteu palplantats a fora de l'aigua? Esteu prenent el sol simplement?
P- No. Això és el què feu vosaltres.
H- Doncs què feu?
P- Meditem.
H- ...Ah si...?
P- El què passa és que la posició de lotus és una mica complicada.
H- Ah, clar.
P- No, si no et pensis, ens podem asseure amb les cames creuades i els palmells de les ales recolzats en els genolls. Però en realitat no ens hi posem per no espantar a la gent.
H- I sobre què mediteu?
P- Sobre res.
H- Ah... i ho aconseguiu?
P- No ho sé. En el res no es pot dir res, no es pot valorar. Si et dic que suposo que sí, és senyal que no ho he aconseguit.

CONVERSA AMB UNA HIENA

Home- Ei, perquè rieu tan?
Hiena- Perquè no som humans.

CONVERSA AMB UN XAI

Home- Ei xai, no estàs cansat de seguir sempre el ramat?
Xai- No. I tu?
H- Sí, jo suposo que sí.
X- I perquè no en marxes? Que tens por?
H- Sí, suposo que sí.
X- Però por de què?... O de qui? Jo tinc por que el gos em mossegui. Però jo no veig pas que tinguis cap gos que t'amenaci amb una queixalada, no?
H- ...
X- no?

CONVERSA AMB UN ÓS FORMIGUER

Home- Com ho portes això de tenir 2 noms d'animals?
Ós formiguer- Bé...però jo no m'ho he triat. Jo sóc. Sóc i prou. Sou vosaltres qui m'heu etiquetat.
H- Sí, sí, deu ser veritat clar...
OF- A més, només m'heu etiquetat per l'aparença i el què menjo.
H- ...sí...sí...
OF- Calla! I mai us heu parat a parlar amb mi per saber com era, tots els meus interessos, valors,...sempre etiqueteu així vosaltres?
H- És per diferenciar a primer cop d'ull a través d'allò més evident. Tu ets gros com un ós i menges formigues! No fotis! Això no em negaràs que és evident!
OF- I així doncs, d'acord amb aquest primer cop d'ull i aquesta evidència que dius, l'adjectiu amb el que us heu autoqualificat vosaltres és el de racional? És també el més evident?

CONVERSA AMB UN CARGOL (II)

Home- Ei cargol, perquè ets tan poruc?
Cargol- Perquè ho dius?
H- Perquè quan tens por et fiques a dins de la closca.
C- Ja és que jo, normalment, no puc trepitjar a allò que em fa por.

CONVERSA AMB UNA RATA DE CLAVAGUERA

Home- Ei rata de clavaguera, ja t'agrada viure sempre entre clavagueres?
Rata- Bé, no m'ho he plantejat mai.
H- No entenc com t'ho pots fer per sobreviure en un lloc així!?!
R- Si mira...aprofitant les sobres vostres.
H- I us tirem molta merda?
R- No. La mateixa que et tiren a tu, però amb una mica menys quantitat.

CONVERSA AMB UN PERIQUITO (I)

Home- Ei periquito, com ho portes això de viure en una gàbia?
Periquito- Bé, jo, com tu, ja m'hi he acostumat.

Els meus dıes turcs - Tortamon a Trabzon

2009-03-25T11:01:00.000-07:00

Foto - Senyors de Trabzon complint tranquil.lament el ritual del te asseguts en cadiretes de guarderia a prop del Bazaar central

Amb el motiu de poder obtenir el visat per l'Iran, m'he passat gairebe una setmana aTrabzon, ciutat ja sorollosa com totes les que han de venir a partir d'ara. Diferenciaria pero dos tipus de xivarri. Per una banda la simfonia general, que es engendrada a la part moderna de la ciutat, pel toc de claxon constant que fan servir els conductors de les hostiacentes dolmus (furgonetes) per atraure a tot vianant, que ells veuen, repeteixo, a tots, com a clients potencials dels seus serveis. Si fa no massa dies proposava un partit entre les furgos de La Paz i els microbusos de Sofia, parem l'humil carro perque ja podriem muntar directament un triangular. Hostiacentes ara cap aqui, hostiacentes ara cap alla.

Foto - Des del balco de l'habitacio penjaven banderoles del Trabzonspor (l'equip de la ciutat) per animar a les dolmus a seguir pitant sense parar a tot vianant

L'altra simfonia es sens dubte molt mes agradable: la dels crits i remor constant de les converses que es poden sentir al bullicios bazaar i al mercat. Es de les parts mes encantadores de Trabzon, pel meu gust. I de fet, crec que es el lloc on es comença a marcar mes la diferencia respecte als tipus de paisos com dels que vinc i que hi solem viure. La vida al carrer no arriba ni de tros a l'espectacle de Circ du Soleil improvisat i gens postis que constantment et pots trobar per l'India, pero ja em comença a mereixer un bon respecte, la veritat.

Foto - De carrers del Bazaar com aquest en sortien les boniques melodies trabzonianes

Els meus dies trabzonians doncs, han estat girant en aquests dos entorns basicament. I tambe intentant fer vida de barri malgrat ser un turista evident. Pero que ara mateix sigui epoca baixa pel turistam general crec que m'afavoreix en caure mes simpatic a la gent. Aviam, no, la gent no es descollona de "lo" contenta que esta en veurem, pero si que l'ambient esta menys carregat que pot estar-ho en ple mes d'agost. Aixi, quan em semblava oportu, anava a saludar i a fer un te amb en Hassan, el sabater a qui li vaıg comprar unes sabates de color vermell xıllon; o a passar el rato menjant o badant, i fent tes tambe clar, al restaurant de sota de l'hotel cutre que m'estava on hi treballaven els simpatics Alper i Erol. He preferit poder arribar a tenır alguna rutina d'aquest tipus abans de no anar a explorar una ciutat molt interessant com ha de ser Dyarbakir, la capital del kurdistan turc. Em sap greu en part, pero volia viure uns dies sense fer massa quilometres, i ho he aconseguıt. Tan es aixi que Trabzon m'ha acabat agradant força, malgrat la meva al.lergia a les ciutats.

Foto - L'Alper i l'Erol, els cambrers del poc saturat restaurant que n'era client diari degut a la bona harmonia que hi havia.

Tambe deu haver-hi afectat positivament que els tramits per obtenir el visat per l'Iran van acabar sent molt mes senzills del que em pensava. Els Viatgers Motxilerus (una parella d'Osona que tambe esta voltant per aquests mons de Deus i que recomano que llegiu els seus molt bons escrits; podeu trobar el seu blog per algun lloc de la columna de la dreta; actualment son a Laos, per mes informacio) ho van tenir força mes complicat amb dies d'espera i haver d'anar canviant de ciutat (per aixo: gracies per l'assessorament motxilerus!). Jo, sortosament, potser per allo de la temporada baixa o potser perque als del consulat els hi ha entrat be el nou any irania, o potser fins i tot perque son bona gent i punt, vaig anar al consulat un dilluns al mati, i despres de fer 3 anades i 3 vingudes per coses varies al centre amb les famoses dolmus, a la tarda ja tenia el visat estampat en una fulla del passaporc (amb c, encara que realment em vaig sentır molt ben tractat pels funcionaris iranoiranians).

Albert Tortamon

(Cronica escrıta des de Dogubayazıt, mes o menys si confieu en mi s'escrıu aixi. Sobretot si hi confieu cegament. Aquest es un poble turc o kurd a 35 km de la frontera amb l'Iran. Si tot va be hi entrare dema. I si encara va mes be i tot podre estar a casa de la familia de l'Hamed, a Tabriz. Ja hi podria haver anat avui, pero prefereixo estar un dia mes per aqui per tal que el pas del temps ajudi al meu bigoti a no ser tan trist i lamentable com realment es. Esluquehia... A mes tambe puc acabar de veure les meves ultimes pelis turques on censuren les cıgarretes tapant- les amb un cercle borros tan patetıc que encara fan venir mes ganes de fumar... es l'ucrania...)

Foto - El bonic passeig de Dogubayazit amb unes altres banderoles: les gorgues del poble kurd.

NARINANT NARINANT CAP A L'IRAN CAP A L'IRAN DELIRANT DELIRANT!!!

Els meus dies turcs - Tortamon a Safranbolu o tan me fa, Mustafa, tan me fa

2009-03-24T08:33:00.000-07:00

Foto - Vısta panoramıca del bell ı vell poble de Safranbolu. La neu no es un efecte del Photoshop. La ımatge mental que tenıa jo de Turquıa era una terra arıda. La mıopıa m'ha fet veure-hı mes clar ı mıllor de prop. El nom del blog no es en va.

Seguint amb el criteri de no seguir cap criteri per determinar que em pari en un lloc i no en un altre, vaig decidir passar-me Istambul pel forro dels collons. Perdona iaia, pero es aixi. Les ciutats grans i saturades no em van, malgrat que de ben segur ha de ser molt dıgne de ser vısıtada. Pero no, ara no em venıa de gust, ı per tan, nomes vaıg ser-hi una hora, la que em va tocar esperar per agafar el proper bus, perdo: otobüs, cap a Safranbolu, bonic, petit, i eixerit poblet del nord de Turquia.

Pero permeteu-me abans no ens endınsem a Safranbolu, fer un breu ı ultım apunt sobre els meus dıes bulgars, ı que serveıxı aquest detall com a mostra de les bones relacıons veınals actuals entre ambdos paısos. Dıguem doncs que les meves ultımes hores bulgares van estar marcades per uns presents ı un bon ı amenıtzat sopar.

Vaıg rebre uns presents per part de l'Irene, per cloure el molt bon amfıtrıonatge, que van ser 2 tepetes petıts ı un de gran, be sabeu que ambudes coses sempre han de ser obligatoriament dıns de la motxıla de tot bon aventurer. I es que sı no m'ho hagues regalat ella, ja podeu estar segurs que abans d'agafar el bus cap a Istabul me'ls hagues anat a comprar. Potser mes tepetes ı tot, buscant tota classe de sanefes bulgares a joc amb el rebedor de la casa que no tınc. No, pero sempre es d'agraır. Perdo: sempre es d'agraır?. Val. I sobre el meu ultım apat bulgar: en el transcurs del sopar, en un bon bon restaurant, malgrat que no tenıem espelmes va venır un trıo musıcal (guıtarra, vıolı ı acordıo) a tocar a la nostra taula. En fer-se evıdent que jo era foranı em van demanar avıam d'on era. Jo, com sempre, dıc que soc de Barcelona per no allargar mes el tema perque Osona no es tan ımportant malgrat l'esforc del senyor de les clavagueres o del senyor dels porcs, i fıns ı tot de l'extrem dret del Futbol Club Ajuntament de Vıc. La seva resposta musıcal despres de dır el ja classıc "Oh! Barcelona...", va ser tocar el "Que Vıva Ejpanyıa", ı ole! Per postres, per allo de quedar be ı per anar en contra dels topıcs dels catalans, encara els hı vaıg haver de donar 10 lv pel "detall". No em va fer tan mal com sembla perque en el meu ınterıor la lletra que havıa anat taralelejant no era precısament la de l'Escobar, sıno la del cantautor exılıat Josep Marıa Cantımplora. Potser l'extrem dret que deıa, nomes potser, despres de taralelejar la prımera versıo n'hı hagues donat 20 ı tot. No ho se. Mısterı pel pseudoenıgmatıc professor "Twın Peaks" Darbo...

Foto - Exprımınt el curset de fotografıa que vaıg fer al Mıl.lenarı: de prımer pla ı superbenfocada la pıpeta per fumar del Narguıle, ı de fons, com aquell quı no vol la cosa, l'Horan tocant el saz, guıtarra de 7 cordes dısposades en 2, 2 i3.

Endınsem-nos doncs ja sense mes preambuls a Safranbolu. I ho farem de la ma de "l'arkadash" (bon amıc) Mustafa. El vaıg coneıxer ja a l'estacıo de busos d'Istambul ı no em va abandonar durant tota la meva estada al poblet. Ell, un noı jove, estudıant ı seguıdor del Galatasary, anava a passar-hı el cap de setmana per poder estar amb la seva xıcota l'Ezgı, que estudıava a Safranbolu. Ara, tot ı que no ho notareu vosaltres, estıc escrıvınt amb la punta del...nas! Encara tınc les mans al cap del tracte que vaıg rebre per part d'en Mustafa ı els seus amıcs. Sense que jo ho demanes, em van fer un curs ıntensıu d'ıntroduccıo a la cultura turca ıncreıble. En l'ıncreıble pack de 48 hores m'hı van fer entrar: 1) uns 237 çaıs (que son tes, ı pronuncıat com /xaı/, paraula que ja no abandonare fıns que marxı de l'Indıa); 2) concert de saz (especımen de guıtarra turca) partıcular per part de l'amıc Orhan; 3) ball de Halay, dances classıques turques amb en Mustafa mateıx, la Dılan, ı un servıdor ıntentant salvar els mobles com podıa (ı que malauradament no ho vaıg aconseguır, pero posıtıvament no hı ha ımatges, ı de fet, nomes es balla agafantse ı fent gıragonses amb els respectıus dıts petıts de la ma. Amb els dıts dels peus deu ser una altra versıo que no es deurıen atrevır a ensenyar-me en veure el meu lamentable nıvell ınıcıal); seguınt amb el curs ıntensıu: 4) menjar lokom, uns dolços molt dolços, que juntament amb altres apats bons ı abundants com el gozlume (una mena de crep), kebabs (en plat), mantı kaymak (versıo turca dels tortellını amb una "salsa" de yogurt salat), pıdes,...fan que les opcıons per arrıbar al Ladakh convertıt en un globus aerostatıc vagı prenent cos, ı sı, maı mıllor, o pıtjor, dıt; 5) jugar a Tavla, un joc que almenys en la versıo que em van ensenyar es purament de sort, l'estrategıa o planıfıcacıo no hı tenen lloc; i per acabar la llıço: 6) veure l'elımınacıo del Galatasaray de la copa de la UEFA per part de l'Hamburg alemany. Pero com a premı fınal per haver no se sı aprovat pero sı vıscut el curset...l'estrella del curs: 7) fumar amb el famos Nargıle (que serıa la famosa catxımba). Ja me'n declaro fervent fumador. Sobretot sı es de poma ı per sobre de tot encara sı es amb bona companyıa com la que vaıg tenır la gran fortuna fruıt de la casualıtat de topar-me amb en Mustafa.

Foto - En Mustafa, la Dılan ı l'Horan, cantant cançons classıques turques prevıes al ball del Halay. Jo aquı ja estava a l'expectatıva.

Foto - Centre del bonıc casc antıc de Safranbolu. Aquesta mesquıta no era la que em despertava cada matı cap a les 5:00, era una altra.

De Safranbolu en sı, que us en puc dır? Sota la ınfluencıa ultraposıtıva que he acabat de descrıure es del tot clar que en guardare un gran record. El lloc realment es bonıc, pero es al llındar aquell que solen arrıbar tots els llocs bonıcs, que acaben arrıbant a l'artıfıcıalıtat, segons la meva manera de verue-ho. Esta clar que tothom, s'ho hagı plantejat o no, te una defınıcıo de que es bonıc ı que no, pero aquells llocs que moltıssıma gent, volent-ho o no, acorda ı acaba decıdınt que son bonıcs crec que ho acaben patınt. Segurament pero que el bon comercıant ho veu just al contrarı, es evıdent (realment dıc aıxo amb ressentıment perque no vaıg poder trobar cap dıdal per la meva mare). Sıguı com sıguı, Safranbolu, a mes, ha sıgut declarat bonıc amb mala llet als 4 vents: aıxo va passar al 1994 quan va ser declarat Patrımonı Unıversal de la Humanıtat per l'UNESCO. I ole!

Foto - Han de Safranbolu. Eren els llocs on antıgament les caravanes multıples ı multıtudınarıes que feıen la ruta de la seda hı paraven. Es podıen trobar cada 20 o 30 km de la ruta fıns a la Xına, d'acord amb el pas d'un anımal carregat per dıa. Les feıen servır tan com per parades tecnıques per dormır ı menjar persones ı anımals, com per desenvolupar l'art del negocı entre comercıants. Avuı en dıa el negocı que s'hı desenvolupa es un restaurant. Moltes Hans ja nı exısteıxen pero, tan pel pas del temps com pel no pas de l'home.

Foto - Prımavera emergent per la dreta ı aborıgen safranboluıa emergent mes tranquıl.lament que la prımavera per l'esquerra.

Recordeu que encara estıc escrıvınt amb les mans al cap. Son 2/4 de 8 del vespre ı he vıngut a les 11 del matı. La gent em mıra pero a mı tan me fa, Mustafa, tan me fa...

Foto - En Mustafa, un verıtable "arkadash".

Albert Tortamon

(Cronıca escrıta des de Trabzon, cıutat al nord de Turquıa, a la llera del Mar Negre ı relatıvament a prop del meu proper desti: l'Iran. Justament estıc molt content perque ja en tınc el vısat! I nomes amb la despesa d'un dıa d'uns trafecs prou tranquıls. Estare per aquı potser 2 o 3 o 4 dıes mes. Pensava anar a treure al cap a Dyıarbakır, el Kurdıstan turc po dırıa que no hı nıre ı m'ho agafare mes tranquıl.lament perque porto un rıtme massa trepıdant pel meu gust. Potser el cap de setmana ja creu-ho cap a l'Iran, on realment tınc moltes ı fortes ganes d'anar a treure-hı el cap, ara que acaben de celebrar el Nevruz, l'any nou persa ı encara que nomes puguı ser per un mes.)

El Minúscul Llibre de les Impermanencies - On és Wally?

2009-03-19T09:55:00.000-07:00

Enlloc. Quan en Pol va tancar el llibre després d'haver-lo trobat a totes i cada una de les pàgines, en Wally es va asseure en un raconet de la part interior de la contraportada. I va pensar. Però tampoc no massa estona. Ja feia dies que el seu cap donava més voltes que les que feia el seu cos per les múltiples pàgines. Es va treure la suada brusa de ratlles, el gorro, les sabates i els pantalons. Els mitjons, les ulleres i els calçotets evitaven el seu nu complet, però deixaven al descobert el seu cos tan poc treballat als gimnasos com als restaurants. Va sortir de casa d'en Pol i, sense caminar excessivament, de seguida va poder entrar a una d'aquelles botigues de roba que tan es poden trobar a Vic com a Sofia o Istambul. Quan en va sortir, anava com tu i com jo. Quina llàstima. Estava cansat de ser diferent. Tan en el vestit, com en el pensament.

Els meus dies bulgars - Tortamon a Sofia o l'AUTENTICA RAO D'AQUEST VIATGE

2009-03-17T06:54:00.000-07:00

Foto - El reequilibri d'una injusticia: al cap de 4 anys, l'Irene recuperava les seves sabates.

Certament, per mi, aquest viatge ja es pot acabar aqui. L'objectiu d'arribar al Ladakh no ha deixat de ser una simple tapadera. L'autentica rao de la meva expedicio solitaria s'ha vist realitzada positivament: TORNAR LES SABATES A L'IRENE. Se les va descuidar fa 4 anys al nostre superpis de la Placa Major de Vic en motiu del Festival de Cantonigros. Ara doncs ja puc tornar tranquilament cap a casa. HE COMPLERT!

Pero be, no us haig d'enganyar i, degut a l'embranzida que porto, em costa frenar. Aixi doncs, per tal de no anar en contra d'aquesta forca deguda a la velocitat del meus accelerats dies europeus, crec que fare servir les muntanyes del Ladakh com a "peralte", per aixi poder tornar cap a Osona per una questio senzilla de deixar desenvolupar les lleis fisiques per elles mateixes. Clar que tambe podria ser que un cop vingut de les terres indies, el bonic altipla d'El Llucanes (que es comarca!) no faci prou funcio de "peralte" i m'acabi veient abocat a les aigues de Finisterre. Pero be, aixo ja ho discutirem mes endavant...

Foto - Edifici del Ministeri de Defensa Bulgar. En alguna d'aquestes finestres hi he viscut durant 1 setmana.

Mentrestant deixeu-me que us expliqui que en els meus dies bulgars, que no vulgars, he seguit 2 vides. L'una es la de chentoporchento sofienc; i l'altra la de chentoporchento turista. Aixi, com a bon sofienc he anat movent-me entre les afores de la ciutat, on vivia en un pis del Ministeri de Defensa de Bulgaria, un benefici derivat de la feina de la meva amfitriona, i el centre a traves de microbusos que supleixen la falta de transport public. Situació molt similar a La Paz, Bolivia, tot i que en el partit de furgonetes bolivianes contra microbusos bulgars, guanyarien les primeres per golejada (sense comptar els punts extres de mala llet i conduccio agressiva dels bulgars. Esta ple de Hristos al volant). Micro cap aqui, micro cap alla, he anat voltant durant una setmaneta, fent-la servir tambe com a bon sofienc, per poder anar a veure un partit del CSKA. I no era un partit qualsevol: debutava en Lubo Penev com a entrenador. Els seguidors, fins i tot no massa experts, el recordereu jugant forca be amb el Valencia. Aqui, com tota la quinta de l'Stotitchkov i companyia son molt venerat. La bona noticia va ser que varem guanyar 3 a 0 i que estem frec a frec lluitant amb el Levski (que seria el Madrid d'aqui, malgrat que en aquest punt us demano siusplauiperfavor que mirem de fer els ulls molt grossos perque el CSKA es l'equip dels militars...). La negativa pero va ser que no vaig poder saludar en Hristo, malauradament. Pero be. Per tal de treure'm el mal regust de no haver pogut saludar el semideu vaig notar que em convenia un canvi d'imatge. I dit i fet, em vaig anar a rapar. Tot i que el meu nivell de bulgar es com a de ser, infim, entrar a una barberia i demanar que et rapin no es el mes complicat del mon.

Foto - L'escena de la rapada: La meva simpatica estilista personal a Bulgaria tot endrecant la moto, mentre el turista li tira una foto (son comandes de la Perruqueria Arques del Barri de Montserrat de Torello, ja veieu doncs que soc un tipus de viatger atrafagat).

L'altra tipus de vida que us comentava era la de chentoporchento turista. I aixo pot tenir dues explicacions. L'una seria que ja durant la primera nit que estava per aqui amb l'Irene, se'm va acudir demanar-li si Sofia, en general, era una ciutat "viva"a nivell cultural. Realment ho vaig demanar per allo de dir alguna cosa en algun d'aquells viatges monotons en microbus cap al centre. Ella no se si s'ho va agafar com alguna cosa personal o un atac frontal a la identitat bulgara ( i recordem que treballa pel Ministeri de Defensa, malgrat no ser militar). L'altra explicacio potser estaria en relacio a la llei del Karma, que m'ha quedat demostrat que no nomes es manifesta a terres tibetanes o indies, ja que si recordeu fa poc us deia que anar a veure museus, esglesies i parafarnalies varies em relliscava totalment. Sigui per l'explicacio que sigui, seguidament us recitare les visities oficials que vaig haver de fer. I es que realment em van arribar a saturar: Museu Nacional d'Art amb una retrospectiva sobre en Picasso; Museu Nacional d'Historia; Centre Cultural Central de Sofia; la Universitat Nacional; Museu d'Historia de l'Esport Bulgar (el mes entrenyable aixo si); juntament amb un raguitzell notable de visites a esglesies ortodoxes...jo be sabeu que soc de facil dominar i molt influenciable, i per tan, nomes vaig poder que abaixar el cap i seguir-la. I quan es girava per dir alguna cosa, aixecar el cap per mirar. He apres moltes coses. Ho dic 3/4 en conya, i 1/4 de veritat.

Foto - Digueu-me fatxenda pero en aquesta tambe hi volia sortir jo

Com a ultim detall que es convinaven en ambudes vides ha sigut sobre la llengua. Si be vaig comencar patint fortament ja a Serbia en veure un idioma cirilic, us haig de confessar que l'he acabat gaudint, tambe fortament aqui Bulgaria. He acabat notant-me addicte, com tambe m'has demostrat tu Алберт Фажа, a intentar traduir totes les paraules que veia per qualsevol raco. Veniu i en comprovareu com enganxa. L'ALFABET CIRILIC MOLA!

Алберт Тортамон

Foto - Buscant paraules ciriliques desesperadament al centre neuralgic de Sofia.

(Cronica escrita des del pis del Ministeri de Defensa Bulgar. Avui a la nit agafo un bus per anar cap a Istambul, on arribare dema al mati. Ja ho valorare durant el viatge pero no crec que m'hi quedi. Segurament aniria cap a algun poble del nord de Turquia, direccio a Trabzon, on fare un primer intent per demanar el visat per l'Iran. Malgrat les gestions, no tinc cap amfitrionatge a la vista, malauradament. Les gestions continuen...)

...Adeu Europa!...Et deixo en el millor dia que et puc deixar...El dia de Sant Patrici: Visca Irlanda!

Els meus dies serbis - Tortamon a Belgrad

2009-03-14T03:19:00.000-07:00

Foto - Entrant a Serbia de biaix, tan pels meus bons dies bosnis, com per no entendre un borrall de l'alfabet cirilic.

Vaig viure els meus dies serbis amb plenitud gracies a un altre bon amfitrionatge, en aquest cas de la Nevena, un noia de 27 anys, independent, que no independentista, que treballa com a professora i traductora d'alemany. No se si degut a aquesta especialització idiomatica en aquest idioma, i no en la de la llengua original de l'Escurso Negre (que des de casa d'en Jan en vaig fer un remember amb llagrimes d'emocio als ulls i orelles fins i tot), va ser el que va provocar que hi hagues un malentes sobre l'hora que jo arribava en bus des de Sarajevo. Aquest fet va prococar que hagues de comencara a interactuar amb els belgradins i belgradines. Primer per intentar saber com coi funcionava un telefon public. Pot semblar una tonteria pero quan tot el que veus esta escrit en alfabet cirilic, la cosa es complica. I si a les instruccions ciriliques li sumes el funcionament general de les cabines telefoniques mundials, on el mes complicat historicament ja era no sols poder arribar a marcar el numero sino entrar a la propia cabina sense cap ferida de la batalla per obrir-ne les portes, i sumant-hi a mes a mes que avui dia ningu les fa servir...resumint: que vaig haver de recorrer a l'amabilitat de 2 simpatics taxistes que em van deixar el seu mobil per contactar amb la Nevena. A traves d'aquests dos taxistes ja vaig notar la bona disposició, en general, de la gent de Serbia, cap al turista forani, i mes si ve de Barcelona, Espanya. Ja podem anar fent pedagogia i 10000 manifestacions, que contra el poder mediatic els catalans en sortim ben nafrats. Resulta que a mes del tema politic, els serbis estan enganxadissims a la serie "Los Serrano", que deuria fer A3 o T5 o alguna basofia d'aquestes. Estan repetint altres temporades i encara te uns limits d'audiencia increibles, sobretot degut a que la gent que hi surt, segons em deien, eren gent normal, pringats, gens fashions comparat amb la tipica serie yanki. No tothom, pero si que gairebe tothom que em trobava i em situava en el mapa me'n parlava...Els hi costava creure que jo no hagues vist mai aquesta serie. I ara ja no ho puc dir, perque a casa de la Nevena de tan en tan tambe es mirava, en versio original en castella i subtitols en serbi.

Foto - Espanya i Serbia: amigos para siempre?

L'altre tema que agermana serbis i espanyols es el de Kosovo. Em va agradar poder parlar-ne amb la Nevena, serbia de tota la vida, pacifica i amb les idees molt clares. Es va mostrar molt indignada, i aixi ho notava jo, en com s'ha tractat la situacio. Segons ella Kosovo, una zona del sud de Serbia, que EEUU i la majoria de paisos de la Unio Europea, pero no l'estat espanyol, han reconegut com a pais independent (o en proces legal per ser considerat com a tal) forma part i ha format part de Serbia historicament. Es poden trobar escrits, referencies i edificis de l'esglesia ortodoxa i cultura serbia en general ja al segle XII. Segons ella la gent musulmana de Kosovo que reclama avui la independencia son els que es van comencar a instalar al pais vinguts d'Albania a principis del segle passat. A traves d'anar augmentant en nombre de membres cada familia, i amb noves arribades de mes gent, s'ha arribat a un punt que la poblacio provinent d'Albania ha superat la serbia, que historicament n'era l'autoctona. Aquesta era la seva visio. De la mateixa manera pero, tambe em va reconeixer que els militars serbis si que podrien haver fet autentiques atrocitats a la poblacio kosovar. Aixo ella no ho negava pas. Pero no li podia servir com a pretext per ara concedir la independencia per aquests ultims. Ja he dit que era una noia pacifica i amb les idees clares, pero si que parlant-ne se la notava com s'encenia. Jo li vaig explicar el meu punt de vista segons el que ens han venut a nosaltres, o almenys a traves dels mitjans que faig servir per informar-me. I aixi mateix li vaig intentar explicar per quins motius el govern espanyol s'ha solidaritzat amb el serbi en aquest aspecte, i que de fet, no deixa de ser per egoisme i solidaritat envers ell mateix, el govern espanyol. Jo veig les situacions d'ambdos paisos molt diferents.

Foto - Vestigis d'un passat llunya

Foto - Vestigis d'un passat no tan llunya

Dels meus dies serbis tambe en destacaria l'aire de "mirada al passat" amb el que viuen fins i tot els joves belgradins i belgradines. L'osonobosnia Jan em va explicar un acudit que resumeix molt be la situacio actual dels paisos dels balcans en general, ve a dir aixi: "saben aquel que diu que es un paio dels balcans que se'n va a passar unes setmanes als Estats Units; quan torna, a l'aeroport el va a buscar un seu amic i li pregunta -"Que, com ho has vist aixo dels Estats Units"; -"Pse...ja pots comptar...estant com uns 25 anys endarrere estavem aqui"; "Que?!?...com pot ser?" ; "Si, perque tot funciona". Ja ta, ara toca fer un riure sorneguer i dir "ah esclar esclar, com volen dir que...". Vaig explicar aquest acudit a la Nevena and friends i realment els hi va agradar molt perque creuen que defineix com estaven abans dins de l'anomenada Yugoslavia governada per Tito, un croat resident serbia. Aquella epoca, Yugoslavia era un pais emergent i enconomicament i burocraticament molta gent, segons em deien, es podia permetre anar a dinar a Venecia el dissabte i fer un cafe a Viena el diumenge, pel dilluns ja tornar a treballar. Avui dia la gent d'alla economicament no es poden permetre luxes en general i burocraticament estan capats per molts cantons, havent de demanar visats especials per poder visitar segons quin pais o per venir simplement un cap de setmana al Sonar de Barcelona. Aixo lamentablement deu ser el preu que ha de pagar la gent del carrer per haver tingut politics i militars del nivell que han tingut.

Foto - Noia asseguda i llegint davant del Danubi bla...marro, el Danubi marro.

Per sobre de tot pero, malgrat que aquest escrit ha acabat tenint un caire molt politico-estrategic, no em vaig passar sempre abocat a aquest tematica. Gracies a la Nevena i companyia vaig gaudir plenament de la bona cuina serbia, passejades per Zemun, poblet bonic engolit per Belgrad, aixi com d'una taberna d'aquelles de 25 anys d'abans tambe amb musica tradicional balcanica amb guitarra, baix i el mai prou valorat acordio, rotllu Goran Bregovic, per treure's el barret. I mes sent jo l'unic gringo del local. Fantastic. Llastima, pero no en tindreu imatges pq per no trencar l'harmonia del moment no vaig treure la camera de fer afotus... i es que, que me l'hagues descuidat es nomes casualitat...

Алберт Тортамон

Foto - Parada del bus urba per anar cap al centre de Belgrad, a Zemun, que avui dia s'ha convertit en un barri, acollidor aixo si, de la capital serbia. No m'importaria passar-hi una temporada: tranquil i bona gent.

(Cronica escrita des d'un pis del Ministeri de Defensa bulgar a Sofia...el mon de rebre amfitrionatge et porta dormir en llocs insospitats...D'aqui una estona me'n vaig a veure el CSKA que avui debuta en Lubo Penev, mitic davanter del Valencia, com a mister i rebra el suport del semideu Hristo Stoitchkov a la grada juntament amb el calvo Letchkov, que resulta que es l'alcalde del poble del club rival d'avui...aviam si els puc saludar...seria antologic!!!)

Els meus dies bosnians - Tortamón a Sarajevo i un dia d'excursió a Mostar

2009-03-10T14:13:00.000-07:00

Foto - Senyor que fuma i porta barret meditant el proper moviment a la placa major de Sarajevo. A darrere, el classic banc del sinofos elevat a la maxima expressio.

SARAJEVO

Vaig arribar a Sarajevo ben d´hora al demati despres de passar 12 hores dins del tamtam amb rodes. Alla, a l´estacio de bus mateix ja m´esperava el qui em faria d´amfitrio durant els meus dies bosnians: en Jan. Algu de vosaltres ja el coneixera i el qui no el coneixi us dic, a tall de resum ultrarapid, que es de Vic i porta des de l´agost sent bosnia. No se que me´n diras tu Jan pero si seguim el criteri de l´expresident Pujol, ja que hi vius i hi treballes, es aixi impepinablement. Be, em va acolllir extremadament be. No nomes pel fet de poder estar a casa seva amb total llibertat, sino tambe per fer-la servir com a parada tecnica del meu viatge (com a rentadora per la roba bruta i rentadora pel cervell degut al ritme trepidant de no estar dormint 4 nits seguides al mateix lloc). Afegit a aixo, es d´agrair que durant les trobades que teniem quan el seu horari laboral ho permetia, m´anes situant en temes tan relacionats amb el dia a dia de la ciutat en si, com amb el que es feia evident per gairebe qualsevol raco de la ciutat: el rastre de la guerra.

Al bonic casc antic de Sarajevo hi ha un poti-poti ben variat d´identitats i religions, pero destacant per sobre de totes la musulmana, la principal religio dels bosnians, amb moltes mesquites per tot arreu. Tambe pero s´hi poden veure, en funcio de qui predomina a cada zona, esglesies catoliques que integren la gent croata, mes majoritaria a la zona oest del pais; i esglesies ortodoxes que integren la gent serbia, majoritaria a la zona est fent frontera amb Serbia. Fins i tot al centre de la ciutat encara s´hi pot veure una sinagoga i tot, malgrat que no esta operativa i sota vigilancia policial constant. Per contra, no vaig poder coincidir aquesta vegada ni amb cap parella de testimonis de Jehova, ni amb cap festa privee d´algun membre de l´Eslglesia de la Cienciologia. Llastima, pero Deu o Al.la n´hi do. I ara que dic aixo tampoc vaig veure cap temple hindu, ni budista, ni zoroaustra, ni sikh, ni...be, temps al temps...

Amb aquest poti-poti, mes ultraresumit que la definicio que he fet abans d´en Jan, arribar a poder entendre el tema de la guerra dels anys 90 es complicat, si es que alguna guerra es pot arribar a entendre. Pero be, suposo que es deu explicar com a reaccio pels abusos de poder que historicament ha fet una part de la humanitat respecte a una altra, sigui del raco de mon que sigui, i sigui utilitzant un nom d´un Deu o d´un altre. Per exemple el cas especific de Mostar, una ciutat petita situada a 2 hores en bus de Sarajevo, on la guerra va ser mes crua que en altres zones de Bosnia pel fet que bosnians i croats van comencar a anar en contra dels serbis, i un cop fets fora, anant els uns en contra dels altres. En aquella ciutat, el rastre de la guerra es fa molt mes evident que a Sarajevo, ho veureu seguidament. Malgrat tot, caminant per qualsevol lloc de Sarajevo, cada dos per tres et topes amb facanes de cases plenes de marques de bala, algun rastre de l´impacte d´alguna bomba sobre l´asfalt, cementiris, molts cemintiris a peu de carretera...realment frepant.

Foto - El classic Estocat Bosnia. Si be fins ara coneixia l´estocat venecia, passejant per Sarajevo (i mes a Mostar) vaig descobrir l´estocat bosnia: facanes amb uns acabats molt ben aconseguits fets amb bales. I es que Pintures Karadzic & Mladic S.L. treballaven fi, amb uns pressupostos una mica cars pero... {recomano que amplieu la imatge}

Foto - Escacs versio X-Treme: jugaven sota qualsevol inclemencia meteorologica. Aqui si que em sabia greu no saber bosni per poder entendre les rajades que s´anaven foten entre cada jugador i el public.

Foto - En Jan, amfitrio immillorable, i un servidor fent el cafe en una cafeteria antologica a rebentar de detalls i detallets. Que en Jan pugui llegir aixo no te res a veure que l´empolaini d´aquesta manera sino que es tambe com a part de disculpes: i es que a mes de no deixar-me pagar mai res va i quan soc a Belgrad m´adono que li he robat la guia de Sarajevo que em va deixar. Soc una catastrofe... (ja et convidare a 5000 machiattos a La Frau...)

Foto - De cami cap a Mostar. Bosnia-Hercegovina es un pais farcit de petits poblets tirats per les muntanyes.

MOSTAR EN IMATGES

Imatges de postal - Mostar, el Rupit bosnia. Durant la guerra el famos pont de Mostar va ser devastat. La seva reconstruccio va simbolitzar la unio i pacificacio entre els dos bandols de cada llera: musulmans bosnis i catolics croats.

Fotos - Estocats bosnians a Mostar, fets amb una mica mes de mala llet encara, si es que es possible...

Fotos - Cementiris a qualsevol lloc de la ciutat i a peu de carretera.

Foto - Marques de l´impacte d´una bomba sobre l´asfalt d´algun carrer de Mostar

Albert Tortamon

(Cronica escrita des de casa de la Nevena a Belgrad, Serbia, on estic sent molt ben acollit tambe. I veient i aprenent de "l´altre canto". Avui a la nit pero ja me´n vaig cap a Sofia, Bulgaria. Si, el pais d´en Hristo i de l´Irena, a qui vam acollir pel Festival de Cantonigros, a ella, a en Hristo no, i ara em retornara l´acolliment*...Soc molt afortunat).

PD: No m´agrada fer cap tipus de recomanacio, pero posaria la ma al foc perque qualsevol persona que passi alguns dies per alla segur que els gaudiria ben fortament. No m´importaria tornar i estar mes temps per aquestes terres.

*i a qui jo li retornare una sorpresa...

Els meus dies eslovens i les meves hores croates - Tortamón a Ljubljana i en tamtam per Croacia

2009-03-07T07:50:00.000-08:00

Foto - Vista panoràmica i emboirada de la ciutat reposada de Ljubljana, on la Verònica hi va decidir morir.

LJUBLJANA, COM UN GOT DE SORRA

Efectivament, passar un parell de dies eslovens com els que vaig viure va ser com un got de sorra per un camell enmig de l'Antartida. Ideal. Era el què necessitava: Ljubljana, una ciutat reposada fins a uns nivells extrems. I més ideal encara si tenim en compte que acabava de patir tot un cap de setmana a la ciutat empantanegada de Venècia...Per això a Ljubljana em vaig dedicar a fer no res de manera intensa durant els dos dies que hi vaig ser. I tan ho vaig aconseguir que de fet, de Ljubljana en si, us haig de dir que almenys a través meu en sabreu tantes coses com del 5è cel que cantava en Sisa: no en podreu saber res.

CROACIA EN TAMTAM

I sense abandonar aquest 5è cel, tampoc en sabreu res de Croàcia. Vaig creuar aquest país de nit en un tamtam gran i amb rodes, que en algun país en diuen autobus. Semblava que realment hi hagués l'excel·lent percussionista Thierry, que vaig conèixer a Marsella, enfilat a dalt del sostre...i el què em falta per veure i viure encara...

En fi...No feia doncs ni una nit clara i tranquil·la, ni tampoc la lluna feia llum, però sí que la polícia aduanera croata feia interrogatoris protocolaris a un sevidor (ja que havíem començat amb en Sisa també hi havíem d'acabar)

Albert Tortamón

(Crònica escrita encara des de casa d'en Jan, a Sarajevo, Bòsnia-Hercegovina. Ja llegireu si voleu Els meus dies bosnis, però ja us avanço que hi he estat molt bé, impactat i aprenent. Sinó ja no estaria aquí clar. Demà però ja me'n vaig cap a Belgrad, Sèrbia, on hi passaré 2 o 3 o 4 dies a casa de la Nevena, abans no tiri cap a Sofia, Bulgaria, a casa de l'Irene, a qui vam acollir ja deu fer uns 4 anys al superpis de la plaça major de Vic en motiu del Festival de Cantonigròs...)

Els meus dies italians - Tortamón a Mantova i a Venecia

2009-03-04T08:00:00.000-08:00

Foto - Bacicleta, vehicle popular per moure's per Mantova, aparcada adequadament en un pàrquing de bacicletes del casc antic

TORTAMÓN A MANTOVA

Després de fer nit i matí a l'artificial Niça, la pròxima ziga, en cas que previament hagués fet una zaga, va ser la que em va portar cap a Itàlia. Amb treno vaig arribar, després de fer transbord a l'omnipresent estació de Milà, a Mantova, bonica i petita ciutat de la Llombardia. Allà vaig rebre el bon amfitrionatge de l'Anna, italoamericana, i en Riccardo, italoitalià. Excel.lent. Aquesta gent que amablement m'obre la porta de casa seva és el que més em fa valorar aquest viatge que en principi m'ha de portar al Ladakh. Sóc immensament feliç quan puc comptar amb això. D'una altra manera segurament també seria feliç, però segurament també no tan immensament. El fet de veure coses, digueu-li catedrals, places o museus em rellisca totalment...la qual cosa no vol dir que si en un lloc hi ha alguna d'aquestes coses espatarrant tanqui els ulls. Sóc capullo però fins un punt. No viatjo per veure coses, sinó per viure-les. Viure-les d'acord amb aquesta miopia mental que pateixo, clar. (Entendreu més bé tota aquesta parrafada quan hagueu llegit la meva experiencia veneciana de més avall...)

Molt bé, després d'aquesta lliçó que només he escrit amb una mà mentre amb l'altra feia el clàssic moviment de pampamalcul davant la pantalla de l'ordinador, us havia deixat a Mantova. Vaig viure plenament aquesta tranquil·la ciutat gràcies com us deia a la parella Riccardo e Anna. M'hi vaig passar uns 2 dies entretinguts voltant amb la bicicleta que em va deixar l'amfitrió. Feia aproximadament uns 3000 anys que no agafava una bicicleta, i abans de res, just abans d'iniciar l'expedició cap al casc antic, vaig fer un entrenament davant de casa seva. I sort perquè al cap de 5 metres ja m'havia saltat la cadena. La falta de practica té aquestes coses. Després doncs de fer un parell de voltes per guanyar una confiança mútua amb el velocipede, ja em vaig veure en cor de voltar pels racons de la ciutat. I molt bé. Molt tranquil i maco tot. Bé, tot tot no, no fotem, també hi ha coses lletges a Mantova. Però en general vaig gaudir fortament pedalant amunt i avall, plenament integrat malgrat la meva pinta de gringo, ja que tothom, grans, petits i mitjans, anava amb bacicleta amunt i avall, encara que de fet, això és mentida perquè Mantova és una ciutat plana situada a la llera de 3 petits llacs nascuts d'un meandre d'un riu que ja fa temps que els va abandonar. Els qui no sé si anaven en bacicleta eren els membres dels testimonis de Jehova que em varen voler donar un pamfletu per poder llegir "alguna cosa" en anglès durant la meva estada. Jo els hi vaig dir que més o menys ja em sonava una mica el tema que em venien i molt amablement els hi vaig refusar la seva oferta. No sé si per això ells també em van refusar la meva: un platanu per cada un que feia poc que m'havia comprat. La veritat és que no ho sé. I parlant de temes religiosos, ara que hi estem, a qui malauradament no els hi vaig poder ni oferir platans ni vaig poder veure en bacicleta van ser als membres de la secció de la Chiesa di Scientology di Mantova. Potser, només potser, això d'anar en bacicleta i menjar platanos no és del seu nivell. Potser si en tornant de l'Iran encara em queda caviar els n'hi dono una mica pobre gent...

Foto - Senyora italiana amb bolso, tallada; senyor italià bicicletaire de cul i senyor mafiós que ve de cara, amb la cúpula de l'església de Santa Andrea di Mantova de fons.

TORTAMÓN A VENÈCIA

Foto de rigor - Un gondoler que ja ha fet el jornal. Per un donatiu al voltant d'uns 80 euros pots fer-hi una passejada.

ANTIODA SUPOSADA A VENÈCIA

Venècia em fas fàstic

ets piu bella

però em repel·leixes.

Perquè?

Suposo que no deu ser culpa teva.

Suposo que...

Si només estiguessis empantanegada

d'aigua]

i no de persones

i no de turistam abundant

que, com jo,

inundem les teves places, carrers, carrerons

i lamentablement,

tots els teus racons...

Suposo que...

Si només vessessis aigua,

faries que et fes

una oda d'amor gens suposada

i del tot segura.

Del tot segura.

Suposo que...

No hi ha més sortida:

proclamo la teva mort,
Venècia,

per sobredosi d'encant.

Foto - Turistam general endrapant coses a la Piazza San Marco, amb la senzilla i humil basílica del mateix nom de fons. Aquests de l'església del Vaticà...sempre predicant amb l'exemple...

Albert Tortamón

(Crònica escrita des de la frepant Sarajevo, Bòsnia. Concretament des de casa d'en Jan de Vic, amic d'uns amics, l'Enric i en Carles de Vic, i que ara ja és amic meu. He arribat avui de Ljubljana després de no creuar mars però si muntanyes i països amb dos autobusos nocturns)

PD: ja no cal que remeu per l'oceà internàutic per descobrir i escoltar el concert pour les enfants que vaig viure a La Ferronerie du Marseille. La Julie m'ha passat la direcció:
www.myspace.com/dessinemoiunechanson (us recomano fermament Tifi Congo)